L'apropament o l'enderrocament del mite

Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.

Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.

No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.

Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.

M'agraden els diumenges

M'agrada alçar-me matí i aprofitar el dia. Despertar-me amb la teua veu i aclarir la meua abans d'agafar el telèfon per fer-te creure que ja no dormia. Caminar tranquil·lament i, al quiosc del cantó, comprar el periòdic. Cagar-me en el preu d'aquest, també m'agrada. M'agrada posar-me el periòdic baix del braç i avançar cap a la biblioteca, i ocupar un lloc que tinc reservat des de les huit del matí. I una vegada asseguda, m'agrada llegir el llibre que porte en dansa en lloc de dedicar-me a estudiar les assignatures que toquen. M'agrada tornar a casa a migdia i fer-me un bon dinar, com els de sempre. I dinar amb vosaltres, totes juntes, a la tauleta on quasi no cabem. M'agrada, també, que estiguem totes al pis, cadascuna a la seua habitació, però amb eixa sensació de tindre la casa plena i ocupada. I des de la finestra, vigilar el carrer de Vicent Saragossà i el de Nosequè Tramoyeres, del qual després de passar per ell dia rere dia durant quatre mesos encara no em sé el nom. També veure els xiquets que els caps de setmana fan esport a l'escola de la vorera d'enfront.

M'agrada tindre la sensació de tindre molt de temps i no saber com aprofitar-lo. La necessitat d'eixir de casa per prendre l'aire, de sentir-me lliure i viva. M'agrada dutxar-me per les vesprades, poc després de dinar, i sentir-me neta, i també m'agrada eixa curiosa mania de no eixugar-me els cabells del tot, i quan passa una hora, cagar-me en tot per no haver-ho fet perquè la humitat m'ha deixat una melena desastrosa. Però en el fons, m'agrada la meua melena despentinada. Agafar la bici i córrer solitària en direcció al centre de València. Observar les torres de Serrans i travessar nous carrerons per arribar fins a la Plaça de la Verge. Entrar a missa i curiosejar, endevinar el pensament dels que l'escolten i descobrir l'arquitectura i l'escultura que allà s'amaga. M'agraden els estrangers curiosos que hi entren a les esglésies a veure què hi ha allà. També les dones devotes que tiren diners als ciris.

M'agrada seguir endavant i, tornant a alterar el recorregut habitual, arribar a l'Octubre i sentir un concert de jazz. Descobrir-me tota sola a una sala escoltant la música que he mamat a casa, m'agrada i em sorprén. I asseguda allà, observar la resta d'assistents i imaginar les seues vides. Escoltar els músics, parar l'orella per entendre l'anglés del francés que hi toca. M'encanta veure a l'home negre del contrabaix ballant amb ell mentre hi improvisa, alhora que fa sorolls amb la boca. I de retorn a casa, m'agrada imaginar noves sendes i endevinar quina serà la direcció que he d'agafar cada vegada que arriba un encreuament de carreró i carreró. I al remat, equivocar-me i agafar la direcció contrària, i aparéixer de nou on ja havia estat, i tindre por per travessar tota sola els carrerons més estrets del centre de València. Arribar a casa i olorar l'ambient d'estudi que es respira, visitar les vostres habitacions que tant enveje. Sopar tranquil·la i acabar al Glop bevent una cervesa, perdent una partida d'escacs i arreglant el món amb quatre arguments inconformistes.

Perquè al remat, m'agraden els diumenges.

Entre monotonia i malenconia

Llig a l'habitació mentre em pega el sol potent de les primeres hores de la vesprada. Entra pel finestró,en vertical, des de la posició que ja em resulta tan familiar: la de cada dia quan acabe de dinar i m'assec a l'escriptori. Em costa mirar-lo, fa mal als ulls, però si m'esforce me n'adone que la seua llum deixa entreveure la brutícia dels vidres. Quan de temps farà que no els passe un drapet? I amb la seua potència lumínica, tot i que reduïda després de travessar els cristalls, també fa evident la pols que hi ha a la pantalla de l'ordinador i que em dificulta l'escriptura. Jo m'esforce una vegada i una altra, passant la mànega del pijama que encara no he gosat a llevar-me tot i ser les tres de la vesprada, però sembla que no és pols, sinó brutícia acumulada i incrustada que no se n'anirà si no utilitze l'esprai neteja-vidres. A l'habitació, només el soroll del teclat interromp ara el silenci que regnava durant els minuts que ha durat la meua curta lectura del llibre d'Història del Periodisme. Mentre m'assabentava que John Walter, fundador de el Times, va intentar substituir la tipografia per la logografia sense massa èxit, una melodia familiar ha trencat la monotonia de les lletres: a la planta baixa, mon pare tocava amb la guitarra “Calle Melancolia”, de Sabina. El més segur és que la música no fóra perfecta -i no perquè mon pare no toque bé, sinó perquè a la guitarra li falta una corda-, però a mi m'ha sonat a una mescla de tranquil·litat, melangia i felicitat, barreja com la que uns minuts abans he pogut veure a la cara de l'artista quan parlava de la meua estància a casa durant aquests dies, que ja s'acaba. La veu, que tantes cançons m'ha ensenyat, em traslladava als hiverns de fa anys, mentre cantàvem cançons a tres, quatre veus. Ara ja no n'hi ha tantes. Només els lladrucs del gos, que tot i viure a una casa de músics encara no s'ha acostumat a les melodies ni als instruments, ha trencat la màgia del moment i m'ha fet tornar el cap al llibre, del qual ja havia repassat unes vint línies sense fer cas absolutament de res del que hi havia escrit.

Una altra nit de música i poesia

Seguint la iniciativa de l'any anterior que tant ens va agradar, el passat dimecres 29 vam decidir fer de nou una nit de música i poesia, vam voler passar un ratet entre lectures variades i notes improvisades. Un acte (si se li pot dir així) totalment lliure, obert a tothom i sense massa organització més enllà de dues estores, quatre bancs, llibres i instruments. L'afluència de gent, cal dir-ho, no va ser la mateixa de l'any passat, però allà hi érem els de sempre i uns quants més, amb deler de passar una nit agradable. Qui volia eixia a llegir quatre versos o alguna historieta, i els músics tractaven d'adaptar la melodia a la intenció que tenia la lletra.

Jo, personalment, esperava amb ganes l'arribada d'aquest moment. L'any passat ho vaig passar genial i vaig flipar, em va proporcionar una felicitat gran escoltar aquells poemes en veu dels amics i sellardos que, per unes raons o altres, admire. Enguany, el fet que no hi haguera tanta gent li ha donat un toc distint, però també ha sigut molt especial.

Si haguera de destacar algun moment de la nit, en destacaria dos. Per una banda, les lectures de Josep, que ho va fer genial, ens va deixar bocabadats i, a més, ens va donar una lliçó de llengua. Per altra banda, una de les lectures que va fer Lara, un fragment de Rayuela, de Julio Cortázar. Mentre ella llegia (que sempre em fa estremir, cal dir-ho també), em vaig sorprendre amb els ulls tancats, el somriure a la cara i la ment buscant imatges a uns quants quilòmetres més al nord del País. Ací el deixe:

Dibujo de mi mano

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar. Hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio.

Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Una de cançons aleatòries

Una de les meues petites manies sempre ha sigut escoltar la música aleatòriament. Sentir sempre el mateix cantant o grup també m'agrada de vegades, però em resulta divertit anar escoltant una melodia darrere de l'altra, cadascuna d'un estil diferent i, el millor, sense saber quina vindrà després. Aquest costum és una cita imperdonable per a quan entre a la dutxa. Ara, mentre em dutxava, anaven venint-me distints pensaments al cap alhora que sentia les cançons, i he sentit la necessitat de fer un xicotet retrat d'aquestes sensacions.

Al ritme d'un directe de Chiquilla, de Seguridad Social, em dirigia cap al bany carregada amb l'ordinador i la roba interior neta. Aquesta cançó em recorda a les últimes hores de les nits del Far West, quan acaben les cançons de moda i comencen a sonar les clàssiques d'Extremoduro, Obrint Pas i, entre altres, Seguridad Social. Chiquilla és indispensable: no hi ha ball sense Chiquilla. Però, per damunt de les llargues nits al Far West, aquesta cançó em recorda a un Cap d'Any ballant-la amb molt de ritme enmig de la Plaça de Sella amb la meua amiga Kassandra. Li posàvem una energia al tema que qualsevol que ens vegera hauria jurat que ens anava la vida en allò.

Quan ja estava dins a dutxa i em disposava a obrir l'aixeta una veu suau m'ha sobtat: "La sal, tota la sal, en un cop d'aire suau tot amerat de mar...". Si ens queda la cançó, de Feliu Ventura, cantada per l'autor acompanyat per Lluís Llach. Aquesta dolça melodia em porta a anys enrere, més difícils, en què em refugiava en les cançons tristes i deixava volar la imaginació. Sempre m'ha resultat molt tendra ("...quan la teua veu m'acompanya de poc m'importa el mar que compartíem...").

Seguidament, quan ja em disposava a llevar-me el sabó del cap, un ritme totalment distint al de Feliu Ventura m'ha tret un lleu somriure, d'eixos meus de primer a un costat i després a l'altre, i m'ha recordat al meu amic incondicional que ahir mateix va tornar de terres angleses i amb qui he cantat Antònia Font desenes de vegades: Alegria és una d'eixes cançons que et pugen l'ànim sí o sí. Dins la dutxa he ballat i he imitat amb la carxofa l'arc dels violins de The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra, qui acompanya els mallorquins en la gravació que sonava.

I en el moment en què posava el primer peu al sòl, un altre ritme agradable, després d'un lleu crit del cantant, m'ha fet ballar mentre m'enrotllava amb la tovallola: El meu poble, dels Strombers, és una cançó que em recorda tots els viatges que he fet i em provoca certa melàngia positiva cap al meu poble. La vaig descobrir un estiu a Sella, i des d'aleshores sempre m'agrada escoltar-la quan estic fora. Em recorda que el meu poble m'agrada i que, tot i que últimament no hi vaig massa, sempre trobe coses bones allà. A més allò de "el meu poble a m'agrada, hi ha barreja, hi ha pomada i cervesa per fer l'animal; els amics i els camarades esperant la retrobada i uns cambrers molt ben ensenyats" em transllada als moments festius a Sella, i això em provoca certa felicitat.

Després, mentre em secava el cabell, ha sonat alguna cançó més, però el so estrident del secador no m'ha deixat escoltar-la. Quan l'he apagat la banda sonora del moment era Que te follen, de La Cabra Mecánica. És lenta i suau, però el missatge és intents. Em recorda, inevitablement, a ma mare, i no pel que vol transmetre, evidentment, sinó perquè la vaig descobrir a una de les seues pel·lícules preferies, Báilame el agua. I al ritme d'un estrident "quetefollenquetefollenquetefollen" he apagat el reproductor, perquè em disposava a escriure i la música em molestava.

I amb el cap ple de cançons, recorde que tinc moltes coses que fer, però que no importa, seguiré escoltant música, perquè hui ha conseguit canviar l'estat d'ànim no exactament alegre que he tingut durant tot el dia. També m'ha portat a preguntar-me: què seria de mi sense la música? I he conclós que no ho vull saber.

Un altre adéu

Una oda a l'enyor. Perquè de vegades no sabem què, però enyorem.

Lluís Llach - Cant de l'enyor

Incoherència

De vegades, en moments realment contradictoris i irracionals, pense que la música hauria d’estar prohibida. Provoca tot un fluix d’emocions incoherents que ens confonen. Tot i això, torne a prémer el play una vegada més.

La nostra senda del temps

La senda del temps. Complicada senda que se’ns emporta i ens torna, que ens du d’un lloc a un altre, que ens guia pel curs de la vida. Hi ha qui diu que des que naixem tenim el futur escrit, és a dir, la senda del temps fixada. Jo no crec que siga així, el curs de la pròpia vida el marquem nosaltres. Però d’una manera o una altra hi ha coses que moltes vegades sí que queden determinades des que naixem o, si més no, durant els anys de creixement de la nostra vida. I és tot allò que ens atrevim a etiquetar com a nostre: el nostre poble, la nostra gent, el nostre amor, la nostra llengua, la nostra casa, la nostra família, els nostres moments, etc. No sempre és així, hi ha qui no sabria determinar de quin poble és, si té una llengua seua o una gent que sempre puga denominar com a pròpia. Però molts tenim un poble i una casa on tornar, on hi ha un família que ens espera, i la nostra gent que delera passar molts més dels nostres moments. Tornar a tot allò nostre sempre sol resultar grat, excepte quan ens adonem que les coses ja no són com eren abans o que, al contrari, no han canviat al mateix ritme que nosaltres. Aleshores és quan ens hem de preguntar si tal vegada el nostre lloc ha canviat i ja no és el de sempre. Pel contrari, pot ser que quan tornem ho trobem tot al seu lloc, com a nosaltres ens agrada, i estiguem ben contents de la retrobada. Prompte buscarem tot allò que ens recorda els millors moments del passat, la gent amb qui sempre havíem estat bé, els llocs que guarden els nostres secrets. En aquest cas, quan arribe l’hora de la retornada ens entristirem.

De tots els moments de la vida, el del comiat de tot allò nostre és un dels més durs. I sempre hi ha cançons que li posen banda sonora als moments durs de la vida.

Música d'infantesa

Luis Pastor.

Fins fa uns mesos ni tan sols coneixia el nom d'aquest cantant, però en canvi podia tararejar moltes de les seues cançons. La seua música va sonar durant moltes vesprades de diumenge de la meua infantesa. Com ell, Silvio Rodríguez o Pablo Milanés. Ara em retrobe amb aquelles hores en què aquestes harmonies només eren la banda sonora que acompanyava els meus jocs o els meus viatges. De vegades pense que tinc sort de tindre uns pares amb bon gust per la música. És inevitable sentir aquestes veus i no recordar-se'n d'aquells moments que ara queden tan llunyans.

Canvis i soledat

Un silenci rotund ompli les parets. La casa s'ha quedat buida, i amb ella, jo. Els corredors sembla que per fi respiren l’aire net. Anit van quedar ofegats amb tant de fum, tanta gent i tants crits. Tinc la sensació d’un diumenge de vesprada després d’un dissabte de festa, que estàs cansat i l’endemà t’espera un dia enfeinat. Més o menys això m’ocorre.

Quan vos despedisc des de l’entrada de la casa i tanqueu la porta, em gire i em mire a la casa de cara. “I ara què?”, em pregunte. Arrastre els peus fins l’habitació, engegue l’ordinador i em deixe caure al llit. Les parets continuen igual de silencioses, i eixa buidor no m’agrada. Em fa assumir la meua soledat, la vostra llunyania.

Tinc mil coses per a fer, però no en faig cap. I sé que hui ja no faré res més. Els dies passen i tinc la sensació que no els aprofite, i em pregunte si faig el que vull, si em deixe el temps en coses que m’agraden o si són simples compromisos que agafe per...per...no sé, per solidaritat, per exemple.

M’oplic d’eixe sentiment tant estrany i indefinible com és la nostàlgia, i em sent més buida encara. Nostàlgia per tot: per ma casa, pel passat, per les tantíssimes coses que eren i ja no són, per la meua gent, per la companyia...i no se m’ocórre altra cosa millor que escoltar la música que ha posat banda sonora a molts moments de la meua jove vida. A tota bona cançó o cantant li correspon un bon moment. Així busque els cd’s d’Estopa, Cesc Freixas, Manu Chao, Maná, Reincidentes, Extremoduro, etc. “Quina ocurrència, xiqueta. Què vols, posar-te a plorar?”. No ho faré. Últimament em costa massa que em caiguen les llàgrimes. I això no m’agrada. És com un símbol més dels canvis a què estem sotmesos els joves i dels quals jo estic sent testimoni enguany: fins fa res era una ploranera. M’agradava com era tot, però hauré d’aprendre que la vida gira i deixem de ser adolescents d’un dia per a un altre. Uns abans, altres més tard. Tot i això, de vegades crec que la infantesa va quedar enrere massa prompte.

El silenci continua regnant a la casa, tot i que la música sone.

Albert Pla, en la seua línia

Dissabte passat vaig tindre l’oportunitat d’assistir al concert que Albert Pla feia a Mutxamel; com no podia ser d’altra manera, l’actuació va ser tot un espectacle marcat pel seu característic caràcter, el joc de llums i les cançons parlades. Als concerts, Albert parla més que canta, i és que va molt més enllà de seguir una melodia fixa i quadrar cada síl•laba al seu lloc; més bé al contrari: res no està al seu lloc, però, tot i això, té sentit.

Explica el significat de cada cançó, narra les històries (de vegades llarguíssimes) que conté la seua música i juga amb les lletres tant com vol. Només la seua aparició entre el públic amb una característica vestimenta (molt senzilla) que llueix últimament als seus concerts, ja en diu molt d’ell. La música, jo crec que ja la fa als cd’s, a les gravacions. Els seus concerts són més bé un espectacle. Cada paraula i cada ritme anava acompanyat amb un joc de llums de colors perfecte que li va donar una personalitat única a l’acte; a més, els seus moviments damunt l’escenari i entre el públic li donaren també un toc molt personal i planer. Junt a tot això, un seguit d’objectes i complements que fan de Pla un cantant únic, atípic.

Finalment, el seu sincer comiat també va ser destacable: va engegar un cd en què cantava ell i, burlant aquells que fan playback, va apartar el micròfon de la seua boca i va marxar entre el públic tranquil•lament mentre sonava la seua veu a tota la sala. Quant al repertori, Albert Pla va escollir cançons del seu nou disc, La diferencia, i altres clàssiques, com Papa jo vull ser torero, que tot el públic coneixia. I entre cançó i cançó, un cigarret.

Participa al bloc del Col·lectiu Artístic de Sella

Animeu-vos a llegir i col·laborar al nou bloc del Col·lectiu Artíctic de Sella, sobretot aquells que en sou membres. Es va crear amb la finalitat de servir com a canal d'informació tant per als components com per a la resta de gent interessada i per a donar via lliure a la nostra imaginació una vegada més, ara a través de l'escriptura. Segur que tots tenim alguna cosa que dir. Si no, almenys sí que tenim alguna cosa que consultar-hi.

Digues la teua i col·labora en l'art de Sella!

Quique González

El passat dimecres 10 de febrer el cantant Quique González actuava en el Paranimf de la Universitat d’Alacant. Després d’un intent frustrat de veure’l en directe fa dos mesos, per fi dimecres vaig poder gaudir del plaer d’escoltar-lo.

No va ser fàcil: mil imprevistos i despistes van fer complicada l’arribada al concert. Perdre un tren, agafar-ne un altre amb retard, oblidar l’hora d’inici del concert i, evidentment, fer-hi tard. Però bé, tota la resta elimina els entrebancs. Una companyia grata des de l’inici de “l’aventura Quique”, que començà en desembre, va fer els problemes més amens i menys problemàtics. Arribar tard però en companyia sembla menys catastròfic. I més encara quan a l’altra banda de les portes, rere les parets que separaven el retard pertorbable del present musicat i tranquil, hi ha diversos ulls coneguts que esperen pacients la teua arribada. Entre ells, els del culpable de la meua afició a Quique González, amb dos seients desocupats al seu costat esperant a buidar-se d’absència. La sonoritat, perfecta, increïble. Quique, petit i interessant -molt interessant- i també vergonyós: les grenyes davant la cara, la mirada acotada i les paraules justes, ni una més. La resta de musics, més virtuosos que ell, al meu parer. I quasi al sostre, un cartell il•luminat de “Daiquiri Blues”, el nom de l’àlbum. Als seients fronterissos al meu, dos aficionats especials. Quatre cançons desconegudes, fruit de la meua jove afició al cantant, i moltes altres que posen els pèls de punta. Les cinc primeres les intuírem des del taxi que ens portava al concert; res que no es poguera suplir amb tota la resta d’harmonies que vingueren després (per molt que diguen). Palmes, crits, xiulits, paraules, mirades, somriures, emoció, sentiment i música. I a la fi, una cançó que no va arribar: De haberlo sabido, la cançó que em va fer entrar en “el món Quique”. Gràcies per introduir-me en ell. Sí, jo també desitjava que l’última vegada que l’ídol va pujar a l’escenari sonara l’inici trist d’aquesta, però Miss camiseta mojada tampoc està gens malament.

¡¡do, re, mi, fa, sol, la, si!!

No sé quan corregiré eixe maleït costum de desempaquetar els regals abans de donar-los, però la curiositat em pot. Necessitava saber què havia a les pàgines i com sonaven les noves notes, confirmar que no havia fet una mala elecció.

¡do, re, mi, fa, sol, la, si, marejada ni contigo ni sin ti!

El deseo

-El deseo es como si te clavan un anzuelo en la barriga que está atado a un sedal que no se rompe y tiran; si te resistes se te desgarra la piel. Y lo que ocurre es que das pasitos adelante para que no te desgarre, pero sigues resistiéndote y sientes el dolor, un dolor que es difícil distinguirlo del placer. El deseo está en la tripa, no está en el corazón, ni en la cabeza, ni en las manos. Pero las manos saben que está ahí y lo acarician, y lo extienden por todo el cuerpo; las manos lo llevan al pecho, y al cuello, y a la boca; lo llevan a las piernas, a los muslos, entre las piernas.Y cuando alguien mira con deseo, el deseo se sale por los ojos como si subiera por el interior del cuerpo como un fluido. Y a mí me encanta como miras.
-Me dejas sin palabras…
-A mí me las produces, como si las palabras surgieran también del vientre.
-Es que cuando las palabras surgen desde el deseo, también surgen del vientre.

...y tú que quieres verme sabrás donde encontrarme...

Tan lluny

Estaves tan lluny que estirava el braç i podia tocar-te; tan lluny que et podia palpar pam a pam de cap a peus; tan lluny que quan estàvem a fosques podia saber on estaves perquè sentia el teu alè; tan lluny que podia endevinar la teua mirada en la foscor.

Estaves tan lluny que, tot i això, mai vaig poder sentir-te a prop.

Pierdes la fe,

cualquier esperanza es vana

y no sé qué creer.

Héroes del silencio

NO PUC MÉS!!

Sensacions

Són eixes petites coses incontrolables que remouen el meu interior les que delaten el que sent. És saber mínimament de tu i somriure instantàniament... T’admire. Simplement, t’admire. T’admire per fer-me sentir especial, per fer-me creure que vivim vides simultànies, per fer-me veure que no només habitem un món, ni tampoc tots el mateix, i per crear el nostre petit i curt món particular. Efímer, però intens. T’admire per la capacitat d’abstracció que tens. Esborrar i escriure al mateix temps, i al poc temps recuperar els gargots. Qui poguera.

...no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió...

Una nit d'art en estat pur

No sé ni per on començar. Tinc els sentiments a flor de pell i no puc fer altra cosa que delectar-me en ells. La d’avui ha sigut, sens dubte, una nit màgica; una nit d’art pur que no volia que acabara. Des de la primera lletra musicada que ha eixit dels primers llavis que s’han mostrat valents per recitar, davant un públic delerós i novell, un poema sobre la lluna, que he hagut de tacar els ulls. Hi ha coses que les parpelles són incapaces de sostenir, i una d’elles és eixa brutal emoció positiva que transmeten les tendres paraules ben dites. A més, la música pura, totalment lliure i improvisada que en tot moment ha acompanyat el caràcter de les lletres m’eriçonava la pell. I és que no tenim ni el cos ni l’organisme acostumats a l’art pur, i és també per això que ens resulta tan excitant.

Lletres i més lletres, i música, i paraules ben enllaçades que conformen una tènue melodia acompanyada per unes notes que parlen i diuen molt. I entre totes elles, una veu que ja ens ha fet plorar més d’una vegada. No puc contenir l’emoció. No puc (ni vull) amagar que em fa estremir-me sentir-la. Ella, forta i valenta, tirá p’alante con ningú, sense cap vergonya, ha sigut capaç d’inundar els meus lacrimals una vegada més. Gràcies; gràcies per aconseguir que ens posem en la teua pell tant fàcilment i per fer-nos sentir a la perfecció allò que transmets; per uns instants m’has fet creure que qui llegia i sentia aquella poesia era jo. És aleshores quan algú em diu que és per moments com aquests que és feliç; entre somnis, silencis i tendresa em fa ruboritzar.

Però algú tenia raó, perquè aquesta pluja de lectures duta a terme per molt diferents persones de distints àmbits, edats i pensaments ha sigut quelcom molt satisfactori. L’ambient era immillorable. Puc demanar una millor companyia? Em sent la reina del planeta, em sent molt afortunada i molt ben pagada; sent que els meus sentiments han arribat al punt màxim que buscaven feia temps, i descobrisc què és el que necessite per a ser feliç. És també aleshores quan me n’adone que no puc ser la reina de ningun lloc perquè sóc molt petita dins aquest univers; em considere massa innocent, massa ingènua... és normal que tot açò em proporcione aquesta felicitat? No ho sé, però tampoc m’importa.

La nit acaba, en contra del meu ànim, però la felicitat romandrà per sempre quan recorde aquests instants. Amb un llibre de Mario Benedetti i un poema de Vicente Medina que he arrapat de les butxaques dels que considere els millors lectors de la nit, me’n torne al meu llit, on podré reflexionar sobre tot allò que he viscut i amb el deler de repetir aquesta nit un dia no massa llunyà però tampoc massa proper, perquè no perga així la màgia que té.

Gràcies per la idea; gràcies per l’espenta; gràcies per permetre’ns estos moments.

Tendresa

Més tendra impossible...preciosa.