dijous, 31 de desembre de 2009

Una nit d'art en estat pur

No sé ni per on començar. Tinc els sentiments a flor de pell i no puc fer altra cosa que delectar-me en ells. La d’avui ha sigut, sens dubte, una nit màgica; una nit d’art pur que no volia que acabara. Des de la primera lletra musicada que ha eixit dels primers llavis que s’han mostrat valents per recitar, davant un públic delerós i novell, un poema sobre la lluna, que he hagut de tacar els ulls. Hi ha coses que les parpelles són incapaces de sostenir, i una d’elles és eixa brutal emoció positiva que transmeten les tendres paraules ben dites. A més, la música pura, totalment lliure i improvisada que en tot moment ha acompanyat el caràcter de les lletres m’eriçonava la pell. I és que no tenim ni el cos ni l’organisme acostumats a l’art pur, i és també per això que ens resulta tan excitant.

Lletres i més lletres, i música, i paraules ben enllaçades que conformen una tènue melodia acompanyada per unes notes que parlen i diuen molt. I entre totes elles, una veu que ja ens ha fet plorar més d’una vegada. No puc contenir l’emoció. No puc (ni vull) amagar que em fa estremir-me sentir-la. Ella, forta i valenta, tirá p’alante con ningú, sense cap vergonya, ha sigut capaç d’inundar els meus lacrimals una vegada més. Gràcies; gràcies per aconseguir que ens posem en la teua pell tant fàcilment i per fer-nos sentir a la perfecció allò que transmets; per uns instants m’has fet creure que qui llegia i sentia aquella poesia era jo. És aleshores quan algú em diu que és per moments com aquests que és feliç; entre somnis, silencis i tendresa em fa ruboritzar.

Però algú tenia raó, perquè aquesta pluja de lectures duta a terme per molt diferents persones de distints àmbits, edats i pensaments ha sigut quelcom molt satisfactori. L’ambient era immillorable. Puc demanar una millor companyia? Em sent la reina del planeta, em sent molt afortunada i molt ben pagada; sent que els meus sentiments han arribat al punt màxim que buscaven feia temps, i descobrisc què és el que necessite per a ser feliç. És també aleshores quan me n’adone que no puc ser la reina de ningun lloc perquè sóc molt petita dins aquest univers; em considere massa innocent, massa ingènua... és normal que tot açò em proporcione aquesta felicitat? No ho sé, però tampoc m’importa.

La nit acaba, en contra del meu ànim, però la felicitat romandrà per sempre quan recorde aquests instants. Amb un llibre de Mario Benedetti i un poema de Vicente Medina que he arrapat de les butxaques dels que considere els millors lectors de la nit, me’n torne al meu llit, on podré reflexionar sobre tot allò que he viscut i amb el deler de repetir aquesta nit un dia no massa llunyà però tampoc massa proper, perquè no perga així la màgia que té.

Gràcies per la idea; gràcies per l’espenta; gràcies per permetre’ns estos moments.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Tornar a casa per Nadal

Cal aprofitar el dia i, per tant, m’alce matí. Tot sembla diferent, i l’única diferència envers ahir és que s’han acabat les classes. València amaneix grisa i mullada, però menys freda que els dies anteriors. Les últimes gotes de pluja del dia banyen suaument el carrer, sense fer forts esguits ni sorolls. El meu ànim està alt, i tinc una sensació inexplicable: hui, per fi, tornaré a Sella. Només fa dues setmanes que vaig marxar, i cal dir que la companyia i la feina han fet que no es feren llargues ni pesades, però els dos últims dies he estat sola al pis i tinc ganes de veure cares conegudes i abraçar eixa gent que només veig d’any en any per estes dates.

Em prepare la maleta i dues hores abans de l’eixida del tren ja ho tinc tot a punt per marxar. Crec que eixa curiosa mania de la puntualitat extrema l’he heretada del meu avi, que sempre arriba a tot arreu amb una hora de marge, “per si acàs”. Abans d’anar a l’estació vaig al baret de baix de casa a fer-me un entrepà: aquesta setmana no hem fet la compra perquè no es podrira el menjar, i la nevera està completament buida. Quan pegue l’últim mos agafe el telèfon i cride el taxi (hui duc tantes coses que no m’atrevisc a endinsar-me al metro). Al minut ja està allí, i en poc més d’un quart d’hora travessem una València que es presenta plena de gent amb bosses i més bosses a qui acabe maleint quan he de pagar el taxi: és el darrer dia per comprar els regals de Nadal i l’esperit consumista està en marxa.

Per honrar l’avi i seguir els seus costums, arribe a l’estació exactament una hora abans que se’n vaja el tren. Em compre el periòdic i, entre notícia i notícia, arriba l’esperat vehicle. Quan me n’adone ja està quasi ple, i sembla que les meues maletes no cabran enlloc. Amb sort, hi ha un petit espai que podré atapeir amb tots els estris. Per desgràcia ja no queden llocs buits al costat de la finestra, com a mi m’agrada. Agafe seient, em relaxe, i trac el llibre. Un viatge sense un llibre no és res. Mentre llig tinc la sensació de no perdre el temps, d’estar aprofitant eixes hores mortes que comporta viatjar. I quan la vista ja no pot més, uns minutets de Ràdio 3 que culminen amb una becadeta de deu minuts.

Tinc la mateixa sensació que aquell juliol quan vaig tornar d’Irlanda: a l’altra banda de l’andana esperen amb ànsia la meua arribada i tinc mil coses que explicar, i vaig tan carregada que la situació en què em trobe em fa molta gràcia. Mentre baixe, rient, l’últim graó del tren, veig una cara molt coneguda que em troba i comprén la meua risa sense necessitat de paraules: “vas carregà, filla meua!”

dilluns, 21 de desembre de 2009

L'últim esguard

Es retorcia en la desesperació. Aquells carrers li sonaven, però no estava segura d’anar pel camí adequat. Corria; la respiració era exageradament accelerada i tenia la sensació que el cor li eixiria per la boca en qualsevol moment. Havia d’arribar a temps, per res del món podia fer tard, però la pressa la portava a la confusió i es perdia pels carrers on no tocava. Ràpidament tractava de construir a la seua ment el mapa d’aquella zona de la ciutat, però li resultava impossible: feia anys –molts anys- que no hi anava.

Entre passes i corredisses va aconseguir, per fi, trobar el carrer que buscava; només li quedava arribar fins l’altre extrem. Es detenia poc a poc, per no arribar tan ofegada i accelerada com estava en aquell moment. Mentre recorria el carrer els records l’inundaven: aquelles parets albergaven milers de carreres i de jocs, centenars de somriures, milions de paraules de la seua infantesa i desenes de besos de la seua joventut. Dins la desesperant situació, aquelles memòries li van treure un somriure interior; tot i això, les va oblidar ràpidament i va entrar a la casa que l’esperava. La foscor espantava i el silenci feia por; un únic fil de llum procedent de l’habitació arribava fins l’entrada. Va seguir el camí que aquest li marcà i en obrir la porta va veure per última vegada aquells ulls del color marí que tan bé coneixia i que, tot i el cru diagnòstic del metge, es van mantindre ben oberts fins que van aconseguir veure la seva imatge, veure aquella amiga, aquella espècia d’oda a la naturalitat i a la bellesa alhora amb qui tant havia compartit, que la va deixar, per fi, descansar en pau –després de creuar l’últim esguard còmplice de tantes i tantes històries-.

Ella em va estimar tant...jo me l’estimo encara.
Ella, qui sap on és. Ella, qui sap on para.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Qui t'ensenyarà a caminar?

Neixes, creixes, i un dia aprens a volar. Decideixes que ja és hora de fer la teua i t’ensenyes a caminar sola, a poc a poc, fins que pots fer-ho ben erecta i equilibrada. Costa, és clar; no és gens fàcil. Primer un peu, després l’altre, i quan ja hages caigut més de cent vegades, podràs començar a mantindre l’equilibri. Pas a pas estabilitzaràs els teus moviments, i fins i tot aconseguiràs restar immòbil sobre un peu mentre alces l’altre a l’altura del genoll contrari, com si d’un flamenc es tractés; per moments, perdràs l’estabilitat i tindràs la sensació que vas a caure de nou i a pegar-te el més gran dels bacs, i algunes vegades serà així; però si li poses empeny i força, sempre podràs tornar-te a alçar. De tant en tant eixos bacs seran forts i de difícil recuperació; durant aquesta te n’adonaràs que les mateixes persones que et van ajudar a fer els primers passos i van fer de la teua aparició al món la seua vida, seran les úniques que, sempre, passe el que passe, t’ajudaran a posar-te dreta de nou. Bé, almenys jo tinc la sort que siga així. Beneïda sort.

Quan et poses melancòlica i comences a pensar en totes eixes coses tristes que té la vida, et preguntes qui t'ensenyarà a caminar quan ells ja no estiguen. Ja no vols créixer, ni vols volar, ni vols donar un sol pas més; només vols sentir que sempre estaran per alçar-te una i mil vegades més, fins i tot quan et deixes caure simplement perquè t'apetix.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Irracional

"El arzobispo de Valencia cree que no se puede comparar el aborto con los abusos a menores"

Reitere el tema, però és que em sembla increïble. Cliqueu sobre el titular superior per a accedir a l'article publicat hui al Diario Información.
Són totalment irracionals les afirmacions de l'arquebisbe de València: "Es muy distinto quitar la vida a alguien que abusar de alguien, del que no hay derecho a abusar, naturalmente, pero no le quitas la vida".