La fi dels llibres

Sempre em passa. Quan estic arribant al final d'un llibre devore les pàgines amb una ànsia impressionant; encara més si el llibre és llarg i m’ha costat de llegir (sis mesos rere La Mano de Fátima...). Tinc ganes d’esbrinar com acabarà la història i de poder començar-ne una de nova. Però, en canvi, quan l’acabe no el vull soltar: ja el sent part de mi, he fet la història meua, i per retenir-lo més temps amb mi llig l’epíleg, la nota de l’autor o fins i tot repasse el pròleg.

Això m’acaba de passar amb La Mano de Fátima, de Ildefonso Falcones, que vaig començar amb ganes a finals de l’estiu. El rellotge del menjador acaba de tocar les onze. És de nit i només el tic-tac de les agulles i el soroll llunyà de la televisió trenca el silenci nocturn que regna a cals avis. Aprofitant la fi dels exàmens he vingut a passar-hi uns dies; una vegada estic ací pense que em serveix per retrobar-me amb totes les hores d’infantesa viscudes a esta casa i amb el passat: el meu, el dels avis i el de la mama. Cada record i cada història que m’han contat d’anys enrere prenen forma i sentit a aquests carrers i a les cares retrobades. Aquesta vesprada he decidit fer un volt i conéixer bé el poble, del qual només coneixia la meitat en què cau la casa dels meus avis. Amb el llibre sota el braç, he recorregut alguns carrers i parcs fins que el sol s’ha amagat i el fred m’ha fet tornar a casa, on m’esperava un ambient familiar poc assolible últimament. Del poble, cal dir que no és res de l’altre món.

Ara, asseguda al balancí de l’àvia, al costat de l’estufa de llenya, i amb res més que un llibre, un llapis i un paper, rumie. El tic-tac del rellotge continua sonant segon rere segon, incessable; la televisió continua murmurejant llunyana i sense espectadors, doncs per la finestra que dóna al saló puc veure l’avi roncar; encara més llunyà puc endevinar el soroll de la música clàssica que sona a la ràdio que l’àvia té al capçal del llit; i un poc més enllà, a l’altra habitació, la respiració pausada i descansada del meu cosinet que m’espera dormint. No trigaré massa a gitar-me, no vull destorbar-lo.

Guaite el que abasta la meua vista de fit a fit. Quins records d’aquesta casa!Quantes vesprades d’estiu amb l’Oriol corrent amunt i avall, fugint de l’Estuc, inventant històries, pintant llibres, les dinades familiars, les fotos d’anys i anys enrere... El soroll brusc del rentavaixelles acaba de trencar l’harmonia que hi regnava. Tal vegada és per recordar-me que es fa tard i he d’anar a dormir. Mire el llibre, que ara em fa serveix de taula, i pense en el que m’ha costat de llegir. Fins i tot vaig pensar de deixar-lo, però no podia suportar no saber com acabava la història. Ara sé que vaig fer bé de seguir llegint: m’ha agradat. Té un transfons profund, tot i que el final siga previsible. Demà n’encetaré un altre que serà durant un temps el meu còmplice i company de viatges: Dones, d’Isabel-Clara Simó. I sé que quan arribe al final tindré la mateixa sensació de plenitud que ara i les mateixes ganes d’escriure. Què li farem, sempre em passa.