A Sella, el meu poble

Jo era d'un poble on a la gent li agradava la cultura. Era d'un poble on, cada vegada que hi portava convidats, es quedaven sorpresos dels moviments culturals, esportius i de tota mena que hi havia en un municipi tan menut, i a més amb tanta professionalitat. Era d'un poble on cada any hi havia una setmana cultural en què, desinteressadament, diferents agrupacions omplien les nits d'estiu de música, teatre i somriures. També d'aplaudiments, per part de tot el poble. Jo era també d'un poble on hi havia un Fira de Mostres organitzada pels seus ciutadans, que s'oferien voluntàriament a muntar paradetes o a treure els mobles antics al carrer. També a fer demostracions de tot tipus de coneixements que hi guardaven, que no eren pocs. I al meu poble, la banda tocava a les festes, les processons i altres actes oficials. I censats i no censats, fills d'emigrants als pobles o ciutats veïns més grans per raons de feina i necessitat, formaven part d'una Comissió de Festes que es desfeia la pell tot l'any per a que tots gaudirem d'un inici d'octubre gloriós.

Jo era d'un poble on hi havia els millors pilotaris del País Valencià, però no hi havia trinquet. D'un poble on hi havia una gran activitat cultural, però no hi havia casa de cultura. I ni una cosa ni l'altra es tenien previstes de fer a curt termini. D'un poble on es necessitava una escola amb menjador, ja que la majoria dels pares treballaven fora. Un poble on els joves necessitaven cases amb preus assequibles per a quedar-s'hi a viure. Però tampoc estava previst fer cap cosa d'aquestes, sinó que més bé es pretenia construir més d'un centenar de casetes que no pegaven per a res amb el meu poble, amb l'inici de la "construcció" de les quals s'havia destrossat el territori, i a preus tan elevats que poca gent del poble les podria comprar. I per tant, els joves, havien de fugir buscant un lloc on poder viure i criar els seus fills, tot i la seua voluntat de quedar-se al poble.

Però un dia, al meu poble una gent es va cansar de tot això, i va decidir fer un grup on treballar per a poder canviar-ho. Ho feien amb il·lusió, i a més els seus components eren membres actius dels diferents col·lectius del poble que any rere any eren aplaudits a la Plaça (la pilota cada diumenge, la banda cada dos mesos, les danses cada tres...) per tota la resta del poble. Aquest grup, variat, va buscar un partit en qui trobar caliu per poder participar legalment en les eleccions i canviar allò que desitjaven. Unes sigles com unes altres, molta gent feia vore el seu suport i es mostrava contenta d'aquesta alternativa. Jo, personalment, em sentia molt representada en aquesta gent en les meues primeres eleccions municipals. També estava cansada del que hi havia, però a diferència d'ells no m'havia atrevit a fer oposició oficial.

Fa poc, el poble havia de triar què volia. I després d'un llarg dia, va triar que no volia la cultura. Que no volia la pilota. Tampoc el trinquet ni el menjador a l'escola. No volia gent amb moltes ganes de treballar. No volia esquerra, sinó dreta. Però només al poble, perquè a les Corts volia esquerra. El poble no volia canvis, no volia noves il·lusions. I el poble no el conformaven només, com molts deien, la gent major. No, molts joves tampoc no en volien.

Jo m'he desil·lusionat amb el meu poble. Des de la postura d'un membre actiu de la banda, entre altres, em resulta incomprensible. No sé quina és la solució, però la veritat és que em no em sent identificada amb el que vol el meu poble. Ara, jo crec, els que formem part de l'altre poble hauríem de donar suport a aquells que un dia van decidir formar un grup de treball, i no deixar-los només a ells fent oposició. Jo no puc estar-me sense tocar l'oboè, així que em costaria massa fer boikot cultural. La cultura també pot ser una arma destructiva (o constructiva, segons es mire).

Per Sella, el meu poble.

Olors caviants a València

Fa uns mesos, quan va començar el curs, escrivia en aquest mateix bloc que València feia pudor. Després de rebre vara a la vaga del 29-S, em vaig quedar realment decebuda de l'aire que es respirava a la ciutat. Després de tremolar en veure als blaveros el 9 d'octubre, havia de tapar-me el nas per a sobreviure entre aquell petit cúmul de persones que dia rere dia ens movíem per unes o per altres, i no restàvem quiets tot i el desencant. Em plantejava, en aquell post, si hi havia alguna manera de llevar eixa pudor a ranci incrustada en els carrers del Cap i Casal, o si això només podia ser un somni. I quan parlava amb el meu jo, realment decebuda, em preguntava si totes les hores perdudes i les petites lluites que modestament podia portar a terme arribarien enlloc, responent-me cada vegada més clarament que les possibilitats eren ínfimes. A més, el tòpic del valencià menimfotista se m'havia clavat a la ment, i estava cabrejada amb esta societat tan aparentment conformista que no es movia per res.

Ara l'olor ha canviat. No sé si és que estava equivocada, o és que les coses han donat un gran gir. Algú podria dir-me que només és la proximitat de les eleccions, però no m'ho vull creure. Perquè l'olor a lluita i a democràcia que sobrevola la ciutat -i no només aquesta- no em deixa creure-ho així. La gent s'ha mogut. La gent ha decidit no quedar-se a casa. I no només ho hem fet els de sempre, ni molt menys. He vist gent que mai no hauria imaginat enmig d'una plaça cridant fort pels seus drets i els de la resta de conciutadans. I no és que faja olor a roses, ni molt menys. Per a això encara queda una gran lluita, i així i tot no sé si ho aconseguirem. Però fa olor a ganes de canviar les coses, a veus trencades de tant cridar, a respecte, a cooperació, a companyonia pura i dura, a empatia amb la resta. Fa l'olor que trobava a faltar aquells primers mesos del curs als carrers de València.

No vull fer-me il·lusions ni creure que en uns dies haurà desaparegut tot el podrit que hi ha en aquest teixit suposadament democràtic. De fet no crec que passe així. No sé què aconseguirem, però siga el que siga, sempre em quedarà eixa olor a terra banyada que em sap a victòria. I no a victòria perquè pense que anem a canviar el món, sinó a victòria perquè la gent ja no es conforma, perquè els valencians hem eixit al carrer, i perquè ja no som els de sempre. O potser sí, però més units que mai per una mateixa causa: renovar aquesta falsa democràcia que es limita a portar-nos a les urnes cada quatre anys.

Ara només em queda desitjar que tot açò no acabe aquest diumenge. Aquests dies els polítics, els governs, han tingut les mans lligades, ja que prendre un pas en fals i demanar que la policia buide les places podria castigar-los durament a les urnes demà. Per tant no sé si la relativa comprensió que estan tenint amb el moviment 15-M continuarà a partir de dilluns o aniran a per nosaltres. Sincerament, València em fa por en eixe sentit. No voldria haver de tornar a vore porres volant per damunt del meu cap. Confiarem en què la força de les nostres paraules i les nostres actuacions serà major que la seua.

Per una democràcia real, per la fi del bipartidisme, per acabar amb la corrupció: INDIGNA'T I VOTA!

Visió del moviment 15-M després de participar-hi

Són milers de persones. No només joves, com es diu als mitjans. Són de totes les edats, fins i tot n'hi ha majors de setanta. També n'hi ha pares i mares amb els seus fills -s'ha creat un espai de jocs per a xiquets-. La majoria tenen -tenim- entre 20 i 35 anys. Ja diuen que a la joventut un té més ganes de lluitar. Potser també més temps i més força.

Cap partit està al darrere d'ells. Cap ni un. Tampoc cap sindicat. Tampoc no critiquen cap partit en concret ni parlen de polítics específics. Només poden sentir-se al·ludits aquells que entren dins dels eixos que es rebutgen des de l'assamblea: el bipartidisme, la corrupció i la falsa democràcia.

El pacifisme. És una de les normes principals que els regeix. Cal ser pacífics en tot moment, i també cal no consumir drogues, per tal de no donar raons a les autoritats per a moure'ls de la Plaça -Plaça de l'Ajuntament, per a alguns ja Plaça del 15 de maig-. Tot i les diferents ideologies, i els aspectes radicals que poden presentar alguns dels participants, en tot moment es manté la calma i es parla i s'actua de manera ordenada i coherent.

La cooperació. La coordinació també. Una assamblea tan gran és molt difícil de coordinar, però s'aconsegueix. Després de cada assamblea general de les 20h de la vesprada, les diferents comissions -Acció, Comunicació, Premsa, Creativitat, Informació, Logística, Jurídica- treballen de manera ordenada per a decidir què es farà el dia següent, com s'organitza la molta feina que hi ha. Mai no hauria pensat que una assamblea es podia coordinar tan bé. Encara menys una assamblea amb 8000 persones.

La imaginació i la creativitat. La música. Darrere de tota la feina, cal també animar el personal i divertir-se un poc, sempre de manera civilitzada. S'ha montat una ludoteca. La gent dóna els seus llibres, els seus jocs. Es senten moltes guitarres i moltes veus.

Estic sorpresa del gran moviment que hi ha a València -cas que conec-. Vos anime a tots a participar en les acampades de la ciutat que més a prop tingueu, encara que siga per curiositat. És un moviment gran, important. Si ens respectem, som legítims i no deixem que tot açò acabe el 22 de maig, podem aconseguir moltes coses. Molt d'ànim a la gent que es passa els dies a les places, als carrers. Endavant!

De com manipular al informació: la manifestació d'ACPV

No compre el periòdic cada dia, com ens demanen a classe. Els diumenges, però, rara vegada falla El País. Supose que ho he mamat a casa, això. M'agrada llegir-lo els diumenges amb temps, asseguda a la terrassa de la casa de Sella, mentre em pega el solet. Però hui no estava a Sella, ni tampoc no he pogut comprar El País. A l'estació d'autobusos de València, els únics periòdics que quedaven a les dotze del migdia eren La Razón, La Verdad, Las Provincias, ABC i El Mundo. Curiós, però cert. I clar, com que els diumenges València mor, ha sigut impossible trobar un quiosc obert al carrer. Així que, supose que per qüestions de proximitat i pel fet que m'havia de passar una hora esperant l'autobús que acabava de perdre i dues més de viatge cap a Benidorm, he decidit comprar Las Provincias. També, tot s'ha de dir, amb la curiositat de saber com tractarien el tema de la manifestació d'ahir, per TV3 i en commemoració pel 25 d'abril -o això se suposava-.

La primera cosa que he pensat quan he obert el diari és que moltes vegades parlem sense saber: feia molt de temps que no l'obria, i el format interior no em sonava gens. I mira que en parle i reparle d'eixe periòdic, i tot això sense mirar-lo. Malament. He girat la plana principal i m'he trobat el primer atac: “Eliseu Climent se equivoca”. El president d'Acció Cultural del País Valencià és atacat en diverses ocasions, anomenat, entre altres coses, “lobby catalanista que filtrea con posiciones más radicalizadas como las que presenta Solidaritat Catalana, que ya no cuenta con el 'bluf' Joan Laporta”. Més endavant, en una entrevista a un arquitecte, he trobat enaltiments diversos a la prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez. L'home es preguntava si algú creia que el barri del Cabanyal es pot regenerar sense fer-hi la prolongació. I bé, per a acabar amb les primeres seccions, he trobat la joia de la corona: una alusió a “El Miguelete”. Que què és això? El Micalet, senyors, el Micalet.

He seguit llegint, i he trobat el que buscava: “Carod Rovira lidera en Valencia la manifestación a favor de TV3”. Sens dubte, allò més important de la manifestació que ahir tingué lloc al Cap i Casal i a la qual acudiren -segons el meu pèssim criteri- unes 20.000 persones, era la presència de Carod Rovira, de la qual la gran majoria dels assistents ni ens en vam adonar. I darrere d'això, el segon tret més destacable, segons Las Provincias, l'absència d'Enric Morera. I per a acabar? “Centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger un buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay”.

El que no expliquen, però, és que Llach va haver de tocar damunt d'un camió perquè ni l'Ajuntament ni la Diputació de València li van voler donar un escenari. No expliquen tampoc que, més enllà de Carod Rovira, milers de valencians -així com ciutadans d'altres puntes del planeta- es van reunir ahir per a reclamar el seu dret a vore TV3, per a recordar que ja fa més de 300 anys els va agafar el mal d'Almansa, per a promoure la llengua pròpia en tots els àmbits, per a defensar al territori. No expliquen, ni mai no explicaran, que una gran part de la població valenciana se sent molesta amb els seus dirigents i considera les pràctiques que porten a terme pròpies d'un govern autoritari.

Poc més em queda que dir, de vegades, com bé va cantar Llach ahir damunt d'aquell camió -ben orgullós, sí-, val més fer silenci: “I no em sap cap greu dur la boca tancada. Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. La meua versió, demà a L'informatiu.

Vint-i-sis primaveres d'encontres pel valencià

Fa ja més d'un quart de segle que cada primavera mares, pares i xiquets omplen els carrers dels pobles valencians per a exigir l'ensenyament en la pròpia llengua. Des d'aquell 1985 en què els pobles de la Xara (La Marina) i Benifaió (La Ribera) van començar aquesta iniciativa, les Trobades d'Escoles en Valencià han esdevingut en un moviment clau i ample en favor del valencià a l'educació. Enguany, 26 anys després, l'acte es fa en commemoració a l'escriptor Enric Valor, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

Les Trobades, que van nàixer de la iniciativa d'una funcionària del Gabinet d'Ús i Ensenyament, Carme Miquel, i la celebració d'una escola de Benifaió de poder fer la docència en valencià, són actualment un element primordial en el treball d'Escola Valenciana, entitat que des de fa molt anys s'encarrega d'organitzar l'acte. Gent de totes les edats omple un poble de cadascuna de les désset comarques en què se celebra. Aquesta festa lúdica i reivindicativa fa visible l'autoestima lingüística i reclama als responsables institucionals que facen del valencià la llengua pròpia i oficial d'ús normal.

Enguany, una cercavila que tingué lloc el 2 d'abril i a la qual acudiren al voltant de deu mil persones, encetava la nova ronda de Trobades, a les quals es preveu l'assistència d'unes 220.000 persones. Una pancarta amb el lema Sí al valencià, portada per alumnes de primària i secundària, obria l'acte. Seguidament, membres d'Escola Valenciana, diferents entitats públiques, partits polítics, i fins i tot grups de música en valencià mostraven el seu recolzament. Així doncs, s'iniciava un any més aquesta campanya en favor de la llengua a les escoles. Fent honor al poeta Vicent Andrés Estellés, qui digué que el valencià pot ser “la clau que obri tots els panys”, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, va afimar que aquest model “és la garantia del plurilingüisme, la porta de les llengües estrangeres i, per tant, de les oportunitats”.

Vint-i-sis anys després d'aquell primer encontre en què es va fer una gran paella, s'organitzaren els primers tallers i els xiquets tocaren la flauta damunt d'una tarima, les Trobades, que enguany ja es troben a la meitat del seu itinerari, continuen reunint milers i milers de valencians que reclamen el seu dret a estudiar en la llengua pròpia. Com bé afirmà Moreno, “qui vulga atacar el valencià ens tindrà sempre enfront, amb tota la nostra força”.

Organitzem una resposta per a salvar la televisió pública

Som al Congrés de Periodisme i Periodistes Valencians en Democràcia. És ja el quart dia que, després de matinar, fer consell de redacció i repartir-nos els articles i faenes que cal fer durant el dia, ens asseiem a la Sala Sanchis Guarner a escoltar uns ponents rere altres. Potser amb ànsia que algú puge i ens pinte el futur de color de rosa (cosa que encara no ha passat), potser amb l'esperança que algun periodista radical critique el sistema actual i ens propose de fer una revolució allí mateix. Siga com siga, agafem lloc i engeguem l'ordinador: si per alguna cosa s'ha caracteritzat aquest congrés ha sigut per la presència a la xarxa.

Són les 12:30 i toca debat sobre la televisió pública: l'autonòmica i l'estatal. La major part del temps, entre ponents i públic, es dedica a parlar de RTVV, com era d'esperar. A la taula seuen dos treballadores de l'empresa pública, Anna Senent i Lola Bañón, que alhora són professores de la Universitat de València. Potser és perquè treballen a la televisió, però les dues dones tenen una elocució perfecta que eclipsa els parlaments del moderador i el representat de TVE. A més, donada la seua relació amb Canal 9, el debat es concentra en elles. Les preguntes del públic, llevat alguna excepció, es dirigeixen a elles dues; amb especial claredat, sobretot Bañón, responen les qüestions que es plantegen.

Entre uns i altres, destacant la intervenció del sociòleg Rafa Xambó des del públic, construïm una argumentació quasi perfecta contra la mala gestió de Canal 9, criticant els seus continguts així com la seua manera de treballar. Que és un model de televisió pública caduc i insostenible, ho tenim tots clar. Que està al servei del poder polític, ara mateix del Partit Popular però també del socialista fa uns anys, també. Que es controla la informació i no hi ha llibertat, més encara. Que no volem que amb els nostres diners es pague això i que des dels mitjans s'enganye la població, ho donem per suposat. “Canal 9 és un producte altament tòxic i insultant a la intel·ligència. És la pitjor televisió pública de la Unió Europea”, sentencia Xambó des del seient que ha ocupat durant aquests quatre dies. Després, tot l'auditori li aplaudeix. “Canal 9 és una televisió que enganya els valencians”, reitera Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Més aplaudiments. “Quin futur ens espera als estudiants valencians volem treballar a la nostra terra, però per res del món volem acabar a Canal 9?”, pregunta una alumna de Periodisme mentre la resta li mostren el seu recolzament fent més soroll encara amb les mans. Des de la taula, Anna Senent i Lola Bañón van tornant-se les respostes, la segona més clara i crítica que la primera, cal destacar.

Tots aplaudim. Tots ho sabem tot, i tots ho pensem. Com bé ens recorda Bañón, que en algun moment sembla sentir-se atacada, el telèfon de Canal 9 està obert a totes hores i no rep massa cridades. “És increïble la passivitat de la societat valenciana davant un comportament tan antidemocràtic”, dirà Juli Esteve, qui era director d'InfoTV, hores més tard a la mateixa taula. Doncs no, jo tampoc l'entenc. Per què no organitzem una resposta? Per què no ens quedem tots tancats a aquesta sala fins que trobem la solució a aquesta enorme corrupció que patim els valencians als mitjans de comunicació, entre altres? Sí, com a la Revolució Francesa. Ells ho van aconseguir, per què no anàvem a poder nosaltres? Si fóra suficientment atrevida m'alçaria i ho diria. Però no ho sóc i no ho faré. Perquè ni jo ni ningú dels allà presents sabem què és el que s'ha de fer, quina és la resposta. O si més no això és el que donem a entendre quan, després d'encoratjar-nos i dir quatre paraules crítiques i fer quatre aplaudiments als més atrevits, eixim de la sala i acotem el cap. Continuem com si res no haguera passat, com si el que hem parlat no fóra tant important, i esperem que passen les hores per tornar a asseure'ns de nou a aquells còmodes seients, des d'on tot és més fàcil que al carrer. “I ara què toca, criticar les concessions de la TDT? Anem allà, pot estar interessant”.

L'apropament o l'enderrocament del mite

Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.

Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.

No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.

Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.

L'AVE: un viatge a Madrid per als valencians de classe alta

L’AVE va arribar a València el passat dissabte 18 de desembre. Després d’anys de projectes i treball, la línia del tren d’alta velocitat que uneix Madrid amb la capital valenciana va ser inaugurada i, 92 minuts després de la sortida, l’esperat tren arribava a l’estació Joaquim Sorolla de València. El projecte, que ha tingut un cost elevadíssim en un moment d’intensa crisi, permetrà als valencians viatjar fins al centre de l’estat espanyol quinze vegades al dia, mentre que als treballadors que es desplacen a diferents pobles del propi País Valencià per a fer feina els costarà buscar mitjans alternatius perquè les comunicacions internes són pèsimes. A qui beneficia aleshores aquest nou projecte?

La nova línia de ferrocarril potencia la unió de la costa mediterrània amb el centre de l’estat, aconseguint així que València es convertisca en el que alguns han volgut etiquetar com “el port de Madrid”. Això vol dir que el que es valora és que, a través d’aquesta infraestructura, el turisme puga arribar més ràpidament al centre, així com també el comerç que arriba per la Mediterrània. Aquells que estan d’acord amb l’arribada de l’AVE, la justifiquen dient que crearà 136.000 llocs de treball en sis anys, que beneficiarà l’economia valenciana, que és ecologica i que servirà perquè els valencians puguen arribar-hi amb més facilitats a Madrid.

Doncs bé, que és ecològica no ho dubta ningú, i de fet és cert que s’hauria de potenciar la utilització de mitjans de transport que no contaminen; que crearà tants llocs de treball i beneficiarà l’economia valenciana està per vore. Però el que no se sap exactament és quin és el prototip de valencià o ciutadà en què pensen els que donen aquests arguments, perquè sense cap dubte aquest nou mitjà de transport no beneficiarà la majoria. En primer lloc, perquè ja ha tingut i continuarà tenint un alt cost que es paga amb els diners de tots: ha suposat una inversió d'uns 12,4 milions d'euros. En segon lloc, perquè el preu dels bitllets serà també molt elevat (80 euros un bitllet senzill adquirit per Internet) i la majoria dels ciutadans hauran de seguir utilitzant els trens d’abans o altres mitjans, com ara l’avió, produint-se així una situació, com a mínim, curiosa: els rics viatjaran en tren i els de classe mitja i baixa, en avió.

Per últim, cal dir que l’AVE és un exemple més de la xarxa d’infraestructures radial que s’ha fet des de sempre a Espanya, oblidant així que potser hi ha altres connexions més importants que la del centre amb la perifèria. És indispensable, com ja s’ha dit, potenciar la comunicació de rodalies dins del País Valencià, que és actualment vergonyosa (no hi ha, per exemple, cap línia de tren que unisca Dénia amb Gandia) així com abaratir i millorar els nexes a través del corredor mediterrani i amb la resta d’Europa, llocs on també es desenvolupen el mercat i l’economia valenciana.

Rafa Xambó i la comunicació valenciana

LAIA MAS CLIMENT

"És necessari revitalitzar els processos democràtics i les polítiques culturals i socials per a canviar en model comunicatiu del País Valencià"

A Comunicació, política i societat: El cas valencià, el sociòleg Rafael Xambó fa un anàlisi sobre els mitjans de comunicació al País Valencià que fa palesa la necessitat d’una nova regulació, d’un millorament de la democràcia del sistema de control i de la gestió de la ràdio i televisió públiques.

L’autor s’ocupa de mostrar la realitat comunicativa valenciana, així com l’evolució d’aquesta des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat. Després de visualitzar tant l’àmbit de la premsa com el de la ràdio i la televisió, la conclusió que s’extrau del text és que és necessari obrir un debat envers el model dels nostres mitjans de comunicació públics i ser exigents i crítics pel que respecta als mecanismes de control que utilitza la classe política actual.
Segons Xambó, l’afinitat actual entre governants i concessionaris posa en relleu que estem assistint a la construcció de poderosos instruments de comunicació amb gran influència conspiradora i manipuladora en l’opinió, instruments que conformen l’estructura clau de tot el segle XXI, xarxa d’interessos privats que posa en greu perill tant els trets culturals distintius del País Valencià com la pròpia democràcia.
D’altra banda, al llibre fa veure que li semba sorprenent l’escassa capacitat de contestació i crítica per part de les forces polítiques de l’oposició, que en alguns casos fins i tot han recolzat la privatització de les infraestructures. S’endevina, doncs, tant per part d’uns com d’altres, un cert menyspreu envers l’audiència i la societat, a qui es considera fàcilment manipulable, i poca importància per la democràcia comunicativa i política. Rafael Xambó conclou que “sense aprofundir en els mecanismes de participació de la societat, sense revitalitzar els processos democràtics i sense polítiques culturals i de comunicació social àmpliament discutides i assumides”, el sistema comunicatiu valencià no aconseguirà superar els límits de l’espectacle i l’entreteniment.
Per tal d’acabar d’entendre en quin context reconstrueix Xambó el panorama del sistema comunicatiu valencià a la seua tesi doctoral, que posteriorment donarà lloc a aquest llibre, ens dirigim al seu despatx, on l’autor ens acull i ens anima a seguir investigant sobre aquests temes.

Laia: Quan vas començar a escriure la tesi, hi havia suficient informació sobre el sistema comunicatiu al País Valencià?
Rafa: Era molt complicat. No hi havia ningun estudi anterior, tot eren coses disperses. Hi havia d’algunes coses concretes algun articulet per ací, alguna cosa per allà. Però només la faena de sistematitzar i organitzar tota la informació disponible, a més de tota la que vaig tindre que produir de manera primària, ja era una locura.

L:Actualment, hi ha més estudis al respecte?
R:Sí, ara sí que hi ha més coses. Va eixir una publicació de la Societat Catalana de Comunicació, un monogràfic sobre la investigació de la comunicació al País Valencià que ha coordinat Mompart i que és un bon treball que agrupa pràcticament tota la investigació que s’ha fet a les universitats valencianes. Després també, Martínez Sanchís, professor de Periodisme local i comarcal, ha fet molt de treball en eixe sentit. I altres treballs. Hui en dia és més fàcil entrar-li al tema, perquè no has de construir la definició de la situació, ja la tens feta.

L:Al llibre deies que a la Batalla de València els blavers sí que tenien un mitjà a la seua disposició, Las Provincias, que els va servir per a difondre’s. Tu creus que si els valencianistes d’esquerres hagueren tingut també un mitjà hauria augmentat la seua influència o haurien continuat sent una minoria?
R:El problema és que a l’eixida del franquisme la dreta no veu amenaçat el seu poder. Ací no hi havia altres valencianistes que els nacionalistes, i dir que el moviment orquestrat i dirigit per l’extrema dreta i per Las Provincias és valencianisme, és un error. Això és una expressió local del feixisme i de l’extrema dreta.
Aleshores, així com durant els anys 60 i la mort de Franco, el valencianisme cultural i polític té unes eines adequades a l’entorn, en el moment en què s’acaba la dictadura i sobretot a partir de l’any 79 (primeres eleccions municipals), on la dreta no treu absolutament res, els valencians feixistes i els seus mitjans, Las Pronvicias, trobaren en l’anticatalanisme una “mamelleta” que els donara joc, que intoxicara i marejara. Hi ha un element de fons: la por al canvi. Les classes mitjanes veuen amenaçada la seua confortabilitat: són una classe que amb Franco vivia bé, tenien comoditats, i per tant el canvi polític el viuen com una amenaça. I troben en tota la manipulació de l’anticatalanisme un instrument molt útil de demagògia i manipulació. Tenint en compte que a València hi ha un exèrcit organitzat que són les Falles, i que tenen un component reaccionari molt important, perquè han sigut transformades durant el franquisme per a perdre tot el component crític, anarquista i burló que havien tingut sempre.
En eixes circumstàncies Las Provincias es fa l’ama de la situació. Però no és només Las Provincias, és també TVE, RNE, la Prensa del Movimiento. No hi ha una correspondència entre canvi polític i canvi mediàtic: l’Estat continua tenint un fort control de la comunicació. No hi ha un foment, en absolut, d’un periodisme crític i objectiu, sinó que es va donar per suposat, com s’ha fet la majoria de les vegades, que el periodisme hauria d’estar al servei de la classe política, i estar a favor o en contra d’uns i altres. I això va ser culpa de PSOE que era qui manava en el moment.
Això sempre ha sigut més extremat al cas valencià, i per això jo sempre dic que la transició política al País Valencià no s’ha acabat. Per a que s’haguera acabat s’hauria d’haver produït una normalització en les qüestions indentitàries i un consens bàsic sobre això. La Batalla de València no es va acabar; ells l’administren quan els convé, i quan no els convé dissimulen, es fan els enrotllats, etc.

L.I tu creus que s’acabarà?
R:No ho sé. La futurologia no és la nostra especialitat.

L:Quant a les subvencions que es donen per al foment del valencià als mitjans de comunicació, n’hi ha alguna actualment?
R:Des que està el PP, des de l’any 95, no se n’ha donat ni una, ni a la premsa en valencià, ni a les pàgines web, ni a la ràdio, res. I no només això, sinó que el retrocés és absolut. Totes les televisions digitals que haurien d’estar cobrint una part de la seua programació en valencià s’han convertit en repetidors de les programacions de Madrid, i no fan programació ni en valencià, ni res de res. S’estan saltant la llei a la torera i la Generalitat no diu res. Igual que les emissores FM, que tenen l’obligació legal de fer unes determinades hores d’emissió en valencià, i no les compleix ningú, i no passa res, i això és totalment il·legal. Però clar, si no intervé qui hauria d’intervindre, sinó que són ells els que fumiguen aquest castellanisme...què li anem a fer.

L:Quant a Ràdio 9, creus que la seua programació és adequada? Quin model de ràdio pública creus que s’hauria d’aplicar?
R:Ràdio 9 és un dels fracassos més enormes que passa desapercebut per la major visibilitat que té el de la tele. En la ràdio, tenint en compte que no hi havia competència perquè no hi havia ningú fent ràdio en valencià i que no comptava amb les dificultats de la premsa que havia de ser llegida, i això podia ser dificultós fins i tot per als valencianoparlants perquè no sabien llegir en la seua llengua, amb una mica d’imaginació hauria pogut eixir molt bé. Es va intentar amb el primer equip, amb Rosa Solbes, però els liquidaren en un anyet.
El model a seguir hauria sigut el de Catalunya Ràdio, o el model de les ràdios autonòmiques en altres parts de l’Estat. Com és possible que una ràdio pública amb recursos es convertisca en inferior a algunes ràdios comercials normaletes? És absurd. Això passa per la pròpia mediocritat, perquè no interessa a ningú. El que fan ells és una calca del que fa la COPE, i com que això ja ho fa la COPE, doncs la gent va a l’original, a sentir als fatxorros, i no a uns que parlen en un valencià lamentable i que són com mig fatxes camuflats. La gent que demanda una programació de dreta se’n va als mitjans originals.

L:Quin paper creus que té el “meninfotisme” que s’aplica a la societat valenciana en la construcció dels mitjans? Creus que hi ha una resposta suficient per part de la població a la mala gestió dels mitjans?
R:Es veu que no, perquè si no, no estarien les coses com estan. Però insistir molt en el "meninfotisme" dels valencians és negatiu perquè no és tant com això, és una manera d’abonar encara més el pessimisme, la desmobilització. Jo crec que el que patim és una dominació molt forta de la dreta, que el comportament del PSOE va ser profundament irresponsable. Quan van ser les concessions de ràdio ho va donar tot a la SER i a la ONCE, i va desaprofitar totalment l’oportunitat per a crear una xarxa d’emissores valencianes. Al contrari, va donar faena a les emissores espanyoles amigues. Hi ha hagut una gran irresponsabilitat en eixe sentit, i això ha fet que els sectors crítics troben una dificultat a l’hora de dir determinades coses. No es donaren compte que una estructura tan rígida, tan autoritària i subordinada al poder polític, quan canvia el poder polític, qui guanya ho arreplega tot; mentre que si ells hagueren fomentat, com se’ls va reclamar i repetir milions de vegades, una televisió valenciana més autònoma del poder polític, una xarxa de ràdios més autònoma, quan les coses canviaren la societat haguera tingut instruments de defensa. Però així, ara està tot pràcticament dominat per PP.

Crítica a les concessions de TDT al País Valencià

El 21 d’abril del 2006 es va aprovar la Llei Valenciana de l’Audiovisual, donat el protagonisme creixent de la Televisió Digital Terrestre que, en uns anys, acabaria substituint l’analògica. Així, aquesta llei determina quins criteris s’han de seguir per a la creació al sector audiovisual dins el País Valencià i quins requisits cal complir per poder emetre-hi i per poder rebre les ajudes de la Generalitat. A banda, dedica un ampli apartat a les concessions de la TDT al País Valencià: com s’adjudicaran els canals múltiples que li corresponen a l’àmbit autonòmic i com s’adjudicarà la Televisió Digital Local.

Si s’analitzen els continguts de la Llei, així com les pretensions que hi figuren en aquesta respecte a com s’atorgaran les concessions i quins seran els criteris que es seguiran per a triar les empreses que es queden amb els múltiplex, es veu ràpidament que ha hagut i encara n’hi ha un incompliment d’aquesta. Per a explicar-ho, exposaré algunes raons a continuació.

Pel que fa a la TDT autonòmica, al País Valencià hi ha un únic múltiplex de cobertura regional. Dins d’aquest, que té quatre canals, la Generalitat se’n reservà dues d’àmbit públic que ja existien (Canal 9 i Punt 2) i en tragué a concurs les altres dues, que també serien públiques. Finalment, els canals foren per a Televisión Popular del Mediterráneo, vinculada a la COPE, y Las Provincias Televisión, propietat del grup Vocento. Les aspirants que no van obtindre la concessió foren Valencia Te Ve, Red de Televisión Digital Valenciana i Info TV.

En el cas de les TDT Locals (TDT-L), al nostre territori s’han atorgat 18 demarcacions que, evidentment, no corresponen a una per municipi, sinó que agrupen distints municipis que s’han de posar d’acord per a repartir els canals del múltiplex que els correspon. Actualment, només queda una demarcació per posar en marxa.

Les adjudicacions tant de la TDT autonòmica com de la local, teòricament, s’haurien d’haver fet seguint els criteris de la Llei Valenciana de l’Audiovisual. Doncs bé, el que diu la Llei és, entre altres coses, que els canals haurien de fomentar “la llengua i la cultura pròpies”, que el seu contingut ha de tindre “interés cultural” i contribuir “a la transmissió dels valor democràtics”, que hauran de dedicar com a mínim “el 20% del seu temps d’emissió anual a la difusió d’obres audiovisuals i cinematogràfiques valencianes”. Afirma també que la programació ha de respectar “el pluralisme polític, religiós, social, cultural, ideològic i lingüístic”, així com “l’honor, la fama i la vida privada de les persones”, i també han de ser objectius, veraços i imparcials.

Si s’observa la programació i els continguts tant de les empreses que emeten a nivell autonòmic com les de les TDT-L, es pot deduir fàcilment que els criteris que determina la Llei no s’han tingut em compte. En primer lloc, perquè la majoria dels canals no promouen ni fomenten la llengua i cultura pròpies,a banda de que molt poques de les concessions que s’han donat (cap a nivell autonòmic llevat de les ja existents Canal 9 i Punt 2) han sigut per a canals que emeten íntegrament en valencià. En segon lloc, perquè el concepte de cultura valenciana que tenen alguns d’aquests canals no va més enllà del valencianisme que es promou tant des de la Generalitat com dels mitjans de comunicació públics que existien fins al moment, que estan totalment al servei d’aquesta. Així, en cap moment la programació reflexa la pluralitat del País Valencià, sinó que alaba un model de valencianisme i critica tota la resta, i per tant no respecta el pluralisme polític, religiós, social, ideològic i lingüístic. En tercer lloc, quasi ningun canal és “objectiu, veraç i imparcial”, sinó que té una clara tendència dretana que afavoreix sempre les idees del Govern valencià. Així, tot això demostra que no s’ha complit la Llei i que les concessions no s’han fet de la millor manera.

Quant a les concessions de la TDT-L, ha hagut tres efectes principals relacionats amb tot el comentat anteriorment. Primer, s’ha constatat el fort pes adquirit pels grups mediàtics conservadors i externs al País Valencià (quan un dels criteris d’ajudicació era que les empreses foren valencianes) que actuen amb una forta lògica estatal. Segon, que han aparegut nous grups autòctons, com és el cas de Mediamed. I Tercer, que la presència de les emissores històriques precursores de la televisió pública al País Valencià és totalment testimonial.

Davant d’aquests fets, hauria de ser la Generalitat Valenciana la que exigira que es fera una revisió de totes les adjudicacions i fera complir la Llei que va fer ara fa quatre anys. En canvi, la postura que ha adoptat el Govern valencià és d’una passivitat total, com fa en la majoria dels problemes, i no es pronuncia al respecte, consentint així l’actuació il·legal de molts canals. A més, també hi ha problemes amb la implantació dels canal de TDT-L de titularitat pública, dels quals només dos (els de València i Alacant) es troben en condicions legals d’emetre. Les 16 demarcacions restants estan encara indefinides i sembla que tardaran en deixar d’estar-ho, ja que, per una banda, hi ha un desinterés general per part de la majoria dels ajuntaments, i per altra banda, dins d’una mateixa demarcació local hi ha diferents interessos entre els ajuntament de distint color polític, i per tant no arriben a posar-se d’acord.

Sobre el canvi necessari al sistema comunicatiu valencià

Professionals valencians del sector de la informació presentaven ahir un llibre titulat “El ecosistema comunicativo valenciano”, que tracta sobre el panorama comunicatiu al País Valencià i analitza les carències i necessitats que aquest té. Després d’algunes recomanacions, picada per la curiositat i condicionada pel fet que molts professors de Periodisme la Universitat de València han participat en aquest llibre, vaig decidir anar-hi. Gran sorpresa la meua quan a l’arribar allà amb la meua companya Mónica vaig descobrir que érem les úniques alumnes de tota la Universitat i que l’assistència general a l’acte era ínfima. Creia que aquestes coses tenien més d’èxit.

La presentació del llibre, coordinat per Guillermo López (professor de la UV) i que ha comptat amb la participació de 24 investigadors de les quatre universitats públiques valencianes, va comptar amb les paraules d’alguns dels seus autors, com Andreu Casero (UJI), Andrés Boix Palop (UV), Àlvar Peris Blanes (UV) i Francesc Martínez Sanchis (UV), així com amb les de Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Cadascun d’ells abordà un tema distint però sempre relacionat amb el decadent i indesitjable sistema comunicatiu actual. De tot el que es va parlar al Club Diario Levante ahir, lloc on es celebrà l’acte, vaig extraure o em van cridar l’atenció les següents conclusions:

1. Hi ha una necessitat total de mobilitzar la població valenciana i de crear una consciència crítica que li permeta analitzar la situació comunicativa i política del País Valencià i deixar de banda el passotisme que la caracteritza darrerament.

2. Canal9 és una televisió autonòmica vergonyosa, tots ho sabem, però el que hauríem de fer en lloc d’alienar-nos d’ella i fer com si no tinguera res a veure amb nosaltres és intentar canviar-la i fer-la així més nostra.

3. El tipus d’identitat valenciana que construeixen la majoria dels mitjans és discriminatòria i margina alguns projectes indentitaris del País Valencià i la seua cultura. A la web, aquests recursos identitaris tenen més cabuda; cal fer que la tinguen també a la resta de mitjans, on els aspectes valencians que es donen a conéixer són sempre relacionats amb els valencians espanyolistes, les Falles i els grans esdeveniments de la València central, tot i deixant de banda altres rols molt destacables dels valencians. Els mitjans valencians són secessionistes i provoquen la disglòssia comunicativa.

4. Només el 9% de la població llig premsa en valencià; un 3% escolta la ràdio en valencià.

5. RTVV no funciona per a res com a motor de la normalització lingüística, un dels motius pels quals suposadament es va crear. Ben al contrari, el que fa és empitjorar el panorama lingüístic.

6. El Govern del País Valencià és el que menys fons destina al foment de la llengua pròpia als mitjans de comunicació.

Després que els professors i autors del llibre exposaren aquests i altres arguments, Ximo Clemente explicà que la feina de periodista no està actualment en un bon moment, que hi ha molt d’atur i que no és fàcil treballar a una redacció. Andrés Boix, professor de Dret Administrariu, per la seua banda, va recordar a Ximo que els periodistes haurien de fer una major tasca investigadora de la que fan i que són ells els que tenen un paper molt important a l’hora de crear la consciència crítica de la qual anteriorment s’havia parlat. El president de la Unió de Periodistes va assegurar que no és fàcil obrir investigacions des de la posició dels professionals de ls informació i que aquesta tampoc és essencialment la seua feina.

Des de la posició d’una estudiant de Periodisme com sóc jo, la conclusió que n’extrac de tot el que es va dir ahir és que, com diu Andrés, és necessari que els periodistes ens formem bé i ens preocupem per traure a la llum tota mena d’irregularitats que es porten a terme actualment, en el nostre cas al País Valencià, tant al món de la política com al de la comunicació. Als professors que parlaren ahir els diria que ells tenen també un gran paper a l’hora de formar eixa consciència crítica i a l’hora de mitigar el passotisme valencià, ja que és a les aules on es reuneixen els joves que poden canviar el panorama actual en un futur. A banda, també haurien de donar a conéixer la trista situació del sistema comunicatiu valencià en l’actualitat, perquè tot i que molts ja ho sabem i que tots els que han participat en el llibre potser han donat per suposat que tothom coneix les irregularitats i falta de serietat dels nostres mitjans, la meua percepció com a estudiant és que hi ha molts joves que ho desconeixen i que hi ha molts professors que no s’atreveixen a dir la veritat clarament a les classes.

Pudor

Fa pudor. Olor a pluja, diu el meu company Francesc recentment arribat de Tarragona. Aquesta no és l’olor que fa la pluja, per a mi, li explique; quan vaig decidir identificar el meu bloc amb aquesta olor no vaig pensar per a res en la pudor que sent ara mateix. El que passa és que tu vas pensar en la bona olor que deixa la pluja, Laia, en l’olor a terra banyada, en l’olor dels arbres humits, però la pluja també fa pudor.

Té raó. La pluja també fa pudor. I encara més a València. València, últimament, em fa una mescla d’olors incompatibles en les quals sol predominar-hi la pudor. Pudor a intolerància, pudor a violència, pudor a repressió, pudor a por, pudor a dretes...Tot això, cal dir-ho, compensada per la ínfima bona olor a lluita, a moviment estudiantil, a democràcia, a llibertat, a una companyonia que em resulta cada vegada més forta i necessària en aquesta modesta ciutat.

Només han caigut quatre gotes, i ja fa pudor. On està l’olor a humit que sentia des del balcó de ma casa quan vaig iniciar aquesta llibreta virtual? Potser des de Sella la pluja té una altra olor...Hui, l’olor característica de l’aigua celestial ha quedat podrida per la policia que es dedica a protegir-nos –mateixa policia que va carregar contra nosaltres fa una setmana- i a la qual m’entren ganes de destinar mirades assassines una vegada més. Ingènua jo, que em peguen i intente tornar-los-la amb una mirada assassina. Sóc pacífica, què vols. Ha quedat també podrida, l’olor, pel seguit de nazis i cap rapats que ens esperen al Parterre onejant una bandera blavera. Sent, ara, l’olor a por de nou, però les gràcies d’un company gran i tendre em fan somriure i apretar les dents una vegada més. Arribarem al final del carrer, llegirem un manifest i escoltarem la muixeranga com si de la melodia més perfecta es tractés, i somniarem que València fa millor olor, ara que ja no cau cap gota; però això només serà un somni, la pudor està incrustada i cal rascar massa fort per llevar-la.

Una de dos: o no plou més –pràcticament impossible en aquesta tardor en què entrem- o fem alguna cosa per llevar-nos aquesta pudor a podrit.

Històries de la Guerra Civil

Les guerres estan plenes d’històries, sobretot d’històries heroiques i tristes. De totes les guerres, de la que més històries conec és de la Guerra Civil Espanyola. Casualment, els últims llibres que he llegit i algunes de les pel•lícules que he vist fa poc tracten d’aquest enfrontament. Totes són històries que ja m’haguera pogut imaginar per tot el que es diu de la Guerra, pel que els familiars m’han pogut contar o pel que he estudiat a l’escola, però conéixer-les tan a fons, sabent que fins i tot algunes són reals, m’ha posat els pèls de punta i m’ha fet reflexionar sobre com de durs van ser aquells tres anys en els quals Espanya va estar sotmesa a la sang, la violència, la mentida, la por i la falta de llibertat; tres anys que és important que no oblidem, tampoc aquells que no ho hem viscut.

El cicle d’històries de la Guerra l’he encetat aquest estiu amb Temps de batuda, un llibre d’Enric Valor que es situa en els primers mesos del conflictes i mostra com de cruel va ser l’enfrontament tant des d’una banda com des d’una altra: els assassinats sense sentit, les baralles entre els habitants d’un mateix poble, les traïcions entre companys, i la duresa de ser esquerrà i pertànyer a una família amb avantpassats de dretes. Després de llegir aquest llibre, en el qual la Guerra Civil no és la protagonista, vaig llegir Los Girasoles Ciegos, de Alberto Méndez, seguint la recomanació de dos amics. És tracta d’un llibre conformat per quatre històries que demostren la crueltat i la duresa per a sobreviure a una guerra, i també la dificultat de la vida dels refugiats, que van haver d’emigrar o van viure amagats a un armari durant anys, com si hagueren desaparegut del món. També reflexen les barbàries que l’Església i alguns retors van portar a terme amb l’excusa del conflicte. Poc més tard vaig tornar a veure una pel•lícula que em sé quasi de memòria, Soldados de Salamina. Aquest film de David Trueba està basat en el llibre de Javier Cercas que porta el mateix nom. El llibre és un poc més pesat i tal volta més periodístic que novel•lesc, però la pel•lícula és més amena. Aquesta es basa precisament en el tema que ara tracte, els relats de la Guerra, i assegura que aquesta està plena d’històries novel•lesques; per a demostrar-ho explica com Rafael Sánchez Mazas, feixista ideòleg de la falange, sobreviu a un afusellament i és ajudat per tres rojos per a eixir de la zona republicana.

Però de totes les històries de la guerra que he pogut llegir o veure, la que vaig conéixer ahir és la que més m’ha fet plorar. No sé si és que em trobava sensible o realment que la duresa del relat es mereixia tantes llàgrimes, però La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda, amaga un dels episodis més tristos de la Guerra. I és que la història, gravada a l’encantador poble gallec d’Allariz, és un clar exemple del que va passar a tots els pobles d’Espanya a continuació de la sublevació militar a l’estiu del 36. Mostra com les forces de dretes prenen el poder del poble i tots aquells amb alguna relació amb la república, l’ateisme o l’esquerra són humiliats públicament abans de pujar a un furgó que els portarà, amb sort, a la mort. Però el més trist és contemplar com els amics, els companys, els compatriotes que s’han aconseguit salvar i no cauen presos de les forces nacionals tenen valor per a humiliar aquells que no han corregut la mateixa sort, per tal d’evitar sospites. Supose que tots aquests fets eren fruit de la por, de la intimidació que els ciutadans patien, però em resulta incomprensible com els mateixos veïns i familiars pogueren acusar-se i enviar-se a la mort mútuament, sense cap mena de contemplació. Eren temps on, tristament, la majoria va perdre el cor i el seny, segurament a causa de la fam i la por.

Així doncs, la paraula “guerra”, que a alguns ens sembla un mot situat en un passat llunyà perquè no n’hem presenciat cap, és un terme molt present també a l’actualitat. Present perquè encara hi ha moltes guerres, tot i que semble increïble que en l’era de les tecnologies i la globalització s’estiguen permetent guerres d’un tamany tal com les que podem trobar a l’Orient Mitjà; present també perquè encara viu molta gent que va ser protagonista de les milers d’històries que amaga la nostra Guerra Civil. És necessari que aquestes històries es donen a conéixer, així com que mai s’obliden. Quan Javier Cercas afirma que la Guerra està plena d’històries novel•lesques no s’equivoca, doncs els fets van ser tan greus que cada poble, cada família, guarda moltes secrets d’aquella època. Hem de conéixer el nostre passat, així com tractar d’evitar que aquets fets, gens acordes amb l’era en què ens trobem, es repetisquen a cap altre lloc del planta.

Descobrint aquest món cruel

"A Àfrica, on moltes ciutats doblaran la seua població en dues dècades, en aquests moments hi ha ciutats com Nairobi on un 60 per cent de la població viu en suburbis que ocupen un 5 per cent del territori total. Per a entendre aquest fenòmen, pot ser rellevant recordar que un de cada quatre països té lleis que contenen clàusules que impedeixen la propietat del sòl i la suscripció d'hipoteques a les dones; i també assenyalar que, encara que la majoria de pobladors d'aquests suburbis depenen econòmicament de l'economia sumergida, en moltes parts del món, com Índia o Nigèria, sovint a aquests barris hi viuen professors universitaris, estudiants, funcionaris o treballadors del sector privat. Aquests espais abigarrats són també llocs on es produeixen vibrants mescles culturals que resulten en noves formes d'expressió artística i creativitat, com ens mostra la història de la cultura musical del jazz, el blues, el rock, el reggae, el fado o el flamenco".

R. Castelló, Pensar nuestra socieda global.

No sé si aprovaré, però me n'adonde que els moments d'estudi serveixen per a nodrir-se de coneixements i per a sorprendre's. No creia que la qüestió de les dones era tan seriosa: un de cada quatre països... No crec que estudiar-ho servisca per a canviar el món, però almenys algú es conscienciarà de les barbàries que encara existeixen i permetem.

Viatgers i llengües. De la necessitat de saber idiomes en un món globalitzat.

L’alemanya, carregada amb la maleta que li farà d’armari durant els propers dies, puja al tramvia. Al number 4, com li havien dit. Tranquil•lament escull un seient que s’adeqüe a les seues condicions: amb espai al voltant i proper al mapa de les parades. No té cap problema per trobar-ne un a mesura: el transport està pràcticament buit. S’asseu, col•loca bé tots els estris i encén el reproductor de música, alhora que s’enganxa els auriculars a les orelles. Amb tot això, ja han passat dues parades i ella ha perdut al compte. A la següent estació pugen els revisors. Són dos, petits, amb cara de bona persona i parlant en valencià. Quan pugen, es dirigeixen cada un cap a un costat del tramvia per demanar els tiquets als escassos viatgers. Com que l’alemanya s’ha assegut al seient més proper a la porta, és a la primera que li’l demanen. Bé, no li’l demanen. El revisor, pausat i sense cap mena de pressa, es planta al seu costat i la saluda: “hola”. “Hola”, contesta la rossa. Com que l’home no es mou del seu costat, la jove decideix mirar-lo intrigada, intentant esbrinar què és el que vol. Perquè ell, evidentment, no li ha dit que només vol comprovar que porta el tiquet. Quan la situació ja es fa incòmoda, el revisor ho soluciona tot amb un sol mot: “tiquet”, diu. L’alemanya es posa nerviosa i comença a buscar sense èxit per la cartera. Després d’una profunda busca, mira amb cara de corder degollat el revisor (qui continua inalterable al seu costat) i li diu: "I don’t know where is my ticket". “Què?”. Després d’esta escanyolida resposta, la rossa aconsegueix fer-li entendre amb gestos que no té tiquet. Ell, aleshores, li diu: “¿dónde vas?”. “I took it in the college...a few stops before”. “¿Al colegio?¿A qué colegio?.”In the college...Cervantes...”.”¿Cervantes?¿Qué colegio es ese? Te digo que a qué parada vas”, insisteix, una mica més alterat. L’altre revisor endevina l’enrenou des de l’altra banda del tramvia i s’aporopa. “Veges, perquè no m’entén. Duc un rato preguntat-li que on va i no ens aclarim”. El nou revisor, calb i amb la mateixa parsimònia que el seu company, es queda pensatiu i li pregunta a l’alemanya: “where ARE you go?”. “Sorry?I took it in the college, in the college”, repeteix ella assenyalant la direcció contrària on es dirigeix el tramvia. “No, si és que no n’hi ha manera...”, diu indignat el primer revisor, amb la màquina dels bitllets a la mà.

De repent, una veu aguda i entretallada, després de molt pensar-s’ho i repensar-s’ho i després de comprovar l’ínfim nivell d’anglés que tenim a aquest país, decideix intervenir en la conversació. “Sorry”, diu dirigint-se a l’alemanya, “where do yo gou?”. Els revisors la miren sorpresos, com si acabara de pronunciar la frase més complexa de la llengua anglesa. “Oh! I don’t know the name of the stop, because I’m here just a few days, but I can show it on a map”. “Ok, so there’s a map”, respon la veueta assenyalant el mapa que queda just al seu costat. “I go here”, marca amb l’índex una parada. “A Pont de fusta? Dos euros veinte”.

Una mirada diferent de la Història de l'Art

El cicle d’activitats per la Setmana de Igualtat del Bloc d’Estudiants Agermanats acabava aquesta vesprada amb la conferència de Àurea Ortiz, professora d’Història de l’Art de la Universitat de València. No he pogut assistir a tot, però clar dir que la feina realitzada no s’ha vist recompensada en totes les activitats. De vegades és molt desgratificant treballar per gent que és limita a anar a classe i poc més; però bé, pensarem que sempre hi ha algú per qui deixar-se la pell, encara que eixe algú siguem nosaltres mateixos.

Doncs bé, tornant a la conferència de hui, titulada Dones del segle XIX: muses i artistes, he de dir que m’ha fascinat. No coneixia Àurea, però els meus companys de la facultat d’Història me n’havien parlat bé. Al col•loqui (que cal dir que ha sigut molt participatiu), ha tractat la figura de la dona com artista i com a musa al segle XIX. Comentava que hi havia moltes artistes, tant o més bones que alguns dels més coneguts pintors i escultors del segle XIX, que mai van eixir a la llum, o que si ho han fet ha sigut molt limitadament, ja que ni tan sols ni als manuals ni a les classes de les universitats se’n parla massa d’elles. Quan he tornat a casa, he comprovat que al meu llibre d’Història de l’Art de l’any passat no apareix ni una sola artista del segle XIX (i el cas es repeteix a molts més segles). Les dones eren considerades aleshores només com les muses de l’art, com la inspiració dels artistes masculins. Ocupaven molt dels quadres que els homes pintaven, sobretot nues. Però ells no s’atrevien a reconéixer que la font d’inspiració dels seus quadres eren simples dones normals i corrents i que la finalitat de molts d’ells era l’excitació i provocació masculina a través de les postures sensuals i les mirades incitants de les protagnoistes dels seus quadres; ben al contrari, atribuïen aquelles figures a deesses i divinitats de l’antiguitat, com per exemple Venus. Va ser Manet, ben entrat ja el segle XIX, el primer en pintar dones nues sense atribuir-li cap altre concepte que el de dona. Altre concepte que s’atribuïa a les dones de les pintures era el de femme fatale, el de la dona lliure i dolenta, inspirada en part en les figures de Lilith i Eva.

Més enllà del que els llibres i les classes ensenyen, cal tindre en compte que la Història de l’Art també la formen totes eixes dones de les que no en sabem res i que hauríem de mirar d’escriure una nova Història que també contara amb elles com a les artistes que eren, no simplement com a “Les dones que pintaven”, nom amb què se les agrupa a molt manuals.

Una vegada acabada la conferència i obert el torn de paraules, han eixit a debat molts altres temes interessants, com el tractament del sexe des del punt de vista femení o el masclisme al cinema actual. Quasi tots els que han assistit a l’acte (que cal dir que el 90% dels assistents i el 100% dels participants eren dones) han participat i han aportat la seua visió, tot fent xerrades constructives sobre els temes que es tractava i obrint qüestions a resoldre que, estic segura, alguna de les historiadores de l’art que hui es trobava allí acabarà resolent en un futur.

De la necessitat de sentir-se bé amb u mateix

Venim al món i aprenem a obrir els ulls, a caminar, a parlar, a fer riure, a plorar, a callar. Els pares, els familiars, els amics dels pares i la resta de conciutadans ens ensenyen a créixer a poc a poc. Però ningú no ens ensenya a estimar-nos a nosaltres mateixos, a valorar-nos, a saber sentir-nos bé amb la nostra manera de ser o la nostra forma física. Ens ensenyen a canviar les coses, ens diuen què és el que fem bé i què és el que fem malament, què hem de deixar de fer i què podem començar a fer amb l’edat. Però, i si resulta que el problema no està en canviar res, sinó que cal que aprenguem a acceptar-nos tal i com són? Doncs passa que poques vegades estem preparats.

Ens passem la vida tractant de ser d’aquesta manera o d’aquesta altra, tractant de ser més amables, menys vergonyosos, més sociables, més guapos, menys grossos,...en definitiva, més perfectes. Qui no té el típic amic que sempre s’està queixant o autocriticant?: “hauria d’haver fet allò, no hauria d’haver pensat allò altre, hauria de ser més tal, menys qual, etc.” L’error està en què la perfecció no la formen tot eixe cúmul d’adjectius que des de l’escola ens inculquen que són positius (amabilitat, simpatia, bellesa, humilitat, decisió, etc.), sinó la correcta conjugació dels adjectius que ens defineixen a nosaltres mateixos. O tal vegada l’error està en eixa obsessiva costum de buscar sempre la perfecció. A mi, ja us ho dic, no m’agraden les persones perfectes. Cadascú és com és. Amb açò no vull dir que mai no haguem de canviar res i que tots hem de ser sempre tal i com naixem; ni molt menys, està clar que hi ha aspectes que cal variar en certs individus i que quasi tots els individus tenim aspectes que podríem millorar, però jo parle d’eixa mania de no estar mai a gust amb u mateix.

Tal vegada hauríem de començar per ací: estimar-nos, valorar-nos, veure la part positiva de nosaltres i creure’ns que som imperfectes i que això no és cap problema. Si partírem d’aquesta base, segur que podríem fer veure a la resta de la gent allò bo que posseïm i ens sentiríem molt més a gust a tot arreu, amb nosaltres i amb la resta.

Mirades que intimiden

Tot comença el dia que una comença a créixer. És quan te n’adones que les coses no són tan reboniques com te les havien pintat a la infantesa. Ho saps, però no ho comproves fins que no vas a viure a la ciutat, perquè als pobles la gent sol ser més discreta en eixe aspecte. A la ciutat, com bé diuen, “hi ha de tot”.

T’apetix sentir-te guapa. Per què no posar-te les botes altes i la faldilla que tant t’agraden? I el cabell solt, la melena a l’aire, que saps que et senta bé. Baixes al carrer i trepitges fort, pegues amb fermesa cada patada, i et sents contenta. Sentir-se bé amb u mateix és el primer pas per sentir-se bé amb la resta del món. Però la seguretat s’acaba quan arribes a la boca del metro. Mentre esperes que passe el de la teua andana, aquesta va omplint-se de gent. Els observes, i ells a tu, com és normal; aquestes observacions, però, no van més enllà de la curiositat innata, de la costum de mirar tothom. Però de repent apareix algú que té una mirada distinta, una mirada que intimida, una mirada que se’t clava a l’interior i et fa por. Et travessa el pit amb els ulls, i creus que les seues pupil•les poden creuar la tela de la faldilla i anar més enllà. Se li veu el deler fastigós en la mirada, en l’expressió, en el posat. Et sents incòmoda, intimidada, nua. Vols pegar a fugir, però d’altra banda tens la convicció que no passarà res, que hi ha més gent. En un moment t’atreveixes a mirar lentament cap on es troba ell i comproves que encara no t’ha perdut de vista.

Quan per fi arriba el metro, entres i busques un vagó allunyat de la seua presència. Quan te n’adones, s’ha assegut enfront de tu. No saps on mirar, no saps on amagar-te. Reposes el cap al vidre, deixes caure la mirada en la llunyania, creues les cames i diposites la bossa sobre aquestes, que es mantenen totalment rígides, com la resta del cos. En la primera parada que fa el transport, baixes. Camines de pressa i durant un instant no t’atreveixes a mirar enrere. Quan sents el soroll del metro que marxa retires la mirada a l’andana i comproves, satisfactòriament, que la por ha fugit dins el metro. Però ja no podràs restar tranquil•la la resta de la nit.

Cada dia em quede més al·lucinada de comprovar la realitat d'aquest món sexista i masclista, alhora que irrespetuós i desvergonyit. És inimaginable la quantitat de desfeinats queferosos i delerosos d'experiències irracionals que hi ha pel món. Sens dubte, es necessita un canvi en les mentalitats d'aquesta societat.