El passat dimecres 10 de febrer el cantant Quique González actuava en el Paranimf de la Universitat d’Alacant. Després d’un intent frustrat de veure’l en directe fa dos mesos, per fi dimecres vaig poder gaudir del plaer d’escoltar-lo.
No va ser fàcil: mil imprevistos i despistes van fer complicada l’arribada al concert. Perdre un tren, agafar-ne un altre amb retard, oblidar l’hora d’inici del concert i, evidentment, fer-hi tard. Però bé, tota la resta elimina els entrebancs. Una companyia grata des de l’inici de “l’aventura Quique”, que començà en desembre, va fer els problemes més amens i menys problemàtics. Arribar tard però en companyia sembla menys catastròfic. I més encara quan a l’altra banda de les portes, rere les parets que separaven el retard pertorbable del present musicat i tranquil, hi ha diversos ulls coneguts que esperen pacients la teua arribada. Entre ells, els del culpable de la meua afició a Quique González, amb dos seients desocupats al seu costat esperant a buidar-se d’absència. La sonoritat, perfecta, increïble. Quique, petit i interessant -molt interessant- i també vergonyós: les grenyes davant la cara, la mirada acotada i les paraules justes, ni una més. La resta de musics, més virtuosos que ell, al meu parer. I quasi al sostre, un cartell il•luminat de “Daiquiri Blues”, el nom de l’àlbum. Als seients fronterissos al meu, dos aficionats especials. Quatre cançons desconegudes, fruit de la meua jove afició al cantant, i moltes altres que posen els pèls de punta. Les cinc primeres les intuírem des del taxi que ens portava al concert; res que no es poguera suplir amb tota la resta d’harmonies que vingueren després (per molt que diguen). Palmes, crits, xiulits, paraules, mirades, somriures, emoció, sentiment i música. I a la fi, una cançó que no va arribar: De haberlo sabido, la cançó que em va fer entrar en “el món Quique”. Gràcies per introduir-me en ell. Sí, jo també desitjava que l’última vegada que l’ídol va pujar a l’escenari sonara l’inici trist d’aquesta, però Miss camiseta mojada tampoc està gens malament.
No va ser fàcil: mil imprevistos i despistes van fer complicada l’arribada al concert. Perdre un tren, agafar-ne un altre amb retard, oblidar l’hora d’inici del concert i, evidentment, fer-hi tard. Però bé, tota la resta elimina els entrebancs. Una companyia grata des de l’inici de “l’aventura Quique”, que començà en desembre, va fer els problemes més amens i menys problemàtics. Arribar tard però en companyia sembla menys catastròfic. I més encara quan a l’altra banda de les portes, rere les parets que separaven el retard pertorbable del present musicat i tranquil, hi ha diversos ulls coneguts que esperen pacients la teua arribada. Entre ells, els del culpable de la meua afició a Quique González, amb dos seients desocupats al seu costat esperant a buidar-se d’absència. La sonoritat, perfecta, increïble. Quique, petit i interessant -molt interessant- i també vergonyós: les grenyes davant la cara, la mirada acotada i les paraules justes, ni una més. La resta de musics, més virtuosos que ell, al meu parer. I quasi al sostre, un cartell il•luminat de “Daiquiri Blues”, el nom de l’àlbum. Als seients fronterissos al meu, dos aficionats especials. Quatre cançons desconegudes, fruit de la meua jove afició al cantant, i moltes altres que posen els pèls de punta. Les cinc primeres les intuírem des del taxi que ens portava al concert; res que no es poguera suplir amb tota la resta d’harmonies que vingueren després (per molt que diguen). Palmes, crits, xiulits, paraules, mirades, somriures, emoció, sentiment i música. I a la fi, una cançó que no va arribar: De haberlo sabido, la cançó que em va fer entrar en “el món Quique”. Gràcies per introduir-me en ell. Sí, jo també desitjava que l’última vegada que l’ídol va pujar a l’escenari sonara l’inici trist d’aquesta, però Miss camiseta mojada tampoc està gens malament.
I jo traballant i posant-me el cd per a intentar superar el que ja sabia que no podria superar, un concert en directe.
ResponEliminaPerò que poguéreu anar m´alegra tant, no hi ha com comparit o com deia un mestre de primària, "compartir es disfrutar el doble".
Quique és com "Los Secretos", part de la història. Si et va agradar "De haberlo sabido", t´agradarà, "Aunque tú no lo sepas" d´un poema de Luis Garcia Montero, este altre, gran, gran poeta.
Et pensaràs que t'ho dic per donar-te la raó, però després de "De haberlo sabido", "Aunque tu no lo sepas" es la cançó que més m'agrada de les que ell canta.
ResponEliminaMeravellós!
No, si al final entre uns i altres fareu que m´agrad que últimament estic escoltant massa música monya... :P
ResponEliminaEspere que ho passares bé, i que t´agradara la meua facultat. ;)
Salut.
Clar, era esta música ¡¡, així escrius coses tan boniques com el post del casori...;)
ResponElimina