Sorpresa

Reste expectant. Sé que d'un moment a un altre sonarà el telèfon i apareixerà el teu nom a la pantalla. Mentrestant, feineje per casa sense massa sentit: ara cap ací, ara cap allà, ara obresve pel balcó, ara mire de reüll el mòbil. Estic pacient, perquè sé que quan sone el telèfon em rebrà una veu familiar i alegre que em transmet seguretat. Però alhora estic impacient, perquè l'espera es fa llarga. No sé per què encara em posa nerviosa esperar-te, si sempre has sigut un tardó, però sóc tan perfeccionista i puntual que la impuntualitat em desespera. Això sí, jo no pense cridar-te. Esperaré el temps que faça falta.

Fa temps que nosé res de tu, però hui és un dia especial, i sé que a tu tampoc se t'haurà oblidat. Em cridaràs, estic segura, com ho has fet cada any fins ara. I em contaràs com va tot per l'altra banda del món, com és viu allà, com és la teua nova vida. I em preguntaràs per cadascuna de les coses que envolten la meua (mai te n'oblides de res). I riure'm junts com sempre, tot oblidant els darrers malentesos. Tenim tanta facilitat per oblidar les coses dolentes i comprendre'ns de nou...

Per fi sona el telèfon. La musiqueta característica que m'acompanya des que el vaig comprar, ja que no m'he preocupat de canviar-la, em fa alterar-me i vaig ràpidament cap on es troba l'aparell. El mire i, efectivament, ets tu. El deixe sonar un poc més; no m'arada agafar-lo directament.

-Si?

-Hola.

-Ei, què tal?

-Bé. Gira't.

-Què?

-Que et gires cap al balcó.

-Què passa?

-Aparta la cortina.

-Per què? Què passa?

-No passa res. Fes-me cas, aparta la cortina.

Rere les cortines blanques que em va brodar la meua àvia, que aparte amb lentitud i nerviosisme mentre pense que no és possible que passe el que jo m'imagine, apareixes tu. Has pujat al meu balcó d'un bot i m'has sorprés una vegada més. El teu somriure és radiant, com sempre, i els teus ulls caramel brillen molt. Hui són pràcticament verds. M'has sobtat i reste perplexa. No moc ni un dit, ni dic ni un mot. No puc concebre que hages vingut de l'altre hemisferi directament al meu balcó. Amb una mà encara sostinc la cortina i l'altra la mantinc immòbil a l'altura de l'orella, amb el mòbil a la mà. Els meus ulls interaccionen amb els teus, i el meu somriure creix lentament, primer cap a un costat i després també cap a l'altre. No m'ho puc creure.

-Obri'm, no?

Encara puc sentir-te pel mòbil, ja que cap dels dos ha gosat a penjar. I també puc sentir-te a través dels vindres del balcó. Jo també tinc ganes d'obrir-te, però res millor que fer-te esperar un poc més. Continue mirant-te fixament quan de repent el meu somriure es converteix en una rialla innocent però burleta. Tanmateix, l'espera és curta. No puc resistir-me més, necessite un abraç.

Una mirada diferent de la Història de l'Art

El cicle d’activitats per la Setmana de Igualtat del Bloc d’Estudiants Agermanats acabava aquesta vesprada amb la conferència de Àurea Ortiz, professora d’Història de l’Art de la Universitat de València. No he pogut assistir a tot, però clar dir que la feina realitzada no s’ha vist recompensada en totes les activitats. De vegades és molt desgratificant treballar per gent que és limita a anar a classe i poc més; però bé, pensarem que sempre hi ha algú per qui deixar-se la pell, encara que eixe algú siguem nosaltres mateixos.

Doncs bé, tornant a la conferència de hui, titulada Dones del segle XIX: muses i artistes, he de dir que m’ha fascinat. No coneixia Àurea, però els meus companys de la facultat d’Història me n’havien parlat bé. Al col•loqui (que cal dir que ha sigut molt participatiu), ha tractat la figura de la dona com artista i com a musa al segle XIX. Comentava que hi havia moltes artistes, tant o més bones que alguns dels més coneguts pintors i escultors del segle XIX, que mai van eixir a la llum, o que si ho han fet ha sigut molt limitadament, ja que ni tan sols ni als manuals ni a les classes de les universitats se’n parla massa d’elles. Quan he tornat a casa, he comprovat que al meu llibre d’Història de l’Art de l’any passat no apareix ni una sola artista del segle XIX (i el cas es repeteix a molts més segles). Les dones eren considerades aleshores només com les muses de l’art, com la inspiració dels artistes masculins. Ocupaven molt dels quadres que els homes pintaven, sobretot nues. Però ells no s’atrevien a reconéixer que la font d’inspiració dels seus quadres eren simples dones normals i corrents i que la finalitat de molts d’ells era l’excitació i provocació masculina a través de les postures sensuals i les mirades incitants de les protagnoistes dels seus quadres; ben al contrari, atribuïen aquelles figures a deesses i divinitats de l’antiguitat, com per exemple Venus. Va ser Manet, ben entrat ja el segle XIX, el primer en pintar dones nues sense atribuir-li cap altre concepte que el de dona. Altre concepte que s’atribuïa a les dones de les pintures era el de femme fatale, el de la dona lliure i dolenta, inspirada en part en les figures de Lilith i Eva.

Més enllà del que els llibres i les classes ensenyen, cal tindre en compte que la Història de l’Art també la formen totes eixes dones de les que no en sabem res i que hauríem de mirar d’escriure una nova Història que també contara amb elles com a les artistes que eren, no simplement com a “Les dones que pintaven”, nom amb què se les agrupa a molt manuals.

Una vegada acabada la conferència i obert el torn de paraules, han eixit a debat molts altres temes interessants, com el tractament del sexe des del punt de vista femení o el masclisme al cinema actual. Quasi tots els que han assistit a l’acte (que cal dir que el 90% dels assistents i el 100% dels participants eren dones) han participat i han aportat la seua visió, tot fent xerrades constructives sobre els temes que es tractava i obrint qüestions a resoldre que, estic segura, alguna de les historiadores de l’art que hui es trobava allí acabarà resolent en un futur.

Música d'infantesa

Luis Pastor.

Fins fa uns mesos ni tan sols coneixia el nom d'aquest cantant, però en canvi podia tararejar moltes de les seues cançons. La seua música va sonar durant moltes vesprades de diumenge de la meua infantesa. Com ell, Silvio Rodríguez o Pablo Milanés. Ara em retrobe amb aquelles hores en què aquestes harmonies només eren la banda sonora que acompanyava els meus jocs o els meus viatges. De vegades pense que tinc sort de tindre uns pares amb bon gust per la música. És inevitable sentir aquestes veus i no recordar-se'n d'aquells moments que ara queden tan llunyans.

Canvis i soledat

Un silenci rotund ompli les parets. La casa s'ha quedat buida, i amb ella, jo. Els corredors sembla que per fi respiren l’aire net. Anit van quedar ofegats amb tant de fum, tanta gent i tants crits. Tinc la sensació d’un diumenge de vesprada després d’un dissabte de festa, que estàs cansat i l’endemà t’espera un dia enfeinat. Més o menys això m’ocorre.

Quan vos despedisc des de l’entrada de la casa i tanqueu la porta, em gire i em mire a la casa de cara. “I ara què?”, em pregunte. Arrastre els peus fins l’habitació, engegue l’ordinador i em deixe caure al llit. Les parets continuen igual de silencioses, i eixa buidor no m’agrada. Em fa assumir la meua soledat, la vostra llunyania.

Tinc mil coses per a fer, però no en faig cap. I sé que hui ja no faré res més. Els dies passen i tinc la sensació que no els aprofite, i em pregunte si faig el que vull, si em deixe el temps en coses que m’agraden o si són simples compromisos que agafe per...per...no sé, per solidaritat, per exemple.

M’oplic d’eixe sentiment tant estrany i indefinible com és la nostàlgia, i em sent més buida encara. Nostàlgia per tot: per ma casa, pel passat, per les tantíssimes coses que eren i ja no són, per la meua gent, per la companyia...i no se m’ocórre altra cosa millor que escoltar la música que ha posat banda sonora a molts moments de la meua jove vida. A tota bona cançó o cantant li correspon un bon moment. Així busque els cd’s d’Estopa, Cesc Freixas, Manu Chao, Maná, Reincidentes, Extremoduro, etc. “Quina ocurrència, xiqueta. Què vols, posar-te a plorar?”. No ho faré. Últimament em costa massa que em caiguen les llàgrimes. I això no m’agrada. És com un símbol més dels canvis a què estem sotmesos els joves i dels quals jo estic sent testimoni enguany: fins fa res era una ploranera. M’agradava com era tot, però hauré d’aprendre que la vida gira i deixem de ser adolescents d’un dia per a un altre. Uns abans, altres més tard. Tot i això, de vegades crec que la infantesa va quedar enrere massa prompte.

El silenci continua regnant a la casa, tot i que la música sone.

El poder de les lletres ben escrites

"Ara s'assenyalava el pit amb la mà amb el ritme ràpid amb què picotja l'arbre un pica-soques"; mentre llegia aquest fragment de Dones, d'Isabel-Clara Simó, m'han entrat unes ganes abismals de senyalar-me, d'imitar el gest que s'explica, i instantàniament m'ha vingut al cap un company de lectures que un dia em va sorprendre a la biblioteca. Llegíem en absolut silenci quan, de repent, el vaig veure moure els braços àmpliament, dibuixant una espècie de gran cercle amb ells. "Què fas?", vaig preguntar. "El que diu el llibre. És que tu mai tractes de simular els gestos que s'expliquen als llibres? Ací diu que el protagonista ho abastava tot amb les mans; això feia". En aquell moment, el meu company em va deixar perplexa: doncs no, mai m'havia passat allò. Hui recorde amb un lleu somriure que tenia raó, i reflexione sobre el poder de les lletres ben escrites.

Albert Pla, en la seua línia

Dissabte passat vaig tindre l’oportunitat d’assistir al concert que Albert Pla feia a Mutxamel; com no podia ser d’altra manera, l’actuació va ser tot un espectacle marcat pel seu característic caràcter, el joc de llums i les cançons parlades. Als concerts, Albert parla més que canta, i és que va molt més enllà de seguir una melodia fixa i quadrar cada síl•laba al seu lloc; més bé al contrari: res no està al seu lloc, però, tot i això, té sentit.

Explica el significat de cada cançó, narra les històries (de vegades llarguíssimes) que conté la seua música i juga amb les lletres tant com vol. Només la seua aparició entre el públic amb una característica vestimenta (molt senzilla) que llueix últimament als seus concerts, ja en diu molt d’ell. La música, jo crec que ja la fa als cd’s, a les gravacions. Els seus concerts són més bé un espectacle. Cada paraula i cada ritme anava acompanyat amb un joc de llums de colors perfecte que li va donar una personalitat única a l’acte; a més, els seus moviments damunt l’escenari i entre el públic li donaren també un toc molt personal i planer. Junt a tot això, un seguit d’objectes i complements que fan de Pla un cantant únic, atípic.

Finalment, el seu sincer comiat també va ser destacable: va engegar un cd en què cantava ell i, burlant aquells que fan playback, va apartar el micròfon de la seua boca i va marxar entre el públic tranquil•lament mentre sonava la seua veu a tota la sala. Quant al repertori, Albert Pla va escollir cançons del seu nou disc, La diferencia, i altres clàssiques, com Papa jo vull ser torero, que tot el públic coneixia. I entre cançó i cançó, un cigarret.