Crítica a les concessions de TDT al País Valencià

El 21 d’abril del 2006 es va aprovar la Llei Valenciana de l’Audiovisual, donat el protagonisme creixent de la Televisió Digital Terrestre que, en uns anys, acabaria substituint l’analògica. Així, aquesta llei determina quins criteris s’han de seguir per a la creació al sector audiovisual dins el País Valencià i quins requisits cal complir per poder emetre-hi i per poder rebre les ajudes de la Generalitat. A banda, dedica un ampli apartat a les concessions de la TDT al País Valencià: com s’adjudicaran els canals múltiples que li corresponen a l’àmbit autonòmic i com s’adjudicarà la Televisió Digital Local.

Si s’analitzen els continguts de la Llei, així com les pretensions que hi figuren en aquesta respecte a com s’atorgaran les concessions i quins seran els criteris que es seguiran per a triar les empreses que es queden amb els múltiplex, es veu ràpidament que ha hagut i encara n’hi ha un incompliment d’aquesta. Per a explicar-ho, exposaré algunes raons a continuació.

Pel que fa a la TDT autonòmica, al País Valencià hi ha un únic múltiplex de cobertura regional. Dins d’aquest, que té quatre canals, la Generalitat se’n reservà dues d’àmbit públic que ja existien (Canal 9 i Punt 2) i en tragué a concurs les altres dues, que també serien públiques. Finalment, els canals foren per a Televisión Popular del Mediterráneo, vinculada a la COPE, y Las Provincias Televisión, propietat del grup Vocento. Les aspirants que no van obtindre la concessió foren Valencia Te Ve, Red de Televisión Digital Valenciana i Info TV.

En el cas de les TDT Locals (TDT-L), al nostre territori s’han atorgat 18 demarcacions que, evidentment, no corresponen a una per municipi, sinó que agrupen distints municipis que s’han de posar d’acord per a repartir els canals del múltiplex que els correspon. Actualment, només queda una demarcació per posar en marxa.

Les adjudicacions tant de la TDT autonòmica com de la local, teòricament, s’haurien d’haver fet seguint els criteris de la Llei Valenciana de l’Audiovisual. Doncs bé, el que diu la Llei és, entre altres coses, que els canals haurien de fomentar “la llengua i la cultura pròpies”, que el seu contingut ha de tindre “interés cultural” i contribuir “a la transmissió dels valor democràtics”, que hauran de dedicar com a mínim “el 20% del seu temps d’emissió anual a la difusió d’obres audiovisuals i cinematogràfiques valencianes”. Afirma també que la programació ha de respectar “el pluralisme polític, religiós, social, cultural, ideològic i lingüístic”, així com “l’honor, la fama i la vida privada de les persones”, i també han de ser objectius, veraços i imparcials.

Si s’observa la programació i els continguts tant de les empreses que emeten a nivell autonòmic com les de les TDT-L, es pot deduir fàcilment que els criteris que determina la Llei no s’han tingut em compte. En primer lloc, perquè la majoria dels canals no promouen ni fomenten la llengua i cultura pròpies,a banda de que molt poques de les concessions que s’han donat (cap a nivell autonòmic llevat de les ja existents Canal 9 i Punt 2) han sigut per a canals que emeten íntegrament en valencià. En segon lloc, perquè el concepte de cultura valenciana que tenen alguns d’aquests canals no va més enllà del valencianisme que es promou tant des de la Generalitat com dels mitjans de comunicació públics que existien fins al moment, que estan totalment al servei d’aquesta. Així, en cap moment la programació reflexa la pluralitat del País Valencià, sinó que alaba un model de valencianisme i critica tota la resta, i per tant no respecta el pluralisme polític, religiós, social, ideològic i lingüístic. En tercer lloc, quasi ningun canal és “objectiu, veraç i imparcial”, sinó que té una clara tendència dretana que afavoreix sempre les idees del Govern valencià. Així, tot això demostra que no s’ha complit la Llei i que les concessions no s’han fet de la millor manera.

Quant a les concessions de la TDT-L, ha hagut tres efectes principals relacionats amb tot el comentat anteriorment. Primer, s’ha constatat el fort pes adquirit pels grups mediàtics conservadors i externs al País Valencià (quan un dels criteris d’ajudicació era que les empreses foren valencianes) que actuen amb una forta lògica estatal. Segon, que han aparegut nous grups autòctons, com és el cas de Mediamed. I Tercer, que la presència de les emissores històriques precursores de la televisió pública al País Valencià és totalment testimonial.

Davant d’aquests fets, hauria de ser la Generalitat Valenciana la que exigira que es fera una revisió de totes les adjudicacions i fera complir la Llei que va fer ara fa quatre anys. En canvi, la postura que ha adoptat el Govern valencià és d’una passivitat total, com fa en la majoria dels problemes, i no es pronuncia al respecte, consentint així l’actuació il·legal de molts canals. A més, també hi ha problemes amb la implantació dels canal de TDT-L de titularitat pública, dels quals només dos (els de València i Alacant) es troben en condicions legals d’emetre. Les 16 demarcacions restants estan encara indefinides i sembla que tardaran en deixar d’estar-ho, ja que, per una banda, hi ha un desinterés general per part de la majoria dels ajuntaments, i per altra banda, dins d’una mateixa demarcació local hi ha diferents interessos entre els ajuntament de distint color polític, i per tant no arriben a posar-se d’acord.

Alcúdia: lloc de Trobada immillorable

Quan arribes a la Universitat vas més perdut que res. No tens ni idea de com funcionen les coses, i com que no vols semblar l’últim mono (tot i que ho ets), intentes espavilar-te. Alguns es limiten a estudiar, anar a classe i aprovar les assignatures. Altres volem anar més enllà. En un principi, potser perquè creem que així ens integrarem millor; potser perquè així ens sentirem més satisfets. No sé, la veritat és que no sé quin va ser el motiu que em va impulsar a fer-ho (llevat de la necessitat de treballar per la llengua), però tan prompte com vaig arribar a la Universitat de València de les primeres coses que vaig fer va ser apuntar-me al Voluntariat Lingüístic. Per motius que ara no venen al cas, després d’apuntar-me i assistir a la primera reunió, crec que l’any passat no vaig fer massa més que alguna xerrada pels instituts. Enguany, però, em vaig proposar que m’implicaria més, i quina millor manera de fer-ho que assistint a la Trobada que es feia a Mallorca amb els Voluntariats de Ses Illes i Catalunya.

Vam eixir de València el divendres 12 de novembre de bon matí, i després d’una fabulosa visita guiada per Palma, amb un guia que ens va explicar històries interessants i ens va regalar versos de poetes mallorquins, per la vesprada ens vam reunir amb la resta de voluntaris a la Seu de l’Institut Ramon Llull, on ens van donar la benvinguda i vam sentir les primeres xerrades. D’allà, autobús i cap a Alcúdia, a l’altra punta de l’illa. Les hores d’autobús, però, no són mai en va. Entre cançons i acudits passen els quilòmetres, i quan te n’adones ja has arribat al destí. Quan vam arribar a l’alberg La Victòria d’Alcúdia era de nit, i no vam poder apreciar com de bonic era el lloc on estàvem. Jo, particularment, ni tant sols em vaig adonar que estàvem a uns 100 metres de la mar. Més benvingudes, dinàmiques de grups, caramels que passen de boca en boca i entre gots de plàstic i cigarrets, converses transcendentals que ens fan estar desperts fins les tantes de la matinada. Una nit d’aquestes, pense jo, arreglarem els món sense donar-nos compte.


Dormir amb 10 amics és tranquil•litzador. Encara ho és més despertar i apartar la cortina si estàs a aquest alberg. Què bonic, per favor! Feia una dia esplèndid, i des de la finestra podíem vore a un costat la muntanya i a l’altre costat, tot seguit, la mar, d’un blau potent i amb molt de brillo, coronada per més muntanyes uns centenars de metres més enllà. Després d’això, una gimcana per la serra amb gent que fins aleshores era desconeguda però que acabà convertint-se en familiar durant el temps que durà el viatge; i per a rematar-ho, un bany a la Mar Mediterrània que em va fer sentir lliure i plena. Per la vesprada, i després d’un altre passeig per la serra on vaig patir l’atac de desenes de mosquits, unes xerrades que ens fan debatre de nou i comprar els nostres punts de vista amb els de la resta d’assistents, així com cantar i escoltar cançons molt significatives, com ara la muixeranga. I entre cates de licors catalans, balears i valencians, uns quants balls populars al ritme de Crescendo que ens fan perdre la vergonya. Per a rematar-ho, una festa amb només un mòbil, un megàfon i moltes ganes.




Tornar a casa és sempre dur després d’un viatge, sobretot si el viatge és fabulós i et fa sentir així de bé. La companyia, immillorable. L’aprenentatge, molt bo. El motiu del viatge, totalment necessari. És en moments com aquests en que, tot i no tindre massa clar perquè em vaig dirigir aquells primers dies d’Universitat al local del Voluntariat Lingüístic, m’alegre d’haver-ho fet.

Sobre el canvi necessari al sistema comunicatiu valencià

Professionals valencians del sector de la informació presentaven ahir un llibre titulat “El ecosistema comunicativo valenciano”, que tracta sobre el panorama comunicatiu al País Valencià i analitza les carències i necessitats que aquest té. Després d’algunes recomanacions, picada per la curiositat i condicionada pel fet que molts professors de Periodisme la Universitat de València han participat en aquest llibre, vaig decidir anar-hi. Gran sorpresa la meua quan a l’arribar allà amb la meua companya Mónica vaig descobrir que érem les úniques alumnes de tota la Universitat i que l’assistència general a l’acte era ínfima. Creia que aquestes coses tenien més d’èxit.

La presentació del llibre, coordinat per Guillermo López (professor de la UV) i que ha comptat amb la participació de 24 investigadors de les quatre universitats públiques valencianes, va comptar amb les paraules d’alguns dels seus autors, com Andreu Casero (UJI), Andrés Boix Palop (UV), Àlvar Peris Blanes (UV) i Francesc Martínez Sanchis (UV), així com amb les de Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Cadascun d’ells abordà un tema distint però sempre relacionat amb el decadent i indesitjable sistema comunicatiu actual. De tot el que es va parlar al Club Diario Levante ahir, lloc on es celebrà l’acte, vaig extraure o em van cridar l’atenció les següents conclusions:

1. Hi ha una necessitat total de mobilitzar la població valenciana i de crear una consciència crítica que li permeta analitzar la situació comunicativa i política del País Valencià i deixar de banda el passotisme que la caracteritza darrerament.

2. Canal9 és una televisió autonòmica vergonyosa, tots ho sabem, però el que hauríem de fer en lloc d’alienar-nos d’ella i fer com si no tinguera res a veure amb nosaltres és intentar canviar-la i fer-la així més nostra.

3. El tipus d’identitat valenciana que construeixen la majoria dels mitjans és discriminatòria i margina alguns projectes indentitaris del País Valencià i la seua cultura. A la web, aquests recursos identitaris tenen més cabuda; cal fer que la tinguen també a la resta de mitjans, on els aspectes valencians que es donen a conéixer són sempre relacionats amb els valencians espanyolistes, les Falles i els grans esdeveniments de la València central, tot i deixant de banda altres rols molt destacables dels valencians. Els mitjans valencians són secessionistes i provoquen la disglòssia comunicativa.

4. Només el 9% de la població llig premsa en valencià; un 3% escolta la ràdio en valencià.

5. RTVV no funciona per a res com a motor de la normalització lingüística, un dels motius pels quals suposadament es va crear. Ben al contrari, el que fa és empitjorar el panorama lingüístic.

6. El Govern del País Valencià és el que menys fons destina al foment de la llengua pròpia als mitjans de comunicació.

Després que els professors i autors del llibre exposaren aquests i altres arguments, Ximo Clemente explicà que la feina de periodista no està actualment en un bon moment, que hi ha molt d’atur i que no és fàcil treballar a una redacció. Andrés Boix, professor de Dret Administrariu, per la seua banda, va recordar a Ximo que els periodistes haurien de fer una major tasca investigadora de la que fan i que són ells els que tenen un paper molt important a l’hora de crear la consciència crítica de la qual anteriorment s’havia parlat. El president de la Unió de Periodistes va assegurar que no és fàcil obrir investigacions des de la posició dels professionals de ls informació i que aquesta tampoc és essencialment la seua feina.

Des de la posició d’una estudiant de Periodisme com sóc jo, la conclusió que n’extrac de tot el que es va dir ahir és que, com diu Andrés, és necessari que els periodistes ens formem bé i ens preocupem per traure a la llum tota mena d’irregularitats que es porten a terme actualment, en el nostre cas al País Valencià, tant al món de la política com al de la comunicació. Als professors que parlaren ahir els diria que ells tenen també un gran paper a l’hora de formar eixa consciència crítica i a l’hora de mitigar el passotisme valencià, ja que és a les aules on es reuneixen els joves que poden canviar el panorama actual en un futur. A banda, també haurien de donar a conéixer la trista situació del sistema comunicatiu valencià en l’actualitat, perquè tot i que molts ja ho sabem i que tots els que han participat en el llibre potser han donat per suposat que tothom coneix les irregularitats i falta de serietat dels nostres mitjans, la meua percepció com a estudiant és que hi ha molts joves que ho desconeixen i que hi ha molts professors que no s’atreveixen a dir la veritat clarament a les classes.