dilluns, 23 de maig de 2011

A Sella, el meu poble

Jo era d'un poble on a la gent li agradava la cultura. Era d'un poble on, cada vegada que hi portava convidats, es quedaven sorpresos dels moviments culturals, esportius i de tota mena que hi havia en un municipi tan menut, i a més amb tanta professionalitat. Era d'un poble on cada any hi havia una setmana cultural en què, desinteressadament, diferents agrupacions omplien les nits d'estiu de música, teatre i somriures. També d'aplaudiments, per part de tot el poble. Jo era també d'un poble on hi havia un Fira de Mostres organitzada pels seus ciutadans, que s'oferien voluntàriament a muntar paradetes o a treure els mobles antics al carrer. També a fer demostracions de tot tipus de coneixements que hi guardaven, que no eren pocs. I al meu poble, la banda tocava a les festes, les processons i altres actes oficials. I censats i no censats, fills d'emigrants als pobles o ciutats veïns més grans per raons de feina i necessitat, formaven part d'una Comissió de Festes que es desfeia la pell tot l'any per a que tots gaudirem d'un inici d'octubre gloriós.

Jo era d'un poble on hi havia els millors pilotaris del País Valencià, però no hi havia trinquet. D'un poble on hi havia una gran activitat cultural, però no hi havia casa de cultura. I ni una cosa ni l'altra es tenien previstes de fer a curt termini. D'un poble on es necessitava una escola amb menjador, ja que la majoria dels pares treballaven fora. Un poble on els joves necessitaven cases amb preus assequibles per a quedar-s'hi a viure. Però tampoc estava previst fer cap cosa d'aquestes, sinó que més bé es pretenia construir més d'un centenar de casetes que no pegaven per a res amb el meu poble, amb l'inici de la "construcció" de les quals s'havia destrossat el territori, i a preus tan elevats que poca gent del poble les podria comprar. I per tant, els joves, havien de fugir buscant un lloc on poder viure i criar els seus fills, tot i la seua voluntat de quedar-se al poble.

Però un dia, al meu poble una gent es va cansar de tot això, i va decidir fer un grup on treballar per a poder canviar-ho. Ho feien amb il·lusió, i a més els seus components eren membres actius dels diferents col·lectius del poble que any rere any eren aplaudits a la Plaça (la pilota cada diumenge, la banda cada dos mesos, les danses cada tres...) per tota la resta del poble. Aquest grup, variat, va buscar un partit en qui trobar caliu per poder participar legalment en les eleccions i canviar allò que desitjaven. Unes sigles com unes altres, molta gent feia vore el seu suport i es mostrava contenta d'aquesta alternativa. Jo, personalment, em sentia molt representada en aquesta gent en les meues primeres eleccions municipals. També estava cansada del que hi havia, però a diferència d'ells no m'havia atrevit a fer oposició oficial.

Fa poc, el poble havia de triar què volia. I després d'un llarg dia, va triar que no volia la cultura. Que no volia la pilota. Tampoc el trinquet ni el menjador a l'escola. No volia gent amb moltes ganes de treballar. No volia esquerra, sinó dreta. Però només al poble, perquè a les Corts volia esquerra. El poble no volia canvis, no volia noves il·lusions. I el poble no el conformaven només, com molts deien, la gent major. No, molts joves tampoc no en volien.

Jo m'he desil·lusionat amb el meu poble. Des de la postura d'un membre actiu de la banda, entre altres, em resulta incomprensible. No sé quina és la solució, però la veritat és que em no em sent identificada amb el que vol el meu poble. Ara, jo crec, els que formem part de l'altre poble hauríem de donar suport a aquells que un dia van decidir formar un grup de treball, i no deixar-los només a ells fent oposició. Jo no puc estar-me sense tocar l'oboè, així que em costaria massa fer boikot cultural. La cultura també pot ser una arma destructiva (o constructiva, segons es mire).

Per Sella, el meu poble.

dissabte, 21 de maig de 2011

Olors caviants a València

Fa uns mesos, quan va començar el curs, escrivia en aquest mateix bloc que València feia pudor. Després de rebre vara a la vaga del 29-S, em vaig quedar realment decebuda de l'aire que es respirava a la ciutat. Després de tremolar en veure als blaveros el 9 d'octubre, havia de tapar-me el nas per a sobreviure entre aquell petit cúmul de persones que dia rere dia ens movíem per unes o per altres, i no restàvem quiets tot i el desencant. Em plantejava, en aquell post, si hi havia alguna manera de llevar eixa pudor a ranci incrustada en els carrers del Cap i Casal, o si això només podia ser un somni. I quan parlava amb el meu jo, realment decebuda, em preguntava si totes les hores perdudes i les petites lluites que modestament podia portar a terme arribarien enlloc, responent-me cada vegada més clarament que les possibilitats eren ínfimes. A més, el tòpic del valencià menimfotista se m'havia clavat a la ment, i estava cabrejada amb esta societat tan aparentment conformista que no es movia per res.

Ara l'olor ha canviat. No sé si és que estava equivocada, o és que les coses han donat un gran gir. Algú podria dir-me que només és la proximitat de les eleccions, però no m'ho vull creure. Perquè l'olor a lluita i a democràcia que sobrevola la ciutat -i no només aquesta- no em deixa creure-ho així. La gent s'ha mogut. La gent ha decidit no quedar-se a casa. I no només ho hem fet els de sempre, ni molt menys. He vist gent que mai no hauria imaginat enmig d'una plaça cridant fort pels seus drets i els de la resta de conciutadans. I no és que faja olor a roses, ni molt menys. Per a això encara queda una gran lluita, i així i tot no sé si ho aconseguirem. Però fa olor a ganes de canviar les coses, a veus trencades de tant cridar, a respecte, a cooperació, a companyonia pura i dura, a empatia amb la resta. Fa l'olor que trobava a faltar aquells primers mesos del curs als carrers de València.

No vull fer-me il·lusions ni creure que en uns dies haurà desaparegut tot el podrit que hi ha en aquest teixit suposadament democràtic. De fet no crec que passe així. No sé què aconseguirem, però siga el que siga, sempre em quedarà eixa olor a terra banyada que em sap a victòria. I no a victòria perquè pense que anem a canviar el món, sinó a victòria perquè la gent ja no es conforma, perquè els valencians hem eixit al carrer, i perquè ja no som els de sempre. O potser sí, però més units que mai per una mateixa causa: renovar aquesta falsa democràcia que es limita a portar-nos a les urnes cada quatre anys.

Ara només em queda desitjar que tot açò no acabe aquest diumenge. Aquests dies els polítics, els governs, han tingut les mans lligades, ja que prendre un pas en fals i demanar que la policia buide les places podria castigar-los durament a les urnes demà. Per tant no sé si la relativa comprensió que estan tenint amb el moviment 15-M continuarà a partir de dilluns o aniran a per nosaltres. Sincerament, València em fa por en eixe sentit. No voldria haver de tornar a vore porres volant per damunt del meu cap. Confiarem en què la força de les nostres paraules i les nostres actuacions serà major que la seua.


Per una democràcia real, per la fi del bipartidisme, per acabar amb la corrupció: INDIGNA'T I VOTA!

divendres, 20 de maig de 2011

Visió del moviment 15-M després de participar-hi



Són milers de persones. No només joves, com es diu als mitjans. Són de totes les edats, fins i tot n'hi ha majors de setanta. També n'hi ha pares i mares amb els seus fills -s'ha creat un espai de jocs per a xiquets-. La majoria tenen -tenim- entre 20 i 35 anys. Ja diuen que a la joventut un té més ganes de lluitar. Potser també més temps i més força.

Cap partit està al darrere d'ells. Cap ni un. Tampoc cap sindicat. Tampoc no critiquen cap partit en concret ni parlen de polítics específics. Només poden sentir-se al·ludits aquells que entren dins dels eixos que es rebutgen des de l'assamblea: el bipartidisme, la corrupció i la falsa democràcia.

El pacifisme. És una de les normes principals que els regeix. Cal ser pacífics en tot moment, i també cal no consumir drogues, per tal de no donar raons a les autoritats per a moure'ls de la Plaça -Plaça de l'Ajuntament, per a alguns ja Plaça del 15 de maig-. Tot i les diferents ideologies, i els aspectes radicals que poden presentar alguns dels participants, en tot moment es manté la calma i es parla i s'actua de manera ordenada i coherent.


La cooperació. La coordinació també. Una assamblea tan gran és molt difícil de coordinar, però s'aconsegueix. Després de cada assamblea general de les 20h de la vesprada, les diferents comissions -Acció, Comunicació, Premsa, Creativitat, Informació, Logística, Jurídica- treballen de manera ordenada per a decidir què es farà el dia següent, com s'organitza la molta feina que hi ha. Mai no hauria pensat que una assamblea es podia coordinar tan bé. Encara menys una assamblea amb 8000 persones.

La imaginació i la creativitat. La música. Darrere de tota la feina, cal també animar el personal i divertir-se un poc, sempre de manera civilitzada. S'ha montat una ludoteca. La gent dóna els seus llibres, els seus jocs. Es senten moltes guitarres i moltes veus.

Estic sorpresa del gran moviment que hi ha a València -cas que conec-. Vos anime a tots a participar en les acampades de la ciutat que més a prop tingueu, encara que siga per curiositat. És un moviment gran, important. Si ens respectem, som legítims i no deixem que tot açò acabe el 22 de maig, podem aconseguir moltes coses. Molt d'ànim a la gent que es passa els dies a les places, als carrers. Endavant!

dijous, 5 de maig de 2011

Colp d'estat

Em deies que caminava d'una manera militar. Amb els braços totalment rectes i tesos, els dits estirats i junts, movent les articulacions de manera coordinada endavant i endarrere com si d'una marxa militar es tractara. Te'n reies. Ho sabies, que no m'agradaven els militars i que la comparació em semblava odiosa. M'imitaves, accelerant el teu pas progressivament fins que em deixaves enrere amb una expressió on es congregaven la ràbia i el somriure que sempre em produeixen les burles. Intimidada, rebaixava el ritme del meu caminar i intentava que els braços em fluïren d'una manera més natural. Però l'intent s'esvaïa prompte: instintivament tornava el posat militar del meu cos i la rapidesa dels meus passos. “Què portes peix?”. L'esforç era en va, i al final em rendia i intentava canviar de tema.

Em parlaves de les coses que ja sabia però potser mai ningú no m'havia explicat d'eixa manera. Tenies la teua particular visió del món. Molt particular, molt teua. Hi coincidíem de vegades, però sempre hi havia petites diferències que matissar. I amb tu, sempre m'agradava debatre-les. No ho veiem tot igual, no compartíem creences ni tampoc ideologies. No exactament, diria jo. Però ens enteníem. Per damunt de tot ens enteníem i intentàvem comprendre'ns. A mi, personalment, m'agradava intentar entrar en la teua ment i imaginar com es voria el món des d'allà dalt. Perquè sense cap mena de dubte, devia ser molt curiós. Tant com ho eres tu. Tu no comparties la meua mania de desordenar-me la vida; jo no compartia la teua mania de desordenar-te les hores.

Em deies que caminava d'una manera militar, però al remat el colp d'estat el vas donar tu. I jo vaig ser, en un principi, un d'aquells soldats que no se subleven, que no segueixen el cap. No sé massa bé quin va estar el règim establert, però sens dubte implicava el silenci i em tallava la llibertat d'expressió. Tu vas desaparéixer, i el meu posat militar mai ningú més l'ha identificat.

dijous, 21 d’abril de 2011

Eres

Eren uns ulls marrons. Uns ulls normals, d'un marró típic, que no cridaven l'atenció. No eren com aquells ulls blaus banyats de mar, ni aquells verdosos que canviaven amb la llum. Eren uns ulls als quals els brillava la part esquerra de la pupil·la. Eren, però, els teus ulls. Eren uns llavis sense més, aparentment senzills i sense cap defecte. I quan els besaves, eren uns llavis molsuts, dolços, agraïts. Eren uns llavis tranquils que volien assaborir-ho tot lentament. Uns llavis humits amb una llengua curiosa, delerosa de conéixer tots els racons de les altres boques. Una llengua gens agressiva, sinó totalment respectuosa. Fins i tot era una llengua tímida, primerament. Però va arribar a ser també una llengua excitada, inquieta, ràpida. Era un nas tan normal que era com si no existís, de tan poc que destacava. Però era un nas que respirava, i respirava profundament. Un nas que respirava a les orelles i una boca que deixava sentir el seu alè. Una respiració i un alè cada vegada més accelerats. Eren uns cabells rissats i característics. Uns cabells, de vegades curts, de vegades llargs, que donaven que parlar. Eren uns cabells gustosos d'acariciar, d'enfonsar-hi la mà dins i moure-la lentament, enredant-la amb cada grapat de pèls que formaven els rissos. Era una barba gran i bicolor. Era una orella esquerra amb una piga. I era una cara seriosa que cada vegada somreia més. I quan somreia, era una cara amb dos foradets al costat de la boca.

diumenge, 17 d’abril de 2011

De com manipular al informació: la manifestació d'ACPV

No compre el periòdic cada dia, com ens demanen a classe. Els diumenges, però, rara vegada falla El País. Supose que ho he mamat a casa, això. M'agrada llegir-lo els diumenges amb temps, asseguda a la terrassa de la casa de Sella, mentre em pega el solet. Però hui no estava a Sella, ni tampoc no he pogut comprar El País. A l'estació d'autobusos de València, els únics periòdics que quedaven a les dotze del migdia eren La Razón, La Verdad, Las Provincias, ABC i El Mundo. Curiós, però cert. I clar, com que els diumenges València mor, ha sigut impossible trobar un quiosc obert al carrer. Així que, supose que per qüestions de proximitat i pel fet que m'havia de passar una hora esperant l'autobús que acabava de perdre i dues més de viatge cap a Benidorm, he decidit comprar Las Provincias. També, tot s'ha de dir, amb la curiositat de saber com tractarien el tema de la manifestació d'ahir, per TV3 i en commemoració pel 25 d'abril -o això se suposava-.

La primera cosa que he pensat quan he obert el diari és que moltes vegades parlem sense saber: feia molt de temps que no l'obria, i el format interior no em sonava gens. I mira que en parle i reparle d'eixe periòdic, i tot això sense mirar-lo. Malament. He girat la plana principal i m'he trobat el primer atac: “Eliseu Climent se equivoca”. El president d'Acció Cultural del País Valencià és atacat en diverses ocasions, anomenat, entre altres coses, “lobby catalanista que filtrea con posiciones más radicalizadas como las que presenta Solidaritat Catalana, que ya no cuenta con el 'bluf' Joan Laporta”. Més endavant, en una entrevista a un arquitecte, he trobat enaltiments diversos a la prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez. L'home es preguntava si algú creia que el barri del Cabanyal es pot regenerar sense fer-hi la prolongació. I bé, per a acabar amb les primeres seccions, he trobat la joia de la corona: una alusió a “El Miguelete”. Que què és això? El Micalet, senyors, el Micalet.

He seguit llegint, i he trobat el que buscava: “Carod Rovira lidera en Valencia la manifestación a favor de TV3”. Sens dubte, allò més important de la manifestació que ahir tingué lloc al Cap i Casal i a la qual acudiren -segons el meu pèssim criteri- unes 20.000 persones, era la presència de Carod Rovira, de la qual la gran majoria dels assistents ni ens en vam adonar. I darrere d'això, el segon tret més destacable, segons Las Provincias, l'absència d'Enric Morera. I per a acabar? “Centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger un buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay”.

El que no expliquen, però, és que Llach va haver de tocar damunt d'un camió perquè ni l'Ajuntament ni la Diputació de València li van voler donar un escenari. No expliquen tampoc que, més enllà de Carod Rovira, milers de valencians -així com ciutadans d'altres puntes del planeta- es van reunir ahir per a reclamar el seu dret a vore TV3, per a recordar que ja fa més de 300 anys els va agafar el mal d'Almansa, per a promoure la llengua pròpia en tots els àmbits, per a defensar al territori. No expliquen, ni mai no explicaran, que una gran part de la població valenciana se sent molesta amb els seus dirigents i considera les pràctiques que porten a terme pròpies d'un govern autoritari.

Poc més em queda que dir, de vegades, com bé va cantar Llach ahir damunt d'aquell camió -ben orgullós, sí-, val més fer silenci: I no em sap cap greu dur la boca tancada. Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. La meua versió, demà a L'informatiu.




divendres, 15 d’abril de 2011

Vint-i-sis primaveres d'encontres pel valencià

Fa ja més d'un quart de segle que cada primavera mares, pares i xiquets omplen els carrers dels pobles valencians per a exigir l'ensenyament en la pròpia llengua. Des d'aquell 1985 en què els pobles de la Xara (La Marina) i Benifaió (La Ribera) van començar aquesta iniciativa, les Trobades d'Escoles en Valencià han esdevingut en un moviment clau i ample en favor del valencià a l'educació. Enguany, 26 anys després, l'acte es fa en commemoració a l'escriptor Enric Valor, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

Les Trobades, que van nàixer de la iniciativa d'una funcionària del Gabinet d'Ús i Ensenyament, Carme Miquel, i la celebració d'una escola de Benifaió de poder fer la docència en valencià, són actualment un element primordial en el treball d'Escola Valenciana, entitat que des de fa molt anys s'encarrega d'organitzar l'acte. Gent de totes les edats omple un poble de cadascuna de les désset comarques en què se celebra. Aquesta festa lúdica i reivindicativa fa visible l'autoestima lingüística i reclama als responsables institucionals que facen del valencià la llengua pròpia i oficial d'ús normal.

Enguany, una cercavila que tingué lloc el 2 d'abril i a la qual acudiren al voltant de deu mil persones, encetava la nova ronda de Trobades, a les quals es preveu l'assistència d'unes 220.000 persones. Una pancarta amb el lema Sí al valencià, portada per alumnes de primària i secundària, obria l'acte. Seguidament, membres d'Escola Valenciana, diferents entitats públiques, partits polítics, i fins i tot grups de música en valencià mostraven el seu recolzament. Així doncs, s'iniciava un any més aquesta campanya en favor de la llengua a les escoles. Fent honor al poeta Vicent Andrés Estellés, qui digué que el valencià pot ser “la clau que obri tots els panys”, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, va afimar que aquest model “és la garantia del plurilingüisme, la porta de les llengües estrangeres i, per tant, de les oportunitats”.

Vint-i-sis anys després d'aquell primer encontre en què es va fer una gran paella, s'organitzaren els primers tallers i els xiquets tocaren la flauta damunt d'una tarima, les Trobades, que enguany ja es troben a la meitat del seu itinerari, continuen reunint milers i milers de valencians que reclamen el seu dret a estudiar en la llengua pròpia. Com bé afirmà Moreno, “qui vulga atacar el valencià ens tindrà sempre enfront, amb tota la nostra força”.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Dies redons

De tots els dies de l'any, els de primers de la primavera són els que més m'agraden. Que no fa fred però tampoc eixa calor anguniosa de l'estiu; que no fa vent però es nota la brisa; que t'alces de dia i es fa fosc quan ja és tard. Els dies redons, com el de hui.

Feia temps, potser mesos, que no m'adormia tan prompte. Darrerament, però, ja he donat per perduda la batalla contra les pantalles després de sopar, per tant tampoc no m'estranya haver caigut redona a les deu i mitja mentre veiem una sèrie al saló. Però li traurem allò positiu: gitar-se prompte comporta contemplar la possibilitat de matinar. A les huit del matí, doncs, hui ja estava en peu. M'he dutxat, he desdejunat tranquil·lament mentre mirava les notícies i he netejat l'aseo. No feia sol especialment, el dia ha amanegut nuvolat, però m'he vestit amb pantalons pirata i camiseta de mànega curta: l'ànsia perquè es mantinga el bon temps dels últims dies m'espenta a vestir-me estiuenca. He anat al banc, he comprovat que al compte encara quedaven alguns diners i li he pagat a l'home del pis. A la seua fruiteria, que es troba enfront de casa, he comprat tomaques, encisam, peres i pebrera verda. Que ara que ve el bon temps, la fruita i la verdura també apetixen. Anar a la tenda de Paco és com trobar-se al poble: la gent es coneix, parlen en valencià i les dones xiuxiuegen i parlen de la resta. Serà, supose, perquè Benimaclet encara manté molt bé l'entramat de poble, del que era fa uns anys.

Després d'abocar a casa la compra, he decidit encaminar-me cap a la platja. No eren ni les deu del matí, i a classe vaig de vesprada. Normalment sempre sorgeix alguna cosa, però hui no tenia cap pla. Així que he posat les coses bàsiques a la renyonera, he comprat el periòdic i he anat la Malvarosa. Una vegada allí, descalça, m'he animat a córrer per la vora de la mar, banyant-me els peus constantment quan l'aigua pujava i es menjava l'arena. Com jo, altra gent ha decidit eixir hui a caminar o córrer per allà, així com alguns pescadors s'han apropat per veure si algun peix picava l'ham. Córrer banyant-me els peus, sentint la música que escoltava fa dos anys cada matí al trenet de La Vila a Benidorm (he recuperat l'mp3 d'aquells anys), m'ha fet sentir lliure i bé. Sobretot bé. Sense cap raó aparent: no té res d'especial córrer amb les xancletes baix d'un braç i el periòdic baix de l'altre. Les cames m'anaven soles, i potser m'he envalentonat massa: quan me n'he adonat ja veia Alboraia massa a prop. He parat, he sacrificat la primera pàgina del periòdic per a no embrutar-me els pantalons, i m'he assegut a mirar la mar, calmada, clara. En la immensitat de l'aigua, t'he imaginat a tu damunt d'un avió que volava cap ací. Estaves callat, amarrat al teu seient, seriós com quan et fan una foto. Em va fer tanta gràcia veure't amb por damunt d'aquell avió direcció Mallorca...

Valenbisi m'ha salvat d'haver de tornar a fer tot el trajecte a peu. Per l'avinguda dels Tarongers he corregut, com quan anem els dos en les nostres respectives bicicletes i fem carreres, i al principi vas més lent i em deixes que les cametes em vagen a mil per hora i que em faça il·lusions de guanyar-te, però al final sempre m'avances i em somrius mentrestant. He arribat a casa, m'he fet el dinar i he anat cap a classe amb la panxa plena. Quan he eixit he passat per la biblioteca a tornar un llibre (no em crec que l'haja tornat dins del termini) i m'has cridat per dir-me que vindries tard, que ja ens veuríem demà. Així que com que em venia de camí, he passat per Vivers, on estos dies hi ha la Fira del Llibre, i m'he passejat durant més d'hora i mitja de paradeta en paradeta, buscant no sé exactament què, i he carregat amb algun llibre. A mitjan passeig, Sènior i el Cor Brutal ens han sorprés amb un concert en acústic, mentre un seguit de xiquets de dos o tres anys ha ballat i ha bufat l'harmònica dins del cercle de gent que s'ha format al seu voltant. Cares conegudes i somriures delators de felicitat: és el que tenen els xiquets, que sempre ens fan somriure.

Tranquil·la i més contenta encara, he tornat cap a casa caminant. La veritat és que fa un temps perfecte. Ara he arribat i he trobat la meua companya a la seua habitació, també tranquil·la, també calmada, com la mar d'aquest matí. Aleshores tu m'has dit que sí, que et voré hui. La certesa de tindre't a prop en unes hores m'ha fet somriure encara més, i també reflexionar sobre els dies redons. Hui, se'ns dubte, n'és un, i no podia acabar-lo sense escriure.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Mosques al voltant del sol

A Iris i Josep

És migdia i pel carrer València comença a ser difícil caminar sense tocar el sol. Recorde quan de xicoteta jugava a anar d'ombra a ombra, d'una banda a l'altra del carrer amagant-me de la llum potent del matí. Hui fa calor, com en aquells dies, i això que encara estem entrant en abril. Ja no li trobe cap lògica al temps, o més bé ja no li la busque, perquè igual fan trenta graus que cau la calamarsa. Però el temps de hui li dóna una llum especial a Sella i em recorda a les vesprades d'estiu, quan tornàvem a casa a dinar corrent i en menys de dues hores ja estàvem de nou al carrer, morint de calor, però junts, camí a la Font Major o la piscina. Ahir per la vesprada, de camí a l'Alt (on les vistes són espectaculars a tota la contornà del poble) vam veure també junts com es ponia el sol. Vam divagar sobre la seua naturalesa i la seua beneïda perfecció, tot asseguts a un tronc enorme que, vam deduir al pujar-hi, estava corcat. El sol s'amagava, ràpidament al meu parer, i deixava una boirina al seu costat. Si t'hi fixaves molt, algú assegurava que podies encontrar mosques al seu voltant. "Que sí, que eixos puntets negres que veeu al voltant del sol quan el mireu fixament es diuen mosques". Siguen mosques o no, hi havia qui ni tan sols les veia. Com de complexa i curiosa n'és la natura, que ni tan sols divisem les mateixes coses amb els ulls.

Uns metres més amunt (perquè això serà amunt, dic jo, ja que per a mirar-hi hem de pujar el cap) romania quieta la lluna, indiferent al moviment de l'astre que la il·luminava, minvant. També vam debatre sobre la seua existència i em vaig adonar que hi ha moltíssims dubtes de física que em queden per resoldre. Entre un i les altres vam intentar trobar-li resposta a les nostres preguntes, sense massa èxit, cal dir. Per a nosaltres, però, ja n'hi ha suficient.


I caminant, caminant, vam arribar a una conclusió no massa innovadora: que el terme de Sella és preciós i que no tenim perdó d'estar tancats a casa cada vegada que hi venim. Que fa un temps perfecte per a fer caminades i que ens hauríem de dedicar a recórrer tots els racons. "Tu has anat ací?", "Tu has estat allà?". Tres amics amb esperit filosòfic i aventurer en eixe precís instant, que caminàvem amb un somriure a la cara, sense cap més motiu aparent que un passeig per la Penya de Sella. Al cap i a la fi, el simple fet de compartir espai i temps ja resulta especial darrerament, quan cadascú cada vegada fa més la seua i tornem poc a casa.

M'han vingut al cap de nou, amb tot això, les vesprades d'estiu. No sé si parlàvem de la lluna, però ja teníem una ànima imaginativa i curiosa. Féiem teatre al balcó de ta casa i ens creiem que érem actors de primera. I no ho érem, evidentment, però apreníem molt els uns dels altres. Entre altres coses, vam aprendre a riure de nosaltres mateixos. A comprendre'ns també. A posar-nos en la pell dels altres. Vam compartir nervis darrere del temblete, i vam riure junts damunt de l'escenari enmig d'una obra de teatre. I amb nosaltres, va riure també el públic, confós per veure els xiquets del poble interpretant homes i dones del segle passat. És el que té el sainet. O potser és el que té l'amistat a Sella: que fa riure i somriure a les vesprades d'estiu inacabables.

Que no se'ns acaben mai eixes vesprades, pregaria jo.

dijous, 31 de març de 2011

Organitzem una resposta per a salvar la televisió pública

Som al Congrés de Periodisme i Periodistes Valencians en Democràcia. És ja el quart dia que, després de matinar, fer consell de redacció i repartir-nos els articles i faenes que cal fer durant el dia, ens asseiem a la Sala Sanchis Guarner a escoltar uns ponents rere altres. Potser amb ànsia que algú puge i ens pinte el futur de color de rosa (cosa que encara no ha passat), potser amb l'esperança que algun periodista radical critique el sistema actual i ens propose de fer una revolució allí mateix. Siga com siga, agafem lloc i engeguem l'ordinador: si per alguna cosa s'ha caracteritzat aquest congrés ha sigut per la presència a la xarxa.

Són les 12:30 i toca debat sobre la televisió pública: l'autonòmica i l'estatal. La major part del temps, entre ponents i públic, es dedica a parlar de RTVV, com era d'esperar. A la taula seuen dos treballadores de l'empresa pública, Anna Senent i Lola Bañón, que alhora són professores de la Universitat de València. Potser és perquè treballen a la televisió, però les dues dones tenen una elocució perfecta que eclipsa els parlaments del moderador i el representat de TVE. A més, donada la seua relació amb Canal 9, el debat es concentra en elles. Les preguntes del públic, llevat alguna excepció, es dirigeixen a elles dues; amb especial claredat, sobretot Bañón, responen les qüestions que es plantegen.

Entre uns i altres, destacant la intervenció del sociòleg Rafa Xambó des del públic, construïm una argumentació quasi perfecta contra la mala gestió de Canal 9, criticant els seus continguts així com la seua manera de treballar. Que és un model de televisió pública caduc i insostenible, ho tenim tots clar. Que està al servei del poder polític, ara mateix del Partit Popular però també del socialista fa uns anys, també. Que es controla la informació i no hi ha llibertat, més encara. Que no volem que amb els nostres diners es pague això i que des dels mitjans s'enganye la població, ho donem per suposat. “Canal 9 és un producte altament tòxic i insultant a la intel·ligència. És la pitjor televisió pública de la Unió Europea”, sentencia Xambó des del seient que ha ocupat durant aquests quatre dies. Després, tot l'auditori li aplaudeix. “Canal 9 és una televisió que enganya els valencians”, reitera Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Més aplaudiments. “Quin futur ens espera als estudiants valencians volem treballar a la nostra terra, però per res del món volem acabar a Canal 9?”, pregunta una alumna de Periodisme mentre la resta li mostren el seu recolzament fent més soroll encara amb les mans. Des de la taula, Anna Senent i Lola Bañón van tornant-se les respostes, la segona més clara i crítica que la primera, cal destacar.

Tots aplaudim. Tots ho sabem tot, i tots ho pensem. Com bé ens recorda Bañón, que en algun moment sembla sentir-se atacada, el telèfon de Canal 9 està obert a totes hores i no rep massa cridades. “És increïble la passivitat de la societat valenciana davant un comportament tan antidemocràtic”, dirà Juli Esteve, qui era director d'InfoTV, hores més tard a la mateixa taula. Doncs no, jo tampoc l'entenc. Per què no organitzem una resposta? Per què no ens quedem tots tancats a aquesta sala fins que trobem la solució a aquesta enorme corrupció que patim els valencians als mitjans de comunicació, entre altres? Sí, com a la Revolució Francesa. Ells ho van aconseguir, per què no anàvem a poder nosaltres? Si fóra suficientment atrevida m'alçaria i ho diria. Però no ho sóc i no ho faré. Perquè ni jo ni ningú dels allà presents sabem què és el que s'ha de fer, quina és la resposta. O si més no això és el que donem a entendre quan, després d'encoratjar-nos i dir quatre paraules crítiques i fer quatre aplaudiments als més atrevits, eixim de la sala i acotem el cap. Continuem com si res no haguera passat, com si el que hem parlat no fóra tant important, i esperem que passen les hores per tornar a asseure'ns de nou a aquells còmodes seients, des d'on tot és més fàcil que al carrer. “I ara què toca, criticar les concessions de la TDT? Anem allà, pot estar interessant”.

divendres, 25 de març de 2011

Els amics, quan plou

Hi ha dies en què plou. Dies en què el cel és gris i les paraules pesen, en què no saps on mirar ni on amagar-te. Les caminades per la ciutat és fan llargues i pesades, i les gotes d'aigua semblen anar més carregades que mai. Plou i et banyes, i els peus se't fan humits mentre camines. No tens ganes d'anar enlloc, i a casa no et trobes a gust ni silenciosa, com deleres. És just eixos dies que plou que voldries estar a un altre planeta, aïllada, sola. Però plou i la gent camina de pressa, i els cotxes t'esquitxen quan passen per damunt dels tolls, i els camals dels texans se't mullen fent-te sentir incòmoda.

Hi ha dies en què tot sembla gris, i és com si ploguera. Dies en què has de fer mil i una coses, en què t'has de convertir en maquineta i anar ràpidament d'una punta a l'altra de la ciutat. Has de fer entrevistes i les has de transcriure, i al final de la jornada hauràs d'haver enviat un article ben escrit, “que demà ha d'eixir això al periòdic, Laieta”. T'angoixes i et tanques en tu mateixa, i deleres de nou viure a un planeta aïllada i que els tolls desapareguen, i et cagues en tot, en especial en la dificultat de transcriure les entrevistes tu sola: que mira que n'és de pesat haver de donar-li al play i al pause cada dos per tres, xe.

Hi ha dies en què no cau ni una gota, i el cel és clar i el sol redó, però tu plous interiorment. Dies en què sense saber massa bé per què tens ganes de plorar, ara que s'hi escau, tan exactament. És precisament en eixos dies que algú et crida i et convida a unes cerveses, i farta de tot i de tots, i sense ganes, aventures que sí, que vols cerveses, i que ara aniràs. És aleshores que arribes al bar de les cerveses i unes cares conegudes et somriuen i et diuen com de guapa estàs. Et miren amb els ulls brillants i t'abracen fort, perquè t'han llegit a la mirada que per dins, plous. I te n'adones, en eixos dies, que tant et fan els tolls, les entrevistes, les caminates i els camals mullats; que què més dona que ploga o neve, que tingues els peus humits o secs; que hi ha unes personetes, petitetes dins aquesta immensa humanitat, que t'estimen i s'encarregaran de fer que la pluja, caiga com caiga i on caiga, et resulte agradable.

Hi ha dies en què això són els amics.

dimecres, 9 de març de 2011

La pluja sense olor

Des de l'habitació sent la pluja. Són més de les dotze de la nit i de repent ha començat a ploure a cànters. Des que m'he alçat que m'ho imaginava, que hui plouria; el cel romania gris de bon matí. Però curiosament no ha caigut cap gota fins que no m'he decidit a gitar-me. I des de l'habitació, sobtada pel soroll potent de l'aigua que toca l'asfalt, he mirat per la finestra. El cel té un color ataronjat atípic. Contradictòriament és fosc però té color. He baixat la vista tot repassant els edificis que em queden enfront, i més avall encara he vist les senyeres amb franja blava que onegen ja pels carrers amb motiu de la proximitat de les Falles un tant humides. A més, efectes òptics, he pogut observar com raja l'aigua per davant d'elles, i adonar-me'n que plou bé.

De sobte algú m'ha preguntat 'T'agrada la pluja?'. 'M'agrada la pluja?', m'he qüestionat a mi mateixa. Doncs no sé si m'agrada, però m'inspira. La pluja mai em deixa indiferent: uns dies m'encanta vore com corre l'aigua pels carrers des de la finestra, altres odie portar els camals dels texans mullats fins als genolls, altres m'encanta sentir com corren les gotes pel meu cabell cap a la cara i altres odie que la pluja fota els bons plans. Siga com siga, la pluja sempre em remou l'estómac i em provoca sensacions poc convencionals. És per això que la respecte tant i li ret, de tant en tant, un petit homenatge.

Darrerament plou esporàdicament, i això em desconcerta però m'agrada. Resulta realment imprevisible saber quan es posarà a ploure. De la mateixa manera fan vint-i-cinc graus i al dia següent dotze, que ix un sol brillant i per la nit cau la marimorena. Coses del canvi climàtic? No sé. L'altre dia ja plovia, quan anàvem l'equip periodístic pel centre de València, càmera en mà, en busca de la crònica perduda. I l'aigua, en aquell moment, no em feia precisament cap favor, però era tot tan imprevisible que arribava a tindre el seu punt graciós. Perquè si alguna cosa té la pluja és que trenca les rutines, modifica els camins naturals i en fa inventar de nous. I això, tan similar a la meua vida, és per a mi sempre grat.

Des de l'habitació sent la pluja. Aquesta vegada, però, no en puc notar l'olor que tant m'agrada.

dissabte, 26 de febrer de 2011

(In)Coherència

És quan calle que se m'entén millor que mai. És quan calle que dic la veritat, que no puc mentir, que els ulls, incandescents, em delaten. És el silenci, maleït còmplice teu, que m'evidencia. I les paraules, traïdores, encara no han aprés a mentir. Tampoc no ho han fet les galtes, que enrogeixen contínuament quan la raó vol enganyar els sentiments. Ni la temperatura corporal, que em fa perdre la noció dels graus i tremolar quan més calor fa.

És quan parle que no sé explicar-me. Els gestos, maldestres i arítmics, lluiten per fer-se entendre en un fallit intent de coherència que ni tan sols jo arribe a comprendre. La mirada, furtiva i ràpidament intensa, contradiu els mots que emanen de la meua boca. Boca que, d'altra banda, es mou lenta i temerosa i rau mossegada sota els llavis de tant en tant.

És quan plore que no hi ha ni mirada, ni paraula, ni gest que em calme. Cap element colpeix com cal els lacrimals, que vaguen al seu aire des de sempre. Els ulls, de difícil control, esdevenen una vegada més un joc de comprensió infalible, ara espesos per l'aigua que els recorre. El dibuix que naix del camí que fan les llàgrimes esclareix la rojor de la cara, fidel companya de la plorera.

Darrerament parle poc, calle massa i no plore gens.

divendres, 18 de febrer de 2011

L'apropament o l'enderrocament del mite



Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.

Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.


No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.

Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Això, part dos.

"Aleshores em va començar a acariciar de debó. Tan lentament que semblava un joc. Però cada moment una mica més intents, i jo anava despertant a una vida diferent. Em sorprenia l'habilitat que hi posava, em meravellava que conegués tan bé el meu cos, em fascinava la seva calidesa, la seva intuïció. Érem dues dones lliures llepant-nos i furgant-nos, ella amb saviesa i jo com una persona que s'iniciava en un ritual nou, ara amb timidesa ara amb bresquedat. Va venir el primer plaer però això no era res, no era res més que el començament, va assegurar la meva amiga. I en va venir un altre, una glopada intensa, inconeguda, profunda, que t'arrancava de les arrels dels cabells i de les arrels de les ungles dels peus. I va venir la tercera i així vam anar passant fins a tres hores, gaudint, mossegant, xuclant, besant. Immensa felicitat comuna.[...]

[...]Hi havia una mena d'elegància en ella que m'obligava a mi a aprendre'n i a practicar-la, i que significava que alerta, alerta, la llibertat de la persona estimada és tan preciosa i cara com la teva mateixa llibertat, i el teu respecte a tu mateixa és el mateix que el teu respecte a l'altre, i que estimar vol dir caminar juntes, sense sotmetiments,[...]

Vam estar cinc dies seguits follant sense parar, estimant-nos fins a la bogeria, explorant-nos, xiuxiuejant els nostres noms, mirant-nos al fons dels ulls, fregant amb delicadesa les nostres zones íntimes, olorant-nos. I gaudint. Gaudint.

Però quan van passar els cinc dies, la Jacquie va dir, Pat, hem de ser pràctiques. Jo et vull a tu. I tu em vols a mi. A València no diuen t'estimo, sinó et vull.

Amor Meva, Isabel-Clara Simó

dilluns, 7 de febrer de 2011

D'on sóc

Anar d'un lloc a un altre tan sovint acaba per alterar-me els esquemes. Tot i això, mai oblide d'on sóc.

Torne a l'estació després d'un temps. Ara ja no ho faig tan sovint, això d'agafar un autobús per a anar o tornar de casa. A més, ara ja no sé quan vaig i quan torne: em costa definir on es troba actualment el meu niu, si ací, allà o enlloc. L'estació és freda, com sempre. Ja pot fer el millor temps del món que a l'estació de Benidorm sempre el farà desagradable. Això, i més si estic tota sola, em posa en situació. No sé a qui punyetes se li va ocórrer fer-la en eixe raconet gelat.


Recorde els primers viatges, als quals sovint coincidia amb altres amics estudiants que anaven cap a València tots els diumenges. Abans era metòdic i rutinari: era estrany concebre un divendres o un diumenge sense una carretera o un autobús. Aquest, a més, era un punt d'encontre: companys d'institut, veïns de la comarca i amics ens trobàvem setmana sí, setmana també. Alguns tenien un horari marcat (sempre agafaven el de les 17h, el de les 18h o el de les 19h), jo era més d'anar variant (mai he suportat les rutines). Si agafava el de les quatre de la vesprada sabia que coincidiria amb Jaime Luis i el seu germà. Hui he pensat que potser els trobava, però un any després tal vegada també ells hagen canviat els seus hàbits.

Feia un mes que no tornava a Sella. Sella està com sempre, al mateix lloc i amb la mateixa gent. Però darrerament, quan hi vaig, la veig d'una manera distinta; segurament sóc jo qui ha canviat la visió. La meua ànsia de volar i conéixer món tal vegada m'ha tergiversat la manera de vore les coses, i també de concebre els llocs. Sempre l'he tinguda, aquesta ànsia, però potser és ara quan més la sacie.


He pujat a l'autobús i no he tingut la sensació de sempre. He mirat per la finestra com desapareixia la meua Marina abans d'entrar al túnel, sí, i he obert el llibre, com sempre. Però no he sentit que me n'anava de casa, sinó cap a casa; no que em dirigia a una València on estudiar i fer els deures per a l'endemà, sinó a una València on passar una vesprada de diumenge d'hivern entretinguda i acompanyada.

A la història del llibre que llegia la protagonista acaba d'agafar un tren direcció al Cap i Casal també. Llegir el títol del capítol següent, "València", m'ha inspirat una familiaritat que m'ha portat a escriure tot açò, entre els estribots de l'autobús que, això sí que no canvia, continuen posant-me de molt mala llet.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Coimbra: saudade de ti

28-gener-2011
Coimbra, Portugal

Tornar a sentir la paraula saudade és com tornar enrere, com trobar-me de sobte asseguda a un banc amb els ulls tancats i escoltant una veu melodiosa llegir un poema. Saudade de ti, que deies aquella nit. Tornar a sentir saudade és ara experimentar-lo. Una paraula que no sé exactament què vol dir i que ningú m'ha explicat amb exactitud, però que s'apropa a allò que nosaltres coneixem com nostàlgia o trobar a faltar.


Em trobe a Coimbra, Portugal, i per tant l'efecte d'aquesta expressió és major. El dia és gris i plujós (portugués), i els oïts se'ns omplen amb llegendes de la ciutat, històries que una valenciana de cabells foscos ens explica fil per randa. De vegades ens quedem sense paraules mentre passegem, però el silenci també és un bon company quan la -contradictòriament- tristor alegre que ens transmet Portugal ens permet comunicar-nos sense mots.

Doncs això, saudade de ti. Saudade de ti en un moment en què la ciutat queda als meus peus i el cel és gris. Saudade de ti quan recorde les últimes cançons i la darrera mirada en la llunyania. I alhora no saudade-te (que al portugués els pronoms van darrere, he aprés), perquè és ara quan et sent més proper que mai, i perquè aquesta nostàlgia estranya em serveix per a portar-te fins ací, tot i que no de cos present.


Aquest viatge, a banda de per a visitar a la valenciana de cabells foscos, em serveix també per a conéixer Coimbra i pensar en el meu futur curs. Vindre d'Erasmus és una possibilitat cada dia més real, i visitar-la m'ha ajudat a decidir-me. Perquè és una ciutat bonica, nostàlgica, dedicada totalment als estudiants, amb gent molt amable i acollidora -sorprenent l'hospitalitat i amabilitat dels portuguesos-, multicultural, i amb infinits llocs per a estudiar i per a desfasar. Tinc, cal dir-ho, un dubte -més bé molts- : ara mateix no sé quines són les meues necessitats de dies grisos, les meues ganes de desfase, la meua nostàlgia, el teu saudade. Però no puc saber quines seran les meues necessitats d'ací uns mesos i em queda poc temps per decidir.


Mentre delibere sobre tot això i camine pel campus (preciós, per cert) que podria acollir-me l'any vinent, em creue amb un jove amb capa i traje universitari que desprén un aroma que em recorda a l'africà amb qui ballava música brasilera anit. Aleshores pense que m'agradaria ballar més música brasilera, així com imitar ritmes africans que desconec. M'agradaria tornar al café-teatre i prendre un altre chocolate quente i seure tota sola a un banc del botànic. Caminar pels carrers petits i cantar de nou shot shot shot shoooooot acompanyada de noves cares.

dilluns, 24 de gener de 2011

Cadascun dels meus mesos, o dels teus

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar. I de novembres tristos i grisos no n'ha hagut cap, i em pregunte fins quan durarà el febrer dubtós que darrerament em preocupa i si sempre existirà aquest maig de floretes i sol que em proporciones. I mentre delere poder passar també algun agost amb tu, me n'adone que una altra vegada m'està costant adormir-me, cosa que no m'havia passat mai i que darrerament em preocupa. Perquè potser només és mitja hora, però per a mi és eterna, és com un desembre gelat que mai acaba, com un abril plujós i solitari, com un setembre trist i sense canvis. És molest. Per a mi i per a tu, que sense anar més lluny hui n'has patit les conseqüències. I que en sóc, jo, d'egoista, que em desperte mitja horeta per la nit i ja dic que patisc insomni. Però aquest pensament no em deixa descansar. Perquè sí, teniu raó, és més psicològic que altra cosa. I hui encara em fa més ràbia, perquè jo no dorm, però a tu no t'escolte. Escolte els veïns de dalt, que no sé si per insomni o per nocturnitat, de nit fan molt de soroll. I em molesten, més que el teu soroll de nit, que fins i tot pot resultar agradable.

Perquè mai m'havien molestat els sorolls de nit, ni les xerrades a les biblioteques, ni el soroll del teclat dels ordinadors. Però hi ha dies en què tot molesta, i hui m'han molestat les xerrades, els teclats i les cadires, i m'he enfadat amb el món i he canviat de sala a la biblioteca tot esperant trobar una taula feta a la meua mesura, així com si buscara una manta per a l'octubre, quan encara no fa fred però ja no fa calor, quan et tapes i estàs calenteta però et despertes suant a mitja nit. Doncs igual que això, he trobat una taula que al principi m'ha agradat però que en deu minuts he abandonat perquè el soroll del canvi de fulla de l'estudiant que seia enfront em molestava fortament. Perquè tindre l'oïda massa fina pot ser malaltís. I jo, hi ha dies en què no sent res, però hi ha dies en què ho sent tot i tot em molesta. I ara, mentre escric, em molesta el soroll del teclat, i pense en les nits d'agost que comencen a ser fredes i també teclege perquè al carrer ja no s'està tan a gust en tirants, i jo vull anar en tirants perquè és estiu. I com que no vull posar-me mànega llarga, no isc de nit. O isc en tirants, cabuda de mi, i acabe deixant caure sobre el meu tronc una dessuadora d'algun amic calorós que ha portat roba de sobra i que, com que és d'home, em tapa també els texans curts de duc tots els junys, juliols i agosts. Si em vegeres tu algun d'eixos principis de juny quan encara coincidim, em diries “sexi” i em diries “aaaaeeeeei”, eixe crit vocàlic que encara no he aconseguit desxifrar i que saps que em fa riure, mentre em tocaries la part de dalt de la cama, just uns decímetres més avall d'això que tu acostumes a anomenar “pantorrilla” però que la resta de mortals coneixen amb altre nom que jo, mortal també, desconec.

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar, i delere -i confie en que serà així- que en passen molts més. I pense també, una altra vegada, que m'agradaria compartir algun agost amb tu, per això que dius que a les nits et fugiria i preferiria sentir el soroll dels veïns de dalt que sentir-te a tu i notar la teua proximitat. I pels octubres com aquell en què ens vam descobrir al pèssim jardí de la Facultat de Filologia, farem un brindis cada novembre que hi passem entretenint-nos mútuament.

dimarts, 18 de gener de 2011

M'agraden els diumenges


M'agrada alçar-me matí i aprofitar el dia. Despertar-me amb la teua veu i aclarir la meua abans d'agafar el telèfon per fer-te creure que ja no dormia. Caminar tranquil·lament i, al quiosc del cantó, comprar el periòdic. Cagar-me en el preu d'aquest, també m'agrada. M'agrada posar-me el periòdic baix del braç i avançar cap a la biblioteca, i ocupar un lloc que tinc reservat des de les huit del matí. I una vegada asseguda, m'agrada llegir el llibre que porte en dansa en lloc de dedicar-me a estudiar les assignatures que toquen. M'agrada tornar a casa a migdia i fer-me un bon dinar, com els de sempre. I dinar amb vosaltres, totes juntes, a la tauleta on quasi no cabem. M'agrada, també, que estiguem totes al pis, cadascuna a la seua habitació, però amb eixa sensació de tindre la casa plena i ocupada. I des de la finestra, vigilar el carrer de Vicent Saragossà i el de Nosequè Tramoyeres, del qual després de passar per ell dia rere dia durant quatre mesos encara no em sé el nom. També veure els xiquets que els caps de setmana fan esport a l'escola de la vorera d'enfront.


M'agrada tindre la sensació de tindre molt de temps i no saber com aprofitar-lo. La necessitat d'eixir de casa per prendre l'aire, de sentir-me lliure i viva. M'agrada dutxar-me per les vesprades, poc després de dinar, i sentir-me neta, i també m'agrada eixa curiosa mania de no eixugar-me els cabells del tot, i quan passa una hora, cagar-me en tot per no haver-ho fet perquè la humitat m'ha deixat una melena desastrosa. Però en el fons, m'agrada la meua melena despentinada. Agafar la bici i córrer solitària en direcció al centre de València. Observar les torres de Serrans i travessar nous carrerons per arribar fins a la Plaça de la Verge. Entrar a missa i curiosejar, endevinar el pensament dels que l'escolten i descobrir l'arquitectura i l'escultura que allà s'amaga. M'agraden els estrangers curiosos que hi entren a les esglésies a veure què hi ha allà. També les dones devotes que tiren diners als ciris.


M'agrada seguir endavant i, tornant a alterar el recorregut habitual, arribar a l'Octubre i sentir un concert de jazz. Descobrir-me tota sola a una sala escoltant la música que he mamat a casa, m'agrada i em sorprén. I asseguda allà, observar la resta d'assistents i imaginar les seues vides. Escoltar els músics, parar l'orella per entendre l'anglés del francés que hi toca. M'encanta veure a l'home negre del contrabaix ballant amb ell mentre hi improvisa, alhora que fa sorolls amb la boca. I de retorn a casa, m'agrada imaginar noves sendes i endevinar quina serà la direcció que he d'agafar cada vegada que arriba un encreuament de carreró i carreró. I al remat, equivocar-me i agafar la direcció contrària, i aparéixer de nou on ja havia estat, i tindre por per travessar tota sola els carrerons més estrets del centre de València. Arribar a casa i olorar l'ambient d'estudi que es respira, visitar les vostres habitacions que tant enveje. Sopar tranquil·la i acabar al Glop bevent una cervesa, perdent una partida d'escacs i arreglant el món amb quatre arguments inconformistes.

Perquè al remat, m'agraden els diumenges.

dissabte, 15 de gener de 2011

Això, part u.

"Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l'eternitat existeix, precisament, en l'abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçants els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconéixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d'abans. S'havia fos en l'aire. Entre els llençols humits d'efluvis, constataven que tot succeïa d'una manera molt elemental. El desig s'imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. [...]
Descobriren que estimar-se era una forma d'existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l'altre [...] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l'altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res [...] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s'hi estimassin."

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer

Com de casa. Isabel-Clara Simó

Girar la pàgina de la portada i veure la imatge somrient d'Isabel-Clara Simó, la filòloga i escriptora alcoiana, comença a resultar-me ja familiar. Sempre ella, de vegades a color i altres en blanc i negre, amb els seus cabells rossos un tant desgrenyats i unes quantes arrugues a la cara, ens saluda feliçment abans de començar a llegir qualsevol dels seus llibres.


L'últim d'ella em va arribar fa tan sols quatre dies, l'11 de gener, quan vaig complir vint anys. Els companys de Periodisme (a qui ja no gose anomenar companys, sinó amics), que ja em coneixen bé i saben que m'agrada llegir,em van regalar Amor meva. Ara, diuen, no és moment de començar cap llibre, per això de que és època d'exàmens i s'han de llegir coses de classe. Jo, potser perquè no en tinc massa d'exàmens, potser perquè m'agrada massa llegir, no hi faig cas.

Portava en dansa un llibre des de fa uns mesos. Aigua bruta, de Pau Vidal, que va vindre des de la Catalunya Nord aquest estiu de mans d'un amic, qui, si no recorde malament, el va comprar després de conéixer l'autor. Novel·la negra que em va sorprendre amb una curiosa enganxina al revers de la portada i que, cal dir-ho, m'ha tingut unes setmanes pendent de la història. M'ha agradat i m'ha capficat. Amb el tema de la filologia i la investigació sobre la llengua catalana com a argument principal, el protagonista, que es dedica a anar poble per poble a sentir el parlar de la gent, acaba descobrint irregularitats en una empresa de distribució d'aigua que ha provocat la mort d'algunes persones. No té res especialment destacable, però és un bon llibre: ben escrit, amb una història continua i que enganxa i amb un bon final (previsible, d'altra banda).

Encara no havia acabat Aigua bruta quan vaig rebre Amor meva. N'havia sentit parlar del llibre, i fins i tot una companya havia escrit sobre ell a un blog que tenim en comú. Estava, per tant, delerosa per començar-lo. Per a fer-ho, però, primer m'havia d'acabar l'altre: així, els darrers dies l'he llegit amb una pressa no recomanable, amb una angoixa que no em deixava assaborir les paraules. L'altra nit em vaig sorprendre saltant-me línies i lletres per tal d'acabar abans cada paràgraf, mentre ataüllava des de la meua posició quasi hortizontal i amb els ulls pràcticament clucs pel cansanci el nou llibre a l'estanteria. No m'agrada deixar-me coses per llegir, però trobe bonica eixa sensació de voler engolir les paraules com més ràpid possible amb ànsia per poder encetar una nova història. De fet, quan un llibre tardem massa en llegir-lo acabem per avorrir-lo.

Necessite històries noves, personatges vius, dones que m'identifiquen. Aquestes dones sempre les trobe a Isabel-Clara Simó, qui descriu figures amb qui sempre pots trobar quelcom en comú. Després de Raquel, Júlia, Dora diu que no o el mateix recull d'històries sobre el gènere femení titulat Dones, necessite sorprendre'm de nou i passar bons moments de lectura amb l'alcoiana a qui comence a valorar molt i a qui, per apoderar-se de gran part de les meues estanteries, puc considerar ja com de casa.

dissabte, 8 de gener de 2011

Entre monotonia i malenconia

Llig a l'habitació mentre em pega el sol potent de les primeres hores de la vesprada. Entra pel finestró,en vertical, des de la posició que ja em resulta tan familiar: la de cada dia quan acabe de dinar i m'assec a l'escriptori. Em costa mirar-lo, fa mal als ulls, però si m'esforce me n'adone que la seua llum deixa entreveure la brutícia dels vidres. Quan de temps farà que no els passe un drapet? I amb la seua potència lumínica, tot i que reduïda després de travessar els cristalls, també fa evident la pols que hi ha a la pantalla de l'ordinador i que em dificulta l'escriptura. Jo m'esforce una vegada i una altra, passant la mànega del pijama que encara no he gosat a llevar-me tot i ser les tres de la vesprada, però sembla que no és pols, sinó brutícia acumulada i incrustada que no se n'anirà si no utilitze l'esprai neteja-vidres. A l'habitació, només el soroll del teclat interromp ara el silenci que regnava durant els minuts que ha durat la meua curta lectura del llibre d'Història del Periodisme. Mentre m'assabentava que John Walter, fundador de el Times, va intentar substituir la tipografia per la logografia sense massa èxit, una melodia familiar ha trencat la monotonia de les lletres: a la planta baixa, mon pare tocava amb la guitarra “Calle Melancolia”, de Sabina. El més segur és que la música no fóra perfecta -i no perquè mon pare no toque bé, sinó perquè a la guitarra li falta una corda-, però a mi m'ha sonat a una mescla de tranquil·litat, melangia i felicitat, barreja com la que uns minuts abans he pogut veure a la cara de l'artista quan parlava de la meua estància a casa durant aquests dies, que ja s'acaba. La veu, que tantes cançons m'ha ensenyat, em traslladava als hiverns de fa anys, mentre cantàvem cançons a tres, quatre veus. Ara ja no n'hi ha tantes. Només els lladrucs del gos, que tot i viure a una casa de músics encara no s'ha acostumat a les melodies ni als instruments, ha trencat la màgia del moment i m'ha fet tornar el cap al llibre, del qual ja havia repassat unes vint línies sense fer cas absolutament de res del que hi havia escrit.

diumenge, 2 de gener de 2011

Una altra nit de música i poesia

Seguint la iniciativa de l'any anterior que tant ens va agradar, el passat dimecres 29 vam decidir fer de nou una nit de música i poesia, vam voler passar un ratet entre lectures variades i notes improvisades. Un acte (si se li pot dir així) totalment lliure, obert a tothom i sense massa organització més enllà de dues estores, quatre bancs, llibres i instruments. L'afluència de gent, cal dir-ho, no va ser la mateixa de l'any passat, però allà hi érem els de sempre i uns quants més, amb deler de passar una nit agradable. Qui volia eixia a llegir quatre versos o alguna historieta, i els músics tractaven d'adaptar la melodia a la intenció que tenia la lletra.

Jo, personalment, esperava amb ganes l'arribada d'aquest moment. L'
any passat ho vaig passar genial i vaig flipar, em va proporcionar una felicitat gran escoltar aquells poemes en veu dels amics i sellardos que, per unes raons o altres, admire. Enguany, el fet que no hi haguera tanta gent li ha donat un toc distint, però també ha sigut molt especial.

Si haguera de destacar algun moment de la nit, en destacaria dos. Per una banda, les lectures de Josep, que ho va fer genial, ens va deixar bocabadats i, a més, ens va donar una lliçó de llengua. Per altra banda, una de les lectures que va fer Lara, un fragment de Rayuela, de Julio Cortázar. Mentre ella llegia (que sempre em fa estremir, cal dir-ho també), em vaig sorprendre amb els ulls tancats, el somriure a la cara i la ment buscant imatges a uns quants quilòmetres més al nord del País. Ací el deixe:


Dibujo de mi mano

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar. Hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio.

Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.