A Sella, el meu poble

Jo era d'un poble on a la gent li agradava la cultura. Era d'un poble on, cada vegada que hi portava convidats, es quedaven sorpresos dels moviments culturals, esportius i de tota mena que hi havia en un municipi tan menut, i a més amb tanta professionalitat. Era d'un poble on cada any hi havia una setmana cultural en què, desinteressadament, diferents agrupacions omplien les nits d'estiu de música, teatre i somriures. També d'aplaudiments, per part de tot el poble. Jo era també d'un poble on hi havia un Fira de Mostres organitzada pels seus ciutadans, que s'oferien voluntàriament a muntar paradetes o a treure els mobles antics al carrer. També a fer demostracions de tot tipus de coneixements que hi guardaven, que no eren pocs. I al meu poble, la banda tocava a les festes, les processons i altres actes oficials. I censats i no censats, fills d'emigrants als pobles o ciutats veïns més grans per raons de feina i necessitat, formaven part d'una Comissió de Festes que es desfeia la pell tot l'any per a que tots gaudirem d'un inici d'octubre gloriós.

Jo era d'un poble on hi havia els millors pilotaris del País Valencià, però no hi havia trinquet. D'un poble on hi havia una gran activitat cultural, però no hi havia casa de cultura. I ni una cosa ni l'altra es tenien previstes de fer a curt termini. D'un poble on es necessitava una escola amb menjador, ja que la majoria dels pares treballaven fora. Un poble on els joves necessitaven cases amb preus assequibles per a quedar-s'hi a viure. Però tampoc estava previst fer cap cosa d'aquestes, sinó que més bé es pretenia construir més d'un centenar de casetes que no pegaven per a res amb el meu poble, amb l'inici de la "construcció" de les quals s'havia destrossat el territori, i a preus tan elevats que poca gent del poble les podria comprar. I per tant, els joves, havien de fugir buscant un lloc on poder viure i criar els seus fills, tot i la seua voluntat de quedar-se al poble.

Però un dia, al meu poble una gent es va cansar de tot això, i va decidir fer un grup on treballar per a poder canviar-ho. Ho feien amb il·lusió, i a més els seus components eren membres actius dels diferents col·lectius del poble que any rere any eren aplaudits a la Plaça (la pilota cada diumenge, la banda cada dos mesos, les danses cada tres...) per tota la resta del poble. Aquest grup, variat, va buscar un partit en qui trobar caliu per poder participar legalment en les eleccions i canviar allò que desitjaven. Unes sigles com unes altres, molta gent feia vore el seu suport i es mostrava contenta d'aquesta alternativa. Jo, personalment, em sentia molt representada en aquesta gent en les meues primeres eleccions municipals. També estava cansada del que hi havia, però a diferència d'ells no m'havia atrevit a fer oposició oficial.

Fa poc, el poble havia de triar què volia. I després d'un llarg dia, va triar que no volia la cultura. Que no volia la pilota. Tampoc el trinquet ni el menjador a l'escola. No volia gent amb moltes ganes de treballar. No volia esquerra, sinó dreta. Però només al poble, perquè a les Corts volia esquerra. El poble no volia canvis, no volia noves il·lusions. I el poble no el conformaven només, com molts deien, la gent major. No, molts joves tampoc no en volien.

Jo m'he desil·lusionat amb el meu poble. Des de la postura d'un membre actiu de la banda, entre altres, em resulta incomprensible. No sé quina és la solució, però la veritat és que em no em sent identificada amb el que vol el meu poble. Ara, jo crec, els que formem part de l'altre poble hauríem de donar suport a aquells que un dia van decidir formar un grup de treball, i no deixar-los només a ells fent oposició. Jo no puc estar-me sense tocar l'oboè, així que em costaria massa fer boikot cultural. La cultura també pot ser una arma destructiva (o constructiva, segons es mire).

Per Sella, el meu poble.

Olors caviants a València

Fa uns mesos, quan va començar el curs, escrivia en aquest mateix bloc que València feia pudor. Després de rebre vara a la vaga del 29-S, em vaig quedar realment decebuda de l'aire que es respirava a la ciutat. Després de tremolar en veure als blaveros el 9 d'octubre, havia de tapar-me el nas per a sobreviure entre aquell petit cúmul de persones que dia rere dia ens movíem per unes o per altres, i no restàvem quiets tot i el desencant. Em plantejava, en aquell post, si hi havia alguna manera de llevar eixa pudor a ranci incrustada en els carrers del Cap i Casal, o si això només podia ser un somni. I quan parlava amb el meu jo, realment decebuda, em preguntava si totes les hores perdudes i les petites lluites que modestament podia portar a terme arribarien enlloc, responent-me cada vegada més clarament que les possibilitats eren ínfimes. A més, el tòpic del valencià menimfotista se m'havia clavat a la ment, i estava cabrejada amb esta societat tan aparentment conformista que no es movia per res.

Ara l'olor ha canviat. No sé si és que estava equivocada, o és que les coses han donat un gran gir. Algú podria dir-me que només és la proximitat de les eleccions, però no m'ho vull creure. Perquè l'olor a lluita i a democràcia que sobrevola la ciutat -i no només aquesta- no em deixa creure-ho així. La gent s'ha mogut. La gent ha decidit no quedar-se a casa. I no només ho hem fet els de sempre, ni molt menys. He vist gent que mai no hauria imaginat enmig d'una plaça cridant fort pels seus drets i els de la resta de conciutadans. I no és que faja olor a roses, ni molt menys. Per a això encara queda una gran lluita, i així i tot no sé si ho aconseguirem. Però fa olor a ganes de canviar les coses, a veus trencades de tant cridar, a respecte, a cooperació, a companyonia pura i dura, a empatia amb la resta. Fa l'olor que trobava a faltar aquells primers mesos del curs als carrers de València.

No vull fer-me il·lusions ni creure que en uns dies haurà desaparegut tot el podrit que hi ha en aquest teixit suposadament democràtic. De fet no crec que passe així. No sé què aconseguirem, però siga el que siga, sempre em quedarà eixa olor a terra banyada que em sap a victòria. I no a victòria perquè pense que anem a canviar el món, sinó a victòria perquè la gent ja no es conforma, perquè els valencians hem eixit al carrer, i perquè ja no som els de sempre. O potser sí, però més units que mai per una mateixa causa: renovar aquesta falsa democràcia que es limita a portar-nos a les urnes cada quatre anys.

Ara només em queda desitjar que tot açò no acabe aquest diumenge. Aquests dies els polítics, els governs, han tingut les mans lligades, ja que prendre un pas en fals i demanar que la policia buide les places podria castigar-los durament a les urnes demà. Per tant no sé si la relativa comprensió que estan tenint amb el moviment 15-M continuarà a partir de dilluns o aniran a per nosaltres. Sincerament, València em fa por en eixe sentit. No voldria haver de tornar a vore porres volant per damunt del meu cap. Confiarem en què la força de les nostres paraules i les nostres actuacions serà major que la seua.

Per una democràcia real, per la fi del bipartidisme, per acabar amb la corrupció: INDIGNA'T I VOTA!

Visió del moviment 15-M després de participar-hi

Són milers de persones. No només joves, com es diu als mitjans. Són de totes les edats, fins i tot n'hi ha majors de setanta. També n'hi ha pares i mares amb els seus fills -s'ha creat un espai de jocs per a xiquets-. La majoria tenen -tenim- entre 20 i 35 anys. Ja diuen que a la joventut un té més ganes de lluitar. Potser també més temps i més força.

Cap partit està al darrere d'ells. Cap ni un. Tampoc cap sindicat. Tampoc no critiquen cap partit en concret ni parlen de polítics específics. Només poden sentir-se al·ludits aquells que entren dins dels eixos que es rebutgen des de l'assamblea: el bipartidisme, la corrupció i la falsa democràcia.

El pacifisme. És una de les normes principals que els regeix. Cal ser pacífics en tot moment, i també cal no consumir drogues, per tal de no donar raons a les autoritats per a moure'ls de la Plaça -Plaça de l'Ajuntament, per a alguns ja Plaça del 15 de maig-. Tot i les diferents ideologies, i els aspectes radicals que poden presentar alguns dels participants, en tot moment es manté la calma i es parla i s'actua de manera ordenada i coherent.

La cooperació. La coordinació també. Una assamblea tan gran és molt difícil de coordinar, però s'aconsegueix. Després de cada assamblea general de les 20h de la vesprada, les diferents comissions -Acció, Comunicació, Premsa, Creativitat, Informació, Logística, Jurídica- treballen de manera ordenada per a decidir què es farà el dia següent, com s'organitza la molta feina que hi ha. Mai no hauria pensat que una assamblea es podia coordinar tan bé. Encara menys una assamblea amb 8000 persones.

La imaginació i la creativitat. La música. Darrere de tota la feina, cal també animar el personal i divertir-se un poc, sempre de manera civilitzada. S'ha montat una ludoteca. La gent dóna els seus llibres, els seus jocs. Es senten moltes guitarres i moltes veus.

Estic sorpresa del gran moviment que hi ha a València -cas que conec-. Vos anime a tots a participar en les acampades de la ciutat que més a prop tingueu, encara que siga per curiositat. És un moviment gran, important. Si ens respectem, som legítims i no deixem que tot açò acabe el 22 de maig, podem aconseguir moltes coses. Molt d'ànim a la gent que es passa els dies a les places, als carrers. Endavant!

Colp d'estat

Em deies que caminava d'una manera militar. Amb els braços totalment rectes i tesos, els dits estirats i junts, movent les articulacions de manera coordinada endavant i endarrere com si d'una marxa militar es tractara. Te'n reies. Ho sabies, que no m'agradaven els militars i que la comparació em semblava odiosa. M'imitaves, accelerant el teu pas progressivament fins que em deixaves enrere amb una expressió on es congregaven la ràbia i el somriure que sempre em produeixen les burles. Intimidada, rebaixava el ritme del meu caminar i intentava que els braços em fluïren d'una manera més natural. Però l'intent s'esvaïa prompte: instintivament tornava el posat militar del meu cos i la rapidesa dels meus passos. “Què portes peix?”. L'esforç era en va, i al final em rendia i intentava canviar de tema.

Em parlaves de les coses que ja sabia però potser mai ningú no m'havia explicat d'eixa manera. Tenies la teua particular visió del món. Molt particular, molt teua. Hi coincidíem de vegades, però sempre hi havia petites diferències que matissar. I amb tu, sempre m'agradava debatre-les. No ho veiem tot igual, no compartíem creences ni tampoc ideologies. No exactament, diria jo. Però ens enteníem. Per damunt de tot ens enteníem i intentàvem comprendre'ns. A mi, personalment, m'agradava intentar entrar en la teua ment i imaginar com es voria el món des d'allà dalt. Perquè sense cap mena de dubte, devia ser molt curiós. Tant com ho eres tu. Tu no comparties la meua mania de desordenar-me la vida; jo no compartia la teua mania de desordenar-te les hores.

Em deies que caminava d'una manera militar, però al remat el colp d'estat el vas donar tu. I jo vaig ser, en un principi, un d'aquells soldats que no se subleven, que no segueixen el cap. No sé massa bé quin va estar el règim establert, però sens dubte implicava el silenci i em tallava la llibertat d'expressió. Tu vas desaparéixer, i el meu posat militar mai ningú més l'ha identificat.