Només escriure

No sé quan vaig decidir que m’agradaria això d’escriure. Com ens arriben els gustos? Ens els fiquen amb xeringa només naixem? Per què en tenim de tant diferents i diversos? El que alguns diuen és que les preferències de les persones venen donades per la manera en què s’han criat, per l’educació, per l’ambient, per les amistats, etc. Però alguna cosa més ha d’haver-hi, estic segura. Però bé, atenent-me a aquest criteri, supose que abans d’agradar-me escriure el que el meu entorn em va transmetre van ser les ganes de llegir. Sí senyors, per a escriure mínimament bé i amb coherència cal llegir molt. De fet, pense en els coneguts que tenen un bloc personal on sovint escriuen i a la gran majoria els agrada llegir. A casa, sempre han hagut llibres rondant per tot arreu. Recorde un dels primers que vaig tindre, d’aquells de les fulles dures, quasi de cartró, i dibuixos enormes, on les lletres eren escasses (aquest, sincerament, no sé ni si tenia lletres). Hi havia un xiquet amb la cara plena de brutícia, i l’únic vocable que aquella imatge m’aconseguia fer pronunciar era “brut”. Senyalava el nen i deia “brut”. Només això, però estic segura que ja n’hi havia prou perquè els meus pares esbossaren un somriure. Allò, clar està, no era llegir; però per algun lloc es comença. No sé a quina edat vaig obrir el primer llibre amb una mica de sentit, però ma mare diu que des de la primera vegada que ho vaig fer ja sabia llegir. Com si no necessitara aprendre’n, les lletres em fluïen (d’una manera maldestre, imagine). Potser, com ja he dit, això de la lectura m’ho van injectar a l’hospital l’onze de gener que vaig venir al món.

Un altre aspecte relacionat amb el gust per escriure és el fet de ser imaginativa i inventiva. Diuen també els meus pares que des de petita m’ha agradat molt inventar històries. I no ho diuen, precisament, amb cap alegria descomunal. Segons em conten, quan anàvem de viatge jo em col•locava al seient del mig del darrere, recolzava un braç en cadascun dels seus seients, i inventava contes i cantava cançons a tort i a dret. “En un principi –assegura mon pare- vam pensar que allò era bo, que t’havíem de deixar volar la imaginació”. Però aquest pensament se’ls en va anar de la ment al voltant de la vintenta vegada que pujàrem al cotxe i no els vaig deixar ni parlar. Com que d’alguna manera em censuraren i supose que me n’adonaria que estava sent pesada, aquestes històries les contava aleshores per escrit. Tinc desenes de llibretes amb històries fictícies i reals, diaris amb mil tonteries i amb anècdotes que de tant en tant m’agrada recordar-hi.

De les llibretes plenes de lletres i els estants arrebossats de llibres, algun dia, no sé quan, vaig passar al periòdic. Segurament tindran raó aquells que creuen en l’efecte de l’entorn en què ens criem, perquè els primers records que tinc del diari és el de veure El País a la tauleta del saló cada diumenge. Jo, evidentment, no el llegia. Però aleshores feien un suplement infantil que es titulava Mi pequeño País on hi havia coses interessants per als xiquets: vinyetes, historietes, l’actualitat dels ídols,etc. Hi havia també una secció on altres xiquets deixaven la seua direcció i especificaven els seus gustos, i tu t’hi podies posar en contacte. Encara en guarde algunes cartes d’una amiga basca que em vaig fer, i recorde que era molt emocionant esperar sempre la contestació. Ara que hi pense Goretti em va dir que la seua iaia vivia a San Francisco i que a veure si anàvem un dia, i ací estic encara, esperant-la. I mira que n’era d’innocent jo, que no em vaig inventar cap familiar a la Xina.

I entre cartes, llibres, diaris personals i periòdics impersonals, va acabar per agradar-me escriure (o potser sempre m’havia agradat). I totes aquestes reflexions han vingut només perquè m’apetia escriure, simplement deixar córrer quatre paraules amb sentit –o sense, què més dona – i necessitava una excusa per a fer-ho. Hi ha qui no ho entén: “com que t’apetix esciure? T’apetirà llegir, eixir de festa, parlar amb algú, escalar, nadar, ballar...però escriure?”. Doncs sí, m’apetix escriure, i estic ben orgullosa de que em passe, siga per injeccions, per l’entorn o per raresa.