dilluns, 24 de gener de 2011

Cadascun dels meus mesos, o dels teus

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar. I de novembres tristos i grisos no n'ha hagut cap, i em pregunte fins quan durarà el febrer dubtós que darrerament em preocupa i si sempre existirà aquest maig de floretes i sol que em proporciones. I mentre delere poder passar també algun agost amb tu, me n'adone que una altra vegada m'està costant adormir-me, cosa que no m'havia passat mai i que darrerament em preocupa. Perquè potser només és mitja hora, però per a mi és eterna, és com un desembre gelat que mai acaba, com un abril plujós i solitari, com un setembre trist i sense canvis. És molest. Per a mi i per a tu, que sense anar més lluny hui n'has patit les conseqüències. I que en sóc, jo, d'egoista, que em desperte mitja horeta per la nit i ja dic que patisc insomni. Però aquest pensament no em deixa descansar. Perquè sí, teniu raó, és més psicològic que altra cosa. I hui encara em fa més ràbia, perquè jo no dorm, però a tu no t'escolte. Escolte els veïns de dalt, que no sé si per insomni o per nocturnitat, de nit fan molt de soroll. I em molesten, més que el teu soroll de nit, que fins i tot pot resultar agradable.

Perquè mai m'havien molestat els sorolls de nit, ni les xerrades a les biblioteques, ni el soroll del teclat dels ordinadors. Però hi ha dies en què tot molesta, i hui m'han molestat les xerrades, els teclats i les cadires, i m'he enfadat amb el món i he canviat de sala a la biblioteca tot esperant trobar una taula feta a la meua mesura, així com si buscara una manta per a l'octubre, quan encara no fa fred però ja no fa calor, quan et tapes i estàs calenteta però et despertes suant a mitja nit. Doncs igual que això, he trobat una taula que al principi m'ha agradat però que en deu minuts he abandonat perquè el soroll del canvi de fulla de l'estudiant que seia enfront em molestava fortament. Perquè tindre l'oïda massa fina pot ser malaltís. I jo, hi ha dies en què no sent res, però hi ha dies en què ho sent tot i tot em molesta. I ara, mentre escric, em molesta el soroll del teclat, i pense en les nits d'agost que comencen a ser fredes i també teclege perquè al carrer ja no s'està tan a gust en tirants, i jo vull anar en tirants perquè és estiu. I com que no vull posar-me mànega llarga, no isc de nit. O isc en tirants, cabuda de mi, i acabe deixant caure sobre el meu tronc una dessuadora d'algun amic calorós que ha portat roba de sobra i que, com que és d'home, em tapa també els texans curts de duc tots els junys, juliols i agosts. Si em vegeres tu algun d'eixos principis de juny quan encara coincidim, em diries “sexi” i em diries “aaaaeeeeei”, eixe crit vocàlic que encara no he aconseguit desxifrar i que saps que em fa riure, mentre em tocaries la part de dalt de la cama, just uns decímetres més avall d'això que tu acostumes a anomenar “pantorrilla” però que la resta de mortals coneixen amb altre nom que jo, mortal també, desconec.

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar, i delere -i confie en que serà així- que en passen molts més. I pense també, una altra vegada, que m'agradaria compartir algun agost amb tu, per això que dius que a les nits et fugiria i preferiria sentir el soroll dels veïns de dalt que sentir-te a tu i notar la teua proximitat. I pels octubres com aquell en què ens vam descobrir al pèssim jardí de la Facultat de Filologia, farem un brindis cada novembre que hi passem entretenint-nos mútuament.

dimarts, 18 de gener de 2011

M'agraden els diumenges


M'agrada alçar-me matí i aprofitar el dia. Despertar-me amb la teua veu i aclarir la meua abans d'agafar el telèfon per fer-te creure que ja no dormia. Caminar tranquil·lament i, al quiosc del cantó, comprar el periòdic. Cagar-me en el preu d'aquest, també m'agrada. M'agrada posar-me el periòdic baix del braç i avançar cap a la biblioteca, i ocupar un lloc que tinc reservat des de les huit del matí. I una vegada asseguda, m'agrada llegir el llibre que porte en dansa en lloc de dedicar-me a estudiar les assignatures que toquen. M'agrada tornar a casa a migdia i fer-me un bon dinar, com els de sempre. I dinar amb vosaltres, totes juntes, a la tauleta on quasi no cabem. M'agrada, també, que estiguem totes al pis, cadascuna a la seua habitació, però amb eixa sensació de tindre la casa plena i ocupada. I des de la finestra, vigilar el carrer de Vicent Saragossà i el de Nosequè Tramoyeres, del qual després de passar per ell dia rere dia durant quatre mesos encara no em sé el nom. També veure els xiquets que els caps de setmana fan esport a l'escola de la vorera d'enfront.


M'agrada tindre la sensació de tindre molt de temps i no saber com aprofitar-lo. La necessitat d'eixir de casa per prendre l'aire, de sentir-me lliure i viva. M'agrada dutxar-me per les vesprades, poc després de dinar, i sentir-me neta, i també m'agrada eixa curiosa mania de no eixugar-me els cabells del tot, i quan passa una hora, cagar-me en tot per no haver-ho fet perquè la humitat m'ha deixat una melena desastrosa. Però en el fons, m'agrada la meua melena despentinada. Agafar la bici i córrer solitària en direcció al centre de València. Observar les torres de Serrans i travessar nous carrerons per arribar fins a la Plaça de la Verge. Entrar a missa i curiosejar, endevinar el pensament dels que l'escolten i descobrir l'arquitectura i l'escultura que allà s'amaga. M'agraden els estrangers curiosos que hi entren a les esglésies a veure què hi ha allà. També les dones devotes que tiren diners als ciris.


M'agrada seguir endavant i, tornant a alterar el recorregut habitual, arribar a l'Octubre i sentir un concert de jazz. Descobrir-me tota sola a una sala escoltant la música que he mamat a casa, m'agrada i em sorprén. I asseguda allà, observar la resta d'assistents i imaginar les seues vides. Escoltar els músics, parar l'orella per entendre l'anglés del francés que hi toca. M'encanta veure a l'home negre del contrabaix ballant amb ell mentre hi improvisa, alhora que fa sorolls amb la boca. I de retorn a casa, m'agrada imaginar noves sendes i endevinar quina serà la direcció que he d'agafar cada vegada que arriba un encreuament de carreró i carreró. I al remat, equivocar-me i agafar la direcció contrària, i aparéixer de nou on ja havia estat, i tindre por per travessar tota sola els carrerons més estrets del centre de València. Arribar a casa i olorar l'ambient d'estudi que es respira, visitar les vostres habitacions que tant enveje. Sopar tranquil·la i acabar al Glop bevent una cervesa, perdent una partida d'escacs i arreglant el món amb quatre arguments inconformistes.

Perquè al remat, m'agraden els diumenges.

dissabte, 15 de gener de 2011

Això, part u.

"Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l'eternitat existeix, precisament, en l'abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçants els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconéixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d'abans. S'havia fos en l'aire. Entre els llençols humits d'efluvis, constataven que tot succeïa d'una manera molt elemental. El desig s'imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. [...]
Descobriren que estimar-se era una forma d'existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l'altre [...] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l'altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res [...] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s'hi estimassin."

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer

Com de casa. Isabel-Clara Simó

Girar la pàgina de la portada i veure la imatge somrient d'Isabel-Clara Simó, la filòloga i escriptora alcoiana, comença a resultar-me ja familiar. Sempre ella, de vegades a color i altres en blanc i negre, amb els seus cabells rossos un tant desgrenyats i unes quantes arrugues a la cara, ens saluda feliçment abans de començar a llegir qualsevol dels seus llibres.


L'últim d'ella em va arribar fa tan sols quatre dies, l'11 de gener, quan vaig complir vint anys. Els companys de Periodisme (a qui ja no gose anomenar companys, sinó amics), que ja em coneixen bé i saben que m'agrada llegir,em van regalar Amor meva. Ara, diuen, no és moment de començar cap llibre, per això de que és època d'exàmens i s'han de llegir coses de classe. Jo, potser perquè no en tinc massa d'exàmens, potser perquè m'agrada massa llegir, no hi faig cas.

Portava en dansa un llibre des de fa uns mesos. Aigua bruta, de Pau Vidal, que va vindre des de la Catalunya Nord aquest estiu de mans d'un amic, qui, si no recorde malament, el va comprar després de conéixer l'autor. Novel·la negra que em va sorprendre amb una curiosa enganxina al revers de la portada i que, cal dir-ho, m'ha tingut unes setmanes pendent de la història. M'ha agradat i m'ha capficat. Amb el tema de la filologia i la investigació sobre la llengua catalana com a argument principal, el protagonista, que es dedica a anar poble per poble a sentir el parlar de la gent, acaba descobrint irregularitats en una empresa de distribució d'aigua que ha provocat la mort d'algunes persones. No té res especialment destacable, però és un bon llibre: ben escrit, amb una història continua i que enganxa i amb un bon final (previsible, d'altra banda).

Encara no havia acabat Aigua bruta quan vaig rebre Amor meva. N'havia sentit parlar del llibre, i fins i tot una companya havia escrit sobre ell a un blog que tenim en comú. Estava, per tant, delerosa per començar-lo. Per a fer-ho, però, primer m'havia d'acabar l'altre: així, els darrers dies l'he llegit amb una pressa no recomanable, amb una angoixa que no em deixava assaborir les paraules. L'altra nit em vaig sorprendre saltant-me línies i lletres per tal d'acabar abans cada paràgraf, mentre ataüllava des de la meua posició quasi hortizontal i amb els ulls pràcticament clucs pel cansanci el nou llibre a l'estanteria. No m'agrada deixar-me coses per llegir, però trobe bonica eixa sensació de voler engolir les paraules com més ràpid possible amb ànsia per poder encetar una nova història. De fet, quan un llibre tardem massa en llegir-lo acabem per avorrir-lo.

Necessite històries noves, personatges vius, dones que m'identifiquen. Aquestes dones sempre les trobe a Isabel-Clara Simó, qui descriu figures amb qui sempre pots trobar quelcom en comú. Després de Raquel, Júlia, Dora diu que no o el mateix recull d'històries sobre el gènere femení titulat Dones, necessite sorprendre'm de nou i passar bons moments de lectura amb l'alcoiana a qui comence a valorar molt i a qui, per apoderar-se de gran part de les meues estanteries, puc considerar ja com de casa.

dissabte, 8 de gener de 2011

Entre monotonia i malenconia

Llig a l'habitació mentre em pega el sol potent de les primeres hores de la vesprada. Entra pel finestró,en vertical, des de la posició que ja em resulta tan familiar: la de cada dia quan acabe de dinar i m'assec a l'escriptori. Em costa mirar-lo, fa mal als ulls, però si m'esforce me n'adone que la seua llum deixa entreveure la brutícia dels vidres. Quan de temps farà que no els passe un drapet? I amb la seua potència lumínica, tot i que reduïda després de travessar els cristalls, també fa evident la pols que hi ha a la pantalla de l'ordinador i que em dificulta l'escriptura. Jo m'esforce una vegada i una altra, passant la mànega del pijama que encara no he gosat a llevar-me tot i ser les tres de la vesprada, però sembla que no és pols, sinó brutícia acumulada i incrustada que no se n'anirà si no utilitze l'esprai neteja-vidres. A l'habitació, només el soroll del teclat interromp ara el silenci que regnava durant els minuts que ha durat la meua curta lectura del llibre d'Història del Periodisme. Mentre m'assabentava que John Walter, fundador de el Times, va intentar substituir la tipografia per la logografia sense massa èxit, una melodia familiar ha trencat la monotonia de les lletres: a la planta baixa, mon pare tocava amb la guitarra “Calle Melancolia”, de Sabina. El més segur és que la música no fóra perfecta -i no perquè mon pare no toque bé, sinó perquè a la guitarra li falta una corda-, però a mi m'ha sonat a una mescla de tranquil·litat, melangia i felicitat, barreja com la que uns minuts abans he pogut veure a la cara de l'artista quan parlava de la meua estància a casa durant aquests dies, que ja s'acaba. La veu, que tantes cançons m'ha ensenyat, em traslladava als hiverns de fa anys, mentre cantàvem cançons a tres, quatre veus. Ara ja no n'hi ha tantes. Només els lladrucs del gos, que tot i viure a una casa de músics encara no s'ha acostumat a les melodies ni als instruments, ha trencat la màgia del moment i m'ha fet tornar el cap al llibre, del qual ja havia repassat unes vint línies sense fer cas absolutament de res del que hi havia escrit.

diumenge, 2 de gener de 2011

Una altra nit de música i poesia

Seguint la iniciativa de l'any anterior que tant ens va agradar, el passat dimecres 29 vam decidir fer de nou una nit de música i poesia, vam voler passar un ratet entre lectures variades i notes improvisades. Un acte (si se li pot dir així) totalment lliure, obert a tothom i sense massa organització més enllà de dues estores, quatre bancs, llibres i instruments. L'afluència de gent, cal dir-ho, no va ser la mateixa de l'any passat, però allà hi érem els de sempre i uns quants més, amb deler de passar una nit agradable. Qui volia eixia a llegir quatre versos o alguna historieta, i els músics tractaven d'adaptar la melodia a la intenció que tenia la lletra.

Jo, personalment, esperava amb ganes l'arribada d'aquest moment. L'
any passat ho vaig passar genial i vaig flipar, em va proporcionar una felicitat gran escoltar aquells poemes en veu dels amics i sellardos que, per unes raons o altres, admire. Enguany, el fet que no hi haguera tanta gent li ha donat un toc distint, però també ha sigut molt especial.

Si haguera de destacar algun moment de la nit, en destacaria dos. Per una banda, les lectures de Josep, que ho va fer genial, ens va deixar bocabadats i, a més, ens va donar una lliçó de llengua. Per altra banda, una de les lectures que va fer Lara, un fragment de Rayuela, de Julio Cortázar. Mentre ella llegia (que sempre em fa estremir, cal dir-ho també), em vaig sorprendre amb els ulls tancats, el somriure a la cara i la ment buscant imatges a uns quants quilòmetres més al nord del País. Ací el deixe:


Dibujo de mi mano

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar. Hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio.

Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.