dilluns, 23 de maig de 2011

A Sella, el meu poble

Jo era d'un poble on a la gent li agradava la cultura. Era d'un poble on, cada vegada que hi portava convidats, es quedaven sorpresos dels moviments culturals, esportius i de tota mena que hi havia en un municipi tan menut, i a més amb tanta professionalitat. Era d'un poble on cada any hi havia una setmana cultural en què, desinteressadament, diferents agrupacions omplien les nits d'estiu de música, teatre i somriures. També d'aplaudiments, per part de tot el poble. Jo era també d'un poble on hi havia un Fira de Mostres organitzada pels seus ciutadans, que s'oferien voluntàriament a muntar paradetes o a treure els mobles antics al carrer. També a fer demostracions de tot tipus de coneixements que hi guardaven, que no eren pocs. I al meu poble, la banda tocava a les festes, les processons i altres actes oficials. I censats i no censats, fills d'emigrants als pobles o ciutats veïns més grans per raons de feina i necessitat, formaven part d'una Comissió de Festes que es desfeia la pell tot l'any per a que tots gaudirem d'un inici d'octubre gloriós.

Jo era d'un poble on hi havia els millors pilotaris del País Valencià, però no hi havia trinquet. D'un poble on hi havia una gran activitat cultural, però no hi havia casa de cultura. I ni una cosa ni l'altra es tenien previstes de fer a curt termini. D'un poble on es necessitava una escola amb menjador, ja que la majoria dels pares treballaven fora. Un poble on els joves necessitaven cases amb preus assequibles per a quedar-s'hi a viure. Però tampoc estava previst fer cap cosa d'aquestes, sinó que més bé es pretenia construir més d'un centenar de casetes que no pegaven per a res amb el meu poble, amb l'inici de la "construcció" de les quals s'havia destrossat el territori, i a preus tan elevats que poca gent del poble les podria comprar. I per tant, els joves, havien de fugir buscant un lloc on poder viure i criar els seus fills, tot i la seua voluntat de quedar-se al poble.

Però un dia, al meu poble una gent es va cansar de tot això, i va decidir fer un grup on treballar per a poder canviar-ho. Ho feien amb il·lusió, i a més els seus components eren membres actius dels diferents col·lectius del poble que any rere any eren aplaudits a la Plaça (la pilota cada diumenge, la banda cada dos mesos, les danses cada tres...) per tota la resta del poble. Aquest grup, variat, va buscar un partit en qui trobar caliu per poder participar legalment en les eleccions i canviar allò que desitjaven. Unes sigles com unes altres, molta gent feia vore el seu suport i es mostrava contenta d'aquesta alternativa. Jo, personalment, em sentia molt representada en aquesta gent en les meues primeres eleccions municipals. També estava cansada del que hi havia, però a diferència d'ells no m'havia atrevit a fer oposició oficial.

Fa poc, el poble havia de triar què volia. I després d'un llarg dia, va triar que no volia la cultura. Que no volia la pilota. Tampoc el trinquet ni el menjador a l'escola. No volia gent amb moltes ganes de treballar. No volia esquerra, sinó dreta. Però només al poble, perquè a les Corts volia esquerra. El poble no volia canvis, no volia noves il·lusions. I el poble no el conformaven només, com molts deien, la gent major. No, molts joves tampoc no en volien.

Jo m'he desil·lusionat amb el meu poble. Des de la postura d'un membre actiu de la banda, entre altres, em resulta incomprensible. No sé quina és la solució, però la veritat és que em no em sent identificada amb el que vol el meu poble. Ara, jo crec, els que formem part de l'altre poble hauríem de donar suport a aquells que un dia van decidir formar un grup de treball, i no deixar-los només a ells fent oposició. Jo no puc estar-me sense tocar l'oboè, així que em costaria massa fer boikot cultural. La cultura també pot ser una arma destructiva (o constructiva, segons es mire).

Per Sella, el meu poble.

dissabte, 21 de maig de 2011

Olors caviants a València

Fa uns mesos, quan va començar el curs, escrivia en aquest mateix bloc que València feia pudor. Després de rebre vara a la vaga del 29-S, em vaig quedar realment decebuda de l'aire que es respirava a la ciutat. Després de tremolar en veure als blaveros el 9 d'octubre, havia de tapar-me el nas per a sobreviure entre aquell petit cúmul de persones que dia rere dia ens movíem per unes o per altres, i no restàvem quiets tot i el desencant. Em plantejava, en aquell post, si hi havia alguna manera de llevar eixa pudor a ranci incrustada en els carrers del Cap i Casal, o si això només podia ser un somni. I quan parlava amb el meu jo, realment decebuda, em preguntava si totes les hores perdudes i les petites lluites que modestament podia portar a terme arribarien enlloc, responent-me cada vegada més clarament que les possibilitats eren ínfimes. A més, el tòpic del valencià menimfotista se m'havia clavat a la ment, i estava cabrejada amb esta societat tan aparentment conformista que no es movia per res.

Ara l'olor ha canviat. No sé si és que estava equivocada, o és que les coses han donat un gran gir. Algú podria dir-me que només és la proximitat de les eleccions, però no m'ho vull creure. Perquè l'olor a lluita i a democràcia que sobrevola la ciutat -i no només aquesta- no em deixa creure-ho així. La gent s'ha mogut. La gent ha decidit no quedar-se a casa. I no només ho hem fet els de sempre, ni molt menys. He vist gent que mai no hauria imaginat enmig d'una plaça cridant fort pels seus drets i els de la resta de conciutadans. I no és que faja olor a roses, ni molt menys. Per a això encara queda una gran lluita, i així i tot no sé si ho aconseguirem. Però fa olor a ganes de canviar les coses, a veus trencades de tant cridar, a respecte, a cooperació, a companyonia pura i dura, a empatia amb la resta. Fa l'olor que trobava a faltar aquells primers mesos del curs als carrers de València.

No vull fer-me il·lusions ni creure que en uns dies haurà desaparegut tot el podrit que hi ha en aquest teixit suposadament democràtic. De fet no crec que passe així. No sé què aconseguirem, però siga el que siga, sempre em quedarà eixa olor a terra banyada que em sap a victòria. I no a victòria perquè pense que anem a canviar el món, sinó a victòria perquè la gent ja no es conforma, perquè els valencians hem eixit al carrer, i perquè ja no som els de sempre. O potser sí, però més units que mai per una mateixa causa: renovar aquesta falsa democràcia que es limita a portar-nos a les urnes cada quatre anys.

Ara només em queda desitjar que tot açò no acabe aquest diumenge. Aquests dies els polítics, els governs, han tingut les mans lligades, ja que prendre un pas en fals i demanar que la policia buide les places podria castigar-los durament a les urnes demà. Per tant no sé si la relativa comprensió que estan tenint amb el moviment 15-M continuarà a partir de dilluns o aniran a per nosaltres. Sincerament, València em fa por en eixe sentit. No voldria haver de tornar a vore porres volant per damunt del meu cap. Confiarem en què la força de les nostres paraules i les nostres actuacions serà major que la seua.


Per una democràcia real, per la fi del bipartidisme, per acabar amb la corrupció: INDIGNA'T I VOTA!

divendres, 20 de maig de 2011

Visió del moviment 15-M després de participar-hi



Són milers de persones. No només joves, com es diu als mitjans. Són de totes les edats, fins i tot n'hi ha majors de setanta. També n'hi ha pares i mares amb els seus fills -s'ha creat un espai de jocs per a xiquets-. La majoria tenen -tenim- entre 20 i 35 anys. Ja diuen que a la joventut un té més ganes de lluitar. Potser també més temps i més força.

Cap partit està al darrere d'ells. Cap ni un. Tampoc cap sindicat. Tampoc no critiquen cap partit en concret ni parlen de polítics específics. Només poden sentir-se al·ludits aquells que entren dins dels eixos que es rebutgen des de l'assamblea: el bipartidisme, la corrupció i la falsa democràcia.

El pacifisme. És una de les normes principals que els regeix. Cal ser pacífics en tot moment, i també cal no consumir drogues, per tal de no donar raons a les autoritats per a moure'ls de la Plaça -Plaça de l'Ajuntament, per a alguns ja Plaça del 15 de maig-. Tot i les diferents ideologies, i els aspectes radicals que poden presentar alguns dels participants, en tot moment es manté la calma i es parla i s'actua de manera ordenada i coherent.


La cooperació. La coordinació també. Una assamblea tan gran és molt difícil de coordinar, però s'aconsegueix. Després de cada assamblea general de les 20h de la vesprada, les diferents comissions -Acció, Comunicació, Premsa, Creativitat, Informació, Logística, Jurídica- treballen de manera ordenada per a decidir què es farà el dia següent, com s'organitza la molta feina que hi ha. Mai no hauria pensat que una assamblea es podia coordinar tan bé. Encara menys una assamblea amb 8000 persones.

La imaginació i la creativitat. La música. Darrere de tota la feina, cal també animar el personal i divertir-se un poc, sempre de manera civilitzada. S'ha montat una ludoteca. La gent dóna els seus llibres, els seus jocs. Es senten moltes guitarres i moltes veus.

Estic sorpresa del gran moviment que hi ha a València -cas que conec-. Vos anime a tots a participar en les acampades de la ciutat que més a prop tingueu, encara que siga per curiositat. És un moviment gran, important. Si ens respectem, som legítims i no deixem que tot açò acabe el 22 de maig, podem aconseguir moltes coses. Molt d'ànim a la gent que es passa els dies a les places, als carrers. Endavant!

dijous, 5 de maig de 2011

Colp d'estat

Em deies que caminava d'una manera militar. Amb els braços totalment rectes i tesos, els dits estirats i junts, movent les articulacions de manera coordinada endavant i endarrere com si d'una marxa militar es tractara. Te'n reies. Ho sabies, que no m'agradaven els militars i que la comparació em semblava odiosa. M'imitaves, accelerant el teu pas progressivament fins que em deixaves enrere amb una expressió on es congregaven la ràbia i el somriure que sempre em produeixen les burles. Intimidada, rebaixava el ritme del meu caminar i intentava que els braços em fluïren d'una manera més natural. Però l'intent s'esvaïa prompte: instintivament tornava el posat militar del meu cos i la rapidesa dels meus passos. “Què portes peix?”. L'esforç era en va, i al final em rendia i intentava canviar de tema.

Em parlaves de les coses que ja sabia però potser mai ningú no m'havia explicat d'eixa manera. Tenies la teua particular visió del món. Molt particular, molt teua. Hi coincidíem de vegades, però sempre hi havia petites diferències que matissar. I amb tu, sempre m'agradava debatre-les. No ho veiem tot igual, no compartíem creences ni tampoc ideologies. No exactament, diria jo. Però ens enteníem. Per damunt de tot ens enteníem i intentàvem comprendre'ns. A mi, personalment, m'agradava intentar entrar en la teua ment i imaginar com es voria el món des d'allà dalt. Perquè sense cap mena de dubte, devia ser molt curiós. Tant com ho eres tu. Tu no comparties la meua mania de desordenar-me la vida; jo no compartia la teua mania de desordenar-te les hores.

Em deies que caminava d'una manera militar, però al remat el colp d'estat el vas donar tu. I jo vaig ser, en un principi, un d'aquells soldats que no se subleven, que no segueixen el cap. No sé massa bé quin va estar el règim establert, però sens dubte implicava el silenci i em tallava la llibertat d'expressió. Tu vas desaparéixer, i el meu posat militar mai ningú més l'ha identificat.

dijous, 21 d’abril de 2011

Eres

Eren uns ulls marrons. Uns ulls normals, d'un marró típic, que no cridaven l'atenció. No eren com aquells ulls blaus banyats de mar, ni aquells verdosos que canviaven amb la llum. Eren uns ulls als quals els brillava la part esquerra de la pupil·la. Eren, però, els teus ulls. Eren uns llavis sense més, aparentment senzills i sense cap defecte. I quan els besaves, eren uns llavis molsuts, dolços, agraïts. Eren uns llavis tranquils que volien assaborir-ho tot lentament. Uns llavis humits amb una llengua curiosa, delerosa de conéixer tots els racons de les altres boques. Una llengua gens agressiva, sinó totalment respectuosa. Fins i tot era una llengua tímida, primerament. Però va arribar a ser també una llengua excitada, inquieta, ràpida. Era un nas tan normal que era com si no existís, de tan poc que destacava. Però era un nas que respirava, i respirava profundament. Un nas que respirava a les orelles i una boca que deixava sentir el seu alè. Una respiració i un alè cada vegada més accelerats. Eren uns cabells rissats i característics. Uns cabells, de vegades curts, de vegades llargs, que donaven que parlar. Eren uns cabells gustosos d'acariciar, d'enfonsar-hi la mà dins i moure-la lentament, enredant-la amb cada grapat de pèls que formaven els rissos. Era una barba gran i bicolor. Era una orella esquerra amb una piga. I era una cara seriosa que cada vegada somreia més. I quan somreia, era una cara amb dos foradets al costat de la boca.

diumenge, 17 d’abril de 2011

De com manipular al informació: la manifestació d'ACPV

No compre el periòdic cada dia, com ens demanen a classe. Els diumenges, però, rara vegada falla El País. Supose que ho he mamat a casa, això. M'agrada llegir-lo els diumenges amb temps, asseguda a la terrassa de la casa de Sella, mentre em pega el solet. Però hui no estava a Sella, ni tampoc no he pogut comprar El País. A l'estació d'autobusos de València, els únics periòdics que quedaven a les dotze del migdia eren La Razón, La Verdad, Las Provincias, ABC i El Mundo. Curiós, però cert. I clar, com que els diumenges València mor, ha sigut impossible trobar un quiosc obert al carrer. Així que, supose que per qüestions de proximitat i pel fet que m'havia de passar una hora esperant l'autobús que acabava de perdre i dues més de viatge cap a Benidorm, he decidit comprar Las Provincias. També, tot s'ha de dir, amb la curiositat de saber com tractarien el tema de la manifestació d'ahir, per TV3 i en commemoració pel 25 d'abril -o això se suposava-.

La primera cosa que he pensat quan he obert el diari és que moltes vegades parlem sense saber: feia molt de temps que no l'obria, i el format interior no em sonava gens. I mira que en parle i reparle d'eixe periòdic, i tot això sense mirar-lo. Malament. He girat la plana principal i m'he trobat el primer atac: “Eliseu Climent se equivoca”. El president d'Acció Cultural del País Valencià és atacat en diverses ocasions, anomenat, entre altres coses, “lobby catalanista que filtrea con posiciones más radicalizadas como las que presenta Solidaritat Catalana, que ya no cuenta con el 'bluf' Joan Laporta”. Més endavant, en una entrevista a un arquitecte, he trobat enaltiments diversos a la prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez. L'home es preguntava si algú creia que el barri del Cabanyal es pot regenerar sense fer-hi la prolongació. I bé, per a acabar amb les primeres seccions, he trobat la joia de la corona: una alusió a “El Miguelete”. Que què és això? El Micalet, senyors, el Micalet.

He seguit llegint, i he trobat el que buscava: “Carod Rovira lidera en Valencia la manifestación a favor de TV3”. Sens dubte, allò més important de la manifestació que ahir tingué lloc al Cap i Casal i a la qual acudiren -segons el meu pèssim criteri- unes 20.000 persones, era la presència de Carod Rovira, de la qual la gran majoria dels assistents ni ens en vam adonar. I darrere d'això, el segon tret més destacable, segons Las Provincias, l'absència d'Enric Morera. I per a acabar? “Centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger un buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay”.

El que no expliquen, però, és que Llach va haver de tocar damunt d'un camió perquè ni l'Ajuntament ni la Diputació de València li van voler donar un escenari. No expliquen tampoc que, més enllà de Carod Rovira, milers de valencians -així com ciutadans d'altres puntes del planeta- es van reunir ahir per a reclamar el seu dret a vore TV3, per a recordar que ja fa més de 300 anys els va agafar el mal d'Almansa, per a promoure la llengua pròpia en tots els àmbits, per a defensar al territori. No expliquen, ni mai no explicaran, que una gran part de la població valenciana se sent molesta amb els seus dirigents i considera les pràctiques que porten a terme pròpies d'un govern autoritari.

Poc més em queda que dir, de vegades, com bé va cantar Llach ahir damunt d'aquell camió -ben orgullós, sí-, val més fer silenci: I no em sap cap greu dur la boca tancada. Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. La meua versió, demà a L'informatiu.




divendres, 15 d’abril de 2011

Vint-i-sis primaveres d'encontres pel valencià

Fa ja més d'un quart de segle que cada primavera mares, pares i xiquets omplen els carrers dels pobles valencians per a exigir l'ensenyament en la pròpia llengua. Des d'aquell 1985 en què els pobles de la Xara (La Marina) i Benifaió (La Ribera) van començar aquesta iniciativa, les Trobades d'Escoles en Valencià han esdevingut en un moviment clau i ample en favor del valencià a l'educació. Enguany, 26 anys després, l'acte es fa en commemoració a l'escriptor Enric Valor, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

Les Trobades, que van nàixer de la iniciativa d'una funcionària del Gabinet d'Ús i Ensenyament, Carme Miquel, i la celebració d'una escola de Benifaió de poder fer la docència en valencià, són actualment un element primordial en el treball d'Escola Valenciana, entitat que des de fa molt anys s'encarrega d'organitzar l'acte. Gent de totes les edats omple un poble de cadascuna de les désset comarques en què se celebra. Aquesta festa lúdica i reivindicativa fa visible l'autoestima lingüística i reclama als responsables institucionals que facen del valencià la llengua pròpia i oficial d'ús normal.

Enguany, una cercavila que tingué lloc el 2 d'abril i a la qual acudiren al voltant de deu mil persones, encetava la nova ronda de Trobades, a les quals es preveu l'assistència d'unes 220.000 persones. Una pancarta amb el lema Sí al valencià, portada per alumnes de primària i secundària, obria l'acte. Seguidament, membres d'Escola Valenciana, diferents entitats públiques, partits polítics, i fins i tot grups de música en valencià mostraven el seu recolzament. Així doncs, s'iniciava un any més aquesta campanya en favor de la llengua a les escoles. Fent honor al poeta Vicent Andrés Estellés, qui digué que el valencià pot ser “la clau que obri tots els panys”, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, va afimar que aquest model “és la garantia del plurilingüisme, la porta de les llengües estrangeres i, per tant, de les oportunitats”.

Vint-i-sis anys després d'aquell primer encontre en què es va fer una gran paella, s'organitzaren els primers tallers i els xiquets tocaren la flauta damunt d'una tarima, les Trobades, que enguany ja es troben a la meitat del seu itinerari, continuen reunint milers i milers de valencians que reclamen el seu dret a estudiar en la llengua pròpia. Com bé afirmà Moreno, “qui vulga atacar el valencià ens tindrà sempre enfront, amb tota la nostra força”.