Records d'un any a València

Per última vegada obric la porta del pis. Avinguda Alfahuir número 22 porta 20. Al fons del corredor, l’habitació sembla una altra: buida, blanca i sense decoració, fins i tot fa eco quan parle dins d’ella. Revise la resta de la casa, que roman pràcticament igual que sempre, i agafe els últims afers que em queden per allà. Ara sí, tanque la porta i li dic “adéu” al pis i al primer any d’universitat. La veritat és que no sent pena per l’habitatge, tot i els moments i secrets que hi guarda. Potser el fet de canviar varies vegades de casa últimament m'ha fet immune a aquestes situacions.
Més que pena, però, el que em provoca recordar el primer any a la uni que ara deixe enrere és enyorança. Recorde perfectament quan vaig arribar, maldestre, vergonyosa i nerviosíssima. Recorde les primeres amistats, els primers contactes, i la companya incondicional que des del primer moment m’ha acompanyat en aquest viatge per la carrera de Periodisme. Em ve al cap, també, la curiositat que sentia al principi per tot. Els professors, les assignatures, el voluntariat lingüístic i la conseqüent integració en el BEA, que tants bons moments i també maldecaps m’ha comportat, però que per res canvie. Recorde el descobriment de la ciutat, les primeres vesprades per Benimaclet, les primeres nits de festa (que foren, sens dubte, les més intenses) i la poca destresa a la cuina, defecte que amb el temps he anat curant (tot i que no massa).
I entre record i record, entre anècdota i anècdota, me n’adone que l’any ha passat volant. De periodisme, n’he aprés bastant. De convivència, més encara. He aprés moltíssim del funcionament de la Universitat, així com també he format part activa d’aquesta. He memoritzat carrers, parcs i barris, places i bars. He descobert el Glop i l’Standby, i, per descomptat, el memorable Planeta Azul. Però si hagués de triar la millor de totes les coses bones que m’emporte d’aquest primer any a València, seria sens dubte l’amistat que he fet per tot arreu. L’altre dia em deia algú que el món està ple d’imbècils; doncs sí, n’hi ha, d’imbècils, però sens dubte també hi ha gent fabulosa amb qui paga la pena compartir aquest espai-temps que els humans solem anomenar vida.