dijous, 31 de desembre de 2009

Una nit d'art en estat pur

No sé ni per on començar. Tinc els sentiments a flor de pell i no puc fer altra cosa que delectar-me en ells. La d’avui ha sigut, sens dubte, una nit màgica; una nit d’art pur que no volia que acabara. Des de la primera lletra musicada que ha eixit dels primers llavis que s’han mostrat valents per recitar, davant un públic delerós i novell, un poema sobre la lluna, que he hagut de tacar els ulls. Hi ha coses que les parpelles són incapaces de sostenir, i una d’elles és eixa brutal emoció positiva que transmeten les tendres paraules ben dites. A més, la música pura, totalment lliure i improvisada que en tot moment ha acompanyat el caràcter de les lletres m’eriçonava la pell. I és que no tenim ni el cos ni l’organisme acostumats a l’art pur, i és també per això que ens resulta tan excitant.

Lletres i més lletres, i música, i paraules ben enllaçades que conformen una tènue melodia acompanyada per unes notes que parlen i diuen molt. I entre totes elles, una veu que ja ens ha fet plorar més d’una vegada. No puc contenir l’emoció. No puc (ni vull) amagar que em fa estremir-me sentir-la. Ella, forta i valenta, tirá p’alante con ningú, sense cap vergonya, ha sigut capaç d’inundar els meus lacrimals una vegada més. Gràcies; gràcies per aconseguir que ens posem en la teua pell tant fàcilment i per fer-nos sentir a la perfecció allò que transmets; per uns instants m’has fet creure que qui llegia i sentia aquella poesia era jo. És aleshores quan algú em diu que és per moments com aquests que és feliç; entre somnis, silencis i tendresa em fa ruboritzar.

Però algú tenia raó, perquè aquesta pluja de lectures duta a terme per molt diferents persones de distints àmbits, edats i pensaments ha sigut quelcom molt satisfactori. L’ambient era immillorable. Puc demanar una millor companyia? Em sent la reina del planeta, em sent molt afortunada i molt ben pagada; sent que els meus sentiments han arribat al punt màxim que buscaven feia temps, i descobrisc què és el que necessite per a ser feliç. És també aleshores quan me n’adone que no puc ser la reina de ningun lloc perquè sóc molt petita dins aquest univers; em considere massa innocent, massa ingènua... és normal que tot açò em proporcione aquesta felicitat? No ho sé, però tampoc m’importa.

La nit acaba, en contra del meu ànim, però la felicitat romandrà per sempre quan recorde aquests instants. Amb un llibre de Mario Benedetti i un poema de Vicente Medina que he arrapat de les butxaques dels que considere els millors lectors de la nit, me’n torne al meu llit, on podré reflexionar sobre tot allò que he viscut i amb el deler de repetir aquesta nit un dia no massa llunyà però tampoc massa proper, perquè no perga així la màgia que té.

Gràcies per la idea; gràcies per l’espenta; gràcies per permetre’ns estos moments.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Tornar a casa per Nadal

Cal aprofitar el dia i, per tant, m’alce matí. Tot sembla diferent, i l’única diferència envers ahir és que s’han acabat les classes. València amaneix grisa i mullada, però menys freda que els dies anteriors. Les últimes gotes de pluja del dia banyen suaument el carrer, sense fer forts esguits ni sorolls. El meu ànim està alt, i tinc una sensació inexplicable: hui, per fi, tornaré a Sella. Només fa dues setmanes que vaig marxar, i cal dir que la companyia i la feina han fet que no es feren llargues ni pesades, però els dos últims dies he estat sola al pis i tinc ganes de veure cares conegudes i abraçar eixa gent que només veig d’any en any per estes dates.

Em prepare la maleta i dues hores abans de l’eixida del tren ja ho tinc tot a punt per marxar. Crec que eixa curiosa mania de la puntualitat extrema l’he heretada del meu avi, que sempre arriba a tot arreu amb una hora de marge, “per si acàs”. Abans d’anar a l’estació vaig al baret de baix de casa a fer-me un entrepà: aquesta setmana no hem fet la compra perquè no es podrira el menjar, i la nevera està completament buida. Quan pegue l’últim mos agafe el telèfon i cride el taxi (hui duc tantes coses que no m’atrevisc a endinsar-me al metro). Al minut ja està allí, i en poc més d’un quart d’hora travessem una València que es presenta plena de gent amb bosses i més bosses a qui acabe maleint quan he de pagar el taxi: és el darrer dia per comprar els regals de Nadal i l’esperit consumista està en marxa.

Per honrar l’avi i seguir els seus costums, arribe a l’estació exactament una hora abans que se’n vaja el tren. Em compre el periòdic i, entre notícia i notícia, arriba l’esperat vehicle. Quan me n’adone ja està quasi ple, i sembla que les meues maletes no cabran enlloc. Amb sort, hi ha un petit espai que podré atapeir amb tots els estris. Per desgràcia ja no queden llocs buits al costat de la finestra, com a mi m’agrada. Agafe seient, em relaxe, i trac el llibre. Un viatge sense un llibre no és res. Mentre llig tinc la sensació de no perdre el temps, d’estar aprofitant eixes hores mortes que comporta viatjar. I quan la vista ja no pot més, uns minutets de Ràdio 3 que culminen amb una becadeta de deu minuts.

Tinc la mateixa sensació que aquell juliol quan vaig tornar d’Irlanda: a l’altra banda de l’andana esperen amb ànsia la meua arribada i tinc mil coses que explicar, i vaig tan carregada que la situació en què em trobe em fa molta gràcia. Mentre baixe, rient, l’últim graó del tren, veig una cara molt coneguda que em troba i comprén la meua risa sense necessitat de paraules: “vas carregà, filla meua!”

dilluns, 21 de desembre de 2009

L'últim esguard

Es retorcia en la desesperació. Aquells carrers li sonaven, però no estava segura d’anar pel camí adequat. Corria; la respiració era exageradament accelerada i tenia la sensació que el cor li eixiria per la boca en qualsevol moment. Havia d’arribar a temps, per res del món podia fer tard, però la pressa la portava a la confusió i es perdia pels carrers on no tocava. Ràpidament tractava de construir a la seua ment el mapa d’aquella zona de la ciutat, però li resultava impossible: feia anys –molts anys- que no hi anava.

Entre passes i corredisses va aconseguir, per fi, trobar el carrer que buscava; només li quedava arribar fins l’altre extrem. Es detenia poc a poc, per no arribar tan ofegada i accelerada com estava en aquell moment. Mentre recorria el carrer els records l’inundaven: aquelles parets albergaven milers de carreres i de jocs, centenars de somriures, milions de paraules de la seua infantesa i desenes de besos de la seua joventut. Dins la desesperant situació, aquelles memòries li van treure un somriure interior; tot i això, les va oblidar ràpidament i va entrar a la casa que l’esperava. La foscor espantava i el silenci feia por; un únic fil de llum procedent de l’habitació arribava fins l’entrada. Va seguir el camí que aquest li marcà i en obrir la porta va veure per última vegada aquells ulls del color marí que tan bé coneixia i que, tot i el cru diagnòstic del metge, es van mantindre ben oberts fins que van aconseguir veure la seva imatge, veure aquella amiga, aquella espècia d’oda a la naturalitat i a la bellesa alhora amb qui tant havia compartit, que la va deixar, per fi, descansar en pau –després de creuar l’últim esguard còmplice de tantes i tantes històries-.

Ella em va estimar tant...jo me l’estimo encara.
Ella, qui sap on és. Ella, qui sap on para.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Qui t'ensenyarà a caminar?

Neixes, creixes, i un dia aprens a volar. Decideixes que ja és hora de fer la teua i t’ensenyes a caminar sola, a poc a poc, fins que pots fer-ho ben erecta i equilibrada. Costa, és clar; no és gens fàcil. Primer un peu, després l’altre, i quan ja hages caigut més de cent vegades, podràs començar a mantindre l’equilibri. Pas a pas estabilitzaràs els teus moviments, i fins i tot aconseguiràs restar immòbil sobre un peu mentre alces l’altre a l’altura del genoll contrari, com si d’un flamenc es tractés; per moments, perdràs l’estabilitat i tindràs la sensació que vas a caure de nou i a pegar-te el més gran dels bacs, i algunes vegades serà així; però si li poses empeny i força, sempre podràs tornar-te a alçar. De tant en tant eixos bacs seran forts i de difícil recuperació; durant aquesta te n’adonaràs que les mateixes persones que et van ajudar a fer els primers passos i van fer de la teua aparició al món la seua vida, seran les úniques que, sempre, passe el que passe, t’ajudaran a posar-te dreta de nou. Bé, almenys jo tinc la sort que siga així. Beneïda sort.

Quan et poses melancòlica i comences a pensar en totes eixes coses tristes que té la vida, et preguntes qui t'ensenyarà a caminar quan ells ja no estiguen. Ja no vols créixer, ni vols volar, ni vols donar un sol pas més; només vols sentir que sempre estaran per alçar-te una i mil vegades més, fins i tot quan et deixes caure simplement perquè t'apetix.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Irracional

"El arzobispo de Valencia cree que no se puede comparar el aborto con los abusos a menores"

Reitere el tema, però és que em sembla increïble. Cliqueu sobre el titular superior per a accedir a l'article publicat hui al Diario Información.
Són totalment irracionals les afirmacions de l'arquebisbe de València: "Es muy distinto quitar la vida a alguien que abusar de alguien, del que no hay derecho a abusar, naturalmente, pero no le quitas la vida".

divendres, 27 de novembre de 2009

Hipocresia

L’home de blanc és un hipòcrita. Arreu del món es conta una història singular en la qual s’explica que fa anys un home de colors lluents que vivia (i viu) al cel va fer coses inexplicables i que un altre home de colors bruts, l’enviat del celeste a la terra, va ser coses molt bones. D’aquest últim en va nàixer una religió amb molt bones finalitats, com la d’ajudar al germà, ser humil i ser respectuós. L’home de blanc és, en l’actualitat, el màxim representat de la religió que va nàixer a partir de l’home de color lluents i l’home de colors bruts. L’home de blanc viu a un palau luxós situat a una gran ciutat, està dotat d’objectes dissenyats específicament per a ell i té a milers de persones al seu servei. L’home de blanc no és, doncs, per a res humil. L’home de blanc accepta, indirectament, la submissió de les dones, les quals, segons la història que es conta arreu del món, van arribar al món des de la costella d’un home sense colors. L’home de blanc no és, doncs, respectuós.

L’any vinent l’home de blanc visitarà Espanya i la seua estància al país constarà milers i milers d’euros. Mentrestant, centenars d’homes de negre representants de dita religió són acusats d'abusar de xiquets de tots els colors, i milers de persones es pregunten com podran arribar al mes que ve si no tenen ni per rosegar pa dur. Però tant se val, l’home de blanc vindrà igualment, coste el que coste i diguen el que diguen. Si l’home de colors bruts alçara el cap es tornaria a morir al comprovar el gran gir que han patit els seus principis. Quina quantitat d’humilitat i germanor es respira pel món!!

dimecres, 25 de novembre de 2009

"A los 18 años supe que mi padre mató a mi madre"

<Alejandro Gómez Uriol recibió un mazazo a los 18 años: "Tu padre disparó tres tiros a tu madre cuando tú tenías un año y medio. La mató". Su tío, que había guardado silencio durante años, se lo soltó a bocajarro. Las piezas de su puzle vital, que él había completado malamente a base de imaginación, encajaron de inmediato. Entendió de pronto las peleas entre su familia paterna y materna, los grandes silencios cada vez que mencionaba a su madre. "Fue como si me dieran un puñetazo", recuerda. "Me quedé aturdido unos instantes. Cuando recuperé la conciencia, nada volvió a ser lo mismo. Durante estos años he tenido que valorar qué pesaba más, si un padre o un asesino. A este último no me lo he podido quitar de la cabeza, así que he decidido no verlo más. Para mí, no existe".

Pedro, el padre de Alejandro, mató a Mari Carmen a principios de los setenta. Era otro mundo, y más en cuanto a la percepción social de la violencia de género. Cuando se conocieron, él era inspector de policía; ella, estudiante de Farmacia. Siendo aún novios, la mujer se quedó embarazada y se casaron. "Desde el principio hubo malas formas, que después se convirtieron en malos tratos físicos y psicológicos", relata Alejandro. "Ella sólo se lo contaba a su hermano Pepe, y con la condición de que no se lo dijera a nadie. Vivió un infierno de totalitarismo hasta que se hartó y se separó".

Él empezó a acosarla; la esperaba fuera de su casa, la perseguía para intimidarla. Mari Carmen, que apenas superaba la veintena, había retomado sus estudios y solía quedar con unas amigas para estudiar en una casa del barrio de Arguelles, en Madrid. Pedro la siguió. Cuando salió, le pegó tres tiros. La muerte fue instantánea. "Él tenía que pasar ese día conmigo. Pero me dejó en casa para poder asesinarla".

Pedro fue condenado a 18 años de cárcel por parricidio, pero sólo cumplió tres y medio. "No sé cómo, pero consiguió estar dentro de la amnistía del año 76". Cuando salió de prisión, Pedro fue a recoger a Alejandro al colegio y se lo llevó a su casa sin decir nada a nadie. El niño vivía entonces con su familia materna, que denunció al padre por secuestro, pero un juez dio la custodia de Alejandro al policía parricida.

"Viví con él varios años y veía a veces a mi familia materna. Pedro [como llama siempre a su padre] y yo no nos llevábamos bien, así que a los 14 años me fui a vivir con mis abuelos a Calatayud". Durante esos años, nadie le dijo nada. No sabía cómo había muerto su madre. "Por eso empecé a construirme un mundo imaginario, necesitaba referencias". Hasta que llegó el golpe en forma de verdad revelada. Se borraron entonces sus recuerdos anteriores a los 14 años, la vida con su padre. "Mi mente los ha eliminado. Apenas me acuerdo de nada".

Después de los 18 siguió viendo a su padre, pero cada vez menos. Nunca se atrevió a preguntarle por qué había matado a su madre. Hace un año, y después de 10 de terapia psicológica, una vez que pudo asimilar su pasado, colocarlo en cajitas y ordenarlo, decidió eliminar de su vida a su progenitor. "Desde la serenidad, sé que no quiero tener relación con esta persona", asegura a sus 39 años. En España hay centenares de niños que se han tenido que enfrentar al dolor de que su padre haya matado a su madre. Las condiciones actuales son distintas, ningún juez daría la custodia de un niño a un padre asesino, pero el trauma es el mismo. Este mismo año, los hijos de Izaskun Jiménez presenciaron cómo su padre la apuñalaba hasta matarla. La hija resultó herida por intentar defenderla. El hijo de cinco años de la primera víctima mortal del año sólo acertaba a decir ante el cadáver ensangrentado de su madre: "Mamá ha muerto". Una cesárea de emergencia salvó a un bebé de nueve meses de morir junto a su madre: su padre, de 20 años, había pegado un tiro en la cabeza a su novia embarazada. Alejandro Gómez tiene dos hijos. La pequeña nació la semana pasada. Se llama Zoe, "que significa vida", en honor de su madre.>

Article publicat a EL PAÍS per Mónica Ceberio Belaza

És increïble; però bé, estem d'enhorabona: enguany només han mort 49 dones, 14 menys que l'any passat en el mateix període de temps. Evidentment no és cap dada que es puga celebrar, però tan de bo signifique que la violència de gènere està dismnuint.

Aquesta em recorda una història que vaig escriure fa uns mesos... "La mare" :
http://elcabilo.com/blogs/oloralapluja/2009/03/08/la-mare/

dimarts, 24 de novembre de 2009

Cròniques d'un poble II: anvacuna't, Vicenteta!

Mai és agradable estar malalt, però estic agafant-li el gustet a açò d’anar al metge de Sella (sobretot ara que sembla que el servei he millorat un poc i no cal esperar dues hores perquè siga el teu torn). Cada vegada que hi vaig aprenc més de la gent del poble i de la societat en general. Hui, com no, li ha tocat el torn a la temuda grip A.

Les vacunes per immunitzar-se davant aquesta malaltia ja han començat a posar-se, i els sellardos més valents han anat durant aquests dies a la consulta perquè li l’administren. Entre els comentaris del pacients, la major part d’ells de més de seixanta anys, he pogut trobar de tot.
Hi havia qui deia que al seu home li l’havien posat aquest mateix matí i que “quisà serà el primer del poble, xica, a vore com li reacciona, perquè a ell això de les vacunes...”. Una altra estava fent cua per a inscriure’s a una llista per a rebre la vacuna el dilluns, “que a mi si m’agarra això, en els pitos que em fa el pit quan em constipe, segur que em fa molt de mal”. Una altra dona venia d’acompanyar l’home, que havia decidit posar-se-la.
-I tu, Vicenta, que no te la poses?
-Ai jo no, tu saps, en la por que em fan a mi les xeringuilles. A més, que jo em trobe molt bé!
-Però tu que et penses que perquè no tingues símptomes no vas a agarrar-la? No, no, això no és aixina, anvacuna’t, que t’ha d’agarrar i t’has de quedar ahí!
-Ai que roïn eres... Que no dona, que això no és res, això és tot mentida, que ho diu el meu fill; no faces tant de cas a la tele, que només volen que menjar-te el cap.
- Sí, sí; ale arrea, ja parlarem.

Més avant ha vingut una altra parella de vells que, aconsellats per la seua filla metgessa, anaven els dos a anvacunar-se. Ara, la que abans aconsellava a Vicenta que es posara la vacuna, li deia als nous pacients que s’ho pensaren, que la majoria dels metges no sabien ni que era la grip A i estaven manant posar vacunes perquè sí. És increïble quin poder tenen les paraules de la gent d’un poble: tant o més com el dels mitjans de comunicació.

De repent, ha aparegut una dona embarassada a la consulta, que ha entrat un minut i ha fet una pregunta al metge. Les conclusions dels allí presents crec que són evidents: “clar, com també han dit que això afecta a les embarassades, pues ella ha vingut a preguntar-ho”. Vés a saber per quina raó venia la dona al metge, però ells ho tenen ben clar: "això" és el causant de tot.

En moments com aquests te n’adones del poder de convicció dels mitjans de comunicació, que fan de la majoria dels ciutadans el que volen sense que ni tan sols és qüestionen si allò que els mostren o els diuen és cert o és una gran mentida. Només en el moment en què algú els presenta que és possible una segona opció que anul•la la veracitat d’allò que creien totalment cert, es plantegen alguna qüestió el respecte. D’alguna manera haurem de combatre la desinformació o la falsa informació que hi ha sobre aquest i molts altres aspectes, perquè la majoria de la societat es deixa guiar pel que altres li expliquen i no reflexiona per ella mateixa sobre els problemes existents. Supose que part d’eixa responsabilitats la tenim els periodistes: farem tot el que puguem.

Tendresa



Més tendra impossible...preciosa.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Reviure sensacions amb la música

Torne a casa i per la finestra
veig el món que vaig estimar
i els paisatges de la tempesta
boscos cremats arran del mar.
A Perpinyà, cap a València,
perseguint l’última llum
la meua terra comença
i es dibuixa dins dels ulls.

Tornem a casa!!


Tot comença quan tens 15 anys i et porten a una manifestació i a un concert on actuen els teus ídols. Aleshores no tens consciència de res, només saps que t’agrada la música que fan (en part perquè és el que a la gent del teu entorn li agrada) i que mouen molta gent: una massa enorme ho ompli tot davant de tu fins arribar a l’escenari on es troben ells. Recorres camins entre la gent, temorosa de que algun melenut et trepitge o et plante cara. Agafada fortament de la mà de la teua amiga avances poc a poc fins que arriba un punt en què decideixes quedar-te plantada: des d’allà tens una bona visió. Treus la senyera de plàstic que fa hores algú t’ha repartit a l’eixida de la manifestació i l’enlaires, sense saber massa bé quin és el sentit d’aquell moviment lent que fas d’un costat a un altre, moviment que repetiràs incomptables vegades durant l’actuació. Coneixes gent del rollo, et trobes amb altres coneguts que no sabies que eren del rollo, somrius quan algú et mira directament els ulls amb una altra senyera com la teua agafada fortament amb les dues mans, i ni tan sols te n’adones de quina és el música que està sonant i quins són els meravellosos cantautors que Obrint Pas ha convidat al concert. Temps després, amb l’eixida del DVD, te n’assabentaràs de tot el que va passar aquell dia a la mateixa hora i el mateix lloc on et trobaves tu, sotmesa en aquell moment a l’èxtasi de la situació i l’eufòria de la gent.

Va arribar un dia en què vas deixar d’escoltar els teus ídols amb tanta freqüència i vas oblidar que havies de memoritzar les seues cançons per saber-te-les quan anares a un dels tants concerts als quals els havies seguit. Van aparéixer nous ídols, altres que també deixarien marca a l’àmbit musical de la teua vida, i nous concerts on anar. Altres preocupacions van començar a ocupar el temps que abans dedicaves a sentir música i noves causes per les quals lluitar desplaçaven els principals interessos de feia uns anys. Vas entendre el significat de les banderes que havies onejat contra el vent, i te’n vas penedir d’haver-ho fet sense saber què deies amb aquell moviment. La música inquieta i ràpida que t’havia agradat passà a ser substituïda per les cançons més lentes i suggestives dels roquers més insignificants durant la teua pubertat. Els teus ídols van caure en l’oblit.

Tot torna al seu lloc i és comprensible quan, anys després, es fon allò que més t’agradava abans i allò pel que et decantes ara, les cançons que havies aprés de memòria a ritme d’ska tocades d’una manera més sentimental que mai: Obrint Pas en acústic. Tornes a trobar la gent del rollo a qui, te n’adones, no has abandonat durant tot aquest temps; tornes a agafar-te de la mà de la teua amiga mentre travesses la sala de l’inici al fi, i aquesta vegada sí que et plantes ben a prop dels músics, per sentir una vegada més, amb plena equivocació, que et miren directament als ulls quan simplement han deixat volar la mirada pel públic; cantes les cançons que tant et sabies mentre comproves que has oblidat moltes lletres i desitges tornar-te a empapar hores i hores d’aquella música. Hui no portes banderes, la veritat és que no et fan massa gràcia: l’ideal no cal escenificar-lo tant.

Fantàstic el concert i meravelloses les sensacions reviscudes.


dilluns, 16 de novembre de 2009

Tindre pena

És un d’eixos dies en què les llàgrimes s’escapen dels ulls i la gola es plena de nusos. Cada petit problema es fa un món i no puc veure més enllà del que la ment frustrada em deixa albirar. Trista, camine lentament perquè vull que passe el temps com més ràpid possible mentre faig el mínim de coses que puga. Calcule cada minut i cada segon, enquadrant-los dins del temps imaginari del que disponc. Duc tretze hores pel carrer i no vull tornar a casa.

És un d’eixos dies en què trobe la teua mirada i plore a gust mentre sent que m’entens. Un de tants en què m’has vist i has endevinat que estava malament sense dir-me res. Ens entenem sense paraules: que sort tenim. I jo estudiant per a aprendre a comunicar-me...

Que complicat i injust és tot. Gràcies


diumenge, 15 de novembre de 2009

Reflex d'un nou dia

Llum clara, cel nu, arbres en moviment, calor benvinguda i calor gustosa; bon dia. Carrers amples, matiners prenent café, intel•lectuals llegint el periòdic, iaios passejant; baixe al carrer. Escolars jugant a futbol, aficionats jugant a beisbol, patinadors relliscant, amos passejant els seus gossos, enamorats rebolcant-se per la gespa, pares i filles amb bicis, esportistes corrent; arribe a l’antic llit del Túria. Luna que perdona a Camps, viatges a Granada més barats del que pensava, articles de literatura molt interessants, Babelia al centre; llig el periòdic. Sorolls a l’estómac, camins que es fan llargs, més gent prenent café, un gos que ho pixa tot, un portal conegut; torne a casa. Una nevera plena, una cuina bruta, un forn calent, una poal de la brossa massa ple, plats bruts; dine. Un tramvia ple de gent, una ràdio que sona, “dindondan propera parada La Carrasca”, un portal desconegut, dues cares amigues, un pis nét i silenciós; visite les meues companyes. Uns carrers atapeïts, mil tendes de tota mena per tot arreu, edificis antics i preciosos, una frescoreta agradable, una olor a castanyes i panís que recorda a l’hivern, uns somriures còmplices; açò és el centre de València. Un metro que torna al seu destí, de nou un portal conegut, i un rellotge que toca les dotze; bona nit.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Les últimes notes van sonar molt tristes

Sempre havia pensat que la música era quelcom màgic. Des de menuda que m’ha fascinat: és increïble com quatre notes ben unides poden arribar a transmetre tal quantitat de sentiments. A més, té un poder molt especial, i és que, com bé vas dir, David, aconsegueix que desenes de persones ben diferents entre sí porten tots els seus pensaments en la mateixa direcció i, encara que siga per una mil·lèsima de segon en la seua vida, connecten positivament; connectar i caminar en la mateixa direcció que algú amb qui no comparteixes res més que la música és de les contradiccions més boniques que presenta la vida.

Ara bé, la música i, en especial, les bandes, són molt més que contradiccions precioses. Són entitats on molts ens hem format, a més de com a músics, com a persones; són segones cases per a molts, aquells que des de ben petits han passat les hores lliures dedicant-se tossudament a cantar bé una lliçó; són locals on cada divendres hem compartit somriures, ens hem entés tots amb una sola mirada (o amb un únic so); són llocs on hem aprés a compartir, a viure en comunitat, a comunicar-nos a través del llenguatge de les notes i també les paraules. Aquest llenguatge l’hem utilitzat per a complir les millors de les possibilitats que una banda de música presenta; però d’aquest llenguatge, tant del musical com del verbal, també se’n pot fer un mal ús, ús que dubte que ningú desitge trobar a una entitat cultural on la finalitat de tots és gaudir de bons moments i avançar poc a poc. Els encarregats de fer complir aquesta tasca en són molts: en primer lloc, la junta directiva, a qui li toca gestionar i organitzar tot allò relacionat amb el funcionament de la banda; en segon lloc, el director i els mestres de l’escola de música, encarregats de transmetre tant el coneixement referent a la música com els valors que en una societat cal conéixer i aplicar; i, per últim, els musics, aquells que han de dur a terme la pràctica del que la resta teoritzen. Bé, l’ordre és alterable, tan important és el paper dels musics (aquests són imprescindibles), com el dels mestres, com el de la junta directiva. Allò realment important és que aquests tres grups formen una forta coalició comprensiva i cooperativa. Així és com a les bandes de música es pot aconseguir que el llenguatge de què estem dotats siga utilitzat de la millor de les maneres i les notes (com les paraules) puguen sonar tan bé que l’únic sentiment que transmeten, fins i tot en els passatges més tristos, siguen d’alegria i satisfacció pel que estem fent.

Al darrer assaig, les últimes notes (com les paraules) van sonar molt tristes, fins i tot en els moments de més èmfasi de la gran obra que és la comunicació. És trist que a un lloc on podríem fer coses molt boniques la falta de comprensió i d’educació ens porte a eixos límits. Reflexionem tots sobre les nostres paraules, pensem abans de parlar igual que pensem abans de tocar si haurem de tapar la clau del re o soltar el pistó del do, si haurem d’agafar la massa del bombo o les baquetes de la caixa, si necessitarem molt aire o poc, apretar molt el llavi o deixar-lo solt. Fem de la banda un lloc on gaudir del plaer de tocar quatre notes que algú s’ha preocupat per unir-les bé, en lloc de convertir-lo en una entitat on la falta de comprensió i la ràbia estan per damunt de tot; així, almenys jo podré seguir pensant que la música és quelcom màgic.


dimarts, 3 de novembre de 2009

L'olor del teu cotxe

L’olor d’aquest tren em recorda l’olor del teu cotxe. Fa eixa olor tan característica que mai sabria definir, eixa olor que odiava i que em feia rebufar cada vegada que m’asseia al seient dret del davant. Recorde perfectament amb quina mala cara dirigia els ulls cap a l’ambientador que t’havies posat a la guantera, aquell de plàstic i color verd del qual jo pensava que detestava l’olor, i com per a sorpresa meua sempre s’havia acabat; no feia olor a ambientador (olor que també odie), feia olor al teu cotxe; ja no sé si odiava l’olor, odiava el cotxe o t’odiava a tu, però la qüestió és que aquelles bafanades pudentes m’arribaven a l’ànima i em feien odiar els viatges a l’auto.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Cròniques d'un poble

Després d’una setmana estressant i esgotadora en la qual, tot i haver trepitjat una bona merda (m’estalvie els detalls d’aquesta), la sort no m’ha acompanyat gens, arribe tranquil·lament al meu poble, a ma casa, al meu llitet de sempre. Dorm serenament i estic tan a gust a sota de l’edredó que pel matí, quan mon pare em desperta per anar al metge, em costa molt alçar-me. M’encamine pausadament cap a la plaça, on, com cada divendres, hi ha “mercadillo”. Em passege i oberve que són les mateixes paradetes de sempre: la de la roba interior, el de les cebes i olives en vinagre, el de les bosses i mocadors de tot tipus, la de la fruita i la verdura, etc. Entre al metge i pregunte: “per quin número van?”. “Tu quino tens, xiqueta?”, em contesten. “Jo, el huit”. “Pos pots anar a pegar una volteta, perquè encara van pel quatre”. Ja veig que a Sella hi ha coses que no canvien, el problema del metge és quelcom que sembla invariable, i en els temps que corren crec que ja és hora de fer alguna cosa per a que canvie a millor.

Compre el pa i el periòdic, i salude tots aquells que em pregunten entusiasmats “què tal per València?”, i als que no ho pregunten també. Torne al metge, i encara està el número quatre dins. És increïble: fa dues hores que el metge està a la consulta i han entrat només quatre persones. Jo no ho comprenc, però els vells sí, li han trobat una explicació: la culpa de la lentitud amb què funciona el metge la té l’ordinador que han posat, “perquè ara, xiqueta, tot va per ordinador, ací i per tot arreu, saps? I ell ho ha d’escriure tot per la màquina: com estàs, quins símptomes tens, quins medicaments et dona...tot, tot. I clar, això du el seu temps. Perquè jo l’altre dia vaig anar a operar-me de l’ull, del dret, saps? perquè l’esquerre ja me’l van operar fa tres mesos. Pos això, que vaig anar a operar-me i em van donar la pastilleta eixa que et posen baix la llengua per a que no et faça mal, i com que tot va per ordinador, quan van tirar a ficar-me l’agulla, jo la pastilleta eixa ja la tenia als peus!! Dos hores, xiqueta, dos hores, i això que quan em van operar de l’esquerre en mitja hora ja havíem acabat. Però veus, els ordinadors és lo que tenen.” Definitivament, hi ha coses que ni canvien ni canviaran, i si hi ha algun petit canvi, de seguida li troben explicació tot culpant a la novetat, a allò desconegut. No, si ara resultarà que la culpa de que el metge funcione tan malament la tindrà l’ordinador!

Després de dues hores asseguda i sentint les cròniques d’uns i d’altres (de veritat que passant-se un matí al metge una podria escriure un llibre; “cròniques d’un poble” el titularia jo), entre. Que no tinc res, “que tot va bé, que si vols fes-te una analítica, però estàs requetebién”. Si ho arribe a saber... Després d’estar dues hores ací, com a mínim m’haguera agradat eixir de la consulta tenint la sensació que vaig a arreglar alguna cosa i no que he perdut el matí.

A mitja vesprada m’aprope de nou a la plaça, però aquesta vegada vaig a l’Acadèmia, la meua segona casa, a donar classe d’oboè. Arribe i veig les cares de sempre, les cares que cada cop que vinc a Sella vull veure, les cares que té la música al meu poble. Prepare les coses i espere l’alumne, que fa tres minuts l’he vist córrer pel carrer i que, per a variar, el més probable és que arribe lleument (o no tan lleument) suat. “Has estudiat?”.”Sí, però la de melodia sincopada no m’ix”.”Però saps què és una sincopa?(Assenteix).Doncs ale, a veure, solfeja la lliçó”. No, com em temia, ni ha estudiat ni sap què és una sincopa. Minuts i minuts desesperants movent el braç amunt i avall, marcant el tres per quatre i el quatre per quatre repetidament, i pronunciant “un, dos, tres, iii”, per a aconseguir pocs resultats. I entre desesperació i sospirs, la porta s’obri a poc a poc i apareixen unes ulleretes i un cabet que suaument i amb el millor dels seus somriures diu:

-Hola!

Què tendre ets, Marc! És aleshores quan me n’adone que tornar a Sella paga la pena.


dijous, 29 d’octubre de 2009

Canvis irremeiables

Últimament no tinc massa temps per escriure, però no puc evitar fer aquest petit incís que m'ha vingut al cap mentre llegia els apunts d'Història de la Comunicació:

"A la cultura oral primària, es considera que el coneixement és preciós. La societat respecta molt -molt- aquells vells savis que s'especialitzen en conservar-lo"

Com han canviat els temps i com estan canviant encara. Dubte tant que quan la meua generació arribe a vella es respecte molt -molt- els vells savis que s'encarreguen de conservar els coneixements...

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Tu

Tu, qui em va ensenyar a caminar.

Tu, qui em va agafar de la mà per tots els carrers de totes les ciutats que vàrem recórrer i qui em va guiar amb els ulls tancats per milers de camins als somnis.

Tu, que no en sabies res d’amor i ho sabies tot; qui no havia rebut cap mena d’estima i donava estima de tota mena.

Tu: tan tendre, tan dolç, tan teu; i tu, alhora tan meu.

Tu, que em miraves amb els ulls de color caramel travessant-me l’iris fins arribar a l’altra banda del crani, on es trobaven mirada i cervell, sentit i raó; tu, que em perforaves amb la mirada.

Tu, qui em va ensenyar a valorar les coses de la vida i qui em va mostrar el sentit d’aquesta, qui em va renyar per no ser humil i qui em va acostumar a veure sempre la part bona de totes les coses dolentes que em passaven.

Tu, qui tant m’estimava, ja no hi ets.


divendres, 23 d’octubre de 2009

Gestos i Paraules

“Si el llenguatge li fou donat a l’home per amagar els seus pensaments, el propòsit dels gestos va ser revelar-lo”,
John Napier.


Les paraules tenen un poder immens, inimaginable. Amb elles podem dominar i modificar la realitat, fer creure la falsetat, variar el present, tractar de canviar el passat i construir el futur; les paraules ens presenten un ventall de possibilitats enorme, i nosaltres triem l’ús que en fem d’elles. Els gestos, en canvi, no sempre els podem controlar. Si les paraules són les nostres aliades, els gestos són els nostres enemics: ens delaten, ens fan quedar en evidència, no ens permeten controlar la realitat a la nostra manera. És fàcil dominar l’art del llenguatge i, per contra, ben difícil controlar l’art de la gestualitat.


Tot i les contrarietats entre ambdós, llenguatge i gestos conformen un sol sistema, i és inconcebible un sense l’altre. En els moments en què es fa necessària la comunicació, s’uneixen al màxim per tractar d’expressa allò que es vol transmetre de la millor manera possible. Anit era impressionant descobrir i analitzar una situació de comunicació entre una gran massa de gent i un (bé, quatre o cinc) músic (cantant). Gestos, paraules i altres que no formen part del sistema es disparaven amb la màxima potència possible cap a un únic objectiu, ben menut enmig d’aquella grandiositat: Macaco. És sorprenent com les paraules musicades (i de vegades sense musicar) i els gestos d’un humà poden moure i emocionar tanta gent.

Nomenar també que tot i que Sva-ters no van moure tanta gent, van estar genials. Jo, personalment, em quede amb ells.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

La última vez

Bésame, bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez…

Sabia que era l’última vegada que es trobarien, i per això era la més especial de totes. Aquella nit escriurien junts el punt i final de la novel•la que havien començat a narrar feia tants anys. Com tot bon relat, constava d’un pròleg, un inici i un nus ben embolicat. Havien patit mil i una aventures, unes molt entretingudes, altres tristes, altres ben romàntiques i altres totalment desesperants; però havia arribat l’hora d’escriure el desenllaç, o com a mínim el final de la primera part de la seua història. Els dos ho sabien, però ningú ho comentava. Pretenien viure aquella nit com la primera de totes, i alhora com l’última, aprofitant cada moment, retenint cada instant, recorrent cada part de la pell aliena com si l’hagueren de memoritzar per sempre, sostenint cada mirada penetrant amb força per no deixar eixir de l’iris mai aquella visió, cuidant cada paraula per produir en l’altre un efecte aterrador, movent-se amb la major lentitud possible per allargar la trobada al màxim...

...piensa que tal vez mañana yo ya estaré lejos, muy lejos de aquí.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Agora: admiració, defraudi i odi

M’eriçone quan recorde l’última escena de la pel·lícula i més encara quan sent de nou a la meua ment l’encertat comentari del meu company de butaca: "això també ho fan ara".

Després de veure “Agora”, l’última pel·lícula d’Amenábar, em venen mil i un pensaments al cap, però em quede, sobretot, amb tres d’ells.

El primer de tots, és d’admiració: admire que l’any 355 hi haguera una dona filòsofa, Hipàtia, amb una gran capacitat d’aprenentatge i de transmissió que buscara solucions als problemes de les teories cosmològiques i tractara de difondre ideals tan humans com la igualtat, la solidaritat o l’amor per la saviesa, ideals moltes vegades oblidats en l’actualitat.

El segon pensament que retenc amb força després de rumiar sobre el film és de sorpresa i de defraudi; em sorprén que ja en aquella època es ponderara sobre eixos temes amb unes deduccions tan aproximades a la realitat com les que feia Hipàtia, i em defrauda que van haver de passar més de 1000 anys i es van haver de cometre moltes injustícies i barbaritats per a que es tornaren a conéixer i a acceptar les teories que centenars d’anys enrere ja s’havien desenvolupat.

L’últim i, per tant, el més impactant dels pensament que m’agradaria ressaltar és d’odi; d’odi a les religions. M’explique; no odie les religions en si, ni odie aquells que en segueixen alguna; no odie els Déus ni les Deesses, no; odie el fanatisme i la brutalitat a què moltes de les fes han portat als seus seguidors i a través de les quals s’han comés greus errors i iniquitats, i odie aquells que només són permissius amb els seus credos i menyspreen els de la resta, aniquilant gran part d’aquells amb qui no comparteixen ideals.

Després de reflexionar sobre la història que Alejandro Amenábar ha portat a la pantalla, em pregunte si amb el pas del temps hem avançat, i em responc jo mateixa que si, però m’espante de la lentitud amb què ho hem fet, fins i tot de vegades retrocedint en alguns aspectes.

M’agradaria escriure ací perquè encara m’eriçone quan recorde l’última escena d’”Agora” i encara més quan reconstruisc les paraules del meu company, però no vull fotre-li a ningú el final de la pel·lícula. Aneu a vore-la, és imprescindible conéixer les històries del passat per a comprendre els pensaments del present; així, comprendreu la meua admiració, el meu defraudi i el meu odi amb vertadera facilitat. I si no, no vos preocupeu, que jo no acabaré amb ningú perquè no pense com jo.


diumenge, 11 d’octubre de 2009

Màgia

Diuen que si agafes un grapat d'arena de les illes gregues i l’apretes ben fort alhora que demanes un desig, i després deixes caure des de la teua mà granet a granet sobre l’aigua de la mar, com si d’un rellotge d’arena es tractara, tan lleument com et siga possible, les petites molècules viatgen a través del medi blau fins qualsevol lloc de la Mediterrània, allà on es complirà el teu desig, i el fan realitat. Però també diuen que la sorra tardarà a arribar al seu destí un temps inversament proporcional a la importància del teu desig.
Jo, amb picardia i amb ganes de fer complir la profecia com abans millor, aquell estiu del 2005 a unes de les illes entre Atenes i Creta vaig demanar el desig més significatiu que va passar per la meua ment aquell dia. I per a sorpresa meua, l’arena encara no ha arribat a cap dels ports de La Marina. Ara, quatre estius després, he entés el significat: cada gran desig que tenim és excessiu i cada pensament insignificant d’aquesta banda de la nostra Mar és l’anhel més gran que puga tenir qualsevol criatura a moltes terres del sud o l’est de la Mediterrània. Ara sé que el grapat d’arena que vaig deixar caure sutilment sobre l’aigua verdosa d’aquelles terres volcàniques tardarà centenars d’anys en arribar a casa, perquè hi ha milers de desitjos força més importants que el meu. Ara és quan comprenc que hem de gaudir d’allò de què els Déus (o qui haja tingut la tasca de repartir la sort a aquest univers) ens han dotat i de la fortuna que cada habitant guarda dins del seu cor.


Temple de Zeus; Atenes
L'Erecteion; Atenes


On s'uneixen el foc i l'aigua; Santorini

Oia; Santorini

Platja Roja; Santorini

Illes circumdants des de Santorini

Santorini des de la mar

Santorini

Surcant les aigües; Santorini

Aigües termals; Santorini

dimarts, 29 de setembre de 2009

Aigua a la terra!

Isc del taller d’audiovisuals i em dirigisc amb pas lleuger i ben agafada al paraigües cap al tramvia. Plou a cànters, com feia dies que no veia ploure (i mira que últimament he vist ploure molt). Les meues sabatetes comencen a sentir la pressió de l’aigua que cau sobre elles i la fricció de la que comença a formar tolls fons a l’asfalt. Els texans comencen a enfosquir-se i el periòdic que portava sota el braç ja no és més que quatre paraules mullades i un fum de tinta correguda. Que mal em sentaria que això li passara al seguit de notícies que hui he hagut de redactar, amb el que m’ha costat! Pense que el dia que compre un periòdic en què haja escrit jo, el guardaré millor. I mentre ho pense, continue fent-me un remull. És impossible continuar caminant així, decidisc buscar un bon balcó i resguardar-me sota d’ell fins que la pluja no siga tan forta. Mentre ho faig m’entra la risa de veure’m, d’observar i analitzar la situació: com algú m’estiga mirant... Necessite trucar a ma mare, contar-li que estic mullada de cap a peus i que m’estic pixant de la risa enmig del carrer. Eixes coses només les entenem ella i jo, i pocs més. I quan li ho conte, ella també riurà. I quan penge el telèfon es quedarà preocupada, perquè pensarà que estic enmig del carrer i enmig de la pluja, feta un remull, i rient sola. Bé, això del riure l ‘alegrarà, perquè pensarà que ací sóc feliç. I alhora que rumie tot açò i parle amb ella, la pluja cesa i puc caminar cap al tramvia. Em baralle amb la gent per fer-me un lloc sota la teuladeta de la parada del tram, i quan aquest arriba em baralle encara més i em pose de mala llet perquè la gent va amb els paraigües ben oberts i no cabem tots, i perquè no tenen ningun respecte pels que baixen del trenet: “deixeu eixir abans d’entrar”, es que no ho veeu?

dijous, 24 de setembre de 2009

La pluja des de la ciutat

Per no canviar la temàtica del blog, continuaré amb la trilogia o potser sèrie sobre la pluja. Hui ha tornat a ploure, i ha sigut distint d’aquell dia trist i solitari en què plovia, i distint d’aquell dia en què la companyia em va fer la pluja amena. Ha sigut distint abans que res perquè hui he vist ploure des d’un altre lloc del planeta, encara que no molt llunyà si ens atenem a la grandària d’aquest: València, la meua nova residència. Tot i que propera, València és ben diferent de Sella: té tot allò bo que el poble no té, i tot allò dolent que al poble no es troba. Ací les distàncies són molt més llargues, un lloc “pròxim a casa” està, com a mínim, com si anara i tornara tres vegades de ma casa a la plaça de Sella. Per consegüent, la pluja és més molesta. Però sembla que aquests dies la sort m’acompanya, i a banda de proporcionar-me uns companys simpàtics, unes bones amistats, unes classes que m’agraden, moltes hores de riures, una convivència immillorable i unes vesprades ben entretingudes, s’ha assegurat que l’aigua del cel caiguera pels carrers del València precisament quan jo estava a classe veient la pel·lícula “En busca del foc” (que per altra banda, cal apuntar, ha servit de banda sonora pels forts trons) i quan he arribat a casa i he tastat les pilotes de la mare d’Alba (boníssimes), però ni una gota mentre corria pel carrer.


Tot i que rebaixa l’ànim, molt grata la pluja de hui, encara que espere que se’n vaja prompte.


P.D.: gràcies per la inspiració companyes, sou úniques. Promet que un dels pròxims posts vos el dedique a vosaltres, perquè vos l’heu guanyat!

divendres, 18 de setembre de 2009

Més enllà

Hi ha moments en què creem que ja no podem més, que hem arribat al nostre “tope”, que hem tocat el sostre. És aleshores quan hem de fer l’últim esforç i demostrar que podem anar més enllà del que pensàvem, més enllà del que la confiança pròpia ens mostrava
Això és el que ens diferencia a uns d’altres, el que separa els covards dels valents.


"Lo tuvimos tan cerca que nunca lo vimos, lo perdimos tan fácil que valió la pena"
Quique González

dilluns, 14 de setembre de 2009

18 anys després del primer encontre

Hui torna a ploure, però la pluja de hui ha sigut més amena, més càlida, menys melangiosa. I és que la vostra companyia ho cura tot, per molt que ens coste reconéixer-ho de vegades. Encara recorde aquells anys de la infància en què anàvem les tres juntes a classe. Conforme m’alçava i em preparava, anava a ca t’auela, on de vegades fins i tot em prenia la llet, i si no t’esperava a tu mentre la prenies. Llet i un gotet d’aigua de vegades. Després baixàvem juntes a l’escola, de vegades pel bancalet. Allí ens trobàvem amb la tercera, i entre rialles entràvem a classe. Si sóc sincera, no recorde massa bé aquells anys, érem molt xicotetes, però si que recorde que eixíem al pati, anàvem als columpios, i esperàvem mentre ens menjàvem l’entrepà a sentir el “pa dentro” de Pilar acompanyat per les tres palmadetes. Després van arribar els anys en què jo ja no anava a la mateixa escola, però cada dissabte ens trobàvem les tres, sempre amb un bon pla. Ho recorde perfectament: les tres amb el xandall per anar pel riu i els bancals a fer llargues passejades amb inspeccions incloses, les tres amb els pantalons de pana que tan de moda estaven en aquell moment per passejar-nos per la plaça ben contentes mentre lluïa el sol, les tres a casa d’alguna veient alguna pel·lícula, etc. I sempre, sempre, moltes rialles. També recorde el dia que em vaig revolucionar contra vosaltres perquè em volíeu establir un horari d’amistat: no podia ser que anara amb vosaltres i amb un altre amic a la vegada, cadascú tindria el seu moment. Que bo, ara ho pense i no puc evitar somriure. Com n’érem de xiquetes i d’innocents!




I ara, passats uns quants anys, deixant enrere la innocència i les xiquillades, les tres volem, totes a l’hora, però cadascú pel seu camí. I casualment, aquest camí ens ha portat a les tres al mateix destí, a la mateixa ciutat. M’agrada pensar que enguany tornarem a coincidir per les vesprades entre setmana com fa més de deu anys, pensar que fins i tot a alguna la podré vore pels corredors de la facultat. És, en part, un gran consol saber que, per lluny que estiguem de casa, estarem les tres juntes. Que tremole València, xiquetes!
Vos estime.




(xe!mira que no tindre una foto les tres juntes...)

diumenge, 13 de setembre de 2009

Dies de pluja

Si, hui plou una altra vegada. Plou, com el dia en què em vaig decidir a plasmar els meus pensaments a un paper virtual, com el dia en què em vaig canviar l’adreça del destí de les meues paraules, com els dies en què pensava que abans, els dies que plovia, els compartíem. Com aquells dies en els quals estava trista perquè havia d’estudiar, i plovia i plovia sense parar, i tu no estaves per calfar-me ni fer-me petons suaus a la galta esquerra; com aquell dia en què corríem per refugiar-nos de la pluja d'estiu mentre em deies les paraules que una amiga necessita sentir. Plou com en aquells moments de la infància en què engegàveu el cd de Raimon mentre jugàvem als escacs mirant per la finestra del pis de fusta, com els dies que anàvem de viatge cantant cançons i jo vos contava històries, com aquell octubre a Astúries dins d’una cabanya ben petita, on ens havíem d’apropar els uns als altres sí o sí. Però hui plou d’una manera distinta. Ja no he d’estudiar, ni d’enyorar res, ni de canviar cap direcció. Tot i això, mire pel balcó i m’envaeix la nostàlgia, no sé de què, i tot en mi és silenci. No vull parlar amb ningú, no vull que m’interroguen, però vull sentir-me acompanyada, vull trobar eixa abraçada que arriba per l’esquena, suaument, fins al meu ventre, mentre recolze el cap al pit que, rere meu, em queda a l’altura idònia. Vull tancar els ulls i somniar. No vull pensar en res, però ho pense tot.

Queda una tardor llarga, i molts dies de pluja.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Ella, ell i l'altre

Ella és guapa, molt guapa i jove, i alta. Té la pell del color del xocolate amb llet, d’un marró molt dolç, i vesteix amb un texans que li senten molt bé. Ell, en canvi, és vell i petit, molt més petit que ella. És calb i la seua pell és del color de la llet, sense cap xocolate. És arrugada, i molt contrastant amb la d’ella, que la té totalment estirada i se li veu molt delicada. Ella té els ulls enfonsats, fruit del cansament i la mala vida, i ell porta ulleres de vista, amb una graduació alta. L’altre està recolzat a la paret, té una edat entre la d’ell i la d’ella, i també porta ulleres, però de sol. Té un aspecte seriós i fred, i es presenta molt distant a la resta dels passatgers que esperem fent cua per agafar l’autobús que ens porte a Benidorm. Dissimuladament ells s’apropen a l’altre, i sense ni tan sols aturar-se al seu davant, ella li pregunta quin és l’autobús que ha d’agafar. L’altre, fred i amb un posat sever, li’l senyala: aquest. Aleshores, ell la mira, i comença l’hora de l’acomiadament. Li diu que ha sigut tot un plaer, i que quan la necessite de nou trucarà a l’altre i ell mateix li pagarà el bitllet d’autobús per a que torne a passar uns dies amb ell. Ella el mira i somriu, i per dins desitja no tornar mai més a veure’l. L’autobús aparca al nostre davant, i ens apropem per deixar les maletes al maleter. A ella, li les carrega ell. S’acomiaden amb una abraçada forta, en la qual ell aprofita per apropar les mans massa als texans d’ella, i ella puja a l’autobús, i s’asseu uns seients més arrere que jo. Al poc temps puja l’altre, i s’asseu ben endavant, sense abandonar el seu posat seriós. A mitjan viatge, ella canvia de seient: el seu bitllet corresponia al de davant de l’altre. Què casulitat!


Durant el trajecte reflexione sobre la situació, sobre el que passarà pel cap d’eixa, segurament, prostituta, sobre els seu estat i el de l’home que l’acompanya. Què serà d’ella quan arribe a Benidorm? Haurà un altre vell esperant-la? O aquesta vegada serà més jovenet? Haurà d’anar a la carretera general a guanyar-se la vida? I l’altre...serà arrogant...l’odie sense encara conéixer-lo.




dilluns, 7 de setembre de 2009

divendres, 4 de setembre de 2009

...por mujer


Quizá te busquen porque naciste, quizá te midan por ser mujer.
Quizá te acosen porque creciste, quizá te odien por mujer.
Pero no dejes de ser la niña que abraza todo lo que hay en sí.
Pero no dejes de ver el mundo como espacio por compartir.
Quizá te insulten, quizá no nazcas, quizá te anulen por mujer.
Quizá no llegues a ser tú misma, quizá te empujen por mujer.
Pero no dejes de ser la niña que abraza todo lo que hay en sí.
Pero no dejes de ver el mundo como un espacio por compartir.


Pedro Guerra


Hem fet el mal, hem comés el pecat, hem menjat de la poma. Hem passat la frontera de la formalitat i la perfecció i ens hem deixat portar pel desig, hem mossegat la poma. Hem aprés la diferència entre el bé i el mal, i ens hem decantat per aquest últim, conscientment, perquè, sí, nosaltres també coneixem la malesa. I per tal que no aconseguírem més saviesa i no ens lliuràrem a la immortalitat, ens han desterrat. Pel simple fet d’haver-nos lliurat al desig, ens han destinat a sentir-nos inferiors als homes, o a ells a experimentar la sensació de superioritat. I ens han destinat a patir dolor quan parim. “Meravellós dolor”, diuen les mares.


Som part d’una costella, quin art arribar a aconseguir les formes tan belles que ens conformen partint d’un os tan lleig com és aquest. Som Lilith i Eva a la vegada, dos dones valentes en un mateix cos. Som la Calipso que reté a Ulisses. Som el plaer, som la luxúria i la bellesa, som l’enveja, i cadascun dels set pecats capitals. Però, per damunt de tot, som un SOMRIURE unit aliè a tota religió. Encara sort.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Déjame...


Déjame que mis manos rocen las tuyas...


Déjame que te coma sólo con los ojos...

...con lo que me provocas yo me conformo.

dijous, 27 d’agost de 2009

Un pas per Bolulla amb "La Banda d'Agostí"

Des d’aquella aventura per Tabarca farà tres o quatre estius amb la “Manero’s Band”, que no havíem tornat a anar a quedar-nos a dormir a ningun poble per fer de banda festera. Enguany era l’oportunitat idònia: sense exàmens, obligacions ni preocupacions, era el millor moment per embarcar-me cap a Bolulla quatre dies i gaudir d’allò que també forma part de la vida d’un músic: fer passacarrers, tocar xaranga, dormir poc i malament, cantar, beure i fer festa. En eixes paraules i poques més es pot resumir el pas de la bandeta de Sella (o “Banda d’Agostí” en aquest cas) per aquell poblet perdut a la muntanya que encara no coneixia i que amb molt de gust (bé, no amb tant de gust a les 10 del matí) m’he recorregut estos dies. Els companys músics, divertidíssims; les companyes d’habitació, úniques, netes i amb més ganes de festa que ningú; el menjar, boníssim; el tracte, fabulós en la majoria dels casos, exceptuant algun que altre “apretó” quan el llavi ja no podia més; la festa, com tota festa on hi ha musics, genial; el poble, xicotet i acollidor (i massa costerut). Això si, també cal dir que el cansament ha sigut extrem i ens han faltat hores de son; però bé, en part ha sigut així perquè ho hem triat. Tot i això, aquests quatre dies amb tots vosaltres a Bolulla han sigut, en poques paraules, brutals. Repetirem?

dimecres, 19 d’agost de 2009

Paratges idíl·lics que descobrir a La Marina

Setembre s'acosta, i les ànsies d'aprofitar l'estiu al màxim no em deixen descansar. Una vegada més, com un o dos cops per setmana aquest estiu, hem agafat el cotxe i ens hem decidit a escalar. Hui tocava psicobloc, l'oratge ho permetia i cal aprofitar els últims dies que ens deixen gaudir d'aquest esport. A més, no ve mal algun que altre dia canviar la Font Major per la platja (però només algun). El destí era una vegada més La Marina Alta, però hui un poc més amunt: deixem Benitatxell enrere per endinsar-nos en les precioses costes de Xàbia, indrets desconeguts per a mi: Cala Tangó o Pope, Cala Blanca, Cala Portitxol, Cala d'Ambolo, Cala Granadella, etc. Desgraciadament, no havia temps per a visitar-les totes, així que ens hem encaminat cap a la primera que apareix a la llista: Cala Tangó o Pope. Massa algues i massa submarinistes, a més d'una pinta extranya... Canviem: Cala Blanca. El seu nom fa referència al material del qual estan compostos els penya-segats: pedra blanca. No hi ha cap sombra, té bromera i no podem escalar. Canviem de nou: Cala d'Ambolo. Aquesta si. Una vegada hem aparcat, hem hagut de decidir-nos entre la Cala d'Ambolo o la Platja d'Ambolo: una escaliata inacabable de la qual no es veu el final que sembla acabar en l'abisme o una platja ben oberta i plena de gent? L'esperit aventurer de què estem dotats i la curiositat ens han picat: hem triat les escaletes (elecció de la qual me n'he penedit hores més tard quan les he hagudes de pujar). Amb sort, no ens han portat a l'abisme, sinó a una roca gegant de la qual es podia saltar (o escalar) a la mar i sota la qual hi havia un cova enorme i preciosa amb vies de psicobloc de tots els nivells (aleluia!), coves petites dins d'ella mateixa, roques per descansar, peixos i, en fi, tot allò que pot compondre un lloc idíl·lic a la mar. Com a tots els llocs on anem, hi havia aquella gent que no comparteix amb nosaltres el modo de diversió i ens trenca la tranquil·litat de la remor de l'aigua: els iats i les motos d'aigua. Però bé, res que no es compensara amb la meravella que teniem davant dels ulls. A més, uns metres més amunt, hem trobat una sombra idònea per dinar (nosaltres no tan sofisticats com els
marineritos dels iats) un entrepà amb tomaca, formatge i llomet.

Més tard, també com a bons aventurers i curiosos, hem visitat l'altra banda del penya-segat, la Platja d'Ambolo, un altre lloc preciós i molt adequat, sobretot a les set de la vesprada quan l'ombra cobreix la platja i la gent comença a marxar: un banyet traquil i relaxant, tal vegada massa fresquet, algun que altre colp contra les roques (per no canviar la rutina), les paraules justes i necessàries, un llibre, i la més pura tranquil·litat. Un cotxe brut, una companyia agradable, i una cançó d'Alejandro Sanz sonant a la ràdio.Què més podies demanar per a un dia com hui?


Cada vegada que descobrisc un nou indret de les nostres terres, més ganes tinc de seguir buscant-ne. La veritat és que no apreciem el que tenim, la nostra costa és preciosa, tant com l'interior. Les Marines són, per a mi, la millor terreta del món.

dijous, 13 d’agost de 2009

La caixeta del Perú. L'adéu.

Alce el cap i mire l’objecte que et guarda una vegada més, i ho recorde de nou.

Feia temps que no sabia res de tu, uns quants anys, aquell dia que em vas trucar. “Ens veiem al de sempre?” em vas dir, “si, al de sempre a les 5. Portaré una samarreta verda”. No calia dir-ho, sabia que ens coneixeríem, no havíem canviat tant i durant uns estius havíem sigut com carn i ungla; et recordava a la perfecció: petita, morena, amb els cabells negres ben curts quan arribava l’estiu, amb una melena llarga algun Nadal, els ulls petits però sempre lluminosos, i els llavis carnosos tan desitjats. I continuaves igual: tan preciosa i tan dolça com sempre, tan tendra amb mi i amb la resta de la gent, tan bella com una princesa de l’orient. Sempre havies sigut la meua enveja, però no era una enveja dolenta, t’admirava com a la criatura més perfecta que la mare Terra havia dut al món. Ens vam veure, i ens vam abraçar, ara no tan sincerament com anys enrere. Vam seure “al de sempre” i vam parlar de les nostres vides, del que havia canviat i d’allò que continuava igual. Vam decidir prendre una copa, “ja saps que vull”, em vas dir amb una mirada de complicitat, “el meu gust no ha canviat”. Un ron amb cola i un gintònic. Quan ja en dúiem tres, de rons i de gintònics, et vas declarar: em vas dir que m’enyoraves, que feia anys que pensaves en mi i que necessitaves veure’m, que sempre havies estat enamorada de mi en silenci, que m’adoraves, que senties la necessitat de tenir la meua companyia i el meu calor, les meues besades tendres i les carícies de les meues mans en els mals moments, com aquell estiu en què morí ton pare. Que no ho podies deixar córrer més, m’ho volies dir i t’agradaria que jo sentira el mateix, que m’enamorara de tu, que t’estimara per sempre. L’endemà vaig agafar l’avió que em portaria a Brussel·les, a casa del Joan. Dues setmanes després l’Anna em va trucar contant-m’ho tot, “torna de pressa, si us plau” em va pregar. Però vaig arribar massa tard. Que t’havien detectat càncer feia any i mig i que se t’havia agreujat l’últim mes. Que podies morir tranquil·la perquè ja havies complit un dels teus desitjos: dir-me tot el que m’estimaves i m’havies estimat, però que de totes maneres t’haguera agradat passar més temps amb mi. Que m’estimaves molt, i que no cometera el mateix error que tu: que no tratara de buscar un món a mesura oblidant els interessos del cor, sinó que visquera sempre guiant-me amb ell,com tu havies fet l'últim mes. I que adéu, deies a la nota que l’Anna em va entregar.

Ara torne a alçar el cap, i mire de nou l’objecte, una d’eixes caixes que tu em vas portar del Perú aquell estiu del noranta-nou. Jo també t’estimava molt, i ara sent no haver-t’ho dit mai. Al Joan me l’estimava més, i per això vaig fugir, com sempre, dels embolics que em portaria tot allò. Em sap greu no haver-te deixat complir un altre dels teus desitjos, ni que fos l’últim...si ho haguera sabut...em sap greu...t’estime...adéu.

dimecres, 12 d’agost de 2009

Siddhartha, Herman Hesse


Un història preciosa i un llibre per reflexionar sobre el sentit de la vida on es mostren la majoria dels distints aspectes que presenta l’ànima, així com una notable font d’informació sobre la religió budista. Mitjançant la cerca de la teoria que l’aprope al nirvana, Siddhartha recorre mil camins que el porten a viure històries interessants que li fan adonar-se’n del que és la vida.


De vegades no vos faig cas, i mira que teníeu raó: “és un llibre d’eixos que s’han de llegir, Laieta”.


Creure en un riu, aprendre a escoltar-lo... qui poguera!


Un més a la llista de recomanacions.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Mans en moviment

Inconscientment, com sempre quan restava quieta i no tenia res a fer, va moure les mans. Va col·locar els colzes sobre la taula, a l’altura dels pits, de manera que les mans li tapaven la boca. Això li féu perdre la concentració. Ja no podia ataüllar amb facilitat la seua boca, ara quedava llunyana, rere les mans i els dits. Tractava d’endevinar-la sota aquelles mans, però li era impossible, els dits juganers li enterbolien la visió. Aleshores es fixà en les mans inquietes que no cessaven de moure’s d’ací cap allà. No eren gens petites, ni tampoc escarransides com les de moltes dones. Eren mans mitjanament grans, carnoses, fortes, però sobretot juganeres. Mans juganeres i tocadores, mans inquietes. Mai s’havia fixat en elles i ara resultaven tindre un encant incipient molt cridaner, un encant que el posava nerviós. En els moviments d’elles també podia endevinar un cert nerviosisme, una inquietud total; recorrien camins impacients, entraven pels orificis que quedaven entre dit i dit, eixien de nou i buscaven sense saber ben bé el que, tornaven a entrar, i es movien soles i nervioses... Dibuixava amb el dit d’una mà la silueta de l’altra, movent-lo lenta i desequilibradament des de l’os del dit polze fins a la punta del més petit, passant per tots i cadascun dels racons que trobava a la pell rasposa, travessant el dificultós pas pel palpís del dit, que li suava. Aquella estampa començava a posar-lo seriosament nerviós, i cada vegada era més conscient de la seua respiració descompassada, entretallada. Eixa boca entreoberta, eixos dits juganers, el coll blanc que davallava sota el cap , els cabells retirats per l’altra banda dels muscles, els muscles ferms i redons, i una mica més amunt, eixos ulls únics que desapareixien de tant en tant esporàdicament cap amunt, i tornaven al seu lloc en un breu instant, repetint l’acció una i mil vegades.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Canvie de bloc

Aquest és el meu nou blog, aquesta vegada fet a través de blogspot. Les raons: per a que voleu que vos explique, supose que la meua manca de coneixement informàtics i la poca destressa m'han fet perdre la paciència a wordpress, i he decidit provar per ací. A vorem. Em fa pena pel fum d'entrades que portava acumulades al blog, i moltes de les quals rellegia a menut, però tal vegada podré fer alguna cosa per penjar-les per ací.
No sé si ha sigut casualitat, però hui també plou, com el dia que em vaig decidir a crear-me un blog per primera vegada. Per això no li canvie el títol, perquè pense que la pluja m'inspira molt. La pluja de hui és diferent: aquella era una pluja de gener (que reconec no recordar) i la d'ara és una pluja d'estiu, que molta falta feia.
Sense més, espere que participeu a aquest blog tant com a l'altre i que pugueu passar algun ratet amè de lectura.