dissabte, 30 de gener de 2010

Tot és relatiu

Anava amb pressa, feia tard. En canvi, caminava tranquil•la. Aquells carrers li transmetien una seguretat i una calma totalment inabastables a la ciutat. Movia els peus a bon pas, però amb temps per repassar casa finestra i cada façana. Tot seguia igual; res no havia marxat del seu lloc. Alçava el cap i, a l’altra banda del carrer estret, on es creuava amb un altre, podia albirar la lluna ben plena entre les teules de les últimes cases. Tenia la sensació que la lluna la mirava, que l’acompanyava en aquella nit pausada i coneguda. El vent bufava fort, com cada hivern ho havia fet, i mentre prosseguia en silenci podia sentir el soroll de les fulles caduques que rodolaven pel terra d’un costat cap a un altre. Una d’elles la va avançar mentre feia giravolts i li va fer molta gràcia. Semblava algú que buscava el seu destí, la clàssica noteta d’amor que vola i arriba fins el destinatari, a milers de quilòmetres. Va somriure i es va imaginar obrint-ne una d’aquestes o, encara millor, enviant-la: la tancaria fort entre les dues mans, se l’aproparia als llavis i, quan fóra el moment oportú, obriria els dits i bufaria amb tot l’aire dels seus pulmons. Quina situació més còmica!, va pensar. I va seguir caminant tranquil•lament sota un cel de lluna plena, tot i que anava amb pressa.

divendres, 29 de gener de 2010

El deseo

-El deseo es como si te clavan un anzuelo en la barriga que está atado a un sedal que no se rompe y tiran; si te resistes se te desgarra la piel. Y lo que ocurre es que das pasitos adelante para que no te desgarre, pero sigues resistiéndote y sientes el dolor, un dolor que es difícil distinguirlo del placer. El deseo está en la tripa, no está en el corazón, ni en la cabeza, ni en las manos. Pero las manos saben que está ahí y lo acarician, y lo extienden por todo el cuerpo; las manos lo llevan al pecho, y al cuello, y a la boca; lo llevan a las piernas, a los muslos, entre las piernas.Y cuando alguien mira con deseo, el deseo se sale por los ojos como si subiera por el interior del cuerpo como un fluido. Y a mí me encanta como miras.
-Me dejas sin palabras…
-A mí me las produces, como si las palabras surgieran también del vientre.
-Es que cuando las palabras surgen desde el deseo, también surgen del vientre.


...y tú que quieres verme
sabrás donde encontrarme...

dilluns, 25 de gener de 2010

Mirades que intimiden

Tot comença el dia que una comença a créixer. És quan te n’adones que les coses no són tan reboniques com te les havien pintat a la infantesa. Ho saps, però no ho comproves fins que no vas a viure a la ciutat, perquè als pobles la gent sol ser més discreta en eixe aspecte. A la ciutat, com bé diuen, “hi ha de tot”.

T’apetix sentir-te guapa. Per què no posar-te les botes altes i la faldilla que tant t’agraden? I el cabell solt, la melena a l’aire, que saps que et senta bé. Baixes al carrer i trepitges fort, pegues amb fermesa cada patada, i et sents contenta. Sentir-se bé amb u mateix és el primer pas per sentir-se bé amb la resta del món. Però la seguretat s’acaba quan arribes a la boca del metro. Mentre esperes que passe el de la teua andana, aquesta va omplint-se de gent. Els observes, i ells a tu, com és normal; aquestes observacions, però, no van més enllà de la curiositat innata, de la costum de mirar tothom. Però de repent apareix algú que té una mirada distinta, una mirada que intimida, una mirada que se’t clava a l’interior i et fa por. Et travessa el pit amb els ulls, i creus que les seues pupil•les poden creuar la tela de la faldilla i anar més enllà. Se li veu el deler fastigós en la mirada, en l’expressió, en el posat. Et sents incòmoda, intimidada, nua. Vols pegar a fugir, però d’altra banda tens la convicció que no passarà res, que hi ha més gent. En un moment t’atreveixes a mirar lentament cap on es troba ell i comproves que encara no t’ha perdut de vista.

Quan per fi arriba el metro, entres i busques un vagó allunyat de la seua presència. Quan te n’adones, s’ha assegut enfront de tu. No saps on mirar, no saps on amagar-te. Reposes el cap al vidre, deixes caure la mirada en la llunyania, creues les cames i diposites la bossa sobre aquestes, que es mantenen totalment rígides, com la resta del cos. En la primera parada que fa el transport, baixes. Camines de pressa i durant un instant no t’atreveixes a mirar enrere. Quan sents el soroll del metro que marxa retires la mirada a l’andana i comproves, satisfactòriament, que la por ha fugit dins el metro. Però ja no podràs restar tranquil•la la resta de la nit.

Cada dia em quede més al·lucinada de comprovar la realitat d'aquest món sexista i masclista, alhora que irrespetuós i desvergonyit. És inimaginable la quantitat de desfeinats queferosos i delerosos d'experiències irracionals que hi ha pel món. Sens dubte, es necessita un canvi en les mentalitats d'aquesta societat.

diumenge, 24 de gener de 2010

Tan lluny

Estaves tan lluny que estirava el braç i podia tocar-te; tan lluny que et podia palpar pam a pam de cap a peus; tan lluny que quan estàvem a fosques podia saber on estaves perquè sentia el teu alè; tan lluny que podia endevinar la teua mirada en la foscor.

Estaves tan lluny que, tot i això, mai vaig poder sentir-te a prop.


dimecres, 20 de gener de 2010


Pierdes la fe,
cualquier esperanza es vana
y no sé qué creer.

Héroes del silencio

NO PUC MÉS!!

dilluns, 18 de gener de 2010

Un bon dia

Em calce les converse marró, que són testics de moltíssimes patejades i viatges, els texans, la bunfanda i la caçadora de cuir (bé, no és cuir...però ho sembla) i em disponc a eixir per la porta. Abans de fer-ho, agafe la motxilleta de pana que vaig adquirir fa uns dies i comprove que ho porte tot: la cartera, el mòbil, les claus de casa, un bolígraf i uns quants fulls. Em despedisc de la meua companya incondicional i tanque la porta amb suavitat, evitant que faça el fort colp d'altres vegades. Li done al botó de l'ascensor, però veig que tarda massa i em decidisc a baixar caminar: un pis, un altre, un altre i uns quants més, i per fi arribe al carrer. València de nit sembla distinta; el meu carrer de nit sempre és passiu quant a gent, però actiu quant a cotxes i tramvies. Observe el cel estrelat que se'm presenta, tan difícil de veure últimament, i avance tranquil·lament per endinsar-me en Benimaclet. Ací la foscor és més activa i més clara: hi ha tendes, gent per tot arreu, bars, veïns que s'apropen als contenidors, etc. Alhora que camine, per no perdre temps (a la ciutat sempre es va amb presses), engegue el reproductor de música per poder escoltar ràdio3 mentre camine. Em relaxa, informe qui informe, cante qui cante. Sempre m'agrada. Tant de bo algun dia...

Sense adonar-me'n he arribat a la parada del tramvia. Puge i agafe seient. Des d'allà observe cada viatger: m'agrada imaginar qui seran, què serà de la seua vida, d'on vindran i on aniran. S'apropa el meu destí i, entre algun enterbanc que altre, aconseguisc donar-li al botó de "sol·licitar parada". El tramvia para, jo baixe, i cadascú continua el seu destí. Tarongers de nit (si no és dijous) sí que és totalment diferent. Eixa passivitat...qui ho diria. Mentre creue la carretera i continue per la vorera de la dreta del carrer Ramon Llull, somric. No sé per què, però hui estic contenta. Somric a la gent que em creue, somric als conductor que em cedeixen el pas, somric, sobretot, als que van ben seriosos pel carrer. I quan arribe prop d'algú que camina en la mateixa direcció que jo, intente caminar darrere d'ell seguint, exactament, el ritme que marquen els seus passos i movent sempre el mateix peu que ell. A més, decidisc que hui no tinc cap pressa, i que vaig a caminar al ritme bastant tranquil de la música indie que sona al reproductor.

Per fi trobe el portal que perseguia des que he eixit a casa. Com sempre, no recorde bé quin és el número del pis... el 6? el 8? Prove sort, i fins i tot en això encerte. Hui, sense cap dubte, és un bon dia. Només em queda veure els dos somriures que esperen a l'altra banda de la porta del pis que anava buscant.
16-01-10

dijous, 14 de gener de 2010

El habla

Por el río del sueño
por la planície de la ausencia
en clamor o en susrro
al habla / última thule
inalámbrica o queda
abracadabra o cierra ojos
pótuma o alumbrada
el habla / la volante
la cómplice de nadie
desovilla la vida sin perderse
deja su contraseña sl vulnerable
nombra y azota
nombra y ama

genera espanto o lleva auxilio
corta el silencio en doa mitades
el habla en soledad
el habla nuestra
loca y cómoda
hilo de vos para hilvanar el aire
desde madrás hasta quezaltenango
desde el éufrates hasta el yaguarón
desde pavese hasta vallejo
desde el albatros hasta la gaviota

por el río
por la planicie de la ausencia
el habla dice nubes
misereres
y en la boca entreabierta
pone últimas palabras

ella
la nuestra
la de nadie
habla cómoda y loca
axorcisa la muerte
y muere en ella
por fin callada
y sedentaria

Mario Benedetti

dilluns, 11 de gener de 2010

Gràcies per dur-me al món

Sé que no necessites explicacions ni cap resposta amb els meus sentiments explícits. La meua curiosa mania de callar-me les coses t’haurà fet acostumar-te a entendre’m sense necessitat de parlar. Però ja fa anys vaig descobrir que havia una manera d’expressar-me sense haver de dialogar: escriure.

Fa, efectivament (qui millor que tu va a saber-ho), dinou hiverns que vaig vindre al món. Durant aquesta curta vida he viscut de tot: diferents cases, diferents pobles, diferents escoles, diferents i meravellosos viatges, mil i una situacions estranyes, etc. Però en cada moment, en cada minut de la meua vida, actuara bé o actuara malament, guiant-me pels sentits o la raó, pel desig o la por, sempre he sabut que hauria algú que m’entendria, algú que em recolzaria, algú que m’abraçaria fort i, sense necessitat de res més, em faria sentir bé. I això és d’agrair: gràcies.

La veritat és que entre tots m’heu fet créixer poc a poc, i sempre heu sigut el meu major recolzament; estiga on estiga, sempre us tinc presents, i m’anima el simple fet de pensar en vosaltres. No sé si el vincle mare-filla es va enfortir molt aquella nit que vaig vindre al món i em vas reposar damunt teu, però espere que cap entrebanc el trenque mai, ni tan sols una mica. Ja saps com sóc, em coneixes millor que ningú, i entens totes les meues manies i costums. Et diria mil coses més, però m’has deixat sense alè.

Sé que segurament tardaràs en llegir açò, però m’he emportat una sorpresa molt grata. No puc deixar de plorar, i no sé si és tristesa o alegria, però sobretot és una cosa: emoció i gratitud.

T’estime mama.

divendres, 8 de gener de 2010

D'un temps que no és del tot nostre, d'un país que encara no hem fet

Fa poc que conec la història del Cabanyal, tan poc com fa que conec el barri. Fa ara uns mesos un amic em va comentar si havia anat a visitar-lo i em va explicar per damunt la història que el Govern Valencià i l’Ajuntament de València portaven entre mans. Em va dir que no tardara en conéixer aquella zona, perquè si m’esperava massa potser feia tard per sempre: volien enderrocar-la per fer una recta que unira l’avinguda de Blasco Ibáñez amb la costa de la ciutat. Dies després, em vaig apropar. Anava sola, direcció al Port, i la vaig visitar de passada; la veritat és que hauré de tornar perquè no la vaig poder analitzar massa.

En línies generals es pot dir que el barri del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França és un antic barri pesquer de València. Fa segles era un poble independent de la ciutat anomenat Poble Nou de la Mar les cases del qual estaven (i estan) tramades en retícula, trama heretada de l’orientació llevant-ponent de les antigues barraques i de l’eixamplament del port de València a finals del s.XVIII. Aquesta disposició permet aprofitar la llum solar i les brises marines de l’estiu. És per això que molts habitants de València convertiren el Cabanyal en una habitual zona d’estiueig molt concorreguda. El barri està construït seguint l’arquitectura del modernisme popular, característica dels poblats marítims, que li dóna una forta personalitat i que fins i tot s’ha qualificat com a museu de l’aire lliure. Per tot això, el 1993 el Cabanyal va ser declarat Bé d’Interés Cultural pel Govern Valencià, que reconegué aleshores el seu valor com a conjunt històric.

Però fa poc més de deu anys, l’Ajuntament de València presentà l’Avantprojecte de Prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, que destrueix el barri (enderroca 1651 habitatges) i el trenca en dos. Des d’aleshores que molts veïns i simpatitzants s’han organitzat i han lluitat en contra d’aquest avantprojecte que, a més d’enderrocar l’habitatge de molta gent, trenca amb el patrimoni històric, artístic i social del Cabanyal-Canyamelar. Mentrestant, l’Ajuntament de València s’ha encarregat de deixar que el barri "es podrida" (perdoneu l’expressió, però és així, literalment), per tindre així raons per acabar amb ell i construir la carretera que ens portarà directament de l’interior de la ciutat a la costa. Tot i que fa poc Cultura ha decretat que aquest projecte no es portarà endavant perquè destrueix el patrimoni de la ciutat, el Govern Valencià, una vegada més, ha fet la seua i ràpidament ha aprovat una llei que anul•la aquest decret.

Cada vegada em sembla més al•lucinant la forma d’actuar que té aquest govern, en definitiva, també nostre. Ara em ve al cap aquella cançó de Raimon que diu “d'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet/ cante les esperances i plore la poca fe”. És realment aquest el País nostre que volíem fer?

dimarts, 5 de gener de 2010

Sensacions

Són eixes petites coses incontrolables que remouen el meu interior les que delaten el que sent. És saber mínimament de tu i somriure instantàniament... T’admire. Simplement, t’admire. T’admire per fer-me sentir especial, per fer-me creure que vivim vides simultànies, per fer-me veure que no només habitem un món, ni tampoc tots el mateix, i per crear el nostre petit i curt món particular. Efímer, però intens. T’admire per la capacitat d’abstracció que tens. Esborrar i escriure al mateix temps, i al poc temps recuperar els gargots. Qui poguera.

...no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió...

dilluns, 4 de gener de 2010

M'agradaria...

M’agradaria despertar-me i poder seguir somniant. No és que els somnis sempre siguen gratificants, però ens fan entrar en un món paral•lel al nostre sempre més intens. Molt més intens. De vegades, quan em desperte, aprete fort els ulls per tornar-me a adormir i poder continuar vivint a l’esfera de la il•lusió: vull saber com acaba el somni!! Enfosquisc les pupil•les i, en la obscuritat, tracte d’abandonar uns minutets més el món real. Difícilment aconseguisc concebre el mateix somni que he perdut abans, però sempre l’enllace d’alguna manera amb la història anterior. Algunes vegades fins i tot té sentit.

M’agradaria despertar-me i poder esbrinar si el que visc és un somni o és la realitat. Quan et conec em ve com un raig la seua imatge a la memòria. I el més curiós de tot és que no us assembleu gens. Però la expressió facial és exactament la mateixa que tenia ell. Em sorprenc, i et mire i remire cent i mil vegades, i m’obsessione amb tu. No puc deixar de furgar en la teua vida, no puc deixar de seguir els teus passos, no puc oblidar el teu nom ni un sol instant. T’odiava abans que ens coneguérem, i ara t’admire. Admire la teua manera d’entendre la vida, admire les teues paraules, les teues mirades, la teua incomprensible comprensió amb tothom. Es converteixes en el model a seguir, tot i que només he parlat amb tu aquella vegada que et vas presentar; però et conec millor que ningú. L’obsessió és malaltissa.

M’agradaria despertar-me i que estigueres al meu costat, i suaument poder pronunciar-te les paraules que fa temps em tenen capficada en tu. Però també pense que en realitat aquesta malaltia és fruit de l’enyorança. No ets tu, sinó ell, el seu record.

M’agradaria despertar-me i comprovar que tu has marxat i en el teu lloc ha tornat ell.
"se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela..."