dilluns, 22 de febrer del 2010

De la necessitat de sentir-se bé amb u mateix

Venim al món i aprenem a obrir els ulls, a caminar, a parlar, a fer riure, a plorar, a callar. Els pares, els familiars, els amics dels pares i la resta de conciutadans ens ensenyen a créixer a poc a poc. Però ningú no ens ensenya a estimar-nos a nosaltres mateixos, a valorar-nos, a saber sentir-nos bé amb la nostra manera de ser o la nostra forma física. Ens ensenyen a canviar les coses, ens diuen què és el que fem bé i què és el que fem malament, què hem de deixar de fer i què podem començar a fer amb l’edat. Però, i si resulta que el problema no està en canviar res, sinó que cal que aprenguem a acceptar-nos tal i com són? Doncs passa que poques vegades estem preparats.

Ens passem la vida tractant de ser d’aquesta manera o d’aquesta altra, tractant de ser més amables, menys vergonyosos, més sociables, més guapos, menys grossos,...en definitiva, més perfectes. Qui no té el típic amic que sempre s’està queixant o autocriticant?: “hauria d’haver fet allò, no hauria d’haver pensat allò altre, hauria de ser més tal, menys qual, etc.” L’error està en què la perfecció no la formen tot eixe cúmul d’adjectius que des de l’escola ens inculquen que són positius (amabilitat, simpatia, bellesa, humilitat, decisió, etc.), sinó la correcta conjugació dels adjectius que ens defineixen a nosaltres mateixos. O tal vegada l’error està en eixa obsessiva costum de buscar sempre la perfecció. A mi, ja us ho dic, no m’agraden les persones perfectes. Cadascú és com és. Amb açò no vull dir que mai no haguem de canviar res i que tots hem de ser sempre tal i com naixem; ni molt menys, està clar que hi ha aspectes que cal variar en certs individus i que quasi tots els individus tenim aspectes que podríem millorar, però jo parle d’eixa mania de no estar mai a gust amb u mateix.

Tal vegada hauríem de començar per ací: estimar-nos, valorar-nos, veure la part positiva de nosaltres i creure’ns que som imperfectes i que això no és cap problema. Si partírem d’aquesta base, segur que podríem fer veure a la resta de la gent allò bo que posseïm i ens sentiríem molt més a gust a tot arreu, amb nosaltres i amb la resta.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Participa al bloc del Col·lectiu Artístic de Sella

Animeu-vos a llegir i col·laborar al nou bloc del Col·lectiu Artíctic de Sella, sobretot aquells que en sou membres. Es va crear amb la finalitat de servir com a canal d'informació tant per als components com per a la resta de gent interessada i per a donar via lliure a la nostra imaginació una vegada més, ara a través de l'escriptura. Segur que tots tenim alguna cosa que dir. Si no, almenys sí que tenim alguna cosa que consultar-hi.


Digues la teua i col·labora en l'art de Sella!


diumenge, 14 de febrer del 2010

Quique González


El passat dimecres 10 de febrer el cantant Quique González actuava en el Paranimf de la Universitat d’Alacant. Després d’un intent frustrat de veure’l en directe fa dos mesos, per fi dimecres vaig poder gaudir del plaer d’escoltar-lo.

No va ser fàcil: mil imprevistos i despistes van fer complicada l’arribada al concert. Perdre un tren, agafar-ne un altre amb retard, oblidar l’hora d’inici del concert i, evidentment, fer-hi tard. Però bé, tota la resta elimina els entrebancs. Una companyia grata des de l’inici de “l’aventura Quique”, que començà en desembre, va fer els problemes més amens i menys problemàtics. Arribar tard però en companyia sembla menys catastròfic. I més encara quan a l’altra banda de les portes, rere les parets que separaven el retard pertorbable del present musicat i tranquil, hi ha diversos ulls coneguts que esperen pacients la teua arribada. Entre ells, els del culpable de la meua afició a Quique González, amb dos seients desocupats al seu costat esperant a buidar-se d’absència. La sonoritat, perfecta, increïble. Quique, petit i interessant -molt interessant- i també vergonyós: les grenyes davant la cara, la mirada acotada i les paraules justes, ni una més. La resta de musics, més virtuosos que ell, al meu parer. I quasi al sostre, un cartell il•luminat de “Daiquiri Blues”, el nom de l’àlbum. Als seients fronterissos al meu, dos aficionats especials. Quatre cançons desconegudes, fruit de la meua jove afició al cantant, i moltes altres que posen els pèls de punta. Les cinc primeres les intuírem des del taxi que ens portava al concert; res que no es poguera suplir amb tota la resta d’harmonies que vingueren després (per molt que diguen). Palmes, crits, xiulits, paraules, mirades, somriures, emoció, sentiment i música. I a la fi, una cançó que no va arribar: De haberlo sabido, la cançó que em va fer entrar en “el món Quique”. Gràcies per introduir-me en ell. Sí, jo també desitjava que l’última vegada que l’ídol va pujar a l’escenari sonara l’inici trist d’aquesta, però Miss camiseta mojada tampoc està gens malament.

dilluns, 8 de febrer del 2010

La fi dels llibres

Sempre em passa. Quan estic arribant al final d'un llibre devore les pàgines amb una ànsia impressionant; encara més si el llibre és llarg i m’ha costat de llegir (sis mesos rere La Mano de Fátima...). Tinc ganes d’esbrinar com acabarà la història i de poder començar-ne una de nova. Però, en canvi, quan l’acabe no el vull soltar: ja el sent part de mi, he fet la història meua, i per retenir-lo més temps amb mi llig l’epíleg, la nota de l’autor o fins i tot repasse el pròleg.

Això m’acaba de passar amb La Mano de Fátima, de Ildefonso Falcones, que vaig començar amb ganes a finals de l’estiu. El rellotge del menjador acaba de tocar les onze. És de nit i només el tic-tac de les agulles i el soroll llunyà de la televisió trenca el silenci nocturn que regna a cals avis. Aprofitant la fi dels exàmens he vingut a passar-hi uns dies; una vegada estic ací pense que em serveix per retrobar-me amb totes les hores d’infantesa viscudes a esta casa i amb el passat: el meu, el dels avis i el de la mama. Cada record i cada història que m’han contat d’anys enrere prenen forma i sentit a aquests carrers i a les cares retrobades. Aquesta vesprada he decidit fer un volt i conéixer bé el poble, del qual només coneixia la meitat en què cau la casa dels meus avis. Amb el llibre sota el braç, he recorregut alguns carrers i parcs fins que el sol s’ha amagat i el fred m’ha fet tornar a casa, on m’esperava un ambient familiar poc assolible últimament. Del poble, cal dir que no és res de l’altre món.

Ara, asseguda al balancí de l’àvia, al costat de l’estufa de llenya, i amb res més que un llibre, un llapis i un paper, rumie. El tic-tac del rellotge continua sonant segon rere segon, incessable; la televisió continua murmurejant llunyana i sense espectadors, doncs per la finestra que dóna al saló puc veure l’avi roncar; encara més llunyà puc endevinar el soroll de la música clàssica que sona a la ràdio que l’àvia té al capçal del llit; i un poc més enllà, a l’altra habitació, la respiració pausada i descansada del meu cosinet que m’espera dormint. No trigaré massa a gitar-me, no vull destorbar-lo.

Guaite el que abasta la meua vista de fit a fit. Quins records d’aquesta casa!Quantes vesprades d’estiu amb l’Oriol corrent amunt i avall, fugint de l’Estuc, inventant històries, pintant llibres, les dinades familiars, les fotos d’anys i anys enrere... El soroll brusc del rentavaixelles acaba de trencar l’harmonia que hi regnava. Tal vegada és per recordar-me que es fa tard i he d’anar a dormir. Mire el llibre, que ara em fa serveix de taula, i pense en el que m’ha costat de llegir. Fins i tot vaig pensar de deixar-lo, però no podia suportar no saber com acabava la història. Ara sé que vaig fer bé de seguir llegint: m’ha agradat. Té un transfons profund, tot i que el final siga previsible. Demà n’encetaré un altre que serà durant un temps el meu còmplice i company de viatges: Dones, d’Isabel-Clara Simó. I sé que quan arribe al final tindré la mateixa sensació de plenitud que ara i les mateixes ganes d’escriure. Què li farem, sempre em passa.



















dimarts, 2 de febrer del 2010

¡¡do, re, mi, fa, sol, la, si!!

No sé quan corregiré eixe maleït costum de desempaquetar els regals abans de donar-los, però la curiositat em pot. Necessitava saber què havia a les pàgines i com sonaven les noves notes, confirmar que no havia fet una mala elecció.

¡do, re, mi, fa, sol, la, si, marejada ni contigo ni sin ti!