Organitzem una resposta per a salvar la televisió pública

Som al Congrés de Periodisme i Periodistes Valencians en Democràcia. És ja el quart dia que, després de matinar, fer consell de redacció i repartir-nos els articles i faenes que cal fer durant el dia, ens asseiem a la Sala Sanchis Guarner a escoltar uns ponents rere altres. Potser amb ànsia que algú puge i ens pinte el futur de color de rosa (cosa que encara no ha passat), potser amb l'esperança que algun periodista radical critique el sistema actual i ens propose de fer una revolució allí mateix. Siga com siga, agafem lloc i engeguem l'ordinador: si per alguna cosa s'ha caracteritzat aquest congrés ha sigut per la presència a la xarxa.

Són les 12:30 i toca debat sobre la televisió pública: l'autonòmica i l'estatal. La major part del temps, entre ponents i públic, es dedica a parlar de RTVV, com era d'esperar. A la taula seuen dos treballadores de l'empresa pública, Anna Senent i Lola Bañón, que alhora són professores de la Universitat de València. Potser és perquè treballen a la televisió, però les dues dones tenen una elocució perfecta que eclipsa els parlaments del moderador i el representat de TVE. A més, donada la seua relació amb Canal 9, el debat es concentra en elles. Les preguntes del públic, llevat alguna excepció, es dirigeixen a elles dues; amb especial claredat, sobretot Bañón, responen les qüestions que es plantegen.

Entre uns i altres, destacant la intervenció del sociòleg Rafa Xambó des del públic, construïm una argumentació quasi perfecta contra la mala gestió de Canal 9, criticant els seus continguts així com la seua manera de treballar. Que és un model de televisió pública caduc i insostenible, ho tenim tots clar. Que està al servei del poder polític, ara mateix del Partit Popular però també del socialista fa uns anys, també. Que es controla la informació i no hi ha llibertat, més encara. Que no volem que amb els nostres diners es pague això i que des dels mitjans s'enganye la població, ho donem per suposat. “Canal 9 és un producte altament tòxic i insultant a la intel·ligència. És la pitjor televisió pública de la Unió Europea”, sentencia Xambó des del seient que ha ocupat durant aquests quatre dies. Després, tot l'auditori li aplaudeix. “Canal 9 és una televisió que enganya els valencians”, reitera Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Més aplaudiments. “Quin futur ens espera als estudiants valencians volem treballar a la nostra terra, però per res del món volem acabar a Canal 9?”, pregunta una alumna de Periodisme mentre la resta li mostren el seu recolzament fent més soroll encara amb les mans. Des de la taula, Anna Senent i Lola Bañón van tornant-se les respostes, la segona més clara i crítica que la primera, cal destacar.

Tots aplaudim. Tots ho sabem tot, i tots ho pensem. Com bé ens recorda Bañón, que en algun moment sembla sentir-se atacada, el telèfon de Canal 9 està obert a totes hores i no rep massa cridades. “És increïble la passivitat de la societat valenciana davant un comportament tan antidemocràtic”, dirà Juli Esteve, qui era director d'InfoTV, hores més tard a la mateixa taula. Doncs no, jo tampoc l'entenc. Per què no organitzem una resposta? Per què no ens quedem tots tancats a aquesta sala fins que trobem la solució a aquesta enorme corrupció que patim els valencians als mitjans de comunicació, entre altres? Sí, com a la Revolució Francesa. Ells ho van aconseguir, per què no anàvem a poder nosaltres? Si fóra suficientment atrevida m'alçaria i ho diria. Però no ho sóc i no ho faré. Perquè ni jo ni ningú dels allà presents sabem què és el que s'ha de fer, quina és la resposta. O si més no això és el que donem a entendre quan, després d'encoratjar-nos i dir quatre paraules crítiques i fer quatre aplaudiments als més atrevits, eixim de la sala i acotem el cap. Continuem com si res no haguera passat, com si el que hem parlat no fóra tant important, i esperem que passen les hores per tornar a asseure'ns de nou a aquells còmodes seients, des d'on tot és més fàcil que al carrer. “I ara què toca, criticar les concessions de la TDT? Anem allà, pot estar interessant”.

Em sent agradable, feliç

Fa un temps estrany, però agradable. Fa un vent gelat, i les calces accentuen l'efecte, però el sol pica calent. Passe de pressa sota l'ombra dels arbres per poder sentir la calentor del sol, i camine lentament quan cap objecte fa paret i puc gaudir totalment de la llum intensa. Agradable és també la millor manera de definir el meu estat d'ànim: estic/em sent agradable. No és usual utilitzar aquesta expressió, però és la que millor em ve ara mateix. Ens hem acomiadat i la dolçor del teu darrer somriure ha contribuït a assentar la felicitat interior que m'havien deixat les teues paraules. No sé si a la cara tinc cap somriure (crec que sí), però per dins em sent molt contenta. A la Universitat ja no hi rau ningú. Els divendres són solitaris, silenciosos, irreconeixibles en comparació amb la resta de dies de la setmana. Però m'agraden. Cada vegada m'agrada més el silenci; la tranquil·litat que l'acompanya em fa sentir bé. Pense en aquell divendres no massa llunyà que anava camí de casa per carrers propers als d'ara amb una sensació de pau total, i concloc que últimament sóc molt feliç. Hui no vaig a casa, la proximitat dels exàmens m'obligarà a estar-me a la biblioteca fins les nou de la nit. Però no m'importa: ja diràs tu, és la meua feina! A més, algun dels meus companys, que amb el temps s'han convertit en amics incondicionals, vindrà a fer-me companyia, n'estic segura. Tot i la llarga nit que hem passat tots junts, hui ens toca complir. Així que, mentre camine direcció a la biblioteca, gaudisc del sol i reflexione, m'entren ganes d'escriure.

La felicitat m'inspira.

Alcúdia: lloc de Trobada immillorable

Quan arribes a la Universitat vas més perdut que res. No tens ni idea de com funcionen les coses, i com que no vols semblar l’últim mono (tot i que ho ets), intentes espavilar-te. Alguns es limiten a estudiar, anar a classe i aprovar les assignatures. Altres volem anar més enllà. En un principi, potser perquè creem que així ens integrarem millor; potser perquè així ens sentirem més satisfets. No sé, la veritat és que no sé quin va ser el motiu que em va impulsar a fer-ho (llevat de la necessitat de treballar per la llengua), però tan prompte com vaig arribar a la Universitat de València de les primeres coses que vaig fer va ser apuntar-me al Voluntariat Lingüístic. Per motius que ara no venen al cas, després d’apuntar-me i assistir a la primera reunió, crec que l’any passat no vaig fer massa més que alguna xerrada pels instituts. Enguany, però, em vaig proposar que m’implicaria més, i quina millor manera de fer-ho que assistint a la Trobada que es feia a Mallorca amb els Voluntariats de Ses Illes i Catalunya.

Vam eixir de València el divendres 12 de novembre de bon matí, i després d’una fabulosa visita guiada per Palma, amb un guia que ens va explicar històries interessants i ens va regalar versos de poetes mallorquins, per la vesprada ens vam reunir amb la resta de voluntaris a la Seu de l’Institut Ramon Llull, on ens van donar la benvinguda i vam sentir les primeres xerrades. D’allà, autobús i cap a Alcúdia, a l’altra punta de l’illa. Les hores d’autobús, però, no són mai en va. Entre cançons i acudits passen els quilòmetres, i quan te n’adones ja has arribat al destí. Quan vam arribar a l’alberg La Victòria d’Alcúdia era de nit, i no vam poder apreciar com de bonic era el lloc on estàvem. Jo, particularment, ni tant sols em vaig adonar que estàvem a uns 100 metres de la mar. Més benvingudes, dinàmiques de grups, caramels que passen de boca en boca i entre gots de plàstic i cigarrets, converses transcendentals que ens fan estar desperts fins les tantes de la matinada. Una nit d’aquestes, pense jo, arreglarem els món sense donar-nos compte.


Dormir amb 10 amics és tranquil•litzador. Encara ho és més despertar i apartar la cortina si estàs a aquest alberg. Què bonic, per favor! Feia una dia esplèndid, i des de la finestra podíem vore a un costat la muntanya i a l’altre costat, tot seguit, la mar, d’un blau potent i amb molt de brillo, coronada per més muntanyes uns centenars de metres més enllà. Després d’això, una gimcana per la serra amb gent que fins aleshores era desconeguda però que acabà convertint-se en familiar durant el temps que durà el viatge; i per a rematar-ho, un bany a la Mar Mediterrània que em va fer sentir lliure i plena. Per la vesprada, i després d’un altre passeig per la serra on vaig patir l’atac de desenes de mosquits, unes xerrades que ens fan debatre de nou i comprar els nostres punts de vista amb els de la resta d’assistents, així com cantar i escoltar cançons molt significatives, com ara la muixeranga. I entre cates de licors catalans, balears i valencians, uns quants balls populars al ritme de Crescendo que ens fan perdre la vergonya. Per a rematar-ho, una festa amb només un mòbil, un megàfon i moltes ganes.




Tornar a casa és sempre dur després d’un viatge, sobretot si el viatge és fabulós i et fa sentir així de bé. La companyia, immillorable. L’aprenentatge, molt bo. El motiu del viatge, totalment necessari. És en moments com aquests en que, tot i no tindre massa clar perquè em vaig dirigir aquells primers dies d’Universitat al local del Voluntariat Lingüístic, m’alegre d’haver-ho fet.

Sobre el canvi necessari al sistema comunicatiu valencià

Professionals valencians del sector de la informació presentaven ahir un llibre titulat “El ecosistema comunicativo valenciano”, que tracta sobre el panorama comunicatiu al País Valencià i analitza les carències i necessitats que aquest té. Després d’algunes recomanacions, picada per la curiositat i condicionada pel fet que molts professors de Periodisme la Universitat de València han participat en aquest llibre, vaig decidir anar-hi. Gran sorpresa la meua quan a l’arribar allà amb la meua companya Mónica vaig descobrir que érem les úniques alumnes de tota la Universitat i que l’assistència general a l’acte era ínfima. Creia que aquestes coses tenien més d’èxit.

La presentació del llibre, coordinat per Guillermo López (professor de la UV) i que ha comptat amb la participació de 24 investigadors de les quatre universitats públiques valencianes, va comptar amb les paraules d’alguns dels seus autors, com Andreu Casero (UJI), Andrés Boix Palop (UV), Àlvar Peris Blanes (UV) i Francesc Martínez Sanchis (UV), així com amb les de Ximo Clemente, president de la Unió de Periodistes. Cadascun d’ells abordà un tema distint però sempre relacionat amb el decadent i indesitjable sistema comunicatiu actual. De tot el que es va parlar al Club Diario Levante ahir, lloc on es celebrà l’acte, vaig extraure o em van cridar l’atenció les següents conclusions:

1. Hi ha una necessitat total de mobilitzar la població valenciana i de crear una consciència crítica que li permeta analitzar la situació comunicativa i política del País Valencià i deixar de banda el passotisme que la caracteritza darrerament.

2. Canal9 és una televisió autonòmica vergonyosa, tots ho sabem, però el que hauríem de fer en lloc d’alienar-nos d’ella i fer com si no tinguera res a veure amb nosaltres és intentar canviar-la i fer-la així més nostra.

3. El tipus d’identitat valenciana que construeixen la majoria dels mitjans és discriminatòria i margina alguns projectes indentitaris del País Valencià i la seua cultura. A la web, aquests recursos identitaris tenen més cabuda; cal fer que la tinguen també a la resta de mitjans, on els aspectes valencians que es donen a conéixer són sempre relacionats amb els valencians espanyolistes, les Falles i els grans esdeveniments de la València central, tot i deixant de banda altres rols molt destacables dels valencians. Els mitjans valencians són secessionistes i provoquen la disglòssia comunicativa.

4. Només el 9% de la població llig premsa en valencià; un 3% escolta la ràdio en valencià.

5. RTVV no funciona per a res com a motor de la normalització lingüística, un dels motius pels quals suposadament es va crear. Ben al contrari, el que fa és empitjorar el panorama lingüístic.

6. El Govern del País Valencià és el que menys fons destina al foment de la llengua pròpia als mitjans de comunicació.

Després que els professors i autors del llibre exposaren aquests i altres arguments, Ximo Clemente explicà que la feina de periodista no està actualment en un bon moment, que hi ha molt d’atur i que no és fàcil treballar a una redacció. Andrés Boix, professor de Dret Administrariu, per la seua banda, va recordar a Ximo que els periodistes haurien de fer una major tasca investigadora de la que fan i que són ells els que tenen un paper molt important a l’hora de crear la consciència crítica de la qual anteriorment s’havia parlat. El president de la Unió de Periodistes va assegurar que no és fàcil obrir investigacions des de la posició dels professionals de ls informació i que aquesta tampoc és essencialment la seua feina.

Des de la posició d’una estudiant de Periodisme com sóc jo, la conclusió que n’extrac de tot el que es va dir ahir és que, com diu Andrés, és necessari que els periodistes ens formem bé i ens preocupem per traure a la llum tota mena d’irregularitats que es porten a terme actualment, en el nostre cas al País Valencià, tant al món de la política com al de la comunicació. Als professors que parlaren ahir els diria que ells tenen també un gran paper a l’hora de formar eixa consciència crítica i a l’hora de mitigar el passotisme valencià, ja que és a les aules on es reuneixen els joves que poden canviar el panorama actual en un futur. A banda, també haurien de donar a conéixer la trista situació del sistema comunicatiu valencià en l’actualitat, perquè tot i que molts ja ho sabem i que tots els que han participat en el llibre potser han donat per suposat que tothom coneix les irregularitats i falta de serietat dels nostres mitjans, la meua percepció com a estudiant és que hi ha molts joves que ho desconeixen i que hi ha molts professors que no s’atreveixen a dir la veritat clarament a les classes.

Entre periodisme i literatura, què hi ha?

El periodisme és tot un món. Ja m’ho imaginava abans d’entrar-hi i ho he constatat enguany amb les coses que he aprés i he vist a la carrera. És un món complex i divers, un món gran. Cal dir (tant sobre la titulació de Periodisme com de la resta) que no sempre trobem el que esperem a les aules de la Universitat. Quan u acaba la Selectivitat, es decideix i escull la opció que troba més adient per a estudiar el curs vinent, normalment no té massa idea del que es trobarà a la carrera, o fins i tot potser té una idea equivocada. Per això, de vegades ens podem emportar sorpreses positives així com d’altres no tan agradables. Això també ho he constatat enguany: a classe hi havia gent que havia deixat altres carreres i s’havia decidit per Periodisme, gent que creia que el periodisme era el seu futur i s’ha decebut el primer mes, gent amb ànsia de saber-ne més i més sobre l’ofici que delera tant com la vida pròpia, gent que ha descobert que el periodisme no era el que creia, però que també li agrada. A mi, la idea de ser periodista sempre m’havia rondat pel cap, tot i que no sabia massa bé per què. A classe hi ha gent que té molt clar que vol ser periodista per denunciar injustícies, altra que es dedicarà als esports, companys que es desviuen per periodisme musical,etc. Quan vaig arribar a la carrera em vaig donar compte que jo l’havia triada simplement perquè m’agradava escriure i perquè considerava necessària la transmissió de la informació. Em vaig quedar un poc sobtada al veure la passió amb què alguns s’enfrontaven a la carrera; una passió envejable, d’altra banda. Molts ja coneixien els continguts de la carrera, ja havien treballat en mitjans de comunicació, sabien mil noms de periodistes famosos i es reien (com faig jo ara també) de l’estil incoherent de molts periodistes. Jo, aleshores, no ho entenia, i em sentia relativament petita dins aquella classe empinada de la Facultat. Callada, com sempre, observava i escoltava, i ha acabat el curs sense que m’atrevira a fer cap comentari amb contingut a classe.

Durant el curs n’he aprés molt, possiblement pel poc que en sabia, de la matèria. Que si no s’utilitzen els gerundis, que si subjecte+verb+complements, que si la piràmide invertida, el lead o els titular breus i concisos, etc. Me n’he adonat també que el periodisme és diferent de com l’imaginava. Jo somniava en un periodisme literari, i potser per això vaig triar la carrera; perquè m’agradava escriure, transmetre la meua opinió i els successos del món, però no d’una manera seca i senzilla, sinó amb un llenguatge enriquidor i complet, que fera pensar el lector. Però resulta que no, que els periodistes ens hem de limitar a transmetre la informació i au, a expressar-nos de la manera més senzilla possible perquè el lector ens entenga; hem de ser breus, com més millor, perquè ens lligen, perquè ningú manté l’atenció al periòdic més de mitja pàgina, i fins i tot ens detallen en quin ordre hem d’exposar els fets. No m’ho imaginava així, la veritat. De fet, al primer quadrimestre vaig escollir una frase de Manuel Vicent que igualava el periodisme amb la literatura per a fer una exposició a un examen. Estava convensudíssima que aquestes dues matèries no diferien en tant, i que una aproximació entre ambdues podria convertir l’estil periodístic en quelcom més agradable o aconseguir una literatura de fets reals. Però els discursos i xerrades dels professors a classe m’han obligat a creure que el periodisme no té res a vore amb la literatura, que una notícia no és una novel·la, o que no estudiem per a escriure historietes boniques als periòdics. Em va decebre la idea, però fins i tot m’havia arribat a convéncer de que era així i que ho hauria d’acceptar.

Per sort, últimament he llegit diversos articles sobre el periodisme que m’han fet obrir els ulls cap a un altra perspectiva. Grans periodistes, que moltes vegades també són escriptors (doncs, com jo m’imaginava, en alguns casos no hi ha tanta diferència d’un ofici a l’altre) aposten per un periodisme literari, perquè es reconega la proximitat d’ambdues matèries, perquè no es tracte el llenguatge com un simple instrument de transmissió, sinó que siga alguna cosa més en el procés d’informació. Per què ens hem de limitar i sotmetre a unes normes tan complexes que no ens deixen desenvolupar un estil propi a l’hora de contar històries reals (doncs això és el periodisme)? Està clar que han d’existir normes i maneres determinades de fer i dir les coses, però enguany m’havia arribat a convéncer que els periodistes érem simples màquines que escrivíem la informació de la manera en què ens havien ensenyat, sense possibilitat d’aportar-hi absolutament res.

Tot aquest debat encara obert, em confirma com n’és de gran i divers el món del periodisme. Durant el curs ho he observat també, ja que cada professor té una idea totalment distinta fins i tot de per on cal començar a escriure una notícia. I jo, després de fer totes aquestes reflexions, continue sense saber si em dedicaré al periodisme esportiu, al musical o a recol•lectar successos i portar cafès al cap de redacció d’algun periòdic; fins i tot dubte ja si vull ser periodista. Però estic més contenta, perquè he vist que l’esperit d’alguns grans com García Márquez, Leila Guerreiro, Octavio Paz o el més proper Manuel Vicent es manté en peu, sobretot a l’Amèrica Llatina, i que no estic tan grillada com havia arribat a pensar en aquest aspecte. Mentre resolc els meus dubtes, continuaré llegint articles que m’omplen la boca de paraules saboroses, verbs dolços, històries amargues i finals inesperats. I ara pense: no estaré confonent un article periodístic amb una novel•la d’Agatha Christie? Quin embolic.

Records d'un any a València

Per última vegada obric la porta del pis. Avinguda Alfahuir número 22 porta 20. Al fons del corredor, l’habitació sembla una altra: buida, blanca i sense decoració, fins i tot fa eco quan parle dins d’ella. Revise la resta de la casa, que roman pràcticament igual que sempre, i agafe els últims afers que em queden per allà. Ara sí, tanque la porta i li dic “adéu” al pis i al primer any d’universitat. La veritat és que no sent pena per l’habitatge, tot i els moments i secrets que hi guarda. Potser el fet de canviar varies vegades de casa últimament m'ha fet immune a aquestes situacions.
Més que pena, però, el que em provoca recordar el primer any a la uni que ara deixe enrere és enyorança. Recorde perfectament quan vaig arribar, maldestre, vergonyosa i nerviosíssima. Recorde les primeres amistats, els primers contactes, i la companya incondicional que des del primer moment m’ha acompanyat en aquest viatge per la carrera de Periodisme. Em ve al cap, també, la curiositat que sentia al principi per tot. Els professors, les assignatures, el voluntariat lingüístic i la conseqüent integració en el BEA, que tants bons moments i també maldecaps m’ha comportat, però que per res canvie. Recorde el descobriment de la ciutat, les primeres vesprades per Benimaclet, les primeres nits de festa (que foren, sens dubte, les més intenses) i la poca destresa a la cuina, defecte que amb el temps he anat curant (tot i que no massa).
I entre record i record, entre anècdota i anècdota, me n’adone que l’any ha passat volant. De periodisme, n’he aprés bastant. De convivència, més encara. He aprés moltíssim del funcionament de la Universitat, així com també he format part activa d’aquesta. He memoritzat carrers, parcs i barris, places i bars. He descobert el Glop i l’Standby, i, per descomptat, el memorable Planeta Azul. Però si hagués de triar la millor de totes les coses bones que m’emporte d’aquest primer any a València, seria sens dubte l’amistat que he fet per tot arreu. L’altre dia em deia algú que el món està ple d’imbècils; doncs sí, n’hi ha, d’imbècils, però sens dubte també hi ha gent fabulosa amb qui paga la pena compartir aquest espai-temps que els humans solem anomenar vida.

Pierdes la fe,

cualquier esperanza es vana

y no sé qué creer.

Héroes del silencio

NO PUC MÉS!!

Canvis irremeiables

Últimament no tinc massa temps per escriure, però no puc evitar fer aquest petit incís que m'ha vingut al cap mentre llegia els apunts d'Història de la Comunicació:

"A la cultura oral primària, es considera que el coneixement és preciós. La societat respecta molt -molt- aquells vells savis que s'especialitzen en conservar-lo"

Com han canviat els temps i com estan canviant encara. Dubte tant que quan la meua generació arribe a vella es respecte molt -molt- els vells savis que s'encarreguen de conservar els coneixements...

La pluja des de la ciutat

Per no canviar la temàtica del blog, continuaré amb la trilogia o potser sèrie sobre la pluja. Hui ha tornat a ploure, i ha sigut distint d’aquell dia trist i solitari en què plovia, i distint d’aquell dia en què la companyia em va fer la pluja amena. Ha sigut distint abans que res perquè hui he vist ploure des d’un altre lloc del planeta, encara que no molt llunyà si ens atenem a la grandària d’aquest: València, la meua nova residència. Tot i que propera, València és ben diferent de Sella: té tot allò bo que el poble no té, i tot allò dolent que al poble no es troba. Ací les distàncies són molt més llargues, un lloc “pròxim a casa” està, com a mínim, com si anara i tornara tres vegades de ma casa a la plaça de Sella. Per consegüent, la pluja és més molesta. Però sembla que aquests dies la sort m’acompanya, i a banda de proporcionar-me uns companys simpàtics, unes bones amistats, unes classes que m’agraden, moltes hores de riures, una convivència immillorable i unes vesprades ben entretingudes, s’ha assegurat que l’aigua del cel caiguera pels carrers del València precisament quan jo estava a classe veient la pel·lícula “En busca del foc” (que per altra banda, cal apuntar, ha servit de banda sonora pels forts trons) i quan he arribat a casa i he tastat les pilotes de la mare d’Alba (boníssimes), però ni una gota mentre corria pel carrer.


Tot i que rebaixa l’ànim, molt grata la pluja de hui, encara que espere que se’n vaja prompte.


P.D.: gràcies per la inspiració companyes, sou úniques. Promet que un dels pròxims posts vos el dedique a vosaltres, perquè vos l’heu guanyat!