diumenge, 17 d’octubre de 2010

Javier Cercas: escriptor de realitats, periodista de ficcions

El vaig conéixer a l'institut. No sé massa bé com va arribar a les meues mans el primer dels seus llibres que vaig llegir, només recorde que estava acabant l'ESO i que la portada, en blanc i negre, em va cridar l'atenció. Soldados de Salamina, de Javier Cercas, em va tindre presa en les seues pàgines durant un bon temps. No coneixia l'autor, i molt probablement durant els dies que va durar la meua lectura tampoc m'hi vaig fixar: em cridava molt més l'atenció el seu contingut. Una història més de la Guerra Civil, però que potser aleshores era de les primeres que llegia amb tanta intensitat. I entre relats i ficció, una part bastant periodística que va començar a despertar el meu interés per aquest món. El significat del títol no el vaig entendre fins l'any següent, quan el professor de grec ens explicà en què havia consistit la batalla de Salamina.

Del llibre vaig passar a la pel·lícula (possiblement la que més vegades he vist a ma vida), i de la pel·lícula a un petit interés pel que envoltava aquella història misteriosa de Sánchez Mazas i "los amigos del bosque". Potser a través d'això vaig arribar a esbrinar que l'autor d'aquella història era Javier Cercas, a qui desconeixia per complet (i pel qual tampoc em vaig preocupar de saber massa més). Però l'últim any de l'institut va reaparéixer a la meua vida literària, en molts d'aquells diumenges en què em dedicava a devorar les columnes dels periòdics tot esperant que alguna d'elles apareguera a Selectivitat -esforç en va, cal dir-ho-. I entre diumenges, columnes i suplements, em vaig fer una lectora bastant assídua dels seus textos. Un any més tard escrigué Anatomia de un instante, que encara tinc a meitat llegir.



Poc me n'havien parlat d'ell, a classe, tot i ser un escriptor bastant reconegut. Les classes de vegades passen per ser massa teòriques i no ens parlen de la realitat actual. Però havia d'arribar el dia: com que enguany ha guanyat el Premi Nacional de Narrativa, la setmana passada un professor li va dedicar alguns minuts, als quals va nomenar els dos llibres que he llegit d'ell així com altres aspectes interessants que desconeixia -aquest professor ja em té guanyada: ha parlat de Javier Cercas i d'Ovidi Montllor-.

Hui llegia tranquil·lament el periòdic al terrat de ma casa quan un article m'ha cridat l'atenció. Parlava sobre el Nobel a Vargas LLosa. Sense aturar-me a mirar l'autor, l'he començat a llegir, com faig amb molts altres, i l'he acabat (com amb pocs em passa). Quan he arribat al final, unes lletres en negreta apuntaven: "Javier Cercas es escritor". Sense adonar-me'n, el català m'havia tornat a captivar, ara parlant de l'escriptor que el va fer famós amb el seu llibre Soldados de Salamina l'any 2001 quan el va alabar a un article. Tot seguit he obert el dominical i, com cada setmana, allà estava el seu escrit -que hui no m'ha emocionat massa, tot s'ha de dir-. Així que, convençuda que alguna força hui m'està espentant cap a aquest home, he decidit retre-li aquets petit homenatge personal a l'escriptor Javier Cercas, que ja n'ha rebut molts però que se'n mereix uns quants més. Vos anime a llegir i a descubrir per vosaltres mateixos aquest escriptor de realitats, aquest periodista de ficcions.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Pudor

Fa pudor. Olor a pluja, diu el meu company Francesc recentment arribat de Tarragona. Aquesta no és l’olor que fa la pluja, per a mi, li explique; quan vaig decidir identificar el meu bloc amb aquesta olor no vaig pensar per a res en la pudor que sent ara mateix. El que passa és que tu vas pensar en la bona olor que deixa la pluja, Laia, en l’olor a terra banyada, en l’olor dels arbres humits, però la pluja també fa pudor.

Té raó. La pluja també fa pudor. I encara més a València. València, últimament, em fa una mescla d’olors incompatibles en les quals sol predominar-hi la pudor. Pudor a intolerància, pudor a violència, pudor a repressió, pudor a por, pudor a dretes...Tot això, cal dir-ho, compensada per la ínfima bona olor a lluita, a moviment estudiantil, a democràcia, a llibertat, a una companyonia que em resulta cada vegada més forta i necessària en aquesta modesta ciutat.

Només han caigut quatre gotes, i ja fa pudor. On està l’olor a humit que sentia des del balcó de ma casa quan vaig iniciar aquesta llibreta virtual? Potser des de Sella la pluja té una altra olor...Hui, l’olor característica de l’aigua celestial ha quedat podrida per la policia que es dedica a protegir-nos –mateixa policia que va carregar contra nosaltres fa una setmana- i a la qual m’entren ganes de destinar mirades assassines una vegada més. Ingènua jo, que em peguen i intente tornar-los-la amb una mirada assassina. Sóc pacífica, què vols. Ha quedat també podrida, l’olor, pel seguit de nazis i cap rapats que ens esperen al Parterre onejant una bandera blavera. Sent, ara, l’olor a por de nou, però les gràcies d’un company gran i tendre em fan somriure i apretar les dents una vegada més. Arribarem al final del carrer, llegirem un manifest i escoltarem la muixeranga com si de la melodia més perfecta es tractés, i somniarem que València fa millor olor, ara que ja no cau cap gota; però això només serà un somni, la pudor està incrustada i cal rascar massa fort per llevar-la.

Una de dos: o no plou més –pràcticament impossible en aquesta tardor en què entrem- o fem alguna cosa per llevar-nos aquesta pudor a podrit.