dilluns, 23 de maig del 2011
A Sella, el meu poble
dissabte, 21 de maig del 2011
Olors caviants a València
divendres, 20 de maig del 2011
Visió del moviment 15-M després de participar-hi
dijous, 5 de maig del 2011
Colp d'estat
Em deies que caminava d'una manera militar. Amb els braços totalment rectes i tesos, els dits estirats i junts, movent les articulacions de manera coordinada endavant i endarrere com si d'una marxa militar es tractara. Te'n reies. Ho sabies, que no m'agradaven els militars i que la comparació em semblava odiosa. M'imitaves, accelerant el teu pas progressivament fins que em deixaves enrere amb una expressió on es congregaven la ràbia i el somriure que sempre em produeixen les burles. Intimidada, rebaixava el ritme del meu caminar i intentava que els braços em fluïren d'una manera més natural. Però l'intent s'esvaïa prompte: instintivament tornava el posat militar del meu cos i la rapidesa dels meus passos. “Què portes peix?”. L'esforç era en va, i al final em rendia i intentava canviar de tema.
Em parlaves de les coses que ja sabia però potser mai ningú no m'havia explicat d'eixa manera. Tenies la teua particular visió del món. Molt particular, molt teua. Hi coincidíem de vegades, però sempre hi havia petites diferències que matissar. I amb tu, sempre m'agradava debatre-les. No ho veiem tot igual, no compartíem creences ni tampoc ideologies. No exactament, diria jo. Però ens enteníem. Per damunt de tot ens enteníem i intentàvem comprendre'ns. A mi, personalment, m'agradava intentar entrar en la teua ment i imaginar com es voria el món des d'allà dalt. Perquè sense cap mena de dubte, devia ser molt curiós. Tant com ho eres tu. Tu no comparties la meua mania de desordenar-me la vida; jo no compartia la teua mania de desordenar-te les hores.
Em deies que caminava d'una manera militar, però al remat el colp d'estat el vas donar tu. I jo vaig ser, en un principi, un d'aquells soldats que no se subleven, que no segueixen el cap. No sé massa bé quin va estar el règim establert, però sens dubte implicava el silenci i em tallava la llibertat d'expressió. Tu vas desaparéixer, i el meu posat militar mai ningú més l'ha identificat.
dijous, 21 d’abril del 2011
Eres
diumenge, 17 d’abril del 2011
De com manipular al informació: la manifestació d'ACPV
La primera cosa que he pensat quan he obert el diari és que moltes vegades parlem sense saber: feia molt de temps que no l'obria, i el format interior no em sonava gens. I mira que en parle i reparle d'eixe periòdic, i tot això sense mirar-lo. Malament. He girat la plana principal i m'he trobat el primer atac: “Eliseu Climent se equivoca”. El president d'Acció Cultural del País Valencià és atacat en diverses ocasions, anomenat, entre altres coses, “lobby catalanista que filtrea con posiciones más radicalizadas como las que presenta Solidaritat Catalana, que ya no cuenta con el 'bluf' Joan Laporta”. Més endavant, en una entrevista a un arquitecte, he trobat enaltiments diversos a la prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez. L'home es preguntava si algú creia que el barri del Cabanyal es pot regenerar sense fer-hi la prolongació. I bé, per a acabar amb les primeres seccions, he trobat la joia de la corona: una alusió a “El Miguelete”. Que què és això? El Micalet, senyors, el Micalet.
He seguit llegint, i he trobat el que buscava: “Carod Rovira lidera en Valencia la manifestación a favor de TV3”. Sens dubte, allò més important de la manifestació que ahir tingué lloc al Cap i Casal i a la qual acudiren -segons el meu pèssim criteri- unes 20.000 persones, era la presència de Carod Rovira, de la qual la gran majoria dels assistents ni ens en vam adonar. I darrere d'això, el segon tret més destacable, segons Las Provincias, l'absència d'Enric Morera. I per a acabar? “Centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger un buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay”.
El que no expliquen, però, és que Llach va haver de tocar damunt d'un camió perquè ni l'Ajuntament ni la Diputació de València li van voler donar un escenari. No expliquen tampoc que, més enllà de Carod Rovira, milers de valencians -així com ciutadans d'altres puntes del planeta- es van reunir ahir per a reclamar el seu dret a vore TV3, per a recordar que ja fa més de 300 anys els va agafar el mal d'Almansa, per a promoure la llengua pròpia en tots els àmbits, per a defensar al territori. No expliquen, ni mai no explicaran, que una gran part de la població valenciana se sent molesta amb els seus dirigents i considera les pràctiques que porten a terme pròpies d'un govern autoritari.
Poc més em queda que dir, de vegades, com bé va cantar Llach ahir damunt d'aquell camió -ben orgullós, sí-, val més fer silenci: “I no em sap cap greu dur la boca tancada. Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. La meua versió, demà a L'informatiu.
divendres, 15 d’abril del 2011
Vint-i-sis primaveres d'encontres pel valencià
Fa ja més d'un quart de segle que cada primavera mares, pares i xiquets omplen els carrers dels pobles valencians per a exigir l'ensenyament en la pròpia llengua. Des d'aquell 1985 en què els pobles de la Xara (La Marina) i Benifaió (La Ribera) van començar aquesta iniciativa, les Trobades d'Escoles en Valencià han esdevingut en un moviment clau i ample en favor del valencià a l'educació. Enguany, 26 anys després, l'acte es fa en commemoració a l'escriptor Enric Valor, del qual se celebra el centenari del seu naixement.
Les Trobades, que van nàixer de la iniciativa d'una funcionària del Gabinet d'Ús i Ensenyament, Carme Miquel, i la celebració d'una escola de Benifaió de poder fer la docència en valencià, són actualment un element primordial en el treball d'Escola Valenciana, entitat que des de fa molt anys s'encarrega d'organitzar l'acte. Gent de totes les edats omple un poble de cadascuna de les désset comarques en què se celebra. Aquesta festa lúdica i reivindicativa fa visible l'autoestima lingüística i reclama als responsables institucionals que facen del valencià la llengua pròpia i oficial d'ús normal.
Enguany, una cercavila que tingué lloc el 2 d'abril i a la qual acudiren al voltant de deu mil persones, encetava la nova ronda de Trobades, a les quals es preveu l'assistència d'unes 220.000 persones. Una pancarta amb el lema Sí al valencià, portada per alumnes de primària i secundària, obria l'acte. Seguidament, membres d'Escola Valenciana, diferents entitats públiques, partits polítics, i fins i tot grups de música en valencià mostraven el seu recolzament. Així doncs, s'iniciava un any més aquesta campanya en favor de la llengua a les escoles. Fent honor al poeta Vicent Andrés Estellés, qui digué que el valencià pot ser “la clau que obri tots els panys”, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, va afimar que aquest model “és la garantia del plurilingüisme, la porta de les llengües estrangeres i, per tant, de les oportunitats”.
Vint-i-sis anys després d'aquell primer encontre en què es va fer una gran paella, s'organitzaren els primers tallers i els xiquets tocaren la flauta damunt d'una tarima, les Trobades, que enguany ja es troben a la meitat del seu itinerari, continuen reunint milers i milers de valencians que reclamen el seu dret a estudiar en la llengua pròpia. Com bé afirmà Moreno, “qui vulga atacar el valencià ens tindrà sempre enfront, amb tota la nostra força”.
dilluns, 11 d’abril del 2011
Dies redons
dissabte, 9 d’abril del 2011
Mosques al voltant del sol

dijous, 31 de març del 2011
Organitzem una resposta per a salvar la televisió pública
divendres, 25 de març del 2011
Els amics, quan plou
Hi ha dies en què plou. Dies en què el cel és gris i les paraules pesen, en què no saps on mirar ni on amagar-te. Les caminades per la ciutat és fan llargues i pesades, i les gotes d'aigua semblen anar més carregades que mai. Plou i et banyes, i els peus se't fan humits mentre camines. No tens ganes d'anar enlloc, i a casa no et trobes a gust ni silenciosa, com deleres. És just eixos dies que plou que voldries estar a un altre planeta, aïllada, sola. Però plou i la gent camina de pressa, i els cotxes t'esquitxen quan passen per damunt dels tolls, i els camals dels texans se't mullen fent-te sentir incòmoda.
Hi ha dies en què tot sembla gris, i és com si ploguera. Dies en què has de fer mil i una coses, en què t'has de convertir en maquineta i anar ràpidament d'una punta a l'altra de la ciutat. Has de fer entrevistes i les has de transcriure, i al final de la jornada hauràs d'haver enviat un article ben escrit, “que demà ha d'eixir això al periòdic, Laieta”. T'angoixes i et tanques en tu mateixa, i deleres de nou viure a un planeta aïllada i que els tolls desapareguen, i et cagues en tot, en especial en la dificultat de transcriure les entrevistes tu sola: que mira que n'és de pesat haver de donar-li al play i al pause cada dos per tres, xe.
Hi ha dies en què no cau ni una gota, i el cel és clar i el sol redó, però tu plous interiorment. Dies en què sense saber massa bé per què tens ganes de plorar, ara que s'hi escau, tan exactament. És precisament en eixos dies que algú et crida i et convida a unes cerveses, i farta de tot i de tots, i sense ganes, aventures que sí, que vols cerveses, i que ara aniràs. És aleshores que arribes al bar de les cerveses i unes cares conegudes et somriuen i et diuen com de guapa estàs. Et miren amb els ulls brillants i t'abracen fort, perquè t'han llegit a la mirada que per dins, plous. I te n'adones, en eixos dies, que tant et fan els tolls, les entrevistes, les caminates i els camals mullats; que què més dona que ploga o neve, que tingues els peus humits o secs; que hi ha unes personetes, petitetes dins aquesta immensa humanitat, que t'estimen i s'encarregaran de fer que la pluja, caiga com caiga i on caiga, et resulte agradable.
Hi ha dies en què això són els amics.
dimecres, 9 de març del 2011
La pluja sense olor
dissabte, 26 de febrer del 2011
(In)Coherència
És quan calle que se m'entén millor que mai. És quan calle que dic la veritat, que no puc mentir, que els ulls, incandescents, em delaten. És el silenci, maleït còmplice teu, que m'evidencia. I les paraules, traïdores, encara no han aprés a mentir. Tampoc no ho han fet les galtes, que enrogeixen contínuament quan la raó vol enganyar els sentiments. Ni la temperatura corporal, que em fa perdre la noció dels graus i tremolar quan més calor fa.
És quan parle que no sé explicar-me. Els gestos, maldestres i arítmics, lluiten per fer-se entendre en un fallit intent de coherència que ni tan sols jo arribe a comprendre. La mirada, furtiva i ràpidament intensa, contradiu els mots que emanen de la meua boca. Boca que, d'altra banda, es mou lenta i temerosa i rau mossegada sota els llavis de tant en tant.
És quan plore que no hi ha ni mirada, ni paraula, ni gest que em calme. Cap element colpeix com cal els lacrimals, que vaguen al seu aire des de sempre. Els ulls, de difícil control, esdevenen una vegada més un joc de comprensió infalible, ara espesos per l'aigua que els recorre. El dibuix que naix del camí que fan les llàgrimes esclareix la rojor de la cara, fidel companya de la plorera.
Darrerament parle poc, calle massa i no plore gens.
divendres, 18 de febrer del 2011
L'apropament o l'enderrocament del mite

Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.
Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.
Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.
No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.
Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.
És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.
dilluns, 14 de febrer del 2011
Això, part dos.
[...]Hi havia una mena d'elegància en ella que m'obligava a mi a aprendre'n i a practicar-la, i que significava que alerta, alerta, la llibertat de la persona estimada és tan preciosa i cara com la teva mateixa llibertat, i el teu respecte a tu mateixa és el mateix que el teu respecte a l'altre, i que estimar vol dir caminar juntes, sense sotmetiments,[...]
Vam estar cinc dies seguits follant sense parar, estimant-nos fins a la bogeria, explorant-nos, xiuxiuejant els nostres noms, mirant-nos al fons dels ulls, fregant amb delicadesa les nostres zones íntimes, olorant-nos. I gaudint. Gaudint.
Però quan van passar els cinc dies, la Jacquie va dir, Pat, hem de ser pràctiques. Jo et vull a tu. I tu em vols a mi. A València no diuen t'estimo, sinó et vull.
dilluns, 7 de febrer del 2011
D'on sóc
Torne a l'estació després d'un temps. Ara ja no ho faig tan sovint, això d'agafar un autobús per a anar o tornar de casa. A més, ara ja no sé quan vaig i quan torne: em costa definir on es troba actualment el meu niu, si ací, allà o enlloc. L'estació és freda, com sempre. Ja pot fer el millor temps del món que a l'estació de Benidorm sempre el farà desagradable. Això, i més si estic tota sola, em posa en situació. No sé a qui punyetes se li va ocórrer fer-la en eixe raconet gelat.

Recorde els primers viatges, als quals sovint coincidia amb altres amics estudiants que anaven cap a València tots els diumenges. Abans era metòdic i rutinari: era estrany concebre un divendres o un diumenge sense una carretera o un autobús. Aquest, a més, era un punt d'encontre: companys d'institut, veïns de la comarca i amics ens trobàvem setmana sí, setmana també. Alguns tenien un horari marcat (sempre agafaven el de les 17h, el de les 18h o el de les 19h), jo era més d'anar variant (mai he suportat les rutines). Si agafava el de les quatre de la vesprada sabia que coincidiria amb Jaime Luis i el seu germà. Hui he pensat que potser els trobava, però un any després tal vegada també ells hagen canviat els seus hàbits.
Feia un mes que no tornava a Sella. Sella està com sempre, al mateix lloc i amb la mateixa gent. Però darrerament, quan hi vaig, la veig d'una manera distinta; segurament sóc jo qui ha canviat la visió. La meua ànsia de volar i conéixer món tal vegada m'ha tergiversat la manera de vore les coses, i també de concebre els llocs. Sempre l'he tinguda, aquesta ànsia, però potser és ara quan més la sacie.

He pujat a l'autobús i no he tingut la sensació de sempre. He mirat per la finestra com desapareixia la meua Marina abans d'entrar al túnel, sí, i he obert el llibre, com sempre. Però no he sentit que me n'anava de casa, sinó cap a casa; no que em dirigia a una València on estudiar i fer els deures per a l'endemà, sinó a una València on passar una vesprada de diumenge d'hivern entretinguda i acompanyada.
A la història del llibre que llegia la protagonista acaba d'agafar un tren direcció al Cap i Casal també. Llegir el títol del capítol següent, "València", m'ha inspirat una familiaritat que m'ha portat a escriure tot açò, entre els estribots de l'autobús que, això sí que no canvia, continuen posant-me de molt mala llet.
dimarts, 1 de febrer del 2011
Coimbra: saudade de ti
Coimbra, Portugal
Em trobe a Coimbra, Portugal, i per tant l'efecte d'aquesta expressió és major. El dia és gris i plujós (portugués), i els oïts se'ns omplen amb llegendes de la ciutat, històries que una valenciana de cabells foscos ens explica fil per randa. De vegades ens quedem sense paraules mentre passegem, però el silenci també és un bon company quan la -contradictòriament- tristor alegre que ens transmet Portugal ens permet comunicar-nos sense mots.
Doncs això, saudade de ti. Saudade de ti en un moment en què la ciutat queda als meus peus i el cel és gris. Saudade de ti quan recorde les últimes cançons i la darrera mirada en la llunyania. I alhora no saudade-te (que al portugués els pronoms van darrere, he aprés), perquè és ara quan et sent més proper que mai, i perquè aquesta nostàlgia estranya em serveix per a portar-te fins ací, tot i que no de cos present.
Aquest viatge, a banda de per a visitar a la valenciana de cabells foscos, em serveix també per a conéixer Coimbra i pensar en el meu futur curs. Vindre d'Erasmus és una possibilitat cada dia més real, i visitar-la m'ha ajudat a decidir-me. Perquè és una ciutat bonica, nostàlgica, dedicada totalment als estudiants, amb gent molt amable i acollidora -sorprenent l'hospitalitat i amabilitat dels portuguesos-, multicultural, i amb infinits llocs per a estudiar i per a desfasar. Tinc, cal dir-ho, un dubte -més bé molts- : ara mateix no sé quines són les meues necessitats de dies grisos, les meues ganes de desfase, la meua nostàlgia, el teu saudade. Però no puc saber quines seran les meues necessitats d'ací uns mesos i em queda poc temps per decidir.
Mentre delibere sobre tot això i camine pel campus (preciós, per cert) que podria acollir-me l'any vinent, em creue amb un jove amb capa i traje universitari que desprén un aroma que em recorda a l'africà amb qui ballava música brasilera anit. Aleshores pense que m'agradaria ballar més música brasilera, així com imitar ritmes africans que desconec. M'agradaria tornar al café-teatre i prendre un altre chocolate quente i seure tota sola a un banc del botànic. Caminar pels carrers petits i cantar de nou shot shot shot shoooooot acompanyada de noves cares.
dilluns, 24 de gener del 2011
Cadascun dels meus mesos, o dels teus
Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar. I de novembres tristos i grisos no n'ha hagut cap, i em pregunte fins quan durarà el febrer dubtós que darrerament em preocupa i si sempre existirà aquest maig de floretes i sol que em proporciones. I mentre delere poder passar també algun agost amb tu, me n'adone que una altra vegada m'està costant adormir-me, cosa que no m'havia passat mai i que darrerament em preocupa. Perquè potser només és mitja hora, però per a mi és eterna, és com un desembre gelat que mai acaba, com un abril plujós i solitari, com un setembre trist i sense canvis. És molest. Per a mi i per a tu, que sense anar més lluny hui n'has patit les conseqüències. I que en sóc, jo, d'egoista, que em desperte mitja horeta per la nit i ja dic que patisc insomni. Però aquest pensament no em deixa descansar. Perquè sí, teniu raó, és més psicològic que altra cosa. I hui encara em fa més ràbia, perquè jo no dorm, però a tu no t'escolte. Escolte els veïns de dalt, que no sé si per insomni o per nocturnitat, de nit fan molt de soroll. I em molesten, més que el teu soroll de nit, que fins i tot pot resultar agradable.
Perquè mai m'havien molestat els sorolls de nit, ni les xerrades a les biblioteques, ni el soroll del teclat dels ordinadors. Però hi ha dies en què tot molesta, i hui m'han molestat les xerrades, els teclats i les cadires, i m'he enfadat amb el món i he canviat de sala a la biblioteca tot esperant trobar una taula feta a la meua mesura, així com si buscara una manta per a l'octubre, quan encara no fa fred però ja no fa calor, quan et tapes i estàs calenteta però et despertes suant a mitja nit. Doncs igual que això, he trobat una taula que al principi m'ha agradat però que en deu minuts he abandonat perquè el soroll del canvi de fulla de l'estudiant que seia enfront em molestava fortament. Perquè tindre l'oïda massa fina pot ser malaltís. I jo, hi ha dies en què no sent res, però hi ha dies en què ho sent tot i tot em molesta. I ara, mentre escric, em molesta el soroll del teclat, i pense en les nits d'agost que comencen a ser fredes i també teclege perquè al carrer ja no s'està tan a gust en tirants, i jo vull anar en tirants perquè és estiu. I com que no vull posar-me mànega llarga, no isc de nit. O isc en tirants, cabuda de mi, i acabe deixant caure sobre el meu tronc una dessuadora d'algun amic calorós que ha portat roba de sobra i que, com que és d'home, em tapa també els texans curts de duc tots els junys, juliols i agosts. Si em vegeres tu algun d'eixos principis de juny quan encara coincidim, em diries “sexi” i em diries “aaaaeeeeei”, eixe crit vocàlic que encara no he aconseguit desxifrar i que saps que em fa riure, mentre em tocaries la part de dalt de la cama, just uns decímetres més avall d'això que tu acostumes a anomenar “pantorrilla” però que la resta de mortals coneixen amb altre nom que jo, mortal també, desconec.
Acaba gener i mentre giravolte pel llit me n'adone que han passat ja alguns abrils des que vas arribar, i delere -i confie en que serà així- que en passen molts més. I pense també, una altra vegada, que m'agradaria compartir algun agost amb tu, per això que dius que a les nits et fugiria i preferiria sentir el soroll dels veïns de dalt que sentir-te a tu i notar la teua proximitat. I pels octubres com aquell en què ens vam descobrir al pèssim jardí de la Facultat de Filologia, farem un brindis cada novembre que hi passem entretenint-nos mútuament.
dimarts, 18 de gener del 2011
M'agraden els diumenges
M'agrada tindre la sensació de tindre molt de temps i no saber com aprofitar-lo. La necessitat d'eixir de casa per prendre l'aire, de sentir-me lliure i viva. M'agrada dutxar-me per les vesprades, poc després de dinar, i sentir-me neta, i també m'agrada eixa curiosa mania de no eixugar-me els cabells del tot, i quan passa una hora, cagar-me en tot per no haver-ho fet perquè la humitat m'ha deixat una melena desastrosa. Però en el fons, m'agrada la meua melena despentinada. Agafar la bici i córrer solitària en direcció al centre de València. Observar les torres de Serrans i travessar nous carrerons per arribar fins a la Plaça de la Verge. Entrar a missa i curiosejar, endevinar el pensament dels que l'escolten i descobrir l'arquitectura i l'escultura que allà s'amaga. M'agraden els estrangers curiosos que hi entren a les esglésies a veure què hi ha allà. També les dones devotes que tiren diners als ciris.
M'agrada seguir endavant i, tornant a alterar el recorregut habitual, arribar a l'Octubre i sentir un concert de jazz. Descobrir-me tota sola a una sala escoltant la música que he mamat a casa, m'agrada i em sorprén. I asseguda allà, observar la resta d'assistents i imaginar les seues vides. Escoltar els músics, parar l'orella per entendre l'anglés del francés que hi toca. M'encanta veure a l'home negre del contrabaix ballant amb ell mentre hi improvisa, alhora que fa sorolls amb la boca. I de retorn a casa, m'agrada imaginar noves sendes i endevinar quina serà la direcció que he d'agafar cada vegada que arriba un encreuament de carreró i carreró. I al remat, equivocar-me i agafar la direcció contrària, i aparéixer de nou on ja havia estat, i tindre por per travessar tota sola els carrerons més estrets del centre de València. Arribar a casa i olorar l'ambient d'estudi que es respira, visitar les vostres habitacions que tant enveje. Sopar tranquil·la i acabar al Glop bevent una cervesa, perdent una partida d'escacs i arreglant el món amb quatre arguments inconformistes.
Perquè al remat, m'agraden els diumenges.
dissabte, 15 de gener del 2011
Això, part u.
Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l'eternitat existeix, precisament, en l'abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçants els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconéixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d'abans. S'havia fos en l'aire. Entre els llençols humits d'efluvis, constataven que tot succeïa d'una manera molt elemental. El desig s'imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. [...]
Descobriren que estimar-se era una forma d'existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l'altre [...] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l'altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res [...] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s'hi estimassin."
Com de casa. Isabel-Clara Simó

Portava en dansa un llibre des de fa uns mesos. Aigua

Encara no ha

Necessite històries noves, personatges vius, dones que m'identifiquen. Aquestes dones sempre les trobe a Isabel-Clara Simó, qui descriu figures amb qui sempre pots trobar quelcom en comú. Després de Raquel, Júlia, Dora diu que no o el mateix recull d'històries sobre el gènere femení titulat Dones, necessite sorprendre'm de nou i passar bons moments de lectura amb l'alcoiana a qui comence a valorar molt i a qui, per apoderar-se de gran part de les meues estanteries, puc considerar ja com de casa.
dissabte, 8 de gener del 2011
Entre monotonia i malenconia
diumenge, 2 de gener del 2011
Una altra nit de música i poesia
Jo, personalment, esperava amb ganes l'arribada d'aquest moment. L'any passat ho vaig passar genial i vaig flipar, em va proporcionar una felicitat gran escoltar aquells poemes en veu dels amics i sellardos que, per unes raons o altres, admire. Enguany, el fet que no hi haguera tanta gent li ha donat un toc distint, però també ha sigut molt especial.
Si haguera de destacar algun moment de la nit, en destacaria dos. Per una banda, les lectures de Josep, que ho va fer genial, ens va deixar bocabadats i, a més, ens va donar una lliçó de llengua. Per altra banda, una de les lectures que va fer Lara, un fragment de Rayuela, de Julio Cortázar. Mentre ella llegia (que sempre em fa estremir, cal dir-ho també), em vaig sorprendre amb els ulls tancats, el somriure a la cara i la ment buscant imatges a uns quants quilòmetres més al nord del País. Ací el deixe:
Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar. Hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio.