divendres, 27 d’agost de 2010

Històries de la Guerra Civil

Les guerres estan plenes d’històries, sobretot d’històries heroiques i tristes. De totes les guerres, de la que més històries conec és de la Guerra Civil Espanyola. Casualment, els últims llibres que he llegit i algunes de les pel•lícules que he vist fa poc tracten d’aquest enfrontament. Totes són històries que ja m’haguera pogut imaginar per tot el que es diu de la Guerra, pel que els familiars m’han pogut contar o pel que he estudiat a l’escola, però conéixer-les tan a fons, sabent que fins i tot algunes són reals, m’ha posat els pèls de punta i m’ha fet reflexionar sobre com de durs van ser aquells tres anys en els quals Espanya va estar sotmesa a la sang, la violència, la mentida, la por i la falta de llibertat; tres anys que és important que no oblidem, tampoc aquells que no ho hem viscut.

El cicle d’històries de la Guerra l’he encetat aquest estiu amb Temps de batuda, un llibre d’Enric Valor que es situa en els primers mesos del conflictes i mostra com de cruel va ser l’enfrontament tant des d’una banda com des d’una altra: els assassinats sense sentit, les baralles entre els habitants d’un mateix poble, les traïcions entre companys, i la duresa de ser esquerrà i pertànyer a una família amb avantpassats de dretes. Després de llegir aquest llibre, en el qual la Guerra Civil no és la protagonista, vaig llegir Los Girasoles Ciegos, de Alberto Méndez, seguint la recomanació de dos amics. És tracta d’un llibre conformat per quatre històries que demostren la crueltat i la duresa per a sobreviure a una guerra, i també la dificultat de la vida dels refugiats, que van haver d’emigrar o van viure amagats a un armari durant anys, com si hagueren desaparegut del món. També reflexen les barbàries que l’Església i alguns retors van portar a terme amb l’excusa del conflicte. Poc més tard vaig tornar a veure una pel•lícula que em sé quasi de memòria, Soldados de Salamina. Aquest film de David Trueba està basat en el llibre de Javier Cercas que porta el mateix nom. El llibre és un poc més pesat i tal volta més periodístic que novel•lesc, però la pel•lícula és més amena. Aquesta es basa precisament en el tema que ara tracte, els relats de la Guerra, i assegura que aquesta està plena d’històries novel•lesques; per a demostrar-ho explica com Rafael Sánchez Mazas, feixista ideòleg de la falange, sobreviu a un afusellament i és ajudat per tres rojos per a eixir de la zona republicana.

Però de totes les històries de la guerra que he pogut llegir o veure, la que vaig conéixer ahir és la que més m’ha fet plorar. No sé si és que em trobava sensible o realment que la duresa del relat es mereixia tantes llàgrimes, però La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda, amaga un dels episodis més tristos de la Guerra. I és que la història, gravada a l’encantador poble gallec d’Allariz, és un clar exemple del que va passar a tots els pobles d’Espanya a continuació de la sublevació militar a l’estiu del 36. Mostra com les forces de dretes prenen el poder del poble i tots aquells amb alguna relació amb la república, l’ateisme o l’esquerra són humiliats públicament abans de pujar a un furgó que els portarà, amb sort, a la mort. Però el més trist és contemplar com els amics, els companys, els compatriotes que s’han aconseguit salvar i no cauen presos de les forces nacionals tenen valor per a humiliar aquells que no han corregut la mateixa sort, per tal d’evitar sospites. Supose que tots aquests fets eren fruit de la por, de la intimidació que els ciutadans patien, però em resulta incomprensible com els mateixos veïns i familiars pogueren acusar-se i enviar-se a la mort mútuament, sense cap mena de contemplació. Eren temps on, tristament, la majoria va perdre el cor i el seny, segurament a causa de la fam i la por.

Així doncs, la paraula “guerra”, que a alguns ens sembla un mot situat en un passat llunyà perquè no n’hem presenciat cap, és un terme molt present també a l’actualitat. Present perquè encara hi ha moltes guerres, tot i que semble increïble que en l’era de les tecnologies i la globalització s’estiguen permetent guerres d’un tamany tal com les que podem trobar a l’Orient Mitjà; present també perquè encara viu molta gent que va ser protagonista de les milers d’històries que amaga la nostra Guerra Civil. És necessari que aquestes històries es donen a conéixer, així com que mai s’obliden. Quan Javier Cercas afirma que la Guerra està plena d’històries novel•lesques no s’equivoca, doncs els fets van ser tan greus que cada poble, cada família, guarda moltes secrets d’aquella època. Hem de conéixer el nostre passat, així com tractar d’evitar que aquets fets, gens acordes amb l’era en què ens trobem, es repetisquen a cap altre lloc del planta.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Quedar-s'hi

El jove va creuar les últimes tanques d’aquell ampli recinte i va mirar endavant. Allà es trobava, on feia vint mesos que somniava estar-hi. Acompanyat de maletes, caixes, la motxilla i la caixa de l’instrument, rumiava on aniria, què faria ara. Hi havia pensat molt els darrers mesos en aquell moment, en el dia en què acabaria el servei militar, la coneguda mili, i li havien passat pel cap mil i una opcions per a quan isquera d’allà: podria visitar l’amic que també feia la mili a la capital de la província fronterera, podria anar a veure la Rosa de tornada a la seua terra, podria tornar al poble i retrobar-se amb els amics que l’esperaven, veure la família, buscar feina i començar una nova vida amb la seua gent, prop de casa, on creia tenir el seu lloc. En canvi, ara res d’allò li semblava adient. No tenia cap il•lusió per fer-li la visita al Joan, amb qui feia més d’un any que no es trobava; li havia arribat una carta de la Rosa dient-li que anava a casar-se; començava a preguntar-se si tenia algun amic, si al poble l’esperava algú a banda de la família, si aquell petit indret de l’interior era realment el seu lloc o en podia trobar un millor. Era curiosa aquella situació: tant de temps esperant que arribara el dia, i ara que podia trepitjar amb llibertat els carrers, no es trobava, no sabia ben bé què fer. Els últims dies, fins i tot havia sentit una espècie de malenconia per haver de deixar aquell lloc, per no sentir més l’olor a verdura bullida, per no tornar a veure aquells senyors vestits amb jaqueta verda que durant l’últim any li havien provocat tant de fàstic. N’estava content, en canvi, perquè per fi s’allunyaria dels constants tirs, de les armes; armes que, d’altra banda, ell no havia arribat a tocar, doncs havia fet el servei militar de músic. La música també la trobaria a faltar, així com als bons companys que havia fet. Havien sigut vint mesos de música, militar i no tan militar, clàssica o fins i tot jazzística en les hores lliures, d’anècdotes, d’històries... Es sorprenia a ell mateix, no es podia creure que li regalimaren les llàgrimes perquè se li acabaren els dies a aquell recinte que fins aleshores havia considerat horrorós. Va tornar a fer una inspecció mental per la seua vida, pel seu cap, i no va trobar massa més que el que havia aprés dins aquelles tanques verdes que ara pretenia deixar enrere. Es va girar i va mirar cap endins; al fons podia veure l’edifici on havia viscut ell els darrers dotze mesos, i si hi posava l’oïda encara podia sentir les notes agudes del seu company trompetista que assajava hora rere hora per presentar-se a les proves de conservatori. La veritat és que a ell també li agradaria fer-ho, però no tenia ni un duro, no podria ni pagar-se la matrícula, va pensar mentre es tocava la butxaca dreta. Aleshores es va carregar les maletes, va mirar endavant i al cel en busca d’aprovació d’un Déu en qui no creia, i va tornar a creuar aquelles tanques verdes que podria recórrer amb els ulls tancats. No tenia res a perdre: decididament, va caminar cap endins, direcció al que des de feia uns mesos era sa casa, i quan estava a punt d’entrar-hi per la porta el va sorprendre el seu amic Gustau:

-Jaume, que t’has deixat alguna cosa?
-No, Gustau. Em quede. Vaig a dir-li al senyor director que accepte la seua proposta i que demà faré les proves per a entrar-hi en la banda militar.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Imatges del Camí

Camiseta del Camí
Arribada a la Praça do Obradoiro, Santiago de Compostel·la


Unides


Un riu prop d'Arzúa


Migdiada


Amb una de les tantes vaques, companyes incondicionals durant tot el Camí


Pujada a l'eixida de Portomarín


Esmorzant


Creu de Portomarín


dissabte, 21 d’agost de 2010

Només escriure

No sé quan vaig decidir que m’agradaria això d’escriure. Com ens arriben els gustos? Ens els fiquen amb xeringa només naixem? Per què en tenim de tant diferents i diversos? El que alguns diuen és que les preferències de les persones venen donades per la manera en què s’han criat, per l’educació, per l’ambient, per les amistats, etc. Però alguna cosa més ha d’haver-hi, estic segura. Però bé, atenent-me a aquest criteri, supose que abans d’agradar-me escriure el que el meu entorn em va transmetre van ser les ganes de llegir. Sí senyors, per a escriure mínimament bé i amb coherència cal llegir molt. De fet, pense en els coneguts que tenen un bloc personal on sovint escriuen i a la gran majoria els agrada llegir. A casa, sempre han hagut llibres rondant per tot arreu. Recorde un dels primers que vaig tindre, d’aquells de les fulles dures, quasi de cartró, i dibuixos enormes, on les lletres eren escasses (aquest, sincerament, no sé ni si tenia lletres). Hi havia un xiquet amb la cara plena de brutícia, i l’únic vocable que aquella imatge m’aconseguia fer pronunciar era “brut”. Senyalava el nen i deia “brut”. Només això, però estic segura que ja n’hi havia prou perquè els meus pares esbossaren un somriure. Allò, clar està, no era llegir; però per algun lloc es comença. No sé a quina edat vaig obrir el primer llibre amb una mica de sentit, però ma mare diu que des de la primera vegada que ho vaig fer ja sabia llegir. Com si no necessitara aprendre’n, les lletres em fluïen (d’una manera maldestre, imagine). Potser, com ja he dit, això de la lectura m’ho van injectar a l’hospital l’onze de gener que vaig venir al món.

Un altre aspecte relacionat amb el gust per escriure és el fet de ser imaginativa i inventiva. Diuen també els meus pares que des de petita m’ha agradat molt inventar històries. I no ho diuen, precisament, amb cap alegria descomunal. Segons em conten, quan anàvem de viatge jo em col•locava al seient del mig del darrere, recolzava un braç en cadascun dels seus seients, i inventava contes i cantava cançons a tort i a dret. “En un principi –assegura mon pare- vam pensar que allò era bo, que t’havíem de deixar volar la imaginació”. Però aquest pensament se’ls en va anar de la ment al voltant de la vintenta vegada que pujàrem al cotxe i no els vaig deixar ni parlar. Com que d’alguna manera em censuraren i supose que me n’adonaria que estava sent pesada, aquestes històries les contava aleshores per escrit. Tinc desenes de llibretes amb històries fictícies i reals, diaris amb mil tonteries i amb anècdotes que de tant en tant m’agrada recordar-hi.

De les llibretes plenes de lletres i els estants arrebossats de llibres, algun dia, no sé quan, vaig passar al periòdic. Segurament tindran raó aquells que creuen en l’efecte de l’entorn en què ens criem, perquè els primers records que tinc del diari és el de veure El País a la tauleta del saló cada diumenge. Jo, evidentment, no el llegia. Però aleshores feien un suplement infantil que es titulava Mi pequeño País on hi havia coses interessants per als xiquets: vinyetes, historietes, l’actualitat dels ídols,etc. Hi havia també una secció on altres xiquets deixaven la seua direcció i especificaven els seus gustos, i tu t’hi podies posar en contacte. Encara en guarde algunes cartes d’una amiga basca que em vaig fer, i recorde que era molt emocionant esperar sempre la contestació. Ara que hi pense Goretti em va dir que la seua iaia vivia a San Francisco i que a veure si anàvem un dia, i ací estic encara, esperant-la. I mira que n’era d’innocent jo, que no em vaig inventar cap familiar a la Xina.

I entre cartes, llibres, diaris personals i periòdics impersonals, va acabar per agradar-me escriure (o potser sempre m’havia agradat). I totes aquestes reflexions han vingut només perquè m’apetia escriure, simplement deixar córrer quatre paraules amb sentit –o sense, què més dona – i necessitava una excusa per a fer-ho. Hi ha qui no ho entén: “com que t’apetix esciure? T’apetirà llegir, eixir de festa, parlar amb algú, escalar, nadar, ballar...però escriure?”. Doncs sí, m’apetix escriure, i estic ben orgullosa de que em passe, siga per injeccions, per l’entorn o per raresa.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Camiño de Santiago

Quan vam triar el Camí de Santiago per a aquestes vacances, no sabíem on ens endinsàvem. Igual que vam dir Galícia podíem haver dit Granada, Madrid o Eivissa. Però la idea de fer el Camí sempre ens havia rondat pel cap, i amb l’excusa que enguany era xacobeo, la proposta va tirar endavant. No sabíem, aleshores, què era el que ens esperava a l’altra punta de la península. Nosaltres cinc, ignorants, innocents i noves en aquestes qüestions, vam pensar que caminar dos dies de Sella al refugi del Barranc de l’Arc ens serviria d’entrenament suficient per arribar-hi a Santiago sense problemes. Alguna, valenta, fins i tot va estrenar les sabatilles al Camí.

Doncs allà anàvem i allà vam arribar, després d’hores d’aeroports, avions i autobusos. Sarria era el nostre poble d’eixida. D’allà a Santiago ens separaven 115 quilòmetres, que, encara no ho sabíem, es farien més durs del que esperàvem. Repassant els apunts que la primera nit vaig prendre a la llibreteta cortesia de Glòria, me’n recorde que aquell dia vam vore peregrins que ja portaven més temps i tenien els peus desfets, fins al punt que no podien caminar. Aquella estampa ens va provocar un riure impressionant; no sabíem que poc més de 24 hores després nosaltres estaríem igual (o pitjor). I des d’allà, un dia després, vam iniciar realment el Camí. Sarria, Portomarín, Eirexe, Melide, Arzúa i Pedrouzo van ser els pobles on vam fer nit durant la setmana. Cada etapa era un món i una aventura: quan ens alçàvem del llit (o del terra, depén) i desdejunàvem les magdalenes que portàvem a la motxilla des de feia 2 dies, no sabíem com acabaríem al final de dia. Controlàvem, això sí, els quilòmetres que faríem: 20, 17, 23, etc. Féiem també mil i una indagacions del que ens esperaria al proper poble, i descobríem més tard que mai encertàvem, i que a cada lloc ens esperava una cosa ben distinta que a l’anterior que mai deixava de sorprendre’ns. Vam dormir des de a cases, hostals i albergs, fins a poliesportius, sales multiusos o un simple prat d’herba verda i tova. Els paisatges que envoltaven els camins eren preciosos, així com també ho era la convivència amb la resta de peregrins, amb qui hi havia un molt bon rotllo i solidaritat.

Aquesta setmana juntes, vivint moments durs i obervant-nos en situacions extremes ens han servit, sens dubte, per a conéixer-nos millor. El Camí és dur, i més per a inexpertes com nosaltres, i hi ha moments molt crítics i durs en què fins i tot una pensa en deixar-ho estar i anar en autobús a veure la catedral. Però sense cap mena de dubte, els bons moments superen els dolents. Crec que mai en la vida havia rist tant; ha sigut, el riure, un element que ha caracteritzat aquest viatge. Sempre havia algú amb les paraules necessàries per fer-nos riure, encara que fóra riure’ns de nosaltres mateixes, de la nostra situació. Eixe riure fluix que ens apareixia sempre al final de les etapes quan ja no podíem més...recordeu? I dels riures també hem passat a les llàgrimes: llàgrimes d’alegria, de cansament, de patiment i d’emoció.

Si haguera de triar un moment del viatge, segurament seria l’arribada a la catedral de Santiago de Compostela. L’última etapa es va fer dura i llarga; 18 quilòmetres després d’una matinada a les 4 del matí, una eixida nocturna i poques però intenses costeres amunt i avall van fer més desitjable que mai l’arribada al nostre destí, aquella Praça do Obradoiro on les gaites sonen a glòria i victòria, a superació i alegria, i on les llàgrimes no van tindre la suficient força d’esperar-se per arribar-hi: 100 metres abans de vore la catedral de cara, les cinc ens vam fondre en un abraç col•lectiu banyat de llàgrimes que era delator del cansament, l’esforç, l’alegria i l’amistat que hem aconseguit reforçar durant aquests dies. “Que ho hem aconseguit xiquetes, que ho hem aconseguit!”, era l’únic que podíem dir.