dimecres, 28 de juliol de 2010


“Temps de batuda”, d'Enric Valor, és un llibre que m’ha ajudat a conéixer més de la vida dels nostres avantpassats. Situat en els primers mesos de la Guerra Civil a les terres de Castalla, és el reflex de la vida a un mas d’una família que, en temps difícils, torna al seu poble des de la gran ciutat, València, en l’època de la batuda. A la història es mostra quant mal es va fer durant la guerra, tant d’una banda com d’altra, i com els extrems mai són bons. També ens ensenya que allò que val són els fets de cadascú, allò que u demostra, i no la sang que corre per les venes.

El llibre és un autèntic recopilatori dels utensilis dels masos, de la botànica de la zona, del treball agrícola i de la vida a un mas de la muntanya. A tots aquells que sou de poble, de la vesant meridional del País i sobretot a la gent gran que ha viscut aquestes experiències, el mestre Valor vos agradaria molt.

“Temps de batuda” va arribar en un moment idoni, en què les paraules de la dedicatòria sonaven a glòria i il•lusió. Frederic és, sense dubte, el teu retrat d’aquella època. Amb la Ireneta no m’identifique, no sóc tan valenta i forta. Se’n va, ara, amb la glòria, i s’emporta la il•lusió. Per a cada etapa hi ha un llibre, i aquest l’identificaré sens dubte amb les darreres setmanes.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Entre periodisme i literatura, què hi ha?

El periodisme és tot un món. Ja m’ho imaginava abans d’entrar-hi i ho he constatat enguany amb les coses que he aprés i he vist a la carrera. És un món complex i divers, un món gran. Cal dir (tant sobre la titulació de Periodisme com de la resta) que no sempre trobem el que esperem a les aules de la Universitat. Quan u acaba la Selectivitat, es decideix i escull la opció que troba més adient per a estudiar el curs vinent, normalment no té massa idea del que es trobarà a la carrera, o fins i tot potser té una idea equivocada. Per això, de vegades ens podem emportar sorpreses positives així com d’altres no tan agradables. Això també ho he constatat enguany: a classe hi havia gent que havia deixat altres carreres i s’havia decidit per Periodisme, gent que creia que el periodisme era el seu futur i s’ha decebut el primer mes, gent amb ànsia de saber-ne més i més sobre l’ofici que delera tant com la vida pròpia, gent que ha descobert que el periodisme no era el que creia, però que també li agrada. A mi, la idea de ser periodista sempre m’havia rondat pel cap, tot i que no sabia massa bé per què. A classe hi ha gent que té molt clar que vol ser periodista per denunciar injustícies, altra que es dedicarà als esports, companys que es desviuen per periodisme musical,etc. Quan vaig arribar a la carrera em vaig donar compte que jo l’havia triada simplement perquè m’agradava escriure i perquè considerava necessària la transmissió de la informació. Em vaig quedar un poc sobtada al veure la passió amb què alguns s’enfrontaven a la carrera; una passió envejable, d’altra banda. Molts ja coneixien els continguts de la carrera, ja havien treballat en mitjans de comunicació, sabien mil noms de periodistes famosos i es reien (com faig jo ara també) de l’estil incoherent de molts periodistes. Jo, aleshores, no ho entenia, i em sentia relativament petita dins aquella classe empinada de la Facultat. Callada, com sempre, observava i escoltava, i ha acabat el curs sense que m’atrevira a fer cap comentari amb contingut a classe.

Durant el curs n’he aprés molt, possiblement pel poc que en sabia, de la matèria. Que si no s’utilitzen els gerundis, que si subjecte+verb+complements, que si la piràmide invertida, el lead o els titular breus i concisos, etc. Me n’he adonat també que el periodisme és diferent de com l’imaginava. Jo somniava en un periodisme literari, i potser per això vaig triar la carrera; perquè m’agradava escriure, transmetre la meua opinió i els successos del món, però no d’una manera seca i senzilla, sinó amb un llenguatge enriquidor i complet, que fera pensar el lector. Però resulta que no, que els periodistes ens hem de limitar a transmetre la informació i au, a expressar-nos de la manera més senzilla possible perquè el lector ens entenga; hem de ser breus, com més millor, perquè ens lligen, perquè ningú manté l’atenció al periòdic més de mitja pàgina, i fins i tot ens detallen en quin ordre hem d’exposar els fets. No m’ho imaginava així, la veritat. De fet, al primer quadrimestre vaig escollir una frase de Manuel Vicent que igualava el periodisme amb la literatura per a fer una exposició a un examen. Estava convensudíssima que aquestes dues matèries no diferien en tant, i que una aproximació entre ambdues podria convertir l’estil periodístic en quelcom més agradable o aconseguir una literatura de fets reals. Però els discursos i xerrades dels professors a classe m’han obligat a creure que el periodisme no té res a vore amb la literatura, que una notícia no és una novel·la, o que no estudiem per a escriure historietes boniques als periòdics. Em va decebre la idea, però fins i tot m’havia arribat a convéncer de que era així i que ho hauria d’acceptar.

Per sort, últimament he llegit diversos articles sobre el periodisme que m’han fet obrir els ulls cap a un altra perspectiva. Grans periodistes, que moltes vegades també són escriptors (doncs, com jo m’imaginava, en alguns casos no hi ha tanta diferència d’un ofici a l’altre) aposten per un periodisme literari, perquè es reconega la proximitat d’ambdues matèries, perquè no es tracte el llenguatge com un simple instrument de transmissió, sinó que siga alguna cosa més en el procés d’informació. Per què ens hem de limitar i sotmetre a unes normes tan complexes que no ens deixen desenvolupar un estil propi a l’hora de contar històries reals (doncs això és el periodisme)? Està clar que han d’existir normes i maneres determinades de fer i dir les coses, però enguany m’havia arribat a convéncer que els periodistes érem simples màquines que escrivíem la informació de la manera en què ens havien ensenyat, sense possibilitat d’aportar-hi absolutament res.

Tot aquest debat encara obert, em confirma com n’és de gran i divers el món del periodisme. Durant el curs ho he observat també, ja que cada professor té una idea totalment distinta fins i tot de per on cal començar a escriure una notícia. I jo, després de fer totes aquestes reflexions, continue sense saber si em dedicaré al periodisme esportiu, al musical o a recol•lectar successos i portar cafès al cap de redacció d’algun periòdic; fins i tot dubte ja si vull ser periodista. Però estic més contenta, perquè he vist que l’esperit d’alguns grans com García Márquez, Leila Guerreiro, Octavio Paz o el més proper Manuel Vicent es manté en peu, sobretot a l’Amèrica Llatina, i que no estic tan grillada com havia arribat a pensar en aquest aspecte. Mentre resolc els meus dubtes, continuaré llegint articles que m’omplen la boca de paraules saboroses, verbs dolços, històries amargues i finals inesperats. I ara pense: no estaré confonent un article periodístic amb una novel•la d’Agatha Christie? Quin embolic.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Miguel, el poeta d'Oriola

Tindria poc més de dotze anys quan vaig tindre a les mans per primera vegada un llibre de Miguel Hernández. Vell, engroguit i doblegat, “Cancionero y romancero de ausencias” es trobava a l’estatge de la planta baixa, on romanen tots els llibres dels pares. Recorde que el va obrir mon pare; li agradava molt un poema i me’l volia donar a conéixer. Aquell poema, no recorde quin, em va encuriosir, i em vaig dir que un dia llegiria amb més deteniment aquell poeta. Després, a l’escola, en vaig saber més d’ell, però ja se sap que allò que aprenem a l’escola ho oblidem fàcilment.

Farà dos anys vaig retrobar el “cancionero” i me’l vaig emportar a l’habitació. Entre les pàgines grogues vaig trobar versos desconeguts, així com d’altres més propers gràcies a la música de Serrat: “Menos tu vientre”, “Boca”, “Nanas de la cebolla”. Buscava amb deler la famosa “Elegía”, de la qual ma mare m’havia parlat molt pel valor afegit que per a ella tenia, però allà no la trobaria. Seria més endavant, a un llibre de literatura de l’institut, on quasi l’aprendria de memòria.

Enguany, com que fa 100 anys que va vindre al món l’humil poeta d’Oriola, s’ha escrit molt d’ell. Jo n’he llegit bastant (que no suficient) i he aprés moltíssimes coses que no sabia. Quan es va proposar fer un altre experiment artístic amb el Col•lectiu Artístic de Sella però aquesta vegada sobre Miguel Hernández, vaig decidir llegir i saber-ne més: “El rayo que no cesa” y “Poemas sociales de amor, de guerra y de muerte”. Les explicacions i narracions sobre el poeta que en donen aquests poemaris m’han contextualitzat l’autor i m’han fet saber més de la seua vida, fet molt important per entendre’l, com el seu passat catòlic, que el seu amic Ramón Sijé era feixista o el rebuig que va rebre per part d’altres grans poetes com Lorca. Però ha sigut hui quan realment he interioritzat tota la seua història mentre Lluís ens contava alguns fragments d’aquesta. Ell la viu i ens la fa sentir tan propera que fins i tot anomena el poeta pel seu nom, “Miguel”, com si d’un amic de tota la vida es tractara. Potser d’això es tracta, de sentir-nos “Miguel” per una vegada, doncs al cap i a la fi ell era també era un artista i d’un poble alicantí. Siga com siga, intentarem portar endavant aquest nou projecte impulsat una vegada més per aquest home transmissor de cultura de tota mena i que sempre m’inspira per escriure. Gràcies Lluís, i endavant CAS.

divendres, 16 de juliol de 2010

Un altre adéu

Una oda a l'enyor. Perquè de vegades no sabem què, però enyorem.

Lluís Llach - Cant de l'enyor

dimarts, 6 de juliol de 2010

Relacions amb els animals marítims

Ningú m’havia explicat que els peixos eren indefensos i no tenien cap perill. Des de petita, mai m’havien agradat. A la platja, quan la resta de nens els perseguien a corre-cuita, jo els fugia, com si aquells diminuts animals anaren a nadar darrere meu fins pegar-me un mos que em deixara immòbil. Ni els peixos ni la resta d’animals marítims: la veritat és que tant la fauna com la flora marina mai m’havien fet massa gràcia. Des que posava el primer peu dins l’aigua que tenia els ulls ben oberts per observar el camp d’acció que tot ser viu tenia a la meua redona. Si l’aigua estava enterbolida, forçava la vista al màxim per endevinar què hi havia davant de cada passa que donava. Si estava clara, em feia por mirar per si entreveia algun ésser que no m’agradava. Per no parlar de les temudes meduses.

Per tot això, anar a la platja sempre havia sigut per a mi un patiment, en lloc d’un moment d’esbarjo i diversió, com ho és per a la majoria. A més, torrar-se al sol i arrebossar de sorra com una croqueta no és gens agradable. Però l’esperit de superació que em correspon em va fer anar un dia més enllà, i, després de superar el pànic a nadar entre peixets fins i tot a la Font Major, em vaig atrevir a posar-me les ulleres, el tub i les aletes i mirar amb profunditat tot allò que les aigües marines amaguen. La primera impressió, recorde, no va ser gens agradable: quina por mirar per avall i observar la profunditat, a més a més plena de peixos escorredissos que en mig segon podrien estar al meu costat i algues inquietes que es movien d’un costat a l’altre sense parar. Després d’aquest moment de pànic, vaig traure el cap de l’aigua i vaig repensar. “Respira fons, relaxa’t. Tranquil•la. Només són peixos. Comprova que si mous les aletes a prop d’ells fugiran. Va, torna’t a posar les ulleres. Buida el tub d’aigua. Així, bufant fort. Ara no et poses nerviosa. Anem”. Aleshores, la segona impressió va ser una altra. La veritat és que mai m’haguera arribat a imaginar que podia sentir aquella calma mentre nedava enmig de la mar i mirava amb deteniment cada ésser i cada secret que amaga aquesta. I enmig d’aquella plenitud, l’únic soroll, el de la pròpia respiració.

Poc a poc he anat perdent la por als peixos i a la mar, tot i que he de confessar que encara no em trobe del tot segura dins l’aigua salada. Continue –i crec que continuaré sempre- tement l’aparició d’una medusa cada vegada que hi fique el cos. Però ara ja no desconfie tant de la majoria dels animalets marítims, de qui he descobert que no són per a res dolents i que quan estic a un metre d’ells ixent corrent. Però tot i l’avanç que he fet en aquesta qüestió, no he pogut deixar de sorprendre’m hui quan m’he trobat amb una estrella de mar a la mà mentre l’animalet s’adaptava a la forma d’aquesta amb les ventoses, o perseguint a un peix multicolor pels penya-segats de la Cala d’Ambolo. Acabaré fent-me col•lega dels meus temuts enemics marins?

divendres, 2 de juliol de 2010

Records d'un any a València

Per última vegada obric la porta del pis. Avinguda Alfahuir número 22 porta 20. Al fons del corredor, l’habitació sembla una altra: buida, blanca i sense decoració, fins i tot fa eco quan parle dins d’ella. Revise la resta de la casa, que roman pràcticament igual que sempre, i agafe els últims afers que em queden per allà. Ara sí, tanque la porta i li dic “adéu” al pis i al primer any d’universitat. La veritat és que no sent pena per l’habitatge, tot i els moments i secrets que hi guarda. Potser el fet de canviar varies vegades de casa últimament m'ha fet immune a aquestes situacions.
Més que pena, però, el que em provoca recordar el primer any a la uni que ara deixe enrere és enyorança. Recorde perfectament quan vaig arribar, maldestre, vergonyosa i nerviosíssima. Recorde les primeres amistats, els primers contactes, i la companya incondicional que des del primer moment m’ha acompanyat en aquest viatge per la carrera de Periodisme. Em ve al cap, també, la curiositat que sentia al principi per tot. Els professors, les assignatures, el voluntariat lingüístic i la conseqüent integració en el BEA, que tants bons moments i també maldecaps m’ha comportat, però que per res canvie. Recorde el descobriment de la ciutat, les primeres vesprades per Benimaclet, les primeres nits de festa (que foren, sens dubte, les més intenses) i la poca destresa a la cuina, defecte que amb el temps he anat curant (tot i que no massa).
I entre record i record, entre anècdota i anècdota, me n’adone que l’any ha passat volant. De periodisme, n’he aprés bastant. De convivència, més encara. He aprés moltíssim del funcionament de la Universitat, així com també he format part activa d’aquesta. He memoritzat carrers, parcs i barris, places i bars. He descobert el Glop i l’Standby, i, per descomptat, el memorable Planeta Azul. Però si hagués de triar la millor de totes les coses bones que m’emporte d’aquest primer any a València, seria sens dubte l’amistat que he fet per tot arreu. L’altre dia em deia algú que el món està ple d’imbècils; doncs sí, n’hi ha, d’imbècils, però sens dubte també hi ha gent fabulosa amb qui paga la pena compartir aquest espai-temps que els humans solem anomenar vida.