Una nit d'art en estat pur

No sé ni per on començar. Tinc els sentiments a flor de pell i no puc fer altra cosa que delectar-me en ells. La d’avui ha sigut, sens dubte, una nit màgica; una nit d’art pur que no volia que acabara. Des de la primera lletra musicada que ha eixit dels primers llavis que s’han mostrat valents per recitar, davant un públic delerós i novell, un poema sobre la lluna, que he hagut de tacar els ulls. Hi ha coses que les parpelles són incapaces de sostenir, i una d’elles és eixa brutal emoció positiva que transmeten les tendres paraules ben dites. A més, la música pura, totalment lliure i improvisada que en tot moment ha acompanyat el caràcter de les lletres m’eriçonava la pell. I és que no tenim ni el cos ni l’organisme acostumats a l’art pur, i és també per això que ens resulta tan excitant.

Lletres i més lletres, i música, i paraules ben enllaçades que conformen una tènue melodia acompanyada per unes notes que parlen i diuen molt. I entre totes elles, una veu que ja ens ha fet plorar més d’una vegada. No puc contenir l’emoció. No puc (ni vull) amagar que em fa estremir-me sentir-la. Ella, forta i valenta, tirá p’alante con ningú, sense cap vergonya, ha sigut capaç d’inundar els meus lacrimals una vegada més. Gràcies; gràcies per aconseguir que ens posem en la teua pell tant fàcilment i per fer-nos sentir a la perfecció allò que transmets; per uns instants m’has fet creure que qui llegia i sentia aquella poesia era jo. És aleshores quan algú em diu que és per moments com aquests que és feliç; entre somnis, silencis i tendresa em fa ruboritzar.

Però algú tenia raó, perquè aquesta pluja de lectures duta a terme per molt diferents persones de distints àmbits, edats i pensaments ha sigut quelcom molt satisfactori. L’ambient era immillorable. Puc demanar una millor companyia? Em sent la reina del planeta, em sent molt afortunada i molt ben pagada; sent que els meus sentiments han arribat al punt màxim que buscaven feia temps, i descobrisc què és el que necessite per a ser feliç. És també aleshores quan me n’adone que no puc ser la reina de ningun lloc perquè sóc molt petita dins aquest univers; em considere massa innocent, massa ingènua... és normal que tot açò em proporcione aquesta felicitat? No ho sé, però tampoc m’importa.

La nit acaba, en contra del meu ànim, però la felicitat romandrà per sempre quan recorde aquests instants. Amb un llibre de Mario Benedetti i un poema de Vicente Medina que he arrapat de les butxaques dels que considere els millors lectors de la nit, me’n torne al meu llit, on podré reflexionar sobre tot allò que he viscut i amb el deler de repetir aquesta nit un dia no massa llunyà però tampoc massa proper, perquè no perga així la màgia que té.

Gràcies per la idea; gràcies per l’espenta; gràcies per permetre’ns estos moments.