Organitzem una resposta per a salvar la televisió pública

Som al Congrés de Periodisme i Periodistes Valencians en Democràcia. És ja el quart dia que, després de matinar, fer consell de redacció i repartir-nos els articles i faenes que cal fer durant el dia, ens asseiem a la Sala Sanchis Guarner a escoltar uns ponents rere altres. Potser amb ànsia que algú puge i ens pinte el futur de color de rosa (cosa que encara no ha passat), potser amb l'esperança que algun periodista radical critique el sistema actual i ens propose de fer una revolució allí mateix. Siga com siga, agafem lloc i engeguem l'ordinador: si per alguna cosa s'ha caracteritzat aquest congrés ha sigut per la presència a la xarxa.

Són les 12:30 i toca debat sobre la televisió pública: l'autonòmica i l'estatal. La major part del temps, entre ponents i públic, es dedica a parlar de RTVV, com era d'esperar. A la taula seuen dos treballadores de l'empresa pública, Anna Senent i Lola Bañón, que alhora són professores de la Universitat de València. Potser és perquè treballen a la televisió, però les dues dones tenen una elocució perfecta que eclipsa els parlaments del moderador i el representat de TVE. A més, donada la seua relació amb Canal 9, el debat es concentra en elles. Les preguntes del públic, llevat alguna excepció, es dirigeixen a elles dues; amb especial claredat, sobretot Bañón, responen les qüestions que es plantegen.

Entre uns i altres, destacant la intervenció del sociòleg Rafa Xambó des del públic, construïm una argumentació quasi perfecta contra la mala gestió de Canal 9, criticant els seus continguts així com la seua manera de treballar. Que és un model de televisió pública caduc i insostenible, ho tenim tots clar. Que està al servei del poder polític, ara mateix del Partit Popular però també del socialista fa uns anys, també. Que es controla la informació i no hi ha llibertat, més encara. Que no volem que amb els nostres diners es pague això i que des dels mitjans s'enganye la població, ho donem per suposat. “Canal 9 és un producte altament tòxic i insultant a la intel·ligència. És la pitjor televisió pública de la Unió Europea”, sentencia Xambó des del seient que ha ocupat durant aquests quatre dies. Després, tot l'auditori li aplaudeix. “Canal 9 és una televisió que enganya els valencians”, reitera Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Més aplaudiments. “Quin futur ens espera als estudiants valencians volem treballar a la nostra terra, però per res del món volem acabar a Canal 9?”, pregunta una alumna de Periodisme mentre la resta li mostren el seu recolzament fent més soroll encara amb les mans. Des de la taula, Anna Senent i Lola Bañón van tornant-se les respostes, la segona més clara i crítica que la primera, cal destacar.

Tots aplaudim. Tots ho sabem tot, i tots ho pensem. Com bé ens recorda Bañón, que en algun moment sembla sentir-se atacada, el telèfon de Canal 9 està obert a totes hores i no rep massa cridades. “És increïble la passivitat de la societat valenciana davant un comportament tan antidemocràtic”, dirà Juli Esteve, qui era director d'InfoTV, hores més tard a la mateixa taula. Doncs no, jo tampoc l'entenc. Per què no organitzem una resposta? Per què no ens quedem tots tancats a aquesta sala fins que trobem la solució a aquesta enorme corrupció que patim els valencians als mitjans de comunicació, entre altres? Sí, com a la Revolució Francesa. Ells ho van aconseguir, per què no anàvem a poder nosaltres? Si fóra suficientment atrevida m'alçaria i ho diria. Però no ho sóc i no ho faré. Perquè ni jo ni ningú dels allà presents sabem què és el que s'ha de fer, quina és la resposta. O si més no això és el que donem a entendre quan, després d'encoratjar-nos i dir quatre paraules crítiques i fer quatre aplaudiments als més atrevits, eixim de la sala i acotem el cap. Continuem com si res no haguera passat, com si el que hem parlat no fóra tant important, i esperem que passen les hores per tornar a asseure'ns de nou a aquells còmodes seients, des d'on tot és més fàcil que al carrer. “I ara què toca, criticar les concessions de la TDT? Anem allà, pot estar interessant”.

Els amics, quan plou

Hi ha dies en què plou. Dies en què el cel és gris i les paraules pesen, en què no saps on mirar ni on amagar-te. Les caminades per la ciutat és fan llargues i pesades, i les gotes d'aigua semblen anar més carregades que mai. Plou i et banyes, i els peus se't fan humits mentre camines. No tens ganes d'anar enlloc, i a casa no et trobes a gust ni silenciosa, com deleres. És just eixos dies que plou que voldries estar a un altre planeta, aïllada, sola. Però plou i la gent camina de pressa, i els cotxes t'esquitxen quan passen per damunt dels tolls, i els camals dels texans se't mullen fent-te sentir incòmoda.

Hi ha dies en què tot sembla gris, i és com si ploguera. Dies en què has de fer mil i una coses, en què t'has de convertir en maquineta i anar ràpidament d'una punta a l'altra de la ciutat. Has de fer entrevistes i les has de transcriure, i al final de la jornada hauràs d'haver enviat un article ben escrit, “que demà ha d'eixir això al periòdic, Laieta”. T'angoixes i et tanques en tu mateixa, i deleres de nou viure a un planeta aïllada i que els tolls desapareguen, i et cagues en tot, en especial en la dificultat de transcriure les entrevistes tu sola: que mira que n'és de pesat haver de donar-li al play i al pause cada dos per tres, xe.

Hi ha dies en què no cau ni una gota, i el cel és clar i el sol redó, però tu plous interiorment. Dies en què sense saber massa bé per què tens ganes de plorar, ara que s'hi escau, tan exactament. És precisament en eixos dies que algú et crida i et convida a unes cerveses, i farta de tot i de tots, i sense ganes, aventures que sí, que vols cerveses, i que ara aniràs. És aleshores que arribes al bar de les cerveses i unes cares conegudes et somriuen i et diuen com de guapa estàs. Et miren amb els ulls brillants i t'abracen fort, perquè t'han llegit a la mirada que per dins, plous. I te n'adones, en eixos dies, que tant et fan els tolls, les entrevistes, les caminates i els camals mullats; que què més dona que ploga o neve, que tingues els peus humits o secs; que hi ha unes personetes, petitetes dins aquesta immensa humanitat, que t'estimen i s'encarregaran de fer que la pluja, caiga com caiga i on caiga, et resulte agradable.

Hi ha dies en què això són els amics.

La pluja sense olor

Des de l'habitació sent la pluja. Són més de les dotze de la nit i de repent ha començat a ploure a cànters. Des que m'he alçat que m'ho imaginava, que hui plouria; el cel romania gris de bon matí. Però curiosament no ha caigut cap gota fins que no m'he decidit a gitar-me. I des de l'habitació, sobtada pel soroll potent de l'aigua que toca l'asfalt, he mirat per la finestra. El cel té un color ataronjat atípic. Contradictòriament és fosc però té color. He baixat la vista tot repassant els edificis que em queden enfront, i més avall encara he vist les senyeres amb franja blava que onegen ja pels carrers amb motiu de la proximitat de les Falles un tant humides. A més, efectes òptics, he pogut observar com raja l'aigua per davant d'elles, i adonar-me'n que plou bé.

De sobte algú m'ha preguntat 'T'agrada la pluja?'. 'M'agrada la pluja?', m'he qüestionat a mi mateixa. Doncs no sé si m'agrada, però m'inspira. La pluja mai em deixa indiferent: uns dies m'encanta vore com corre l'aigua pels carrers des de la finestra, altres odie portar els camals dels texans mullats fins als genolls, altres m'encanta sentir com corren les gotes pel meu cabell cap a la cara i altres odie que la pluja fota els bons plans. Siga com siga, la pluja sempre em remou l'estómac i em provoca sensacions poc convencionals. És per això que la respecte tant i li ret, de tant en tant, un petit homenatge.

Darrerament plou esporàdicament, i això em desconcerta però m'agrada. Resulta realment imprevisible saber quan es posarà a ploure. De la mateixa manera fan vint-i-cinc graus i al dia següent dotze, que ix un sol brillant i per la nit cau la marimorena. Coses del canvi climàtic? No sé. L'altre dia ja plovia, quan anàvem l'equip periodístic pel centre de València, càmera en mà, en busca de la crònica perduda. I l'aigua, en aquell moment, no em feia precisament cap favor, però era tot tan imprevisible que arribava a tindre el seu punt graciós. Perquè si alguna cosa té la pluja és que trenca les rutines, modifica els camins naturals i en fa inventar de nous. I això, tan similar a la meua vida, és per a mi sempre grat.

Des de l'habitació sent la pluja. Aquesta vegada, però, no en puc notar l'olor que tant m'agrada.