dilluns, 23 de maig de 2011

A Sella, el meu poble

Jo era d'un poble on a la gent li agradava la cultura. Era d'un poble on, cada vegada que hi portava convidats, es quedaven sorpresos dels moviments culturals, esportius i de tota mena que hi havia en un municipi tan menut, i a més amb tanta professionalitat. Era d'un poble on cada any hi havia una setmana cultural en què, desinteressadament, diferents agrupacions omplien les nits d'estiu de música, teatre i somriures. També d'aplaudiments, per part de tot el poble. Jo era també d'un poble on hi havia un Fira de Mostres organitzada pels seus ciutadans, que s'oferien voluntàriament a muntar paradetes o a treure els mobles antics al carrer. També a fer demostracions de tot tipus de coneixements que hi guardaven, que no eren pocs. I al meu poble, la banda tocava a les festes, les processons i altres actes oficials. I censats i no censats, fills d'emigrants als pobles o ciutats veïns més grans per raons de feina i necessitat, formaven part d'una Comissió de Festes que es desfeia la pell tot l'any per a que tots gaudirem d'un inici d'octubre gloriós.

Jo era d'un poble on hi havia els millors pilotaris del País Valencià, però no hi havia trinquet. D'un poble on hi havia una gran activitat cultural, però no hi havia casa de cultura. I ni una cosa ni l'altra es tenien previstes de fer a curt termini. D'un poble on es necessitava una escola amb menjador, ja que la majoria dels pares treballaven fora. Un poble on els joves necessitaven cases amb preus assequibles per a quedar-s'hi a viure. Però tampoc estava previst fer cap cosa d'aquestes, sinó que més bé es pretenia construir més d'un centenar de casetes que no pegaven per a res amb el meu poble, amb l'inici de la "construcció" de les quals s'havia destrossat el territori, i a preus tan elevats que poca gent del poble les podria comprar. I per tant, els joves, havien de fugir buscant un lloc on poder viure i criar els seus fills, tot i la seua voluntat de quedar-se al poble.

Però un dia, al meu poble una gent es va cansar de tot això, i va decidir fer un grup on treballar per a poder canviar-ho. Ho feien amb il·lusió, i a més els seus components eren membres actius dels diferents col·lectius del poble que any rere any eren aplaudits a la Plaça (la pilota cada diumenge, la banda cada dos mesos, les danses cada tres...) per tota la resta del poble. Aquest grup, variat, va buscar un partit en qui trobar caliu per poder participar legalment en les eleccions i canviar allò que desitjaven. Unes sigles com unes altres, molta gent feia vore el seu suport i es mostrava contenta d'aquesta alternativa. Jo, personalment, em sentia molt representada en aquesta gent en les meues primeres eleccions municipals. També estava cansada del que hi havia, però a diferència d'ells no m'havia atrevit a fer oposició oficial.

Fa poc, el poble havia de triar què volia. I després d'un llarg dia, va triar que no volia la cultura. Que no volia la pilota. Tampoc el trinquet ni el menjador a l'escola. No volia gent amb moltes ganes de treballar. No volia esquerra, sinó dreta. Però només al poble, perquè a les Corts volia esquerra. El poble no volia canvis, no volia noves il·lusions. I el poble no el conformaven només, com molts deien, la gent major. No, molts joves tampoc no en volien.

Jo m'he desil·lusionat amb el meu poble. Des de la postura d'un membre actiu de la banda, entre altres, em resulta incomprensible. No sé quina és la solució, però la veritat és que em no em sent identificada amb el que vol el meu poble. Ara, jo crec, els que formem part de l'altre poble hauríem de donar suport a aquells que un dia van decidir formar un grup de treball, i no deixar-los només a ells fent oposició. Jo no puc estar-me sense tocar l'oboè, així que em costaria massa fer boikot cultural. La cultura també pot ser una arma destructiva (o constructiva, segons es mire).

Per Sella, el meu poble.

11 comentaris:

  1. T'entenc perfectament, el mateix ens va passar fa 4 anys a Ramón i a moi vam dir basta i no vam ser capaços de complir-ho, perquè no sabem estar sense fer res, veient com es moren les iniciatives culturals, però...Jo estos anys veniders, passe, o done el meu treball desinteressat a qui em vullga o bé el cobre, , a arribat el temps per a mi d'esperar en la cadira assentada a què me'l donen tot fet...Molt trist.

    ResponElimina
  2. Soc Blanes.
    Aquesta vesprada és l´inici del compte arrere (ja em perdut un dia, però no les ganes d´assaijar i actuar amb la Banda).
    Glò: si es que sou uns incumplidors!!!!!

    ResponElimina
  3. Jo crec que és qüestió d'escomençar a demanar explicacions. Com he dit al blog de Miquel; si s'ha de fer qualsevol acte i cal ajuda de l'Ajuntament al nivell que siga (administrativa o logística, per exemple) i eixa ajuda no arriba quan toca. Acte suspés. Perquè? a demanar explicacions a l'Ajuntament. No és un boicot, és la única manera de fer-los treballar.

    ResponElimina
  4. Bona nit, moltes gràcies per les teues paraules. Primerament vull dir que jo també em senc incapaç de fer boicot cultural, al contrari tinc més ganes de fer coses. Enguany si puc Sefolk en farà quatre o cinc, si puc participaré al teatre, en la banda, en la rondalla, cantaré més d'una cobla en les danses,... I ho faig per mi, per ma mare, les meues agüeles, els iaios que tinc al cel, tota la gent que disfruta i participa en el poble, per la meua dona Maria i que es la que més patix les hores que no estic a casa o amb ella.
    Com diu Blanes ha passat un dia, el grup de treball ens hem vist i hem començat a teixir els vimets per a la propera ocasió. Pense teballar, ja m'he descarat i ara ja estic ahí però com dius cal més gent "descarada" disposta a perdre la por que significa figurar en una llista. Seguim i seguirem treballant i us necessitem a tots. Salut i poble.

    ResponElimina
  5. Hola Laia i demés, gràcies també per les teues paraules. Què pasa? Amunt eixos ànims!! Què hi ha de nou en tot açò??
    Sella és un poble com qualsevol altre, que ens esperavem? Cal recordar qui ha guanyat amb majoria super absoluta en la comunitat valenciana??
    Només una reflexió: quan fem qualsevol activitat cultural, realment en qui pensem? En el poble en general? Doncs jo ara m’adone que, realment, només pensé en eixa gent que valora i a disfruta amb un concert qualsevol, amb paraules i música, amb Miguel Hernández o amb una exposició de fotografíes.
    La veritat, mai he pensat que “fulanito” o “menganita” valoraren el que significa sentir un concert o contemplar una fotografía. Si ni tan sols asomen el morro!! Si tenen por de la cultura i un insuperable complexe!!. Deixar de fer el que ens agrada seria un greu error. I clar que la situación és per a preocupar-se. En Sella, en la comunitat valenciana i en Espanya, però almenys no perdam la il•lusió per les coses bones del poble.
    Nosaltres som fills d’unes circumstàncies, d’unes persones que defengueren i treballaren per la musica, el teatre, la pilota, les dances, la poesía... I eixes circumstàncies no es poden acabar, perquè molts xiquets de hui també es quedaràn prendats i serán el futur. I iaxò és imparable si nosaltres volem seguir trasmitint compromís, honradessa i educació. Que no guanye el desànim perquè guanyarà la mediocritat.
    Pablo

    ResponElimina
  6. Xicotes i xicots, no ho heu pogut expressar millor, així que per a aquells que tenen sensibilitat serà impossible no donar-vos suport. No puc dir res més perquè ha quedat ben clar. La cara ben alta i a no deixar-ne passar cap. Que es conega la seua ineficàcia, que resten en evidència davant de tots i endavant.

    ResponElimina
  7. Hola Laia i demés gent, moltes gràcies per les teues paraules. Per si serveix d'ajuda, jo que ja tin uns quants anys més que tu, i no més per això; ja te u l'experiència de la vida. Et puc dir que comprenc com et sents. Però, jo que ja he passat per ahí, no podem donar-los (damunt) l'alegria per que es facen grossos. Tenen molta mala bava, i no devem donar-los aquest plaer.
    Jo et puc dir, que a l'igual que tu amb l'oboé, tinc el plaer personal dels divendres a les 19h anar a l'assaig del cor, desconnectar del mon i la resta de coses que m'envolten, i passar una estona molt agradosa amb la gent que no mes fa les coses perquè l'hi agraden. Ells (com ha dit algú), per no anar, no van ni als concerts, a no ser que hagen de donar la cara perquè s'apropen unes noves eleccions.
    Tal volta, no s'haja de fer algunes coses (que evidentment ací no diré), però ja te les diré quant et veja.
    El que no mos mata, ens fa més forts. Ja que tindre en comte, que les mentires és mantenen 1, 2, 3... vegades, però no eternament.
    Que ja no son la gent major, els que els mantenen a la trona, que son la gent jove (si, aqueixa que mai podries pensar; i no tots, clar), els que han recolzat el que no volen, cultura, esport, etc... Que son els que dia a dia poden estar al teu costat, fen-se un refresc amb tu o amb mi, donant-te la raó o callant, i després van i fiquen la bolleta per ells.
    Mai he volgut ser classista, va en contra de la meva forma de ser. Però jo També he de canviar. He de començar a actuar com ells. “O conmigo, o contra mi”. He de anar netejant les “amistats”, la gent que salude pel carrer, la gent que passa pel meu costat. Tinc, (com va dir Jesús) “perdre la por”, ja que “Jo no he fet rés roí”. No he d'amagar-me de rés. No tinc vergonya de rés. Tinc l'esperit tranquil i els que estan amb mi també.
    Ells, no poden dir el mateix.

    Ramón

    ResponElimina
  8. Clar que no, aixó ens faltava! No podem fer boicot cultural perque, damunt que ens han fastidiat amb les votacions, ara sols faltava que deixarem de fer el que més ens agrada!!!

    Ah! Sergey: "política fuera!"

    ResponElimina
  9. Jo pense com Blanes, Sergi i Morning, és a dir seny, molt de seny i a continuar fent coses pel poble, a continuar fent poble, pese a qui pese.

    Pense que caldrà repensar algunes coses dels resultats de les eleccions però, també pense que les situacions adverses ens han de servir per a crèixer; Mai tirar "la toalla".

    ResponElimina
  10. sabeu una cosa, al igual que durant el temps que ha passat fins a no fa molt despres de les eleccions, tenia un sentiment de tristesa i de rabia pero sabeu que... vore com despres de tot prou gent segueix pensant en menejarse, fer coses per que son inquiets, per que els agrada o millor encara PER QUE SI!!! aixo hem fa vorer les coses diferents, gracies per existir gent aixi.

    Força i lluita!!!!

    ResponElimina
  11. Que bonico tot a més d´un any vista¡¡ :-)

    ResponElimina