dimecres, 29 de desembre del 2010

Els dentistes i jo

Mira que n'és de simple el fet d'anar al dentista. Vas, esperes a la saleta, et criden, obris la boca, et comenten quatre termes que no entens, i et treuen els claus (i no precisament els de la boca). Doncs a mi sempre m'ha fet molta por. De petita li temia. Recorde que per a mi “dentista” no quedava inclòs dins del genèric “persona”. El dentista era fred, feia mal i només volia que mirar-me la boca i anar posant-me pasteta pels queixals. A més, jo crec que la posava malament a propòsit, perquè cada dos per tres em caia i havia de tornar. El que m'agradava d'aquell dentista era, però, que si em portava bé em feia un regalet: tenia un cofre ple de regals dels 20 duros, i jo clavava la mà i n'agafava un. A més, just al costat hi havia la pastisseria Yago, i quan eixíem sempre m'emportava algun que altre pastisset. Però aquell dentista va durar fins que un dia que se m'havia unflat la geniva una cosa per de més vam anar, amb cita concertada, i ens havia deixat un cartellet dient que estava de viatge a la neu, que tornaria al gener. Ma mare, ofesa, va decidir no tornar-hi més.

Des d'aleshores, si no recorde malament, que vaig a Apadent VI, a Benidorm. A la pubertat, em van posar aparell: vora tres anys de ferros pel paladar i per les dents. Tres anys i pico de revisions contínues i de visites que odiava amb totes les meues ganes. El dentista, a qui tot el món respectava i admirava perquè venia des de Bilbao, era antipàtic i no em tractava amb gens de cura: posava els utensilis dins la meua boca com si d'un pot es tractés, i em regirava el cap amunt i avall sense tenir en compte la meua tendència als marejos. A més, com que era molt baixet, sempre posava el meu seient molt empinat, tant que alguna vegada vaig arribar a pensar que cauria de cap d'aquella màquina. Per a més inri era calb i s'estava fent una implantació de cabells. Per tant, cada vegada que posava el cap sobre mi per a vore'm o furgar-me la boca, li veia els puntets diminuts d'aquell seguiment que mai vaig poder comprovar si va donar fruit (durant aquells tres anys, no). I entre ferros, gomes i revisions, els meus pares es van deixar l'estalvi de les seues vides a aquells baixos de l'Avinguda Beniardà. La meua única obligació una vegada vaig acabar amb la història de l'aparell era posar-me cada nit de la resta de la meua vida una fundeta de plàstic per a dormir que em protegira les dents i no les deixara moure's. I jo, tan cregudeta que semblava, no ho faig fer ni durant el primer any . Les dents, és clar, es van moure, i quan vaig tirar a posar-me la funda de nou, que era totalment personalitzada i amb el contorn que feia la meua dentadura el dia que me la van fer, no m'entrava ni cap enrere.

Des d'aquell dia, ara farà uns tres anys mínim, que no havia tornat al dentista. Al principi, perquè em feia por que em bonegara per no fer-li cas; després, per gossera; més tard, perquè em negava a pagar-li un dineral només per dir-me que se m'havien mogut les dents. Aquesta setmana, però, he hagut de deixar de banda tots eixos falsos arguments, que amagaven la por, i anar-hi: em feien mal els queixals, i això és el pitjor que li pot passar a una. A més, ja tocava! A Apadent VI encara em tenien fitxada: els apareixia per allà el meu nom i les meues dades, així com un parell de fotografies de la meua desastrosa boca farà uns 8 anys. Tornar a aquell local i seure a aquella saleta d'espera, on tantes estones vaig passar, m'ha portat records dels meus anys per Benidorm. I entre record i record, he desitjat que aquell home basc amb tant de prestigi que durant anys va tindre els nassos ficats a la meua boca no es trobara allà en aquell moment.

dilluns, 27 de desembre del 2010

L'AVE: un viatge a Madrid per als valencians de classe alta

L’AVE va arribar a València el passat dissabte 18 de desembre. Després d’anys de projectes i treball, la línia del tren d’alta velocitat que uneix Madrid amb la capital valenciana va ser inaugurada i, 92 minuts després de la sortida, l’esperat tren arribava a l’estació Joaquim Sorolla de València. El projecte, que ha tingut un cost elevadíssim en un moment d’intensa crisi, permetrà als valencians viatjar fins al centre de l’estat espanyol quinze vegades al dia, mentre que als treballadors que es desplacen a diferents pobles del propi País Valencià per a fer feina els costarà buscar mitjans alternatius perquè les comunicacions internes són pèsimes. A qui beneficia aleshores aquest nou projecte?

La nova línia de ferrocarril potencia la unió de la costa mediterrània amb el centre de l’estat, aconseguint així que València es convertisca en el que alguns han volgut etiquetar com “el port de Madrid”. Això vol dir que el que es valora és que, a través d’aquesta infraestructura, el turisme puga arribar més ràpidament al centre, així com també el comerç que arriba per la Mediterrània. Aquells que estan d’acord amb l’arribada de l’AVE, la justifiquen dient que crearà 136.000 llocs de treball en sis anys, que beneficiarà l’economia valenciana, que és ecologica i que servirà perquè els valencians puguen arribar-hi amb més facilitats a Madrid.

Doncs bé, que és ecològica no ho dubta ningú, i de fet és cert que s’hauria de potenciar la utilització de mitjans de transport que no contaminen; que crearà tants llocs de treball i beneficiarà l’economia valenciana està per vore. Però el que no se sap exactament és quin és el prototip de valencià o ciutadà en què pensen els que donen aquests arguments, perquè sense cap dubte aquest nou mitjà de transport no beneficiarà la majoria. En primer lloc, perquè ja ha tingut i continuarà tenint un alt cost que es paga amb els diners de tots: ha suposat una inversió d'uns 12,4 milions d'euros. En segon lloc, perquè el preu dels bitllets serà també molt elevat (80 euros un bitllet senzill adquirit per Internet) i la majoria dels ciutadans hauran de seguir utilitzant els trens d’abans o altres mitjans, com ara l’avió, produint-se així una situació, com a mínim, curiosa: els rics viatjaran en tren i els de classe mitja i baixa, en avió.

Per últim, cal dir que l’AVE és un exemple més de la xarxa d’infraestructures radial que s’ha fet des de sempre a Espanya, oblidant així que potser hi ha altres connexions més importants que la del centre amb la perifèria. És indispensable, com ja s’ha dit, potenciar la comunicació de rodalies dins del País Valencià, que és actualment vergonyosa (no hi ha, per exemple, cap línia de tren que unisca Dénia amb Gandia) així com abaratir i millorar els nexes a través del corredor mediterrani i amb la resta d’Europa, llocs on també es desenvolupen el mercat i l’economia valenciana.

divendres, 17 de desembre del 2010

Em sent agradable, feliç

Fa un temps estrany, però agradable. Fa un vent gelat, i les calces accentuen l'efecte, però el sol pica calent. Passe de pressa sota l'ombra dels arbres per poder sentir la calentor del sol, i camine lentament quan cap objecte fa paret i puc gaudir totalment de la llum intensa. Agradable és també la millor manera de definir el meu estat d'ànim: estic/em sent agradable. No és usual utilitzar aquesta expressió, però és la que millor em ve ara mateix. Ens hem acomiadat i la dolçor del teu darrer somriure ha contribuït a assentar la felicitat interior que m'havien deixat les teues paraules. No sé si a la cara tinc cap somriure (crec que sí), però per dins em sent molt contenta. A la Universitat ja no hi rau ningú. Els divendres són solitaris, silenciosos, irreconeixibles en comparació amb la resta de dies de la setmana. Però m'agraden. Cada vegada m'agrada més el silenci; la tranquil·litat que l'acompanya em fa sentir bé. Pense en aquell divendres no massa llunyà que anava camí de casa per carrers propers als d'ara amb una sensació de pau total, i concloc que últimament sóc molt feliç. Hui no vaig a casa, la proximitat dels exàmens m'obligarà a estar-me a la biblioteca fins les nou de la nit. Però no m'importa: ja diràs tu, és la meua feina! A més, algun dels meus companys, que amb el temps s'han convertit en amics incondicionals, vindrà a fer-me companyia, n'estic segura. Tot i la llarga nit que hem passat tots junts, hui ens toca complir. Així que, mentre camine direcció a la biblioteca, gaudisc del sol i reflexione, m'entren ganes d'escriure.

La felicitat m'inspira.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Una de cançons aleatòries

Una de les meues petites manies sempre ha sigut escoltar la música aleatòriament. Sentir sempre el mateix cantant o grup també m'agrada de vegades, però em resulta divertit anar escoltant una melodia darrere de l'altra, cadascuna d'un estil diferent i, el millor, sense saber quina vindrà després. Aquest costum és una cita imperdonable per a quan entre a la dutxa. Ara, mentre em dutxava, anaven venint-me distints pensaments al cap alhora que sentia les cançons, i he sentit la necessitat de fer un xicotet retrat d'aquestes sensacions.

Al ritme d'un directe de Chiquilla, de Seguridad Social, em dirigia cap al bany carregada amb l'ordinador i la roba interior neta. Aquesta cançó em recorda a les últimes hores de les nits del Far West, quan acaben les cançons de moda i comencen a sonar les clàssiques d'Extremoduro, Obrint Pas i, entre altres, Seguridad Social. Chiquilla és indispensable: no hi ha ball sense Chiquilla. Però, per damunt de les llargues nits al Far West, aquesta cançó em recorda a un Cap d'Any ballant-la amb molt de ritme enmig de la Plaça de Sella amb la meua amiga Kassandra. Li posàvem una energia al tema que qualsevol que ens vegera hauria jurat que ens anava la vida en allò.

Quan ja estava dins a dutxa i em disposava a obrir l'aixeta una veu suau m'ha sobtat: "La sal, tota la sal, en un cop d'aire suau tot amerat de mar...". Si ens queda la cançó, de Feliu Ventura, cantada per l'autor acompanyat per Lluís Llach. Aquesta dolça melodia em porta a anys enrere, més difícils, en què em refugiava en les cançons tristes i deixava volar la imaginació. Sempre m'ha resultat molt tendra ("...quan la teua veu m'acompanya de poc m'importa el mar que compartíem...").

Seguidament, quan ja em disposava a llevar-me el sabó del cap, un ritme totalment distint al de Feliu Ventura m'ha tret un lleu somriure, d'eixos meus de primer a un costat i després a l'altre, i m'ha recordat al meu amic incondicional que ahir mateix va tornar de terres angleses i amb qui he cantat Antònia Font desenes de vegades: Alegria és una d'eixes cançons que et pugen l'ànim sí o sí. Dins la dutxa he ballat i he imitat amb la carxofa l'arc dels violins de The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra, qui acompanya els mallorquins en la gravació que sonava.



I en el moment en què posava el primer peu al sòl, un altre ritme agradable, després d'un lleu crit del cantant, m'ha fet ballar mentre m'enrotllava amb la tovallola: El meu poble, dels Strombers, és una cançó que em recorda tots els viatges que he fet i em provoca certa melàngia positiva cap al meu poble. La vaig descobrir un estiu a Sella, i des d'aleshores sempre m'agrada escoltar-la quan estic fora. Em recorda que el meu poble m'agrada i que, tot i que últimament no hi vaig massa, sempre trobe coses bones allà. A més allò de "el meu poble a m'agrada, hi ha barreja, hi ha pomada i cervesa per fer l'animal; els amics i els camarades esperant la retrobada i uns cambrers molt ben ensenyats" em transllada als moments festius a Sella, i això em provoca certa felicitat.

Després, mentre em secava el cabell, ha sonat alguna cançó més, però el so estrident del secador no m'ha deixat escoltar-la. Quan l'he apagat la banda sonora del moment era Que te follen, de La Cabra Mecánica. És lenta i suau, però el missatge és intents. Em recorda, inevitablement, a ma mare, i no pel que vol transmetre, evidentment, sinó perquè la vaig descobrir a una de les seues pel·lícules preferies, Báilame el agua. I al ritme d'un estrident "quetefollenquetefollenquetefollen" he apagat el reproductor, perquè em disposava a escriure i la música em molestava.



I amb el cap ple de cançons, recorde que tinc moltes coses que fer, però que no importa, seguiré escoltant música, perquè hui ha conseguit canviar l'estat d'ànim no exactament alegre que he tingut durant tot el dia. També m'ha portat a preguntar-me: què seria de mi sense la música? I he conclós que no ho vull saber.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Teatre incomprensible

Féiem tard. Per a variar, féiem tard una vegada més. Corríem pels carrers sense rumb i amb una destinació desconeguda. Potser això era una senyal que no vam saber interpretar. A la fi, l'entrada del teatre era ben oberta i esperant la nostra arribada. I dins, un escenari i les butaques. N'hi ha moltes buides, no cal que fem cas a la numeració. I una vegada asseguts, dues cadires al mig de l'escena. “Les cadires”, així es titula l'obra. Dues cadires i dos actors asseguts. Monòlegs i diàlegs, converses de les quals només es pot escoltar a un dels interlocutors. Dos actors que no varien en tota l'obra i que deliren. I a la resta de personatges, te'ls imagines. La meua companya de la dreta, està indignada amb la veu i la manera d'actuar de l'actriu. El meu company de l'esquerra em mira tot arrugant les celles, demostrant incomprensió. Més enllà, algú intenta que els ulls no se li tanquen.

Al principi no l'entenc massa bé. “Serà que no estic acostumada al teatre”, pense, amb l'esperança que en uns minuts començaré a comprendre de què va. Però no, continue sense fer-ho. Dos vells bojos deliren a l'escenari. Ella canta; li canta a ell. Ell està nerviós i mira per la finestra. S'estimen. O no, qui sap; tants anys junts és fàcil confondre l'estima. Però bé, jo m'imaginaré que s'estimen. Al teatre, tot allò que no s'explica t'ho pots imaginar tu: tens la capacitat de decidir com seran algunes coses. Doncs bé, a “Les cadires” aquesta capacitat s'accentua, perquè t'has d'imaginar la majoria dels personatges i de les converses. Sí sí, t'has d'imaginar els personatges. En un principi, em sembla fins i tot divertit. M'esforce per poder concebre a la gent asseguda a les cadires que resten buides al bell mig del teatre. I si em concentre un poc, ho aconseguisc: imagine la dona estimada, el general, els jocs sexuals, la bella i el seu marit, les mans virtuoses d'aquest últim. Però quan passen deu minuts, deixa de ser divertit haver d'imaginar-se tots els personatges. “Al final tot se solucionarà i ho entendré, estic segura. Al final entendré per què és tan estranya l'obra”. Però no, no se soluciona, sinó que encara em sorprén més. Per fi apareix un altre personatge que no t'has d'imaginar, però no quadra gens, per a res, dins d'aquest cúmul de paraules i gestos que algú s'ha atrevit a etiquetar com a “obra de teatre”. Quan els actors desapareixen, dessolats, pense que no pot acabar-se així. Una vegada més, m'equivoque.

No sé. Potser no entenc de teatre. Potser el teatre modern se m'escapa. No sé què és, però per una vegada en ma vida diré que si haguérem fet tard no hauria passat res.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Rafa Xambó i la comunicació valenciana

LAIA MAS CLIMENT
"És necessari revitalitzar els processos democràtics i les polítiques culturals i socials per a canviar en model comunicatiu del País Valencià"
A Comunicació, política i societat: El cas valencià, el sociòleg Rafael Xambó fa un anàlisi sobre els mitjans de comunicació al País Valencià que fa palesa la necessitat d’una nova regulació, d’un millorament de la democràcia del sistema de control i de la gestió de la ràdio i televisió públiques.
L’autor s’ocupa de mostrar la realitat comunicativa valenciana, així com l’evolució d’aquesta des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat. Després de visualitzar tant l’àmbit de la premsa com el de la ràdio i la televisió, la conclusió que s’extrau del text és que és necessari obrir un debat envers el model dels nostres mitjans de comunicació públics i ser exigents i crítics pel que respecta als mecanismes de control que utilitza la classe política actual.
Segons Xambó, l’afinitat actual entre governants i concessionaris posa en relleu que estem assistint a la construcció de poderosos instruments de comunicació amb gran influència conspiradora i manipuladora en l’opinió, instruments que conformen l’estructura clau de tot el segle XXI, xarxa d’interessos privats que posa en greu perill tant els trets culturals distintius del País Valencià com la pròpia democràcia.
D’altra banda, al llibre fa veure que li semba sorprenent l’escassa capacitat de contestació i crítica per part de les forces polítiques de l’oposició, que en alguns casos fins i tot han recolzat la privatització de les infraestructures. S’endevina, doncs, tant per part d’uns com d’altres, un cert menyspreu envers l’audiència i la societat, a qui es considera fàcilment manipulable, i poca importància per la democràcia comunicativa i política. Rafael Xambó conclou que “sense aprofundir en els mecanismes de participació de la societat, sense revitalitzar els processos democràtics i sense polítiques culturals i de comunicació social àmpliament discutides i assumides”, el sistema comunicatiu valencià no aconseguirà superar els límits de l’espectacle i l’entreteniment.
Per tal d’acabar d’entendre en quin context reconstrueix Xambó el panorama del sistema comunicatiu valencià a la seua tesi doctoral, que posteriorment donarà lloc a aquest llibre, ens dirigim al seu despatx, on l’autor ens acull i ens anima a seguir investigant sobre aquests temes.

Laia: Quan vas començar a escriure la tesi, hi havia suficient informació sobre el sistema comunicatiu al País Valencià?
Rafa: Era molt complicat. No hi havia ningun estudi anterior, tot eren coses disperses. Hi havia d’algunes coses concretes algun articulet per ací, alguna cosa per allà. Però només la faena de sistematitzar i organitzar tota la informació disponible, a més de tota la que vaig tindre que produir de manera primària, ja era una locura.

L:Actualment, hi ha més estudis al respecte?
R:Sí, ara sí que hi ha més coses. Va eixir una publicació de la Societat Catalana de Comunicació, un monogràfic sobre la investigació de la comunicació al País Valencià que ha coordinat Mompart i que és un bon treball que agrupa pràcticament tota la investigació que s’ha fet a les universitats valencianes. Després també, Martínez Sanchís, professor de Periodisme local i comarcal, ha fet molt de treball en eixe sentit. I altres treballs. Hui en dia és més fàcil entrar-li al tema, perquè no has de construir la definició de la situació, ja la tens feta.

L:Al llibre deies que a la Batalla de València els blavers sí que tenien un mitjà a la seua disposició, Las Provincias, que els va servir per a difondre’s. Tu creus que si els valencianistes d’esquerres hagueren tingut també un mitjà hauria augmentat la seua influència o haurien continuat sent una minoria?
R:El problema és que a l’eixida del franquisme la dreta no veu amenaçat el seu poder. Ací no hi havia altres valencianistes que els nacionalistes, i dir que el moviment orquestrat i dirigit per l’extrema dreta i per Las Provincias és valencianisme, és un error. Això és una expressió local del feixisme i de l’extrema dreta.
Aleshores, així com durant els anys 60 i la mort de Franco, el valencianisme cultural i polític té unes eines adequades a l’entorn, en el moment en què s’acaba la dictadura i sobretot a partir de l’any 79 (primeres eleccions municipals), on la dreta no treu absolutament res, els valencians feixistes i els seus mitjans, Las Pronvicias, trobaren en l’anticatalanisme una “mamelleta” que els donara joc, que intoxicara i marejara. Hi ha un element de fons: la por al canvi. Les classes mitjanes veuen amenaçada la seua confortabilitat: són una classe que amb Franco vivia bé, tenien comoditats, i per tant el canvi polític el viuen com una amenaça. I troben en tota la manipulació de l’anticatalanisme un instrument molt útil de demagògia i manipulació. Tenint en compte que a València hi ha un exèrcit organitzat que són les Falles, i que tenen un component reaccionari molt important, perquè han sigut transformades durant el franquisme per a perdre tot el component crític, anarquista i burló que havien tingut sempre.
En eixes circumstàncies Las Provincias es fa l’ama de la situació. Però no és només Las Provincias, és també TVE, RNE, la Prensa del Movimiento. No hi ha una correspondència entre canvi polític i canvi mediàtic: l’Estat continua tenint un fort control de la comunicació. No hi ha un foment, en absolut, d’un periodisme crític i objectiu, sinó que es va donar per suposat, com s’ha fet la majoria de les vegades, que el periodisme hauria d’estar al servei de la classe política, i estar a favor o en contra d’uns i altres. I això va ser culpa de PSOE que era qui manava en el moment.
Això sempre ha sigut més extremat al cas valencià, i per això jo sempre dic que la transició política al País Valencià no s’ha acabat. Per a que s’haguera acabat s’hauria d’haver produït una normalització en les qüestions indentitàries i un consens bàsic sobre això. La Batalla de València no es va acabar; ells l’administren quan els convé, i quan no els convé dissimulen, es fan els enrotllats, etc.

L.I tu creus que s’acabarà?
R:No ho sé. La futurologia no és la nostra especialitat.

L:Quant a les subvencions que es donen per al foment del valencià als mitjans de comunicació, n’hi ha alguna actualment?
R:Des que està el PP, des de l’any 95, no se n’ha donat ni una, ni a la premsa en valencià, ni a les pàgines web, ni a la ràdio, res. I no només això, sinó que el retrocés és absolut. Totes les televisions digitals que haurien d’estar cobrint una part de la seua programació en valencià s’han convertit en repetidors de les programacions de Madrid, i no fan programació ni en valencià, ni res de res. S’estan saltant la llei a la torera i la Generalitat no diu res. Igual que les emissores FM, que tenen l’obligació legal de fer unes determinades hores d’emissió en valencià, i no les compleix ningú, i no passa res, i això és totalment il·legal. Però clar, si no intervé qui hauria d’intervindre, sinó que són ells els que fumiguen aquest castellanisme...què li anem a fer.

L:Quant a Ràdio 9, creus que la seua programació és adequada? Quin model de ràdio pública creus que s’hauria d’aplicar?
R:Ràdio 9 és un dels fracassos més enormes que passa desapercebut per la major visibilitat que té el de la tele. En la ràdio, tenint en compte que no hi havia competència perquè no hi havia ningú fent ràdio en valencià i que no comptava amb les dificultats de la premsa que havia de ser llegida, i això podia ser dificultós fins i tot per als valencianoparlants perquè no sabien llegir en la seua llengua, amb una mica d’imaginació hauria pogut eixir molt bé. Es va intentar amb el primer equip, amb Rosa Solbes, però els liquidaren en un anyet.
El model a seguir hauria sigut el de Catalunya Ràdio, o el model de les ràdios autonòmiques en altres parts de l’Estat. Com és possible que una ràdio pública amb recursos es convertisca en inferior a algunes ràdios comercials normaletes? És absurd. Això passa per la pròpia mediocritat, perquè no interessa a ningú. El que fan ells és una calca del que fa la COPE, i com que això ja ho fa la COPE, doncs la gent va a l’original, a sentir als fatxorros, i no a uns que parlen en un valencià lamentable i que són com mig fatxes camuflats. La gent que demanda una programació de dreta se’n va als mitjans originals.

L:Quin paper creus que té el “meninfotisme” que s’aplica a la societat valenciana en la construcció dels mitjans? Creus que hi ha una resposta suficient per part de la població a la mala gestió dels mitjans?
R:Es veu que no, perquè si no, no estarien les coses com estan. Però insistir molt en el "meninfotisme" dels valencians és negatiu perquè no és tant com això, és una manera d’abonar encara més el pessimisme, la desmobilització. Jo crec que el que patim és una dominació molt forta de la dreta, que el comportament del PSOE va ser profundament irresponsable. Quan van ser les concessions de ràdio ho va donar tot a la SER i a la ONCE, i va desaprofitar totalment l’oportunitat per a crear una xarxa d’emissores valencianes. Al contrari, va donar faena a les emissores espanyoles amigues. Hi ha hagut una gran irresponsabilitat en eixe sentit, i això ha fet que els sectors crítics troben una dificultat a l’hora de dir determinades coses. No es donaren compte que una estructura tan rígida, tan autoritària i subordinada al poder polític, quan canvia el poder polític, qui guanya ho arreplega tot; mentre que si ells hagueren fomentat, com se’ls va reclamar i repetir milions de vegades, una televisió valenciana més autònoma del poder polític, una xarxa de ràdios més autònoma, quan les coses canviaren la societat haguera tingut instruments de defensa. Però així, ara està tot pràcticament dominat per PP.

divendres, 3 de desembre del 2010

Inesperada tranquil·litat

Camina tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, no té pressa. Ningú l'espera. Si alguna cosa l'empeny a anar una mica més depressa és el fred intents que assetja la ciutat els darrers dies. Però no pensa córrer. No té cap pressa per arribar a casa, i vol saborejar cada pas i gaudir de cada petjada fins trobar la bicicleta, doncs, a pesar del fred, no li ve de gust agafar el tramvia. Li ha agafat gustet, a això de pedalejar. Poc a poc, s'està recorrent la ciutat, i li agrada. Li agrada conéixer cada racó i descobrir una història nova a cada lloc. I li encanta la sensació d'avançar més de mig metre amb un lleu moviment de la cama. És per això que, a pesar de la gèlida nit, tornarà en bicicleta a casa. Porta, més o menys, dotze hores a la universitat. I després que l'ordinador fera fallida abans de guardar l'última part del treball, li ha caigut del cel una cervesa amb sabor a teatre orgàsmic i a somriures. I la cervesa l'ha engolida, però el somriure encara el porta dibuixat a la cara. Camina tranquil·la, pacient i somrient. Qualsevol persona d'aquesta accelerada i estressada societat que l'observe pensarà que ha embojit. De fet, pel camí no es troba amb ningú amb un posat semblant al seu.

Arriba a la bicicleta i es puja a sobre. La bossa, a la petita cistella d'on sempre li cau tot. Li fa gràcia: mira que ho sap, que li caurà, però sempre la torna a deixar allà. És ingènua, ja li ho diuen. Quan comença el trajecte se n'adona que els renyons li queden a l'aire, com aquell dia que li van picar desenes de mosquits, i que ha oblidat posar-se els guants. Es nota que l'hivern és pròxim. S'enrotlla la bufanda de tres metres que té des de fa anys i que s'estima molt, i amb ella es sent més protegida que res. No sé li veu ni el nas; només els petits ulls de color mel assomen per damunt de la llana i li serveixen de guia per trobar el camí de tornada. Entre carrer i carrer, recorda que ha d'anar amb compte, que els cotxes són perillosos. Però no aconsegueix mantindre l'atenció més de dos minuts; després, la imaginació corre sola i vola més enllà del carril bici, pensant en el dia que ha deixat enrere i en els canvis que s'han produït a la seua vida en els darrers anys. Qui li ho diria, que estaria en aquell moment en bicicleta per les avingudes de València i gaudint tant. Qui li havia d'explicar que una simple bicicleta li podia atorgar tanta felicitat? Potser és que s'ha acostumat a treure'n, de felicitat, de tot el que pot. Bona filosofia de vida, pensa ella.

Arriba a casa i tot i saber que ningú l'espera pronuncia l'habitual "hola" de cada dia. No rep resposta. S'ho imaginava. El pis és fosc i fred. L'habitació, en canvi, encara reté certa calentor provinent del sol que li ha pegat durant tot el dia. De totes maneres, no tardarà a engegar l'estufeta. Deixa enceses només les llums estrictament necessàries, i engega l'encens i un parell de ciris. Es posa música suau, es lleva la roba, s'encaixa el pijama i s'asseu davant de l'ordinador. Li apetix escriure, però esciure perquè sí, no perquè li ho demana ningun professor de Periodisme cabut. Així que s'asseu relaxada al cantó del llit i comença a relatar una historieta que intenta fer aliena, tot i que realment el que està fent és comprovar que encara és capaç de plasmar els seus pensament i les seues sensacions per escrit. La música li molesta per a escriure, com sempre, i decideix baixar-li la veu a zero i deixar-la fer el seu curs en silenci.

Roman tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, gaudeix de la soletat i de total autonomia. Ningú l'espera, però tanca els ulls i es sent tan abrigada que pensa que algú li ha envaït el llit una altra vegada.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Crítica a les concessions de TDT al País Valencià

El 21 d’abril del 2006 es va aprovar la Llei Valenciana de l’Audiovisual, donat el protagonisme creixent de la Televisió Digital Terrestre que, en uns anys, acabaria substituint l’analògica. Així, aquesta llei determina quins criteris s’han de seguir per a la creació al sector audiovisual dins el País Valencià i quins requisits cal complir per poder emetre-hi i per poder rebre les ajudes de la Generalitat. A banda, dedica un ampli apartat a les concessions de la TDT al País Valencià: com s’adjudicaran els canals múltiples que li corresponen a l’àmbit autonòmic i com s’adjudicarà la Televisió Digital Local.

Si s’analitzen els continguts de la Llei, així com les pretensions que hi figuren en aquesta respecte a com s’atorgaran les concessions i quins seran els criteris que es seguiran per a triar les empreses que es queden amb els múltiplex, es veu ràpidament que ha hagut i encara n’hi ha un incompliment d’aquesta. Per a explicar-ho, exposaré algunes raons a continuació.

Pel que fa a la TDT autonòmica, al País Valencià hi ha un únic múltiplex de cobertura regional. Dins d’aquest, que té quatre canals, la Generalitat se’n reservà dues d’àmbit públic que ja existien (Canal 9 i Punt 2) i en tragué a concurs les altres dues, que també serien públiques. Finalment, els canals foren per a Televisión Popular del Mediterráneo, vinculada a la COPE, y Las Provincias Televisión, propietat del grup Vocento. Les aspirants que no van obtindre la concessió foren Valencia Te Ve, Red de Televisión Digital Valenciana i Info TV.

En el cas de les TDT Locals (TDT-L), al nostre territori s’han atorgat 18 demarcacions que, evidentment, no corresponen a una per municipi, sinó que agrupen distints municipis que s’han de posar d’acord per a repartir els canals del múltiplex que els correspon. Actualment, només queda una demarcació per posar en marxa.

Les adjudicacions tant de la TDT autonòmica com de la local, teòricament, s’haurien d’haver fet seguint els criteris de la Llei Valenciana de l’Audiovisual. Doncs bé, el que diu la Llei és, entre altres coses, que els canals haurien de fomentar “la llengua i la cultura pròpies”, que el seu contingut ha de tindre “interés cultural” i contribuir “a la transmissió dels valor democràtics”, que hauran de dedicar com a mínim “el 20% del seu temps d’emissió anual a la difusió d’obres audiovisuals i cinematogràfiques valencianes”. Afirma també que la programació ha de respectar “el pluralisme polític, religiós, social, cultural, ideològic i lingüístic”, així com “l’honor, la fama i la vida privada de les persones”, i també han de ser objectius, veraços i imparcials.

Si s’observa la programació i els continguts tant de les empreses que emeten a nivell autonòmic com les de les TDT-L, es pot deduir fàcilment que els criteris que determina la Llei no s’han tingut em compte. En primer lloc, perquè la majoria dels canals no promouen ni fomenten la llengua i cultura pròpies,a banda de que molt poques de les concessions que s’han donat (cap a nivell autonòmic llevat de les ja existents Canal 9 i Punt 2) han sigut per a canals que emeten íntegrament en valencià. En segon lloc, perquè el concepte de cultura valenciana que tenen alguns d’aquests canals no va més enllà del valencianisme que es promou tant des de la Generalitat com dels mitjans de comunicació públics que existien fins al moment, que estan totalment al servei d’aquesta. Així, en cap moment la programació reflexa la pluralitat del País Valencià, sinó que alaba un model de valencianisme i critica tota la resta, i per tant no respecta el pluralisme polític, religiós, social, ideològic i lingüístic. En tercer lloc, quasi ningun canal és “objectiu, veraç i imparcial”, sinó que té una clara tendència dretana que afavoreix sempre les idees del Govern valencià. Així, tot això demostra que no s’ha complit la Llei i que les concessions no s’han fet de la millor manera.

Quant a les concessions de la TDT-L, ha hagut tres efectes principals relacionats amb tot el comentat anteriorment. Primer, s’ha constatat el fort pes adquirit pels grups mediàtics conservadors i externs al País Valencià (quan un dels criteris d’ajudicació era que les empreses foren valencianes) que actuen amb una forta lògica estatal. Segon, que han aparegut nous grups autòctons, com és el cas de Mediamed. I Tercer, que la presència de les emissores històriques precursores de la televisió pública al País Valencià és totalment testimonial.

Davant d’aquests fets, hauria de ser la Generalitat Valenciana la que exigira que es fera una revisió de totes les adjudicacions i fera complir la Llei que va fer ara fa quatre anys. En canvi, la postura que ha adoptat el Govern valencià és d’una passivitat total, com fa en la majoria dels problemes, i no es pronuncia al respecte, consentint així l’actuació il·legal de molts canals. A més, també hi ha problemes amb la implantació dels canal de TDT-L de titularitat pública, dels quals només dos (els de València i Alacant) es troben en condicions legals d’emetre. Les 16 demarcacions restants estan encara indefinides i sembla que tardaran en deixar d’estar-ho, ja que, per una banda, hi ha un desinterés general per part de la majoria dels ajuntaments, i per altra banda, dins d’una mateixa demarcació local hi ha diferents interessos entre els ajuntament de distint color polític, i per tant no arriben a posar-se d’acord.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Alcúdia: lloc de Trobada immillorable


Quan arribes a la Universitat vas més perdut que res. No tens ni idea de com funcionen les coses, i com que no vols semblar l’últim mono (tot i que ho ets), intentes espavilar-te. Alguns es limiten a estudiar, anar a classe i aprovar les assignatures. Altres volem anar més enllà. En un principi, potser perquè creem que així ens integrarem millor; potser perquè així ens sentirem més satisfets. No sé, la veritat és que no sé quin va ser el motiu que em va impulsar a fer-ho (llevat de la necessitat de treballar per la llengua), però tan prompte com vaig arribar a la Universitat de València de les primeres coses que vaig fer va ser apuntar-me al Voluntariat Lingüístic. Per motius que ara no venen al cas, després d’apuntar-me i assistir a la primera reunió, crec que l’any passat no vaig fer massa més que alguna xerrada pels instituts. Enguany, però, em vaig proposar que m’implicaria més, i quina millor manera de fer-ho que assistint a la Trobada que es feia a Mallorca amb els Voluntariats de Ses Illes i Catalunya.


Vam eixir de València el divendres 12 de novembre de bon matí, i després d’una fabulosa visita guiada per Palma, amb un guia que ens va explicar històries interessants i ens va regalar versos de po
etes mallorquins, per la vesprada ens vam reunir amb la resta de voluntaris a la Seu de l’Institut Ramon Llull, on ens van donar la benvinguda i vam sentir les primeres xerrades. D’allà, autobús i cap a Alcúdia, a l’altra punta de l’illa. Les hores d’autobús, però, no són mai en va. Entre cançons i acudits passen els quilòmetres, i quan te n’adones ja has arribat al destí. Quan vam arribar a l’alberg La Victòria d’Alcúdia era de nit, i no vam poder apreciar com de bonic era el lloc on estàvem. Jo, particularment, ni tant sols em vaig adonar que estàvem a uns 100 metres de la mar. Més benvingudes, dinàmiques de grups, caramels que passen de boca en boca i entre gots de plàstic i cigarrets, converses transcendentals que ens fan estar desperts fins les tantes de la matinada. Una nit d’aquestes, pense jo, arreglarem els món sense donar-nos compte.


Dormir amb 10 amics és tranquil•litzador. Encara ho és més despertar i apartar la cortina si estàs a aquest alberg. Què bonic, per favor! Feia una dia esplèndid, i des de la finestra podíem vore a un costat la muntanya i a l’altre costat, tot seguit, la mar, d’un blau potent i amb molt de brillo, coronada per més muntanyes uns centenars de metres més enllà. Després d’això, una gimcana per la serra amb gent que fins aleshores era desconeguda però que acabà convertint-se en familiar durant el temps que durà el viatge; i per a rematar-ho, un bany a la Mar Mediterrània que em
va fer sentir lliure i plena. Per la vesprada, i després d’un altre passeig per la serra on vaig patir l’atac de desenes de mosquits, unes xerrades que ens fan debatre de nou i comprar els nostres punts de vista amb els de la resta d’assistents, així com cantar i escoltar cançons molt significatives, com ara la muixeranga. I entre cates de licors catalans, balears i valencians, uns quants balls populars al ritme de Crescendo que ens fan perdre la vergonya. Per a rematar-ho, una festa amb només un mòbil, un megàfon i moltes ganes.




Tornar a casa és sempre dur després d’un viatge, sobretot si el viatge és fabulós i et fa sentir així de bé. La companyia, immillorable. L’aprenentatge, molt bo. El motiu del viatge, totalment necessari. És en moments com aquests en que, tot i no tindre massa clar perquè em vaig dirigir aquells primers dies d’Universitat al local del Voluntariat Lingüístic, m’alegre d’haver-ho fet.


dimecres, 10 de novembre del 2010

Sobre el canvi necessari al sistema comunicatiu valencià

Professionals valencians del sector de la informació presentaven ahir un llibre titulat “El ecosistema comunicativo valenciano”, que tracta sobre el panorama comunicatiu al País Valencià i analitza les carències i necessitats que aquest té. Després d’algunes recomanacions, picada per la curiositat i condicionada pel fet que molts professors de Periodisme la Universitat de València han participat en aquest llibre, vaig decidir anar-hi. Gran sorpresa la meua quan a l’arribar allà amb la meua companya Mónica vaig descobrir que érem les úniques alumnes de tota la Universitat i que l’assistència general a l’acte era ínfima. Creia que aquestes coses tenien més d’èxit.



La presentació del llibre, coordinat per Guillermo López (professor de la UV) i que ha comptat amb la participació de 24 investigadors de les quatre universitats públiques valencianes, va comptar amb les paraules d’alguns dels seus autors, com Andreu Casero (UJI), Andrés Boix Palop (UV), Àlvar Peris Blanes (UV) i Francesc Martínez Sanchis (UV), així com amb les de Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Cadascun d’ells abordà un tema distint però sempre relacionat amb el decadent i indesitjable sistema comunicatiu actual. De tot el que es va parlar al Club Diario Levante ahir, lloc on es celebrà l’acte, vaig extraure o em van cridar l’atenció les següents conclusions:

1. Hi ha una necessitat total de mobilitzar la població valenciana i de crear una
consciència crítica que li permeta analitzar la situació comunicativa i política del País Valencià i deixar de banda el passotisme que la caracteritza darrerament.

2.
Canal9 és una televisió autonòmica vergonyosa, tots ho sabem, però el que hauríem de fer en lloc d’alienar-nos d’ella i fer com si no tinguera res a veure amb nosaltres és intentar canviar-la i fer-la així més nostra.

3. El tipus d’identitat valenciana que construeixen la majoria dels mitjans és discriminatòria i margina alguns projectes indentitaris del País Valencià i la seua cultura. A la web, aquests recursos identitaris tenen més cabuda; cal fer que la tinguen també a la resta de mitjans, on els aspectes valencians que es donen a conéixer són sempre relacionats amb els valencians espanyolistes, les Falles i els grans esdeveniments de la València central, tot i deixant de banda altres rols molt destacables dels valencians. Els mitjans valencians són secessionistes i provoquen la disglòssia comunicativa.

4. Només el 9% de la població llig premsa en valencià; un 3% escolta la ràdio en valencià.

5. RTVV no funciona per a res com a motor de la
normalització lingüística, un dels motius pels quals suposadament es va crear. Ben al contrari, el que fa és empitjorar el panorama lingüístic.

6. El Govern del País Valencià és el que menys fons destina al foment de la llengua pròpia als mitjans de comunicació.

Després que els professors i autors del llibre exposaren aquests i altres arguments, Ximo Clemente explicà que la feina de periodista no està actualment en un bon moment, que hi ha molt d’atur i que no és fàcil treballar a una redacció.
Andrés Boix, professor de Dret Administrariu, per la seua banda, va recordar a Ximo que els periodistes haurien de fer una major tasca investigadora de la que fan i que són ells els que tenen un paper molt important a l’hora de crear la consciència crítica de la qual anteriorment s’havia parlat. El president de la Unió de Periodistes va assegurar que no és fàcil obrir investigacions des de la posició dels professionals de ls informació i que aquesta tampoc és essencialment la seua feina.

Des de la posició d’una estudiant de Periodisme com sóc jo, la conclusió que n’extrac de tot el que es va dir ahir és que, com diu Andrés, és necessari que els periodistes ens formem bé i ens preocupem per traure a la llum tota mena d’irregularitats que es porten a terme actualment, en el nostre cas al País Valencià, tant al món de la política com al de la comunicació. Als professors que parlaren ahir els diria que ells tenen també un gran paper a l’hora de formar eixa consciència crítica i a l’hora de mitigar el passotisme valencià, ja que és a les aules on es reuneixen els joves que poden canviar el panorama actual en un futur. A banda, també haurien de donar a conéixer la trista situació del sistema comunicatiu valencià en l’actualitat, perquè tot i que molts ja ho sabem i que tots els que han participat en el llibre potser han donat per suposat que tothom coneix les irregularitats i falta de serietat dels nostres mitjans, la meua percepció com a estudiant és que hi ha molts joves que ho desconeixen i que hi ha molts professors que no s’atreveixen a dir la veritat clarament a les classes.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Javier Cercas: escriptor de realitats, periodista de ficcions

El vaig conéixer a l'institut. No sé massa bé com va arribar a les meues mans el primer dels seus llibres que vaig llegir, només recorde que estava acabant l'ESO i que la portada, en blanc i negre, em va cridar l'atenció. Soldados de Salamina, de Javier Cercas, em va tindre presa en les seues pàgines durant un bon temps. No coneixia l'autor, i molt probablement durant els dies que va durar la meua lectura tampoc m'hi vaig fixar: em cridava molt més l'atenció el seu contingut. Una història més de la Guerra Civil, però que potser aleshores era de les primeres que llegia amb tanta intensitat. I entre relats i ficció, una part bastant periodística que va començar a despertar el meu interés per aquest món. El significat del títol no el vaig entendre fins l'any següent, quan el professor de grec ens explicà en què havia consistit la batalla de Salamina.

Del llibre vaig passar a la pel·lícula (possiblement la que més vegades he vist a ma vida), i de la pel·lícula a un petit interés pel que envoltava aquella història misteriosa de Sánchez Mazas i "los amigos del bosque". Potser a través d'això vaig arribar a esbrinar que l'autor d'aquella història era Javier Cercas, a qui desconeixia per complet (i pel qual tampoc em vaig preocupar de saber massa més). Però l'últim any de l'institut va reaparéixer a la meua vida literària, en molts d'aquells diumenges en què em dedicava a devorar les columnes dels periòdics tot esperant que alguna d'elles apareguera a Selectivitat -esforç en va, cal dir-ho-. I entre diumenges, columnes i suplements, em vaig fer una lectora bastant assídua dels seus textos. Un any més tard escrigué Anatomia de un instante, que encara tinc a meitat llegir.



Poc me n'havien parlat d'ell, a classe, tot i ser un escriptor bastant reconegut. Les classes de vegades passen per ser massa teòriques i no ens parlen de la realitat actual. Però havia d'arribar el dia: com que enguany ha guanyat el Premi Nacional de Narrativa, la setmana passada un professor li va dedicar alguns minuts, als quals va nomenar els dos llibres que he llegit d'ell així com altres aspectes interessants que desconeixia -aquest professor ja em té guanyada: ha parlat de Javier Cercas i d'Ovidi Montllor-.

Hui llegia tranquil·lament el periòdic al terrat de ma casa quan un article m'ha cridat l'atenció. Parlava sobre el Nobel a Vargas LLosa. Sense aturar-me a mirar l'autor, l'he començat a llegir, com faig amb molts altres, i l'he acabat (com amb pocs em passa). Quan he arribat al final, unes lletres en negreta apuntaven: "Javier Cercas es escritor". Sense adonar-me'n, el català m'havia tornat a captivar, ara parlant de l'escriptor que el va fer famós amb el seu llibre Soldados de Salamina l'any 2001 quan el va alabar a un article. Tot seguit he obert el dominical i, com cada setmana, allà estava el seu escrit -que hui no m'ha emocionat massa, tot s'ha de dir-. Així que, convençuda que alguna força hui m'està espentant cap a aquest home, he decidit retre-li aquets petit homenatge personal a l'escriptor Javier Cercas, que ja n'ha rebut molts però que se'n mereix uns quants més. Vos anime a llegir i a descubrir per vosaltres mateixos aquest escriptor de realitats, aquest periodista de ficcions.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Pudor

Fa pudor. Olor a pluja, diu el meu company Francesc recentment arribat de Tarragona. Aquesta no és l’olor que fa la pluja, per a mi, li explique; quan vaig decidir identificar el meu bloc amb aquesta olor no vaig pensar per a res en la pudor que sent ara mateix. El que passa és que tu vas pensar en la bona olor que deixa la pluja, Laia, en l’olor a terra banyada, en l’olor dels arbres humits, però la pluja també fa pudor.

Té raó. La pluja també fa pudor. I encara més a València. València, últimament, em fa una mescla d’olors incompatibles en les quals sol predominar-hi la pudor. Pudor a intolerància, pudor a violència, pudor a repressió, pudor a por, pudor a dretes...Tot això, cal dir-ho, compensada per la ínfima bona olor a lluita, a moviment estudiantil, a democràcia, a llibertat, a una companyonia que em resulta cada vegada més forta i necessària en aquesta modesta ciutat.

Només han caigut quatre gotes, i ja fa pudor. On està l’olor a humit que sentia des del balcó de ma casa quan vaig iniciar aquesta llibreta virtual? Potser des de Sella la pluja té una altra olor...Hui, l’olor característica de l’aigua celestial ha quedat podrida per la policia que es dedica a protegir-nos –mateixa policia que va carregar contra nosaltres fa una setmana- i a la qual m’entren ganes de destinar mirades assassines una vegada més. Ingènua jo, que em peguen i intente tornar-los-la amb una mirada assassina. Sóc pacífica, què vols. Ha quedat també podrida, l’olor, pel seguit de nazis i cap rapats que ens esperen al Parterre onejant una bandera blavera. Sent, ara, l’olor a por de nou, però les gràcies d’un company gran i tendre em fan somriure i apretar les dents una vegada més. Arribarem al final del carrer, llegirem un manifest i escoltarem la muixeranga com si de la melodia més perfecta es tractés, i somniarem que València fa millor olor, ara que ja no cau cap gota; però això només serà un somni, la pudor està incrustada i cal rascar massa fort per llevar-la.

Una de dos: o no plou més –pràcticament impossible en aquesta tardor en què entrem- o fem alguna cosa per llevar-nos aquesta pudor a podrit.

dijous, 23 de setembre del 2010

Rodellar: cuna de l'escalada

L'escalada s'ha convertit, en els darrers anys, en una afició significant a la meua vida. I de l'esclada en deriven altres com el contacte amb la natura, l'ecologisme, viatjar o autosuperar-se, que sempre m'han agradat. Aprofitant els últims dies de les vacanes d'estiu, amb el cotxe ple de trastos i després de fer el corresponent examen d'economia, el dia 4 de setembre vam partir cap a Rodellar, a la Serra de Guara, provícincia d'Osca. Ja en fa alguns dies, i els records de vegades són un poc confosos, però gràcies a la llibreta que des de fa uns mesos m'acompanya a tot arreu podré resumir aquest dies amb certa claretat.

Rodellar és un poble petit situat, com ja he dit, a la Serra de Guara, un paratge natural molt recomanable del nord de la península, als peus dels Pirineus, coneguda tant per la diversitat natural que es pot trobar a ella com per les possibilitats que en deriven de la seua estructura: hi ha diversos barrancs i valls on es pot fer escalada, barranquisme, senderisme, etc. Es troba a uns 60 quilòmetres de la ciutat d'Osca i prop d'alguns pobles amb un important component turístic com Bierge o Alquézar. Així, el poble es manté viu en gran part gràcies als escaladors, senderistes i barranquistes que s'hi apropen diàriament; molt poca gent hi viu i hi treballa allà.

Si haguera de triar una paraula per a resumir el dia de viatge cap a Rodellar, segurament seria "recalculando". En primer lloc, perquè aquest va ser el vocable que més es va sentir en el silenciós trajecte de València a Huesca: el GPS que portàvem va embogir diverses vegades per la falta d'actualització i va fer diverses sèries repetint cada 40 segons la ditxosa paraula. Insuportable, deveres. En segon lloc, perquè la decisió d'on dormiríem va ser tot un seguit de "recalculandos": que si càmping, que si refugi, que si a un bancal...


Els dies a aquest poble encantat van passar entre caminates d'anada i tornada a la zona d'escalada, que es troba a uns vint minuts del poble a peu, i entre pujar i baixar de penyes. El lloc on es trobaven les zones d'escalada (múltiples i diverses, per cert) era preciós: un barranc atravessat pel riu Mascún, no massa caudalós, però que en alguns racons donava lloc a petits tolls on ens podíem refrescar (o més bé congelar) de tant en tant. El grau de les vies era, per a la meua capacitat, escassa força i reduïda experiència, bastant elevat. Tot i que hi havia diversitat, jo no podria pujar ni el 10% de les vies que es troben allà. El meu company és un cas molt distint, i gràcies a que ell obria algunes vies d'un grau superior vaig poder intentar algunes coses més difícils i vaig poder comprovar que necessite millorar el meu estat físic per a estar cinc dies seguits escalant. També vaig poder gaudir veient com escalava la resta de la gent, que la veritat és que en fan de l'escalada un art, arrapant parets de molts metres i quasi cap per avall.

A Rodellar va tot tipus de gent, però l'escalador prototípic que hi vam trobar era l'escalador amb experiència que diàriament o setmanalment acudeix a boulders a posar-se en forma, que té força, que no té por, que comença a vore's apurat a partir del 7b o 8a i que ha viatjat arreu de la península amb la furgo habilitada per a passar-hi diversos dies. Sí, això que jo no sóc. Vam trobar molta gent catalana - donada la proximitat, supose, doncs només es troba a 100 quilòmetres de Girona -, i també del sud (curiós). Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser que quasi tot el món anava acompanyat d'un gos, habitualment gran. He de remarcar que açò no és quelcom que m'agradara, doncs els gossos grans no em fan gràcia i a més un d'ells em va mossegar intentant jugar amb mi. Però bé, a tot s'acostuma una.

A banda de l'escalada, també vam fer alguna que altra ruta turística pels pobles del voltant, així com per la capital de la província. Vam conéixer, per exemple, Alquézar, un poble que es manté a l'antiga i representa la típica villa àrab de fa centenars d'anys, o Bierge, on vam poder nadar a un riu gran i saltar d'una cascada (salt del qual me'n penedisc, doncs vaig tindre mal de cuixa tota la setmana a causa del colp que em vaig fotre). Els pobles propers eren molt semblants a Rodellar, i, per tant, no tenien massa vida més allà del turisme. De fet, una nit volíem fer-nos una canya i ens va costar recórrer més de 30 quilòmetres trobar un bar obert. A Rodellar vam dormir, finalment, al refugi Kalandraka, a una cabana per a huit persones però que vam tindre la sort de compartir amb només dos estrangers. Pel que fa al temps, vam tindre bastant sort, ja que només ens va ploure un dia, i a mitges.

Després de tornar d'aquest viatge he arribat a la conclusió que escale molt menys del que em pensava, però també m'ha avivat les ganes de posar-me en forma i intentar avançar, no estancar-me. Així, m'agradaria tornar-hi quan puga fer un grau una mica superior, i estaria molt bé que hi anàrem tot el "club" de Sella: passaríem uns dies molt agradables i tot es faria més amè. Als que no escaleu i vos agrada la natura també vos convide a anar: la Serra de Guara és un lloc que ofereix moltes possibilitats i que cal conéixer.

















dimarts, 14 de setembre del 2010

Que tingues sort

Vas anar apareixent a poc a poc. Recorde les primeres converses, sense massa contingut, a la porta del conservatori. Aleshores no sabia res de tu, però em vas causar bona impressió: simpàtic, complit i bromista, sempre amb el somriure a punt. D’aquells mots insignificants que creuàvem setmana rere setmana en vam fer quelcom indispensable en la nostra breu relació: quan abaixaves les escaletes i jo esperava asseguda a que es fera l’hora de classe era obligat saludar-nos, amb dos paraules inútils i tres o quatre preguntes típiques (com estàs?què tens ara?com van les classes?). Poc a poc les salutacions van derivar en converses, en les quals vam descobrir que potser no érem tan diferents com pensàvem. Que si aniràs a la mani de València, que si baixaràs la nit de San Joan, que on farem el sopar del conservatori o on hi ha concertet aquest dissabte. Després arribaren les mirades còmplices a través de l’espill de l’aula d’orquestra o travessant mil i un caps quan assajàvem la vesprada abans del concert a l’Ajuntament (no podies tocar el flautí, xe!), i entre mirades, algun que altre ball a la pista del Winston, testic d’invasions d’espai vital. Crec que ja aleshores em vas demostrar que eres especial, i ho he pogut constatar els següents anys que hem compartit amb més intensitat. Sort que ens vam trobar aquella nit a la Cala de Finestrat, eh? Si no fóra per coincidències així, no hauries arribat a tocar en Gatxull i no hauries descobert tan a fons un poble amb tant d’encant com Sella, ni tampoc la seua gent, a qui sé que estimes i de qui saps que t’estimem. De les hores d’assaig a l’Acadèmia han sorgit moltes i bones amistats, i de les amistats moltes i bones hores de converses, concerts, petorreres, carreteres, politiqueos, moros i cristians, col•lectius artístics i Sabateres. Les amistats més intenses et van portar a perdre el camí que et duria a la Llotja de València, però crec recordar que la solució et va ser ben grata. Anit tampoc la vam arribar a vore, la Llotja. I bé, entre carrer de la Pau, Parterre, Glorieta...somrius i et bese a la dreta en el Cap i Casal, on t’esperem també enguany amb els braços oberts. Qui anava a dir-me aquelles vesprades de conservatori que acabaria coneixent-te tan a fons i descobrint la personeta tan genial que portes dins!

Demà te’n vas, lluntet, a encetar una experiència que, ja t’ho he dit, et resultarà inoblidable i genial, tots estem segurs. Aprofita per conéixer aquesta illa del nord amb deteniment i per aprendre molt d’anglés, però també per a perdre els papers de tant en tant i passar-ho genial. Ja saps que de l’Orgasmus també en formen part la festa i la diversió. Et desitge molta sort per a aquests mesos que estaràs fora i et done un consell: sigues tu (ni fada ni princesa, tu). Allà on vas fas amics, i no serà diferent per terres angleses. Saps que ací et trobarem a faltar i esperarem la teua tornada perquè ens contes mil i una banalitats de la vida a Southampton. Bona sort i bon viatge, nen!

divendres, 27 d’agost del 2010

Històries de la Guerra Civil

Les guerres estan plenes d’històries, sobretot d’històries heroiques i tristes. De totes les guerres, de la que més històries conec és de la Guerra Civil Espanyola. Casualment, els últims llibres que he llegit i algunes de les pel•lícules que he vist fa poc tracten d’aquest enfrontament. Totes són històries que ja m’haguera pogut imaginar per tot el que es diu de la Guerra, pel que els familiars m’han pogut contar o pel que he estudiat a l’escola, però conéixer-les tan a fons, sabent que fins i tot algunes són reals, m’ha posat els pèls de punta i m’ha fet reflexionar sobre com de durs van ser aquells tres anys en els quals Espanya va estar sotmesa a la sang, la violència, la mentida, la por i la falta de llibertat; tres anys que és important que no oblidem, tampoc aquells que no ho hem viscut.

El cicle d’històries de la Guerra l’he encetat aquest estiu amb Temps de batuda, un llibre d’Enric Valor que es situa en els primers mesos del conflictes i mostra com de cruel va ser l’enfrontament tant des d’una banda com des d’una altra: els assassinats sense sentit, les baralles entre els habitants d’un mateix poble, les traïcions entre companys, i la duresa de ser esquerrà i pertànyer a una família amb avantpassats de dretes. Després de llegir aquest llibre, en el qual la Guerra Civil no és la protagonista, vaig llegir Los Girasoles Ciegos, de Alberto Méndez, seguint la recomanació de dos amics. És tracta d’un llibre conformat per quatre històries que demostren la crueltat i la duresa per a sobreviure a una guerra, i també la dificultat de la vida dels refugiats, que van haver d’emigrar o van viure amagats a un armari durant anys, com si hagueren desaparegut del món. També reflexen les barbàries que l’Església i alguns retors van portar a terme amb l’excusa del conflicte. Poc més tard vaig tornar a veure una pel•lícula que em sé quasi de memòria, Soldados de Salamina. Aquest film de David Trueba està basat en el llibre de Javier Cercas que porta el mateix nom. El llibre és un poc més pesat i tal volta més periodístic que novel•lesc, però la pel•lícula és més amena. Aquesta es basa precisament en el tema que ara tracte, els relats de la Guerra, i assegura que aquesta està plena d’històries novel•lesques; per a demostrar-ho explica com Rafael Sánchez Mazas, feixista ideòleg de la falange, sobreviu a un afusellament i és ajudat per tres rojos per a eixir de la zona republicana.

Però de totes les històries de la guerra que he pogut llegir o veure, la que vaig conéixer ahir és la que més m’ha fet plorar. No sé si és que em trobava sensible o realment que la duresa del relat es mereixia tantes llàgrimes, però La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda, amaga un dels episodis més tristos de la Guerra. I és que la història, gravada a l’encantador poble gallec d’Allariz, és un clar exemple del que va passar a tots els pobles d’Espanya a continuació de la sublevació militar a l’estiu del 36. Mostra com les forces de dretes prenen el poder del poble i tots aquells amb alguna relació amb la república, l’ateisme o l’esquerra són humiliats públicament abans de pujar a un furgó que els portarà, amb sort, a la mort. Però el més trist és contemplar com els amics, els companys, els compatriotes que s’han aconseguit salvar i no cauen presos de les forces nacionals tenen valor per a humiliar aquells que no han corregut la mateixa sort, per tal d’evitar sospites. Supose que tots aquests fets eren fruit de la por, de la intimidació que els ciutadans patien, però em resulta incomprensible com els mateixos veïns i familiars pogueren acusar-se i enviar-se a la mort mútuament, sense cap mena de contemplació. Eren temps on, tristament, la majoria va perdre el cor i el seny, segurament a causa de la fam i la por.

Així doncs, la paraula “guerra”, que a alguns ens sembla un mot situat en un passat llunyà perquè no n’hem presenciat cap, és un terme molt present també a l’actualitat. Present perquè encara hi ha moltes guerres, tot i que semble increïble que en l’era de les tecnologies i la globalització s’estiguen permetent guerres d’un tamany tal com les que podem trobar a l’Orient Mitjà; present també perquè encara viu molta gent que va ser protagonista de les milers d’històries que amaga la nostra Guerra Civil. És necessari que aquestes històries es donen a conéixer, així com que mai s’obliden. Quan Javier Cercas afirma que la Guerra està plena d’històries novel•lesques no s’equivoca, doncs els fets van ser tan greus que cada poble, cada família, guarda moltes secrets d’aquella època. Hem de conéixer el nostre passat, així com tractar d’evitar que aquets fets, gens acordes amb l’era en què ens trobem, es repetisquen a cap altre lloc del planta.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Quedar-s'hi

El jove va creuar les últimes tanques d’aquell ampli recinte i va mirar endavant. Allà es trobava, on feia vint mesos que somniava estar-hi. Acompanyat de maletes, caixes, la motxilla i la caixa de l’instrument, rumiava on aniria, què faria ara. Hi havia pensat molt els darrers mesos en aquell moment, en el dia en què acabaria el servei militar, la coneguda mili, i li havien passat pel cap mil i una opcions per a quan isquera d’allà: podria visitar l’amic que també feia la mili a la capital de la província fronterera, podria anar a veure la Rosa de tornada a la seua terra, podria tornar al poble i retrobar-se amb els amics que l’esperaven, veure la família, buscar feina i començar una nova vida amb la seua gent, prop de casa, on creia tenir el seu lloc. En canvi, ara res d’allò li semblava adient. No tenia cap il•lusió per fer-li la visita al Joan, amb qui feia més d’un any que no es trobava; li havia arribat una carta de la Rosa dient-li que anava a casar-se; començava a preguntar-se si tenia algun amic, si al poble l’esperava algú a banda de la família, si aquell petit indret de l’interior era realment el seu lloc o en podia trobar un millor. Era curiosa aquella situació: tant de temps esperant que arribara el dia, i ara que podia trepitjar amb llibertat els carrers, no es trobava, no sabia ben bé què fer. Els últims dies, fins i tot havia sentit una espècie de malenconia per haver de deixar aquell lloc, per no sentir més l’olor a verdura bullida, per no tornar a veure aquells senyors vestits amb jaqueta verda que durant l’últim any li havien provocat tant de fàstic. N’estava content, en canvi, perquè per fi s’allunyaria dels constants tirs, de les armes; armes que, d’altra banda, ell no havia arribat a tocar, doncs havia fet el servei militar de músic. La música també la trobaria a faltar, així com als bons companys que havia fet. Havien sigut vint mesos de música, militar i no tan militar, clàssica o fins i tot jazzística en les hores lliures, d’anècdotes, d’històries... Es sorprenia a ell mateix, no es podia creure que li regalimaren les llàgrimes perquè se li acabaren els dies a aquell recinte que fins aleshores havia considerat horrorós. Va tornar a fer una inspecció mental per la seua vida, pel seu cap, i no va trobar massa més que el que havia aprés dins aquelles tanques verdes que ara pretenia deixar enrere. Es va girar i va mirar cap endins; al fons podia veure l’edifici on havia viscut ell els darrers dotze mesos, i si hi posava l’oïda encara podia sentir les notes agudes del seu company trompetista que assajava hora rere hora per presentar-se a les proves de conservatori. La veritat és que a ell també li agradaria fer-ho, però no tenia ni un duro, no podria ni pagar-se la matrícula, va pensar mentre es tocava la butxaca dreta. Aleshores es va carregar les maletes, va mirar endavant i al cel en busca d’aprovació d’un Déu en qui no creia, i va tornar a creuar aquelles tanques verdes que podria recórrer amb els ulls tancats. No tenia res a perdre: decididament, va caminar cap endins, direcció al que des de feia uns mesos era sa casa, i quan estava a punt d’entrar-hi per la porta el va sorprendre el seu amic Gustau:

-Jaume, que t’has deixat alguna cosa?
-No, Gustau. Em quede. Vaig a dir-li al senyor director que accepte la seua proposta i que demà faré les proves per a entrar-hi en la banda militar.