Cròniques d'un poble

Després d’una setmana estressant i esgotadora en la qual, tot i haver trepitjat una bona merda (m’estalvie els detalls d’aquesta), la sort no m’ha acompanyat gens, arribe tranquil·lament al meu poble, a ma casa, al meu llitet de sempre. Dorm serenament i estic tan a gust a sota de l’edredó que pel matí, quan mon pare em desperta per anar al metge, em costa molt alçar-me. M’encamine pausadament cap a la plaça, on, com cada divendres, hi ha “mercadillo”. Em passege i oberve que són les mateixes paradetes de sempre: la de la roba interior, el de les cebes i olives en vinagre, el de les bosses i mocadors de tot tipus, la de la fruita i la verdura, etc. Entre al metge i pregunte: “per quin número van?”. “Tu quino tens, xiqueta?”, em contesten. “Jo, el huit”. “Pos pots anar a pegar una volteta, perquè encara van pel quatre”. Ja veig que a Sella hi ha coses que no canvien, el problema del metge és quelcom que sembla invariable, i en els temps que corren crec que ja és hora de fer alguna cosa per a que canvie a millor.

Compre el pa i el periòdic, i salude tots aquells que em pregunten entusiasmats “què tal per València?”, i als que no ho pregunten també. Torne al metge, i encara està el número quatre dins. És increïble: fa dues hores que el metge està a la consulta i han entrat només quatre persones. Jo no ho comprenc, però els vells sí, li han trobat una explicació: la culpa de la lentitud amb què funciona el metge la té l’ordinador que han posat, “perquè ara, xiqueta, tot va per ordinador, ací i per tot arreu, saps? I ell ho ha d’escriure tot per la màquina: com estàs, quins símptomes tens, quins medicaments et dona...tot, tot. I clar, això du el seu temps. Perquè jo l’altre dia vaig anar a operar-me de l’ull, del dret, saps? perquè l’esquerre ja me’l van operar fa tres mesos. Pos això, que vaig anar a operar-me i em van donar la pastilleta eixa que et posen baix la llengua per a que no et faça mal, i com que tot va per ordinador, quan van tirar a ficar-me l’agulla, jo la pastilleta eixa ja la tenia als peus!! Dos hores, xiqueta, dos hores, i això que quan em van operar de l’esquerre en mitja hora ja havíem acabat. Però veus, els ordinadors és lo que tenen.” Definitivament, hi ha coses que ni canvien ni canviaran, i si hi ha algun petit canvi, de seguida li troben explicació tot culpant a la novetat, a allò desconegut. No, si ara resultarà que la culpa de que el metge funcione tan malament la tindrà l’ordinador!

Després de dues hores asseguda i sentint les cròniques d’uns i d’altres (de veritat que passant-se un matí al metge una podria escriure un llibre; “cròniques d’un poble” el titularia jo), entre. Que no tinc res, “que tot va bé, que si vols fes-te una analítica, però estàs requetebién”. Si ho arribe a saber... Després d’estar dues hores ací, com a mínim m’haguera agradat eixir de la consulta tenint la sensació que vaig a arreglar alguna cosa i no que he perdut el matí.

A mitja vesprada m’aprope de nou a la plaça, però aquesta vegada vaig a l’Acadèmia, la meua segona casa, a donar classe d’oboè. Arribe i veig les cares de sempre, les cares que cada cop que vinc a Sella vull veure, les cares que té la música al meu poble. Prepare les coses i espere l’alumne, que fa tres minuts l’he vist córrer pel carrer i que, per a variar, el més probable és que arribe lleument (o no tan lleument) suat. “Has estudiat?”.”Sí, però la de melodia sincopada no m’ix”.”Però saps què és una sincopa?(Assenteix).Doncs ale, a veure, solfeja la lliçó”. No, com em temia, ni ha estudiat ni sap què és una sincopa. Minuts i minuts desesperants movent el braç amunt i avall, marcant el tres per quatre i el quatre per quatre repetidament, i pronunciant “un, dos, tres, iii”, per a aconseguir pocs resultats. I entre desesperació i sospirs, la porta s’obri a poc a poc i apareixen unes ulleretes i un cabet que suaument i amb el millor dels seus somriures diu:

-Hola!

Què tendre ets, Marc! És aleshores quan me n’adone que tornar a Sella paga la pena.

Canvis irremeiables

Últimament no tinc massa temps per escriure, però no puc evitar fer aquest petit incís que m'ha vingut al cap mentre llegia els apunts d'Història de la Comunicació:

"A la cultura oral primària, es considera que el coneixement és preciós. La societat respecta molt -molt- aquells vells savis que s'especialitzen en conservar-lo"

Com han canviat els temps i com estan canviant encara. Dubte tant que quan la meua generació arribe a vella es respecte molt -molt- els vells savis que s'encarreguen de conservar els coneixements...

Tu

Tu, qui em va ensenyar a caminar.

Tu, qui em va agafar de la mà per tots els carrers de totes les ciutats que vàrem recórrer i qui em va guiar amb els ulls tancats per milers de camins als somnis.

Tu, que no en sabies res d’amor i ho sabies tot; qui no havia rebut cap mena d’estima i donava estima de tota mena.

Tu: tan tendre, tan dolç, tan teu; i tu, alhora tan meu.

Tu, que em miraves amb els ulls de color caramel travessant-me l’iris fins arribar a l’altra banda del crani, on es trobaven mirada i cervell, sentit i raó; tu, que em perforaves amb la mirada.

Tu, qui em va ensenyar a valorar les coses de la vida i qui em va mostrar el sentit d’aquesta, qui em va renyar per no ser humil i qui em va acostumar a veure sempre la part bona de totes les coses dolentes que em passaven.

Tu, qui tant m’estimava, ja no hi ets.

Gestos i Paraules

“Si el llenguatge li fou donat a l’home per amagar els seus pensaments, el propòsit dels gestos va ser revelar-lo”, John Napier.

Les paraules tenen un poder immens, inimaginable. Amb elles podem dominar i modificar la realitat, fer creure la falsetat, variar el present, tractar de canviar el passat i construir el futur; les paraules ens presenten un ventall de possibilitats enorme, i nosaltres triem l’ús que en fem d’elles. Els gestos, en canvi, no sempre els podem controlar. Si les paraules són les nostres aliades, els gestos són els nostres enemics: ens delaten, ens fan quedar en evidència, no ens permeten controlar la realitat a la nostra manera. És fàcil dominar l’art del llenguatge i, per contra, ben difícil controlar l’art de la gestualitat.

Tot i les contrarietats entre ambdós, llenguatge i gestos conformen un sol sistema, i és inconcebible un sense l’altre. En els moments en què es fa necessària la comunicació, s’uneixen al màxim per tractar d’expressa allò que es vol transmetre de la millor manera possible. Anit era impressionant descobrir i analitzar una situació de comunicació entre una gran massa de gent i un (bé, quatre o cinc) músic (cantant). Gestos, paraules i altres que no formen part del sistema es disparaven amb la màxima potència possible cap a un únic objectiu, ben menut enmig d’aquella grandiositat: Macaco. És sorprenent com les paraules musicades (i de vegades sense musicar) i els gestos d’un humà poden moure i emocionar tanta gent.

Nomenar també que tot i que Sva-ters no van moure tanta gent, van estar genials. Jo, personalment, em quede amb ells.

La última vez

Bésame, bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez…

Sabia que era l’última vegada que es trobarien, i per això era la més especial de totes. Aquella nit escriurien junts el punt i final de la novel•la que havien començat a narrar feia tants anys. Com tot bon relat, constava d’un pròleg, un inici i un nus ben embolicat. Havien patit mil i una aventures, unes molt entretingudes, altres tristes, altres ben romàntiques i altres totalment desesperants; però havia arribat l’hora d’escriure el desenllaç, o com a mínim el final de la primera part de la seua història. Els dos ho sabien, però ningú ho comentava. Pretenien viure aquella nit com la primera de totes, i alhora com l’última, aprofitant cada moment, retenint cada instant, recorrent cada part de la pell aliena com si l’hagueren de memoritzar per sempre, sostenint cada mirada penetrant amb força per no deixar eixir de l’iris mai aquella visió, cuidant cada paraula per produir en l’altre un efecte aterrador, movent-se amb la major lentitud possible per allargar la trobada al màxim...

...piensa que tal vez mañana yo ya estaré lejos, muy lejos de aquí.

Agora: admiració, defraudi i odi

M’eriçone quan recorde l’última escena de la pel·lícula i més encara quan sent de nou a la meua ment l’encertat comentari del meu company de butaca: "això també ho fan ara".

Després de veure “Agora”, l’última pel·lícula d’Amenábar, em venen mil i un pensaments al cap, però em quede, sobretot, amb tres d’ells.

El primer de tots, és d’admiració: admire que l’any 355 hi haguera una dona filòsofa, Hipàtia, amb una gran capacitat d’aprenentatge i de transmissió que buscara solucions als problemes de les teories cosmològiques i tractara de difondre ideals tan humans com la igualtat, la solidaritat o l’amor per la saviesa, ideals moltes vegades oblidats en l’actualitat.

El segon pensament que retenc amb força després de rumiar sobre el film és de sorpresa i de defraudi; em sorprén que ja en aquella època es ponderara sobre eixos temes amb unes deduccions tan aproximades a la realitat com les que feia Hipàtia, i em defrauda que van haver de passar més de 1000 anys i es van haver de cometre moltes injustícies i barbaritats per a que es tornaren a conéixer i a acceptar les teories que centenars d’anys enrere ja s’havien desenvolupat.

L’últim i, per tant, el més impactant dels pensament que m’agradaria ressaltar és d’odi; d’odi a les religions. M’explique; no odie les religions en si, ni odie aquells que en segueixen alguna; no odie els Déus ni les Deesses, no; odie el fanatisme i la brutalitat a què moltes de les fes han portat als seus seguidors i a través de les quals s’han comés greus errors i iniquitats, i odie aquells que només són permissius amb els seus credos i menyspreen els de la resta, aniquilant gran part d’aquells amb qui no comparteixen ideals.

Després de reflexionar sobre la història que Alejandro Amenábar ha portat a la pantalla, em pregunte si amb el pas del temps hem avançat, i em responc jo mateixa que si, però m’espante de la lentitud amb què ho hem fet, fins i tot de vegades retrocedint en alguns aspectes.

M’agradaria escriure ací perquè encara m’eriçone quan recorde l’última escena d’”Agora” i encara més quan reconstruisc les paraules del meu company, però no vull fotre-li a ningú el final de la pel·lícula. Aneu a vore-la, és imprescindible conéixer les històries del passat per a comprendre els pensaments del present; així, comprendreu la meua admiració, el meu defraudi i el meu odi amb vertadera facilitat. I si no, no vos preocupeu, que jo no acabaré amb ningú perquè no pense com jo.

Màgia

Diuen que si agafes un grapat d'arena de les illes gregues i l’apretes ben fort alhora que demanes un desig, i després deixes caure des de la teua mà granet a granet sobre l’aigua de la mar, com si d’un rellotge d’arena es tractara, tan lleument com et siga possible, les petites molècules viatgen a través del medi blau fins qualsevol lloc de la Mediterrània, allà on es complirà el teu desig, i el fan realitat. Però també diuen que la sorra tardarà a arribar al seu destí un temps inversament proporcional a la importància del teu desig.
Jo, amb picardia i amb ganes de fer complir la profecia com abans millor, aquell estiu del 2005 a unes de les illes entre Atenes i Creta vaig demanar el desig més significatiu que va passar per la meua ment aquell dia. I per a sorpresa meua, l’arena encara no ha arribat a cap dels ports de La Marina. Ara, quatre estius després, he entés el significat: cada gran desig que tenim és excessiu i cada pensament insignificant d’aquesta banda de la nostra Mar és l’anhel més gran que puga tenir qualsevol criatura a moltes terres del sud o l’est de la Mediterrània. Ara sé que el grapat d’arena que vaig deixar caure sutilment sobre l’aigua verdosa d’aquelles terres volcàniques tardarà centenars d’anys en arribar a casa, perquè hi ha milers de desitjos força més importants que el meu. Ara és quan comprenc que hem de gaudir d’allò de què els Déus (o qui haja tingut la tasca de repartir la sort a aquest univers) ens han dotat i de la fortuna que cada habitant guarda dins del seu cor.

Temple de Zeus; Atenes

L'Erecteion; Atenes

On s'uneixen el foc i l'aigua; Santorini

Oia; Santorini

Platja Roja; Santorini

Illes circumdants des de Santorini

Santorini des de la mar

Santorini

Surcant les aigües; Santorini

Aigües termals; Santorini