Aigua a la terra!

Isc del taller d’audiovisuals i em dirigisc amb pas lleuger i ben agafada al paraigües cap al tramvia. Plou a cànters, com feia dies que no veia ploure (i mira que últimament he vist ploure molt). Les meues sabatetes comencen a sentir la pressió de l’aigua que cau sobre elles i la fricció de la que comença a formar tolls fons a l’asfalt. Els texans comencen a enfosquir-se i el periòdic que portava sota el braç ja no és més que quatre paraules mullades i un fum de tinta correguda. Que mal em sentaria que això li passara al seguit de notícies que hui he hagut de redactar, amb el que m’ha costat! Pense que el dia que compre un periòdic en què haja escrit jo, el guardaré millor. I mentre ho pense, continue fent-me un remull. És impossible continuar caminant així, decidisc buscar un bon balcó i resguardar-me sota d’ell fins que la pluja no siga tan forta. Mentre ho faig m’entra la risa de veure’m, d’observar i analitzar la situació: com algú m’estiga mirant... Necessite trucar a ma mare, contar-li que estic mullada de cap a peus i que m’estic pixant de la risa enmig del carrer. Eixes coses només les entenem ella i jo, i pocs més. I quan li ho conte, ella també riurà. I quan penge el telèfon es quedarà preocupada, perquè pensarà que estic enmig del carrer i enmig de la pluja, feta un remull, i rient sola. Bé, això del riure l ‘alegrarà, perquè pensarà que ací sóc feliç. I alhora que rumie tot açò i parle amb ella, la pluja cesa i puc caminar cap al tramvia. Em baralle amb la gent per fer-me un lloc sota la teuladeta de la parada del tram, i quan aquest arriba em baralle encara més i em pose de mala llet perquè la gent va amb els paraigües ben oberts i no cabem tots, i perquè no tenen ningun respecte pels que baixen del trenet: “deixeu eixir abans d’entrar”, es que no ho veeu?

La pluja des de la ciutat

Per no canviar la temàtica del blog, continuaré amb la trilogia o potser sèrie sobre la pluja. Hui ha tornat a ploure, i ha sigut distint d’aquell dia trist i solitari en què plovia, i distint d’aquell dia en què la companyia em va fer la pluja amena. Ha sigut distint abans que res perquè hui he vist ploure des d’un altre lloc del planeta, encara que no molt llunyà si ens atenem a la grandària d’aquest: València, la meua nova residència. Tot i que propera, València és ben diferent de Sella: té tot allò bo que el poble no té, i tot allò dolent que al poble no es troba. Ací les distàncies són molt més llargues, un lloc “pròxim a casa” està, com a mínim, com si anara i tornara tres vegades de ma casa a la plaça de Sella. Per consegüent, la pluja és més molesta. Però sembla que aquests dies la sort m’acompanya, i a banda de proporcionar-me uns companys simpàtics, unes bones amistats, unes classes que m’agraden, moltes hores de riures, una convivència immillorable i unes vesprades ben entretingudes, s’ha assegurat que l’aigua del cel caiguera pels carrers del València precisament quan jo estava a classe veient la pel·lícula “En busca del foc” (que per altra banda, cal apuntar, ha servit de banda sonora pels forts trons) i quan he arribat a casa i he tastat les pilotes de la mare d’Alba (boníssimes), però ni una gota mentre corria pel carrer.


Tot i que rebaixa l’ànim, molt grata la pluja de hui, encara que espere que se’n vaja prompte.


P.D.: gràcies per la inspiració companyes, sou úniques. Promet que un dels pròxims posts vos el dedique a vosaltres, perquè vos l’heu guanyat!

Més enllà

Hi ha moments en què creem que ja no podem més, que hem arribat al nostre “tope”, que hem tocat el sostre. És aleshores quan hem de fer l’últim esforç i demostrar que podem anar més enllà del que pensàvem, més enllà del que la confiança pròpia ens mostrava
Això és el que ens diferencia a uns d’altres, el que separa els covards dels valents.


"Lo tuvimos tan cerca que nunca lo vimos, lo perdimos tan fácil que valió la pena"
Quique González

18 anys després del primer encontre

Hui torna a ploure, però la pluja de hui ha sigut més amena, més càlida, menys melangiosa. I és que la vostra companyia ho cura tot, per molt que ens coste reconéixer-ho de vegades. Encara recorde aquells anys de la infància en què anàvem les tres juntes a classe. Conforme m’alçava i em preparava, anava a ca t’auela, on de vegades fins i tot em prenia la llet, i si no t’esperava a tu mentre la prenies. Llet i un gotet d’aigua de vegades. Després baixàvem juntes a l’escola, de vegades pel bancalet. Allí ens trobàvem amb la tercera, i entre rialles entràvem a classe. Si sóc sincera, no recorde massa bé aquells anys, érem molt xicotetes, però si que recorde que eixíem al pati, anàvem als columpios, i esperàvem mentre ens menjàvem l’entrepà a sentir el “pa dentro” de Pilar acompanyat per les tres palmadetes. Després van arribar els anys en què jo ja no anava a la mateixa escola, però cada dissabte ens trobàvem les tres, sempre amb un bon pla. Ho recorde perfectament: les tres amb el xandall per anar pel riu i els bancals a fer llargues passejades amb inspeccions incloses, les tres amb els pantalons de pana que tan de moda estaven en aquell moment per passejar-nos per la plaça ben contentes mentre lluïa el sol, les tres a casa d’alguna veient alguna pel·lícula, etc. I sempre, sempre, moltes rialles. També recorde el dia que em vaig revolucionar contra vosaltres perquè em volíeu establir un horari d’amistat: no podia ser que anara amb vosaltres i amb un altre amic a la vegada, cadascú tindria el seu moment. Que bo, ara ho pense i no puc evitar somriure. Com n’érem de xiquetes i d’innocents!




I ara, passats uns quants anys, deixant enrere la innocència i les xiquillades, les tres volem, totes a l’hora, però cadascú pel seu camí. I casualment, aquest camí ens ha portat a les tres al mateix destí, a la mateixa ciutat. M’agrada pensar que enguany tornarem a coincidir per les vesprades entre setmana com fa més de deu anys, pensar que fins i tot a alguna la podré vore pels corredors de la facultat. És, en part, un gran consol saber que, per lluny que estiguem de casa, estarem les tres juntes. Que tremole València, xiquetes!
Vos estime.

(xe!mira que no tindre una foto les tres juntes...)

Dies de pluja

Si, hui plou una altra vegada. Plou, com el dia en què em vaig decidir a plasmar els meus pensaments a un paper virtual, com el dia en què em vaig canviar l’adreça del destí de les meues paraules, com els dies en què pensava que abans, els dies que plovia, els compartíem. Com aquells dies en els quals estava trista perquè havia d’estudiar, i plovia i plovia sense parar, i tu no estaves per calfar-me ni fer-me petons suaus a la galta esquerra; com aquell dia en què corríem per refugiar-nos de la pluja d'estiu mentre em deies les paraules que una amiga necessita sentir. Plou com en aquells moments de la infància en què engegàveu el cd de Raimon mentre jugàvem als escacs mirant per la finestra del pis de fusta, com els dies que anàvem de viatge cantant cançons i jo vos contava històries, com aquell octubre a Astúries dins d’una cabanya ben petita, on ens havíem d’apropar els uns als altres sí o sí. Però hui plou d’una manera distinta. Ja no he d’estudiar, ni d’enyorar res, ni de canviar cap direcció. Tot i això, mire pel balcó i m’envaeix la nostàlgia, no sé de què, i tot en mi és silenci. No vull parlar amb ningú, no vull que m’interroguen, però vull sentir-me acompanyada, vull trobar eixa abraçada que arriba per l’esquena, suaument, fins al meu ventre, mentre recolze el cap al pit que, rere meu, em queda a l’altura idònia. Vull tancar els ulls i somniar. No vull pensar en res, però ho pense tot.

Queda una tardor llarga, i molts dies de pluja.

Ella, ell i l'altre

Ella és guapa, molt guapa i jove, i alta. Té la pell del color del xocolate amb llet, d’un marró molt dolç, i vesteix amb un texans que li senten molt bé. Ell, en canvi, és vell i petit, molt més petit que ella. És calb i la seua pell és del color de la llet, sense cap xocolate. És arrugada, i molt contrastant amb la d’ella, que la té totalment estirada i se li veu molt delicada. Ella té els ulls enfonsats, fruit del cansament i la mala vida, i ell porta ulleres de vista, amb una graduació alta. L’altre està recolzat a la paret, té una edat entre la d’ell i la d’ella, i també porta ulleres, però de sol. Té un aspecte seriós i fred, i es presenta molt distant a la resta dels passatgers que esperem fent cua per agafar l’autobús que ens porte a Benidorm. Dissimuladament ells s’apropen a l’altre, i sense ni tan sols aturar-se al seu davant, ella li pregunta quin és l’autobús que ha d’agafar. L’altre, fred i amb un posat sever, li’l senyala: aquest. Aleshores, ell la mira, i comença l’hora de l’acomiadament. Li diu que ha sigut tot un plaer, i que quan la necessite de nou trucarà a l’altre i ell mateix li pagarà el bitllet d’autobús per a que torne a passar uns dies amb ell. Ella el mira i somriu, i per dins desitja no tornar mai més a veure’l. L’autobús aparca al nostre davant, i ens apropem per deixar les maletes al maleter. A ella, li les carrega ell. S’acomiaden amb una abraçada forta, en la qual ell aprofita per apropar les mans massa als texans d’ella, i ella puja a l’autobús, i s’asseu uns seients més arrere que jo. Al poc temps puja l’altre, i s’asseu ben endavant, sense abandonar el seu posat seriós. A mitjan viatge, ella canvia de seient: el seu bitllet corresponia al de davant de l’altre. Què casulitat!


Durant el trajecte reflexione sobre la situació, sobre el que passarà pel cap d’eixa, segurament, prostituta, sobre els seu estat i el de l’home que l’acompanya. Què serà d’ella quan arribe a Benidorm? Haurà un altre vell esperant-la? O aquesta vegada serà més jovenet? Haurà d’anar a la carretera general a guanyar-se la vida? I l’altre...serà arrogant...l’odie sense encara conéixer-lo.

Que tinguem sort

...por mujer

Quizá te busquen porque naciste, quizá te midan por ser mujer.
Quizá te acosen porque creciste, quizá te odien por mujer.
Pero no dejes de ser la niña que abraza todo lo que hay en sí.
Pero no dejes de ver el mundo como espacio por compartir.
Quizá te insulten, quizá no nazcas, quizá te anulen por mujer.
Quizá no llegues a ser tú misma, quizá te empujen por mujer.
Pero no dejes de ser la niña que abraza todo lo que hay en sí.
Pero no dejes de ver el mundo como un espacio por compartir.

Pedro Guerra

Hem fet el mal, hem comés el pecat, hem menjat de la poma. Hem passat la frontera de la formalitat i la perfecció i ens hem deixat portar pel desig, hem mossegat la poma. Hem aprés la diferència entre el bé i el mal, i ens hem decantat per aquest últim, conscientment, perquè, sí, nosaltres també coneixem la malesa. I per tal que no aconseguírem més saviesa i no ens lliuràrem a la immortalitat, ens han desterrat. Pel simple fet d’haver-nos lliurat al desig, ens han destinat a sentir-nos inferiors als homes, o a ells a experimentar la sensació de superioritat. I ens han destinat a patir dolor quan parim. “Meravellós dolor”, diuen les mares.


Som part d’una costella, quin art arribar a aconseguir les formes tan belles que ens conformen partint d’un os tan lleig com és aquest. Som Lilith i Eva a la vegada, dos dones valentes en un mateix cos. Som la Calipso que reté a Ulisses. Som el plaer, som la luxúria i la bellesa, som l’enveja, i cadascun dels set pecats capitals. Però, per damunt de tot, som un SOMRIURE unit aliè a tota religió. Encara sort.