Rodellar: cuna de l'escalada

L'escalada s'ha convertit, en els darrers anys, en una afició significant a la meua vida. I de l'esclada en deriven altres com el contacte amb la natura, l'ecologisme, viatjar o autosuperar-se, que sempre m'han agradat. Aprofitant els últims dies de les vacanes d'estiu, amb el cotxe ple de trastos i després de fer el corresponent examen d'economia, el dia 4 de setembre vam partir cap a Rodellar, a la Serra de Guara, provícincia d'Osca. Ja en fa alguns dies, i els records de vegades són un poc confosos, però gràcies a la llibreta que des de fa uns mesos m'acompanya a tot arreu podré resumir aquest dies amb certa claretat.

Rodellar és un poble petit situat, com ja he dit, a la Serra de Guara, un paratge natural molt recomanable del nord de la península, als peus dels Pirineus, coneguda tant per la diversitat natural que es pot trobar a ella com per les possibilitats que en deriven de la seua estructura: hi ha diversos barrancs i valls on es pot fer escalada, barranquisme, senderisme, etc. Es troba a uns 60 quilòmetres de la ciutat d'Osca i prop d'alguns pobles amb un important component turístic com Bierge o Alquézar. Així, el poble es manté viu en gran part gràcies als escaladors, senderistes i barranquistes que s'hi apropen diàriament; molt poca gent hi viu i hi treballa allà.

Si haguera de triar una paraula per a resumir el dia de viatge cap a Rodellar, segurament seria "recalculando". En primer lloc, perquè aquest va ser el vocable que més es va sentir en el silenciós trajecte de València a Huesca: el GPS que portàvem va embogir diverses vegades per la falta d'actualització i va fer diverses sèries repetint cada 40 segons la ditxosa paraula. Insuportable, deveres. En segon lloc, perquè la decisió d'on dormiríem va ser tot un seguit de "recalculandos": que si càmping, que si refugi, que si a un bancal...

Els dies a aquest poble encantat van passar entre caminates d'anada i tornada a la zona d'escalada, que es troba a uns vint minuts del poble a peu, i entre pujar i baixar de penyes. El lloc on es trobaven les zones d'escalada (múltiples i diverses, per cert) era preciós: un barranc atravessat pel riu Mascún, no massa caudalós, però que en alguns racons donava lloc a petits tolls on ens podíem refrescar (o més bé congelar) de tant en tant. El grau de les vies era, per a la meua capacitat, escassa força i reduïda experiència, bastant elevat. Tot i que hi havia diversitat, jo no podria pujar ni el 10% de les vies que es troben allà. El meu company és un cas molt distint, i gràcies a que ell obria algunes vies d'un grau superior vaig poder intentar algunes coses més difícils i vaig poder comprovar que necessite millorar el meu estat físic per a estar cinc dies seguits escalant. També vaig poder gaudir veient com escalava la resta de la gent, que la veritat és que en fan de l'escalada un art, arrapant parets de molts metres i quasi cap per avall.

A Rodellar va tot tipus de gent, però l'escalador prototípic que hi vam trobar era l'escalador amb experiència que diàriament o setmanalment acudeix a boulders a posar-se en forma, que té força, que no té por, que comença a vore's apurat a partir del 7b o 8a i que ha viatjat arreu de la península amb la furgo habilitada per a passar-hi diversos dies. Sí, això que jo no sóc. Vam trobar molta gent catalana - donada la proximitat, supose, doncs només es troba a 100 quilòmetres de Girona -, i també del sud (curiós). Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser que quasi tot el món anava acompanyat d'un gos, habitualment gran. He de remarcar que açò no és quelcom que m'agradara, doncs els gossos grans no em fan gràcia i a més un d'ells em va mossegar intentant jugar amb mi. Però bé, a tot s'acostuma una.

A banda de l'escalada, també vam fer alguna que altra ruta turística pels pobles del voltant, així com per la capital de la província. Vam conéixer, per exemple, Alquézar, un poble que es manté a l'antiga i representa la típica villa àrab de fa centenars d'anys, o Bierge, on vam poder nadar a un riu gran i saltar d'una cascada (salt del qual me'n penedisc, doncs vaig tindre mal de cuixa tota la setmana a causa del colp que em vaig fotre). Els pobles propers eren molt semblants a Rodellar, i, per tant, no tenien massa vida més allà del turisme. De fet, una nit volíem fer-nos una canya i ens va costar recórrer més de 30 quilòmetres trobar un bar obert. A Rodellar vam dormir, finalment, al refugi Kalandraka, a una cabana per a huit persones però que vam tindre la sort de compartir amb només dos estrangers. Pel que fa al temps, vam tindre bastant sort, ja que només ens va ploure un dia, i a mitges.

Després de tornar d'aquest viatge he arribat a la conclusió que escale molt menys del que em pensava, però també m'ha avivat les ganes de posar-me en forma i intentar avançar, no estancar-me. Així, m'agradaria tornar-hi quan puga fer un grau una mica superior, i estaria molt bé que hi anàrem tot el "club" de Sella: passaríem uns dies molt agradables i tot es faria més amè. Als que no escaleu i vos agrada la natura també vos convide a anar: la Serra de Guara és un lloc que ofereix moltes possibilitats i que cal conéixer.

Que tingues sort

Vas anar apareixent a poc a poc. Recorde les primeres converses, sense massa contingut, a la porta del conservatori. Aleshores no sabia res de tu, però em vas causar bona impressió: simpàtic, complit i bromista, sempre amb el somriure a punt. D’aquells mots insignificants que creuàvem setmana rere setmana en vam fer quelcom indispensable en la nostra breu relació: quan abaixaves les escaletes i jo esperava asseguda a que es fera l’hora de classe era obligat saludar-nos, amb dos paraules inútils i tres o quatre preguntes típiques (com estàs?què tens ara?com van les classes?). Poc a poc les salutacions van derivar en converses, en les quals vam descobrir que potser no érem tan diferents com pensàvem. Que si aniràs a la mani de València, que si baixaràs la nit de San Joan, que on farem el sopar del conservatori o on hi ha concertet aquest dissabte. Després arribaren les mirades còmplices a través de l’espill de l’aula d’orquestra o travessant mil i un caps quan assajàvem la vesprada abans del concert a l’Ajuntament (no podies tocar el flautí, xe!), i entre mirades, algun que altre ball a la pista del Winston, testic d’invasions d’espai vital. Crec que ja aleshores em vas demostrar que eres especial, i ho he pogut constatar els següents anys que hem compartit amb més intensitat. Sort que ens vam trobar aquella nit a la Cala de Finestrat, eh? Si no fóra per coincidències així, no hauries arribat a tocar en Gatxull i no hauries descobert tan a fons un poble amb tant d’encant com Sella, ni tampoc la seua gent, a qui sé que estimes i de qui saps que t’estimem. De les hores d’assaig a l’Acadèmia han sorgit moltes i bones amistats, i de les amistats moltes i bones hores de converses, concerts, petorreres, carreteres, politiqueos, moros i cristians, col•lectius artístics i Sabateres. Les amistats més intenses et van portar a perdre el camí que et duria a la Llotja de València, però crec recordar que la solució et va ser ben grata. Anit tampoc la vam arribar a vore, la Llotja. I bé, entre carrer de la Pau, Parterre, Glorieta...somrius i et bese a la dreta en el Cap i Casal, on t’esperem també enguany amb els braços oberts. Qui anava a dir-me aquelles vesprades de conservatori que acabaria coneixent-te tan a fons i descobrint la personeta tan genial que portes dins!

Demà te’n vas, lluntet, a encetar una experiència que, ja t’ho he dit, et resultarà inoblidable i genial, tots estem segurs. Aprofita per conéixer aquesta illa del nord amb deteniment i per aprendre molt d’anglés, però també per a perdre els papers de tant en tant i passar-ho genial. Ja saps que de l’Orgasmus també en formen part la festa i la diversió. Et desitge molta sort per a aquests mesos que estaràs fora i et done un consell: sigues tu (ni fada ni princesa, tu). Allà on vas fas amics, i no serà diferent per terres angleses. Saps que ací et trobarem a faltar i esperarem la teua tornada perquè ens contes mil i una banalitats de la vida a Southampton. Bona sort i bon viatge, nen!