dimecres, 29 de desembre de 2010

Els dentistes i jo

Mira que n'és de simple el fet d'anar al dentista. Vas, esperes a la saleta, et criden, obris la boca, et comenten quatre termes que no entens, i et treuen els claus (i no precisament els de la boca). Doncs a mi sempre m'ha fet molta por. De petita li temia. Recorde que per a mi “dentista” no quedava inclòs dins del genèric “persona”. El dentista era fred, feia mal i només volia que mirar-me la boca i anar posant-me pasteta pels queixals. A més, jo crec que la posava malament a propòsit, perquè cada dos per tres em caia i havia de tornar. El que m'agradava d'aquell dentista era, però, que si em portava bé em feia un regalet: tenia un cofre ple de regals dels 20 duros, i jo clavava la mà i n'agafava un. A més, just al costat hi havia la pastisseria Yago, i quan eixíem sempre m'emportava algun que altre pastisset. Però aquell dentista va durar fins que un dia que se m'havia unflat la geniva una cosa per de més vam anar, amb cita concertada, i ens havia deixat un cartellet dient que estava de viatge a la neu, que tornaria al gener. Ma mare, ofesa, va decidir no tornar-hi més.

Des d'aleshores, si no recorde malament, que vaig a Apadent VI, a Benidorm. A la pubertat, em van posar aparell: vora tres anys de ferros pel paladar i per les dents. Tres anys i pico de revisions contínues i de visites que odiava amb totes les meues ganes. El dentista, a qui tot el món respectava i admirava perquè venia des de Bilbao, era antipàtic i no em tractava amb gens de cura: posava els utensilis dins la meua boca com si d'un pot es tractés, i em regirava el cap amunt i avall sense tenir en compte la meua tendència als marejos. A més, com que era molt baixet, sempre posava el meu seient molt empinat, tant que alguna vegada vaig arribar a pensar que cauria de cap d'aquella màquina. Per a més inri era calb i s'estava fent una implantació de cabells. Per tant, cada vegada que posava el cap sobre mi per a vore'm o furgar-me la boca, li veia els puntets diminuts d'aquell seguiment que mai vaig poder comprovar si va donar fruit (durant aquells tres anys, no). I entre ferros, gomes i revisions, els meus pares es van deixar l'estalvi de les seues vides a aquells baixos de l'Avinguda Beniardà. La meua única obligació una vegada vaig acabar amb la història de l'aparell era posar-me cada nit de la resta de la meua vida una fundeta de plàstic per a dormir que em protegira les dents i no les deixara moure's. I jo, tan cregudeta que semblava, no ho faig fer ni durant el primer any . Les dents, és clar, es van moure, i quan vaig tirar a posar-me la funda de nou, que era totalment personalitzada i amb el contorn que feia la meua dentadura el dia que me la van fer, no m'entrava ni cap enrere.

Des d'aquell dia, ara farà uns tres anys mínim, que no havia tornat al dentista. Al principi, perquè em feia por que em bonegara per no fer-li cas; després, per gossera; més tard, perquè em negava a pagar-li un dineral només per dir-me que se m'havien mogut les dents. Aquesta setmana, però, he hagut de deixar de banda tots eixos falsos arguments, que amagaven la por, i anar-hi: em feien mal els queixals, i això és el pitjor que li pot passar a una. A més, ja tocava! A Apadent VI encara em tenien fitxada: els apareixia per allà el meu nom i les meues dades, així com un parell de fotografies de la meua desastrosa boca farà uns 8 anys. Tornar a aquell local i seure a aquella saleta d'espera, on tantes estones vaig passar, m'ha portat records dels meus anys per Benidorm. I entre record i record, he desitjat que aquell home basc amb tant de prestigi que durant anys va tindre els nassos ficats a la meua boca no es trobara allà en aquell moment.

dilluns, 27 de desembre de 2010

L'AVE: un viatge a Madrid per als valencians de classe alta

L’AVE va arribar a València el passat dissabte 18 de desembre. Després d’anys de projectes i treball, la línia del tren d’alta velocitat que uneix Madrid amb la capital valenciana va ser inaugurada i, 92 minuts després de la sortida, l’esperat tren arribava a l’estació Joaquim Sorolla de València. El projecte, que ha tingut un cost elevadíssim en un moment d’intensa crisi, permetrà als valencians viatjar fins al centre de l’estat espanyol quinze vegades al dia, mentre que als treballadors que es desplacen a diferents pobles del propi País Valencià per a fer feina els costarà buscar mitjans alternatius perquè les comunicacions internes són pèsimes. A qui beneficia aleshores aquest nou projecte?

La nova línia de ferrocarril potencia la unió de la costa mediterrània amb el centre de l’estat, aconseguint així que València es convertisca en el que alguns han volgut etiquetar com “el port de Madrid”. Això vol dir que el que es valora és que, a través d’aquesta infraestructura, el turisme puga arribar més ràpidament al centre, així com també el comerç que arriba per la Mediterrània. Aquells que estan d’acord amb l’arribada de l’AVE, la justifiquen dient que crearà 136.000 llocs de treball en sis anys, que beneficiarà l’economia valenciana, que és ecologica i que servirà perquè els valencians puguen arribar-hi amb més facilitats a Madrid.

Doncs bé, que és ecològica no ho dubta ningú, i de fet és cert que s’hauria de potenciar la utilització de mitjans de transport que no contaminen; que crearà tants llocs de treball i beneficiarà l’economia valenciana està per vore. Però el que no se sap exactament és quin és el prototip de valencià o ciutadà en què pensen els que donen aquests arguments, perquè sense cap dubte aquest nou mitjà de transport no beneficiarà la majoria. En primer lloc, perquè ja ha tingut i continuarà tenint un alt cost que es paga amb els diners de tots: ha suposat una inversió d'uns 12,4 milions d'euros. En segon lloc, perquè el preu dels bitllets serà també molt elevat (80 euros un bitllet senzill adquirit per Internet) i la majoria dels ciutadans hauran de seguir utilitzant els trens d’abans o altres mitjans, com ara l’avió, produint-se així una situació, com a mínim, curiosa: els rics viatjaran en tren i els de classe mitja i baixa, en avió.

Per últim, cal dir que l’AVE és un exemple més de la xarxa d’infraestructures radial que s’ha fet des de sempre a Espanya, oblidant així que potser hi ha altres connexions més importants que la del centre amb la perifèria. És indispensable, com ja s’ha dit, potenciar la comunicació de rodalies dins del País Valencià, que és actualment vergonyosa (no hi ha, per exemple, cap línia de tren que unisca Dénia amb Gandia) així com abaratir i millorar els nexes a través del corredor mediterrani i amb la resta d’Europa, llocs on també es desenvolupen el mercat i l’economia valenciana.

divendres, 17 de desembre de 2010

Em sent agradable, feliç

Fa un temps estrany, però agradable. Fa un vent gelat, i les calces accentuen l'efecte, però el sol pica calent. Passe de pressa sota l'ombra dels arbres per poder sentir la calentor del sol, i camine lentament quan cap objecte fa paret i puc gaudir totalment de la llum intensa. Agradable és també la millor manera de definir el meu estat d'ànim: estic/em sent agradable. No és usual utilitzar aquesta expressió, però és la que millor em ve ara mateix. Ens hem acomiadat i la dolçor del teu darrer somriure ha contribuït a assentar la felicitat interior que m'havien deixat les teues paraules. No sé si a la cara tinc cap somriure (crec que sí), però per dins em sent molt contenta. A la Universitat ja no hi rau ningú. Els divendres són solitaris, silenciosos, irreconeixibles en comparació amb la resta de dies de la setmana. Però m'agraden. Cada vegada m'agrada més el silenci; la tranquil·litat que l'acompanya em fa sentir bé. Pense en aquell divendres no massa llunyà que anava camí de casa per carrers propers als d'ara amb una sensació de pau total, i concloc que últimament sóc molt feliç. Hui no vaig a casa, la proximitat dels exàmens m'obligarà a estar-me a la biblioteca fins les nou de la nit. Però no m'importa: ja diràs tu, és la meua feina! A més, algun dels meus companys, que amb el temps s'han convertit en amics incondicionals, vindrà a fer-me companyia, n'estic segura. Tot i la llarga nit que hem passat tots junts, hui ens toca complir. Així que, mentre camine direcció a la biblioteca, gaudisc del sol i reflexione, m'entren ganes d'escriure.

La felicitat m'inspira.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Una de cançons aleatòries

Una de les meues petites manies sempre ha sigut escoltar la música aleatòriament. Sentir sempre el mateix cantant o grup també m'agrada de vegades, però em resulta divertit anar escoltant una melodia darrere de l'altra, cadascuna d'un estil diferent i, el millor, sense saber quina vindrà després. Aquest costum és una cita imperdonable per a quan entre a la dutxa. Ara, mentre em dutxava, anaven venint-me distints pensaments al cap alhora que sentia les cançons, i he sentit la necessitat de fer un xicotet retrat d'aquestes sensacions.

Al ritme d'un directe de Chiquilla, de Seguridad Social, em dirigia cap al bany carregada amb l'ordinador i la roba interior neta. Aquesta cançó em recorda a les últimes hores de les nits del Far West, quan acaben les cançons de moda i comencen a sonar les clàssiques d'Extremoduro, Obrint Pas i, entre altres, Seguridad Social. Chiquilla és indispensable: no hi ha ball sense Chiquilla. Però, per damunt de les llargues nits al Far West, aquesta cançó em recorda a un Cap d'Any ballant-la amb molt de ritme enmig de la Plaça de Sella amb la meua amiga Kassandra. Li posàvem una energia al tema que qualsevol que ens vegera hauria jurat que ens anava la vida en allò.

Quan ja estava dins a dutxa i em disposava a obrir l'aixeta una veu suau m'ha sobtat: "La sal, tota la sal, en un cop d'aire suau tot amerat de mar...". Si ens queda la cançó, de Feliu Ventura, cantada per l'autor acompanyat per Lluís Llach. Aquesta dolça melodia em porta a anys enrere, més difícils, en què em refugiava en les cançons tristes i deixava volar la imaginació. Sempre m'ha resultat molt tendra ("...quan la teua veu m'acompanya de poc m'importa el mar que compartíem...").

Seguidament, quan ja em disposava a llevar-me el sabó del cap, un ritme totalment distint al de Feliu Ventura m'ha tret un lleu somriure, d'eixos meus de primer a un costat i després a l'altre, i m'ha recordat al meu amic incondicional que ahir mateix va tornar de terres angleses i amb qui he cantat Antònia Font desenes de vegades: Alegria és una d'eixes cançons que et pugen l'ànim sí o sí. Dins la dutxa he ballat i he imitat amb la carxofa l'arc dels violins de The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra, qui acompanya els mallorquins en la gravació que sonava.



I en el moment en què posava el primer peu al sòl, un altre ritme agradable, després d'un lleu crit del cantant, m'ha fet ballar mentre m'enrotllava amb la tovallola: El meu poble, dels Strombers, és una cançó que em recorda tots els viatges que he fet i em provoca certa melàngia positiva cap al meu poble. La vaig descobrir un estiu a Sella, i des d'aleshores sempre m'agrada escoltar-la quan estic fora. Em recorda que el meu poble m'agrada i que, tot i que últimament no hi vaig massa, sempre trobe coses bones allà. A més allò de "el meu poble a m'agrada, hi ha barreja, hi ha pomada i cervesa per fer l'animal; els amics i els camarades esperant la retrobada i uns cambrers molt ben ensenyats" em transllada als moments festius a Sella, i això em provoca certa felicitat.

Després, mentre em secava el cabell, ha sonat alguna cançó més, però el so estrident del secador no m'ha deixat escoltar-la. Quan l'he apagat la banda sonora del moment era Que te follen, de La Cabra Mecánica. És lenta i suau, però el missatge és intents. Em recorda, inevitablement, a ma mare, i no pel que vol transmetre, evidentment, sinó perquè la vaig descobrir a una de les seues pel·lícules preferies, Báilame el agua. I al ritme d'un estrident "quetefollenquetefollenquetefollen" he apagat el reproductor, perquè em disposava a escriure i la música em molestava.



I amb el cap ple de cançons, recorde que tinc moltes coses que fer, però que no importa, seguiré escoltant música, perquè hui ha conseguit canviar l'estat d'ànim no exactament alegre que he tingut durant tot el dia. També m'ha portat a preguntar-me: què seria de mi sense la música? I he conclós que no ho vull saber.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Teatre incomprensible

Féiem tard. Per a variar, féiem tard una vegada més. Corríem pels carrers sense rumb i amb una destinació desconeguda. Potser això era una senyal que no vam saber interpretar. A la fi, l'entrada del teatre era ben oberta i esperant la nostra arribada. I dins, un escenari i les butaques. N'hi ha moltes buides, no cal que fem cas a la numeració. I una vegada asseguts, dues cadires al mig de l'escena. “Les cadires”, així es titula l'obra. Dues cadires i dos actors asseguts. Monòlegs i diàlegs, converses de les quals només es pot escoltar a un dels interlocutors. Dos actors que no varien en tota l'obra i que deliren. I a la resta de personatges, te'ls imagines. La meua companya de la dreta, està indignada amb la veu i la manera d'actuar de l'actriu. El meu company de l'esquerra em mira tot arrugant les celles, demostrant incomprensió. Més enllà, algú intenta que els ulls no se li tanquen.

Al principi no l'entenc massa bé. “Serà que no estic acostumada al teatre”, pense, amb l'esperança que en uns minuts començaré a comprendre de què va. Però no, continue sense fer-ho. Dos vells bojos deliren a l'escenari. Ella canta; li canta a ell. Ell està nerviós i mira per la finestra. S'estimen. O no, qui sap; tants anys junts és fàcil confondre l'estima. Però bé, jo m'imaginaré que s'estimen. Al teatre, tot allò que no s'explica t'ho pots imaginar tu: tens la capacitat de decidir com seran algunes coses. Doncs bé, a “Les cadires” aquesta capacitat s'accentua, perquè t'has d'imaginar la majoria dels personatges i de les converses. Sí sí, t'has d'imaginar els personatges. En un principi, em sembla fins i tot divertit. M'esforce per poder concebre a la gent asseguda a les cadires que resten buides al bell mig del teatre. I si em concentre un poc, ho aconseguisc: imagine la dona estimada, el general, els jocs sexuals, la bella i el seu marit, les mans virtuoses d'aquest últim. Però quan passen deu minuts, deixa de ser divertit haver d'imaginar-se tots els personatges. “Al final tot se solucionarà i ho entendré, estic segura. Al final entendré per què és tan estranya l'obra”. Però no, no se soluciona, sinó que encara em sorprén més. Per fi apareix un altre personatge que no t'has d'imaginar, però no quadra gens, per a res, dins d'aquest cúmul de paraules i gestos que algú s'ha atrevit a etiquetar com a “obra de teatre”. Quan els actors desapareixen, dessolats, pense que no pot acabar-se així. Una vegada més, m'equivoque.

No sé. Potser no entenc de teatre. Potser el teatre modern se m'escapa. No sé què és, però per una vegada en ma vida diré que si haguérem fet tard no hauria passat res.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Rafa Xambó i la comunicació valenciana

LAIA MAS CLIMENT
"És necessari revitalitzar els processos democràtics i les polítiques culturals i socials per a canviar en model comunicatiu del País Valencià"
A Comunicació, política i societat: El cas valencià, el sociòleg Rafael Xambó fa un anàlisi sobre els mitjans de comunicació al País Valencià que fa palesa la necessitat d’una nova regulació, d’un millorament de la democràcia del sistema de control i de la gestió de la ràdio i televisió públiques.
L’autor s’ocupa de mostrar la realitat comunicativa valenciana, així com l’evolució d’aquesta des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat. Després de visualitzar tant l’àmbit de la premsa com el de la ràdio i la televisió, la conclusió que s’extrau del text és que és necessari obrir un debat envers el model dels nostres mitjans de comunicació públics i ser exigents i crítics pel que respecta als mecanismes de control que utilitza la classe política actual.
Segons Xambó, l’afinitat actual entre governants i concessionaris posa en relleu que estem assistint a la construcció de poderosos instruments de comunicació amb gran influència conspiradora i manipuladora en l’opinió, instruments que conformen l’estructura clau de tot el segle XXI, xarxa d’interessos privats que posa en greu perill tant els trets culturals distintius del País Valencià com la pròpia democràcia.
D’altra banda, al llibre fa veure que li semba sorprenent l’escassa capacitat de contestació i crítica per part de les forces polítiques de l’oposició, que en alguns casos fins i tot han recolzat la privatització de les infraestructures. S’endevina, doncs, tant per part d’uns com d’altres, un cert menyspreu envers l’audiència i la societat, a qui es considera fàcilment manipulable, i poca importància per la democràcia comunicativa i política. Rafael Xambó conclou que “sense aprofundir en els mecanismes de participació de la societat, sense revitalitzar els processos democràtics i sense polítiques culturals i de comunicació social àmpliament discutides i assumides”, el sistema comunicatiu valencià no aconseguirà superar els límits de l’espectacle i l’entreteniment.
Per tal d’acabar d’entendre en quin context reconstrueix Xambó el panorama del sistema comunicatiu valencià a la seua tesi doctoral, que posteriorment donarà lloc a aquest llibre, ens dirigim al seu despatx, on l’autor ens acull i ens anima a seguir investigant sobre aquests temes.

Laia: Quan vas començar a escriure la tesi, hi havia suficient informació sobre el sistema comunicatiu al País Valencià?
Rafa: Era molt complicat. No hi havia ningun estudi anterior, tot eren coses disperses. Hi havia d’algunes coses concretes algun articulet per ací, alguna cosa per allà. Però només la faena de sistematitzar i organitzar tota la informació disponible, a més de tota la que vaig tindre que produir de manera primària, ja era una locura.

L:Actualment, hi ha més estudis al respecte?
R:Sí, ara sí que hi ha més coses. Va eixir una publicació de la Societat Catalana de Comunicació, un monogràfic sobre la investigació de la comunicació al País Valencià que ha coordinat Mompart i que és un bon treball que agrupa pràcticament tota la investigació que s’ha fet a les universitats valencianes. Després també, Martínez Sanchís, professor de Periodisme local i comarcal, ha fet molt de treball en eixe sentit. I altres treballs. Hui en dia és més fàcil entrar-li al tema, perquè no has de construir la definició de la situació, ja la tens feta.

L:Al llibre deies que a la Batalla de València els blavers sí que tenien un mitjà a la seua disposició, Las Provincias, que els va servir per a difondre’s. Tu creus que si els valencianistes d’esquerres hagueren tingut també un mitjà hauria augmentat la seua influència o haurien continuat sent una minoria?
R:El problema és que a l’eixida del franquisme la dreta no veu amenaçat el seu poder. Ací no hi havia altres valencianistes que els nacionalistes, i dir que el moviment orquestrat i dirigit per l’extrema dreta i per Las Provincias és valencianisme, és un error. Això és una expressió local del feixisme i de l’extrema dreta.
Aleshores, així com durant els anys 60 i la mort de Franco, el valencianisme cultural i polític té unes eines adequades a l’entorn, en el moment en què s’acaba la dictadura i sobretot a partir de l’any 79 (primeres eleccions municipals), on la dreta no treu absolutament res, els valencians feixistes i els seus mitjans, Las Pronvicias, trobaren en l’anticatalanisme una “mamelleta” que els donara joc, que intoxicara i marejara. Hi ha un element de fons: la por al canvi. Les classes mitjanes veuen amenaçada la seua confortabilitat: són una classe que amb Franco vivia bé, tenien comoditats, i per tant el canvi polític el viuen com una amenaça. I troben en tota la manipulació de l’anticatalanisme un instrument molt útil de demagògia i manipulació. Tenint en compte que a València hi ha un exèrcit organitzat que són les Falles, i que tenen un component reaccionari molt important, perquè han sigut transformades durant el franquisme per a perdre tot el component crític, anarquista i burló que havien tingut sempre.
En eixes circumstàncies Las Provincias es fa l’ama de la situació. Però no és només Las Provincias, és també TVE, RNE, la Prensa del Movimiento. No hi ha una correspondència entre canvi polític i canvi mediàtic: l’Estat continua tenint un fort control de la comunicació. No hi ha un foment, en absolut, d’un periodisme crític i objectiu, sinó que es va donar per suposat, com s’ha fet la majoria de les vegades, que el periodisme hauria d’estar al servei de la classe política, i estar a favor o en contra d’uns i altres. I això va ser culpa de PSOE que era qui manava en el moment.
Això sempre ha sigut més extremat al cas valencià, i per això jo sempre dic que la transició política al País Valencià no s’ha acabat. Per a que s’haguera acabat s’hauria d’haver produït una normalització en les qüestions indentitàries i un consens bàsic sobre això. La Batalla de València no es va acabar; ells l’administren quan els convé, i quan no els convé dissimulen, es fan els enrotllats, etc.

L.I tu creus que s’acabarà?
R:No ho sé. La futurologia no és la nostra especialitat.

L:Quant a les subvencions que es donen per al foment del valencià als mitjans de comunicació, n’hi ha alguna actualment?
R:Des que està el PP, des de l’any 95, no se n’ha donat ni una, ni a la premsa en valencià, ni a les pàgines web, ni a la ràdio, res. I no només això, sinó que el retrocés és absolut. Totes les televisions digitals que haurien d’estar cobrint una part de la seua programació en valencià s’han convertit en repetidors de les programacions de Madrid, i no fan programació ni en valencià, ni res de res. S’estan saltant la llei a la torera i la Generalitat no diu res. Igual que les emissores FM, que tenen l’obligació legal de fer unes determinades hores d’emissió en valencià, i no les compleix ningú, i no passa res, i això és totalment il·legal. Però clar, si no intervé qui hauria d’intervindre, sinó que són ells els que fumiguen aquest castellanisme...què li anem a fer.

L:Quant a Ràdio 9, creus que la seua programació és adequada? Quin model de ràdio pública creus que s’hauria d’aplicar?
R:Ràdio 9 és un dels fracassos més enormes que passa desapercebut per la major visibilitat que té el de la tele. En la ràdio, tenint en compte que no hi havia competència perquè no hi havia ningú fent ràdio en valencià i que no comptava amb les dificultats de la premsa que havia de ser llegida, i això podia ser dificultós fins i tot per als valencianoparlants perquè no sabien llegir en la seua llengua, amb una mica d’imaginació hauria pogut eixir molt bé. Es va intentar amb el primer equip, amb Rosa Solbes, però els liquidaren en un anyet.
El model a seguir hauria sigut el de Catalunya Ràdio, o el model de les ràdios autonòmiques en altres parts de l’Estat. Com és possible que una ràdio pública amb recursos es convertisca en inferior a algunes ràdios comercials normaletes? És absurd. Això passa per la pròpia mediocritat, perquè no interessa a ningú. El que fan ells és una calca del que fa la COPE, i com que això ja ho fa la COPE, doncs la gent va a l’original, a sentir als fatxorros, i no a uns que parlen en un valencià lamentable i que són com mig fatxes camuflats. La gent que demanda una programació de dreta se’n va als mitjans originals.

L:Quin paper creus que té el “meninfotisme” que s’aplica a la societat valenciana en la construcció dels mitjans? Creus que hi ha una resposta suficient per part de la població a la mala gestió dels mitjans?
R:Es veu que no, perquè si no, no estarien les coses com estan. Però insistir molt en el "meninfotisme" dels valencians és negatiu perquè no és tant com això, és una manera d’abonar encara més el pessimisme, la desmobilització. Jo crec que el que patim és una dominació molt forta de la dreta, que el comportament del PSOE va ser profundament irresponsable. Quan van ser les concessions de ràdio ho va donar tot a la SER i a la ONCE, i va desaprofitar totalment l’oportunitat per a crear una xarxa d’emissores valencianes. Al contrari, va donar faena a les emissores espanyoles amigues. Hi ha hagut una gran irresponsabilitat en eixe sentit, i això ha fet que els sectors crítics troben una dificultat a l’hora de dir determinades coses. No es donaren compte que una estructura tan rígida, tan autoritària i subordinada al poder polític, quan canvia el poder polític, qui guanya ho arreplega tot; mentre que si ells hagueren fomentat, com se’ls va reclamar i repetir milions de vegades, una televisió valenciana més autònoma del poder polític, una xarxa de ràdios més autònoma, quan les coses canviaren la societat haguera tingut instruments de defensa. Però així, ara està tot pràcticament dominat per PP.

divendres, 3 de desembre de 2010

Inesperada tranquil·litat

Camina tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, no té pressa. Ningú l'espera. Si alguna cosa l'empeny a anar una mica més depressa és el fred intents que assetja la ciutat els darrers dies. Però no pensa córrer. No té cap pressa per arribar a casa, i vol saborejar cada pas i gaudir de cada petjada fins trobar la bicicleta, doncs, a pesar del fred, no li ve de gust agafar el tramvia. Li ha agafat gustet, a això de pedalejar. Poc a poc, s'està recorrent la ciutat, i li agrada. Li agrada conéixer cada racó i descobrir una història nova a cada lloc. I li encanta la sensació d'avançar més de mig metre amb un lleu moviment de la cama. És per això que, a pesar de la gèlida nit, tornarà en bicicleta a casa. Porta, més o menys, dotze hores a la universitat. I després que l'ordinador fera fallida abans de guardar l'última part del treball, li ha caigut del cel una cervesa amb sabor a teatre orgàsmic i a somriures. I la cervesa l'ha engolida, però el somriure encara el porta dibuixat a la cara. Camina tranquil·la, pacient i somrient. Qualsevol persona d'aquesta accelerada i estressada societat que l'observe pensarà que ha embojit. De fet, pel camí no es troba amb ningú amb un posat semblant al seu.

Arriba a la bicicleta i es puja a sobre. La bossa, a la petita cistella d'on sempre li cau tot. Li fa gràcia: mira que ho sap, que li caurà, però sempre la torna a deixar allà. És ingènua, ja li ho diuen. Quan comença el trajecte se n'adona que els renyons li queden a l'aire, com aquell dia que li van picar desenes de mosquits, i que ha oblidat posar-se els guants. Es nota que l'hivern és pròxim. S'enrotlla la bufanda de tres metres que té des de fa anys i que s'estima molt, i amb ella es sent més protegida que res. No sé li veu ni el nas; només els petits ulls de color mel assomen per damunt de la llana i li serveixen de guia per trobar el camí de tornada. Entre carrer i carrer, recorda que ha d'anar amb compte, que els cotxes són perillosos. Però no aconsegueix mantindre l'atenció més de dos minuts; després, la imaginació corre sola i vola més enllà del carril bici, pensant en el dia que ha deixat enrere i en els canvis que s'han produït a la seua vida en els darrers anys. Qui li ho diria, que estaria en aquell moment en bicicleta per les avingudes de València i gaudint tant. Qui li havia d'explicar que una simple bicicleta li podia atorgar tanta felicitat? Potser és que s'ha acostumat a treure'n, de felicitat, de tot el que pot. Bona filosofia de vida, pensa ella.

Arriba a casa i tot i saber que ningú l'espera pronuncia l'habitual "hola" de cada dia. No rep resposta. S'ho imaginava. El pis és fosc i fred. L'habitació, en canvi, encara reté certa calentor provinent del sol que li ha pegat durant tot el dia. De totes maneres, no tardarà a engegar l'estufeta. Deixa enceses només les llums estrictament necessàries, i engega l'encens i un parell de ciris. Es posa música suau, es lleva la roba, s'encaixa el pijama i s'asseu davant de l'ordinador. Li apetix escriure, però esciure perquè sí, no perquè li ho demana ningun professor de Periodisme cabut. Així que s'asseu relaxada al cantó del llit i comença a relatar una historieta que intenta fer aliena, tot i que realment el que està fent és comprovar que encara és capaç de plasmar els seus pensament i les seues sensacions per escrit. La música li molesta per a escriure, com sempre, i decideix baixar-li la veu a zero i deixar-la fer el seu curs en silenci.

Roman tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, gaudeix de la soletat i de total autonomia. Ningú l'espera, però tanca els ulls i es sent tan abrigada que pensa que algú li ha envaït el llit una altra vegada.