Dies redons

De tots els dies de l'any, els de primers de la primavera són els que més m'agraden. Que no fa fred però tampoc eixa calor anguniosa de l'estiu; que no fa vent però es nota la brisa; que t'alces de dia i es fa fosc quan ja és tard. Els dies redons, com el de hui.

Feia temps, potser mesos, que no m'adormia tan prompte. Darrerament, però, ja he donat per perduda la batalla contra les pantalles després de sopar, per tant tampoc no m'estranya haver caigut redona a les deu i mitja mentre veiem una sèrie al saló. Però li traurem allò positiu: gitar-se prompte comporta contemplar la possibilitat de matinar. A les huit del matí, doncs, hui ja estava en peu. M'he dutxat, he desdejunat tranquil·lament mentre mirava les notícies i he netejat l'aseo. No feia sol especialment, el dia ha amanegut nuvolat, però m'he vestit amb pantalons pirata i camiseta de mànega curta: l'ànsia perquè es mantinga el bon temps dels últims dies m'espenta a vestir-me estiuenca. He anat al banc, he comprovat que al compte encara quedaven alguns diners i li he pagat a l'home del pis. A la seua fruiteria, que es troba enfront de casa, he comprat tomaques, encisam, peres i pebrera verda. Que ara que ve el bon temps, la fruita i la verdura també apetixen. Anar a la tenda de Paco és com trobar-se al poble: la gent es coneix, parlen en valencià i les dones xiuxiuegen i parlen de la resta. Serà, supose, perquè Benimaclet encara manté molt bé l'entramat de poble, del que era fa uns anys.

Després d'abocar a casa la compra, he decidit encaminar-me cap a la platja. No eren ni les deu del matí, i a classe vaig de vesprada. Normalment sempre sorgeix alguna cosa, però hui no tenia cap pla. Així que he posat les coses bàsiques a la renyonera, he comprat el periòdic i he anat la Malvarosa. Una vegada allí, descalça, m'he animat a córrer per la vora de la mar, banyant-me els peus constantment quan l'aigua pujava i es menjava l'arena. Com jo, altra gent ha decidit eixir hui a caminar o córrer per allà, així com alguns pescadors s'han apropat per veure si algun peix picava l'ham. Córrer banyant-me els peus, sentint la música que escoltava fa dos anys cada matí al trenet de La Vila a Benidorm (he recuperat l'mp3 d'aquells anys), m'ha fet sentir lliure i bé. Sobretot bé. Sense cap raó aparent: no té res d'especial córrer amb les xancletes baix d'un braç i el periòdic baix de l'altre. Les cames m'anaven soles, i potser m'he envalentonat massa: quan me n'he adonat ja veia Alboraia massa a prop. He parat, he sacrificat la primera pàgina del periòdic per a no embrutar-me els pantalons, i m'he assegut a mirar la mar, calmada, clara. En la immensitat de l'aigua, t'he imaginat a tu damunt d'un avió que volava cap ací. Estaves callat, amarrat al teu seient, seriós com quan et fan una foto. Em va fer tanta gràcia veure't amb por damunt d'aquell avió direcció Mallorca...

Valenbisi m'ha salvat d'haver de tornar a fer tot el trajecte a peu. Per l'avinguda dels Tarongers he corregut, com quan anem els dos en les nostres respectives bicicletes i fem carreres, i al principi vas més lent i em deixes que les cametes em vagen a mil per hora i que em faça il·lusions de guanyar-te, però al final sempre m'avances i em somrius mentrestant. He arribat a casa, m'he fet el dinar i he anat cap a classe amb la panxa plena. Quan he eixit he passat per la biblioteca a tornar un llibre (no em crec que l'haja tornat dins del termini) i m'has cridat per dir-me que vindries tard, que ja ens veuríem demà. Així que com que em venia de camí, he passat per Vivers, on estos dies hi ha la Fira del Llibre, i m'he passejat durant més d'hora i mitja de paradeta en paradeta, buscant no sé exactament què, i he carregat amb algun llibre. A mitjan passeig, Sènior i el Cor Brutal ens han sorprés amb un concert en acústic, mentre un seguit de xiquets de dos o tres anys ha ballat i ha bufat l'harmònica dins del cercle de gent que s'ha format al seu voltant. Cares conegudes i somriures delators de felicitat: és el que tenen els xiquets, que sempre ens fan somriure.

Tranquil·la i més contenta encara, he tornat cap a casa caminant. La veritat és que fa un temps perfecte. Ara he arribat i he trobat la meua companya a la seua habitació, també tranquil·la, també calmada, com la mar d'aquest matí. Aleshores tu m'has dit que sí, que et voré hui. La certesa de tindre't a prop en unes hores m'ha fet somriure encara més, i també reflexionar sobre els dies redons. Hui, se'ns dubte, n'és un, i no podia acabar-lo sense escriure.

Mosques al voltant del sol

A Iris i Josep

És migdia i pel carrer València comença a ser difícil caminar sense tocar el sol. Recorde quan de xicoteta jugava a anar d'ombra a ombra, d'una banda a l'altra del carrer amagant-me de la llum potent del matí. Hui fa calor, com en aquells dies, i això que encara estem entrant en abril. Ja no li trobe cap lògica al temps, o més bé ja no li la busque, perquè igual fan trenta graus que cau la calamarsa. Però el temps de hui li dóna una llum especial a Sella i em recorda a les vesprades d'estiu, quan tornàvem a casa a dinar corrent i en menys de dues hores ja estàvem de nou al carrer, morint de calor, però junts, camí a la Font Major o la piscina. Ahir per la vesprada, de camí a l'Alt (on les vistes són espectaculars a tota la contornà del poble) vam veure també junts com es ponia el sol. Vam divagar sobre la seua naturalesa i la seua beneïda perfecció, tot asseguts a un tronc enorme que, vam deduir al pujar-hi, estava corcat. El sol s'amagava, ràpidament al meu parer, i deixava una boirina al seu costat. Si t'hi fixaves molt, algú assegurava que podies encontrar mosques al seu voltant. "Que sí, que eixos puntets negres que veeu al voltant del sol quan el mireu fixament es diuen mosques". Siguen mosques o no, hi havia qui ni tan sols les veia. Com de complexa i curiosa n'és la natura, que ni tan sols divisem les mateixes coses amb els ulls.

Uns metres més amunt (perquè això serà amunt, dic jo, ja que per a mirar-hi hem de pujar el cap) romania quieta la lluna, indiferent al moviment de l'astre que la il·luminava, minvant. També vam debatre sobre la seua existència i em vaig adonar que hi ha moltíssims dubtes de física que em queden per resoldre. Entre un i les altres vam intentar trobar-li resposta a les nostres preguntes, sense massa èxit, cal dir. Per a nosaltres, però, ja n'hi ha suficient.

I caminant, caminant, vam arribar a una conclusió no massa innovadora: que el terme de Sella és preciós i que no tenim perdó d'estar tancats a casa cada vegada que hi venim. Que fa un temps perfecte per a fer caminades i que ens hauríem de dedicar a recórrer tots els racons. "Tu has anat ací?", "Tu has estat allà?". Tres amics amb esperit filosòfic i aventurer en eixe precís instant, que caminàvem amb un somriure a la cara, sense cap més motiu aparent que un passeig per la Penya de Sella. Al cap i a la fi, el simple fet de compartir espai i temps ja resulta especial darrerament, quan cadascú cada vegada fa més la seua i tornem poc a casa.

M'han vingut al cap de nou, amb tot això, les vesprades d'estiu. No sé si parlàvem de la lluna, però ja teníem una ànima imaginativa i curiosa. Féiem teatre al balcó de ta casa i ens creiem que érem actors de primera. I no ho érem, evidentment, però apreníem molt els uns dels altres. Entre altres coses, vam aprendre a riure de nosaltres mateixos. A comprendre'ns també. A posar-nos en la pell dels altres. Vam compartir nervis darrere del temblete, i vam riure junts damunt de l'escenari enmig d'una obra de teatre. I amb nosaltres, va riure també el públic, confós per veure els xiquets del poble interpretant homes i dones del segle passat. És el que té el sainet. O potser és el que té l'amistat a Sella: que fa riure i somriure a les vesprades d'estiu inacabables.

Que no se'ns acaben mai eixes vesprades, pregaria jo.

Coimbra: saudade de ti

28-gener-2011
Coimbra, Portugal

Tornar a sentir la paraula saudade és com tornar enrere, com trobar-me de sobte asseguda a un banc amb els ulls tancats i escoltant una veu melodiosa llegir un poema. Saudade de ti, que deies aquella nit. Tornar a sentir saudade és ara experimentar-lo. Una paraula que no sé exactament què vol dir i que ningú m'ha explicat amb exactitud, però que s'apropa a allò que nosaltres coneixem com nostàlgia o trobar a faltar.

Em trobe a Coimbra, Portugal, i per tant l'efecte d'aquesta expressió és major. El dia és gris i plujós (portugués), i els oïts se'ns omplen amb llegendes de la ciutat, històries que una valenciana de cabells foscos ens explica fil per randa. De vegades ens quedem sense paraules mentre passegem, però el silenci també és un bon company quan la -contradictòriament- tristor alegre que ens transmet Portugal ens permet comunicar-nos sense mots.

Doncs això, saudade de ti. Saudade de ti en un moment en què la ciutat queda als meus peus i el cel és gris. Saudade de ti quan recorde les últimes cançons i la darrera mirada en la llunyania. I alhora no saudade-te (que al portugués els pronoms van darrere, he aprés), perquè és ara quan et sent més proper que mai, i perquè aquesta nostàlgia estranya em serveix per a portar-te fins ací, tot i que no de cos present.


Aquest viatge, a banda de per a visitar a la valenciana de cabells foscos, em serveix també per a conéixer Coimbra i pensar en el meu futur curs. Vindre d'Erasmus és una possibilitat cada dia més real, i visitar-la m'ha ajudat a decidir-me. Perquè és una ciutat bonica, nostàlgica, dedicada totalment als estudiants, amb gent molt amable i acollidora -sorprenent l'hospitalitat i amabilitat dels portuguesos-, multicultural, i amb infinits llocs per a estudiar i per a desfasar. Tinc, cal dir-ho, un dubte -més bé molts- : ara mateix no sé quines són les meues necessitats de dies grisos, les meues ganes de desfase, la meua nostàlgia, el teu saudade. Però no puc saber quines seran les meues necessitats d'ací uns mesos i em queda poc temps per decidir.


Mentre delibere sobre tot això i camine pel campus (preciós, per cert) que podria acollir-me l'any vinent, em creue amb un jove amb capa i traje universitari que desprén un aroma que em recorda a l'africà amb qui ballava música brasilera anit. Aleshores pense que m'agradaria ballar més música brasilera, així com imitar ritmes africans que desconec. M'agradaria tornar al café-teatre i prendre un altre chocolate quente i seure tota sola a un banc del botànic. Caminar pels carrers petits i cantar de nou shot shot shot shoooooot acompanyada de noves cares.

Alcúdia: lloc de Trobada immillorable

Quan arribes a la Universitat vas més perdut que res. No tens ni idea de com funcionen les coses, i com que no vols semblar l’últim mono (tot i que ho ets), intentes espavilar-te. Alguns es limiten a estudiar, anar a classe i aprovar les assignatures. Altres volem anar més enllà. En un principi, potser perquè creem que així ens integrarem millor; potser perquè així ens sentirem més satisfets. No sé, la veritat és que no sé quin va ser el motiu que em va impulsar a fer-ho (llevat de la necessitat de treballar per la llengua), però tan prompte com vaig arribar a la Universitat de València de les primeres coses que vaig fer va ser apuntar-me al Voluntariat Lingüístic. Per motius que ara no venen al cas, després d’apuntar-me i assistir a la primera reunió, crec que l’any passat no vaig fer massa més que alguna xerrada pels instituts. Enguany, però, em vaig proposar que m’implicaria més, i quina millor manera de fer-ho que assistint a la Trobada que es feia a Mallorca amb els Voluntariats de Ses Illes i Catalunya.

Vam eixir de València el divendres 12 de novembre de bon matí, i després d’una fabulosa visita guiada per Palma, amb un guia que ens va explicar històries interessants i ens va regalar versos de poetes mallorquins, per la vesprada ens vam reunir amb la resta de voluntaris a la Seu de l’Institut Ramon Llull, on ens van donar la benvinguda i vam sentir les primeres xerrades. D’allà, autobús i cap a Alcúdia, a l’altra punta de l’illa. Les hores d’autobús, però, no són mai en va. Entre cançons i acudits passen els quilòmetres, i quan te n’adones ja has arribat al destí. Quan vam arribar a l’alberg La Victòria d’Alcúdia era de nit, i no vam poder apreciar com de bonic era el lloc on estàvem. Jo, particularment, ni tant sols em vaig adonar que estàvem a uns 100 metres de la mar. Més benvingudes, dinàmiques de grups, caramels que passen de boca en boca i entre gots de plàstic i cigarrets, converses transcendentals que ens fan estar desperts fins les tantes de la matinada. Una nit d’aquestes, pense jo, arreglarem els món sense donar-nos compte.


Dormir amb 10 amics és tranquil•litzador. Encara ho és més despertar i apartar la cortina si estàs a aquest alberg. Què bonic, per favor! Feia una dia esplèndid, i des de la finestra podíem vore a un costat la muntanya i a l’altre costat, tot seguit, la mar, d’un blau potent i amb molt de brillo, coronada per més muntanyes uns centenars de metres més enllà. Després d’això, una gimcana per la serra amb gent que fins aleshores era desconeguda però que acabà convertint-se en familiar durant el temps que durà el viatge; i per a rematar-ho, un bany a la Mar Mediterrània que em va fer sentir lliure i plena. Per la vesprada, i després d’un altre passeig per la serra on vaig patir l’atac de desenes de mosquits, unes xerrades que ens fan debatre de nou i comprar els nostres punts de vista amb els de la resta d’assistents, així com cantar i escoltar cançons molt significatives, com ara la muixeranga. I entre cates de licors catalans, balears i valencians, uns quants balls populars al ritme de Crescendo que ens fan perdre la vergonya. Per a rematar-ho, una festa amb només un mòbil, un megàfon i moltes ganes.




Tornar a casa és sempre dur després d’un viatge, sobretot si el viatge és fabulós i et fa sentir així de bé. La companyia, immillorable. L’aprenentatge, molt bo. El motiu del viatge, totalment necessari. És en moments com aquests en que, tot i no tindre massa clar perquè em vaig dirigir aquells primers dies d’Universitat al local del Voluntariat Lingüístic, m’alegre d’haver-ho fet.

Rodellar: cuna de l'escalada

L'escalada s'ha convertit, en els darrers anys, en una afició significant a la meua vida. I de l'esclada en deriven altres com el contacte amb la natura, l'ecologisme, viatjar o autosuperar-se, que sempre m'han agradat. Aprofitant els últims dies de les vacanes d'estiu, amb el cotxe ple de trastos i després de fer el corresponent examen d'economia, el dia 4 de setembre vam partir cap a Rodellar, a la Serra de Guara, provícincia d'Osca. Ja en fa alguns dies, i els records de vegades són un poc confosos, però gràcies a la llibreta que des de fa uns mesos m'acompanya a tot arreu podré resumir aquest dies amb certa claretat.

Rodellar és un poble petit situat, com ja he dit, a la Serra de Guara, un paratge natural molt recomanable del nord de la península, als peus dels Pirineus, coneguda tant per la diversitat natural que es pot trobar a ella com per les possibilitats que en deriven de la seua estructura: hi ha diversos barrancs i valls on es pot fer escalada, barranquisme, senderisme, etc. Es troba a uns 60 quilòmetres de la ciutat d'Osca i prop d'alguns pobles amb un important component turístic com Bierge o Alquézar. Així, el poble es manté viu en gran part gràcies als escaladors, senderistes i barranquistes que s'hi apropen diàriament; molt poca gent hi viu i hi treballa allà.

Si haguera de triar una paraula per a resumir el dia de viatge cap a Rodellar, segurament seria "recalculando". En primer lloc, perquè aquest va ser el vocable que més es va sentir en el silenciós trajecte de València a Huesca: el GPS que portàvem va embogir diverses vegades per la falta d'actualització i va fer diverses sèries repetint cada 40 segons la ditxosa paraula. Insuportable, deveres. En segon lloc, perquè la decisió d'on dormiríem va ser tot un seguit de "recalculandos": que si càmping, que si refugi, que si a un bancal...

Els dies a aquest poble encantat van passar entre caminates d'anada i tornada a la zona d'escalada, que es troba a uns vint minuts del poble a peu, i entre pujar i baixar de penyes. El lloc on es trobaven les zones d'escalada (múltiples i diverses, per cert) era preciós: un barranc atravessat pel riu Mascún, no massa caudalós, però que en alguns racons donava lloc a petits tolls on ens podíem refrescar (o més bé congelar) de tant en tant. El grau de les vies era, per a la meua capacitat, escassa força i reduïda experiència, bastant elevat. Tot i que hi havia diversitat, jo no podria pujar ni el 10% de les vies que es troben allà. El meu company és un cas molt distint, i gràcies a que ell obria algunes vies d'un grau superior vaig poder intentar algunes coses més difícils i vaig poder comprovar que necessite millorar el meu estat físic per a estar cinc dies seguits escalant. També vaig poder gaudir veient com escalava la resta de la gent, que la veritat és que en fan de l'escalada un art, arrapant parets de molts metres i quasi cap per avall.

A Rodellar va tot tipus de gent, però l'escalador prototípic que hi vam trobar era l'escalador amb experiència que diàriament o setmanalment acudeix a boulders a posar-se en forma, que té força, que no té por, que comença a vore's apurat a partir del 7b o 8a i que ha viatjat arreu de la península amb la furgo habilitada per a passar-hi diversos dies. Sí, això que jo no sóc. Vam trobar molta gent catalana - donada la proximitat, supose, doncs només es troba a 100 quilòmetres de Girona -, i també del sud (curiós). Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser que quasi tot el món anava acompanyat d'un gos, habitualment gran. He de remarcar que açò no és quelcom que m'agradara, doncs els gossos grans no em fan gràcia i a més un d'ells em va mossegar intentant jugar amb mi. Però bé, a tot s'acostuma una.

A banda de l'escalada, també vam fer alguna que altra ruta turística pels pobles del voltant, així com per la capital de la província. Vam conéixer, per exemple, Alquézar, un poble que es manté a l'antiga i representa la típica villa àrab de fa centenars d'anys, o Bierge, on vam poder nadar a un riu gran i saltar d'una cascada (salt del qual me'n penedisc, doncs vaig tindre mal de cuixa tota la setmana a causa del colp que em vaig fotre). Els pobles propers eren molt semblants a Rodellar, i, per tant, no tenien massa vida més allà del turisme. De fet, una nit volíem fer-nos una canya i ens va costar recórrer més de 30 quilòmetres trobar un bar obert. A Rodellar vam dormir, finalment, al refugi Kalandraka, a una cabana per a huit persones però que vam tindre la sort de compartir amb només dos estrangers. Pel que fa al temps, vam tindre bastant sort, ja que només ens va ploure un dia, i a mitges.

Després de tornar d'aquest viatge he arribat a la conclusió que escale molt menys del que em pensava, però també m'ha avivat les ganes de posar-me en forma i intentar avançar, no estancar-me. Així, m'agradaria tornar-hi quan puga fer un grau una mica superior, i estaria molt bé que hi anàrem tot el "club" de Sella: passaríem uns dies molt agradables i tot es faria més amè. Als que no escaleu i vos agrada la natura també vos convide a anar: la Serra de Guara és un lloc que ofereix moltes possibilitats i que cal conéixer.

Imatges del Camí

Camiseta del Camí

Arribada a la Praça do Obradoiro, Santiago de Compostel·la


Unides

Un riu prop d'Arzúa

Migdiada

Amb una de les tantes vaques, companyes incondicionals durant tot el Camí

Pujada a l'eixida de Portomarín

Esmorzant

Creu de Portomarín

Camiño de Santiago

Quan vam triar el Camí de Santiago per a aquestes vacances, no sabíem on ens endinsàvem. Igual que vam dir Galícia podíem haver dit Granada, Madrid o Eivissa. Però la idea de fer el Camí sempre ens havia rondat pel cap, i amb l’excusa que enguany era xacobeo, la proposta va tirar endavant. No sabíem, aleshores, què era el que ens esperava a l’altra punta de la península. Nosaltres cinc, ignorants, innocents i noves en aquestes qüestions, vam pensar que caminar dos dies de Sella al refugi del Barranc de l’Arc ens serviria d’entrenament suficient per arribar-hi a Santiago sense problemes. Alguna, valenta, fins i tot va estrenar les sabatilles al Camí.

Doncs allà anàvem i allà vam arribar, després d’hores d’aeroports, avions i autobusos. Sarria era el nostre poble d’eixida. D’allà a Santiago ens separaven 115 quilòmetres, que, encara no ho sabíem, es farien més durs del que esperàvem. Repassant els apunts que la primera nit vaig prendre a la llibreteta cortesia de Glòria, me’n recorde que aquell dia vam vore peregrins que ja portaven més temps i tenien els peus desfets, fins al punt que no podien caminar. Aquella estampa ens va provocar un riure impressionant; no sabíem que poc més de 24 hores després nosaltres estaríem igual (o pitjor). I des d’allà, un dia després, vam iniciar realment el Camí. Sarria, Portomarín, Eirexe, Melide, Arzúa i Pedrouzo van ser els pobles on vam fer nit durant la setmana. Cada etapa era un món i una aventura: quan ens alçàvem del llit (o del terra, depén) i desdejunàvem les magdalenes que portàvem a la motxilla des de feia 2 dies, no sabíem com acabaríem al final de dia. Controlàvem, això sí, els quilòmetres que faríem: 20, 17, 23, etc. Féiem també mil i una indagacions del que ens esperaria al proper poble, i descobríem més tard que mai encertàvem, i que a cada lloc ens esperava una cosa ben distinta que a l’anterior que mai deixava de sorprendre’ns. Vam dormir des de a cases, hostals i albergs, fins a poliesportius, sales multiusos o un simple prat d’herba verda i tova. Els paisatges que envoltaven els camins eren preciosos, així com també ho era la convivència amb la resta de peregrins, amb qui hi havia un molt bon rotllo i solidaritat.

Aquesta setmana juntes, vivint moments durs i obervant-nos en situacions extremes ens han servit, sens dubte, per a conéixer-nos millor. El Camí és dur, i més per a inexpertes com nosaltres, i hi ha moments molt crítics i durs en què fins i tot una pensa en deixar-ho estar i anar en autobús a veure la catedral. Però sense cap mena de dubte, els bons moments superen els dolents. Crec que mai en la vida havia rist tant; ha sigut, el riure, un element que ha caracteritzat aquest viatge. Sempre havia algú amb les paraules necessàries per fer-nos riure, encara que fóra riure’ns de nosaltres mateixes, de la nostra situació. Eixe riure fluix que ens apareixia sempre al final de les etapes quan ja no podíem més...recordeu? I dels riures també hem passat a les llàgrimes: llàgrimes d’alegria, de cansament, de patiment i d’emoció.

Si haguera de triar un moment del viatge, segurament seria l’arribada a la catedral de Santiago de Compostela. L’última etapa es va fer dura i llarga; 18 quilòmetres després d’una matinada a les 4 del matí, una eixida nocturna i poques però intenses costeres amunt i avall van fer més desitjable que mai l’arribada al nostre destí, aquella Praça do Obradoiro on les gaites sonen a glòria i victòria, a superació i alegria, i on les llàgrimes no van tindre la suficient força d’esperar-se per arribar-hi: 100 metres abans de vore la catedral de cara, les cinc ens vam fondre en un abraç col•lectiu banyat de llàgrimes que era delator del cansament, l’esforç, l’alegria i l’amistat que hem aconseguit reforçar durant aquests dies. “Que ho hem aconseguit xiquetes, que ho hem aconseguit!”, era l’únic que podíem dir.

Relacions amb els animals marítims

Ningú m’havia explicat que els peixos eren indefensos i no tenien cap perill. Des de petita, mai m’havien agradat. A la platja, quan la resta de nens els perseguien a corre-cuita, jo els fugia, com si aquells diminuts animals anaren a nadar darrere meu fins pegar-me un mos que em deixara immòbil. Ni els peixos ni la resta d’animals marítims: la veritat és que tant la fauna com la flora marina mai m’havien fet massa gràcia. Des que posava el primer peu dins l’aigua que tenia els ulls ben oberts per observar el camp d’acció que tot ser viu tenia a la meua redona. Si l’aigua estava enterbolida, forçava la vista al màxim per endevinar què hi havia davant de cada passa que donava. Si estava clara, em feia por mirar per si entreveia algun ésser que no m’agradava. Per no parlar de les temudes meduses.

Per tot això, anar a la platja sempre havia sigut per a mi un patiment, en lloc d’un moment d’esbarjo i diversió, com ho és per a la majoria. A més, torrar-se al sol i arrebossar de sorra com una croqueta no és gens agradable. Però l’esperit de superació que em correspon em va fer anar un dia més enllà, i, després de superar el pànic a nadar entre peixets fins i tot a la Font Major, em vaig atrevir a posar-me les ulleres, el tub i les aletes i mirar amb profunditat tot allò que les aigües marines amaguen. La primera impressió, recorde, no va ser gens agradable: quina por mirar per avall i observar la profunditat, a més a més plena de peixos escorredissos que en mig segon podrien estar al meu costat i algues inquietes que es movien d’un costat a l’altre sense parar. Després d’aquest moment de pànic, vaig traure el cap de l’aigua i vaig repensar. “Respira fons, relaxa’t. Tranquil•la. Només són peixos. Comprova que si mous les aletes a prop d’ells fugiran. Va, torna’t a posar les ulleres. Buida el tub d’aigua. Així, bufant fort. Ara no et poses nerviosa. Anem”. Aleshores, la segona impressió va ser una altra. La veritat és que mai m’haguera arribat a imaginar que podia sentir aquella calma mentre nedava enmig de la mar i mirava amb deteniment cada ésser i cada secret que amaga aquesta. I enmig d’aquella plenitud, l’únic soroll, el de la pròpia respiració.

Poc a poc he anat perdent la por als peixos i a la mar, tot i que he de confessar que encara no em trobe del tot segura dins l’aigua salada. Continue –i crec que continuaré sempre- tement l’aparició d’una medusa cada vegada que hi fique el cos. Però ara ja no desconfie tant de la majoria dels animalets marítims, de qui he descobert que no són per a res dolents i que quan estic a un metre d’ells ixent corrent. Però tot i l’avanç que he fet en aquesta qüestió, no he pogut deixar de sorprendre’m hui quan m’he trobat amb una estrella de mar a la mà mentre l’animalet s’adaptava a la forma d’aquesta amb les ventoses, o perseguint a un peix multicolor pels penya-segats de la Cala d’Ambolo. Acabaré fent-me col•lega dels meus temuts enemics marins?

València-Palma, Palma-València

És la primera vegada que agafe sola l’avió. Per evitar problemes, isc de casa amb temps de sobra i arribe a l’aeroport dues hores i mitja abans de l’hora d’eixida; comence a pensar que se m’està apegant la maleïda (o beneïda, segons es mire) costum de l’avi d’anar als llocs tres hores abans. Ho duré en els gens. Una vegada a l’aeroport, arrastrant la maleta de mà que duc per tal de no haver de facturar, pregunte ací i allà, compre el periòdic, m’ho mire tot amb temps, agafe la targeta d’embarcament i m’ho torne a mirar tot. A les 12:30 a embarcar. Bé, em queda més d’una hora. Passege, compre xiclets, continue llegint. 12:25; crec que aniré apropant-me a la cua per tal de passar per la màquina vigiladora. No hi ha massa gent, avança amb bastant rapidesa. “Últim avís per als passatgers del vol d’AirEuropa a Palma de Mallorca. Embarquen urgenment”. Merda! Eixe és el meu! Què faig? Em cole? No, que vergonya... Millor m’espere ací, segur que em dona temps. Molt bé Laieta, anem bé. Encara no hem eixit de València i comencen els problemes. “Embarcar” no vol dir “passar per la màquina vigiladora”, sinó pujar a l’avió, saps? Vinga va, per favor, feu-ho ràpid que tinc pressa. Bé, ja em toca a mi. A vorem. “Piiipiiipiiipiii”. “Torne a passar, per favor”. Anem-hi. “Piiipiiipiiipiii”. Perfecte, perfecteeee!! Tocadeta de dalt a baix. “Pot passar”. Uf! Corre, Laia, corre. “Perdone, el vol a Palma?””Aquesta porta, passe”. Bé, ja estic quasi dins. Corredís avant i ja veig la porta de l’avió. Aleluia. Maletes per ací i per allà, entrebancs, i el seient al costat de l’ala. Bé, m’agrada, tinc finestra i a més viatge sola. “Tripulación, preparada para el despegue”. Anem allà! Conforme comença a elevar-se m’entra el riure, i no puc dissimular-ho. És del nerviós i del canguelo. Pensaran que estic loca, però tant em fa. Mira, per allà deu estar Sella; les persones comencen a paréixer formigues, i els vaixells semblen de mentida. Ja estem entre els núvols. En uns minuts, a Palma.

A la tornada decidisc, erròniament, no seguir la costum de l’avi, doncs vaig poder comprovar que no em va servir de res anar-hi tres hores abans. Amb hora i mitja, sobra. 14:15 i ja hi sóc a l’aeroport. Busque les pantalles i un vol que isca a les 15:45 cap a València. Bé, sembla que a aquestes pantalles no hi està. Miraré en aquelles. Tampoc. “Perdone, el vol d’AirEuropa a València?””Però encara no has embarcat?””Mmm..no...no he embarcat. Però no era a les 15:00 l’embarcament?””No, el vol ix a les 14:45, l’embarcament era fa un quart d’hora”. Bé, Laieta, de puta mare. “Escolte, i no puc pujar?No estic encara a temps?Queda mitja hora...”“No, ja hem tancat les portes. El següent vol ix a les 19:30 o demà a les 7 del matí, i són 60 euros més”.

Sort que Mallorca és preciosa i el viatge mereixia tots els entrebancs necessaris per tal de gaudir tant.

La València anònima i turística

Com dos cossos moribunds ens movem per la ciutat en busca de no sabem què. Es presenta un matí tranquil, de diumenge, i amb el cel descobert. El café, amarg; les paraules, curtes. Caminant cap al que per a mi és “avall” i per a la resta del món és “el sud”, observem coses tan insignificants com els rètols de les tendes i deliberem sobre aspectes tan poc transcendentals com l’origen del nom de les parades del tramvia. Nosaltres i les nostres lletres: no les podem deixar de banda mai. En la llunyania guaitem les Torres de Serrans, l’antiga entrada a la capital. Si creuem el pont ens presentarem enfront d’elles de seguida, i si pugem les escales podem observar València com ho fan els ocells i com ho feien els guardians de la ciutat. Seguim, i arribem a la Plaça de Manises, des d’on escoltem el soroll de la dolçaina i el tabalet que ens recorda que hui és 25 d’abril, alhora que ens rememora que aquest és el motiu principal de la ressaca que tenim: la commemoració de la batalla d’Almansa. Per aquell parquet amagat arribem a la plaça de la Verge, on les ballaores dansen, els músics toquen i la gent s’aglomera per tot arreu. Uns metres més endavant podem gaudir d’una altra part de la nostra cultura (sí, per molt que no ens agrade): la missa a la catedral. L’escoltem, perquè tot i que no hi creguem, és interessant. Després, pel carreró estret que fita amb la catedral, arribem a l’altra plaça, la de la Reina, on l’aglomeració de gent és encara major i angoixosa. Carrer de la Pau, Palau del Marqués de Dos Aigües, passos sense rumb, Parterre. Descans, silenci, més deliberacions i carrer Colón. Ajuntament, més aglomeracions, semàfors; Plaça de Bous i Estació del Nord. Plaça de Sant Agustí, Muvim i el Parc de la Cultura que no arriba.

Me n’adone que ja controle la ciutat. Puc deambular per ella sense rumb i finalment trobar-me, després de perdre’m a propòsit. M’agrada València i m’agrada eixa sensació de saber on estàs però poder sentir-te perdut i desconegut. I en dies com hui, m’agrada l’anonimat de les ciutats. Que semblem dos hippies estrangers tirats pel carrer? Potser. Fins i tot potser ho som en eixos moments. I a mi m’agrada poder ser qualsevol cosa sense que m’importe ni a mi ni a ningú. Demà, si vols, seré formal. Ningú a la gran ciutat no recordarà el meu avui.

D'un temps que no és del tot nostre, d'un país que encara no hem fet

Fa poc que conec la història del Cabanyal, tan poc com fa que conec el barri. Fa ara uns mesos un amic em va comentar si havia anat a visitar-lo i em va explicar per damunt la història que el Govern Valencià i l’Ajuntament de València portaven entre mans. Em va dir que no tardara en conéixer aquella zona, perquè si m’esperava massa potser feia tard per sempre: volien enderrocar-la per fer una recta que unira l’avinguda de Blasco Ibáñez amb la costa de la ciutat. Dies després, em vaig apropar. Anava sola, direcció al Port, i la vaig visitar de passada; la veritat és que hauré de tornar perquè no la vaig poder analitzar massa.

En línies generals es pot dir que el barri del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França és un antic barri pesquer de València. Fa segles era un poble independent de la ciutat anomenat Poble Nou de la Mar les cases del qual estaven (i estan) tramades en retícula, trama heretada de l’orientació llevant-ponent de les antigues barraques i de l’eixamplament del port de València a finals del s.XVIII. Aquesta disposició permet aprofitar la llum solar i les brises marines de l’estiu. És per això que molts habitants de València convertiren el Cabanyal en una habitual zona d’estiueig molt concorreguda. El barri està construït seguint l’arquitectura del modernisme popular, característica dels poblats marítims, que li dóna una forta personalitat i que fins i tot s’ha qualificat com a museu de l’aire lliure. Per tot això, el 1993 el Cabanyal va ser declarat Bé d’Interés Cultural pel Govern Valencià, que reconegué aleshores el seu valor com a conjunt històric.

Però fa poc més de deu anys, l’Ajuntament de València presentà l’Avantprojecte de Prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, que destrueix el barri (enderroca 1651 habitatges) i el trenca en dos. Des d’aleshores que molts veïns i simpatitzants s’han organitzat i han lluitat en contra d’aquest avantprojecte que, a més d’enderrocar l’habitatge de molta gent, trenca amb el patrimoni històric, artístic i social del Cabanyal-Canyamelar. Mentrestant, l’Ajuntament de València s’ha encarregat de deixar que el barri "es podrida" (perdoneu l’expressió, però és així, literalment), per tindre així raons per acabar amb ell i construir la carretera que ens portarà directament de l’interior de la ciutat a la costa. Tot i que fa poc Cultura ha decretat que aquest projecte no es portarà endavant perquè destrueix el patrimoni de la ciutat, el Govern Valencià, una vegada més, ha fet la seua i ràpidament ha aprovat una llei que anul•la aquest decret.

Cada vegada em sembla més al•lucinant la forma d’actuar que té aquest govern, en definitiva, també nostre. Ara em ve al cap aquella cançó de Raimon que diu “d'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet/ cante les esperances i plore la poca fe”. És realment aquest el País nostre que volíem fer?

Un pas per Bolulla amb "La Banda d'Agostí"

Des d’aquella aventura per Tabarca farà tres o quatre estius amb la “Manero’s Band”, que no havíem tornat a anar a quedar-nos a dormir a ningun poble per fer de banda festera. Enguany era l’oportunitat idònia: sense exàmens, obligacions ni preocupacions, era el millor moment per embarcar-me cap a Bolulla quatre dies i gaudir d’allò que també forma part de la vida d’un músic: fer passacarrers, tocar xaranga, dormir poc i malament, cantar, beure i fer festa. En eixes paraules i poques més es pot resumir el pas de la bandeta de Sella (o “Banda d’Agostí” en aquest cas) per aquell poblet perdut a la muntanya que encara no coneixia i que amb molt de gust (bé, no amb tant de gust a les 10 del matí) m’he recorregut estos dies. Els companys músics, divertidíssims; les companyes d’habitació, úniques, netes i amb més ganes de festa que ningú; el menjar, boníssim; el tracte, fabulós en la majoria dels casos, exceptuant algun que altre “apretó” quan el llavi ja no podia més; la festa, com tota festa on hi ha musics, genial; el poble, xicotet i acollidor (i massa costerut). Això si, també cal dir que el cansament ha sigut extrem i ens han faltat hores de son; però bé, en part ha sigut així perquè ho hem triat. Tot i això, aquests quatre dies amb tots vosaltres a Bolulla han sigut, en poques paraules, brutals. Repetirem?

Paratges idíl·lics que descobrir a La Marina

Setembre s'acosta, i les ànsies d'aprofitar l'estiu al màxim no em deixen descansar. Una vegada més, com un o dos cops per setmana aquest estiu, hem agafat el cotxe i ens hem decidit a escalar. Hui tocava psicobloc, l'oratge ho permetia i cal aprofitar els últims dies que ens deixen gaudir d'aquest esport. A més, no ve mal algun que altre dia canviar la Font Major per la platja (però només algun). El destí era una vegada més La Marina Alta, però hui un poc més amunt: deixem Benitatxell enrere per endinsar-nos en les precioses costes de Xàbia, indrets desconeguts per a mi: Cala Tangó o Pope, Cala Blanca, Cala Portitxol, Cala d'Ambolo, Cala Granadella, etc. Desgraciadament, no havia temps per a visitar-les totes, així que ens hem encaminat cap a la primera que apareix a la llista: Cala Tangó o Pope. Massa algues i massa submarinistes, a més d'una pinta extranya... Canviem: Cala Blanca. El seu nom fa referència al material del qual estan compostos els penya-segats: pedra blanca. No hi ha cap sombra, té bromera i no podem escalar. Canviem de nou: Cala d'Ambolo. Aquesta si. Una vegada hem aparcat, hem hagut de decidir-nos entre la Cala d'Ambolo o la Platja d'Ambolo: una escaliata inacabable de la qual no es veu el final que sembla acabar en l'abisme o una platja ben oberta i plena de gent? L'esperit aventurer de què estem dotats i la curiositat ens han picat: hem triat les escaletes (elecció de la qual me n'he penedit hores més tard quan les he hagudes de pujar). Amb sort, no ens han portat a l'abisme, sinó a una roca gegant de la qual es podia saltar (o escalar) a la mar i sota la qual hi havia un cova enorme i preciosa amb vies de psicobloc de tots els nivells (aleluia!), coves petites dins d'ella mateixa, roques per descansar, peixos i, en fi, tot allò que pot compondre un lloc idíl·lic a la mar. Com a tots els llocs on anem, hi havia aquella gent que no comparteix amb nosaltres el modo de diversió i ens trenca la tranquil·litat de la remor de l'aigua: els iats i les motos d'aigua. Però bé, res que no es compensara amb la meravella que teniem davant dels ulls. A més, uns metres més amunt, hem trobat una sombra idònea per dinar (nosaltres no tan sofisticats com els

marineritos dels iats) un entrepà amb tomaca, formatge i llomet.

Més tard, també com a bons aventurers i curiosos, hem visitat l'altra banda del penya-segat, la Platja d'Ambolo, un altre lloc preciós i molt adequat, sobretot a les set de la vesprada quan l'ombra cobreix la platja i la gent comença a marxar: un banyet traquil i relaxant, tal vegada massa fresquet, algun que altre colp contra les roques (per no canviar la rutina), les paraules justes i necessàries, un llibre, i la més pura tranquil·litat. Un cotxe brut, una companyia agradable, i una cançó d'Alejandro Sanz sonant a la ràdio.Què més podies demanar per a un dia com hui?

Cada vegada que descobrisc un nou indret de les nostres terres, més ganes tinc de seguir buscant-ne. La veritat és que no apreciem el que tenim, la nostra costa és preciosa, tant com l'interior. Les Marines són, per a mi, la millor terreta del món.