olora la pluja

A Sella, el meu poble

2011-05-23T13:30:00.009+02:00

Jo era d'un poble on a la gent li agradava la cultura. Era d'un poble on, cada vegada que hi portava convidats, es quedaven sorpresos dels moviments culturals, esportius i de tota mena que hi havia en un municipi tan menut, i a més amb tanta professionalitat. Era d'un poble on cada any hi havia una setmana cultural en què, desinteressadament, diferents agrupacions omplien les nits d'estiu de música, teatre i somriures. També d'aplaudiments, per part de tot el poble. Jo era també d'un poble on hi havia un Fira de Mostres organitzada pels seus ciutadans, que s'oferien voluntàriament a muntar paradetes o a treure els mobles antics al carrer. També a fer demostracions de tot tipus de coneixements que hi guardaven, que no eren pocs. I al meu poble, la banda tocava a les festes, les processons i altres actes oficials. I censats i no censats, fills d'emigrants als pobles o ciutats veïns més grans per raons de feina i necessitat, formaven part d'una Comissió de Festes que es desfeia la pell tot l'any per a que tots gaudirem d'un inici d'octubre gloriós.

Jo era d'un poble on hi havia els millors pilotaris del País Valencià, però no hi havia trinquet. D'un poble on hi havia una gran activitat cultural, però no hi havia casa de cultura. I ni una cosa ni l'altra es tenien previstes de fer a curt termini. D'un poble on es necessitava una escola amb menjador, ja que la majoria dels pares treballaven fora. Un poble on els joves necessitaven cases amb preus assequibles per a quedar-s'hi a viure. Però tampoc estava previst fer cap cosa d'aquestes, sinó que més bé es pretenia construir més d'un centenar de casetes que no pegaven per a res amb el meu poble, amb l'inici de la "construcció" de les quals s'havia destrossat el territori, i a preus tan elevats que poca gent del poble les podria comprar. I per tant, els joves, havien de fugir buscant un lloc on poder viure i criar els seus fills, tot i la seua voluntat de quedar-se al poble.

Però un dia, al meu poble una gent es va cansar de tot això, i va decidir fer un grup on treballar per a poder canviar-ho. Ho feien amb il·lusió, i a més els seus components eren membres actius dels diferents col·lectius del poble que any rere any eren aplaudits a la Plaça (la pilota cada diumenge, la banda cada dos mesos, les danses cada tres...) per tota la resta del poble. Aquest grup, variat, va buscar un partit en qui trobar caliu per poder participar legalment en les eleccions i canviar allò que desitjaven. Unes sigles com unes altres, molta gent feia vore el seu suport i es mostrava contenta d'aquesta alternativa. Jo, personalment, em sentia molt representada en aquesta gent en les meues primeres eleccions municipals. També estava cansada del que hi havia, però a diferència d'ells no m'havia atrevit a fer oposició oficial.

Fa poc, el poble havia de triar què volia. I després d'un llarg dia, va triar que no volia la cultura. Que no volia la pilota. Tampoc el trinquet ni el menjador a l'escola. No volia gent amb moltes ganes de treballar. No volia esquerra, sinó dreta. Però només al poble, perquè a les Corts volia esquerra. El poble no volia canvis, no volia noves il·lusions. I el poble no el conformaven només, com molts deien, la gent major. No, molts joves tampoc no en volien.

Jo m'he desil·lusionat amb el meu poble. Des de la postura d'un membre actiu de la banda, entre altres, em resulta incomprensible. No sé quina és la solució, però la veritat és que em no em sent identificada amb el que vol el meu poble. Ara, jo crec, els que formem part de l'altre poble hauríem de donar suport a aquells que un dia van decidir formar un grup de treball, i no deixar-los només a ells fent oposició. Jo no puc estar-me sense tocar l'oboè, així que em costaria massa fer boikot cultural. La cultura també pot ser una arma destructiva (o constructiva, segons es mire).

Per Sella, el meu poble.

Olors caviants a València

2011-05-21T12:31:00.006+02:00

Fa uns mesos, quan va començar el curs, escrivia en aquest mateix bloc que València feia pudor. Després de rebre vara a la vaga del 29-S, em vaig quedar realment decebuda de l'aire que es respirava a la ciutat. Després de tremolar en veure als blaveros el 9 d'octubre, havia de tapar-me el nas per a sobreviure entre aquell petit cúmul de persones que dia rere dia ens movíem per unes o per altres, i no restàvem quiets tot i el desencant. Em plantejava, en aquell post, si hi havia alguna manera de llevar eixa pudor a ranci incrustada en els carrers del Cap i Casal, o si això només podia ser un somni. I quan parlava amb el meu jo, realment decebuda, em preguntava si totes les hores perdudes i les petites lluites que modestament podia portar a terme arribarien enlloc, responent-me cada vegada més clarament que les possibilitats eren ínfimes. A més, el tòpic del valencià menimfotista se m'havia clavat a la ment, i estava cabrejada amb esta societat tan aparentment conformista que no es movia per res.

Ara l'olor ha canviat. No sé si és que estava equivocada, o és que les coses han donat un gran gir. Algú podria dir-me que només és la proximitat de les eleccions, però no m'ho vull creure. Perquè l'olor a lluita i a democràcia que sobrevola la ciutat -i no només aquesta- no em deixa creure-ho així. La gent s'ha mogut. La gent ha decidit no quedar-se a casa. I no només ho hem fet els de sempre, ni molt menys. He vist gent que mai no hauria imaginat enmig d'una plaça cridant fort pels seus drets i els de la resta de conciutadans. I no és que faja olor a roses, ni molt menys. Per a això encara queda una gran lluita, i així i tot no sé si ho aconseguirem. Però fa olor a ganes de canviar les coses, a veus trencades de tant cridar, a respecte, a cooperació, a companyonia pura i dura, a empatia amb la resta. Fa l'olor que trobava a faltar aquells primers mesos del curs als carrers de València.

No vull fer-me il·lusions ni creure que en uns dies haurà desaparegut tot el podrit que hi ha en aquest teixit suposadament democràtic. De fet no crec que passe així. No sé què aconseguirem, però siga el que siga, sempre em quedarà eixa olor a terra banyada que em sap a victòria. I no a victòria perquè pense que anem a canviar el món, sinó a victòria perquè la gent ja no es conforma, perquè els valencians hem eixit al carrer, i perquè ja no som els de sempre. O potser sí, però més units que mai per una mateixa causa: renovar aquesta falsa democràcia que es limita a portar-nos a les urnes cada quatre anys.

Ara només em queda desitjar que tot açò no acabe aquest diumenge. Aquests dies els polítics, els governs, han tingut les mans lligades, ja que prendre un pas en fals i demanar que la policia buide les places podria castigar-los durament a les urnes demà. Per tant no sé si la relativa comprensió que estan tenint amb el moviment 15-M continuarà a partir de dilluns o aniran a per nosaltres. Sincerament, València em fa por en eixe sentit. No voldria haver de tornar a vore porres volant per damunt del meu cap. Confiarem en què la força de les nostres paraules i les nostres actuacions serà major que la seua.

Per una democràcia real, per la fi del bipartidisme, per acabar amb la corrupció: INDIGNA'T I VOTA!

Visió del moviment 15-M després de participar-hi

2011-05-20T16:17:00.005+02:00

Són milers de persones. No només joves, com es diu als mitjans. Són de totes les edats, fins i tot n'hi ha majors de setanta. També n'hi ha pares i mares amb els seus fills -s'ha creat un espai de jocs per a xiquets-. La majoria tenen -tenim- entre 20 i 35 anys. Ja diuen que a la joventut un té més ganes de lluitar. Potser també més temps i més força.

Cap partit està al darrere d'ells. Cap ni un. Tampoc cap sindicat. Tampoc no critiquen cap partit en concret ni parlen de polítics específics. Només poden sentir-se al·ludits aquells que entren dins dels eixos que es rebutgen des de l'assamblea: el bipartidisme, la corrupció i la falsa democràcia.

El pacifisme. És una de les normes principals que els regeix. Cal ser pacífics en tot moment, i també cal no consumir drogues, per tal de no donar raons a les autoritats per a moure'ls de la Plaça -Plaça de l'Ajuntament, per a alguns ja Plaça del 15 de maig-. Tot i les diferents ideologies, i els aspectes radicals que poden presentar alguns dels participants, en tot moment es manté la calma i es parla i s'actua de manera ordenada i coherent.

La cooperació. La coordinació també. Una assamblea tan gran és molt difícil de coordinar, però s'aconsegueix. Després de cada assamblea general de les 20h de la vesprada, les diferents comissions -Acció, Comunicació, Premsa, Creativitat, Informació, Logística, Jurídica- treballen de manera ordenada per a decidir què es farà el dia següent, com s'organitza la molta feina que hi ha. Mai no hauria pensat que una assamblea es podia coordinar tan bé. Encara menys una assamblea amb 8000 persones.

La imaginació i la creativitat. La música. Darrere de tota la feina, cal també animar el personal i divertir-se un poc, sempre de manera civilitzada. S'ha montat una ludoteca. La gent dóna els seus llibres, els seus jocs. Es senten moltes guitarres i moltes veus.

Estic sorpresa del gran moviment que hi ha a València -cas que conec-. Vos anime a tots a participar en les acampades de la ciutat que més a prop tingueu, encara que siga per curiositat. És un moviment gran, important. Si ens respectem, som legítims i no deixem que tot açò acabe el 22 de maig, podem aconseguir moltes coses. Molt d'ànim a la gent que es passa els dies a les places, als carrers. Endavant!

Colp d'estat

2011-05-05T14:42:00.004+02:00

Em deies que caminava d'una manera militar. Amb els braços totalment rectes i tesos, els dits estirats i junts, movent les articulacions de manera coordinada endavant i endarrere com si d'una marxa militar es tractara. Te'n reies. Ho sabies, que no m'agradaven els militars i que la comparació em semblava odiosa. M'imitaves, accelerant el teu pas progressivament fins que em deixaves enrere amb una expressió on es congregaven la ràbia i el somriure que sempre em produeixen les burles. Intimidada, rebaixava el ritme del meu caminar i intentava que els braços em fluïren d'una manera més natural. Però l'intent s'esvaïa prompte: instintivament tornava el posat militar del meu cos i la rapidesa dels meus passos. “Què portes peix?”. L'esforç era en va, i al final em rendia i intentava canviar de tema.

Em parlaves de les coses que ja sabia però potser mai ningú no m'havia explicat d'eixa manera. Tenies la teua particular visió del món. Molt particular, molt teua. Hi coincidíem de vegades, però sempre hi havia petites diferències que matissar. I amb tu, sempre m'agradava debatre-les. No ho veiem tot igual, no compartíem creences ni tampoc ideologies. No exactament, diria jo. Però ens enteníem. Per damunt de tot ens enteníem i intentàvem comprendre'ns. A mi, personalment, m'agradava intentar entrar en la teua ment i imaginar com es voria el món des d'allà dalt. Perquè sense cap mena de dubte, devia ser molt curiós. Tant com ho eres tu. Tu no comparties la meua mania de desordenar-me la vida; jo no compartia la teua mania de desordenar-te les hores.

Em deies que caminava d'una manera militar, però al remat el colp d'estat el vas donar tu. I jo vaig ser, en un principi, un d'aquells soldats que no se subleven, que no segueixen el cap. No sé massa bé quin va estar el règim establert, però sens dubte implicava el silenci i em tallava la llibertat d'expressió. Tu vas desaparéixer, i el meu posat militar mai ningú més l'ha identificat.

Eres

2011-04-21T16:52:00.004+02:00

Eren uns ulls marrons. Uns ulls normals, d'un marró típic, que no cridaven l'atenció. No eren com aquells ulls blaus banyats de mar, ni aquells verdosos que canviaven amb la llum. Eren uns ulls als quals els brillava la part esquerra de la pupil·la. Eren, però, els teus ulls. Eren uns llavis sense més, aparentment senzills i sense cap defecte. I quan els besaves, eren uns llavis molsuts, dolços, agraïts. Eren uns llavis tranquils que volien assaborir-ho tot lentament. Uns llavis humits amb una llengua curiosa, delerosa de conéixer tots els racons de les altres boques. Una llengua gens agressiva, sinó totalment respectuosa. Fins i tot era una llengua tímida, primerament. Però va arribar a ser també una llengua excitada, inquieta, ràpida. Era un nas tan normal que era com si no existís, de tan poc que destacava. Però era un nas que respirava, i respirava profundament. Un nas que respirava a les orelles i una boca que deixava sentir el seu alè. Una respiració i un alè cada vegada més accelerats. Eren uns cabells rissats i característics. Uns cabells, de vegades curts, de vegades llargs, que donaven que parlar. Eren uns cabells gustosos d'acariciar, d'enfonsar-hi la mà dins i moure-la lentament, enredant-la amb cada grapat de pèls que formaven els rissos. Era una barba gran i bicolor. Era una orella esquerra amb una piga. I era una cara seriosa que cada vegada somreia més. I quan somreia, era una cara amb dos foradets al costat de la boca.

De com manipular al informació: la manifestació d'ACPV

2011-04-17T23:21:00.005+02:00

No compre el periòdic cada dia, com ens demanen a classe. Els diumenges, però, rara vegada falla El País. Supose que ho he mamat a casa, això. M'agrada llegir-lo els diumenges amb temps, asseguda a la terrassa de la casa de Sella, mentre em pega el solet. Però hui no estava a Sella, ni tampoc no he pogut comprar El País. A l'estació d'autobusos de València, els únics periòdics que quedaven a les dotze del migdia eren La Razón, La Verdad, Las Provincias, ABC i El Mundo. Curiós, però cert. I clar, com que els diumenges València mor, ha sigut impossible trobar un quiosc obert al carrer. Així que, supose que per qüestions de proximitat i pel fet que m'havia de passar una hora esperant l'autobús que acabava de perdre i dues més de viatge cap a Benidorm, he decidit comprar Las Provincias. També, tot s'ha de dir, amb la curiositat de saber com tractarien el tema de la manifestació d'ahir, per TV3 i en commemoració pel 25 d'abril -o això se suposava-.

La primera cosa que he pensat quan he obert el diari és que moltes vegades parlem sense saber: feia molt de temps que no l'obria, i el format interior no em sonava gens. I mira que en parle i reparle d'eixe periòdic, i tot això sense mirar-lo. Malament. He girat la plana principal i m'he trobat el primer atac: “Eliseu Climent se equivoca”. El president d'Acció Cultural del País Valencià és atacat en diverses ocasions, anomenat, entre altres coses, “lobby catalanista que filtrea con posiciones más radicalizadas como las que presenta Solidaritat Catalana, que ya no cuenta con el 'bluf' Joan Laporta”. Més endavant, en una entrevista a un arquitecte, he trobat enaltiments diversos a la prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez. L'home es preguntava si algú creia que el barri del Cabanyal es pot regenerar sense fer-hi la prolongació. I bé, per a acabar amb les primeres seccions, he trobat la joia de la corona: una alusió a “El Miguelete”. Que què és això? El Micalet, senyors, el Micalet.

He seguit llegint, i he trobat el que buscava: “Carod Rovira lidera en Valencia la manifestación a favor de TV3”. Sens dubte, allò més important de la manifestació que ahir tingué lloc al Cap i Casal i a la qual acudiren -segons el meu pèssim criteri- unes 20.000 persones, era la presència de Carod Rovira, de la qual la gran majoria dels assistents ni ens en vam adonar. I darrere d'això, el segon tret més destacable, segons Las Provincias, l'absència d'Enric Morera. I per a acabar? “Centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger un buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay”.

El que no expliquen, però, és que Llach va haver de tocar damunt d'un camió perquè ni l'Ajuntament ni la Diputació de València li van voler donar un escenari. No expliquen tampoc que, més enllà de Carod Rovira, milers de valencians -així com ciutadans d'altres puntes del planeta- es van reunir ahir per a reclamar el seu dret a vore TV3, per a recordar que ja fa més de 300 anys els va agafar el mal d'Almansa, per a promoure la llengua pròpia en tots els àmbits, per a defensar al territori. No expliquen, ni mai no explicaran, que una gran part de la població valenciana se sent molesta amb els seus dirigents i considera les pràctiques que porten a terme pròpies d'un govern autoritari.

Poc més em queda que dir, de vegades, com bé va cantar Llach ahir damunt d'aquell camió -ben orgullós, sí-, val més fer silenci: “I no em sap cap greu dur la boca tancada. Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. La meua versió, demà a L'informatiu.

Vint-i-sis primaveres d'encontres pel valencià

2011-04-15T12:23:00.000+02:00

Fa ja més d'un quart de segle que cada primavera mares, pares i xiquets omplen els carrers dels pobles valencians per a exigir l'ensenyament en la pròpia llengua. Des d'aquell 1985 en què els pobles de la Xara (La Marina) i Benifaió (La Ribera) van començar aquesta iniciativa, les Trobades d'Escoles en Valencià han esdevingut en un moviment clau i ample en favor del valencià a l'educació. Enguany, 26 anys després, l'acte es fa en commemoració a l'escriptor Enric Valor, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

Les Trobades, que van nàixer de la iniciativa d'una funcionària del Gabinet d'Ús i Ensenyament, Carme Miquel, i la celebració d'una escola de Benifaió de poder fer la docència en valencià, són actualment un element primordial en el treball d'Escola Valenciana, entitat que des de fa molt anys s'encarrega d'organitzar l'acte. Gent de totes les edats omple un poble de cadascuna de les désset comarques en què se celebra. Aquesta festa lúdica i reivindicativa fa visible l'autoestima lingüística i reclama als responsables institucionals que facen del valencià la llengua pròpia i oficial d'ús normal.

Enguany, una cercavila que tingué lloc el 2 d'abril i a la qual acudiren al voltant de deu mil persones, encetava la nova ronda de Trobades, a les quals es preveu l'assistència d'unes 220.000 persones. Una pancarta amb el lema Sí al valencià, portada per alumnes de primària i secundària, obria l'acte. Seguidament, membres d'Escola Valenciana, diferents entitats públiques, partits polítics, i fins i tot grups de música en valencià mostraven el seu recolzament. Així doncs, s'iniciava un any més aquesta campanya en favor de la llengua a les escoles. Fent honor al poeta Vicent Andrés Estellés, qui digué que el valencià pot ser “la clau que obri tots els panys”, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, va afimar que aquest model “és la garantia del plurilingüisme, la porta de les llengües estrangeres i, per tant, de les oportunitats”.

Vint-i-sis anys després d'aquell primer encontre en què es va fer una gran paella, s'organitzaren els primers tallers i els xiquets tocaren la flauta damunt d'una tarima, les Trobades, que enguany ja es troben a la meitat del seu itinerari, continuen reunint milers i milers de valencians que reclamen el seu dret a estudiar en la llengua pròpia. Com bé afirmà Moreno, “qui vulga atacar el valencià ens tindrà sempre enfront, amb tota la nostra força”.

Dies redons

2011-04-11T20:54:00.007+02:00

De tots els dies de l'any, els de primers de la primavera són els que més m'agraden. Que no fa fred però tampoc eixa calor anguniosa de l'estiu; que no fa vent però es nota la brisa; que t'alces de dia i es fa fosc quan ja és tard. Els dies redons, com el de hui.

Feia temps, potser mesos, que no m'adormia tan prompte. Darrerament, però, ja he donat per perduda la batalla contra les pantalles després de sopar, per tant tampoc no m'estranya haver caigut redona a les deu i mitja mentre veiem una sèrie al saló. Però li traurem allò positiu: gitar-se prompte comporta contemplar la possibilitat de matinar. A les huit del matí, doncs, hui ja estava en peu. M'he dutxat, he desdejunat tranquil·lament mentre mirava les notícies i he netejat l'aseo. No feia sol especialment, el dia ha amanegut nuvolat, però m'he vestit amb pantalons pirata i camiseta de mànega curta: l'ànsia perquè es mantinga el bon temps dels últims dies m'espenta a vestir-me estiuenca. He anat al banc, he comprovat que al compte encara quedaven alguns diners i li he pagat a l'home del pis. A la seua fruiteria, que es troba enfront de casa, he comprat tomaques, encisam, peres i pebrera verda. Que ara que ve el bon temps, la fruita i la verdura també apetixen. Anar a la tenda de Paco és com trobar-se al poble: la gent es coneix, parlen en valencià i les dones xiuxiuegen i parlen de la resta. Serà, supose, perquè Benimaclet encara manté molt bé l'entramat de poble, del que era fa uns anys.

Després d'abocar a casa la compra, he decidit encaminar-me cap a la platja. No eren ni les deu del matí, i a classe vaig de vesprada. Normalment sempre sorgeix alguna cosa, però hui no tenia cap pla. Així que he posat les coses bàsiques a la renyonera, he comprat el periòdic i he anat la Malvarosa. Una vegada allí, descalça, m'he animat a córrer per la vora de la mar, banyant-me els peus constantment quan l'aigua pujava i es menjava l'arena. Com jo, altra gent ha decidit eixir hui a caminar o córrer per allà, així com alguns pescadors s'han apropat per veure si algun peix picava l'ham. Córrer banyant-me els peus, sentint la música que escoltava fa dos anys cada matí al trenet de La Vila a Benidorm (he recuperat l'mp3 d'aquells anys), m'ha fet sentir lliure i bé. Sobretot bé. Sense cap raó aparent: no té res d'especial córrer amb les xancletes baix d'un braç i el periòdic baix de l'altre. Les cames m'anaven soles, i potser m'he envalentonat massa: quan me n'he adonat ja veia Alboraia massa a prop. He parat, he sacrificat la primera pàgina del periòdic per a no embrutar-me els pantalons, i m'he assegut a mirar la mar, calmada, clara. En la immensitat de l'aigua, t'he imaginat a tu damunt d'un avió que volava cap ací. Estaves callat, amarrat al teu seient, seriós com quan et fan una foto. Em va fer tanta gràcia veure't amb por damunt d'aquell avió direcció Mallorca...

Valenbisi m'ha salvat d'haver de tornar a fer tot el trajecte a peu. Per l'avinguda dels Tarongers he corregut, com quan anem els dos en les nostres respectives bicicletes i fem carreres, i al principi vas més lent i em deixes que les cametes em vagen a mil per hora i que em faça il·lusions de guanyar-te, però al final sempre m'avances i em somrius mentrestant. He arribat a casa, m'he fet el dinar i he anat cap a classe amb la panxa plena. Quan he eixit he passat per la biblioteca a tornar un llibre (no em crec que l'haja tornat dins del termini) i m'has cridat per dir-me que vindries tard, que ja ens veuríem demà. Així que com que em venia de camí, he passat per Vivers, on estos dies hi ha la Fira del Llibre, i m'he passejat durant més d'hora i mitja de paradeta en paradeta, buscant no sé exactament què, i he carregat amb algun llibre. A mitjan passeig, Sènior i el Cor Brutal ens han sorprés amb un concert en acústic, mentre un seguit de xiquets de dos o tres anys ha ballat i ha bufat l'harmònica dins del cercle de gent que s'ha format al seu voltant. Cares conegudes i somriures delators de felicitat: és el que tenen els xiquets, que sempre ens fan somriure.

Tranquil·la i més contenta encara, he tornat cap a casa caminant. La veritat és que fa un temps perfecte. Ara he arribat i he trobat la meua companya a la seua habitació, també tranquil·la, també calmada, com la mar d'aquest matí. Aleshores tu m'has dit que sí, que et voré hui. La certesa de tindre't a prop en unes hores m'ha fet somriure encara més, i també reflexionar sobre els dies redons. Hui, se'ns dubte, n'és un, i no podia acabar-lo sense escriure.

Mosques al voltant del sol

2011-04-09T13:57:00.006+02:00

A Iris i Josep

És migdia i pel carrer València comença a ser difícil caminar sense tocar el sol. Recorde quan de xicoteta jugava a anar d'ombra a ombra, d'una banda a l'altra del carrer amagant-me de la llum potent del matí. Hui fa calor, com en aquells dies, i això que encara estem entrant en abril. Ja no li trobe cap lògica al temps, o més bé ja no li la busque, perquè igual fan trenta graus que cau la calamarsa. Però el temps de hui li dóna una llum especial a Sella i em recorda a les vesprades d'estiu, quan tornàvem a casa a dinar corrent i en menys de dues hores ja estàvem de nou al carrer, morint de calor, però junts, camí a la Font Major o la piscina. Ahir per la vesprada, de camí a l'Alt (on les vistes són espectaculars a tota la contornà del poble) vam veure també junts com es ponia el sol. Vam divagar sobre la seua naturalesa i la seua beneïda perfecció, tot asseguts a un tronc enorme que, vam deduir al pujar-hi, estava corcat. El sol s'amagava, ràpidament al meu parer, i deixava una boirina al seu costat. Si t'hi fixaves molt, algú assegurava que podies encontrar mosques al seu voltant. "Que sí, que eixos puntets negres que veeu al voltant del sol quan el mireu fixament es diuen mosques". Siguen mosques o no, hi havia qui ni tan sols les veia. Com de complexa i curiosa n'és la natura, que ni tan sols divisem les mateixes coses amb els ulls.

Uns metres més amunt (perquè això serà amunt, dic jo, ja que per a mirar-hi hem de pujar el cap) romania quieta la lluna, indiferent al moviment de l'astre que la il·luminava, minvant. També vam debatre sobre la seua existència i em vaig adonar que hi ha moltíssims dubtes de física que em queden per resoldre. Entre un i les altres vam intentar trobar-li resposta a les nostres preguntes, sense massa èxit, cal dir. Per a nosaltres, però, ja n'hi ha suficient.

I caminant, caminant, vam arribar a una conclusió no massa innovadora: que el terme de Sella és preciós i que no tenim perdó d'estar tancats a casa cada vegada que hi venim. Que fa un temps perfecte per a fer caminades i que ens hauríem de dedicar a recórrer tots els racons. "Tu has anat ací?", "Tu has estat allà?". Tres amics amb esperit filosòfic i aventurer en eixe precís instant, que caminàvem amb un somriure a la cara, sense cap més motiu aparent que un passeig per la Penya de Sella. Al cap i a la fi, el simple fet de compartir espai i temps ja resulta especial darrerament, quan cadascú cada vegada fa més la seua i tornem poc a casa.

M'han vingut al cap de nou, amb tot això, les vesprades d'estiu. No sé si parlàvem de la lluna, però ja teníem una ànima imaginativa i curiosa. Féiem teatre al balcó de ta casa i ens creiem que érem actors de primera. I no ho érem, evidentment, però apreníem molt els uns dels altres. Entre altres coses, vam aprendre a riure de nosaltres mateixos. A comprendre'ns també. A posar-nos en la pell dels altres. Vam compartir nervis darrere del temblete, i vam riure junts damunt de l'escenari enmig d'una obra de teatre. I amb nosaltres, va riure també el públic, confós per veure els xiquets del poble interpretant homes i dones del segle passat. És el que té el sainet. O potser és el que té l'amistat a Sella: que fa riure i somriure a les vesprades d'estiu inacabables.

Que no se'ns acaben mai eixes vesprades, pregaria jo.

Organitzem una resposta per a salvar la televisió pública

2011-03-31T22:29:00.006+02:00

Som al Congrés de Periodisme i Periodistes Valencians en Democràcia. És ja el quart dia que, després de matinar, fer consell de redacció i repartir-nos els articles i faenes que cal fer durant el dia, ens asseiem a la Sala Sanchis Guarner a escoltar uns ponents rere altres. Potser amb ànsia que algú puge i ens pinte el futur de color de rosa (cosa que encara no ha passat), potser amb l'esperança que algun periodista radical critique el sistema actual i ens propose de fer una revolució allí mateix. Siga com siga, agafem lloc i engeguem l'ordinador: si per alguna cosa s'ha caracteritzat aquest congrés ha sigut per la presència a la xarxa.

Són les 12:30 i toca debat sobre la televisió pública: l'autonòmica i l'estatal. La major part del temps, entre ponents i públic, es dedica a parlar de RTVV, com era d'esperar. A la taula seuen dos treballadores de l'empresa pública, Anna Senent i Lola Bañón, que alhora són professores de la Universitat de València. Potser és perquè treballen a la televisió, però les dues dones tenen una elocució perfecta que eclipsa els parlaments del moderador i el representat de TVE. A més, donada la seua relació amb Canal 9, el debat es concentra en elles. Les preguntes del públic, llevat alguna excepció, es dirigeixen a elles dues; amb especial claredat, sobretot Bañón, responen les qüestions que es plantegen.

Entre uns i altres, destacant la intervenció del sociòleg Rafa Xambó des del públic, construïm una argumentació quasi perfecta contra la mala gestió de Canal 9, criticant els seus continguts així com la seua manera de treballar. Que és un model de televisió pública caduc i insostenible, ho tenim tots clar. Que està al servei del poder polític, ara mateix del Partit Popular però també del socialista fa uns anys, també. Que es controla la informació i no hi ha llibertat, més encara. Que no volem que amb els nostres diners es pague això i que des dels mitjans s'enganye la població, ho donem per suposat. “Canal 9 és un producte altament tòxic i insultant a la intel·ligència. És la pitjor televisió pública de la Unió Europea”, sentencia Xambó des del seient que ha ocupat durant aquests quatre dies. Després, tot l'auditori li aplaudeix. “Canal 9 és una televisió que enganya els valencians”, reitera Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Més aplaudiments. “Quin futur ens espera als estudiants valencians volem treballar a la nostra terra, però per res del món volem acabar a Canal 9?”, pregunta una alumna de Periodisme mentre la resta li mostren el seu recolzament fent més soroll encara amb les mans. Des de la taula, Anna Senent i Lola Bañón van tornant-se les respostes, la segona més clara i crítica que la primera, cal destacar.

Tots aplaudim. Tots ho sabem tot, i tots ho pensem. Com bé ens recorda Bañón, que en algun moment sembla sentir-se atacada, el telèfon de Canal 9 està obert a totes hores i no rep massa cridades. “És increïble la passivitat de la societat valenciana davant un comportament tan antidemocràtic”, dirà Juli Esteve, qui era director d'InfoTV, hores més tard a la mateixa taula. Doncs no, jo tampoc l'entenc. Per què no organitzem una resposta? Per què no ens quedem tots tancats a aquesta sala fins que trobem la solució a aquesta enorme corrupció que patim els valencians als mitjans de comunicació, entre altres? Sí, com a la Revolució Francesa. Ells ho van aconseguir, per què no anàvem a poder nosaltres? Si fóra suficientment atrevida m'alçaria i ho diria. Però no ho sóc i no ho faré. Perquè ni jo ni ningú dels allà presents sabem què és el que s'ha de fer, quina és la resposta. O si més no això és el que donem a entendre quan, després d'encoratjar-nos i dir quatre paraules crítiques i fer quatre aplaudiments als més atrevits, eixim de la sala i acotem el cap. Continuem com si res no haguera passat, com si el que hem parlat no fóra tant important, i esperem que passen les hores per tornar a asseure'ns de nou a aquells còmodes seients, des d'on tot és més fàcil que al carrer. “I ara què toca, criticar les concessions de la TDT? Anem allà, pot estar interessant”.

Els amics, quan plou

2011-03-25T17:34:00.001+01:00

Hi ha dies en què plou. Dies en què el cel és gris i les paraules pesen, en què no saps on mirar ni on amagar-te. Les caminades per la ciutat és fan llargues i pesades, i les gotes d'aigua semblen anar més carregades que mai. Plou i et banyes, i els peus se't fan humits mentre camines. No tens ganes d'anar enlloc, i a casa no et trobes a gust ni silenciosa, com deleres. És just eixos dies que plou que voldries estar a un altre planeta, aïllada, sola. Però plou i la gent camina de pressa, i els cotxes t'esquitxen quan passen per damunt dels tolls, i els camals dels texans se't mullen fent-te sentir incòmoda.

Hi ha dies en què tot sembla gris, i és com si ploguera. Dies en què has de fer mil i una coses, en què t'has de convertir en maquineta i anar ràpidament d'una punta a l'altra de la ciutat. Has de fer entrevistes i les has de transcriure, i al final de la jornada hauràs d'haver enviat un article ben escrit, “que demà ha d'eixir això al periòdic, Laieta”. T'angoixes i et tanques en tu mateixa, i deleres de nou viure a un planeta aïllada i que els tolls desapareguen, i et cagues en tot, en especial en la dificultat de transcriure les entrevistes tu sola: que mira que n'és de pesat haver de donar-li al play i al pause cada dos per tres, xe.

Hi ha dies en què no cau ni una gota, i el cel és clar i el sol redó, però tu plous interiorment. Dies en què sense saber massa bé per què tens ganes de plorar, ara que s'hi escau, tan exactament. És precisament en eixos dies que algú et crida i et convida a unes cerveses, i farta de tot i de tots, i sense ganes, aventures que sí, que vols cerveses, i que ara aniràs. És aleshores que arribes al bar de les cerveses i unes cares conegudes et somriuen i et diuen com de guapa estàs. Et miren amb els ulls brillants i t'abracen fort, perquè t'han llegit a la mirada que per dins, plous. I te n'adones, en eixos dies, que tant et fan els tolls, les entrevistes, les caminates i els camals mullats; que què més dona que ploga o neve, que tingues els peus humits o secs; que hi ha unes personetes, petitetes dins aquesta immensa humanitat, que t'estimen i s'encarregaran de fer que la pluja, caiga com caiga i on caiga, et resulte agradable.

Hi ha dies en què això són els amics.

La pluja sense olor

2011-03-09T01:07:00.013+01:00

Des de l'habitació sent la pluja. Són més de les dotze de la nit i de repent ha començat a ploure a cànters. Des que m'he alçat que m'ho imaginava, que hui plouria; el cel romania gris de bon matí. Però curiosament no ha caigut cap gota fins que no m'he decidit a gitar-me. I des de l'habitació, sobtada pel soroll potent de l'aigua que toca l'asfalt, he mirat per la finestra. El cel té un color ataronjat atípic. Contradictòriament és fosc però té color. He baixat la vista tot repassant els edificis que em queden enfront, i més avall encara he vist les senyeres amb franja blava que onegen ja pels carrers amb motiu de la proximitat de les Falles un tant humides. A més, efectes òptics, he pogut observar com raja l'aigua per davant d'elles, i adonar-me'n que plou bé.

De sobte algú m'ha preguntat 'T'agrada la pluja?'. 'M'agrada la pluja?', m'he qüestionat a mi mateixa. Doncs no sé si m'agrada, però m'inspira. La pluja mai em deixa indiferent: uns dies m'encanta vore com corre l'aigua pels carrers des de la finestra, altres odie portar els camals dels texans mullats fins als genolls, altres m'encanta sentir com corren les gotes pel meu cabell cap a la cara i altres odie que la pluja fota els bons plans. Siga com siga, la pluja sempre em remou l'estómac i em provoca sensacions poc convencionals. És per això que la respecte tant i li ret, de tant en tant, un petit homenatge.

Darrerament plou esporàdicament, i això em desconcerta però m'agrada. Resulta realment imprevisible saber quan es posarà a ploure. De la mateixa manera fan vint-i-cinc graus i al dia següent dotze, que ix un sol brillant i per la nit cau la marimorena. Coses del canvi climàtic? No sé. L'altre dia ja plovia, quan anàvem l'equip periodístic pel centre de València, càmera en mà, en busca de la crònica perduda. I l'aigua, en aquell moment, no em feia precisament cap favor, però era tot tan imprevisible que arribava a tindre el seu punt graciós. Perquè si alguna cosa té la pluja és que trenca les rutines, modifica els camins naturals i en fa inventar de nous. I això, tan similar a la meua vida, és per a mi sempre grat.

Des de l'habitació sent la pluja. Aquesta vegada, però, no en puc notar l'olor que tant m'agrada.

(In)Coherència

2011-02-26T22:06:00.003+01:00

És quan calle que se m'entén millor que mai. És quan calle que dic la veritat, que no puc mentir, que els ulls, incandescents, em delaten. És el silenci, maleït còmplice teu, que m'evidencia. I les paraules, traïdores, encara no han aprés a mentir. Tampoc no ho han fet les galtes, que enrogeixen contínuament quan la raó vol enganyar els sentiments. Ni la temperatura corporal, que em fa perdre la noció dels graus i tremolar quan més calor fa.

És quan parle que no sé explicar-me. Els gestos, maldestres i arítmics, lluiten per fer-se entendre en un fallit intent de coherència que ni tan sols jo arribe a comprendre. La mirada, furtiva i ràpidament intensa, contradiu els mots que emanen de la meua boca. Boca que, d'altra banda, es mou lenta i temerosa i rau mossegada sota els llavis de tant en tant.

És quan plore que no hi ha ni mirada, ni paraula, ni gest que em calme. Cap element colpeix com cal els lacrimals, que vaguen al seu aire des de sempre. Els ulls, de difícil control, esdevenen una vegada més un joc de comprensió infalible, ara espesos per l'aigua que els recorre. El dibuix que naix del camí que fan les llàgrimes esclareix la rojor de la cara, fidel companya de la plorera.

Darrerament parle poc, calle massa i no plore gens.

L'apropament o l'enderrocament del mite

2011-02-18T14:09:00.004+01:00

Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.

Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.

No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.

Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.

Això, part dos.

2011-02-14T00:34:00.004+01:00

"Aleshores em va començar a acariciar de debó. Tan lentament que semblava un joc. Però cada moment una mica més intents, i jo anava despertant a una vida diferent. Em sorprenia l'habilitat que hi posava, em meravellava que conegués tan bé el meu cos, em fascinava la seva calidesa, la seva intuïció. Érem dues dones lliures llepant-nos i furgant-nos, ella amb saviesa i jo com una persona que s'iniciava en un ritual nou, ara amb timidesa ara amb bresquedat. Va venir el primer plaer però això no era res, no era res més que el començament, va assegurar la meva amiga. I en va venir un altre, una glopada intensa, inconeguda, profunda, que t'arrancava de les arrels dels cabells i de les arrels de les ungles dels peus. I va venir la tercera i així vam anar passant fins a tres hores, gaudint, mossegant, xuclant, besant. Immensa felicitat comuna.[...]

[...]Hi havia una mena d'elegància en ella que m'obligava a mi a aprendre'n i a practicar-la, i que significava que alerta, alerta, la llibertat de la persona estimada és tan preciosa i cara com la teva mateixa llibertat, i el teu respecte a tu mateixa és el mateix que el teu respecte a l'altre, i que estimar vol dir caminar juntes, sense sotmetiments,[...]

Vam estar cinc dies seguits follant sense parar, estimant-nos fins a la bogeria, explorant-nos, xiuxiuejant els nostres noms, mirant-nos al fons dels ulls, fregant amb delicadesa les nostres zones íntimes, olorant-nos. I gaudint. Gaudint.

Però quan van passar els cinc dies, la Jacquie va dir, Pat, hem de ser pràctiques. Jo et vull a tu. I tu em vols a mi. A València no diuen t'estimo, sinó et vull.

Amor Meva, Isabel-Clara Simó

D'on sóc

2011-02-07T01:48:00.004+01:00

Anar d'un lloc a un altre tan sovint acaba per alterar-me els esquemes. Tot i això, mai oblide d'on sóc.

Torne a l'estació després d'un temps. Ara ja no ho faig tan sovint, això d'agafar un autobús per a anar o tornar de casa. A més, ara ja no sé quan vaig i quan torne: em costa definir on es troba actualment el meu niu, si ací, allà o enlloc. L'estació és freda, com sempre. Ja pot fer el millor temps del món que a l'estació de Benidorm sempre el farà desagradable. Això, i més si estic tota sola, em posa en situació. No sé a qui punyetes se li va ocórrer fer-la en eixe raconet gelat.

Recorde els primers viatges, als quals sovint coincidia amb altres amics estudiants que anaven cap a València tots els diumenges. Abans era metòdic i rutinari: era estrany concebre un divendres o un diumenge sense una carretera o un autobús. Aquest, a més, era un punt d'encontre: companys d'institut, veïns de la comarca i amics ens trobàvem setmana sí, setmana també. Alguns tenien un horari marcat (sempre agafaven el de les 17h, el de les 18h o el de les 19h), jo era més d'anar variant (mai he suportat les rutines). Si agafava el de les quatre de la vesprada sabia que coincidiria amb Jaime Luis i el seu germà. Hui he pensat que potser els trobava, però un any després tal vegada també ells hagen canviat els seus hàbits.

Feia un mes que no tornava a Sella. Sella està com sempre, al mateix lloc i amb la mateixa gent. Però darrerament, quan hi vaig, la veig d'una manera distinta; segurament sóc jo qui ha canviat la visió. La meua ànsia de volar i conéixer món tal vegada m'ha tergiversat la manera de vore les coses, i també de concebre els llocs. Sempre l'he tinguda, aquesta ànsia, però potser és ara quan més la sacie.

He pujat a l'autobús i no he tingut la sensació de sempre. He mirat per la finestra com desapareixia la meua Marina abans d'entrar al túnel, sí, i he obert el llibre, com sempre. Però no he sentit que me n'anava de casa, sinó cap a casa; no que em dirigia a una València on estudiar i fer els deures per a l'endemà, sinó a una València on passar una vesprada de diumenge d'hivern entretinguda i acompanyada.

A la història del llibre que llegia la protagonista acaba d'agafar un tren direcció al Cap i Casal també. Llegir el títol del capítol següent, "València", m'ha inspirat una familiaritat que m'ha portat a escriure tot açò, entre els estribots de l'autobús que, això sí que no canvia, continuen posant-me de molt mala llet.

Coimbra: saudade de ti

2011-02-01T23:37:00.008+01:00

28-gener-2011
Coimbra, Portugal

Tornar a sentir la paraula saudade és com tornar enrere, com trobar-me de sobte asseguda a un banc amb els ulls tancats i escoltant una veu melodiosa llegir un poema. Saudade de ti, que deies aquella nit. Tornar a sentir saudade és ara experimentar-lo. Una paraula que no sé exactament què vol dir i que ningú m'ha explicat amb exactitud, però que s'apropa a allò que nosaltres coneixem com nostàlgia o trobar a faltar.

Em trobe a Coimbra, Portugal, i per tant l'efecte d'aquesta expressió és major. El dia és gris i plujós (portugués), i els oïts se'ns omplen amb llegendes de la ciutat, històries que una valenciana de cabells foscos ens explica fil per randa. De vegades ens quedem sense paraules mentre passegem, però el silenci també és un bon company quan la -contradictòriament- tristor alegre que ens transmet Portugal ens permet comunicar-nos sense mots.

Doncs això, saudade de ti. Saudade de ti en un moment en què la ciutat queda als meus peus i el cel és gris. Saudade de ti quan recorde les últimes cançons i la darrera mirada en la llunyania. I alhora no saudade-te (que al portugués els pronoms van darrere, he aprés), perquè és ara quan et sent més proper que mai, i perquè aquesta nostàlgia estranya em serveix per a portar-te fins ací, tot i que no de cos present.

Aquest viatge, a banda de per a visitar a la valenciana de cabells foscos, em serveix també per a conéixer Coimbra i pensar en el meu futur curs. Vindre d'Erasmus és una possibilitat cada dia més real, i visitar-la m'ha ajudat a decidir-me. Perquè és una ciutat bonica, nostàlgica, dedicada totalment als estudiants, amb gent molt amable i acollidora -sorprenent l'hospitalitat i amabilitat dels portuguesos-, multicultural, i amb infinits llocs per a estudiar i per a desfasar. Tinc, cal dir-ho, un dubte -més bé molts- : ara mateix no sé quines són les meues necessitats de dies grisos, les meues ganes de desfase, la meua nostàlgia, el teu saudade. Però no puc saber quines seran les meues necessitats d'ací uns mesos i em queda poc temps per decidir.

Mentre delibere sobre tot això i camine pel campus (preciós, per cert) que podria acollir-me l'any vinent, em creue amb un jove amb capa i traje universitari que desprén un aroma que em recorda a l'africà amb qui ballava música brasilera anit. Aleshores pense que m'agradaria ballar més música brasilera, així com imitar ritmes africans que desconec. M'agradaria tornar al café-teatre i prendre un altre chocolate quente i seure tota sola a un banc del botànic. Caminar pels carrers petits i cantar de nou shot shot shot shoooooot acompanyada de noves cares.

Cadascun dels meus mesos, o dels teus

2011-01-24T02:28:00.006+01:00

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar. I de novembres tristos i grisos no n'ha hagut cap, i em pregunte fins quan durarà el febrer dubtós que darrerament em preocupa i si sempre existirà aquest maig de floretes i sol que em proporciones. I mentre delere poder passar també algun agost amb tu, me n'adone que una altra vegada m'està costant adormir-me, cosa que no m'havia passat mai i que darrerament em preocupa. Perquè potser només és mitja hora, però per a mi és eterna, és com un desembre gelat que mai acaba, com un abril plujós i solitari, com un setembre trist i sense canvis. És molest. Per a mi i per a tu, que sense anar més lluny hui n'has patit les conseqüències. I que en sóc, jo, d'egoista, que em desperte mitja horeta per la nit i ja dic que patisc insomni. Però aquest pensament no em deixa descansar. Perquè sí, teniu raó, és més psicològic que altra cosa. I hui encara em fa més ràbia, perquè jo no dorm, però a tu no t'escolte. Escolte els veïns de dalt, que no sé si per insomni o per nocturnitat, de nit fan molt de soroll. I em molesten, més que el teu soroll de nit, que fins i tot pot resultar agradable.

Perquè mai m'havien molestat els sorolls de nit, ni les xerrades a les biblioteques, ni el soroll del teclat dels ordinadors. Però hi ha dies en què tot molesta, i hui m'han molestat les xerrades, els teclats i les cadires, i m'he enfadat amb el món i he canviat de sala a la biblioteca tot esperant trobar una taula feta a la meua mesura, així com si buscara una manta per a l'octubre, quan encara no fa fred però ja no fa calor, quan et tapes i estàs calenteta però et despertes suant a mitja nit. Doncs igual que això, he trobat una taula que al principi m'ha agradat però que en deu minuts he abandonat perquè el soroll del canvi de fulla de l'estudiant que seia enfront em molestava fortament. Perquè tindre l'oïda massa fina pot ser malaltís. I jo, hi ha dies en què no sent res, però hi ha dies en què ho sent tot i tot em molesta. I ara, mentre escric, em molesta el soroll del teclat, i pense en les nits d'agost que comencen a ser fredes i també teclege perquè al carrer ja no s'està tan a gust en tirants, i jo vull anar en tirants perquè és estiu. I com que no vull posar-me mànega llarga, no isc de nit. O isc en tirants, cabuda de mi, i acabe deixant caure sobre el meu tronc una dessuadora d'algun amic calorós que ha portat roba de sobra i que, com que és d'home, em tapa també els texans curts de duc tots els junys, juliols i agosts. Si em vegeres tu algun d'eixos principis de juny quan encara coincidim, em diries “sexi” i em diries “aaaaeeeeei”, eixe crit vocàlic que encara no he aconseguit desxifrar i que saps que em fa riure, mentre em tocaries la part de dalt de la cama, just uns decímetres més avall d'això que tu acostumes a anomenar “pantorrilla” però que la resta de mortals coneixen amb altre nom que jo, mortal també, desconec.

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar, i delere -i confie en que serà així- que en passen molts més. I pense també, una altra vegada, que m'agradaria compartir algun agost amb tu, per això que dius que a les nits et fugiria i preferiria sentir el soroll dels veïns de dalt que sentir-te a tu i notar la teua proximitat. I pels octubres com aquell en què ens vam descobrir al pèssim jardí de la Facultat de Filologia, farem un brindis cada novembre que hi passem entretenint-nos mútuament.

M'agraden els diumenges

2011-01-18T21:34:00.008+01:00

M'agrada alçar-me matí i aprofitar el dia. Despertar-me amb la teua veu i aclarir la meua abans d'agafar el telèfon per fer-te creure que ja no dormia. Caminar tranquil·lament i, al quiosc del cantó, comprar el periòdic. Cagar-me en el preu d'aquest, també m'agrada. M'agrada posar-me el periòdic baix del braç i avançar cap a la biblioteca, i ocupar un lloc que tinc reservat des de les huit del matí. I una vegada asseguda, m'agrada llegir el llibre que porte en dansa en lloc de dedicar-me a estudiar les assignatures que toquen. M'agrada tornar a casa a migdia i fer-me un bon dinar, com els de sempre. I dinar amb vosaltres, totes juntes, a la tauleta on quasi no cabem. M'agrada, també, que estiguem totes al pis, cadascuna a la seua habitació, però amb eixa sensació de tindre la casa plena i ocupada. I des de la finestra, vigilar el carrer de Vicent Saragossà i el de Nosequè Tramoyeres, del qual després de passar per ell dia rere dia durant quatre mesos encara no em sé el nom. També veure els xiquets que els caps de setmana fan esport a l'escola de la vorera d'enfront.

M'agrada tindre la sensació de tindre molt de temps i no saber com aprofitar-lo. La necessitat d'eixir de casa per prendre l'aire, de sentir-me lliure i viva. M'agrada dutxar-me per les vesprades, poc després de dinar, i sentir-me neta, i també m'agrada eixa curiosa mania de no eixugar-me els cabells del tot, i quan passa una hora, cagar-me en tot per no haver-ho fet perquè la humitat m'ha deixat una melena desastrosa. Però en el fons, m'agrada la meua melena despentinada. Agafar la bici i córrer solitària en direcció al centre de València. Observar les torres de Serrans i travessar nous carrerons per arribar fins a la Plaça de la Verge. Entrar a missa i curiosejar, endevinar el pensament dels que l'escolten i descobrir l'arquitectura i l'escultura que allà s'amaga. M'agraden els estrangers curiosos que hi entren a les esglésies a veure què hi ha allà. També les dones devotes que tiren diners als ciris.

M'agrada seguir endavant i, tornant a alterar el recorregut habitual, arribar a l'Octubre i sentir un concert de jazz. Descobrir-me tota sola a una sala escoltant la música que he mamat a casa, m'agrada i em sorprén. I asseguda allà, observar la resta d'assistents i imaginar les seues vides. Escoltar els músics, parar l'orella per entendre l'anglés del francés que hi toca. M'encanta veure a l'home negre del contrabaix ballant amb ell mentre hi improvisa, alhora que fa sorolls amb la boca. I de retorn a casa, m'agrada imaginar noves sendes i endevinar quina serà la direcció que he d'agafar cada vegada que arriba un encreuament de carreró i carreró. I al remat, equivocar-me i agafar la direcció contrària, i aparéixer de nou on ja havia estat, i tindre por per travessar tota sola els carrerons més estrets del centre de València. Arribar a casa i olorar l'ambient d'estudi que es respira, visitar les vostres habitacions que tant enveje. Sopar tranquil·la i acabar al Glop bevent una cervesa, perdent una partida d'escacs i arreglant el món amb quatre arguments inconformistes.

Perquè al remat, m'agraden els diumenges.

Això, part u.

2011-01-15T19:41:00.005+01:00

"Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l'eternitat existeix, precisament, en l'abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçants els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconéixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d'abans. S'havia fos en l'aire. Entre els llençols humits d'efluvis, constataven que tot succeïa d'una manera molt elemental. El desig s'imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. [...]
Descobriren que estimar-se era una forma d'existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l'altre [...] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l'altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res [...] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s'hi estimassin."

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer

Com de casa. Isabel-Clara Simó

2011-01-15T12:30:00.010+01:00

Girar la pàgina de la portada i veure la imatge somrient d'Isabel-Clara Simó, la filòloga i escriptora alcoiana, comença a resultar-me ja familiar. Sempre ella, de vegades a color i altres en blanc i negre, amb els seus cabells rossos un tant desgrenyats i unes quantes arrugues a la cara, ens saluda feliçment abans de començar a llegir qualsevol dels seus llibres.

L'últim d'ella em va arribar fa tan sols quatre dies, l'11 de gener, quan vaig complir vint anys. Els companys de Periodisme (a qui ja no gose anomenar companys, sinó amics), que ja em coneixen bé i saben que m'agrada llegir,em van regalar Amor meva. Ara, diuen, no és moment de començar cap llibre, per això de que és època d'exàmens i s'han de llegir coses de classe. Jo, potser perquè no en tinc massa d'exàmens, potser perquè m'agrada massa llegir, no hi faig cas.

Portava en dansa un llibre des de fa uns mesos. Aigua bruta, de Pau Vidal, que va vindre des de la Catalunya Nord aquest estiu de mans d'un amic, qui, si no recorde malament, el va comprar després de conéixer l'autor. Novel·la negra que em va sorprendre amb una curiosa enganxina al revers de la portada i que, cal dir-ho, m'ha tingut unes setmanes pendent de la història. M'ha agradat i m'ha capficat. Amb el tema de la filologia i la investigació sobre la llengua catalana com a argument principal, el protagonista, que es dedica a anar poble per poble a sentir el parlar de la gent, acaba descobrint irregularitats en una empresa de distribució d'aigua que ha provocat la mort d'algunes persones. No té res especialment destacable, però és un bon llibre: ben escrit, amb una història continua i que enganxa i amb un bon final (previsible, d'altra banda).

Encara no havia acabat Aigua bruta quan vaig rebre Amor meva. N'havia sentit parlar del llibre, i fins i tot una companya havia escrit sobre ell a un blog que tenim en comú. Estava, per tant, delerosa per començar-lo. Per a fer-ho, però, primer m'havia d'acabar l'altre: així, els darrers dies l'he llegit amb una pressa no recomanable, amb una angoixa que no em deixava assaborir les paraules. L'altra nit em vaig sorprendre saltant-me línies i lletres per tal d'acabar abans cada paràgraf, mentre ataüllava des de la meua posició quasi hortizontal i amb els ulls pràcticament clucs pel cansanci el nou llibre a l'estanteria. No m'agrada deixar-me coses per llegir, però trobe bonica eixa sensació de voler engolir les paraules com més ràpid possible amb ànsia per poder encetar una nova història. De fet, quan un llibre tardem massa en llegir-lo acabem per avorrir-lo.

Necessite històries noves, personatges vius, dones que m'identifiquen. Aquestes dones sempre les trobe a Isabel-Clara Simó, qui descriu figures amb qui sempre pots trobar quelcom en comú. Després de Raquel, Júlia, Dora diu que no o el mateix recull d'històries sobre el gènere femení titulat Dones, necessite sorprendre'm de nou i passar bons moments de lectura amb l'alcoiana a qui comence a valorar molt i a qui, per apoderar-se de gran part de les meues estanteries, puc considerar ja com de casa.

Entre monotonia i malenconia

2011-01-08T15:38:00.010+01:00

Llig a l'habitació mentre em pega el sol potent de les primeres hores de la vesprada. Entra pel finestró,en vertical, des de la posició que ja em resulta tan familiar: la de cada dia quan acabe de dinar i m'assec a l'escriptori. Em costa mirar-lo, fa mal als ulls, però si m'esforce me n'adone que la seua llum deixa entreveure la brutícia dels vidres. Quan de temps farà que no els passe un drapet? I amb la seua potència lumínica, tot i que reduïda després de travessar els cristalls, també fa evident la pols que hi ha a la pantalla de l'ordinador i que em dificulta l'escriptura. Jo m'esforce una vegada i una altra, passant la mànega del pijama que encara no he gosat a llevar-me tot i ser les tres de la vesprada, però sembla que no és pols, sinó brutícia acumulada i incrustada que no se n'anirà si no utilitze l'esprai neteja-vidres. A l'habitació, només el soroll del teclat interromp ara el silenci que regnava durant els minuts que ha durat la meua curta lectura del llibre d'Història del Periodisme. Mentre m'assabentava que John Walter, fundador de el Times, va intentar substituir la tipografia per la logografia sense massa èxit, una melodia familiar ha trencat la monotonia de les lletres: a la planta baixa, mon pare tocava amb la guitarra “Calle Melancolia”, de Sabina. El més segur és que la música no fóra perfecta -i no perquè mon pare no toque bé, sinó perquè a la guitarra li falta una corda-, però a mi m'ha sonat a una mescla de tranquil·litat, melangia i felicitat, barreja com la que uns minuts abans he pogut veure a la cara de l'artista quan parlava de la meua estància a casa durant aquests dies, que ja s'acaba. La veu, que tantes cançons m'ha ensenyat, em traslladava als hiverns de fa anys, mentre cantàvem cançons a tres, quatre veus. Ara ja no n'hi ha tantes. Només els lladrucs del gos, que tot i viure a una casa de músics encara no s'ha acostumat a les melodies ni als instruments, ha trencat la màgia del moment i m'ha fet tornar el cap al llibre, del qual ja havia repassat unes vint línies sense fer cas absolutament de res del que hi havia escrit.

Una altra nit de música i poesia

2011-01-02T15:35:00.008+01:00

Seguint la iniciativa de l'any anterior que tant ens va agradar, el passat dimecres 29 vam decidir fer de nou una nit de música i poesia, vam voler passar un ratet entre lectures variades i notes improvisades. Un acte (si se li pot dir així) totalment lliure, obert a tothom i sense massa organització més enllà de dues estores, quatre bancs, llibres i instruments. L'afluència de gent, cal dir-ho, no va ser la mateixa de l'any passat, però allà hi érem els de sempre i uns quants més, amb deler de passar una nit agradable. Qui volia eixia a llegir quatre versos o alguna historieta, i els músics tractaven d'adaptar la melodia a la intenció que tenia la lletra.

Jo, personalment, esperava amb ganes l'arribada d'aquest moment. L'any passat ho vaig passar genial i vaig flipar, em va proporcionar una felicitat gran escoltar aquells poemes en veu dels amics i sellardos que, per unes raons o altres, admire. Enguany, el fet que no hi haguera tanta gent li ha donat un toc distint, però també ha sigut molt especial.

Si haguera de destacar algun moment de la nit, en destacaria dos. Per una banda, les lectures de Josep, que ho va fer genial, ens va deixar bocabadats i, a més, ens va donar una lliçó de llengua. Per altra banda, una de les lectures que va fer Lara, un fragment de Rayuela, de Julio Cortázar. Mentre ella llegia (que sempre em fa estremir, cal dir-ho també), em vaig sorprendre amb els ulls tancats, el somriure a la cara i la ment buscant imatges a uns quants quilòmetres més al nord del País. Ací el deixe:

Dibujo de mi mano

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar. Hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio.

Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Els dentistes i jo

2010-12-29T01:52:00.004+01:00

Mira que n'és de simple el fet d'anar al dentista. Vas, esperes a la saleta, et criden, obris la boca, et comenten quatre termes que no entens, i et treuen els claus (i no precisament els de la boca). Doncs a mi sempre m'ha fet molta por. De petita li temia. Recorde que per a mi “dentista” no quedava inclòs dins del genèric “persona”. El dentista era fred, feia mal i només volia que mirar-me la boca i anar posant-me pasteta pels queixals. A més, jo crec que la posava malament a propòsit, perquè cada dos per tres em caia i havia de tornar. El que m'agradava d'aquell dentista era, però, que si em portava bé em feia un regalet: tenia un cofre ple de regals dels 20 duros, i jo clavava la mà i n'agafava un. A més, just al costat hi havia la pastisseria Yago, i quan eixíem sempre m'emportava algun que altre pastisset. Però aquell dentista va durar fins que un dia que se m'havia unflat la geniva una cosa per de més vam anar, amb cita concertada, i ens havia deixat un cartellet dient que estava de viatge a la neu, que tornaria al gener. Ma mare, ofesa, va decidir no tornar-hi més.

Des d'aleshores, si no recorde malament, que vaig a Apadent VI, a Benidorm. A la pubertat, em van posar aparell: vora tres anys de ferros pel paladar i per les dents. Tres anys i pico de revisions contínues i de visites que odiava amb totes les meues ganes. El dentista, a qui tot el món respectava i admirava perquè venia des de Bilbao, era antipàtic i no em tractava amb gens de cura: posava els utensilis dins la meua boca com si d'un pot es tractés, i em regirava el cap amunt i avall sense tenir en compte la meua tendència als marejos. A més, com que era molt baixet, sempre posava el meu seient molt empinat, tant que alguna vegada vaig arribar a pensar que cauria de cap d'aquella màquina. Per a més inri era calb i s'estava fent una implantació de cabells. Per tant, cada vegada que posava el cap sobre mi per a vore'm o furgar-me la boca, li veia els puntets diminuts d'aquell seguiment que mai vaig poder comprovar si va donar fruit (durant aquells tres anys, no). I entre ferros, gomes i revisions, els meus pares es van deixar l'estalvi de les seues vides a aquells baixos de l'Avinguda Beniardà. La meua única obligació una vegada vaig acabar amb la història de l'aparell era posar-me cada nit de la resta de la meua vida una fundeta de plàstic per a dormir que em protegira les dents i no les deixara moure's. I jo, tan cregudeta que semblava, no ho faig fer ni durant el primer any . Les dents, és clar, es van moure, i quan vaig tirar a posar-me la funda de nou, que era totalment personalitzada i amb el contorn que feia la meua dentadura el dia que me la van fer, no m'entrava ni cap enrere.

Des d'aquell dia, ara farà uns tres anys mínim, que no havia tornat al dentista. Al principi, perquè em feia por que em bonegara per no fer-li cas; després, per gossera; més tard, perquè em negava a pagar-li un dineral només per dir-me que se m'havien mogut les dents. Aquesta setmana, però, he hagut de deixar de banda tots eixos falsos arguments, que amagaven la por, i anar-hi: em feien mal els queixals, i això és el pitjor que li pot passar a una. A més, ja tocava! A Apadent VI encara em tenien fitxada: els apareixia per allà el meu nom i les meues dades, així com un parell de fotografies de la meua desastrosa boca farà uns 8 anys. Tornar a aquell local i seure a aquella saleta d'espera, on tantes estones vaig passar, m'ha portat records dels meus anys per Benidorm. I entre record i record, he desitjat que aquell home basc amb tant de prestigi que durant anys va tindre els nassos ficats a la meua boca no es trobara allà en aquell moment.

L'AVE: un viatge a Madrid per als valencians de classe alta

2010-12-27T19:32:00.003+01:00

L’AVE va arribar a València el passat dissabte 18 de desembre. Després d’anys de projectes i treball, la línia del tren d’alta velocitat que uneix Madrid amb la capital valenciana va ser inaugurada i, 92 minuts després de la sortida, l’esperat tren arribava a l’estació Joaquim Sorolla de València. El projecte, que ha tingut un cost elevadíssim en un moment d’intensa crisi, permetrà als valencians viatjar fins al centre de l’estat espanyol quinze vegades al dia, mentre que als treballadors que es desplacen a diferents pobles del propi País Valencià per a fer feina els costarà buscar mitjans alternatius perquè les comunicacions internes són pèsimes. A qui beneficia aleshores aquest nou projecte?

La nova línia de ferrocarril potencia la unió de la costa mediterrània amb el centre de l’estat, aconseguint així que València es convertisca en el que alguns han volgut etiquetar com “el port de Madrid”. Això vol dir que el que es valora és que, a través d’aquesta infraestructura, el turisme puga arribar més ràpidament al centre, així com també el comerç que arriba per la Mediterrània. Aquells que estan d’acord amb l’arribada de l’AVE, la justifiquen dient que crearà 136.000 llocs de treball en sis anys, que beneficiarà l’economia valenciana, que és ecologica i que servirà perquè els valencians puguen arribar-hi amb més facilitats a Madrid.

Doncs bé, que és ecològica no ho dubta ningú, i de fet és cert que s’hauria de potenciar la utilització de mitjans de transport que no contaminen; que crearà tants llocs de treball i beneficiarà l’economia valenciana està per vore. Però el que no se sap exactament és quin és el prototip de valencià o ciutadà en què pensen els que donen aquests arguments, perquè sense cap dubte aquest nou mitjà de transport no beneficiarà la majoria. En primer lloc, perquè ja ha tingut i continuarà tenint un alt cost que es paga amb els diners de tots: ha suposat una inversió d'uns 12,4 milions d'euros. En segon lloc, perquè el preu dels bitllets serà també molt elevat (80 euros un bitllet senzill adquirit per Internet) i la majoria dels ciutadans hauran de seguir utilitzant els trens d’abans o altres mitjans, com ara l’avió, produint-se així una situació, com a mínim, curiosa: els rics viatjaran en tren i els de classe mitja i baixa, en avió.

Per últim, cal dir que l’AVE és un exemple més de la xarxa d’infraestructures radial que s’ha fet des de sempre a Espanya, oblidant així que potser hi ha altres connexions més importants que la del centre amb la perifèria. És indispensable, com ja s’ha dit, potenciar la comunicació de rodalies dins del País Valencià, que és actualment vergonyosa (no hi ha, per exemple, cap línia de tren que unisca Dénia amb Gandia) així com abaratir i millorar els nexes a través del corredor mediterrani i amb la resta d’Europa, llocs on també es desenvolupen el mercat i l’economia valenciana.

Em sent agradable, feliç

2010-12-17T17:07:00.002+01:00

Fa un temps estrany, però agradable. Fa un vent gelat, i les calces accentuen l'efecte, però el sol pica calent. Passe de pressa sota l'ombra dels arbres per poder sentir la calentor del sol, i camine lentament quan cap objecte fa paret i puc gaudir totalment de la llum intensa. Agradable és també la millor manera de definir el meu estat d'ànim: estic/em sent agradable. No és usual utilitzar aquesta expressió, però és la que millor em ve ara mateix. Ens hem acomiadat i la dolçor del teu darrer somriure ha contribuït a assentar la felicitat interior que m'havien deixat les teues paraules. No sé si a la cara tinc cap somriure (crec que sí), però per dins em sent molt contenta. A la Universitat ja no hi rau ningú. Els divendres són solitaris, silenciosos, irreconeixibles en comparació amb la resta de dies de la setmana. Però m'agraden. Cada vegada m'agrada més el silenci; la tranquil·litat que l'acompanya em fa sentir bé. Pense en aquell divendres no massa llunyà que anava camí de casa per carrers propers als d'ara amb una sensació de pau total, i concloc que últimament sóc molt feliç. Hui no vaig a casa, la proximitat dels exàmens m'obligarà a estar-me a la biblioteca fins les nou de la nit. Però no m'importa: ja diràs tu, és la meua feina! A més, algun dels meus companys, que amb el temps s'han convertit en amics incondicionals, vindrà a fer-me companyia, n'estic segura. Tot i la llarga nit que hem passat tots junts, hui ens toca complir. Així que, mentre camine direcció a la biblioteca, gaudisc del sol i reflexione, m'entren ganes d'escriure.

La felicitat m'inspira.

Una de cançons aleatòries

2010-12-13T20:09:00.006+01:00

Una de les meues petites manies sempre ha sigut escoltar la música aleatòriament. Sentir sempre el mateix cantant o grup també m'agrada de vegades, però em resulta divertit anar escoltant una melodia darrere de l'altra, cadascuna d'un estil diferent i, el millor, sense saber quina vindrà després. Aquest costum és una cita imperdonable per a quan entre a la dutxa. Ara, mentre em dutxava, anaven venint-me distints pensaments al cap alhora que sentia les cançons, i he sentit la necessitat de fer un xicotet retrat d'aquestes sensacions.

Al ritme d'un directe de Chiquilla, de Seguridad Social, em dirigia cap al bany carregada amb l'ordinador i la roba interior neta. Aquesta cançó em recorda a les últimes hores de les nits del Far West, quan acaben les cançons de moda i comencen a sonar les clàssiques d'Extremoduro, Obrint Pas i, entre altres, Seguridad Social. Chiquilla és indispensable: no hi ha ball sense Chiquilla. Però, per damunt de les llargues nits al Far West, aquesta cançó em recorda a un Cap d'Any ballant-la amb molt de ritme enmig de la Plaça de Sella amb la meua amiga Kassandra. Li posàvem una energia al tema que qualsevol que ens vegera hauria jurat que ens anava la vida en allò.

Quan ja estava dins a dutxa i em disposava a obrir l'aixeta una veu suau m'ha sobtat: "La sal, tota la sal, en un cop d'aire suau tot amerat de mar...". Si ens queda la cançó, de Feliu Ventura, cantada per l'autor acompanyat per Lluís Llach. Aquesta dolça melodia em porta a anys enrere, més difícils, en què em refugiava en les cançons tristes i deixava volar la imaginació. Sempre m'ha resultat molt tendra ("...quan la teua veu m'acompanya de poc m'importa el mar que compartíem...").

Seguidament, quan ja em disposava a llevar-me el sabó del cap, un ritme totalment distint al de Feliu Ventura m'ha tret un lleu somriure, d'eixos meus de primer a un costat i després a l'altre, i m'ha recordat al meu amic incondicional que ahir mateix va tornar de terres angleses i amb qui he cantat Antònia Font desenes de vegades: Alegria és una d'eixes cançons que et pugen l'ànim sí o sí. Dins la dutxa he ballat i he imitat amb la carxofa l'arc dels violins de The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra, qui acompanya els mallorquins en la gravació que sonava.

I en el moment en què posava el primer peu al sòl, un altre ritme agradable, després d'un lleu crit del cantant, m'ha fet ballar mentre m'enrotllava amb la tovallola: El meu poble, dels Strombers, és una cançó que em recorda tots els viatges que he fet i em provoca certa melàngia positiva cap al meu poble. La vaig descobrir un estiu a Sella, i des d'aleshores sempre m'agrada escoltar-la quan estic fora. Em recorda que el meu poble m'agrada i que, tot i que últimament no hi vaig massa, sempre trobe coses bones allà. A més allò de "el meu poble a m'agrada, hi ha barreja, hi ha pomada i cervesa per fer l'animal; els amics i els camarades esperant la retrobada i uns cambrers molt ben ensenyats" em transllada als moments festius a Sella, i això em provoca certa felicitat.

Després, mentre em secava el cabell, ha sonat alguna cançó més, però el so estrident del secador no m'ha deixat escoltar-la. Quan l'he apagat la banda sonora del moment era Que te follen, de La Cabra Mecánica. És lenta i suau, però el missatge és intents. Em recorda, inevitablement, a ma mare, i no pel que vol transmetre, evidentment, sinó perquè la vaig descobrir a una de les seues pel·lícules preferies, Báilame el agua. I al ritme d'un estrident "quetefollenquetefollenquetefollen" he apagat el reproductor, perquè em disposava a escriure i la música em molestava.

I amb el cap ple de cançons, recorde que tinc moltes coses que fer, però que no importa, seguiré escoltant música, perquè hui ha conseguit canviar l'estat d'ànim no exactament alegre que he tingut durant tot el dia. També m'ha portat a preguntar-me: què seria de mi sense la música? I he conclós que no ho vull saber.

Teatre incomprensible

2010-12-12T13:29:00.004+01:00

Féiem tard. Per a variar, féiem tard una vegada més. Corríem pels carrers sense rumb i amb una destinació desconeguda. Potser això era una senyal que no vam saber interpretar. A la fi, l'entrada del teatre era ben oberta i esperant la nostra arribada. I dins, un escenari i les butaques. N'hi ha moltes buides, no cal que fem cas a la numeració. I una vegada asseguts, dues cadires al mig de l'escena. “Les cadires”, així es titula l'obra. Dues cadires i dos actors asseguts. Monòlegs i diàlegs, converses de les quals només es pot escoltar a un dels interlocutors. Dos actors que no varien en tota l'obra i que deliren. I a la resta de personatges, te'ls imagines. La meua companya de la dreta, està indignada amb la veu i la manera d'actuar de l'actriu. El meu company de l'esquerra em mira tot arrugant les celles, demostrant incomprensió. Més enllà, algú intenta que els ulls no se li tanquen.

Al principi no l'entenc massa bé. “Serà que no estic acostumada al teatre”, pense, amb l'esperança que en uns minuts començaré a comprendre de què va. Però no, continue sense fer-ho. Dos vells bojos deliren a l'escenari. Ella canta; li canta a ell. Ell està nerviós i mira per la finestra. S'estimen. O no, qui sap; tants anys junts és fàcil confondre l'estima. Però bé, jo m'imaginaré que s'estimen. Al teatre, tot allò que no s'explica t'ho pots imaginar tu: tens la capacitat de decidir com seran algunes coses. Doncs bé, a “Les cadires” aquesta capacitat s'accentua, perquè t'has d'imaginar la majoria dels personatges i de les converses. Sí sí, t'has d'imaginar els personatges. En un principi, em sembla fins i tot divertit. M'esforce per poder concebre a la gent asseguda a les cadires que resten buides al bell mig del teatre. I si em concentre un poc, ho aconseguisc: imagine la dona estimada, el general, els jocs sexuals, la bella i el seu marit, les mans virtuoses d'aquest últim. Però quan passen deu minuts, deixa de ser divertit haver d'imaginar-se tots els personatges. “Al final tot se solucionarà i ho entendré, estic segura. Al final entendré per què és tan estranya l'obra”. Però no, no se soluciona, sinó que encara em sorprén més. Per fi apareix un altre personatge que no t'has d'imaginar, però no quadra gens, per a res, dins d'aquest cúmul de paraules i gestos que algú s'ha atrevit a etiquetar com a “obra de teatre”. Quan els actors desapareixen, dessolats, pense que no pot acabar-se així. Una vegada més, m'equivoque.

No sé. Potser no entenc de teatre. Potser el teatre modern se m'escapa. No sé què és, però per una vegada en ma vida diré que si haguérem fet tard no hauria passat res.

Rafa Xambó i la comunicació valenciana

2010-12-08T12:54:00.010+01:00

LAIA MAS CLIMENT

"És necessari revitalitzar els processos democràtics i les polítiques culturals i socials per a canviar en model comunicatiu del País Valencià"

A Comunicació, política i societat: El cas valencià, el sociòleg Rafael Xambó fa un anàlisi sobre els mitjans de comunicació al País Valencià que fa palesa la necessitat d’una nova regulació, d’un millorament de la democràcia del sistema de control i de la gestió de la ràdio i televisió públiques.

L’autor s’ocupa de mostrar la realitat comunicativa valenciana, així com l’evolució d’aquesta des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat. Després de visualitzar tant l’àmbit de la premsa com el de la ràdio i la televisió, la conclusió que s’extrau del text és que és necessari obrir un debat envers el model dels nostres mitjans de comunicació públics i ser exigents i crítics pel que respecta als mecanismes de control que utilitza la classe política actual.
Segons Xambó, l’afinitat actual entre governants i concessionaris posa en relleu que estem assistint a la construcció de poderosos instruments de comunicació amb gran influència conspiradora i manipuladora en l’opinió, instruments que conformen l’estructura clau de tot el segle XXI, xarxa d’interessos privats que posa en greu perill tant els trets culturals distintius del País Valencià com la pròpia democràcia.
D’altra banda, al llibre fa veure que li semba sorprenent l’escassa capacitat de contestació i crítica per part de les forces polítiques de l’oposició, que en alguns casos fins i tot han recolzat la privatització de les infraestructures. S’endevina, doncs, tant per part d’uns com d’altres, un cert menyspreu envers l’audiència i la societat, a qui es considera fàcilment manipulable, i poca importància per la democràcia comunicativa i política. Rafael Xambó conclou que “sense aprofundir en els mecanismes de participació de la societat, sense revitalitzar els processos democràtics i sense polítiques culturals i de comunicació social àmpliament discutides i assumides”, el sistema comunicatiu valencià no aconseguirà superar els límits de l’espectacle i l’entreteniment.
Per tal d’acabar d’entendre en quin context reconstrueix Xambó el panorama del sistema comunicatiu valencià a la seua tesi doctoral, que posteriorment donarà lloc a aquest llibre, ens dirigim al seu despatx, on l’autor ens acull i ens anima a seguir investigant sobre aquests temes.

Laia: Quan vas començar a escriure la tesi, hi havia suficient informació sobre el sistema comunicatiu al País Valencià?
Rafa: Era molt complicat. No hi havia ningun estudi anterior, tot eren coses disperses. Hi havia d’algunes coses concretes algun articulet per ací, alguna cosa per allà. Però només la faena de sistematitzar i organitzar tota la informació disponible, a més de tota la que vaig tindre que produir de manera primària, ja era una locura.

L:Actualment, hi ha més estudis al respecte?
R:Sí, ara sí que hi ha més coses. Va eixir una publicació de la Societat Catalana de Comunicació, un monogràfic sobre la investigació de la comunicació al País Valencià que ha coordinat Mompart i que és un bon treball que agrupa pràcticament tota la investigació que s’ha fet a les universitats valencianes. Després també, Martínez Sanchís, professor de Periodisme local i comarcal, ha fet molt de treball en eixe sentit. I altres treballs. Hui en dia és més fàcil entrar-li al tema, perquè no has de construir la definició de la situació, ja la tens feta.

L:Al llibre deies que a la Batalla de València els blavers sí que tenien un mitjà a la seua disposició, Las Provincias, que els va servir per a difondre’s. Tu creus que si els valencianistes d’esquerres hagueren tingut també un mitjà hauria augmentat la seua influència o haurien continuat sent una minoria?
R:El problema és que a l’eixida del franquisme la dreta no veu amenaçat el seu poder. Ací no hi havia altres valencianistes que els nacionalistes, i dir que el moviment orquestrat i dirigit per l’extrema dreta i per Las Provincias és valencianisme, és un error. Això és una expressió local del feixisme i de l’extrema dreta.
Aleshores, així com durant els anys 60 i la mort de Franco, el valencianisme cultural i polític té unes eines adequades a l’entorn, en el moment en què s’acaba la dictadura i sobretot a partir de l’any 79 (primeres eleccions municipals), on la dreta no treu absolutament res, els valencians feixistes i els seus mitjans, Las Pronvicias, trobaren en l’anticatalanisme una “mamelleta” que els donara joc, que intoxicara i marejara. Hi ha un element de fons: la por al canvi. Les classes mitjanes veuen amenaçada la seua confortabilitat: són una classe que amb Franco vivia bé, tenien comoditats, i per tant el canvi polític el viuen com una amenaça. I troben en tota la manipulació de l’anticatalanisme un instrument molt útil de demagògia i manipulació. Tenint en compte que a València hi ha un exèrcit organitzat que són les Falles, i que tenen un component reaccionari molt important, perquè han sigut transformades durant el franquisme per a perdre tot el component crític, anarquista i burló que havien tingut sempre.
En eixes circumstàncies Las Provincias es fa l’ama de la situació. Però no és només Las Provincias, és també TVE, RNE, la Prensa del Movimiento. No hi ha una correspondència entre canvi polític i canvi mediàtic: l’Estat continua tenint un fort control de la comunicació. No hi ha un foment, en absolut, d’un periodisme crític i objectiu, sinó que es va donar per suposat, com s’ha fet la majoria de les vegades, que el periodisme hauria d’estar al servei de la classe política, i estar a favor o en contra d’uns i altres. I això va ser culpa de PSOE que era qui manava en el moment.
Això sempre ha sigut més extremat al cas valencià, i per això jo sempre dic que la transició política al País Valencià no s’ha acabat. Per a que s’haguera acabat s’hauria d’haver produït una normalització en les qüestions indentitàries i un consens bàsic sobre això. La Batalla de València no es va acabar; ells l’administren quan els convé, i quan no els convé dissimulen, es fan els enrotllats, etc.

L.I tu creus que s’acabarà?
R:No ho sé. La futurologia no és la nostra especialitat.

L:Quant a les subvencions que es donen per al foment del valencià als mitjans de comunicació, n’hi ha alguna actualment?
R:Des que està el PP, des de l’any 95, no se n’ha donat ni una, ni a la premsa en valencià, ni a les pàgines web, ni a la ràdio, res. I no només això, sinó que el retrocés és absolut. Totes les televisions digitals que haurien d’estar cobrint una part de la seua programació en valencià s’han convertit en repetidors de les programacions de Madrid, i no fan programació ni en valencià, ni res de res. S’estan saltant la llei a la torera i la Generalitat no diu res. Igual que les emissores FM, que tenen l’obligació legal de fer unes determinades hores d’emissió en valencià, i no les compleix ningú, i no passa res, i això és totalment il·legal. Però clar, si no intervé qui hauria d’intervindre, sinó que són ells els que fumiguen aquest castellanisme...què li anem a fer.

L:Quant a Ràdio 9, creus que la seua programació és adequada? Quin model de ràdio pública creus que s’hauria d’aplicar?
R:Ràdio 9 és un dels fracassos més enormes que passa desapercebut per la major visibilitat que té el de la tele. En la ràdio, tenint en compte que no hi havia competència perquè no hi havia ningú fent ràdio en valencià i que no comptava amb les dificultats de la premsa que havia de ser llegida, i això podia ser dificultós fins i tot per als valencianoparlants perquè no sabien llegir en la seua llengua, amb una mica d’imaginació hauria pogut eixir molt bé. Es va intentar amb el primer equip, amb Rosa Solbes, però els liquidaren en un anyet.
El model a seguir hauria sigut el de Catalunya Ràdio, o el model de les ràdios autonòmiques en altres parts de l’Estat. Com és possible que una ràdio pública amb recursos es convertisca en inferior a algunes ràdios comercials normaletes? És absurd. Això passa per la pròpia mediocritat, perquè no interessa a ningú. El que fan ells és una calca del que fa la COPE, i com que això ja ho fa la COPE, doncs la gent va a l’original, a sentir als fatxorros, i no a uns que parlen en un valencià lamentable i que són com mig fatxes camuflats. La gent que demanda una programació de dreta se’n va als mitjans originals.

L:Quin paper creus que té el “meninfotisme” que s’aplica a la societat valenciana en la construcció dels mitjans? Creus que hi ha una resposta suficient per part de la població a la mala gestió dels mitjans?
R:Es veu que no, perquè si no, no estarien les coses com estan. Però insistir molt en el "meninfotisme" dels valencians és negatiu perquè no és tant com això, és una manera d’abonar encara més el pessimisme, la desmobilització. Jo crec que el que patim és una dominació molt forta de la dreta, que el comportament del PSOE va ser profundament irresponsable. Quan van ser les concessions de ràdio ho va donar tot a la SER i a la ONCE, i va desaprofitar totalment l’oportunitat per a crear una xarxa d’emissores valencianes. Al contrari, va donar faena a les emissores espanyoles amigues. Hi ha hagut una gran irresponsabilitat en eixe sentit, i això ha fet que els sectors crítics troben una dificultat a l’hora de dir determinades coses. No es donaren compte que una estructura tan rígida, tan autoritària i subordinada al poder polític, quan canvia el poder polític, qui guanya ho arreplega tot; mentre que si ells hagueren fomentat, com se’ls va reclamar i repetir milions de vegades, una televisió valenciana més autònoma del poder polític, una xarxa de ràdios més autònoma, quan les coses canviaren la societat haguera tingut instruments de defensa. Però així, ara està tot pràcticament dominat per PP.

Inesperada tranquil·litat

2010-12-03T18:09:00.006+01:00

Camina tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, no té pressa. Ningú l'espera. Si alguna cosa l'empeny a anar una mica més depressa és el fred intents que assetja la ciutat els darrers dies. Però no pensa córrer. No té cap pressa per arribar a casa, i vol saborejar cada pas i gaudir de cada petjada fins trobar la bicicleta, doncs, a pesar del fred, no li ve de gust agafar el tramvia. Li ha agafat gustet, a això de pedalejar. Poc a poc, s'està recorrent la ciutat, i li agrada. Li agrada conéixer cada racó i descobrir una història nova a cada lloc. I li encanta la sensació d'avançar més de mig metre amb un lleu moviment de la cama. És per això que, a pesar de la gèlida nit, tornarà en bicicleta a casa. Porta, més o menys, dotze hores a la universitat. I després que l'ordinador fera fallida abans de guardar l'última part del treball, li ha caigut del cel una cervesa amb sabor a teatre orgàsmic i a somriures. I la cervesa l'ha engolida, però el somriure encara el porta dibuixat a la cara. Camina tranquil·la, pacient i somrient. Qualsevol persona d'aquesta accelerada i estressada societat que l'observe pensarà que ha embojit. De fet, pel camí no es troba amb ningú amb un posat semblant al seu.

Arriba a la bicicleta i es puja a sobre. La bossa, a la petita cistella d'on sempre li cau tot. Li fa gràcia: mira que ho sap, que li caurà, però sempre la torna a deixar allà. És ingènua, ja li ho diuen. Quan comença el trajecte se n'adona que els renyons li queden a l'aire, com aquell dia que li van picar desenes de mosquits, i que ha oblidat posar-se els guants. Es nota que l'hivern és pròxim. S'enrotlla la bufanda de tres metres que té des de fa anys i que s'estima molt, i amb ella es sent més protegida que res. No sé li veu ni el nas; només els petits ulls de color mel assomen per damunt de la llana i li serveixen de guia per trobar el camí de tornada. Entre carrer i carrer, recorda que ha d'anar amb compte, que els cotxes són perillosos. Però no aconsegueix mantindre l'atenció més de dos minuts; després, la imaginació corre sola i vola més enllà del carril bici, pensant en el dia que ha deixat enrere i en els canvis que s'han produït a la seua vida en els darrers anys. Qui li ho diria, que estaria en aquell moment en bicicleta per les avingudes de València i gaudint tant. Qui li havia d'explicar que una simple bicicleta li podia atorgar tanta felicitat? Potser és que s'ha acostumat a treure'n, de felicitat, de tot el que pot. Bona filosofia de vida, pensa ella.

Arriba a casa i tot i saber que ningú l'espera pronuncia l'habitual "hola" de cada dia. No rep resposta. S'ho imaginava. El pis és fosc i fred. L'habitació, en canvi, encara reté certa calentor provinent del sol que li ha pegat durant tot el dia. De totes maneres, no tardarà a engegar l'estufeta. Deixa enceses només les llums estrictament necessàries, i engega l'encens i un parell de ciris. Es posa música suau, es lleva la roba, s'encaixa el pijama i s'asseu davant de l'ordinador. Li apetix escriure, però esciure perquè sí, no perquè li ho demana ningun professor de Periodisme cabut. Així que s'asseu relaxada al cantó del llit i comença a relatar una historieta que intenta fer aliena, tot i que realment el que està fent és comprovar que encara és capaç de plasmar els seus pensament i les seues sensacions per escrit. La música li molesta per a escriure, com sempre, i decideix baixar-li la veu a zero i deixar-la fer el seu curs en silenci.

Roman tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, gaudeix de la soletat i de total autonomia. Ningú l'espera, però tanca els ulls i es sent tan abrigada que pensa que algú li ha envaït el llit una altra vegada.

Crítica a les concessions de TDT al País Valencià

2010-11-28T16:44:00.001+01:00

El 21 d’abril del 2006 es va aprovar la Llei Valenciana de l’Audiovisual, donat el protagonisme creixent de la Televisió Digital Terrestre que, en uns anys, acabaria substituint l’analògica. Així, aquesta llei determina quins criteris s’han de seguir per a la creació al sector audiovisual dins el País Valencià i quins requisits cal complir per poder emetre-hi i per poder rebre les ajudes de la Generalitat. A banda, dedica un ampli apartat a les concessions de la TDT al País Valencià: com s’adjudicaran els canals múltiples que li corresponen a l’àmbit autonòmic i com s’adjudicarà la Televisió Digital Local.

Si s’analitzen els continguts de la Llei, així com les pretensions que hi figuren en aquesta respecte a com s’atorgaran les concessions i quins seran els criteris que es seguiran per a triar les empreses que es queden amb els múltiplex, es veu ràpidament que ha hagut i encara n’hi ha un incompliment d’aquesta. Per a explicar-ho, exposaré algunes raons a continuació.

Pel que fa a la TDT autonòmica, al País Valencià hi ha un únic múltiplex de cobertura regional. Dins d’aquest, que té quatre canals, la Generalitat se’n reservà dues d’àmbit públic que ja existien (Canal 9 i Punt 2) i en tragué a concurs les altres dues, que també serien públiques. Finalment, els canals foren per a Televisión Popular del Mediterráneo, vinculada a la COPE, y Las Provincias Televisión, propietat del grup Vocento. Les aspirants que no van obtindre la concessió foren Valencia Te Ve, Red de Televisión Digital Valenciana i Info TV.

En el cas de les TDT Locals (TDT-L), al nostre territori s’han atorgat 18 demarcacions que, evidentment, no corresponen a una per municipi, sinó que agrupen distints municipis que s’han de posar d’acord per a repartir els canals del múltiplex que els correspon. Actualment, només queda una demarcació per posar en marxa.

Les adjudicacions tant de la TDT autonòmica com de la local, teòricament, s’haurien d’haver fet seguint els criteris de la Llei Valenciana de l’Audiovisual. Doncs bé, el que diu la Llei és, entre altres coses, que els canals haurien de fomentar “la llengua i la cultura pròpies”, que el seu contingut ha de tindre “interés cultural” i contribuir “a la transmissió dels valor democràtics”, que hauran de dedicar com a mínim “el 20% del seu temps d’emissió anual a la difusió d’obres audiovisuals i cinematogràfiques valencianes”. Afirma també que la programació ha de respectar “el pluralisme polític, religiós, social, cultural, ideològic i lingüístic”, així com “l’honor, la fama i la vida privada de les persones”, i també han de ser objectius, veraços i imparcials.

Si s’observa la programació i els continguts tant de les empreses que emeten a nivell autonòmic com les de les TDT-L, es pot deduir fàcilment que els criteris que determina la Llei no s’han tingut em compte. En primer lloc, perquè la majoria dels canals no promouen ni fomenten la llengua i cultura pròpies,a banda de que molt poques de les concessions que s’han donat (cap a nivell autonòmic llevat de les ja existents Canal 9 i Punt 2) han sigut per a canals que emeten íntegrament en valencià. En segon lloc, perquè el concepte de cultura valenciana que tenen alguns d’aquests canals no va més enllà del valencianisme que es promou tant des de la Generalitat com dels mitjans de comunicació públics que existien fins al moment, que estan totalment al servei d’aquesta. Així, en cap moment la programació reflexa la pluralitat del País Valencià, sinó que alaba un model de valencianisme i critica tota la resta, i per tant no respecta el pluralisme polític, religiós, social, ideològic i lingüístic. En tercer lloc, quasi ningun canal és “objectiu, veraç i imparcial”, sinó que té una clara tendència dretana que afavoreix sempre les idees del Govern valencià. Així, tot això demostra que no s’ha complit la Llei i que les concessions no s’han fet de la millor manera.

Quant a les concessions de la TDT-L, ha hagut tres efectes principals relacionats amb tot el comentat anteriorment. Primer, s’ha constatat el fort pes adquirit pels grups mediàtics conservadors i externs al País Valencià (quan un dels criteris d’ajudicació era que les empreses foren valencianes) que actuen amb una forta lògica estatal. Segon, que han aparegut nous grups autòctons, com és el cas de Mediamed. I Tercer, que la presència de les emissores històriques precursores de la televisió pública al País Valencià és totalment testimonial.

Davant d’aquests fets, hauria de ser la Generalitat Valenciana la que exigira que es fera una revisió de totes les adjudicacions i fera complir la Llei que va fer ara fa quatre anys. En canvi, la postura que ha adoptat el Govern valencià és d’una passivitat total, com fa en la majoria dels problemes, i no es pronuncia al respecte, consentint així l’actuació il·legal de molts canals. A més, també hi ha problemes amb la implantació dels canal de TDT-L de titularitat pública, dels quals només dos (els de València i Alacant) es troben en condicions legals d’emetre. Les 16 demarcacions restants estan encara indefinides i sembla que tardaran en deixar d’estar-ho, ja que, per una banda, hi ha un desinterés general per part de la majoria dels ajuntaments, i per altra banda, dins d’una mateixa demarcació local hi ha diferents interessos entre els ajuntament de distint color polític, i per tant no arriben a posar-se d’acord.

Alcúdia: lloc de Trobada immillorable

2010-11-20T13:32:00.005+01:00

Quan arribes a la Universitat vas més perdut que res. No tens ni idea de com funcionen les coses, i com que no vols semblar l’últim mono (tot i que ho ets), intentes espavilar-te. Alguns es limiten a estudiar, anar a classe i aprovar les assignatures. Altres volem anar més enllà. En un principi, potser perquè creem que així ens integrarem millor; potser perquè així ens sentirem més satisfets. No sé, la veritat és que no sé quin va ser el motiu que em va impulsar a fer-ho (llevat de la necessitat de treballar per la llengua), però tan prompte com vaig arribar a la Universitat de València de les primeres coses que vaig fer va ser apuntar-me al Voluntariat Lingüístic. Per motius que ara no venen al cas, després d’apuntar-me i assistir a la primera reunió, crec que l’any passat no vaig fer massa més que alguna xerrada pels instituts. Enguany, però, em vaig proposar que m’implicaria més, i quina millor manera de fer-ho que assistint a la Trobada que es feia a Mallorca amb els Voluntariats de Ses Illes i Catalunya.

Vam eixir de València el divendres 12 de novembre de bon matí, i després d’una fabulosa visita guiada per Palma, amb un guia que ens va explicar històries interessants i ens va regalar versos de poetes mallorquins, per la vesprada ens vam reunir amb la resta de voluntaris a la Seu de l’Institut Ramon Llull, on ens van donar la benvinguda i vam sentir les primeres xerrades. D’allà, autobús i cap a Alcúdia, a l’altra punta de l’illa. Les hores d’autobús, però, no són mai en va. Entre cançons i acudits passen els quilòmetres, i quan te n’adones ja has arribat al destí. Quan vam arribar a l’alberg La Victòria d’Alcúdia era de nit, i no vam poder apreciar com de bonic era el lloc on estàvem. Jo, particularment, ni tant sols em vaig adonar que estàvem a uns 100 metres de la mar. Més benvingudes, dinàmiques de grups, caramels que passen de boca en boca i entre gots de plàstic i cigarrets, converses transcendentals que ens fan estar desperts fins les tantes de la matinada. Una nit d’aquestes, pense jo, arreglarem els món sense donar-nos compte.

Dormir amb 10 amics és tranquil•litzador. Encara ho és més despertar i apartar la cortina si estàs a aquest alberg. Què bonic, per favor! Feia una dia esplèndid, i des de la finestra podíem vore a un costat la muntanya i a l’altre costat, tot seguit, la mar, d’un blau potent i amb molt de brillo, coronada per més muntanyes uns centenars de metres més enllà. Després d’això, una gimcana per la serra amb gent que fins aleshores era desconeguda però que acabà convertint-se en familiar durant el temps que durà el viatge; i per a rematar-ho, un bany a la Mar Mediterrània que em va fer sentir lliure i plena. Per la vesprada, i després d’un altre passeig per la serra on vaig patir l’atac de desenes de mosquits, unes xerrades que ens fan debatre de nou i comprar els nostres punts de vista amb els de la resta d’assistents, així com cantar i escoltar cançons molt significatives, com ara la muixeranga. I entre cates de licors catalans, balears i valencians, uns quants balls populars al ritme de Crescendo que ens fan perdre la vergonya. Per a rematar-ho, una festa amb només un mòbil, un megàfon i moltes ganes.

Tornar a casa és sempre dur després d’un viatge, sobretot si el viatge és fabulós i et fa sentir així de bé. La companyia, immillorable. L’aprenentatge, molt bo. El motiu del viatge, totalment necessari. És en moments com aquests en que, tot i no tindre massa clar perquè em vaig dirigir aquells primers dies d’Universitat al local del Voluntariat Lingüístic, m’alegre d’haver-ho fet.

Sobre el canvi necessari al sistema comunicatiu valencià

2010-11-10T01:56:00.003+01:00

Professionals valencians del sector de la informació presentaven ahir un llibre titulat “El ecosistema comunicativo valenciano”, que tracta sobre el panorama comunicatiu al País Valencià i analitza les carències i necessitats que aquest té. Després d’algunes recomanacions, picada per la curiositat i condicionada pel fet que molts professors de Periodisme la Universitat de València han participat en aquest llibre, vaig decidir anar-hi. Gran sorpresa la meua quan a l’arribar allà amb la meua companya Mónica vaig descobrir que érem les úniques alumnes de tota la Universitat i que l’assistència general a l’acte era ínfima. Creia que aquestes coses tenien més d’èxit.

La presentació del llibre, coordinat per Guillermo López (professor de la UV) i que ha comptat amb la participació de 24 investigadors de les quatre universitats públiques valencianes, va comptar amb les paraules d’alguns dels seus autors, com Andreu Casero (UJI), Andrés Boix Palop (UV), Àlvar Peris Blanes (UV) i Francesc Martínez Sanchis (UV), així com amb les de Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Cadascun d’ells abordà un tema distint però sempre relacionat amb el decadent i indesitjable sistema comunicatiu actual. De tot el que es va parlar al Club Diario Levante ahir, lloc on es celebrà l’acte, vaig extraure o em van cridar l’atenció les següents conclusions:

1. Hi ha una necessitat total de mobilitzar la població valenciana i de crear una consciència crítica que li permeta analitzar la situació comunicativa i política del País Valencià i deixar de banda el passotisme que la caracteritza darrerament.

2. Canal9 és una televisió autonòmica vergonyosa, tots ho sabem, però el que hauríem de fer en lloc d’alienar-nos d’ella i fer com si no tinguera res a veure amb nosaltres és intentar canviar-la i fer-la així més nostra.

3. El tipus d’identitat valenciana que construeixen la majoria dels mitjans és discriminatòria i margina alguns projectes indentitaris del País Valencià i la seua cultura. A la web, aquests recursos identitaris tenen més cabuda; cal fer que la tinguen també a la resta de mitjans, on els aspectes valencians que es donen a conéixer són sempre relacionats amb els valencians espanyolistes, les Falles i els grans esdeveniments de la València central, tot i deixant de banda altres rols molt destacables dels valencians. Els mitjans valencians són secessionistes i provoquen la disglòssia comunicativa.

4. Només el 9% de la població llig premsa en valencià; un 3% escolta la ràdio en valencià.

5. RTVV no funciona per a res com a motor de la normalització lingüística, un dels motius pels quals suposadament es va crear. Ben al contrari, el que fa és empitjorar el panorama lingüístic.

6. El Govern del País Valencià és el que menys fons destina al foment de la llengua pròpia als mitjans de comunicació.

Després que els professors i autors del llibre exposaren aquests i altres arguments, Ximo Clemente explicà que la feina de periodista no està actualment en un bon moment, que hi ha molt d’atur i que no és fàcil treballar a una redacció. Andrés Boix, professor de Dret Administrariu, per la seua banda, va recordar a Ximo que els periodistes haurien de fer una major tasca investigadora de la que fan i que són ells els que tenen un paper molt important a l’hora de crear la consciència crítica de la qual anteriorment s’havia parlat. El president de la Unió de Periodistes va assegurar que no és fàcil obrir investigacions des de la posició dels professionals de ls informació i que aquesta tampoc és essencialment la seua feina.

Des de la posició d’una estudiant de Periodisme com sóc jo, la conclusió que n’extrac de tot el que es va dir ahir és que, com diu Andrés, és necessari que els periodistes ens formem bé i ens preocupem per traure a la llum tota mena d’irregularitats que es porten a terme actualment, en el nostre cas al País Valencià, tant al món de la política com al de la comunicació. Als professors que parlaren ahir els diria que ells tenen també un gran paper a l’hora de formar eixa consciència crítica i a l’hora de mitigar el passotisme valencià, ja que és a les aules on es reuneixen els joves que poden canviar el panorama actual en un futur. A banda, també haurien de donar a conéixer la trista situació del sistema comunicatiu valencià en l’actualitat, perquè tot i que molts ja ho sabem i que tots els que han participat en el llibre potser han donat per suposat que tothom coneix les irregularitats i falta de serietat dels nostres mitjans, la meua percepció com a estudiant és que hi ha molts joves que ho desconeixen i que hi ha molts professors que no s’atreveixen a dir la veritat clarament a les classes.

Javier Cercas: escriptor de realitats, periodista de ficcions

2010-10-17T16:46:00.011+02:00

El vaig conéixer a l'institut. No sé massa bé com va arribar a les meues mans el primer dels seus llibres que vaig llegir, només recorde que estava acabant l'ESO i que la portada, en blanc i negre, em va cridar l'atenció. Soldados de Salamina, de Javier Cercas, em va tindre presa en les seues pàgines durant un bon temps. No coneixia l'autor, i molt probablement durant els dies que va durar la meua lectura tampoc m'hi vaig fixar: em cridava molt més l'atenció el seu contingut. Una història més de la Guerra Civil, però que potser aleshores era de les primeres que llegia amb tanta intensitat. I entre relats i ficció, una part bastant periodística que va començar a despertar el meu interés per aquest món. El significat del títol no el vaig entendre fins l'any següent, quan el professor de grec ens explicà en què havia consistit la batalla de Salamina.

Del llibre vaig passar a la pel·lícula (possiblement la que més vegades he vist a ma vida), i de la pel·lícula a un petit interés pel que envoltava aquella història misteriosa de Sánchez Mazas i "los amigos del bosque". Potser a través d'això vaig arribar a esbrinar que l'autor d'aquella història era Javier Cercas, a qui desconeixia per complet (i pel qual tampoc em vaig preocupar de saber massa més). Però l'últim any de l'institut va reaparéixer a la meua vida literària, en molts d'aquells diumenges en què em dedicava a devorar les columnes dels periòdics tot esperant que alguna d'elles apareguera a Selectivitat -esforç en va, cal dir-ho-. I entre diumenges, columnes i suplements, em vaig fer una lectora bastant assídua dels seus textos. Un any més tard escrigué Anatomia de un instante, que encara tinc a meitat llegir.

Poc me n'havien parlat d'ell, a classe, tot i ser un escriptor bastant reconegut. Les classes de vegades passen per ser massa teòriques i no ens parlen de la realitat actual. Però havia d'arribar el dia: com que enguany ha guanyat el Premi Nacional de Narrativa, la setmana passada un professor li va dedicar alguns minuts, als quals va nomenar els dos llibres que he llegit d'ell així com altres aspectes interessants que desconeixia -aquest professor ja em té guanyada: ha parlat de Javier Cercas i d'Ovidi Montllor-.

Hui llegia tranquil·lament el periòdic al terrat de ma casa quan un article m'ha cridat l'atenció. Parlava sobre el Nobel a Vargas LLosa. Sense aturar-me a mirar l'autor, l'he començat a llegir, com faig amb molts altres, i l'he acabat (com amb pocs em passa). Quan he arribat al final, unes lletres en negreta apuntaven: "Javier Cercas es escritor". Sense adonar-me'n, el català m'havia tornat a captivar, ara parlant de l'escriptor que el va fer famós amb el seu llibre Soldados de Salamina l'any 2001 quan el va alabar a un article. Tot seguit he obert el dominical i, com cada setmana, allà estava el seu escrit -que hui no m'ha emocionat massa, tot s'ha de dir-. Així que, convençuda que alguna força hui m'està espentant cap a aquest home, he decidit retre-li aquets petit homenatge personal a l'escriptor Javier Cercas, que ja n'ha rebut molts però que se'n mereix uns quants més. Vos anime a llegir i a descubrir per vosaltres mateixos aquest escriptor de realitats, aquest periodista de ficcions.

Pudor

2010-10-10T13:18:00.002+02:00

Fa pudor. Olor a pluja, diu el meu company Francesc recentment arribat de Tarragona. Aquesta no és l’olor que fa la pluja, per a mi, li explique; quan vaig decidir identificar el meu bloc amb aquesta olor no vaig pensar per a res en la pudor que sent ara mateix. El que passa és que tu vas pensar en la bona olor que deixa la pluja, Laia, en l’olor a terra banyada, en l’olor dels arbres humits, però la pluja també fa pudor.

Té raó. La pluja també fa pudor. I encara més a València. València, últimament, em fa una mescla d’olors incompatibles en les quals sol predominar-hi la pudor. Pudor a intolerància, pudor a violència, pudor a repressió, pudor a por, pudor a dretes...Tot això, cal dir-ho, compensada per la ínfima bona olor a lluita, a moviment estudiantil, a democràcia, a llibertat, a una companyonia que em resulta cada vegada més forta i necessària en aquesta modesta ciutat.

Només han caigut quatre gotes, i ja fa pudor. On està l’olor a humit que sentia des del balcó de ma casa quan vaig iniciar aquesta llibreta virtual? Potser des de Sella la pluja té una altra olor...Hui, l’olor característica de l’aigua celestial ha quedat podrida per la policia que es dedica a protegir-nos –mateixa policia que va carregar contra nosaltres fa una setmana- i a la qual m’entren ganes de destinar mirades assassines una vegada més. Ingènua jo, que em peguen i intente tornar-los-la amb una mirada assassina. Sóc pacífica, què vols. Ha quedat també podrida, l’olor, pel seguit de nazis i cap rapats que ens esperen al Parterre onejant una bandera blavera. Sent, ara, l’olor a por de nou, però les gràcies d’un company gran i tendre em fan somriure i apretar les dents una vegada més. Arribarem al final del carrer, llegirem un manifest i escoltarem la muixeranga com si de la melodia més perfecta es tractés, i somniarem que València fa millor olor, ara que ja no cau cap gota; però això només serà un somni, la pudor està incrustada i cal rascar massa fort per llevar-la.

Una de dos: o no plou més –pràcticament impossible en aquesta tardor en què entrem- o fem alguna cosa per llevar-nos aquesta pudor a podrit.

Rodellar: cuna de l'escalada

2010-09-23T20:19:00.004+02:00

L'escalada s'ha convertit, en els darrers anys, en una afició significant a la meua vida. I de l'esclada en deriven altres com el contacte amb la natura, l'ecologisme, viatjar o autosuperar-se, que sempre m'han agradat. Aprofitant els últims dies de les vacanes d'estiu, amb el cotxe ple de trastos i després de fer el corresponent examen d'economia, el dia 4 de setembre vam partir cap a Rodellar, a la Serra de Guara, provícincia d'Osca. Ja en fa alguns dies, i els records de vegades són un poc confosos, però gràcies a la llibreta que des de fa uns mesos m'acompanya a tot arreu podré resumir aquest dies amb certa claretat.

Rodellar és un poble petit situat, com ja he dit, a la Serra de Guara, un paratge natural molt recomanable del nord de la península, als peus dels Pirineus, coneguda tant per la diversitat natural que es pot trobar a ella com per les possibilitats que en deriven de la seua estructura: hi ha diversos barrancs i valls on es pot fer escalada, barranquisme, senderisme, etc. Es troba a uns 60 quilòmetres de la ciutat d'Osca i prop d'alguns pobles amb un important component turístic com Bierge o Alquézar. Així, el poble es manté viu en gran part gràcies als escaladors, senderistes i barranquistes que s'hi apropen diàriament; molt poca gent hi viu i hi treballa allà.

Si haguera de triar una paraula per a resumir el dia de viatge cap a Rodellar, segurament seria "recalculando". En primer lloc, perquè aquest va ser el vocable que més es va sentir en el silenciós trajecte de València a Huesca: el GPS que portàvem va embogir diverses vegades per la falta d'actualització i va fer diverses sèries repetint cada 40 segons la ditxosa paraula. Insuportable, deveres. En segon lloc, perquè la decisió d'on dormiríem va ser tot un seguit de "recalculandos": que si càmping, que si refugi, que si a un bancal...

Els dies a aquest poble encantat van passar entre caminates d'anada i tornada a la zona d'escalada, que es troba a uns vint minuts del poble a peu, i entre pujar i baixar de penyes. El lloc on es trobaven les zones d'escalada (múltiples i diverses, per cert) era preciós: un barranc atravessat pel riu Mascún, no massa caudalós, però que en alguns racons donava lloc a petits tolls on ens podíem refrescar (o més bé congelar) de tant en tant. El grau de les vies era, per a la meua capacitat, escassa força i reduïda experiència, bastant elevat. Tot i que hi havia diversitat, jo no podria pujar ni el 10% de les vies que es troben allà. El meu company és un cas molt distint, i gràcies a que ell obria algunes vies d'un grau superior vaig poder intentar algunes coses més difícils i vaig poder comprovar que necessite millorar el meu estat físic per a estar cinc dies seguits escalant. També vaig poder gaudir veient com escalava la resta de la gent, que la veritat és que en fan de l'escalada un art, arrapant parets de molts metres i quasi cap per avall.

A Rodellar va tot tipus de gent, però l'escalador prototípic que hi vam trobar era l'escalador amb experiència que diàriament o setmanalment acudeix a boulders a posar-se en forma, que té força, que no té por, que comença a vore's apurat a partir del 7b o 8a i que ha viatjat arreu de la península amb la furgo habilitada per a passar-hi diversos dies. Sí, això que jo no sóc. Vam trobar molta gent catalana - donada la proximitat, supose, doncs només es troba a 100 quilòmetres de Girona -, i també del sud (curiós). Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser que quasi tot el món anava acompanyat d'un gos, habitualment gran. He de remarcar que açò no és quelcom que m'agradara, doncs els gossos grans no em fan gràcia i a més un d'ells em va mossegar intentant jugar amb mi. Però bé, a tot s'acostuma una.

A banda de l'escalada, també vam fer alguna que altra ruta turística pels pobles del voltant, així com per la capital de la província. Vam conéixer, per exemple, Alquézar, un poble que es manté a l'antiga i representa la típica villa àrab de fa centenars d'anys, o Bierge, on vam poder nadar a un riu gran i saltar d'una cascada (salt del qual me'n penedisc, doncs vaig tindre mal de cuixa tota la setmana a causa del colp que em vaig fotre). Els pobles propers eren molt semblants a Rodellar, i, per tant, no tenien massa vida més allà del turisme. De fet, una nit volíem fer-nos una canya i ens va costar recórrer més de 30 quilòmetres trobar un bar obert. A Rodellar vam dormir, finalment, al refugi Kalandraka, a una cabana per a huit persones però que vam tindre la sort de compartir amb només dos estrangers. Pel que fa al temps, vam tindre bastant sort, ja que només ens va ploure un dia, i a mitges.

Després de tornar d'aquest viatge he arribat a la conclusió que escale molt menys del que em pensava, però també m'ha avivat les ganes de posar-me en forma i intentar avançar, no estancar-me. Així, m'agradaria tornar-hi quan puga fer un grau una mica superior, i estaria molt bé que hi anàrem tot el "club" de Sella: passaríem uns dies molt agradables i tot es faria més amè. Als que no escaleu i vos agrada la natura també vos convide a anar: la Serra de Guara és un lloc que ofereix moltes possibilitats i que cal conéixer.

Que tingues sort

2010-09-14T11:37:00.002+02:00

Vas anar apareixent a poc a poc. Recorde les primeres converses, sense massa contingut, a la porta del conservatori. Aleshores no sabia res de tu, però em vas causar bona impressió: simpàtic, complit i bromista, sempre amb el somriure a punt. D’aquells mots insignificants que creuàvem setmana rere setmana en vam fer quelcom indispensable en la nostra breu relació: quan abaixaves les escaletes i jo esperava asseguda a que es fera l’hora de classe era obligat saludar-nos, amb dos paraules inútils i tres o quatre preguntes típiques (com estàs?què tens ara?com van les classes?). Poc a poc les salutacions van derivar en converses, en les quals vam descobrir que potser no érem tan diferents com pensàvem. Que si aniràs a la mani de València, que si baixaràs la nit de San Joan, que on farem el sopar del conservatori o on hi ha concertet aquest dissabte. Després arribaren les mirades còmplices a través de l’espill de l’aula d’orquestra o travessant mil i un caps quan assajàvem la vesprada abans del concert a l’Ajuntament (no podies tocar el flautí, xe!), i entre mirades, algun que altre ball a la pista del Winston, testic d’invasions d’espai vital. Crec que ja aleshores em vas demostrar que eres especial, i ho he pogut constatar els següents anys que hem compartit amb més intensitat. Sort que ens vam trobar aquella nit a la Cala de Finestrat, eh? Si no fóra per coincidències així, no hauries arribat a tocar en Gatxull i no hauries descobert tan a fons un poble amb tant d’encant com Sella, ni tampoc la seua gent, a qui sé que estimes i de qui saps que t’estimem. De les hores d’assaig a l’Acadèmia han sorgit moltes i bones amistats, i de les amistats moltes i bones hores de converses, concerts, petorreres, carreteres, politiqueos, moros i cristians, col•lectius artístics i Sabateres. Les amistats més intenses et van portar a perdre el camí que et duria a la Llotja de València, però crec recordar que la solució et va ser ben grata. Anit tampoc la vam arribar a vore, la Llotja. I bé, entre carrer de la Pau, Parterre, Glorieta...somrius i et bese a la dreta en el Cap i Casal, on t’esperem també enguany amb els braços oberts. Qui anava a dir-me aquelles vesprades de conservatori que acabaria coneixent-te tan a fons i descobrint la personeta tan genial que portes dins!

Demà te’n vas, lluntet, a encetar una experiència que, ja t’ho he dit, et resultarà inoblidable i genial, tots estem segurs. Aprofita per conéixer aquesta illa del nord amb deteniment i per aprendre molt d’anglés, però també per a perdre els papers de tant en tant i passar-ho genial. Ja saps que de l’Orgasmus també en formen part la festa i la diversió. Et desitge molta sort per a aquests mesos que estaràs fora i et done un consell: sigues tu (ni fada ni princesa, tu). Allà on vas fas amics, i no serà diferent per terres angleses. Saps que ací et trobarem a faltar i esperarem la teua tornada perquè ens contes mil i una banalitats de la vida a Southampton. Bona sort i bon viatge, nen!

Històries de la Guerra Civil

2010-08-27T13:58:00.003+02:00

Les guerres estan plenes d’històries, sobretot d’històries heroiques i tristes. De totes les guerres, de la que més històries conec és de la Guerra Civil Espanyola. Casualment, els últims llibres que he llegit i algunes de les pel•lícules que he vist fa poc tracten d’aquest enfrontament. Totes són històries que ja m’haguera pogut imaginar per tot el que es diu de la Guerra, pel que els familiars m’han pogut contar o pel que he estudiat a l’escola, però conéixer-les tan a fons, sabent que fins i tot algunes són reals, m’ha posat els pèls de punta i m’ha fet reflexionar sobre com de durs van ser aquells tres anys en els quals Espanya va estar sotmesa a la sang, la violència, la mentida, la por i la falta de llibertat; tres anys que és important que no oblidem, tampoc aquells que no ho hem viscut.

El cicle d’històries de la Guerra l’he encetat aquest estiu amb Temps de batuda, un llibre d’Enric Valor que es situa en els primers mesos del conflictes i mostra com de cruel va ser l’enfrontament tant des d’una banda com des d’una altra: els assassinats sense sentit, les baralles entre els habitants d’un mateix poble, les traïcions entre companys, i la duresa de ser esquerrà i pertànyer a una família amb avantpassats de dretes. Després de llegir aquest llibre, en el qual la Guerra Civil no és la protagonista, vaig llegir Los Girasoles Ciegos, de Alberto Méndez, seguint la recomanació de dos amics. És tracta d’un llibre conformat per quatre històries que demostren la crueltat i la duresa per a sobreviure a una guerra, i també la dificultat de la vida dels refugiats, que van haver d’emigrar o van viure amagats a un armari durant anys, com si hagueren desaparegut del món. També reflexen les barbàries que l’Església i alguns retors van portar a terme amb l’excusa del conflicte. Poc més tard vaig tornar a veure una pel•lícula que em sé quasi de memòria, Soldados de Salamina. Aquest film de David Trueba està basat en el llibre de Javier Cercas que porta el mateix nom. El llibre és un poc més pesat i tal volta més periodístic que novel•lesc, però la pel•lícula és més amena. Aquesta es basa precisament en el tema que ara tracte, els relats de la Guerra, i assegura que aquesta està plena d’històries novel•lesques; per a demostrar-ho explica com Rafael Sánchez Mazas, feixista ideòleg de la falange, sobreviu a un afusellament i és ajudat per tres rojos per a eixir de la zona republicana.

Però de totes les històries de la guerra que he pogut llegir o veure, la que vaig conéixer ahir és la que més m’ha fet plorar. No sé si és que em trobava sensible o realment que la duresa del relat es mereixia tantes llàgrimes, però La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda, amaga un dels episodis més tristos de la Guerra. I és que la història, gravada a l’encantador poble gallec d’Allariz, és un clar exemple del que va passar a tots els pobles d’Espanya a continuació de la sublevació militar a l’estiu del 36. Mostra com les forces de dretes prenen el poder del poble i tots aquells amb alguna relació amb la república, l’ateisme o l’esquerra són humiliats públicament abans de pujar a un furgó que els portarà, amb sort, a la mort. Però el més trist és contemplar com els amics, els companys, els compatriotes que s’han aconseguit salvar i no cauen presos de les forces nacionals tenen valor per a humiliar aquells que no han corregut la mateixa sort, per tal d’evitar sospites. Supose que tots aquests fets eren fruit de la por, de la intimidació que els ciutadans patien, però em resulta incomprensible com els mateixos veïns i familiars pogueren acusar-se i enviar-se a la mort mútuament, sense cap mena de contemplació. Eren temps on, tristament, la majoria va perdre el cor i el seny, segurament a causa de la fam i la por.

Així doncs, la paraula “guerra”, que a alguns ens sembla un mot situat en un passat llunyà perquè no n’hem presenciat cap, és un terme molt present també a l’actualitat. Present perquè encara hi ha moltes guerres, tot i que semble increïble que en l’era de les tecnologies i la globalització s’estiguen permetent guerres d’un tamany tal com les que podem trobar a l’Orient Mitjà; present també perquè encara viu molta gent que va ser protagonista de les milers d’històries que amaga la nostra Guerra Civil. És necessari que aquestes històries es donen a conéixer, així com que mai s’obliden. Quan Javier Cercas afirma que la Guerra està plena d’històries novel•lesques no s’equivoca, doncs els fets van ser tan greus que cada poble, cada família, guarda moltes secrets d’aquella època. Hem de conéixer el nostre passat, així com tractar d’evitar que aquets fets, gens acordes amb l’era en què ens trobem, es repetisquen a cap altre lloc del planta.

Quedar-s'hi

2010-08-24T15:33:00.002+02:00

El jove va creuar les últimes tanques d’aquell ampli recinte i va mirar endavant. Allà es trobava, on feia vint mesos que somniava estar-hi. Acompanyat de maletes, caixes, la motxilla i la caixa de l’instrument, rumiava on aniria, què faria ara. Hi havia pensat molt els darrers mesos en aquell moment, en el dia en què acabaria el servei militar, la coneguda mili, i li havien passat pel cap mil i una opcions per a quan isquera d’allà: podria visitar l’amic que també feia la mili a la capital de la província fronterera, podria anar a veure la Rosa de tornada a la seua terra, podria tornar al poble i retrobar-se amb els amics que l’esperaven, veure la família, buscar feina i començar una nova vida amb la seua gent, prop de casa, on creia tenir el seu lloc. En canvi, ara res d’allò li semblava adient. No tenia cap il•lusió per fer-li la visita al Joan, amb qui feia més d’un any que no es trobava; li havia arribat una carta de la Rosa dient-li que anava a casar-se; començava a preguntar-se si tenia algun amic, si al poble l’esperava algú a banda de la família, si aquell petit indret de l’interior era realment el seu lloc o en podia trobar un millor. Era curiosa aquella situació: tant de temps esperant que arribara el dia, i ara que podia trepitjar amb llibertat els carrers, no es trobava, no sabia ben bé què fer. Els últims dies, fins i tot havia sentit una espècie de malenconia per haver de deixar aquell lloc, per no sentir més l’olor a verdura bullida, per no tornar a veure aquells senyors vestits amb jaqueta verda que durant l’últim any li havien provocat tant de fàstic. N’estava content, en canvi, perquè per fi s’allunyaria dels constants tirs, de les armes; armes que, d’altra banda, ell no havia arribat a tocar, doncs havia fet el servei militar de músic. La música també la trobaria a faltar, així com als bons companys que havia fet. Havien sigut vint mesos de música, militar i no tan militar, clàssica o fins i tot jazzística en les hores lliures, d’anècdotes, d’històries... Es sorprenia a ell mateix, no es podia creure que li regalimaren les llàgrimes perquè se li acabaren els dies a aquell recinte que fins aleshores havia considerat horrorós. Va tornar a fer una inspecció mental per la seua vida, pel seu cap, i no va trobar massa més que el que havia aprés dins aquelles tanques verdes que ara pretenia deixar enrere. Es va girar i va mirar cap endins; al fons podia veure l’edifici on havia viscut ell els darrers dotze mesos, i si hi posava l’oïda encara podia sentir les notes agudes del seu company trompetista que assajava hora rere hora per presentar-se a les proves de conservatori. La veritat és que a ell també li agradaria fer-ho, però no tenia ni un duro, no podria ni pagar-se la matrícula, va pensar mentre es tocava la butxaca dreta. Aleshores es va carregar les maletes, va mirar endavant i al cel en busca d’aprovació d’un Déu en qui no creia, i va tornar a creuar aquelles tanques verdes que podria recórrer amb els ulls tancats. No tenia res a perdre: decididament, va caminar cap endins, direcció al que des de feia uns mesos era sa casa, i quan estava a punt d’entrar-hi per la porta el va sorprendre el seu amic Gustau:

-Jaume, que t’has deixat alguna cosa?

-No, Gustau. Em quede. Vaig a dir-li al senyor director que accepte la seua proposta i que demà faré les proves per a entrar-hi en la banda militar.

Imatges del Camí

2010-08-23T14:47:00.004+02:00

Camiseta del Camí

Arribada a la Praça do Obradoiro, Santiago de Compostel·la

Unides

Un riu prop d'Arzúa

Migdiada

Amb una de les tantes vaques, companyes incondicionals durant tot el Camí

Pujada a l'eixida de Portomarín

Esmorzant

Creu de Portomarín

Només escriure

2010-08-21T20:21:00.003+02:00

No sé quan vaig decidir que m’agradaria això d’escriure. Com ens arriben els gustos? Ens els fiquen amb xeringa només naixem? Per què en tenim de tant diferents i diversos? El que alguns diuen és que les preferències de les persones venen donades per la manera en què s’han criat, per l’educació, per l’ambient, per les amistats, etc. Però alguna cosa més ha d’haver-hi, estic segura. Però bé, atenent-me a aquest criteri, supose que abans d’agradar-me escriure el que el meu entorn em va transmetre van ser les ganes de llegir. Sí senyors, per a escriure mínimament bé i amb coherència cal llegir molt. De fet, pense en els coneguts que tenen un bloc personal on sovint escriuen i a la gran majoria els agrada llegir. A casa, sempre han hagut llibres rondant per tot arreu. Recorde un dels primers que vaig tindre, d’aquells de les fulles dures, quasi de cartró, i dibuixos enormes, on les lletres eren escasses (aquest, sincerament, no sé ni si tenia lletres). Hi havia un xiquet amb la cara plena de brutícia, i l’únic vocable que aquella imatge m’aconseguia fer pronunciar era “brut”. Senyalava el nen i deia “brut”. Només això, però estic segura que ja n’hi havia prou perquè els meus pares esbossaren un somriure. Allò, clar està, no era llegir; però per algun lloc es comença. No sé a quina edat vaig obrir el primer llibre amb una mica de sentit, però ma mare diu que des de la primera vegada que ho vaig fer ja sabia llegir. Com si no necessitara aprendre’n, les lletres em fluïen (d’una manera maldestre, imagine). Potser, com ja he dit, això de la lectura m’ho van injectar a l’hospital l’onze de gener que vaig venir al món.

Un altre aspecte relacionat amb el gust per escriure és el fet de ser imaginativa i inventiva. Diuen també els meus pares que des de petita m’ha agradat molt inventar històries. I no ho diuen, precisament, amb cap alegria descomunal. Segons em conten, quan anàvem de viatge jo em col•locava al seient del mig del darrere, recolzava un braç en cadascun dels seus seients, i inventava contes i cantava cançons a tort i a dret. “En un principi –assegura mon pare- vam pensar que allò era bo, que t’havíem de deixar volar la imaginació”. Però aquest pensament se’ls en va anar de la ment al voltant de la vintenta vegada que pujàrem al cotxe i no els vaig deixar ni parlar. Com que d’alguna manera em censuraren i supose que me n’adonaria que estava sent pesada, aquestes històries les contava aleshores per escrit. Tinc desenes de llibretes amb històries fictícies i reals, diaris amb mil tonteries i amb anècdotes que de tant en tant m’agrada recordar-hi.

De les llibretes plenes de lletres i els estants arrebossats de llibres, algun dia, no sé quan, vaig passar al periòdic. Segurament tindran raó aquells que creuen en l’efecte de l’entorn en què ens criem, perquè els primers records que tinc del diari és el de veure El País a la tauleta del saló cada diumenge. Jo, evidentment, no el llegia. Però aleshores feien un suplement infantil que es titulava Mi pequeño País on hi havia coses interessants per als xiquets: vinyetes, historietes, l’actualitat dels ídols,etc. Hi havia també una secció on altres xiquets deixaven la seua direcció i especificaven els seus gustos, i tu t’hi podies posar en contacte. Encara en guarde algunes cartes d’una amiga basca que em vaig fer, i recorde que era molt emocionant esperar sempre la contestació. Ara que hi pense Goretti em va dir que la seua iaia vivia a San Francisco i que a veure si anàvem un dia, i ací estic encara, esperant-la. I mira que n’era d’innocent jo, que no em vaig inventar cap familiar a la Xina.

I entre cartes, llibres, diaris personals i periòdics impersonals, va acabar per agradar-me escriure (o potser sempre m’havia agradat). I totes aquestes reflexions han vingut només perquè m’apetia escriure, simplement deixar córrer quatre paraules amb sentit –o sense, què més dona – i necessitava una excusa per a fer-ho. Hi ha qui no ho entén: “com que t’apetix esciure? T’apetirà llegir, eixir de festa, parlar amb algú, escalar, nadar, ballar...però escriure?”. Doncs sí, m’apetix escriure, i estic ben orgullosa de que em passe, siga per injeccions, per l’entorn o per raresa.

Camiño de Santiago

2010-08-11T15:38:00.003+02:00

Quan vam triar el Camí de Santiago per a aquestes vacances, no sabíem on ens endinsàvem. Igual que vam dir Galícia podíem haver dit Granada, Madrid o Eivissa. Però la idea de fer el Camí sempre ens havia rondat pel cap, i amb l’excusa que enguany era xacobeo, la proposta va tirar endavant. No sabíem, aleshores, què era el que ens esperava a l’altra punta de la península. Nosaltres cinc, ignorants, innocents i noves en aquestes qüestions, vam pensar que caminar dos dies de Sella al refugi del Barranc de l’Arc ens serviria d’entrenament suficient per arribar-hi a Santiago sense problemes. Alguna, valenta, fins i tot va estrenar les sabatilles al Camí.

Doncs allà anàvem i allà vam arribar, després d’hores d’aeroports, avions i autobusos. Sarria era el nostre poble d’eixida. D’allà a Santiago ens separaven 115 quilòmetres, que, encara no ho sabíem, es farien més durs del que esperàvem. Repassant els apunts que la primera nit vaig prendre a la llibreteta cortesia de Glòria, me’n recorde que aquell dia vam vore peregrins que ja portaven més temps i tenien els peus desfets, fins al punt que no podien caminar. Aquella estampa ens va provocar un riure impressionant; no sabíem que poc més de 24 hores després nosaltres estaríem igual (o pitjor). I des d’allà, un dia després, vam iniciar realment el Camí. Sarria, Portomarín, Eirexe, Melide, Arzúa i Pedrouzo van ser els pobles on vam fer nit durant la setmana. Cada etapa era un món i una aventura: quan ens alçàvem del llit (o del terra, depén) i desdejunàvem les magdalenes que portàvem a la motxilla des de feia 2 dies, no sabíem com acabaríem al final de dia. Controlàvem, això sí, els quilòmetres que faríem: 20, 17, 23, etc. Féiem també mil i una indagacions del que ens esperaria al proper poble, i descobríem més tard que mai encertàvem, i que a cada lloc ens esperava una cosa ben distinta que a l’anterior que mai deixava de sorprendre’ns. Vam dormir des de a cases, hostals i albergs, fins a poliesportius, sales multiusos o un simple prat d’herba verda i tova. Els paisatges que envoltaven els camins eren preciosos, així com també ho era la convivència amb la resta de peregrins, amb qui hi havia un molt bon rotllo i solidaritat.

Aquesta setmana juntes, vivint moments durs i obervant-nos en situacions extremes ens han servit, sens dubte, per a conéixer-nos millor. El Camí és dur, i més per a inexpertes com nosaltres, i hi ha moments molt crítics i durs en què fins i tot una pensa en deixar-ho estar i anar en autobús a veure la catedral. Però sense cap mena de dubte, els bons moments superen els dolents. Crec que mai en la vida havia rist tant; ha sigut, el riure, un element que ha caracteritzat aquest viatge. Sempre havia algú amb les paraules necessàries per fer-nos riure, encara que fóra riure’ns de nosaltres mateixes, de la nostra situació. Eixe riure fluix que ens apareixia sempre al final de les etapes quan ja no podíem més...recordeu? I dels riures també hem passat a les llàgrimes: llàgrimes d’alegria, de cansament, de patiment i d’emoció.

Si haguera de triar un moment del viatge, segurament seria l’arribada a la catedral de Santiago de Compostela. L’última etapa es va fer dura i llarga; 18 quilòmetres després d’una matinada a les 4 del matí, una eixida nocturna i poques però intenses costeres amunt i avall van fer més desitjable que mai l’arribada al nostre destí, aquella Praça do Obradoiro on les gaites sonen a glòria i victòria, a superació i alegria, i on les llàgrimes no van tindre la suficient força d’esperar-se per arribar-hi: 100 metres abans de vore la catedral de cara, les cinc ens vam fondre en un abraç col•lectiu banyat de llàgrimes que era delator del cansament, l’esforç, l’alegria i l’amistat que hem aconseguit reforçar durant aquests dies. “Que ho hem aconseguit xiquetes, que ho hem aconseguit!”, era l’únic que podíem dir.

2010-07-28T13:40:00.003+02:00

“Temps de batuda”, d'Enric Valor, és un llibre que m’ha ajudat a conéixer més de la vida dels nostres avantpassats. Situat en els primers mesos de la Guerra Civil a les terres de Castalla, és el reflex de la vida a un mas d’una família que, en temps difícils, torna al seu poble des de la gran ciutat, València, en l’època de la batuda. A la història es mostra quant mal es va fer durant la guerra, tant d’una banda com d’altra, i com els extrems mai són bons. També ens ensenya que allò que val són els fets de cadascú, allò que u demostra, i no la sang que corre per les venes.

El llibre és un autèntic recopilatori dels utensilis dels masos, de la botànica de la zona, del treball agrícola i de la vida a un mas de la muntanya. A tots aquells que sou de poble, de la vesant meridional del País i sobretot a la gent gran que ha viscut aquestes experiències, el mestre Valor vos agradaria molt.

“Temps de batuda” va arribar en un moment idoni, en què les paraules de la dedicatòria sonaven a glòria i il•lusió. Frederic és, sense dubte, el teu retrat d’aquella època. Amb la Ireneta no m’identifique, no sóc tan valenta i forta. Se’n va, ara, amb la glòria, i s’emporta la il•lusió. Per a cada etapa hi ha un llibre, i aquest l’identificaré sens dubte amb les darreres setmanes.

Entre periodisme i literatura, què hi ha?

2010-07-27T14:25:00.008+02:00

El periodisme és tot un món. Ja m’ho imaginava abans d’entrar-hi i ho he constatat enguany amb les coses que he aprés i he vist a la carrera. És un món complex i divers, un món gran. Cal dir (tant sobre la titulació de Periodisme com de la resta) que no sempre trobem el que esperem a les aules de la Universitat. Quan u acaba la Selectivitat, es decideix i escull la opció que troba més adient per a estudiar el curs vinent, normalment no té massa idea del que es trobarà a la carrera, o fins i tot potser té una idea equivocada. Per això, de vegades ens podem emportar sorpreses positives així com d’altres no tan agradables. Això també ho he constatat enguany: a classe hi havia gent que havia deixat altres carreres i s’havia decidit per Periodisme, gent que creia que el periodisme era el seu futur i s’ha decebut el primer mes, gent amb ànsia de saber-ne més i més sobre l’ofici que delera tant com la vida pròpia, gent que ha descobert que el periodisme no era el que creia, però que també li agrada. A mi, la idea de ser periodista sempre m’havia rondat pel cap, tot i que no sabia massa bé per què. A classe hi ha gent que té molt clar que vol ser periodista per denunciar injustícies, altra que es dedicarà als esports, companys que es desviuen per periodisme musical,etc. Quan vaig arribar a la carrera em vaig donar compte que jo l’havia triada simplement perquè m’agradava escriure i perquè considerava necessària la transmissió de la informació. Em vaig quedar un poc sobtada al veure la passió amb què alguns s’enfrontaven a la carrera; una passió envejable, d’altra banda. Molts ja coneixien els continguts de la carrera, ja havien treballat en mitjans de comunicació, sabien mil noms de periodistes famosos i es reien (com faig jo ara també) de l’estil incoherent de molts periodistes. Jo, aleshores, no ho entenia, i em sentia relativament petita dins aquella classe empinada de la Facultat. Callada, com sempre, observava i escoltava, i ha acabat el curs sense que m’atrevira a fer cap comentari amb contingut a classe.

Durant el curs n’he aprés molt, possiblement pel poc que en sabia, de la matèria. Que si no s’utilitzen els gerundis, que si subjecte+verb+complements, que si la piràmide invertida, el lead o els titular breus i concisos, etc. Me n’he adonat també que el periodisme és diferent de com l’imaginava. Jo somniava en un periodisme literari, i potser per això vaig triar la carrera; perquè m’agradava escriure, transmetre la meua opinió i els successos del món, però no d’una manera seca i senzilla, sinó amb un llenguatge enriquidor i complet, que fera pensar el lector. Però resulta que no, que els periodistes ens hem de limitar a transmetre la informació i au, a expressar-nos de la manera més senzilla possible perquè el lector ens entenga; hem de ser breus, com més millor, perquè ens lligen, perquè ningú manté l’atenció al periòdic més de mitja pàgina, i fins i tot ens detallen en quin ordre hem d’exposar els fets. No m’ho imaginava així, la veritat. De fet, al primer quadrimestre vaig escollir una frase de Manuel Vicent que igualava el periodisme amb la literatura per a fer una exposició a un examen. Estava convensudíssima que aquestes dues matèries no diferien en tant, i que una aproximació entre ambdues podria convertir l’estil periodístic en quelcom més agradable o aconseguir una literatura de fets reals. Però els discursos i xerrades dels professors a classe m’han obligat a creure que el periodisme no té res a vore amb la literatura, que una notícia no és una novel·la, o que no estudiem per a escriure historietes boniques als periòdics. Em va decebre la idea, però fins i tot m’havia arribat a convéncer de que era així i que ho hauria d’acceptar.

Per sort, últimament he llegit diversos articles sobre el periodisme que m’han fet obrir els ulls cap a un altra perspectiva. Grans periodistes, que moltes vegades també són escriptors (doncs, com jo m’imaginava, en alguns casos no hi ha tanta diferència d’un ofici a l’altre) aposten per un periodisme literari, perquè es reconega la proximitat d’ambdues matèries, perquè no es tracte el llenguatge com un simple instrument de transmissió, sinó que siga alguna cosa més en el procés d’informació. Per què ens hem de limitar i sotmetre a unes normes tan complexes que no ens deixen desenvolupar un estil propi a l’hora de contar històries reals (doncs això és el periodisme)? Està clar que han d’existir normes i maneres determinades de fer i dir les coses, però enguany m’havia arribat a convéncer que els periodistes érem simples màquines que escrivíem la informació de la manera en què ens havien ensenyat, sense possibilitat d’aportar-hi absolutament res.

Tot aquest debat encara obert, em confirma com n’és de gran i divers el món del periodisme. Durant el curs ho he observat també, ja que cada professor té una idea totalment distinta fins i tot de per on cal començar a escriure una notícia. I jo, després de fer totes aquestes reflexions, continue sense saber si em dedicaré al periodisme esportiu, al musical o a recol•lectar successos i portar cafès al cap de redacció d’algun periòdic; fins i tot dubte ja si vull ser periodista. Però estic més contenta, perquè he vist que l’esperit d’alguns grans com García Márquez, Leila Guerreiro, Octavio Paz o el més proper Manuel Vicent es manté en peu, sobretot a l’Amèrica Llatina, i que no estic tan grillada com havia arribat a pensar en aquest aspecte. Mentre resolc els meus dubtes, continuaré llegint articles que m’omplen la boca de paraules saboroses, verbs dolços, històries amargues i finals inesperats. I ara pense: no estaré confonent un article periodístic amb una novel•la d’Agatha Christie? Quin embolic.

Miguel, el poeta d'Oriola

2010-07-21T20:35:00.004+02:00

Tindria poc més de dotze anys quan vaig tindre a les mans per primera vegada un llibre de Miguel Hernández. Vell, engroguit i doblegat, “Cancionero y romancero de ausencias” es trobava a l’estatge de la planta baixa, on romanen tots els llibres dels pares. Recorde que el va obrir mon pare; li agradava molt un poema i me’l volia donar a conéixer. Aquell poema, no recorde quin, em va encuriosir, i em vaig dir que un dia llegiria amb més deteniment aquell poeta. Després, a l’escola, en vaig saber més d’ell, però ja se sap que allò que aprenem a l’escola ho oblidem fàcilment.

Farà dos anys vaig retrobar el “cancionero” i me’l vaig emportar a l’habitació. Entre les pàgines grogues vaig trobar versos desconeguts, així com d’altres més propers gràcies a la música de Serrat: “Menos tu vientre”, “Boca”, “Nanas de la cebolla”. Buscava amb deler la famosa “Elegía”, de la qual ma mare m’havia parlat molt pel valor afegit que per a ella tenia, però allà no la trobaria. Seria més endavant, a un llibre de literatura de l’institut, on quasi l’aprendria de memòria.

Enguany, com que fa 100 anys que va vindre al món l’humil poeta d’Oriola, s’ha escrit molt d’ell. Jo n’he llegit bastant (que no suficient) i he aprés moltíssimes coses que no sabia. Quan es va proposar fer un altre experiment artístic amb el Col•lectiu Artístic de Sella però aquesta vegada sobre Miguel Hernández, vaig decidir llegir i saber-ne més: “El rayo que no cesa” y “Poemas sociales de amor, de guerra y de muerte”. Les explicacions i narracions sobre el poeta que en donen aquests poemaris m’han contextualitzat l’autor i m’han fet saber més de la seua vida, fet molt important per entendre’l, com el seu passat catòlic, que el seu amic Ramón Sijé era feixista o el rebuig que va rebre per part d’altres grans poetes com Lorca. Però ha sigut hui quan realment he interioritzat tota la seua història mentre Lluís ens contava alguns fragments d’aquesta. Ell la viu i ens la fa sentir tan propera que fins i tot anomena el poeta pel seu nom, “Miguel”, com si d’un amic de tota la vida es tractara. Potser d’això es tracta, de sentir-nos “Miguel” per una vegada, doncs al cap i a la fi ell era també era un artista i d’un poble alicantí. Siga com siga, intentarem portar endavant aquest nou projecte impulsat una vegada més per aquest home transmissor de cultura de tota mena i que sempre m’inspira per escriure. Gràcies Lluís, i endavant CAS.

Un altre adéu

2010-07-16T21:55:00.001+02:00

Una oda a l'enyor. Perquè de vegades no sabem què, però enyorem.

Lluís Llach - Cant de l'enyor

Relacions amb els animals marítims

2010-07-06T00:48:00.003+02:00

Ningú m’havia explicat que els peixos eren indefensos i no tenien cap perill. Des de petita, mai m’havien agradat. A la platja, quan la resta de nens els perseguien a corre-cuita, jo els fugia, com si aquells diminuts animals anaren a nadar darrere meu fins pegar-me un mos que em deixara immòbil. Ni els peixos ni la resta d’animals marítims: la veritat és que tant la fauna com la flora marina mai m’havien fet massa gràcia. Des que posava el primer peu dins l’aigua que tenia els ulls ben oberts per observar el camp d’acció que tot ser viu tenia a la meua redona. Si l’aigua estava enterbolida, forçava la vista al màxim per endevinar què hi havia davant de cada passa que donava. Si estava clara, em feia por mirar per si entreveia algun ésser que no m’agradava. Per no parlar de les temudes meduses.

Per tot això, anar a la platja sempre havia sigut per a mi un patiment, en lloc d’un moment d’esbarjo i diversió, com ho és per a la majoria. A més, torrar-se al sol i arrebossar de sorra com una croqueta no és gens agradable. Però l’esperit de superació que em correspon em va fer anar un dia més enllà, i, després de superar el pànic a nadar entre peixets fins i tot a la Font Major, em vaig atrevir a posar-me les ulleres, el tub i les aletes i mirar amb profunditat tot allò que les aigües marines amaguen. La primera impressió, recorde, no va ser gens agradable: quina por mirar per avall i observar la profunditat, a més a més plena de peixos escorredissos que en mig segon podrien estar al meu costat i algues inquietes que es movien d’un costat a l’altre sense parar. Després d’aquest moment de pànic, vaig traure el cap de l’aigua i vaig repensar. “Respira fons, relaxa’t. Tranquil•la. Només són peixos. Comprova que si mous les aletes a prop d’ells fugiran. Va, torna’t a posar les ulleres. Buida el tub d’aigua. Així, bufant fort. Ara no et poses nerviosa. Anem”. Aleshores, la segona impressió va ser una altra. La veritat és que mai m’haguera arribat a imaginar que podia sentir aquella calma mentre nedava enmig de la mar i mirava amb deteniment cada ésser i cada secret que amaga aquesta. I enmig d’aquella plenitud, l’únic soroll, el de la pròpia respiració.

Poc a poc he anat perdent la por als peixos i a la mar, tot i que he de confessar que encara no em trobe del tot segura dins l’aigua salada. Continue –i crec que continuaré sempre- tement l’aparició d’una medusa cada vegada que hi fique el cos. Però ara ja no desconfie tant de la majoria dels animalets marítims, de qui he descobert que no són per a res dolents i que quan estic a un metre d’ells ixent corrent. Però tot i l’avanç que he fet en aquesta qüestió, no he pogut deixar de sorprendre’m hui quan m’he trobat amb una estrella de mar a la mà mentre l’animalet s’adaptava a la forma d’aquesta amb les ventoses, o perseguint a un peix multicolor pels penya-segats de la Cala d’Ambolo. Acabaré fent-me col•lega dels meus temuts enemics marins?

Records d'un any a València

2010-07-02T18:32:00.002+02:00

Per última vegada obric la porta del pis. Avinguda Alfahuir número 22 porta 20. Al fons del corredor, l’habitació sembla una altra: buida, blanca i sense decoració, fins i tot fa eco quan parle dins d’ella. Revise la resta de la casa, que roman pràcticament igual que sempre, i agafe els últims afers que em queden per allà. Ara sí, tanque la porta i li dic “adéu” al pis i al primer any d’universitat. La veritat és que no sent pena per l’habitatge, tot i els moments i secrets que hi guarda. Potser el fet de canviar varies vegades de casa últimament m'ha fet immune a aquestes situacions.
Més que pena, però, el que em provoca recordar el primer any a la uni que ara deixe enrere és enyorança. Recorde perfectament quan vaig arribar, maldestre, vergonyosa i nerviosíssima. Recorde les primeres amistats, els primers contactes, i la companya incondicional que des del primer moment m’ha acompanyat en aquest viatge per la carrera de Periodisme. Em ve al cap, també, la curiositat que sentia al principi per tot. Els professors, les assignatures, el voluntariat lingüístic i la conseqüent integració en el BEA, que tants bons moments i també maldecaps m’ha comportat, però que per res canvie. Recorde el descobriment de la ciutat, les primeres vesprades per Benimaclet, les primeres nits de festa (que foren, sens dubte, les més intenses) i la poca destresa a la cuina, defecte que amb el temps he anat curant (tot i que no massa).
I entre record i record, entre anècdota i anècdota, me n’adone que l’any ha passat volant. De periodisme, n’he aprés bastant. De convivència, més encara. He aprés moltíssim del funcionament de la Universitat, així com també he format part activa d’aquesta. He memoritzat carrers, parcs i barris, places i bars. He descobert el Glop i l’Standby, i, per descomptat, el memorable Planeta Azul. Però si hagués de triar la millor de totes les coses bones que m’emporte d’aquest primer any a València, seria sens dubte l’amistat que he fet per tot arreu. L’altre dia em deia algú que el món està ple d’imbècils; doncs sí, n’hi ha, d’imbècils, però sens dubte també hi ha gent fabulosa amb qui paga la pena compartir aquest espai-temps que els humans solem anomenar vida.

Carta de records i recordatoris

2010-06-24T17:25:00.002+02:00

S’acaben les classes i cessa la meua vida a València durant uns mesos. Tinc ganes de tornar, però la veritat és que ha sigut un any fantàstic i em fa llàstima haver de deixar els companys per un temps; els últims dies al seu costat m’han acabat de confirmar que són gent molt gran. Bé, així ens retrobarem amb més gana. A més, l’any que ve tu i jo ja no estarem porta amb porta; tot i això, alguna cosa em diu que no ens separarem.
Toca fer de nou les maletes i tornar a casa. Quina bogeria haver de recollir i traslladar tot el que hi ha a aquest pis! Mai m’havia adonat de totes les coses que m’havia emportat cap a València. Així que per a poder arreplegar-ho tot, decidisc organitzar-me. Comence per la tauleta de nit. Obric el calaix de dalt i vaig agafant tota la roba interior que trobe allí, entre la qual hi ha algun que altre mitjó foradat que se’n va al fem o algunes bragues que feia exactament deu mesos que no veia. Quan crec que el calaix ja està buit, note al fons un tacte distint al de la tela; sembla un paper. L’agafe, i em sorprenc. Descobrisc la carta que em vas escriure fa uns mesos i que instintivament vaig dipositar allí dins per tindre-la sempre a prop. Recorde, aleshores, que no tot ha sigut sempre tan dolç durant la nostra estància a la ciutat, i rememore alguns dels mals moments. Que estaríem sempre juntes, deies, que passara el que passara ens teníem l’una a l’altra, i això era el més important. També que tenies por que ens distanciàrem tot i dormir porta amb porta, però que, per experiència, suposaves que això no passaria. M’animaves a seguir endavant, a comptar amb tu, a passar dels mals rollos. Recorde també les llàgrimes que vam creuar el dia abans de l’escrit, fruit de l’angoixa que ens produïa estar lluny de casa i sentir-nos encara un poc marejades amb tant de canvi. Però què vols que et diga? Saps que la nostra vida és un canvi constant; sempre ho ha sigut. I al final, ens hem acostumat. O podries tu viure ara amb un seguit de successos monòtons i rutinaris? Segur que no, trobaries a faltar les sorpreses.
Recorde, a més, el moment en què vaig descobrir aquella carta. No sé bé si era de nit o de dia, però tu no estaves a casa i jo acabava d’arribar. Quina sorpresa llegir eixes paraules en un moment com aquell! Sempre m’han calmat les teues paraules. I ara, la retrobada de la carta, arriba en un moment en què potser algú m’havia de recordar totes eixes coses. Com aquell dia, em tornen a caure les llàgrimes.
Reflexione sobre l’any i sobre la nostra relació, i descobrisc que potser hem estat massa lluny tot i tenir-nos tan a prop. L’any que ve, pense, com que no et tindré tan propera, promet buscar-te més i ser més teua. I pensant, em ve al cap un moment de fa un any, a final de curs, mentre reflexionàvem juntes a un bar i prometíem que tot aniria bé, que el curs de la vida no havia sigut fàcil i no ho seria (ja ho sabíem), però que ens mantindríem juntes, encara que fóra mentalment. Doncs ja ho saps, et recorde aquesta promesa. Tin-la present. T’estime.

Estudia en valencià a l'ies Pere Maria Orts i Bosch de Benidorm

2010-06-18T13:05:00.004+02:00

Tots aquells que curseu ESO (sobretot la gent de 4t), estudieu a Benidorm i estigueu interessats en estudiar el batxillerat en valencià teniu l'oportunitat de fer-ho a l'ies Pere Maria Orts i Bosch.

Ara mateix, si no m'equivoque, no hi ha cap institut a Benidorm on es curse el batxillerat en valencià. Això es deu a que la demanda de la línia valenciana a aquest poble és ínfima, i encara resulta més insignificant quan la gent que desitja estudiar en aquesta opció està repartida pels distints instituts que hi ha: en cap centre hi ha alumnes suficients per a fer les classes, i no es dóna el vistiplau per a fer un grup de línia, ja que les classes de batxillerat han de ser nombroses. En canvi, si tots els que volen estudiar en valencià anaren al mateix institut, sí que hi hauria prou gent per fer un grup. Ara, l'ies Pere Maria Orts i Bosch dóna l'oportunitat d'aconseguir que açò es complisca; l’únic que hem de fer la resta és promoure que la gent que estudia a Benidorm es matricule a aquest institut, i fer així un grup significatiu perquè aproven la iniciativa.

Sense cap mena de dubte, és important que els alumnes que desitgen estudiar en valencià es matriculen a aquest institut, encara que supose cert sacrifici, com deixar alguns companys i professors o canviar d’institut, perquè l’ambient a les classes de línia és, en general, favorable, i perquè cal demostrar que encara queda algú (i no pocs) interessat en rebre classe en aquesta llengua. A més, el professorat de l’ies Pere Maria està ben preparat i és acollidor, i estic segura que els alumnes que decidisquen anar-hi tindran una bona acceptació entre els companys.

D’altra banda, seria interessant que des dels distints col•lectius que hi ha a Benidorm que es preocupen per aquestes coses (pocs) es fera alguna cosa per promoure aquesta iniciativa o una altra semblant per fomentar l’ús del valencià tant a les escoles com als instituts, doncs l’oferta i l’exigència és cada vegada inferior. Sembla trist haver de fer un cridament amb aquest contingut a aquestes altures, però és necessari.

Animeu-vos! Entre tots hem d’aconseguir que aquells que ho desitgen puguen exercir el seu dret a estudiar en valencià!

Descobrint aquest món cruel

2010-06-04T12:23:00.004+02:00

"A Àfrica, on moltes ciutats doblaran la seua població en dues dècades, en aquests moments hi ha ciutats com Nairobi on un 60 per cent de la població viu en suburbis que ocupen un 5 per cent del territori total. Per a entendre aquest fenòmen, pot ser rellevant recordar que un de cada quatre països té lleis que contenen clàusules que impedeixen la propietat del sòl i la suscripció d'hipoteques a les dones; i també assenyalar que, encara que la majoria de pobladors d'aquests suburbis depenen econòmicament de l'economia sumergida, en moltes parts del món, com Índia o Nigèria, sovint a aquests barris hi viuen professors universitaris, estudiants, funcionaris o treballadors del sector privat. Aquests espais abigarrats són també llocs on es produeixen vibrants mescles culturals que resulten en noves formes d'expressió artística i creativitat, com ens mostra la història de la cultura musical del jazz, el blues, el rock, el reggae, el fado o el flamenco".

R. Castelló, Pensar nuestra socieda global.

No sé si aprovaré, però me n'adonde que els moments d'estudi serveixen per a nodrir-se de coneixements i per a sorprendre's. No creia que la qüestió de les dones era tan seriosa: un de cada quatre països... No crec que estudiar-ho servisca per a canviar el món, però almenys algú es conscienciarà de les barbàries que encara existeixen i permetem.

Viatgers i llengües. De la necessitat de saber idiomes en un món globalitzat.

2010-05-31T21:40:00.004+02:00

L’alemanya, carregada amb la maleta que li farà d’armari durant els propers dies, puja al tramvia. Al number 4, com li havien dit. Tranquil•lament escull un seient que s’adeqüe a les seues condicions: amb espai al voltant i proper al mapa de les parades. No té cap problema per trobar-ne un a mesura: el transport està pràcticament buit. S’asseu, col•loca bé tots els estris i encén el reproductor de música, alhora que s’enganxa els auriculars a les orelles. Amb tot això, ja han passat dues parades i ella ha perdut al compte. A la següent estació pugen els revisors. Són dos, petits, amb cara de bona persona i parlant en valencià. Quan pugen, es dirigeixen cada un cap a un costat del tramvia per demanar els tiquets als escassos viatgers. Com que l’alemanya s’ha assegut al seient més proper a la porta, és a la primera que li’l demanen. Bé, no li’l demanen. El revisor, pausat i sense cap mena de pressa, es planta al seu costat i la saluda: “hola”. “Hola”, contesta la rossa. Com que l’home no es mou del seu costat, la jove decideix mirar-lo intrigada, intentant esbrinar què és el que vol. Perquè ell, evidentment, no li ha dit que només vol comprovar que porta el tiquet. Quan la situació ja es fa incòmoda, el revisor ho soluciona tot amb un sol mot: “tiquet”, diu. L’alemanya es posa nerviosa i comença a buscar sense èxit per la cartera. Després d’una profunda busca, mira amb cara de corder degollat el revisor (qui continua inalterable al seu costat) i li diu: "I don’t know where is my ticket". “Què?”. Després d’esta escanyolida resposta, la rossa aconsegueix fer-li entendre amb gestos que no té tiquet. Ell, aleshores, li diu: “¿dónde vas?”. “I took it in the college...a few stops before”. “¿Al colegio?¿A qué colegio?.”In the college...Cervantes...”.”¿Cervantes?¿Qué colegio es ese? Te digo que a qué parada vas”, insisteix, una mica més alterat. L’altre revisor endevina l’enrenou des de l’altra banda del tramvia i s’aporopa. “Veges, perquè no m’entén. Duc un rato preguntat-li que on va i no ens aclarim”. El nou revisor, calb i amb la mateixa parsimònia que el seu company, es queda pensatiu i li pregunta a l’alemanya: “where ARE you go?”. “Sorry?I took it in the college, in the college”, repeteix ella assenyalant la direcció contrària on es dirigeix el tramvia. “No, si és que no n’hi ha manera...”, diu indignat el primer revisor, amb la màquina dels bitllets a la mà.

De repent, una veu aguda i entretallada, després de molt pensar-s’ho i repensar-s’ho i després de comprovar l’ínfim nivell d’anglés que tenim a aquest país, decideix intervenir en la conversació. “Sorry”, diu dirigint-se a l’alemanya, “where do yo gou?”. Els revisors la miren sorpresos, com si acabara de pronunciar la frase més complexa de la llengua anglesa. “Oh! I don’t know the name of the stop, because I’m here just a few days, but I can show it on a map”. “Ok, so there’s a map”, respon la veueta assenyalant el mapa que queda just al seu costat. “I go here”, marca amb l’índex una parada. “A Pont de fusta? Dos euros veinte”.

València-Palma, Palma-València

2010-05-25T15:16:00.004+02:00

És la primera vegada que agafe sola l’avió. Per evitar problemes, isc de casa amb temps de sobra i arribe a l’aeroport dues hores i mitja abans de l’hora d’eixida; comence a pensar que se m’està apegant la maleïda (o beneïda, segons es mire) costum de l’avi d’anar als llocs tres hores abans. Ho duré en els gens. Una vegada a l’aeroport, arrastrant la maleta de mà que duc per tal de no haver de facturar, pregunte ací i allà, compre el periòdic, m’ho mire tot amb temps, agafe la targeta d’embarcament i m’ho torne a mirar tot. A les 12:30 a embarcar. Bé, em queda més d’una hora. Passege, compre xiclets, continue llegint. 12:25; crec que aniré apropant-me a la cua per tal de passar per la màquina vigiladora. No hi ha massa gent, avança amb bastant rapidesa. “Últim avís per als passatgers del vol d’AirEuropa a Palma de Mallorca. Embarquen urgenment”. Merda! Eixe és el meu! Què faig? Em cole? No, que vergonya... Millor m’espere ací, segur que em dona temps. Molt bé Laieta, anem bé. Encara no hem eixit de València i comencen els problemes. “Embarcar” no vol dir “passar per la màquina vigiladora”, sinó pujar a l’avió, saps? Vinga va, per favor, feu-ho ràpid que tinc pressa. Bé, ja em toca a mi. A vorem. “Piiipiiipiiipiii”. “Torne a passar, per favor”. Anem-hi. “Piiipiiipiiipiii”. Perfecte, perfecteeee!! Tocadeta de dalt a baix. “Pot passar”. Uf! Corre, Laia, corre. “Perdone, el vol a Palma?””Aquesta porta, passe”. Bé, ja estic quasi dins. Corredís avant i ja veig la porta de l’avió. Aleluia. Maletes per ací i per allà, entrebancs, i el seient al costat de l’ala. Bé, m’agrada, tinc finestra i a més viatge sola. “Tripulación, preparada para el despegue”. Anem allà! Conforme comença a elevar-se m’entra el riure, i no puc dissimular-ho. És del nerviós i del canguelo. Pensaran que estic loca, però tant em fa. Mira, per allà deu estar Sella; les persones comencen a paréixer formigues, i els vaixells semblen de mentida. Ja estem entre els núvols. En uns minuts, a Palma.

A la tornada decidisc, erròniament, no seguir la costum de l’avi, doncs vaig poder comprovar que no em va servir de res anar-hi tres hores abans. Amb hora i mitja, sobra. 14:15 i ja hi sóc a l’aeroport. Busque les pantalles i un vol que isca a les 15:45 cap a València. Bé, sembla que a aquestes pantalles no hi està. Miraré en aquelles. Tampoc. “Perdone, el vol d’AirEuropa a València?””Però encara no has embarcat?””Mmm..no...no he embarcat. Però no era a les 15:00 l’embarcament?””No, el vol ix a les 14:45, l’embarcament era fa un quart d’hora”. Bé, Laieta, de puta mare. “Escolte, i no puc pujar?No estic encara a temps?Queda mitja hora...”“No, ja hem tancat les portes. El següent vol ix a les 19:30 o demà a les 7 del matí, i són 60 euros més”.

Sort que Mallorca és preciosa i el viatge mereixia tots els entrebancs necessaris per tal de gaudir tant.

Blau

2010-05-18T23:06:00.001+02:00

La mirava fixament. Li emanava una calma absoluta. Mai s’havia sentit tan protegit com refugiant-se en aquell creuar de mirades. Era penetrant, com sempre, fixa, constant, segura. Tot i la distància, podia endevinar la grisor tan característica del seu iris quan li pegava el sol de gaidó. Aquell reflex sempre li entristia el blau dels ulls, però li donava un aspecte més interessant que de costum. Això li agradava, i ella ho sabia. Quan veia que començava a gaudir massa amb aquell intercanvi d’esguards, ell es mossegava el llavi inferior. Sabia que només li calia fer aquest petit gest perquè començara a posar-se nerviosa. El primer que delatava el seu nerviosisme era el lleu somriure que se li obria al queix dret, lentament, acompanyat per un petit forat a la galta del mateix costat. Conjuntament, obria sens adonar-se’n els forats del nas varies vegades, fins que el riure del contrincant li advertia que li havia tornat a passar. Aleshores tancava el nas fortament al mateix temps que sospirava amb lentitud, i els pits se li omplien d’aire de mode que feia goig veure’ls. Quan soltava l’aire de nou el cap se li inclinava cap avall, acompanyant el moviment del tòrax, i se li quedava una mirada molt atractiva, d’avall cap amunt, que, acompanyada per un somriure encara amagat, li feia entrar ganes de pegar-li un mos. Ella endevinava aquests pensaments i, aleshores, li retria a canvi un somriure molt més elegant i sincer que li delatava que si volia, podia menjar-se-la. Ell ho comprenia i se li apropava amb tranquil•litat, per por que en qualsevol moment el moviment poguera semblar agressiu i marxés. Avançava el cap poc a poc cap al de la companya, fins que estava tan a prop que quasi podien topar-se amb el nas. Era en aquell moment quan estirava la punta de la llengua per tocar-li els llavis, com a ella li agradava, i se n’adonava que tot allò era només aigua, que la mirada blau que s’imaginava era el color blau marí de les ones, i recordava que els moments de complexitat s’havien esfumat amb l’última lluna.

Moments de calma

2010-05-13T23:53:00.001+02:00

Flueixen les paraules. Flueixen com si d’un riu de lletres es tractés la vida. Corren amb facilitat, ixen soles, s’acceleren i cessen de tant en tant, quan els sospirs omplin el buit que hi deixen. Tenen un ritme irregular, com els batecs del meu cor que tu pots sentir. Els pulmons s’inunden d’aire lentament i el teu cap puja i baixa al ritme que ho fa el meu pit. T’acarone els cabells. Els meus dits s’enreden amb els pèls, suaus, nets, escorredissos. I just en el moment en què tu et disposes a tancar els ulls, deixant-te portar per la calma del moment, els meus llavis s’apropen al teu coll, nu, i tornes a la realitat.

1984, la novel·la de l'autoritarisme

2010-05-10T23:38:00.002+02:00

Hi ha llibres i llibres. Llibres llargs, curts, intensos. Llibres alegres, fantasiosos, realistes. 1984 és un llibre al qual no li podria atribuir un únic adjectiu. Abans que res és un gran llibre, com ho és el seu autor, George Orwell. Després, és un llibre amb un valor personal afegit. I per últim, és un llibre diferent a tots els llibres que havia llegit fins ara.

1984 va arribar a les meues mans aquest febrer. En ple període d’exàmens em vaig apropar a l’institut per visitar tot allò de l’any passat que he deixat enrere. Entre moltes altres coses, allí em vaig trobar amb els professors que m’han format com a alumna però també com a persona, i amb els quals he aprés més lliçons de la vida que matèria. La veritat és que la connexió de la classe amb el professorat era atípica, però molt agradable. Doncs bé, una d’aquests professors que han marcat en la meua vida és Lola. Lola va ser la nostra tutora el primer any d’institut, quan anàvem més perduts que res, i professora d’Història quasi tots els cursos. A banda, Lola és una persona especial, única, molt seua, però amb qui sempre he tingut certa complicitat. Per a res esperava que aquesta complicitat poguera traduir-se, 4 anys després de conéixer-la, en dos llibres d’un conegut escriptor i periodista: Geroge Orwell, Homenatge a Catalunya i 1984.

No sabia quan els podria començar, a la universitat hi ha moltes coses per llegir i sembla que mai hi ha temps per a lectures complementàries. Però jo sempre el trobe: la veritat és que no puc anar mai sense un llibre en dansa. Fa un mes em vaig decidir a encetar aquesta nova lectura, i em vaig endinsar en l’aventura que ha significat llegir-la. 1984 és la novel•la de la Guerra Freda, de l’autoritarisme, de la falta de llibertat. Reflexa, d’una manera molt peculiar i en gran part imaginària, la societat dels règims dictatorials, on els individus perden totalment l’identitat personal i es rigen, sense dubtar-ho, per les normes que instaura el poder; si no ho fan, el Gran Germà, que tot ho vigila, els farà pagar el seu càstig. Fins i tot amb els sentiments més arrelats pot acabar el Gran Germà.

Quan vaig girar l’última pàgina em va quedar un regust amarg. Últimament em passa amb tots els llibres: esperava un altre final i el que hi havia em va deixar perplexa (segurament de com n’és, de real, i de lo dur que és acceptar que puguen succeir aquestes coses). Vaig decidir que després d’aquest no en llegiria cap altre fins l’estiu, però evidentment no ha pogut ser. Eixa mateixa nit vaig acabar El rayo que no cesa, de Miguel Hernández, i uns dies després arribava a les meues mans una altra novel•la, Els lluitadors, amb qui ara compartisc els dies.

Hi ha llibres i llibres. Llibres que fan tard, llibres amb un fort significat, llibres còmics i llibres sincers. De tots aquest, els que arriben per Sant Jordi sempre són especials.

La València anònima i turística

2010-04-25T22:29:00.004+02:00

Com dos cossos moribunds ens movem per la ciutat en busca de no sabem què. Es presenta un matí tranquil, de diumenge, i amb el cel descobert. El café, amarg; les paraules, curtes. Caminant cap al que per a mi és “avall” i per a la resta del món és “el sud”, observem coses tan insignificants com els rètols de les tendes i deliberem sobre aspectes tan poc transcendentals com l’origen del nom de les parades del tramvia. Nosaltres i les nostres lletres: no les podem deixar de banda mai. En la llunyania guaitem les Torres de Serrans, l’antiga entrada a la capital. Si creuem el pont ens presentarem enfront d’elles de seguida, i si pugem les escales podem observar València com ho fan els ocells i com ho feien els guardians de la ciutat. Seguim, i arribem a la Plaça de Manises, des d’on escoltem el soroll de la dolçaina i el tabalet que ens recorda que hui és 25 d’abril, alhora que ens rememora que aquest és el motiu principal de la ressaca que tenim: la commemoració de la batalla d’Almansa. Per aquell parquet amagat arribem a la plaça de la Verge, on les ballaores dansen, els músics toquen i la gent s’aglomera per tot arreu. Uns metres més endavant podem gaudir d’una altra part de la nostra cultura (sí, per molt que no ens agrade): la missa a la catedral. L’escoltem, perquè tot i que no hi creguem, és interessant. Després, pel carreró estret que fita amb la catedral, arribem a l’altra plaça, la de la Reina, on l’aglomeració de gent és encara major i angoixosa. Carrer de la Pau, Palau del Marqués de Dos Aigües, passos sense rumb, Parterre. Descans, silenci, més deliberacions i carrer Colón. Ajuntament, més aglomeracions, semàfors; Plaça de Bous i Estació del Nord. Plaça de Sant Agustí, Muvim i el Parc de la Cultura que no arriba.

Me n’adone que ja controle la ciutat. Puc deambular per ella sense rumb i finalment trobar-me, després de perdre’m a propòsit. M’agrada València i m’agrada eixa sensació de saber on estàs però poder sentir-te perdut i desconegut. I en dies com hui, m’agrada l’anonimat de les ciutats. Que semblem dos hippies estrangers tirats pel carrer? Potser. Fins i tot potser ho som en eixos moments. I a mi m’agrada poder ser qualsevol cosa sense que m’importe ni a mi ni a ningú. Demà, si vols, seré formal. Ningú a la gran ciutat no recordarà el meu avui.

La València tranquila i plujosa

2010-04-17T21:50:00.003+02:00

Hi ha tantes coses a dir que quan m’enfronte a la pantalla de l’ordinador no sé ni per on començar ni quin tema escollir. I a la fi acabe per no escriure res. Però hui sent la necessitat d’enllaçar unes quantes lletres, tot i que siguen incoherents.

Quedar-se a València és fa cada setmana més quotidià i menys fastigós, i li estic trobant cert regust dolç a la ciutat. A més, ara ja la conec molt millor que al principi i em puc moure per ella amb molta més agilitat. Per a variar, el temps no acompanya: núvols, núvols i més núvols, i de tant en tant quatre gotetes. El matí, curt, donada la llarga nit d’ahir. I per a dinar, coques. Quin bon invent el llibre de receptes de cuina de Polop!! Mai m’haguera imaginant pastant farina com quan vivia m’auela i anàvem a la Solana, però la veritat és que m’ha agradat moltíssim rememorar aquells moments: farina, ous, sal i sobretot moltes rises, han sigut els principals ingredients d’unes coques que han eixit boníssimes (tenint en compte que és la primera vegada que les féiem). N’hi havia de ceba, de llonganissa i de molletes. Per a tots els gustos. N’ha sobrat, així que si en voleu ja sabeu.

Per la vesprada, que ha començat tard ja que fer el dinar ens ha comportat bastant temps, una pel•lícula d’eixes que mai s’acaben de veure perquè la son arriba abans que el final: la siesta del borrego, amb la panxa plena i la manteta fins al coll. Després de la dormida, un passeig per la València que encara desconeixia: el parc de Marxalenes, un lloc bonic i tranquil on es pot gaudir d’una lectura pausada acompanyada pel soroll llunyà d’un partit de futbol juvenil i els cotxes que travessen la ciutat. De tornada a casa quasi em perd, però finalment la pluja que banyava els meus passos m’ha guiat per a trobar el camí que em retornava al meu habitatge.

I per a finalitzar el dia, més coca i una altra pel•lícula. Un dissabte més tranquil i casolà impossible.

Incoherència

2010-04-09T12:47:00.001+02:00

De vegades, en moments realment contradictoris i irracionals, pense que la música hauria d’estar prohibida. Provoca tot un fluix d’emocions incoherents que ens confonen. Tot i això, torne a prémer el play una vegada més.

La nostra senda del temps

2010-04-06T20:48:00.003+02:00

La senda del temps. Complicada senda que se’ns emporta i ens torna, que ens du d’un lloc a un altre, que ens guia pel curs de la vida. Hi ha qui diu que des que naixem tenim el futur escrit, és a dir, la senda del temps fixada. Jo no crec que siga així, el curs de la pròpia vida el marquem nosaltres. Però d’una manera o una altra hi ha coses que moltes vegades sí que queden determinades des que naixem o, si més no, durant els anys de creixement de la nostra vida. I és tot allò que ens atrevim a etiquetar com a nostre: el nostre poble, la nostra gent, el nostre amor, la nostra llengua, la nostra casa, la nostra família, els nostres moments, etc. No sempre és així, hi ha qui no sabria determinar de quin poble és, si té una llengua seua o una gent que sempre puga denominar com a pròpia. Però molts tenim un poble i una casa on tornar, on hi ha un família que ens espera, i la nostra gent que delera passar molts més dels nostres moments. Tornar a tot allò nostre sempre sol resultar grat, excepte quan ens adonem que les coses ja no són com eren abans o que, al contrari, no han canviat al mateix ritme que nosaltres. Aleshores és quan ens hem de preguntar si tal vegada el nostre lloc ha canviat i ja no és el de sempre. Pel contrari, pot ser que quan tornem ho trobem tot al seu lloc, com a nosaltres ens agrada, i estiguem ben contents de la retrobada. Prompte buscarem tot allò que ens recorda els millors moments del passat, la gent amb qui sempre havíem estat bé, els llocs que guarden els nostres secrets. En aquest cas, quan arribe l’hora de la retornada ens entristirem.

De tots els moments de la vida, el del comiat de tot allò nostre és un dels més durs. I sempre hi ha cançons que li posen banda sonora als moments durs de la vida.

Sorpresa

2010-03-26T19:45:00.007+01:00

Reste expectant. Sé que d'un moment a un altre sonarà el telèfon i apareixerà el teu nom a la pantalla. Mentrestant, feineje per casa sense massa sentit: ara cap ací, ara cap allà, ara obresve pel balcó, ara mire de reüll el mòbil. Estic pacient, perquè sé que quan sone el telèfon em rebrà una veu familiar i alegre que em transmet seguretat. Però alhora estic impacient, perquè l'espera es fa llarga. No sé per què encara em posa nerviosa esperar-te, si sempre has sigut un tardó, però sóc tan perfeccionista i puntual que la impuntualitat em desespera. Això sí, jo no pense cridar-te. Esperaré el temps que faça falta.

Fa temps que nosé res de tu, però hui és un dia especial, i sé que a tu tampoc se t'haurà oblidat. Em cridaràs, estic segura, com ho has fet cada any fins ara. I em contaràs com va tot per l'altra banda del món, com és viu allà, com és la teua nova vida. I em preguntaràs per cadascuna de les coses que envolten la meua (mai te n'oblides de res). I riure'm junts com sempre, tot oblidant els darrers malentesos. Tenim tanta facilitat per oblidar les coses dolentes i comprendre'ns de nou...

Per fi sona el telèfon. La musiqueta característica que m'acompanya des que el vaig comprar, ja que no m'he preocupat de canviar-la, em fa alterar-me i vaig ràpidament cap on es troba l'aparell. El mire i, efectivament, ets tu. El deixe sonar un poc més; no m'arada agafar-lo directament.

-Si?

-Hola.

-Ei, què tal?

-Bé. Gira't.

-Què?

-Que et gires cap al balcó.

-Què passa?

-Aparta la cortina.

-Per què? Què passa?

-No passa res. Fes-me cas, aparta la cortina.

Rere les cortines blanques que em va brodar la meua àvia, que aparte amb lentitud i nerviosisme mentre pense que no és possible que passe el que jo m'imagine, apareixes tu. Has pujat al meu balcó d'un bot i m'has sorprés una vegada més. El teu somriure és radiant, com sempre, i els teus ulls caramel brillen molt. Hui són pràcticament verds. M'has sobtat i reste perplexa. No moc ni un dit, ni dic ni un mot. No puc concebre que hages vingut de l'altre hemisferi directament al meu balcó. Amb una mà encara sostinc la cortina i l'altra la mantinc immòbil a l'altura de l'orella, amb el mòbil a la mà. Els meus ulls interaccionen amb els teus, i el meu somriure creix lentament, primer cap a un costat i després també cap a l'altre. No m'ho puc creure.

-Obri'm, no?

Encara puc sentir-te pel mòbil, ja que cap dels dos ha gosat a penjar. I també puc sentir-te a través dels vindres del balcó. Jo també tinc ganes d'obrir-te, però res millor que fer-te esperar un poc més. Continue mirant-te fixament quan de repent el meu somriure es converteix en una rialla innocent però burleta. Tanmateix, l'espera és curta. No puc resistir-me més, necessite un abraç.

Una mirada diferent de la Història de l'Art

2010-03-24T23:57:00.003+01:00

El cicle d’activitats per la Setmana de Igualtat del Bloc d’Estudiants Agermanats acabava aquesta vesprada amb la conferència de Àurea Ortiz, professora d’Història de l’Art de la Universitat de València. No he pogut assistir a tot, però clar dir que la feina realitzada no s’ha vist recompensada en totes les activitats. De vegades és molt desgratificant treballar per gent que és limita a anar a classe i poc més; però bé, pensarem que sempre hi ha algú per qui deixar-se la pell, encara que eixe algú siguem nosaltres mateixos.

Doncs bé, tornant a la conferència de hui, titulada Dones del segle XIX: muses i artistes, he de dir que m’ha fascinat. No coneixia Àurea, però els meus companys de la facultat d’Història me n’havien parlat bé. Al col•loqui (que cal dir que ha sigut molt participatiu), ha tractat la figura de la dona com artista i com a musa al segle XIX. Comentava que hi havia moltes artistes, tant o més bones que alguns dels més coneguts pintors i escultors del segle XIX, que mai van eixir a la llum, o que si ho han fet ha sigut molt limitadament, ja que ni tan sols ni als manuals ni a les classes de les universitats se’n parla massa d’elles. Quan he tornat a casa, he comprovat que al meu llibre d’Història de l’Art de l’any passat no apareix ni una sola artista del segle XIX (i el cas es repeteix a molts més segles). Les dones eren considerades aleshores només com les muses de l’art, com la inspiració dels artistes masculins. Ocupaven molt dels quadres que els homes pintaven, sobretot nues. Però ells no s’atrevien a reconéixer que la font d’inspiració dels seus quadres eren simples dones normals i corrents i que la finalitat de molts d’ells era l’excitació i provocació masculina a través de les postures sensuals i les mirades incitants de les protagnoistes dels seus quadres; ben al contrari, atribuïen aquelles figures a deesses i divinitats de l’antiguitat, com per exemple Venus. Va ser Manet, ben entrat ja el segle XIX, el primer en pintar dones nues sense atribuir-li cap altre concepte que el de dona. Altre concepte que s’atribuïa a les dones de les pintures era el de femme fatale, el de la dona lliure i dolenta, inspirada en part en les figures de Lilith i Eva.

Més enllà del que els llibres i les classes ensenyen, cal tindre en compte que la Història de l’Art també la formen totes eixes dones de les que no en sabem res i que hauríem de mirar d’escriure una nova Història que també contara amb elles com a les artistes que eren, no simplement com a “Les dones que pintaven”, nom amb què se les agrupa a molt manuals.

Una vegada acabada la conferència i obert el torn de paraules, han eixit a debat molts altres temes interessants, com el tractament del sexe des del punt de vista femení o el masclisme al cinema actual. Quasi tots els que han assistit a l’acte (que cal dir que el 90% dels assistents i el 100% dels participants eren dones) han participat i han aportat la seua visió, tot fent xerrades constructives sobre els temes que es tractava i obrint qüestions a resoldre que, estic segura, alguna de les historiadores de l’art que hui es trobava allí acabarà resolent en un futur.

Música d'infantesa

2010-03-14T22:23:00.004+01:00

Luis Pastor.

Fins fa uns mesos ni tan sols coneixia el nom d'aquest cantant, però en canvi podia tararejar moltes de les seues cançons. La seua música va sonar durant moltes vesprades de diumenge de la meua infantesa. Com ell, Silvio Rodríguez o Pablo Milanés. Ara em retrobe amb aquelles hores en què aquestes harmonies només eren la banda sonora que acompanyava els meus jocs o els meus viatges. De vegades pense que tinc sort de tindre uns pares amb bon gust per la música. És inevitable sentir aquestes veus i no recordar-se'n d'aquells moments que ara queden tan llunyans.

Canvis i soledat

2010-03-05T22:50:00.002+01:00

Un silenci rotund ompli les parets. La casa s'ha quedat buida, i amb ella, jo. Els corredors sembla que per fi respiren l’aire net. Anit van quedar ofegats amb tant de fum, tanta gent i tants crits. Tinc la sensació d’un diumenge de vesprada després d’un dissabte de festa, que estàs cansat i l’endemà t’espera un dia enfeinat. Més o menys això m’ocorre.

Quan vos despedisc des de l’entrada de la casa i tanqueu la porta, em gire i em mire a la casa de cara. “I ara què?”, em pregunte. Arrastre els peus fins l’habitació, engegue l’ordinador i em deixe caure al llit. Les parets continuen igual de silencioses, i eixa buidor no m’agrada. Em fa assumir la meua soledat, la vostra llunyania.

Tinc mil coses per a fer, però no en faig cap. I sé que hui ja no faré res més. Els dies passen i tinc la sensació que no els aprofite, i em pregunte si faig el que vull, si em deixe el temps en coses que m’agraden o si són simples compromisos que agafe per...per...no sé, per solidaritat, per exemple.

M’oplic d’eixe sentiment tant estrany i indefinible com és la nostàlgia, i em sent més buida encara. Nostàlgia per tot: per ma casa, pel passat, per les tantíssimes coses que eren i ja no són, per la meua gent, per la companyia...i no se m’ocórre altra cosa millor que escoltar la música que ha posat banda sonora a molts moments de la meua jove vida. A tota bona cançó o cantant li correspon un bon moment. Així busque els cd’s d’Estopa, Cesc Freixas, Manu Chao, Maná, Reincidentes, Extremoduro, etc. “Quina ocurrència, xiqueta. Què vols, posar-te a plorar?”. No ho faré. Últimament em costa massa que em caiguen les llàgrimes. I això no m’agrada. És com un símbol més dels canvis a què estem sotmesos els joves i dels quals jo estic sent testimoni enguany: fins fa res era una ploranera. M’agradava com era tot, però hauré d’aprendre que la vida gira i deixem de ser adolescents d’un dia per a un altre. Uns abans, altres més tard. Tot i això, de vegades crec que la infantesa va quedar enrere massa prompte.

El silenci continua regnant a la casa, tot i que la música sone.

El poder de les lletres ben escrites

2010-03-04T17:49:00.003+01:00

"Ara s'assenyalava el pit amb la mà amb el ritme ràpid amb què picotja l'arbre un pica-soques"; mentre llegia aquest fragment de Dones, d'Isabel-Clara Simó, m'han entrat unes ganes abismals de senyalar-me, d'imitar el gest que s'explica, i instantàniament m'ha vingut al cap un company de lectures que un dia em va sorprendre a la biblioteca. Llegíem en absolut silenci quan, de repent, el vaig veure moure els braços àmpliament, dibuixant una espècie de gran cercle amb ells. "Què fas?", vaig preguntar. "El que diu el llibre. És que tu mai tractes de simular els gestos que s'expliquen als llibres? Ací diu que el protagonista ho abastava tot amb les mans; això feia". En aquell moment, el meu company em va deixar perplexa: doncs no, mai m'havia passat allò. Hui recorde amb un lleu somriure que tenia raó, i reflexione sobre el poder de les lletres ben escrites.

Albert Pla, en la seua línia

2010-03-01T16:26:00.003+01:00

Dissabte passat vaig tindre l’oportunitat d’assistir al concert que Albert Pla feia a Mutxamel; com no podia ser d’altra manera, l’actuació va ser tot un espectacle marcat pel seu característic caràcter, el joc de llums i les cançons parlades. Als concerts, Albert parla més que canta, i és que va molt més enllà de seguir una melodia fixa i quadrar cada síl•laba al seu lloc; més bé al contrari: res no està al seu lloc, però, tot i això, té sentit.

Explica el significat de cada cançó, narra les històries (de vegades llarguíssimes) que conté la seua música i juga amb les lletres tant com vol. Només la seua aparició entre el públic amb una característica vestimenta (molt senzilla) que llueix últimament als seus concerts, ja en diu molt d’ell. La música, jo crec que ja la fa als cd’s, a les gravacions. Els seus concerts són més bé un espectacle. Cada paraula i cada ritme anava acompanyat amb un joc de llums de colors perfecte que li va donar una personalitat única a l’acte; a més, els seus moviments damunt l’escenari i entre el públic li donaren també un toc molt personal i planer. Junt a tot això, un seguit d’objectes i complements que fan de Pla un cantant únic, atípic.

Finalment, el seu sincer comiat també va ser destacable: va engegar un cd en què cantava ell i, burlant aquells que fan playback, va apartar el micròfon de la seua boca i va marxar entre el públic tranquil•lament mentre sonava la seua veu a tota la sala. Quant al repertori, Albert Pla va escollir cançons del seu nou disc, La diferencia, i altres clàssiques, com Papa jo vull ser torero, que tot el públic coneixia. I entre cançó i cançó, un cigarret.

De la necessitat de sentir-se bé amb u mateix

2010-02-22T22:40:00.002+01:00

Venim al món i aprenem a obrir els ulls, a caminar, a parlar, a fer riure, a plorar, a callar. Els pares, els familiars, els amics dels pares i la resta de conciutadans ens ensenyen a créixer a poc a poc. Però ningú no ens ensenya a estimar-nos a nosaltres mateixos, a valorar-nos, a saber sentir-nos bé amb la nostra manera de ser o la nostra forma física. Ens ensenyen a canviar les coses, ens diuen què és el que fem bé i què és el que fem malament, què hem de deixar de fer i què podem començar a fer amb l’edat. Però, i si resulta que el problema no està en canviar res, sinó que cal que aprenguem a acceptar-nos tal i com són? Doncs passa que poques vegades estem preparats.

Ens passem la vida tractant de ser d’aquesta manera o d’aquesta altra, tractant de ser més amables, menys vergonyosos, més sociables, més guapos, menys grossos,...en definitiva, més perfectes. Qui no té el típic amic que sempre s’està queixant o autocriticant?: “hauria d’haver fet allò, no hauria d’haver pensat allò altre, hauria de ser més tal, menys qual, etc.” L’error està en què la perfecció no la formen tot eixe cúmul d’adjectius que des de l’escola ens inculquen que són positius (amabilitat, simpatia, bellesa, humilitat, decisió, etc.), sinó la correcta conjugació dels adjectius que ens defineixen a nosaltres mateixos. O tal vegada l’error està en eixa obsessiva costum de buscar sempre la perfecció. A mi, ja us ho dic, no m’agraden les persones perfectes. Cadascú és com és. Amb açò no vull dir que mai no haguem de canviar res i que tots hem de ser sempre tal i com naixem; ni molt menys, està clar que hi ha aspectes que cal variar en certs individus i que quasi tots els individus tenim aspectes que podríem millorar, però jo parle d’eixa mania de no estar mai a gust amb u mateix.

Tal vegada hauríem de començar per ací: estimar-nos, valorar-nos, veure la part positiva de nosaltres i creure’ns que som imperfectes i que això no és cap problema. Si partírem d’aquesta base, segur que podríem fer veure a la resta de la gent allò bo que posseïm i ens sentiríem molt més a gust a tot arreu, amb nosaltres i amb la resta.

Participa al bloc del Col·lectiu Artístic de Sella

2010-02-16T15:46:00.008+01:00

Animeu-vos a llegir i col·laborar al nou bloc del Col·lectiu Artíctic de Sella, sobretot aquells que en sou membres. Es va crear amb la finalitat de servir com a canal d'informació tant per als components com per a la resta de gent interessada i per a donar via lliure a la nostra imaginació una vegada més, ara a través de l'escriptura. Segur que tots tenim alguna cosa que dir. Si no, almenys sí que tenim alguna cosa que consultar-hi.

Digues la teua i col·labora en l'art de Sella!

Quique González

2010-02-14T22:37:00.005+01:00

El passat dimecres 10 de febrer el cantant Quique González actuava en el Paranimf de la Universitat d’Alacant. Després d’un intent frustrat de veure’l en directe fa dos mesos, per fi dimecres vaig poder gaudir del plaer d’escoltar-lo.

No va ser fàcil: mil imprevistos i despistes van fer complicada l’arribada al concert. Perdre un tren, agafar-ne un altre amb retard, oblidar l’hora d’inici del concert i, evidentment, fer-hi tard. Però bé, tota la resta elimina els entrebancs. Una companyia grata des de l’inici de “l’aventura Quique”, que començà en desembre, va fer els problemes més amens i menys problemàtics. Arribar tard però en companyia sembla menys catastròfic. I més encara quan a l’altra banda de les portes, rere les parets que separaven el retard pertorbable del present musicat i tranquil, hi ha diversos ulls coneguts que esperen pacients la teua arribada. Entre ells, els del culpable de la meua afició a Quique González, amb dos seients desocupats al seu costat esperant a buidar-se d’absència. La sonoritat, perfecta, increïble. Quique, petit i interessant -molt interessant- i també vergonyós: les grenyes davant la cara, la mirada acotada i les paraules justes, ni una més. La resta de musics, més virtuosos que ell, al meu parer. I quasi al sostre, un cartell il•luminat de “Daiquiri Blues”, el nom de l’àlbum. Als seients fronterissos al meu, dos aficionats especials. Quatre cançons desconegudes, fruit de la meua jove afició al cantant, i moltes altres que posen els pèls de punta. Les cinc primeres les intuírem des del taxi que ens portava al concert; res que no es poguera suplir amb tota la resta d’harmonies que vingueren després (per molt que diguen). Palmes, crits, xiulits, paraules, mirades, somriures, emoció, sentiment i música. I a la fi, una cançó que no va arribar: De haberlo sabido, la cançó que em va fer entrar en “el món Quique”. Gràcies per introduir-me en ell. Sí, jo també desitjava que l’última vegada que l’ídol va pujar a l’escenari sonara l’inici trist d’aquesta, però Miss camiseta mojada tampoc està gens malament.

La fi dels llibres

2010-02-08T16:26:00.006+01:00

Sempre em passa. Quan estic arribant al final d'un llibre devore les pàgines amb una ànsia impressionant; encara més si el llibre és llarg i m’ha costat de llegir (sis mesos rere La Mano de Fátima...). Tinc ganes d’esbrinar com acabarà la història i de poder començar-ne una de nova. Però, en canvi, quan l’acabe no el vull soltar: ja el sent part de mi, he fet la història meua, i per retenir-lo més temps amb mi llig l’epíleg, la nota de l’autor o fins i tot repasse el pròleg.

Això m’acaba de passar amb La Mano de Fátima, de Ildefonso Falcones, que vaig començar amb ganes a finals de l’estiu. El rellotge del menjador acaba de tocar les onze. És de nit i només el tic-tac de les agulles i el soroll llunyà de la televisió trenca el silenci nocturn que regna a cals avis. Aprofitant la fi dels exàmens he vingut a passar-hi uns dies; una vegada estic ací pense que em serveix per retrobar-me amb totes les hores d’infantesa viscudes a esta casa i amb el passat: el meu, el dels avis i el de la mama. Cada record i cada història que m’han contat d’anys enrere prenen forma i sentit a aquests carrers i a les cares retrobades. Aquesta vesprada he decidit fer un volt i conéixer bé el poble, del qual només coneixia la meitat en què cau la casa dels meus avis. Amb el llibre sota el braç, he recorregut alguns carrers i parcs fins que el sol s’ha amagat i el fred m’ha fet tornar a casa, on m’esperava un ambient familiar poc assolible últimament. Del poble, cal dir que no és res de l’altre món.

Ara, asseguda al balancí de l’àvia, al costat de l’estufa de llenya, i amb res més que un llibre, un llapis i un paper, rumie. El tic-tac del rellotge continua sonant segon rere segon, incessable; la televisió continua murmurejant llunyana i sense espectadors, doncs per la finestra que dóna al saló puc veure l’avi roncar; encara més llunyà puc endevinar el soroll de la música clàssica que sona a la ràdio que l’àvia té al capçal del llit; i un poc més enllà, a l’altra habitació, la respiració pausada i descansada del meu cosinet que m’espera dormint. No trigaré massa a gitar-me, no vull destorbar-lo.

Guaite el que abasta la meua vista de fit a fit. Quins records d’aquesta casa!Quantes vesprades d’estiu amb l’Oriol corrent amunt i avall, fugint de l’Estuc, inventant històries, pintant llibres, les dinades familiars, les fotos d’anys i anys enrere... El soroll brusc del rentavaixelles acaba de trencar l’harmonia que hi regnava. Tal vegada és per recordar-me que es fa tard i he d’anar a dormir. Mire el llibre, que ara em fa serveix de taula, i pense en el que m’ha costat de llegir. Fins i tot vaig pensar de deixar-lo, però no podia suportar no saber com acabava la història. Ara sé que vaig fer bé de seguir llegint: m’ha agradat. Té un transfons profund, tot i que el final siga previsible. Demà n’encetaré un altre que serà durant un temps el meu còmplice i company de viatges: Dones, d’Isabel-Clara Simó. I sé que quan arribe al final tindré la mateixa sensació de plenitud que ara i les mateixes ganes d’escriure. Què li farem, sempre em passa.

¡¡do, re, mi, fa, sol, la, si!!

2010-02-02T15:32:00.003+01:00

No sé quan corregiré eixe maleït costum de desempaquetar els regals abans de donar-los, però la curiositat em pot. Necessitava saber què havia a les pàgines i com sonaven les noves notes, confirmar que no havia fet una mala elecció.

¡do, re, mi, fa, sol, la, si, marejada ni contigo ni sin ti!

Tot és relatiu

2010-01-30T01:26:00.003+01:00

Anava amb pressa, feia tard. En canvi, caminava tranquil•la. Aquells carrers li transmetien una seguretat i una calma totalment inabastables a la ciutat. Movia els peus a bon pas, però amb temps per repassar casa finestra i cada façana. Tot seguia igual; res no havia marxat del seu lloc. Alçava el cap i, a l’altra banda del carrer estret, on es creuava amb un altre, podia albirar la lluna ben plena entre les teules de les últimes cases. Tenia la sensació que la lluna la mirava, que l’acompanyava en aquella nit pausada i coneguda. El vent bufava fort, com cada hivern ho havia fet, i mentre prosseguia en silenci podia sentir el soroll de les fulles caduques que rodolaven pel terra d’un costat cap a un altre. Una d’elles la va avançar mentre feia giravolts i li va fer molta gràcia. Semblava algú que buscava el seu destí, la clàssica noteta d’amor que vola i arriba fins el destinatari, a milers de quilòmetres. Va somriure i es va imaginar obrint-ne una d’aquestes o, encara millor, enviant-la: la tancaria fort entre les dues mans, se l’aproparia als llavis i, quan fóra el moment oportú, obriria els dits i bufaria amb tot l’aire dels seus pulmons. Quina situació més còmica!, va pensar. I va seguir caminant tranquil•lament sota un cel de lluna plena, tot i que anava amb pressa.

El deseo

2010-01-29T13:35:00.005+01:00

-El deseo es como si te clavan un anzuelo en la barriga que está atado a un sedal que no se rompe y tiran; si te resistes se te desgarra la piel. Y lo que ocurre es que das pasitos adelante para que no te desgarre, pero sigues resistiéndote y sientes el dolor, un dolor que es difícil distinguirlo del placer. El deseo está en la tripa, no está en el corazón, ni en la cabeza, ni en las manos. Pero las manos saben que está ahí y lo acarician, y lo extienden por todo el cuerpo; las manos lo llevan al pecho, y al cuello, y a la boca; lo llevan a las piernas, a los muslos, entre las piernas.Y cuando alguien mira con deseo, el deseo se sale por los ojos como si subiera por el interior del cuerpo como un fluido. Y a mí me encanta como miras.
-Me dejas sin palabras…
-A mí me las produces, como si las palabras surgieran también del vientre.
-Es que cuando las palabras surgen desde el deseo, también surgen del vientre.

...y tú que quieres verme sabrás donde encontrarme...

Mirades que intimiden

2010-01-25T14:27:00.006+01:00

Tot comença el dia que una comença a créixer. És quan te n’adones que les coses no són tan reboniques com te les havien pintat a la infantesa. Ho saps, però no ho comproves fins que no vas a viure a la ciutat, perquè als pobles la gent sol ser més discreta en eixe aspecte. A la ciutat, com bé diuen, “hi ha de tot”.

T’apetix sentir-te guapa. Per què no posar-te les botes altes i la faldilla que tant t’agraden? I el cabell solt, la melena a l’aire, que saps que et senta bé. Baixes al carrer i trepitges fort, pegues amb fermesa cada patada, i et sents contenta. Sentir-se bé amb u mateix és el primer pas per sentir-se bé amb la resta del món. Però la seguretat s’acaba quan arribes a la boca del metro. Mentre esperes que passe el de la teua andana, aquesta va omplint-se de gent. Els observes, i ells a tu, com és normal; aquestes observacions, però, no van més enllà de la curiositat innata, de la costum de mirar tothom. Però de repent apareix algú que té una mirada distinta, una mirada que intimida, una mirada que se’t clava a l’interior i et fa por. Et travessa el pit amb els ulls, i creus que les seues pupil•les poden creuar la tela de la faldilla i anar més enllà. Se li veu el deler fastigós en la mirada, en l’expressió, en el posat. Et sents incòmoda, intimidada, nua. Vols pegar a fugir, però d’altra banda tens la convicció que no passarà res, que hi ha més gent. En un moment t’atreveixes a mirar lentament cap on es troba ell i comproves que encara no t’ha perdut de vista.

Quan per fi arriba el metro, entres i busques un vagó allunyat de la seua presència. Quan te n’adones, s’ha assegut enfront de tu. No saps on mirar, no saps on amagar-te. Reposes el cap al vidre, deixes caure la mirada en la llunyania, creues les cames i diposites la bossa sobre aquestes, que es mantenen totalment rígides, com la resta del cos. En la primera parada que fa el transport, baixes. Camines de pressa i durant un instant no t’atreveixes a mirar enrere. Quan sents el soroll del metro que marxa retires la mirada a l’andana i comproves, satisfactòriament, que la por ha fugit dins el metro. Però ja no podràs restar tranquil•la la resta de la nit.

Cada dia em quede més al·lucinada de comprovar la realitat d'aquest món sexista i masclista, alhora que irrespetuós i desvergonyit. És inimaginable la quantitat de desfeinats queferosos i delerosos d'experiències irracionals que hi ha pel món. Sens dubte, es necessita un canvi en les mentalitats d'aquesta societat.

Tan lluny

2010-01-24T14:35:00.001+01:00

Estaves tan lluny que estirava el braç i podia tocar-te; tan lluny que et podia palpar pam a pam de cap a peus; tan lluny que quan estàvem a fosques podia saber on estaves perquè sentia el teu alè; tan lluny que podia endevinar la teua mirada en la foscor.

Estaves tan lluny que, tot i això, mai vaig poder sentir-te a prop.

2010-01-20T17:01:00.005+01:00

Pierdes la fe,

cualquier esperanza es vana

y no sé qué creer.

Héroes del silencio

NO PUC MÉS!!

Un bon dia

2010-01-18T21:08:00.004+01:00

Em calce les converse marró, que són testics de moltíssimes patejades i viatges, els texans, la bunfanda i la caçadora de cuir (bé, no és cuir...però ho sembla) i em disponc a eixir per la porta. Abans de fer-ho, agafe la motxilleta de pana que vaig adquirir fa uns dies i comprove que ho porte tot: la cartera, el mòbil, les claus de casa, un bolígraf i uns quants fulls. Em despedisc de la meua companya incondicional i tanque la porta amb suavitat, evitant que faça el fort colp d'altres vegades. Li done al botó de l'ascensor, però veig que tarda massa i em decidisc a baixar caminar: un pis, un altre, un altre i uns quants més, i per fi arribe al carrer. València de nit sembla distinta; el meu carrer de nit sempre és passiu quant a gent, però actiu quant a cotxes i tramvies. Observe el cel estrelat que se'm presenta, tan difícil de veure últimament, i avance tranquil·lament per endinsar-me en Benimaclet. Ací la foscor és més activa i més clara: hi ha tendes, gent per tot arreu, bars, veïns que s'apropen als contenidors, etc. Alhora que camine, per no perdre temps (a la ciutat sempre es va amb presses), engegue el reproductor de música per poder escoltar ràdio3 mentre camine. Em relaxa, informe qui informe, cante qui cante. Sempre m'agrada. Tant de bo algun dia...

Sense adonar-me'n he arribat a la parada del tramvia. Puge i agafe seient. Des d'allà observe cada viatger: m'agrada imaginar qui seran, què serà de la seua vida, d'on vindran i on aniran. S'apropa el meu destí i, entre algun enterbanc que altre, aconseguisc donar-li al botó de "sol·licitar parada". El tramvia para, jo baixe, i cadascú continua el seu destí. Tarongers de nit (si no és dijous) sí que és totalment diferent. Eixa passivitat...qui ho diria. Mentre creue la carretera i continue per la vorera de la dreta del carrer Ramon Llull, somric. No sé per què, però hui estic contenta. Somric a la gent que em creue, somric als conductor que em cedeixen el pas, somric, sobretot, als que van ben seriosos pel carrer. I quan arribe prop d'algú que camina en la mateixa direcció que jo, intente caminar darrere d'ell seguint, exactament, el ritme que marquen els seus passos i movent sempre el mateix peu que ell. A més, decidisc que hui no tinc cap pressa, i que vaig a caminar al ritme bastant tranquil de la música indie que sona al reproductor.

Per fi trobe el portal que perseguia des que he eixit a casa. Com sempre, no recorde bé quin és el número del pis... el 6? el 8? Prove sort, i fins i tot en això encerte. Hui, sense cap dubte, és un bon dia. Només em queda veure els dos somriures que esperen a l'altra banda de la porta del pis que anava buscant.

16-01-10

El habla

2010-01-14T00:58:00.003+01:00

Por el río del sueño
por la planície de la ausencia
en clamor o en susrro
al habla / última thule
inalámbrica o queda
abracadabra o cierra ojos
pótuma o alumbrada
el habla / la volante
la cómplice de nadie
desovilla la vida sin perderse
deja su contraseña sl vulnerable
nombra y azota
nombra y ama

genera espanto o lleva auxilio
corta el silencio en doa mitades
el habla en soledad
el habla nuestra
loca y cómoda
hilo de vos para hilvanar el aire
desde madrás hasta quezaltenango
desde el éufrates hasta el yaguarón
desde pavese hasta vallejo
desde el albatros hasta la gaviota

por el río
por la planicie de la ausencia
el habla dice nubes
misereres
y en la boca entreabierta
pone últimas palabras

ella
la nuestra
la de nadie
habla cómoda y loca
axorcisa la muerte
y muere en ella
por fin callada
y sedentaria

Mario Benedetti

Gràcies per dur-me al món

2010-01-11T17:25:00.002+01:00

Sé que no necessites explicacions ni cap resposta amb els meus sentiments explícits. La meua curiosa mania de callar-me les coses t’haurà fet acostumar-te a entendre’m sense necessitat de parlar. Però ja fa anys vaig descobrir que havia una manera d’expressar-me sense haver de dialogar: escriure.

Fa, efectivament (qui millor que tu va a saber-ho), dinou hiverns que vaig vindre al món. Durant aquesta curta vida he viscut de tot: diferents cases, diferents pobles, diferents escoles, diferents i meravellosos viatges, mil i una situacions estranyes, etc. Però en cada moment, en cada minut de la meua vida, actuara bé o actuara malament, guiant-me pels sentits o la raó, pel desig o la por, sempre he sabut que hauria algú que m’entendria, algú que em recolzaria, algú que m’abraçaria fort i, sense necessitat de res més, em faria sentir bé. I això és d’agrair: gràcies.

La veritat és que entre tots m’heu fet créixer poc a poc, i sempre heu sigut el meu major recolzament; estiga on estiga, sempre us tinc presents, i m’anima el simple fet de pensar en vosaltres. No sé si el vincle mare-filla es va enfortir molt aquella nit que vaig vindre al món i em vas reposar damunt teu, però espere que cap entrebanc el trenque mai, ni tan sols una mica. Ja saps com sóc, em coneixes millor que ningú, i entens totes les meues manies i costums. Et diria mil coses més, però m’has deixat sense alè.

Sé que segurament tardaràs en llegir açò, però m’he emportat una sorpresa molt grata. No puc deixar de plorar, i no sé si és tristesa o alegria, però sobretot és una cosa: emoció i gratitud.

T’estime mama.

D'un temps que no és del tot nostre, d'un país que encara no hem fet

2010-01-08T22:23:00.005+01:00

Fa poc que conec la història del Cabanyal, tan poc com fa que conec el barri. Fa ara uns mesos un amic em va comentar si havia anat a visitar-lo i em va explicar per damunt la història que el Govern Valencià i l’Ajuntament de València portaven entre mans. Em va dir que no tardara en conéixer aquella zona, perquè si m’esperava massa potser feia tard per sempre: volien enderrocar-la per fer una recta que unira l’avinguda de Blasco Ibáñez amb la costa de la ciutat. Dies després, em vaig apropar. Anava sola, direcció al Port, i la vaig visitar de passada; la veritat és que hauré de tornar perquè no la vaig poder analitzar massa.

En línies generals es pot dir que el barri del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França és un antic barri pesquer de València. Fa segles era un poble independent de la ciutat anomenat Poble Nou de la Mar les cases del qual estaven (i estan) tramades en retícula, trama heretada de l’orientació llevant-ponent de les antigues barraques i de l’eixamplament del port de València a finals del s.XVIII. Aquesta disposició permet aprofitar la llum solar i les brises marines de l’estiu. És per això que molts habitants de València convertiren el Cabanyal en una habitual zona d’estiueig molt concorreguda. El barri està construït seguint l’arquitectura del modernisme popular, característica dels poblats marítims, que li dóna una forta personalitat i que fins i tot s’ha qualificat com a museu de l’aire lliure. Per tot això, el 1993 el Cabanyal va ser declarat Bé d’Interés Cultural pel Govern Valencià, que reconegué aleshores el seu valor com a conjunt històric.

Però fa poc més de deu anys, l’Ajuntament de València presentà l’Avantprojecte de Prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, que destrueix el barri (enderroca 1651 habitatges) i el trenca en dos. Des d’aleshores que molts veïns i simpatitzants s’han organitzat i han lluitat en contra d’aquest avantprojecte que, a més d’enderrocar l’habitatge de molta gent, trenca amb el patrimoni històric, artístic i social del Cabanyal-Canyamelar. Mentrestant, l’Ajuntament de València s’ha encarregat de deixar que el barri "es podrida" (perdoneu l’expressió, però és així, literalment), per tindre així raons per acabar amb ell i construir la carretera que ens portarà directament de l’interior de la ciutat a la costa. Tot i que fa poc Cultura ha decretat que aquest projecte no es portarà endavant perquè destrueix el patrimoni de la ciutat, el Govern Valencià, una vegada més, ha fet la seua i ràpidament ha aprovat una llei que anul•la aquest decret.

Cada vegada em sembla més al•lucinant la forma d’actuar que té aquest govern, en definitiva, també nostre. Ara em ve al cap aquella cançó de Raimon que diu “d'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet/ cante les esperances i plore la poca fe”. És realment aquest el País nostre que volíem fer?

Sensacions

2010-01-05T00:13:00.003+01:00

Són eixes petites coses incontrolables que remouen el meu interior les que delaten el que sent. És saber mínimament de tu i somriure instantàniament... T’admire. Simplement, t’admire. T’admire per fer-me sentir especial, per fer-me creure que vivim vides simultànies, per fer-me veure que no només habitem un món, ni tampoc tots el mateix, i per crear el nostre petit i curt món particular. Efímer, però intens. T’admire per la capacitat d’abstracció que tens. Esborrar i escriure al mateix temps, i al poc temps recuperar els gargots. Qui poguera.

...no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió...

M'agradaria...

2010-01-04T13:31:00.007+01:00

M’agradaria despertar-me i poder seguir somniant. No és que els somnis sempre siguen gratificants, però ens fan entrar en un món paral•lel al nostre sempre més intens. Molt més intens. De vegades, quan em desperte, aprete fort els ulls per tornar-me a adormir i poder continuar vivint a l’esfera de la il•lusió: vull saber com acaba el somni!! Enfosquisc les pupil•les i, en la obscuritat, tracte d’abandonar uns minutets més el món real. Difícilment aconseguisc concebre el mateix somni que he perdut abans, però sempre l’enllace d’alguna manera amb la història anterior. Algunes vegades fins i tot té sentit.

M’agradaria despertar-me i poder esbrinar si el que visc és un somni o és la realitat. Quan et conec em ve com un raig la seua imatge a la memòria. I el més curiós de tot és que no us assembleu gens. Però la expressió facial és exactament la mateixa que tenia ell. Em sorprenc, i et mire i remire cent i mil vegades, i m’obsessione amb tu. No puc deixar de furgar en la teua vida, no puc deixar de seguir els teus passos, no puc oblidar el teu nom ni un sol instant. T’odiava abans que ens coneguérem, i ara t’admire. Admire la teua manera d’entendre la vida, admire les teues paraules, les teues mirades, la teua incomprensible comprensió amb tothom. Es converteixes en el model a seguir, tot i que només he parlat amb tu aquella vegada que et vas presentar; però et conec millor que ningú. L’obsessió és malaltissa.

M’agradaria despertar-me i que estigueres al meu costat, i suaument poder pronunciar-te les paraules que fa temps em tenen capficada en tu. Però també pense que en realitat aquesta malaltia és fruit de l’enyorança. No ets tu, sinó ell, el seu record.

M’agradaria despertar-me i comprovar que tu has marxat i en el teu lloc ha tornat ell.

"se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela..."

Una nit d'art en estat pur

2009-12-31T02:31:00.004+01:00

No sé ni per on començar. Tinc els sentiments a flor de pell i no puc fer altra cosa que delectar-me en ells. La d’avui ha sigut, sens dubte, una nit màgica; una nit d’art pur que no volia que acabara. Des de la primera lletra musicada que ha eixit dels primers llavis que s’han mostrat valents per recitar, davant un públic delerós i novell, un poema sobre la lluna, que he hagut de tacar els ulls. Hi ha coses que les parpelles són incapaces de sostenir, i una d’elles és eixa brutal emoció positiva que transmeten les tendres paraules ben dites. A més, la música pura, totalment lliure i improvisada que en tot moment ha acompanyat el caràcter de les lletres m’eriçonava la pell. I és que no tenim ni el cos ni l’organisme acostumats a l’art pur, i és també per això que ens resulta tan excitant.

Lletres i més lletres, i música, i paraules ben enllaçades que conformen una tènue melodia acompanyada per unes notes que parlen i diuen molt. I entre totes elles, una veu que ja ens ha fet plorar més d’una vegada. No puc contenir l’emoció. No puc (ni vull) amagar que em fa estremir-me sentir-la. Ella, forta i valenta, tirá p’alante con ningú, sense cap vergonya, ha sigut capaç d’inundar els meus lacrimals una vegada més. Gràcies; gràcies per aconseguir que ens posem en la teua pell tant fàcilment i per fer-nos sentir a la perfecció allò que transmets; per uns instants m’has fet creure que qui llegia i sentia aquella poesia era jo. És aleshores quan algú em diu que és per moments com aquests que és feliç; entre somnis, silencis i tendresa em fa ruboritzar.

Però algú tenia raó, perquè aquesta pluja de lectures duta a terme per molt diferents persones de distints àmbits, edats i pensaments ha sigut quelcom molt satisfactori. L’ambient era immillorable. Puc demanar una millor companyia? Em sent la reina del planeta, em sent molt afortunada i molt ben pagada; sent que els meus sentiments han arribat al punt màxim que buscaven feia temps, i descobrisc què és el que necessite per a ser feliç. És també aleshores quan me n’adone que no puc ser la reina de ningun lloc perquè sóc molt petita dins aquest univers; em considere massa innocent, massa ingènua... és normal que tot açò em proporcione aquesta felicitat? No ho sé, però tampoc m’importa.

La nit acaba, en contra del meu ànim, però la felicitat romandrà per sempre quan recorde aquests instants. Amb un llibre de Mario Benedetti i un poema de Vicente Medina que he arrapat de les butxaques dels que considere els millors lectors de la nit, me’n torne al meu llit, on podré reflexionar sobre tot allò que he viscut i amb el deler de repetir aquesta nit un dia no massa llunyà però tampoc massa proper, perquè no perga així la màgia que té.

Gràcies per la idea; gràcies per l’espenta; gràcies per permetre’ns estos moments.

Tornar a casa per Nadal

2009-12-26T16:43:00.002+01:00

Cal aprofitar el dia i, per tant, m’alce matí. Tot sembla diferent, i l’única diferència envers ahir és que s’han acabat les classes. València amaneix grisa i mullada, però menys freda que els dies anteriors. Les últimes gotes de pluja del dia banyen suaument el carrer, sense fer forts esguits ni sorolls. El meu ànim està alt, i tinc una sensació inexplicable: hui, per fi, tornaré a Sella. Només fa dues setmanes que vaig marxar, i cal dir que la companyia i la feina han fet que no es feren llargues ni pesades, però els dos últims dies he estat sola al pis i tinc ganes de veure cares conegudes i abraçar eixa gent que només veig d’any en any per estes dates.

Em prepare la maleta i dues hores abans de l’eixida del tren ja ho tinc tot a punt per marxar. Crec que eixa curiosa mania de la puntualitat extrema l’he heretada del meu avi, que sempre arriba a tot arreu amb una hora de marge, “per si acàs”. Abans d’anar a l’estació vaig al baret de baix de casa a fer-me un entrepà: aquesta setmana no hem fet la compra perquè no es podrira el menjar, i la nevera està completament buida. Quan pegue l’últim mos agafe el telèfon i cride el taxi (hui duc tantes coses que no m’atrevisc a endinsar-me al metro). Al minut ja està allí, i en poc més d’un quart d’hora travessem una València que es presenta plena de gent amb bosses i més bosses a qui acabe maleint quan he de pagar el taxi: és el darrer dia per comprar els regals de Nadal i l’esperit consumista està en marxa.

Per honrar l’avi i seguir els seus costums, arribe a l’estació exactament una hora abans que se’n vaja el tren. Em compre el periòdic i, entre notícia i notícia, arriba l’esperat vehicle. Quan me n’adone ja està quasi ple, i sembla que les meues maletes no cabran enlloc. Amb sort, hi ha un petit espai que podré atapeir amb tots els estris. Per desgràcia ja no queden llocs buits al costat de la finestra, com a mi m’agrada. Agafe seient, em relaxe, i trac el llibre. Un viatge sense un llibre no és res. Mentre llig tinc la sensació de no perdre el temps, d’estar aprofitant eixes hores mortes que comporta viatjar. I quan la vista ja no pot més, uns minutets de Ràdio 3 que culminen amb una becadeta de deu minuts.

Tinc la mateixa sensació que aquell juliol quan vaig tornar d’Irlanda: a l’altra banda de l’andana esperen amb ànsia la meua arribada i tinc mil coses que explicar, i vaig tan carregada que la situació en què em trobe em fa molta gràcia. Mentre baixe, rient, l’últim graó del tren, veig una cara molt coneguda que em troba i comprén la meua risa sense necessitat de paraules: “vas carregà, filla meua!”

L'últim esguard

2009-12-21T00:35:00.001+01:00

Es retorcia en la desesperació. Aquells carrers li sonaven, però no estava segura d’anar pel camí adequat. Corria; la respiració era exageradament accelerada i tenia la sensació que el cor li eixiria per la boca en qualsevol moment. Havia d’arribar a temps, per res del món podia fer tard, però la pressa la portava a la confusió i es perdia pels carrers on no tocava. Ràpidament tractava de construir a la seua ment el mapa d’aquella zona de la ciutat, però li resultava impossible: feia anys –molts anys- que no hi anava.

Entre passes i corredisses va aconseguir, per fi, trobar el carrer que buscava; només li quedava arribar fins l’altre extrem. Es detenia poc a poc, per no arribar tan ofegada i accelerada com estava en aquell moment. Mentre recorria el carrer els records l’inundaven: aquelles parets albergaven milers de carreres i de jocs, centenars de somriures, milions de paraules de la seua infantesa i desenes de besos de la seua joventut. Dins la desesperant situació, aquelles memòries li van treure un somriure interior; tot i això, les va oblidar ràpidament i va entrar a la casa que l’esperava. La foscor espantava i el silenci feia por; un únic fil de llum procedent de l’habitació arribava fins l’entrada. Va seguir el camí que aquest li marcà i en obrir la porta va veure per última vegada aquells ulls del color marí que tan bé coneixia i que, tot i el cru diagnòstic del metge, es van mantindre ben oberts fins que van aconseguir veure la seva imatge, veure aquella amiga, aquella espècia d’oda a la naturalitat i a la bellesa alhora amb qui tant havia compartit, que la va deixar, per fi, descansar en pau –després de creuar l’últim esguard còmplice de tantes i tantes històries-.

Ella em va estimar tant...jo me l’estimo encara.
Ella, qui sap on és. Ella, qui sap on para.

Qui t'ensenyarà a caminar?

2009-12-19T20:58:00.007+01:00

Neixes, creixes, i un dia aprens a volar. Decideixes que ja és hora de fer la teua i t’ensenyes a caminar sola, a poc a poc, fins que pots fer-ho ben erecta i equilibrada. Costa, és clar; no és gens fàcil. Primer un peu, després l’altre, i quan ja hages caigut més de cent vegades, podràs començar a mantindre l’equilibri. Pas a pas estabilitzaràs els teus moviments, i fins i tot aconseguiràs restar immòbil sobre un peu mentre alces l’altre a l’altura del genoll contrari, com si d’un flamenc es tractés; per moments, perdràs l’estabilitat i tindràs la sensació que vas a caure de nou i a pegar-te el més gran dels bacs, i algunes vegades serà així; però si li poses empeny i força, sempre podràs tornar-te a alçar. De tant en tant eixos bacs seran forts i de difícil recuperació; durant aquesta te n’adonaràs que les mateixes persones que et van ajudar a fer els primers passos i van fer de la teua aparició al món la seua vida, seran les úniques que, sempre, passe el que passe, t’ajudaran a posar-te dreta de nou. Bé, almenys jo tinc la sort que siga així. Beneïda sort.

Quan et poses melancòlica i comences a pensar en totes eixes coses tristes que té la vida, et preguntes qui t'ensenyarà a caminar quan ells ja no estiguen. Ja no vols créixer, ni vols volar, ni vols donar un sol pas més; només vols sentir que sempre estaran per alçar-te una i mil vegades més, fins i tot quan et deixes caure simplement perquè t'apetix.

Irracional

2009-12-07T13:40:00.005+01:00

"El arzobispo de Valencia cree que no se puede comparar el aborto con los abusos a menores"

Reitere el tema, però és que em sembla increïble. Cliqueu sobre el titular superior per a accedir a l'article publicat hui al Diario Información.
Són totalment irracionals les afirmacions de l'arquebisbe de València: "Es muy distinto quitar la vida a alguien que abusar de alguien, del que no hay derecho a abusar, naturalmente, pero no le quitas la vida".

Hipocresia

2009-11-27T21:49:00.002+01:00

L’home de blanc és un hipòcrita. Arreu del món es conta una història singular en la qual s’explica que fa anys un home de colors lluents que vivia (i viu) al cel va fer coses inexplicables i que un altre home de colors bruts, l’enviat del celeste a la terra, va ser coses molt bones. D’aquest últim en va nàixer una religió amb molt bones finalitats, com la d’ajudar al germà, ser humil i ser respectuós. L’home de blanc és, en l’actualitat, el màxim representat de la religió que va nàixer a partir de l’home de color lluents i l’home de colors bruts. L’home de blanc viu a un palau luxós situat a una gran ciutat, està dotat d’objectes dissenyats específicament per a ell i té a milers de persones al seu servei. L’home de blanc no és, doncs, per a res humil. L’home de blanc accepta, indirectament, la submissió de les dones, les quals, segons la història que es conta arreu del món, van arribar al món des de la costella d’un home sense colors. L’home de blanc no és, doncs, respectuós.

L’any vinent l’home de blanc visitarà Espanya i la seua estància al país constarà milers i milers d’euros. Mentrestant, centenars d’homes de negre representants de dita religió són acusats d'abusar de xiquets de tots els colors, i milers de persones es pregunten com podran arribar al mes que ve si no tenen ni per rosegar pa dur. Però tant se val, l’home de blanc vindrà igualment, coste el que coste i diguen el que diguen. Si l’home de colors bruts alçara el cap es tornaria a morir al comprovar el gran gir que han patit els seus principis. Quina quantitat d’humilitat i germanor es respira pel món!!

"A los 18 años supe que mi padre mató a mi madre"

2009-11-25T12:50:00.006+01:00

<Alejandro Gómez Uriol recibió un mazazo a los 18 años: "Tu padre disparó tres tiros a tu madre cuando tú tenías un año y medio. La mató". Su tío, que había guardado silencio durante años, se lo soltó a bocajarro. Las piezas de su puzle vital, que él había completado malamente a base de imaginación, encajaron de inmediato. Entendió de pronto las peleas entre su familia paterna y materna, los grandes silencios cada vez que mencionaba a su madre. "Fue como si me dieran un puñetazo", recuerda. "Me quedé aturdido unos instantes. Cuando recuperé la conciencia, nada volvió a ser lo mismo. Durante estos años he tenido que valorar qué pesaba más, si un padre o un asesino. A este último no me lo he podido quitar de la cabeza, así que he decidido no verlo más. Para mí, no existe".

Pedro, el padre de Alejandro, mató a Mari Carmen a principios de los setenta. Era otro mundo, y más en cuanto a la percepción social de la violencia de género. Cuando se conocieron, él era inspector de policía; ella, estudiante de Farmacia. Siendo aún novios, la mujer se quedó embarazada y se casaron. "Desde el principio hubo malas formas, que después se convirtieron en malos tratos físicos y psicológicos", relata Alejandro. "Ella sólo se lo contaba a su hermano Pepe, y con la condición de que no se lo dijera a nadie. Vivió un infierno de totalitarismo hasta que se hartó y se separó".

Él empezó a acosarla; la esperaba fuera de su casa, la perseguía para intimidarla. Mari Carmen, que apenas superaba la veintena, había retomado sus estudios y solía quedar con unas amigas para estudiar en una casa del barrio de Arguelles, en Madrid. Pedro la siguió. Cuando salió, le pegó tres tiros. La muerte fue instantánea. "Él tenía que pasar ese día conmigo. Pero me dejó en casa para poder asesinarla".

Pedro fue condenado a 18 años de cárcel por parricidio, pero sólo cumplió tres y medio. "No sé cómo, pero consiguió estar dentro de la amnistía del año 76". Cuando salió de prisión, Pedro fue a recoger a Alejandro al colegio y se lo llevó a su casa sin decir nada a nadie. El niño vivía entonces con su familia materna, que denunció al padre por secuestro, pero un juez dio la custodia de Alejandro al policía parricida.

"Viví con él varios años y veía a veces a mi familia materna. Pedro [como llama siempre a su padre] y yo no nos llevábamos bien, así que a los 14 años me fui a vivir con mis abuelos a Calatayud". Durante esos años, nadie le dijo nada. No sabía cómo había muerto su madre. "Por eso empecé a construirme un mundo imaginario, necesitaba referencias". Hasta que llegó el golpe en forma de verdad revelada. Se borraron entonces sus recuerdos anteriores a los 14 años, la vida con su padre. "Mi mente los ha eliminado. Apenas me acuerdo de nada".

Después de los 18 siguió viendo a su padre, pero cada vez menos. Nunca se atrevió a preguntarle por qué había matado a su madre. Hace un año, y después de 10 de terapia psicológica, una vez que pudo asimilar su pasado, colocarlo en cajitas y ordenarlo, decidió eliminar de su vida a su progenitor. "Desde la serenidad, sé que no quiero tener relación con esta persona", asegura a sus 39 años. En España hay centenares de niños que se han tenido que enfrentar al dolor de que su padre haya matado a su madre. Las condiciones actuales son distintas, ningún juez daría la custodia de un niño a un padre asesino, pero el trauma es el mismo. Este mismo año, los hijos de Izaskun Jiménez presenciaron cómo su padre la apuñalaba hasta matarla. La hija resultó herida por intentar defenderla. El hijo de cinco años de la primera víctima mortal del año sólo acertaba a decir ante el cadáver ensangrentado de su madre: "Mamá ha muerto". Una cesárea de emergencia salvó a un bebé de nueve meses de morir junto a su madre: su padre, de 20 años, había pegado un tiro en la cabeza a su novia embarazada. Alejandro Gómez tiene dos hijos. La pequeña nació la semana pasada. Se llama Zoe, "que significa vida", en honor de su madre.>

Article publicat a EL PAÍS per Mónica Ceberio Belaza

És increïble; però bé, estem d'enhorabona: enguany només han mort 49 dones, 14 menys que l'any passat en el mateix període de temps. Evidentment no és cap dada que es puga celebrar, però tan de bo signifique que la violència de gènere està dismnuint.

Aquesta em recorda una història que vaig escriure fa uns mesos... "La mare" : http://elcabilo.com/blogs/oloralapluja/2009/03/08/la-mare/

Cròniques d'un poble II: anvacuna't, Vicenteta!

2009-11-24T23:09:00.003+01:00

Mai és agradable estar malalt, però estic agafant-li el gustet a açò d’anar al metge de Sella (sobretot ara que sembla que el servei he millorat un poc i no cal esperar dues hores perquè siga el teu torn). Cada vegada que hi vaig aprenc més de la gent del poble i de la societat en general. Hui, com no, li ha tocat el torn a la temuda grip A.

Les vacunes per immunitzar-se davant aquesta malaltia ja han començat a posar-se, i els sellardos més valents han anat durant aquests dies a la consulta perquè li l’administren. Entre els comentaris del pacients, la major part d’ells de més de seixanta anys, he pogut trobar de tot.
Hi havia qui deia que al seu home li l’havien posat aquest mateix matí i que “quisà serà el primer del poble, xica, a vore com li reacciona, perquè a ell això de les vacunes...”. Una altra estava fent cua per a inscriure’s a una llista per a rebre la vacuna el dilluns, “que a mi si m’agarra això, en els pitos que em fa el pit quan em constipe, segur que em fa molt de mal”. Una altra dona venia d’acompanyar l’home, que havia decidit posar-se-la.
-I tu, Vicenta, que no te la poses?
-Ai jo no, tu saps, en la por que em fan a mi les xeringuilles. A més, que jo em trobe molt bé!
-Però tu que et penses que perquè no tingues símptomes no vas a agarrar-la? No, no, això no és aixina, anvacuna’t, que t’ha d’agarrar i t’has de quedar ahí!
-Ai que roïn eres... Que no dona, que això no és res, això és tot mentida, que ho diu el meu fill; no faces tant de cas a la tele, que només volen que menjar-te el cap.
- Sí, sí; ale arrea, ja parlarem.

Més avant ha vingut una altra parella de vells que, aconsellats per la seua filla metgessa, anaven els dos a anvacunar-se. Ara, la que abans aconsellava a Vicenta que es posara la vacuna, li deia als nous pacients que s’ho pensaren, que la majoria dels metges no sabien ni que era la grip A i estaven manant posar vacunes perquè sí. És increïble quin poder tenen les paraules de la gent d’un poble: tant o més com el dels mitjans de comunicació.

De repent, ha aparegut una dona embarassada a la consulta, que ha entrat un minut i ha fet una pregunta al metge. Les conclusions dels allí presents crec que són evidents: “clar, com també han dit que això afecta a les embarassades, pues ella ha vingut a preguntar-ho”. Vés a saber per quina raó venia la dona al metge, però ells ho tenen ben clar: "això" és el causant de tot.

En moments com aquests te n’adones del poder de convicció dels mitjans de comunicació, que fan de la majoria dels ciutadans el que volen sense que ni tan sols és qüestionen si allò que els mostren o els diuen és cert o és una gran mentida. Només en el moment en què algú els presenta que és possible una segona opció que anul•la la veracitat d’allò que creien totalment cert, es plantegen alguna qüestió el respecte. D’alguna manera haurem de combatre la desinformació o la falsa informació que hi ha sobre aquest i molts altres aspectes, perquè la majoria de la societat es deixa guiar pel que altres li expliquen i no reflexiona per ella mateixa sobre els problemes existents. Supose que part d’eixa responsabilitats la tenim els periodistes: farem tot el que puguem.

Tendresa

2009-11-24T13:58:00.003+01:00

Més tendra impossible...preciosa.

Reviure sensacions amb la música

2009-11-21T15:28:00.004+01:00

Torne a casa i per la finestra
veig el món que vaig estimar
i els paisatges de la tempesta
boscos cremats arran del mar.
A Perpinyà, cap a València,
perseguint l’última llum
la meua terra comença
i es dibuixa dins dels ulls.

Tornem a casa!!

Tot comença quan tens 15 anys i et porten a una manifestació i a un concert on actuen els teus ídols. Aleshores no tens consciència de res, només saps que t’agrada la música que fan (en part perquè és el que a la gent del teu entorn li agrada) i que mouen molta gent: una massa enorme ho ompli tot davant de tu fins arribar a l’escenari on es troben ells. Recorres camins entre la gent, temorosa de que algun melenut et trepitge o et plante cara. Agafada fortament de la mà de la teua amiga avances poc a poc fins que arriba un punt en què decideixes quedar-te plantada: des d’allà tens una bona visió. Treus la senyera de plàstic que fa hores algú t’ha repartit a l’eixida de la manifestació i l’enlaires, sense saber massa bé quin és el sentit d’aquell moviment lent que fas d’un costat a un altre, moviment que repetiràs incomptables vegades durant l’actuació. Coneixes gent del rollo, et trobes amb altres coneguts que no sabies que eren del rollo, somrius quan algú et mira directament els ulls amb una altra senyera com la teua agafada fortament amb les dues mans, i ni tan sols te n’adones de quina és el música que està sonant i quins són els meravellosos cantautors que Obrint Pas ha convidat al concert. Temps després, amb l’eixida del DVD, te n’assabentaràs de tot el que va passar aquell dia a la mateixa hora i el mateix lloc on et trobaves tu, sotmesa en aquell moment a l’èxtasi de la situació i l’eufòria de la gent.

Va arribar un dia en què vas deixar d’escoltar els teus ídols amb tanta freqüència i vas oblidar que havies de memoritzar les seues cançons per saber-te-les quan anares a un dels tants concerts als quals els havies seguit. Van aparéixer nous ídols, altres que també deixarien marca a l’àmbit musical de la teua vida, i nous concerts on anar. Altres preocupacions van començar a ocupar el temps que abans dedicaves a sentir música i noves causes per les quals lluitar desplaçaven els principals interessos de feia uns anys. Vas entendre el significat de les banderes que havies onejat contra el vent, i te’n vas penedir d’haver-ho fet sense saber què deies amb aquell moviment. La música inquieta i ràpida que t’havia agradat passà a ser substituïda per les cançons més lentes i suggestives dels roquers més insignificants durant la teua pubertat. Els teus ídols van caure en l’oblit.

Tot torna al seu lloc i és comprensible quan, anys després, es fon allò que més t’agradava abans i allò pel que et decantes ara, les cançons que havies aprés de memòria a ritme d’ska tocades d’una manera més sentimental que mai: Obrint Pas en acústic. Tornes a trobar la gent del rollo a qui, te n’adones, no has abandonat durant tot aquest temps; tornes a agafar-te de la mà de la teua amiga mentre travesses la sala de l’inici al fi, i aquesta vegada sí que et plantes ben a prop dels músics, per sentir una vegada més, amb plena equivocació, que et miren directament als ulls quan simplement han deixat volar la mirada pel públic; cantes les cançons que tant et sabies mentre comproves que has oblidat moltes lletres i desitges tornar-te a empapar hores i hores d’aquella música. Hui no portes banderes, la veritat és que no et fan massa gràcia: l’ideal no cal escenificar-lo tant.

Fantàstic el concert i meravelloses les sensacions reviscudes.

Tindre pena

2009-11-16T23:13:00.005+01:00

És un d’eixos dies en què les llàgrimes s’escapen dels ulls i la gola es plena de nusos. Cada petit problema es fa un món i no puc veure més enllà del que la ment frustrada em deixa albirar. Trista, camine lentament perquè vull que passe el temps com més ràpid possible mentre faig el mínim de coses que puga. Calcule cada minut i cada segon, enquadrant-los dins del temps imaginari del que disponc. Duc tretze hores pel carrer i no vull tornar a casa.

És un d’eixos dies en què trobe la teua mirada i plore a gust mentre sent que m’entens. Un de tants en què m’has vist i has endevinat que estava malament sense dir-me res. Ens entenem sense paraules: que sort tenim. I jo estudiant per a aprendre a comunicar-me...

Que complicat i injust és tot. Gràcies