dissabte, 29 d’agost de 2009

Déjame...


Déjame que mis manos rocen las tuyas...


Déjame que te coma sólo con los ojos...

...con lo que me provocas yo me conformo.

dijous, 27 d’agost de 2009

Un pas per Bolulla amb "La Banda d'Agostí"

Des d’aquella aventura per Tabarca farà tres o quatre estius amb la “Manero’s Band”, que no havíem tornat a anar a quedar-nos a dormir a ningun poble per fer de banda festera. Enguany era l’oportunitat idònia: sense exàmens, obligacions ni preocupacions, era el millor moment per embarcar-me cap a Bolulla quatre dies i gaudir d’allò que també forma part de la vida d’un músic: fer passacarrers, tocar xaranga, dormir poc i malament, cantar, beure i fer festa. En eixes paraules i poques més es pot resumir el pas de la bandeta de Sella (o “Banda d’Agostí” en aquest cas) per aquell poblet perdut a la muntanya que encara no coneixia i que amb molt de gust (bé, no amb tant de gust a les 10 del matí) m’he recorregut estos dies. Els companys músics, divertidíssims; les companyes d’habitació, úniques, netes i amb més ganes de festa que ningú; el menjar, boníssim; el tracte, fabulós en la majoria dels casos, exceptuant algun que altre “apretó” quan el llavi ja no podia més; la festa, com tota festa on hi ha musics, genial; el poble, xicotet i acollidor (i massa costerut). Això si, també cal dir que el cansament ha sigut extrem i ens han faltat hores de son; però bé, en part ha sigut així perquè ho hem triat. Tot i això, aquests quatre dies amb tots vosaltres a Bolulla han sigut, en poques paraules, brutals. Repetirem?

dimecres, 19 d’agost de 2009

Paratges idíl·lics que descobrir a La Marina

Setembre s'acosta, i les ànsies d'aprofitar l'estiu al màxim no em deixen descansar. Una vegada més, com un o dos cops per setmana aquest estiu, hem agafat el cotxe i ens hem decidit a escalar. Hui tocava psicobloc, l'oratge ho permetia i cal aprofitar els últims dies que ens deixen gaudir d'aquest esport. A més, no ve mal algun que altre dia canviar la Font Major per la platja (però només algun). El destí era una vegada més La Marina Alta, però hui un poc més amunt: deixem Benitatxell enrere per endinsar-nos en les precioses costes de Xàbia, indrets desconeguts per a mi: Cala Tangó o Pope, Cala Blanca, Cala Portitxol, Cala d'Ambolo, Cala Granadella, etc. Desgraciadament, no havia temps per a visitar-les totes, així que ens hem encaminat cap a la primera que apareix a la llista: Cala Tangó o Pope. Massa algues i massa submarinistes, a més d'una pinta extranya... Canviem: Cala Blanca. El seu nom fa referència al material del qual estan compostos els penya-segats: pedra blanca. No hi ha cap sombra, té bromera i no podem escalar. Canviem de nou: Cala d'Ambolo. Aquesta si. Una vegada hem aparcat, hem hagut de decidir-nos entre la Cala d'Ambolo o la Platja d'Ambolo: una escaliata inacabable de la qual no es veu el final que sembla acabar en l'abisme o una platja ben oberta i plena de gent? L'esperit aventurer de què estem dotats i la curiositat ens han picat: hem triat les escaletes (elecció de la qual me n'he penedit hores més tard quan les he hagudes de pujar). Amb sort, no ens han portat a l'abisme, sinó a una roca gegant de la qual es podia saltar (o escalar) a la mar i sota la qual hi havia un cova enorme i preciosa amb vies de psicobloc de tots els nivells (aleluia!), coves petites dins d'ella mateixa, roques per descansar, peixos i, en fi, tot allò que pot compondre un lloc idíl·lic a la mar. Com a tots els llocs on anem, hi havia aquella gent que no comparteix amb nosaltres el modo de diversió i ens trenca la tranquil·litat de la remor de l'aigua: els iats i les motos d'aigua. Però bé, res que no es compensara amb la meravella que teniem davant dels ulls. A més, uns metres més amunt, hem trobat una sombra idònea per dinar (nosaltres no tan sofisticats com els
marineritos dels iats) un entrepà amb tomaca, formatge i llomet.

Més tard, també com a bons aventurers i curiosos, hem visitat l'altra banda del penya-segat, la Platja d'Ambolo, un altre lloc preciós i molt adequat, sobretot a les set de la vesprada quan l'ombra cobreix la platja i la gent comença a marxar: un banyet traquil i relaxant, tal vegada massa fresquet, algun que altre colp contra les roques (per no canviar la rutina), les paraules justes i necessàries, un llibre, i la més pura tranquil·litat. Un cotxe brut, una companyia agradable, i una cançó d'Alejandro Sanz sonant a la ràdio.Què més podies demanar per a un dia com hui?


Cada vegada que descobrisc un nou indret de les nostres terres, més ganes tinc de seguir buscant-ne. La veritat és que no apreciem el que tenim, la nostra costa és preciosa, tant com l'interior. Les Marines són, per a mi, la millor terreta del món.

dijous, 13 d’agost de 2009

La caixeta del Perú. L'adéu.

Alce el cap i mire l’objecte que et guarda una vegada més, i ho recorde de nou.

Feia temps que no sabia res de tu, uns quants anys, aquell dia que em vas trucar. “Ens veiem al de sempre?” em vas dir, “si, al de sempre a les 5. Portaré una samarreta verda”. No calia dir-ho, sabia que ens coneixeríem, no havíem canviat tant i durant uns estius havíem sigut com carn i ungla; et recordava a la perfecció: petita, morena, amb els cabells negres ben curts quan arribava l’estiu, amb una melena llarga algun Nadal, els ulls petits però sempre lluminosos, i els llavis carnosos tan desitjats. I continuaves igual: tan preciosa i tan dolça com sempre, tan tendra amb mi i amb la resta de la gent, tan bella com una princesa de l’orient. Sempre havies sigut la meua enveja, però no era una enveja dolenta, t’admirava com a la criatura més perfecta que la mare Terra havia dut al món. Ens vam veure, i ens vam abraçar, ara no tan sincerament com anys enrere. Vam seure “al de sempre” i vam parlar de les nostres vides, del que havia canviat i d’allò que continuava igual. Vam decidir prendre una copa, “ja saps que vull”, em vas dir amb una mirada de complicitat, “el meu gust no ha canviat”. Un ron amb cola i un gintònic. Quan ja en dúiem tres, de rons i de gintònics, et vas declarar: em vas dir que m’enyoraves, que feia anys que pensaves en mi i que necessitaves veure’m, que sempre havies estat enamorada de mi en silenci, que m’adoraves, que senties la necessitat de tenir la meua companyia i el meu calor, les meues besades tendres i les carícies de les meues mans en els mals moments, com aquell estiu en què morí ton pare. Que no ho podies deixar córrer més, m’ho volies dir i t’agradaria que jo sentira el mateix, que m’enamorara de tu, que t’estimara per sempre. L’endemà vaig agafar l’avió que em portaria a Brussel·les, a casa del Joan. Dues setmanes després l’Anna em va trucar contant-m’ho tot, “torna de pressa, si us plau” em va pregar. Però vaig arribar massa tard. Que t’havien detectat càncer feia any i mig i que se t’havia agreujat l’últim mes. Que podies morir tranquil·la perquè ja havies complit un dels teus desitjos: dir-me tot el que m’estimaves i m’havies estimat, però que de totes maneres t’haguera agradat passar més temps amb mi. Que m’estimaves molt, i que no cometera el mateix error que tu: que no tratara de buscar un món a mesura oblidant els interessos del cor, sinó que visquera sempre guiant-me amb ell,com tu havies fet l'últim mes. I que adéu, deies a la nota que l’Anna em va entregar.

Ara torne a alçar el cap, i mire de nou l’objecte, una d’eixes caixes que tu em vas portar del Perú aquell estiu del noranta-nou. Jo també t’estimava molt, i ara sent no haver-t’ho dit mai. Al Joan me l’estimava més, i per això vaig fugir, com sempre, dels embolics que em portaria tot allò. Em sap greu no haver-te deixat complir un altre dels teus desitjos, ni que fos l’últim...si ho haguera sabut...em sap greu...t’estime...adéu.

dimecres, 12 d’agost de 2009

Siddhartha, Herman Hesse


Un història preciosa i un llibre per reflexionar sobre el sentit de la vida on es mostren la majoria dels distints aspectes que presenta l’ànima, així com una notable font d’informació sobre la religió budista. Mitjançant la cerca de la teoria que l’aprope al nirvana, Siddhartha recorre mil camins que el porten a viure històries interessants que li fan adonar-se’n del que és la vida.


De vegades no vos faig cas, i mira que teníeu raó: “és un llibre d’eixos que s’han de llegir, Laieta”.


Creure en un riu, aprendre a escoltar-lo... qui poguera!


Un més a la llista de recomanacions.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Mans en moviment

Inconscientment, com sempre quan restava quieta i no tenia res a fer, va moure les mans. Va col·locar els colzes sobre la taula, a l’altura dels pits, de manera que les mans li tapaven la boca. Això li féu perdre la concentració. Ja no podia ataüllar amb facilitat la seua boca, ara quedava llunyana, rere les mans i els dits. Tractava d’endevinar-la sota aquelles mans, però li era impossible, els dits juganers li enterbolien la visió. Aleshores es fixà en les mans inquietes que no cessaven de moure’s d’ací cap allà. No eren gens petites, ni tampoc escarransides com les de moltes dones. Eren mans mitjanament grans, carnoses, fortes, però sobretot juganeres. Mans juganeres i tocadores, mans inquietes. Mai s’havia fixat en elles i ara resultaven tindre un encant incipient molt cridaner, un encant que el posava nerviós. En els moviments d’elles també podia endevinar un cert nerviosisme, una inquietud total; recorrien camins impacients, entraven pels orificis que quedaven entre dit i dit, eixien de nou i buscaven sense saber ben bé el que, tornaven a entrar, i es movien soles i nervioses... Dibuixava amb el dit d’una mà la silueta de l’altra, movent-lo lenta i desequilibradament des de l’os del dit polze fins a la punta del més petit, passant per tots i cadascun dels racons que trobava a la pell rasposa, travessant el dificultós pas pel palpís del dit, que li suava. Aquella estampa començava a posar-lo seriosament nerviós, i cada vegada era més conscient de la seua respiració descompassada, entretallada. Eixa boca entreoberta, eixos dits juganers, el coll blanc que davallava sota el cap , els cabells retirats per l’altra banda dels muscles, els muscles ferms i redons, i una mica més amunt, eixos ulls únics que desapareixien de tant en tant esporàdicament cap amunt, i tornaven al seu lloc en un breu instant, repetint l’acció una i mil vegades.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Canvie de bloc

Aquest és el meu nou blog, aquesta vegada fet a través de blogspot. Les raons: per a que voleu que vos explique, supose que la meua manca de coneixement informàtics i la poca destressa m'han fet perdre la paciència a wordpress, i he decidit provar per ací. A vorem. Em fa pena pel fum d'entrades que portava acumulades al blog, i moltes de les quals rellegia a menut, però tal vegada podré fer alguna cosa per penjar-les per ací.
No sé si ha sigut casualitat, però hui també plou, com el dia que em vaig decidir a crear-me un blog per primera vegada. Per això no li canvie el títol, perquè pense que la pluja m'inspira molt. La pluja de hui és diferent: aquella era una pluja de gener (que reconec no recordar) i la d'ara és una pluja d'estiu, que molta falta feia.
Sense més, espere que participeu a aquest blog tant com a l'altre i que pugueu passar algun ratet amè de lectura.