Eres

Eren uns ulls marrons. Uns ulls normals, d'un marró típic, que no cridaven l'atenció. No eren com aquells ulls blaus banyats de mar, ni aquells verdosos que canviaven amb la llum. Eren uns ulls als quals els brillava la part esquerra de la pupil·la. Eren, però, els teus ulls. Eren uns llavis sense més, aparentment senzills i sense cap defecte. I quan els besaves, eren uns llavis molsuts, dolços, agraïts. Eren uns llavis tranquils que volien assaborir-ho tot lentament. Uns llavis humits amb una llengua curiosa, delerosa de conéixer tots els racons de les altres boques. Una llengua gens agressiva, sinó totalment respectuosa. Fins i tot era una llengua tímida, primerament. Però va arribar a ser també una llengua excitada, inquieta, ràpida. Era un nas tan normal que era com si no existís, de tan poc que destacava. Però era un nas que respirava, i respirava profundament. Un nas que respirava a les orelles i una boca que deixava sentir el seu alè. Una respiració i un alè cada vegada més accelerats. Eren uns cabells rissats i característics. Uns cabells, de vegades curts, de vegades llargs, que donaven que parlar. Eren uns cabells gustosos d'acariciar, d'enfonsar-hi la mà dins i moure-la lentament, enredant-la amb cada grapat de pèls que formaven els rissos. Era una barba gran i bicolor. Era una orella esquerra amb una piga. I era una cara seriosa que cada vegada somreia més. I quan somreia, era una cara amb dos foradets al costat de la boca.

Dies redons

De tots els dies de l'any, els de primers de la primavera són els que més m'agraden. Que no fa fred però tampoc eixa calor anguniosa de l'estiu; que no fa vent però es nota la brisa; que t'alces de dia i es fa fosc quan ja és tard. Els dies redons, com el de hui.

Feia temps, potser mesos, que no m'adormia tan prompte. Darrerament, però, ja he donat per perduda la batalla contra les pantalles després de sopar, per tant tampoc no m'estranya haver caigut redona a les deu i mitja mentre veiem una sèrie al saló. Però li traurem allò positiu: gitar-se prompte comporta contemplar la possibilitat de matinar. A les huit del matí, doncs, hui ja estava en peu. M'he dutxat, he desdejunat tranquil·lament mentre mirava les notícies i he netejat l'aseo. No feia sol especialment, el dia ha amanegut nuvolat, però m'he vestit amb pantalons pirata i camiseta de mànega curta: l'ànsia perquè es mantinga el bon temps dels últims dies m'espenta a vestir-me estiuenca. He anat al banc, he comprovat que al compte encara quedaven alguns diners i li he pagat a l'home del pis. A la seua fruiteria, que es troba enfront de casa, he comprat tomaques, encisam, peres i pebrera verda. Que ara que ve el bon temps, la fruita i la verdura també apetixen. Anar a la tenda de Paco és com trobar-se al poble: la gent es coneix, parlen en valencià i les dones xiuxiuegen i parlen de la resta. Serà, supose, perquè Benimaclet encara manté molt bé l'entramat de poble, del que era fa uns anys.

Després d'abocar a casa la compra, he decidit encaminar-me cap a la platja. No eren ni les deu del matí, i a classe vaig de vesprada. Normalment sempre sorgeix alguna cosa, però hui no tenia cap pla. Així que he posat les coses bàsiques a la renyonera, he comprat el periòdic i he anat la Malvarosa. Una vegada allí, descalça, m'he animat a córrer per la vora de la mar, banyant-me els peus constantment quan l'aigua pujava i es menjava l'arena. Com jo, altra gent ha decidit eixir hui a caminar o córrer per allà, així com alguns pescadors s'han apropat per veure si algun peix picava l'ham. Córrer banyant-me els peus, sentint la música que escoltava fa dos anys cada matí al trenet de La Vila a Benidorm (he recuperat l'mp3 d'aquells anys), m'ha fet sentir lliure i bé. Sobretot bé. Sense cap raó aparent: no té res d'especial córrer amb les xancletes baix d'un braç i el periòdic baix de l'altre. Les cames m'anaven soles, i potser m'he envalentonat massa: quan me n'he adonat ja veia Alboraia massa a prop. He parat, he sacrificat la primera pàgina del periòdic per a no embrutar-me els pantalons, i m'he assegut a mirar la mar, calmada, clara. En la immensitat de l'aigua, t'he imaginat a tu damunt d'un avió que volava cap ací. Estaves callat, amarrat al teu seient, seriós com quan et fan una foto. Em va fer tanta gràcia veure't amb por damunt d'aquell avió direcció Mallorca...

Valenbisi m'ha salvat d'haver de tornar a fer tot el trajecte a peu. Per l'avinguda dels Tarongers he corregut, com quan anem els dos en les nostres respectives bicicletes i fem carreres, i al principi vas més lent i em deixes que les cametes em vagen a mil per hora i que em faça il·lusions de guanyar-te, però al final sempre m'avances i em somrius mentrestant. He arribat a casa, m'he fet el dinar i he anat cap a classe amb la panxa plena. Quan he eixit he passat per la biblioteca a tornar un llibre (no em crec que l'haja tornat dins del termini) i m'has cridat per dir-me que vindries tard, que ja ens veuríem demà. Així que com que em venia de camí, he passat per Vivers, on estos dies hi ha la Fira del Llibre, i m'he passejat durant més d'hora i mitja de paradeta en paradeta, buscant no sé exactament què, i he carregat amb algun llibre. A mitjan passeig, Sènior i el Cor Brutal ens han sorprés amb un concert en acústic, mentre un seguit de xiquets de dos o tres anys ha ballat i ha bufat l'harmònica dins del cercle de gent que s'ha format al seu voltant. Cares conegudes i somriures delators de felicitat: és el que tenen els xiquets, que sempre ens fan somriure.

Tranquil·la i més contenta encara, he tornat cap a casa caminant. La veritat és que fa un temps perfecte. Ara he arribat i he trobat la meua companya a la seua habitació, també tranquil·la, també calmada, com la mar d'aquest matí. Aleshores tu m'has dit que sí, que et voré hui. La certesa de tindre't a prop en unes hores m'ha fet somriure encara més, i també reflexionar sobre els dies redons. Hui, se'ns dubte, n'és un, i no podia acabar-lo sense escriure.

Mosques al voltant del sol

A Iris i Josep

És migdia i pel carrer València comença a ser difícil caminar sense tocar el sol. Recorde quan de xicoteta jugava a anar d'ombra a ombra, d'una banda a l'altra del carrer amagant-me de la llum potent del matí. Hui fa calor, com en aquells dies, i això que encara estem entrant en abril. Ja no li trobe cap lògica al temps, o més bé ja no li la busque, perquè igual fan trenta graus que cau la calamarsa. Però el temps de hui li dóna una llum especial a Sella i em recorda a les vesprades d'estiu, quan tornàvem a casa a dinar corrent i en menys de dues hores ja estàvem de nou al carrer, morint de calor, però junts, camí a la Font Major o la piscina. Ahir per la vesprada, de camí a l'Alt (on les vistes són espectaculars a tota la contornà del poble) vam veure també junts com es ponia el sol. Vam divagar sobre la seua naturalesa i la seua beneïda perfecció, tot asseguts a un tronc enorme que, vam deduir al pujar-hi, estava corcat. El sol s'amagava, ràpidament al meu parer, i deixava una boirina al seu costat. Si t'hi fixaves molt, algú assegurava que podies encontrar mosques al seu voltant. "Que sí, que eixos puntets negres que veeu al voltant del sol quan el mireu fixament es diuen mosques". Siguen mosques o no, hi havia qui ni tan sols les veia. Com de complexa i curiosa n'és la natura, que ni tan sols divisem les mateixes coses amb els ulls.

Uns metres més amunt (perquè això serà amunt, dic jo, ja que per a mirar-hi hem de pujar el cap) romania quieta la lluna, indiferent al moviment de l'astre que la il·luminava, minvant. També vam debatre sobre la seua existència i em vaig adonar que hi ha moltíssims dubtes de física que em queden per resoldre. Entre un i les altres vam intentar trobar-li resposta a les nostres preguntes, sense massa èxit, cal dir. Per a nosaltres, però, ja n'hi ha suficient.

I caminant, caminant, vam arribar a una conclusió no massa innovadora: que el terme de Sella és preciós i que no tenim perdó d'estar tancats a casa cada vegada que hi venim. Que fa un temps perfecte per a fer caminades i que ens hauríem de dedicar a recórrer tots els racons. "Tu has anat ací?", "Tu has estat allà?". Tres amics amb esperit filosòfic i aventurer en eixe precís instant, que caminàvem amb un somriure a la cara, sense cap més motiu aparent que un passeig per la Penya de Sella. Al cap i a la fi, el simple fet de compartir espai i temps ja resulta especial darrerament, quan cadascú cada vegada fa més la seua i tornem poc a casa.

M'han vingut al cap de nou, amb tot això, les vesprades d'estiu. No sé si parlàvem de la lluna, però ja teníem una ànima imaginativa i curiosa. Féiem teatre al balcó de ta casa i ens creiem que érem actors de primera. I no ho érem, evidentment, però apreníem molt els uns dels altres. Entre altres coses, vam aprendre a riure de nosaltres mateixos. A comprendre'ns també. A posar-nos en la pell dels altres. Vam compartir nervis darrere del temblete, i vam riure junts damunt de l'escenari enmig d'una obra de teatre. I amb nosaltres, va riure també el públic, confós per veure els xiquets del poble interpretant homes i dones del segle passat. És el que té el sainet. O potser és el que té l'amistat a Sella: que fa riure i somriure a les vesprades d'estiu inacabables.

Que no se'ns acaben mai eixes vesprades, pregaria jo.

Els amics, quan plou

Hi ha dies en què plou. Dies en què el cel és gris i les paraules pesen, en què no saps on mirar ni on amagar-te. Les caminades per la ciutat és fan llargues i pesades, i les gotes d'aigua semblen anar més carregades que mai. Plou i et banyes, i els peus se't fan humits mentre camines. No tens ganes d'anar enlloc, i a casa no et trobes a gust ni silenciosa, com deleres. És just eixos dies que plou que voldries estar a un altre planeta, aïllada, sola. Però plou i la gent camina de pressa, i els cotxes t'esquitxen quan passen per damunt dels tolls, i els camals dels texans se't mullen fent-te sentir incòmoda.

Hi ha dies en què tot sembla gris, i és com si ploguera. Dies en què has de fer mil i una coses, en què t'has de convertir en maquineta i anar ràpidament d'una punta a l'altra de la ciutat. Has de fer entrevistes i les has de transcriure, i al final de la jornada hauràs d'haver enviat un article ben escrit, “que demà ha d'eixir això al periòdic, Laieta”. T'angoixes i et tanques en tu mateixa, i deleres de nou viure a un planeta aïllada i que els tolls desapareguen, i et cagues en tot, en especial en la dificultat de transcriure les entrevistes tu sola: que mira que n'és de pesat haver de donar-li al play i al pause cada dos per tres, xe.

Hi ha dies en què no cau ni una gota, i el cel és clar i el sol redó, però tu plous interiorment. Dies en què sense saber massa bé per què tens ganes de plorar, ara que s'hi escau, tan exactament. És precisament en eixos dies que algú et crida i et convida a unes cerveses, i farta de tot i de tots, i sense ganes, aventures que sí, que vols cerveses, i que ara aniràs. És aleshores que arribes al bar de les cerveses i unes cares conegudes et somriuen i et diuen com de guapa estàs. Et miren amb els ulls brillants i t'abracen fort, perquè t'han llegit a la mirada que per dins, plous. I te n'adones, en eixos dies, que tant et fan els tolls, les entrevistes, les caminates i els camals mullats; que què més dona que ploga o neve, que tingues els peus humits o secs; que hi ha unes personetes, petitetes dins aquesta immensa humanitat, que t'estimen i s'encarregaran de fer que la pluja, caiga com caiga i on caiga, et resulte agradable.

Hi ha dies en què això són els amics.

Cadascun dels meus mesos, o dels teus

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar. I de novembres tristos i grisos no n'ha hagut cap, i em pregunte fins quan durarà el febrer dubtós que darrerament em preocupa i si sempre existirà aquest maig de floretes i sol que em proporciones. I mentre delere poder passar també algun agost amb tu, me n'adone que una altra vegada m'està costant adormir-me, cosa que no m'havia passat mai i que darrerament em preocupa. Perquè potser només és mitja hora, però per a mi és eterna, és com un desembre gelat que mai acaba, com un abril plujós i solitari, com un setembre trist i sense canvis. És molest. Per a mi i per a tu, que sense anar més lluny hui n'has patit les conseqüències. I que en sóc, jo, d'egoista, que em desperte mitja horeta per la nit i ja dic que patisc insomni. Però aquest pensament no em deixa descansar. Perquè sí, teniu raó, és més psicològic que altra cosa. I hui encara em fa més ràbia, perquè jo no dorm, però a tu no t'escolte. Escolte els veïns de dalt, que no sé si per insomni o per nocturnitat, de nit fan molt de soroll. I em molesten, més que el teu soroll de nit, que fins i tot pot resultar agradable.

Perquè mai m'havien molestat els sorolls de nit, ni les xerrades a les biblioteques, ni el soroll del teclat dels ordinadors. Però hi ha dies en què tot molesta, i hui m'han molestat les xerrades, els teclats i les cadires, i m'he enfadat amb el món i he canviat de sala a la biblioteca tot esperant trobar una taula feta a la meua mesura, així com si buscara una manta per a l'octubre, quan encara no fa fred però ja no fa calor, quan et tapes i estàs calenteta però et despertes suant a mitja nit. Doncs igual que això, he trobat una taula que al principi m'ha agradat però que en deu minuts he abandonat perquè el soroll del canvi de fulla de l'estudiant que seia enfront em molestava fortament. Perquè tindre l'oïda massa fina pot ser malaltís. I jo, hi ha dies en què no sent res, però hi ha dies en què ho sent tot i tot em molesta. I ara, mentre escric, em molesta el soroll del teclat, i pense en les nits d'agost que comencen a ser fredes i també teclege perquè al carrer ja no s'està tan a gust en tirants, i jo vull anar en tirants perquè és estiu. I com que no vull posar-me mànega llarga, no isc de nit. O isc en tirants, cabuda de mi, i acabe deixant caure sobre el meu tronc una dessuadora d'algun amic calorós que ha portat roba de sobra i que, com que és d'home, em tapa també els texans curts de duc tots els junys, juliols i agosts. Si em vegeres tu algun d'eixos principis de juny quan encara coincidim, em diries “sexi” i em diries “aaaaeeeeei”, eixe crit vocàlic que encara no he aconseguit desxifrar i que saps que em fa riure, mentre em tocaries la part de dalt de la cama, just uns decímetres més avall d'això que tu acostumes a anomenar “pantorrilla” però que la resta de mortals coneixen amb altre nom que jo, mortal també, desconec.

Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar, i delere -i confie en que serà així- que en passen molts més. I pense també, una altra vegada, que m'agradaria compartir algun agost amb tu, per això que dius que a les nits et fugiria i preferiria sentir el soroll dels veïns de dalt que sentir-te a tu i notar la teua proximitat. I pels octubres com aquell en què ens vam descobrir al pèssim jardí de la Facultat de Filologia, farem un brindis cada novembre que hi passem entretenint-nos mútuament.

Com de casa. Isabel-Clara Simó

Girar la pàgina de la portada i veure la imatge somrient d'Isabel-Clara Simó, la filòloga i escriptora alcoiana, comença a resultar-me ja familiar. Sempre ella, de vegades a color i altres en blanc i negre, amb els seus cabells rossos un tant desgrenyats i unes quantes arrugues a la cara, ens saluda feliçment abans de començar a llegir qualsevol dels seus llibres.

L'últim d'ella em va arribar fa tan sols quatre dies, l'11 de gener, quan vaig complir vint anys. Els companys de Periodisme (a qui ja no gose anomenar companys, sinó amics), que ja em coneixen bé i saben que m'agrada llegir,em van regalar Amor meva. Ara, diuen, no és moment de començar cap llibre, per això de que és època d'exàmens i s'han de llegir coses de classe. Jo, potser perquè no en tinc massa d'exàmens, potser perquè m'agrada massa llegir, no hi faig cas.

Portava en dansa un llibre des de fa uns mesos. Aigua bruta, de Pau Vidal, que va vindre des de la Catalunya Nord aquest estiu de mans d'un amic, qui, si no recorde malament, el va comprar després de conéixer l'autor. Novel·la negra que em va sorprendre amb una curiosa enganxina al revers de la portada i que, cal dir-ho, m'ha tingut unes setmanes pendent de la història. M'ha agradat i m'ha capficat. Amb el tema de la filologia i la investigació sobre la llengua catalana com a argument principal, el protagonista, que es dedica a anar poble per poble a sentir el parlar de la gent, acaba descobrint irregularitats en una empresa de distribució d'aigua que ha provocat la mort d'algunes persones. No té res especialment destacable, però és un bon llibre: ben escrit, amb una història continua i que enganxa i amb un bon final (previsible, d'altra banda).

Encara no havia acabat Aigua bruta quan vaig rebre Amor meva. N'havia sentit parlar del llibre, i fins i tot una companya havia escrit sobre ell a un blog que tenim en comú. Estava, per tant, delerosa per començar-lo. Per a fer-ho, però, primer m'havia d'acabar l'altre: així, els darrers dies l'he llegit amb una pressa no recomanable, amb una angoixa que no em deixava assaborir les paraules. L'altra nit em vaig sorprendre saltant-me línies i lletres per tal d'acabar abans cada paràgraf, mentre ataüllava des de la meua posició quasi hortizontal i amb els ulls pràcticament clucs pel cansanci el nou llibre a l'estanteria. No m'agrada deixar-me coses per llegir, però trobe bonica eixa sensació de voler engolir les paraules com més ràpid possible amb ànsia per poder encetar una nova història. De fet, quan un llibre tardem massa en llegir-lo acabem per avorrir-lo.

Necessite històries noves, personatges vius, dones que m'identifiquen. Aquestes dones sempre les trobe a Isabel-Clara Simó, qui descriu figures amb qui sempre pots trobar quelcom en comú. Després de Raquel, Júlia, Dora diu que no o el mateix recull d'històries sobre el gènere femení titulat Dones, necessite sorprendre'm de nou i passar bons moments de lectura amb l'alcoiana a qui comence a valorar molt i a qui, per apoderar-se de gran part de les meues estanteries, puc considerar ja com de casa.

Em sent agradable, feliç

Fa un temps estrany, però agradable. Fa un vent gelat, i les calces accentuen l'efecte, però el sol pica calent. Passe de pressa sota l'ombra dels arbres per poder sentir la calentor del sol, i camine lentament quan cap objecte fa paret i puc gaudir totalment de la llum intensa. Agradable és també la millor manera de definir el meu estat d'ànim: estic/em sent agradable. No és usual utilitzar aquesta expressió, però és la que millor em ve ara mateix. Ens hem acomiadat i la dolçor del teu darrer somriure ha contribuït a assentar la felicitat interior que m'havien deixat les teues paraules. No sé si a la cara tinc cap somriure (crec que sí), però per dins em sent molt contenta. A la Universitat ja no hi rau ningú. Els divendres són solitaris, silenciosos, irreconeixibles en comparació amb la resta de dies de la setmana. Però m'agraden. Cada vegada m'agrada més el silenci; la tranquil·litat que l'acompanya em fa sentir bé. Pense en aquell divendres no massa llunyà que anava camí de casa per carrers propers als d'ara amb una sensació de pau total, i concloc que últimament sóc molt feliç. Hui no vaig a casa, la proximitat dels exàmens m'obligarà a estar-me a la biblioteca fins les nou de la nit. Però no m'importa: ja diràs tu, és la meua feina! A més, algun dels meus companys, que amb el temps s'han convertit en amics incondicionals, vindrà a fer-me companyia, n'estic segura. Tot i la llarga nit que hem passat tots junts, hui ens toca complir. Així que, mentre camine direcció a la biblioteca, gaudisc del sol i reflexione, m'entren ganes d'escriure.

La felicitat m'inspira.

Que tingues sort

Vas anar apareixent a poc a poc. Recorde les primeres converses, sense massa contingut, a la porta del conservatori. Aleshores no sabia res de tu, però em vas causar bona impressió: simpàtic, complit i bromista, sempre amb el somriure a punt. D’aquells mots insignificants que creuàvem setmana rere setmana en vam fer quelcom indispensable en la nostra breu relació: quan abaixaves les escaletes i jo esperava asseguda a que es fera l’hora de classe era obligat saludar-nos, amb dos paraules inútils i tres o quatre preguntes típiques (com estàs?què tens ara?com van les classes?). Poc a poc les salutacions van derivar en converses, en les quals vam descobrir que potser no érem tan diferents com pensàvem. Que si aniràs a la mani de València, que si baixaràs la nit de San Joan, que on farem el sopar del conservatori o on hi ha concertet aquest dissabte. Després arribaren les mirades còmplices a través de l’espill de l’aula d’orquestra o travessant mil i un caps quan assajàvem la vesprada abans del concert a l’Ajuntament (no podies tocar el flautí, xe!), i entre mirades, algun que altre ball a la pista del Winston, testic d’invasions d’espai vital. Crec que ja aleshores em vas demostrar que eres especial, i ho he pogut constatar els següents anys que hem compartit amb més intensitat. Sort que ens vam trobar aquella nit a la Cala de Finestrat, eh? Si no fóra per coincidències així, no hauries arribat a tocar en Gatxull i no hauries descobert tan a fons un poble amb tant d’encant com Sella, ni tampoc la seua gent, a qui sé que estimes i de qui saps que t’estimem. De les hores d’assaig a l’Acadèmia han sorgit moltes i bones amistats, i de les amistats moltes i bones hores de converses, concerts, petorreres, carreteres, politiqueos, moros i cristians, col•lectius artístics i Sabateres. Les amistats més intenses et van portar a perdre el camí que et duria a la Llotja de València, però crec recordar que la solució et va ser ben grata. Anit tampoc la vam arribar a vore, la Llotja. I bé, entre carrer de la Pau, Parterre, Glorieta...somrius i et bese a la dreta en el Cap i Casal, on t’esperem també enguany amb els braços oberts. Qui anava a dir-me aquelles vesprades de conservatori que acabaria coneixent-te tan a fons i descobrint la personeta tan genial que portes dins!

Demà te’n vas, lluntet, a encetar una experiència que, ja t’ho he dit, et resultarà inoblidable i genial, tots estem segurs. Aprofita per conéixer aquesta illa del nord amb deteniment i per aprendre molt d’anglés, però també per a perdre els papers de tant en tant i passar-ho genial. Ja saps que de l’Orgasmus també en formen part la festa i la diversió. Et desitge molta sort per a aquests mesos que estaràs fora i et done un consell: sigues tu (ni fada ni princesa, tu). Allà on vas fas amics, i no serà diferent per terres angleses. Saps que ací et trobarem a faltar i esperarem la teua tornada perquè ens contes mil i una banalitats de la vida a Southampton. Bona sort i bon viatge, nen!

Imatges del Camí

Camiseta del Camí

Arribada a la Praça do Obradoiro, Santiago de Compostel·la


Unides

Un riu prop d'Arzúa

Migdiada

Amb una de les tantes vaques, companyes incondicionals durant tot el Camí

Pujada a l'eixida de Portomarín

Esmorzant

Creu de Portomarín

Camiño de Santiago

Quan vam triar el Camí de Santiago per a aquestes vacances, no sabíem on ens endinsàvem. Igual que vam dir Galícia podíem haver dit Granada, Madrid o Eivissa. Però la idea de fer el Camí sempre ens havia rondat pel cap, i amb l’excusa que enguany era xacobeo, la proposta va tirar endavant. No sabíem, aleshores, què era el que ens esperava a l’altra punta de la península. Nosaltres cinc, ignorants, innocents i noves en aquestes qüestions, vam pensar que caminar dos dies de Sella al refugi del Barranc de l’Arc ens serviria d’entrenament suficient per arribar-hi a Santiago sense problemes. Alguna, valenta, fins i tot va estrenar les sabatilles al Camí.

Doncs allà anàvem i allà vam arribar, després d’hores d’aeroports, avions i autobusos. Sarria era el nostre poble d’eixida. D’allà a Santiago ens separaven 115 quilòmetres, que, encara no ho sabíem, es farien més durs del que esperàvem. Repassant els apunts que la primera nit vaig prendre a la llibreteta cortesia de Glòria, me’n recorde que aquell dia vam vore peregrins que ja portaven més temps i tenien els peus desfets, fins al punt que no podien caminar. Aquella estampa ens va provocar un riure impressionant; no sabíem que poc més de 24 hores després nosaltres estaríem igual (o pitjor). I des d’allà, un dia després, vam iniciar realment el Camí. Sarria, Portomarín, Eirexe, Melide, Arzúa i Pedrouzo van ser els pobles on vam fer nit durant la setmana. Cada etapa era un món i una aventura: quan ens alçàvem del llit (o del terra, depén) i desdejunàvem les magdalenes que portàvem a la motxilla des de feia 2 dies, no sabíem com acabaríem al final de dia. Controlàvem, això sí, els quilòmetres que faríem: 20, 17, 23, etc. Féiem també mil i una indagacions del que ens esperaria al proper poble, i descobríem més tard que mai encertàvem, i que a cada lloc ens esperava una cosa ben distinta que a l’anterior que mai deixava de sorprendre’ns. Vam dormir des de a cases, hostals i albergs, fins a poliesportius, sales multiusos o un simple prat d’herba verda i tova. Els paisatges que envoltaven els camins eren preciosos, així com també ho era la convivència amb la resta de peregrins, amb qui hi havia un molt bon rotllo i solidaritat.

Aquesta setmana juntes, vivint moments durs i obervant-nos en situacions extremes ens han servit, sens dubte, per a conéixer-nos millor. El Camí és dur, i més per a inexpertes com nosaltres, i hi ha moments molt crítics i durs en què fins i tot una pensa en deixar-ho estar i anar en autobús a veure la catedral. Però sense cap mena de dubte, els bons moments superen els dolents. Crec que mai en la vida havia rist tant; ha sigut, el riure, un element que ha caracteritzat aquest viatge. Sempre havia algú amb les paraules necessàries per fer-nos riure, encara que fóra riure’ns de nosaltres mateixes, de la nostra situació. Eixe riure fluix que ens apareixia sempre al final de les etapes quan ja no podíem més...recordeu? I dels riures també hem passat a les llàgrimes: llàgrimes d’alegria, de cansament, de patiment i d’emoció.

Si haguera de triar un moment del viatge, segurament seria l’arribada a la catedral de Santiago de Compostela. L’última etapa es va fer dura i llarga; 18 quilòmetres després d’una matinada a les 4 del matí, una eixida nocturna i poques però intenses costeres amunt i avall van fer més desitjable que mai l’arribada al nostre destí, aquella Praça do Obradoiro on les gaites sonen a glòria i victòria, a superació i alegria, i on les llàgrimes no van tindre la suficient força d’esperar-se per arribar-hi: 100 metres abans de vore la catedral de cara, les cinc ens vam fondre en un abraç col•lectiu banyat de llàgrimes que era delator del cansament, l’esforç, l’alegria i l’amistat que hem aconseguit reforçar durant aquests dies. “Que ho hem aconseguit xiquetes, que ho hem aconseguit!”, era l’únic que podíem dir.

Records d'un any a València

Per última vegada obric la porta del pis. Avinguda Alfahuir número 22 porta 20. Al fons del corredor, l’habitació sembla una altra: buida, blanca i sense decoració, fins i tot fa eco quan parle dins d’ella. Revise la resta de la casa, que roman pràcticament igual que sempre, i agafe els últims afers que em queden per allà. Ara sí, tanque la porta i li dic “adéu” al pis i al primer any d’universitat. La veritat és que no sent pena per l’habitatge, tot i els moments i secrets que hi guarda. Potser el fet de canviar varies vegades de casa últimament m'ha fet immune a aquestes situacions.
Més que pena, però, el que em provoca recordar el primer any a la uni que ara deixe enrere és enyorança. Recorde perfectament quan vaig arribar, maldestre, vergonyosa i nerviosíssima. Recorde les primeres amistats, els primers contactes, i la companya incondicional que des del primer moment m’ha acompanyat en aquest viatge per la carrera de Periodisme. Em ve al cap, també, la curiositat que sentia al principi per tot. Els professors, les assignatures, el voluntariat lingüístic i la conseqüent integració en el BEA, que tants bons moments i també maldecaps m’ha comportat, però que per res canvie. Recorde el descobriment de la ciutat, les primeres vesprades per Benimaclet, les primeres nits de festa (que foren, sens dubte, les més intenses) i la poca destresa a la cuina, defecte que amb el temps he anat curant (tot i que no massa).
I entre record i record, entre anècdota i anècdota, me n’adone que l’any ha passat volant. De periodisme, n’he aprés bastant. De convivència, més encara. He aprés moltíssim del funcionament de la Universitat, així com també he format part activa d’aquesta. He memoritzat carrers, parcs i barris, places i bars. He descobert el Glop i l’Standby, i, per descomptat, el memorable Planeta Azul. Però si hagués de triar la millor de totes les coses bones que m’emporte d’aquest primer any a València, seria sens dubte l’amistat que he fet per tot arreu. L’altre dia em deia algú que el món està ple d’imbècils; doncs sí, n’hi ha, d’imbècils, però sens dubte també hi ha gent fabulosa amb qui paga la pena compartir aquest espai-temps que els humans solem anomenar vida.

Carta de records i recordatoris

S’acaben les classes i cessa la meua vida a València durant uns mesos. Tinc ganes de tornar, però la veritat és que ha sigut un any fantàstic i em fa llàstima haver de deixar els companys per un temps; els últims dies al seu costat m’han acabat de confirmar que són gent molt gran. Bé, així ens retrobarem amb més gana. A més, l’any que ve tu i jo ja no estarem porta amb porta; tot i això, alguna cosa em diu que no ens separarem.
Toca fer de nou les maletes i tornar a casa. Quina bogeria haver de recollir i traslladar tot el que hi ha a aquest pis! Mai m’havia adonat de totes les coses que m’havia emportat cap a València. Així que per a poder arreplegar-ho tot, decidisc organitzar-me. Comence per la tauleta de nit. Obric el calaix de dalt i vaig agafant tota la roba interior que trobe allí, entre la qual hi ha algun que altre mitjó foradat que se’n va al fem o algunes bragues que feia exactament deu mesos que no veia. Quan crec que el calaix ja està buit, note al fons un tacte distint al de la tela; sembla un paper. L’agafe, i em sorprenc. Descobrisc la carta que em vas escriure fa uns mesos i que instintivament vaig dipositar allí dins per tindre-la sempre a prop. Recorde, aleshores, que no tot ha sigut sempre tan dolç durant la nostra estància a la ciutat, i rememore alguns dels mals moments. Que estaríem sempre juntes, deies, que passara el que passara ens teníem l’una a l’altra, i això era el més important. També que tenies por que ens distanciàrem tot i dormir porta amb porta, però que, per experiència, suposaves que això no passaria. M’animaves a seguir endavant, a comptar amb tu, a passar dels mals rollos. Recorde també les llàgrimes que vam creuar el dia abans de l’escrit, fruit de l’angoixa que ens produïa estar lluny de casa i sentir-nos encara un poc marejades amb tant de canvi. Però què vols que et diga? Saps que la nostra vida és un canvi constant; sempre ho ha sigut. I al final, ens hem acostumat. O podries tu viure ara amb un seguit de successos monòtons i rutinaris? Segur que no, trobaries a faltar les sorpreses.
Recorde, a més, el moment en què vaig descobrir aquella carta. No sé bé si era de nit o de dia, però tu no estaves a casa i jo acabava d’arribar. Quina sorpresa llegir eixes paraules en un moment com aquell! Sempre m’han calmat les teues paraules. I ara, la retrobada de la carta, arriba en un moment en què potser algú m’havia de recordar totes eixes coses. Com aquell dia, em tornen a caure les llàgrimes.
Reflexione sobre l’any i sobre la nostra relació, i descobrisc que potser hem estat massa lluny tot i tenir-nos tan a prop. L’any que ve, pense, com que no et tindré tan propera, promet buscar-te més i ser més teua. I pensant, em ve al cap un moment de fa un any, a final de curs, mentre reflexionàvem juntes a un bar i prometíem que tot aniria bé, que el curs de la vida no havia sigut fàcil i no ho seria (ja ho sabíem), però que ens mantindríem juntes, encara que fóra mentalment. Doncs ja ho saps, et recorde aquesta promesa. Tin-la present. T’estime.

1984, la novel·la de l'autoritarisme

Hi ha llibres i llibres. Llibres llargs, curts, intensos. Llibres alegres, fantasiosos, realistes. 1984 és un llibre al qual no li podria atribuir un únic adjectiu. Abans que res és un gran llibre, com ho és el seu autor, George Orwell. Després, és un llibre amb un valor personal afegit. I per últim, és un llibre diferent a tots els llibres que havia llegit fins ara.

1984 va arribar a les meues mans aquest febrer. En ple període d’exàmens em vaig apropar a l’institut per visitar tot allò de l’any passat que he deixat enrere. Entre moltes altres coses, allí em vaig trobar amb els professors que m’han format com a alumna però també com a persona, i amb els quals he aprés més lliçons de la vida que matèria. La veritat és que la connexió de la classe amb el professorat era atípica, però molt agradable. Doncs bé, una d’aquests professors que han marcat en la meua vida és Lola. Lola va ser la nostra tutora el primer any d’institut, quan anàvem més perduts que res, i professora d’Història quasi tots els cursos. A banda, Lola és una persona especial, única, molt seua, però amb qui sempre he tingut certa complicitat. Per a res esperava que aquesta complicitat poguera traduir-se, 4 anys després de conéixer-la, en dos llibres d’un conegut escriptor i periodista: Geroge Orwell, Homenatge a Catalunya i 1984.

No sabia quan els podria començar, a la universitat hi ha moltes coses per llegir i sembla que mai hi ha temps per a lectures complementàries. Però jo sempre el trobe: la veritat és que no puc anar mai sense un llibre en dansa. Fa un mes em vaig decidir a encetar aquesta nova lectura, i em vaig endinsar en l’aventura que ha significat llegir-la. 1984 és la novel•la de la Guerra Freda, de l’autoritarisme, de la falta de llibertat. Reflexa, d’una manera molt peculiar i en gran part imaginària, la societat dels règims dictatorials, on els individus perden totalment l’identitat personal i es rigen, sense dubtar-ho, per les normes que instaura el poder; si no ho fan, el Gran Germà, que tot ho vigila, els farà pagar el seu càstig. Fins i tot amb els sentiments més arrelats pot acabar el Gran Germà.

Quan vaig girar l’última pàgina em va quedar un regust amarg. Últimament em passa amb tots els llibres: esperava un altre final i el que hi havia em va deixar perplexa (segurament de com n’és, de real, i de lo dur que és acceptar que puguen succeir aquestes coses). Vaig decidir que després d’aquest no en llegiria cap altre fins l’estiu, però evidentment no ha pogut ser. Eixa mateixa nit vaig acabar El rayo que no cesa, de Miguel Hernández, i uns dies després arribava a les meues mans una altra novel•la, Els lluitadors, amb qui ara compartisc els dies.

Hi ha llibres i llibres. Llibres que fan tard, llibres amb un fort significat, llibres còmics i llibres sincers. De tots aquest, els que arriben per Sant Jordi sempre són especials.

La València anònima i turística

Com dos cossos moribunds ens movem per la ciutat en busca de no sabem què. Es presenta un matí tranquil, de diumenge, i amb el cel descobert. El café, amarg; les paraules, curtes. Caminant cap al que per a mi és “avall” i per a la resta del món és “el sud”, observem coses tan insignificants com els rètols de les tendes i deliberem sobre aspectes tan poc transcendentals com l’origen del nom de les parades del tramvia. Nosaltres i les nostres lletres: no les podem deixar de banda mai. En la llunyania guaitem les Torres de Serrans, l’antiga entrada a la capital. Si creuem el pont ens presentarem enfront d’elles de seguida, i si pugem les escales podem observar València com ho fan els ocells i com ho feien els guardians de la ciutat. Seguim, i arribem a la Plaça de Manises, des d’on escoltem el soroll de la dolçaina i el tabalet que ens recorda que hui és 25 d’abril, alhora que ens rememora que aquest és el motiu principal de la ressaca que tenim: la commemoració de la batalla d’Almansa. Per aquell parquet amagat arribem a la plaça de la Verge, on les ballaores dansen, els músics toquen i la gent s’aglomera per tot arreu. Uns metres més endavant podem gaudir d’una altra part de la nostra cultura (sí, per molt que no ens agrade): la missa a la catedral. L’escoltem, perquè tot i que no hi creguem, és interessant. Després, pel carreró estret que fita amb la catedral, arribem a l’altra plaça, la de la Reina, on l’aglomeració de gent és encara major i angoixosa. Carrer de la Pau, Palau del Marqués de Dos Aigües, passos sense rumb, Parterre. Descans, silenci, més deliberacions i carrer Colón. Ajuntament, més aglomeracions, semàfors; Plaça de Bous i Estació del Nord. Plaça de Sant Agustí, Muvim i el Parc de la Cultura que no arriba.

Me n’adone que ja controle la ciutat. Puc deambular per ella sense rumb i finalment trobar-me, després de perdre’m a propòsit. M’agrada València i m’agrada eixa sensació de saber on estàs però poder sentir-te perdut i desconegut. I en dies com hui, m’agrada l’anonimat de les ciutats. Que semblem dos hippies estrangers tirats pel carrer? Potser. Fins i tot potser ho som en eixos moments. I a mi m’agrada poder ser qualsevol cosa sense que m’importe ni a mi ni a ningú. Demà, si vols, seré formal. Ningú a la gran ciutat no recordarà el meu avui.

La nostra senda del temps

La senda del temps. Complicada senda que se’ns emporta i ens torna, que ens du d’un lloc a un altre, que ens guia pel curs de la vida. Hi ha qui diu que des que naixem tenim el futur escrit, és a dir, la senda del temps fixada. Jo no crec que siga així, el curs de la pròpia vida el marquem nosaltres. Però d’una manera o una altra hi ha coses que moltes vegades sí que queden determinades des que naixem o, si més no, durant els anys de creixement de la nostra vida. I és tot allò que ens atrevim a etiquetar com a nostre: el nostre poble, la nostra gent, el nostre amor, la nostra llengua, la nostra casa, la nostra família, els nostres moments, etc. No sempre és així, hi ha qui no sabria determinar de quin poble és, si té una llengua seua o una gent que sempre puga denominar com a pròpia. Però molts tenim un poble i una casa on tornar, on hi ha un família que ens espera, i la nostra gent que delera passar molts més dels nostres moments. Tornar a tot allò nostre sempre sol resultar grat, excepte quan ens adonem que les coses ja no són com eren abans o que, al contrari, no han canviat al mateix ritme que nosaltres. Aleshores és quan ens hem de preguntar si tal vegada el nostre lloc ha canviat i ja no és el de sempre. Pel contrari, pot ser que quan tornem ho trobem tot al seu lloc, com a nosaltres ens agrada, i estiguem ben contents de la retrobada. Prompte buscarem tot allò que ens recorda els millors moments del passat, la gent amb qui sempre havíem estat bé, els llocs que guarden els nostres secrets. En aquest cas, quan arribe l’hora de la retornada ens entristirem.

De tots els moments de la vida, el del comiat de tot allò nostre és un dels més durs. I sempre hi ha cançons que li posen banda sonora als moments durs de la vida.

El poder de les lletres ben escrites

"Ara s'assenyalava el pit amb la mà amb el ritme ràpid amb què picotja l'arbre un pica-soques"; mentre llegia aquest fragment de Dones, d'Isabel-Clara Simó, m'han entrat unes ganes abismals de senyalar-me, d'imitar el gest que s'explica, i instantàniament m'ha vingut al cap un company de lectures que un dia em va sorprendre a la biblioteca. Llegíem en absolut silenci quan, de repent, el vaig veure moure els braços àmpliament, dibuixant una espècie de gran cercle amb ells. "Què fas?", vaig preguntar. "El que diu el llibre. És que tu mai tractes de simular els gestos que s'expliquen als llibres? Ací diu que el protagonista ho abastava tot amb les mans; això feia". En aquell moment, el meu company em va deixar perplexa: doncs no, mai m'havia passat allò. Hui recorde amb un lleu somriure que tenia raó, i reflexione sobre el poder de les lletres ben escrites.

Tindre pena

És un d’eixos dies en què les llàgrimes s’escapen dels ulls i la gola es plena de nusos. Cada petit problema es fa un món i no puc veure més enllà del que la ment frustrada em deixa albirar. Trista, camine lentament perquè vull que passe el temps com més ràpid possible mentre faig el mínim de coses que puga. Calcule cada minut i cada segon, enquadrant-los dins del temps imaginari del que disponc. Duc tretze hores pel carrer i no vull tornar a casa.

És un d’eixos dies en què trobe la teua mirada i plore a gust mentre sent que m’entens. Un de tants en què m’has vist i has endevinat que estava malament sense dir-me res. Ens entenem sense paraules: que sort tenim. I jo estudiant per a aprendre a comunicar-me...

Que complicat i injust és tot. Gràcies

La pluja des de la ciutat

Per no canviar la temàtica del blog, continuaré amb la trilogia o potser sèrie sobre la pluja. Hui ha tornat a ploure, i ha sigut distint d’aquell dia trist i solitari en què plovia, i distint d’aquell dia en què la companyia em va fer la pluja amena. Ha sigut distint abans que res perquè hui he vist ploure des d’un altre lloc del planeta, encara que no molt llunyà si ens atenem a la grandària d’aquest: València, la meua nova residència. Tot i que propera, València és ben diferent de Sella: té tot allò bo que el poble no té, i tot allò dolent que al poble no es troba. Ací les distàncies són molt més llargues, un lloc “pròxim a casa” està, com a mínim, com si anara i tornara tres vegades de ma casa a la plaça de Sella. Per consegüent, la pluja és més molesta. Però sembla que aquests dies la sort m’acompanya, i a banda de proporcionar-me uns companys simpàtics, unes bones amistats, unes classes que m’agraden, moltes hores de riures, una convivència immillorable i unes vesprades ben entretingudes, s’ha assegurat que l’aigua del cel caiguera pels carrers del València precisament quan jo estava a classe veient la pel·lícula “En busca del foc” (que per altra banda, cal apuntar, ha servit de banda sonora pels forts trons) i quan he arribat a casa i he tastat les pilotes de la mare d’Alba (boníssimes), però ni una gota mentre corria pel carrer.


Tot i que rebaixa l’ànim, molt grata la pluja de hui, encara que espere que se’n vaja prompte.


P.D.: gràcies per la inspiració companyes, sou úniques. Promet que un dels pròxims posts vos el dedique a vosaltres, perquè vos l’heu guanyat!

18 anys després del primer encontre

Hui torna a ploure, però la pluja de hui ha sigut més amena, més càlida, menys melangiosa. I és que la vostra companyia ho cura tot, per molt que ens coste reconéixer-ho de vegades. Encara recorde aquells anys de la infància en què anàvem les tres juntes a classe. Conforme m’alçava i em preparava, anava a ca t’auela, on de vegades fins i tot em prenia la llet, i si no t’esperava a tu mentre la prenies. Llet i un gotet d’aigua de vegades. Després baixàvem juntes a l’escola, de vegades pel bancalet. Allí ens trobàvem amb la tercera, i entre rialles entràvem a classe. Si sóc sincera, no recorde massa bé aquells anys, érem molt xicotetes, però si que recorde que eixíem al pati, anàvem als columpios, i esperàvem mentre ens menjàvem l’entrepà a sentir el “pa dentro” de Pilar acompanyat per les tres palmadetes. Després van arribar els anys en què jo ja no anava a la mateixa escola, però cada dissabte ens trobàvem les tres, sempre amb un bon pla. Ho recorde perfectament: les tres amb el xandall per anar pel riu i els bancals a fer llargues passejades amb inspeccions incloses, les tres amb els pantalons de pana que tan de moda estaven en aquell moment per passejar-nos per la plaça ben contentes mentre lluïa el sol, les tres a casa d’alguna veient alguna pel·lícula, etc. I sempre, sempre, moltes rialles. També recorde el dia que em vaig revolucionar contra vosaltres perquè em volíeu establir un horari d’amistat: no podia ser que anara amb vosaltres i amb un altre amic a la vegada, cadascú tindria el seu moment. Que bo, ara ho pense i no puc evitar somriure. Com n’érem de xiquetes i d’innocents!




I ara, passats uns quants anys, deixant enrere la innocència i les xiquillades, les tres volem, totes a l’hora, però cadascú pel seu camí. I casualment, aquest camí ens ha portat a les tres al mateix destí, a la mateixa ciutat. M’agrada pensar que enguany tornarem a coincidir per les vesprades entre setmana com fa més de deu anys, pensar que fins i tot a alguna la podré vore pels corredors de la facultat. És, en part, un gran consol saber que, per lluny que estiguem de casa, estarem les tres juntes. Que tremole València, xiquetes!
Vos estime.

(xe!mira que no tindre una foto les tres juntes...)