S’acaben les classes i cessa la meua vida a València durant uns mesos. Tinc ganes de tornar, però la veritat és que ha sigut un any fantàstic i em fa llàstima haver de deixar els companys per un temps; els últims dies al seu costat m’han acabat de confirmar que són gent molt gran. Bé, així ens retrobarem amb més gana. A més, l’any que ve tu i jo ja no estarem porta amb porta; tot i això, alguna cosa em diu que no ens separarem.
Toca fer de nou les maletes i tornar a casa. Quina bogeria haver de recollir i traslladar tot el que hi ha a aquest pis! Mai m’havia adonat de totes les coses que m’havia emportat cap a València. Així que per a poder arreplegar-ho tot, decidisc organitzar-me. Comence per la tauleta de nit. Obric el calaix de dalt i vaig agafant tota la roba interior que trobe allí, entre la qual hi ha algun que altre mitjó foradat que se’n va al fem o algunes bragues que feia exactament deu mesos que no veia. Quan crec que el calaix ja està buit, note al fons un tacte distint al de la tela; sembla un paper. L’agafe, i em sorprenc. Descobrisc la carta que em vas escriure fa uns mesos i que instintivament vaig dipositar allí dins per tindre-la sempre a prop. Recorde, aleshores, que no tot ha sigut sempre tan dolç durant la nostra estància a la ciutat, i rememore alguns dels mals moments. Que estaríem sempre juntes, deies, que passara el que passara ens teníem l’una a l’altra, i això era el més important. També que tenies por que ens distanciàrem tot i dormir porta amb porta, però que, per experiència, suposaves que això no passaria. M’animaves a seguir endavant, a comptar amb tu, a passar dels mals rollos. Recorde també les llàgrimes que vam creuar el dia abans de l’escrit, fruit de l’angoixa que ens produïa estar lluny de casa i sentir-nos encara un poc marejades amb tant de canvi. Però què vols que et diga? Saps que la nostra vida és un canvi constant; sempre ho ha sigut. I al final, ens hem acostumat. O podries tu viure ara amb un seguit de successos monòtons i rutinaris? Segur que no, trobaries a faltar les sorpreses.
Recorde, a més, el moment en què vaig descobrir aquella carta. No sé bé si era de nit o de dia, però tu no estaves a casa i jo acabava d’arribar. Quina sorpresa llegir eixes paraules en un moment com aquell! Sempre m’han calmat les teues paraules. I ara, la retrobada de la carta, arriba en un moment en què potser algú m’havia de recordar totes eixes coses. Com aquell dia, em tornen a caure les llàgrimes.
Reflexione sobre l’any i sobre la nostra relació, i descobrisc que potser hem estat massa lluny tot i tenir-nos tan a prop. L’any que ve, pense, com que no et tindré tan propera, promet buscar-te més i ser més teua. I pensant, em ve al cap un moment de fa un any, a final de curs, mentre reflexionàvem juntes a un bar i prometíem que tot aniria bé, que el curs de la vida no havia sigut fàcil i no ho seria (ja ho sabíem), però que ens mantindríem juntes, encara que fóra mentalment. Doncs ja ho saps, et recorde aquesta promesa. Tin-la present. T’estime.
Toca fer de nou les maletes i tornar a casa. Quina bogeria haver de recollir i traslladar tot el que hi ha a aquest pis! Mai m’havia adonat de totes les coses que m’havia emportat cap a València. Així que per a poder arreplegar-ho tot, decidisc organitzar-me. Comence per la tauleta de nit. Obric el calaix de dalt i vaig agafant tota la roba interior que trobe allí, entre la qual hi ha algun que altre mitjó foradat que se’n va al fem o algunes bragues que feia exactament deu mesos que no veia. Quan crec que el calaix ja està buit, note al fons un tacte distint al de la tela; sembla un paper. L’agafe, i em sorprenc. Descobrisc la carta que em vas escriure fa uns mesos i que instintivament vaig dipositar allí dins per tindre-la sempre a prop. Recorde, aleshores, que no tot ha sigut sempre tan dolç durant la nostra estància a la ciutat, i rememore alguns dels mals moments. Que estaríem sempre juntes, deies, que passara el que passara ens teníem l’una a l’altra, i això era el més important. També que tenies por que ens distanciàrem tot i dormir porta amb porta, però que, per experiència, suposaves que això no passaria. M’animaves a seguir endavant, a comptar amb tu, a passar dels mals rollos. Recorde també les llàgrimes que vam creuar el dia abans de l’escrit, fruit de l’angoixa que ens produïa estar lluny de casa i sentir-nos encara un poc marejades amb tant de canvi. Però què vols que et diga? Saps que la nostra vida és un canvi constant; sempre ho ha sigut. I al final, ens hem acostumat. O podries tu viure ara amb un seguit de successos monòtons i rutinaris? Segur que no, trobaries a faltar les sorpreses.
Recorde, a més, el moment en què vaig descobrir aquella carta. No sé bé si era de nit o de dia, però tu no estaves a casa i jo acabava d’arribar. Quina sorpresa llegir eixes paraules en un moment com aquell! Sempre m’han calmat les teues paraules. I ara, la retrobada de la carta, arriba en un moment en què potser algú m’havia de recordar totes eixes coses. Com aquell dia, em tornen a caure les llàgrimes.
Reflexione sobre l’any i sobre la nostra relació, i descobrisc que potser hem estat massa lluny tot i tenir-nos tan a prop. L’any que ve, pense, com que no et tindré tan propera, promet buscar-te més i ser més teua. I pensant, em ve al cap un moment de fa un any, a final de curs, mentre reflexionàvem juntes a un bar i prometíem que tot aniria bé, que el curs de la vida no havia sigut fàcil i no ho seria (ja ho sabíem), però que ens mantindríem juntes, encara que fóra mentalment. Doncs ja ho saps, et recorde aquesta promesa. Tin-la present. T’estime.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada