dissabte, 26 de febrer del 2011

(In)Coherència

És quan calle que se m'entén millor que mai. És quan calle que dic la veritat, que no puc mentir, que els ulls, incandescents, em delaten. És el silenci, maleït còmplice teu, que m'evidencia. I les paraules, traïdores, encara no han aprés a mentir. Tampoc no ho han fet les galtes, que enrogeixen contínuament quan la raó vol enganyar els sentiments. Ni la temperatura corporal, que em fa perdre la noció dels graus i tremolar quan més calor fa.

És quan parle que no sé explicar-me. Els gestos, maldestres i arítmics, lluiten per fer-se entendre en un fallit intent de coherència que ni tan sols jo arribe a comprendre. La mirada, furtiva i ràpidament intensa, contradiu els mots que emanen de la meua boca. Boca que, d'altra banda, es mou lenta i temerosa i rau mossegada sota els llavis de tant en tant.

És quan plore que no hi ha ni mirada, ni paraula, ni gest que em calme. Cap element colpeix com cal els lacrimals, que vaguen al seu aire des de sempre. Els ulls, de difícil control, esdevenen una vegada més un joc de comprensió infalible, ara espesos per l'aigua que els recorre. El dibuix que naix del camí que fan les llàgrimes esclareix la rojor de la cara, fidel companya de la plorera.

Darrerament parle poc, calle massa i no plore gens.

divendres, 18 de febrer del 2011

L'apropament o l'enderrocament del mite



Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.

Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.


No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.

Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Això, part dos.

"Aleshores em va començar a acariciar de debó. Tan lentament que semblava un joc. Però cada moment una mica més intents, i jo anava despertant a una vida diferent. Em sorprenia l'habilitat que hi posava, em meravellava que conegués tan bé el meu cos, em fascinava la seva calidesa, la seva intuïció. Érem dues dones lliures llepant-nos i furgant-nos, ella amb saviesa i jo com una persona que s'iniciava en un ritual nou, ara amb timidesa ara amb bresquedat. Va venir el primer plaer però això no era res, no era res més que el començament, va assegurar la meva amiga. I en va venir un altre, una glopada intensa, inconeguda, profunda, que t'arrancava de les arrels dels cabells i de les arrels de les ungles dels peus. I va venir la tercera i així vam anar passant fins a tres hores, gaudint, mossegant, xuclant, besant. Immensa felicitat comuna.[...]

[...]Hi havia una mena d'elegància en ella que m'obligava a mi a aprendre'n i a practicar-la, i que significava que alerta, alerta, la llibertat de la persona estimada és tan preciosa i cara com la teva mateixa llibertat, i el teu respecte a tu mateixa és el mateix que el teu respecte a l'altre, i que estimar vol dir caminar juntes, sense sotmetiments,[...]

Vam estar cinc dies seguits follant sense parar, estimant-nos fins a la bogeria, explorant-nos, xiuxiuejant els nostres noms, mirant-nos al fons dels ulls, fregant amb delicadesa les nostres zones íntimes, olorant-nos. I gaudint. Gaudint.

Però quan van passar els cinc dies, la Jacquie va dir, Pat, hem de ser pràctiques. Jo et vull a tu. I tu em vols a mi. A València no diuen t'estimo, sinó et vull.

Amor Meva, Isabel-Clara Simó

dilluns, 7 de febrer del 2011

D'on sóc

Anar d'un lloc a un altre tan sovint acaba per alterar-me els esquemes. Tot i això, mai oblide d'on sóc.

Torne a l'estació després d'un temps. Ara ja no ho faig tan sovint, això d'agafar un autobús per a anar o tornar de casa. A més, ara ja no sé quan vaig i quan torne: em costa definir on es troba actualment el meu niu, si ací, allà o enlloc. L'estació és freda, com sempre. Ja pot fer el millor temps del món que a l'estació de Benidorm sempre el farà desagradable. Això, i més si estic tota sola, em posa en situació. No sé a qui punyetes se li va ocórrer fer-la en eixe raconet gelat.


Recorde els primers viatges, als quals sovint coincidia amb altres amics estudiants que anaven cap a València tots els diumenges. Abans era metòdic i rutinari: era estrany concebre un divendres o un diumenge sense una carretera o un autobús. Aquest, a més, era un punt d'encontre: companys d'institut, veïns de la comarca i amics ens trobàvem setmana sí, setmana també. Alguns tenien un horari marcat (sempre agafaven el de les 17h, el de les 18h o el de les 19h), jo era més d'anar variant (mai he suportat les rutines). Si agafava el de les quatre de la vesprada sabia que coincidiria amb Jaime Luis i el seu germà. Hui he pensat que potser els trobava, però un any després tal vegada també ells hagen canviat els seus hàbits.

Feia un mes que no tornava a Sella. Sella està com sempre, al mateix lloc i amb la mateixa gent. Però darrerament, quan hi vaig, la veig d'una manera distinta; segurament sóc jo qui ha canviat la visió. La meua ànsia de volar i conéixer món tal vegada m'ha tergiversat la manera de vore les coses, i també de concebre els llocs. Sempre l'he tinguda, aquesta ànsia, però potser és ara quan més la sacie.


He pujat a l'autobús i no he tingut la sensació de sempre. He mirat per la finestra com desapareixia la meua Marina abans d'entrar al túnel, sí, i he obert el llibre, com sempre. Però no he sentit que me n'anava de casa, sinó cap a casa; no que em dirigia a una València on estudiar i fer els deures per a l'endemà, sinó a una València on passar una vesprada de diumenge d'hivern entretinguda i acompanyada.

A la història del llibre que llegia la protagonista acaba d'agafar un tren direcció al Cap i Casal també. Llegir el títol del capítol següent, "València", m'ha inspirat una familiaritat que m'ha portat a escriure tot açò, entre els estribots de l'autobús que, això sí que no canvia, continuen posant-me de molt mala llet.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Coimbra: saudade de ti

28-gener-2011
Coimbra, Portugal

Tornar a sentir la paraula saudade és com tornar enrere, com trobar-me de sobte asseguda a un banc amb els ulls tancats i escoltant una veu melodiosa llegir un poema. Saudade de ti, que deies aquella nit. Tornar a sentir saudade és ara experimentar-lo. Una paraula que no sé exactament què vol dir i que ningú m'ha explicat amb exactitud, però que s'apropa a allò que nosaltres coneixem com nostàlgia o trobar a faltar.


Em trobe a Coimbra, Portugal, i per tant l'efecte d'aquesta expressió és major. El dia és gris i plujós (portugués), i els oïts se'ns omplen amb llegendes de la ciutat, històries que una valenciana de cabells foscos ens explica fil per randa. De vegades ens quedem sense paraules mentre passegem, però el silenci també és un bon company quan la -contradictòriament- tristor alegre que ens transmet Portugal ens permet comunicar-nos sense mots.

Doncs això, saudade de ti. Saudade de ti en un moment en què la ciutat queda als meus peus i el cel és gris. Saudade de ti quan recorde les últimes cançons i la darrera mirada en la llunyania. I alhora no saudade-te (que al portugués els pronoms van darrere, he aprés), perquè és ara quan et sent més proper que mai, i perquè aquesta nostàlgia estranya em serveix per a portar-te fins ací, tot i que no de cos present.


Aquest viatge, a banda de per a visitar a la valenciana de cabells foscos, em serveix també per a conéixer Coimbra i pensar en el meu futur curs. Vindre d'Erasmus és una possibilitat cada dia més real, i visitar-la m'ha ajudat a decidir-me. Perquè és una ciutat bonica, nostàlgica, dedicada totalment als estudiants, amb gent molt amable i acollidora -sorprenent l'hospitalitat i amabilitat dels portuguesos-, multicultural, i amb infinits llocs per a estudiar i per a desfasar. Tinc, cal dir-ho, un dubte -més bé molts- : ara mateix no sé quines són les meues necessitats de dies grisos, les meues ganes de desfase, la meua nostàlgia, el teu saudade. Però no puc saber quines seran les meues necessitats d'ací uns mesos i em queda poc temps per decidir.


Mentre delibere sobre tot això i camine pel campus (preciós, per cert) que podria acollir-me l'any vinent, em creue amb un jove amb capa i traje universitari que desprén un aroma que em recorda a l'africà amb qui ballava música brasilera anit. Aleshores pense que m'agradaria ballar més música brasilera, així com imitar ritmes africans que desconec. M'agradaria tornar al café-teatre i prendre un altre chocolate quente i seure tota sola a un banc del botànic. Caminar pels carrers petits i cantar de nou shot shot shot shoooooot acompanyada de noves cares.