dijous, 21 d’abril de 2011

Eres

Eren uns ulls marrons. Uns ulls normals, d'un marró típic, que no cridaven l'atenció. No eren com aquells ulls blaus banyats de mar, ni aquells verdosos que canviaven amb la llum. Eren uns ulls als quals els brillava la part esquerra de la pupil·la. Eren, però, els teus ulls. Eren uns llavis sense més, aparentment senzills i sense cap defecte. I quan els besaves, eren uns llavis molsuts, dolços, agraïts. Eren uns llavis tranquils que volien assaborir-ho tot lentament. Uns llavis humits amb una llengua curiosa, delerosa de conéixer tots els racons de les altres boques. Una llengua gens agressiva, sinó totalment respectuosa. Fins i tot era una llengua tímida, primerament. Però va arribar a ser també una llengua excitada, inquieta, ràpida. Era un nas tan normal que era com si no existís, de tan poc que destacava. Però era un nas que respirava, i respirava profundament. Un nas que respirava a les orelles i una boca que deixava sentir el seu alè. Una respiració i un alè cada vegada més accelerats. Eren uns cabells rissats i característics. Uns cabells, de vegades curts, de vegades llargs, que donaven que parlar. Eren uns cabells gustosos d'acariciar, d'enfonsar-hi la mà dins i moure-la lentament, enredant-la amb cada grapat de pèls que formaven els rissos. Era una barba gran i bicolor. Era una orella esquerra amb una piga. I era una cara seriosa que cada vegada somreia més. I quan somreia, era una cara amb dos foradets al costat de la boca.

3 comentaris:

  1. De tot cor i sense cap ànim de complir per complir, vos desitge moltíssima sort. Salut i estima!

    ResponElimina
  2. Qué bé escrius!!!! M'encanta llegir-te!

    ResponElimina