Coimbra: saudade de ti

28-gener-2011
Coimbra, Portugal

Tornar a sentir la paraula saudade és com tornar enrere, com trobar-me de sobte asseguda a un banc amb els ulls tancats i escoltant una veu melodiosa llegir un poema. Saudade de ti, que deies aquella nit. Tornar a sentir saudade és ara experimentar-lo. Una paraula que no sé exactament què vol dir i que ningú m'ha explicat amb exactitud, però que s'apropa a allò que nosaltres coneixem com nostàlgia o trobar a faltar.

Em trobe a Coimbra, Portugal, i per tant l'efecte d'aquesta expressió és major. El dia és gris i plujós (portugués), i els oïts se'ns omplen amb llegendes de la ciutat, històries que una valenciana de cabells foscos ens explica fil per randa. De vegades ens quedem sense paraules mentre passegem, però el silenci també és un bon company quan la -contradictòriament- tristor alegre que ens transmet Portugal ens permet comunicar-nos sense mots.

Doncs això, saudade de ti. Saudade de ti en un moment en què la ciutat queda als meus peus i el cel és gris. Saudade de ti quan recorde les últimes cançons i la darrera mirada en la llunyania. I alhora no saudade-te (que al portugués els pronoms van darrere, he aprés), perquè és ara quan et sent més proper que mai, i perquè aquesta nostàlgia estranya em serveix per a portar-te fins ací, tot i que no de cos present.


Aquest viatge, a banda de per a visitar a la valenciana de cabells foscos, em serveix també per a conéixer Coimbra i pensar en el meu futur curs. Vindre d'Erasmus és una possibilitat cada dia més real, i visitar-la m'ha ajudat a decidir-me. Perquè és una ciutat bonica, nostàlgica, dedicada totalment als estudiants, amb gent molt amable i acollidora -sorprenent l'hospitalitat i amabilitat dels portuguesos-, multicultural, i amb infinits llocs per a estudiar i per a desfasar. Tinc, cal dir-ho, un dubte -més bé molts- : ara mateix no sé quines són les meues necessitats de dies grisos, les meues ganes de desfase, la meua nostàlgia, el teu saudade. Però no puc saber quines seran les meues necessitats d'ací uns mesos i em queda poc temps per decidir.


Mentre delibere sobre tot això i camine pel campus (preciós, per cert) que podria acollir-me l'any vinent, em creue amb un jove amb capa i traje universitari que desprén un aroma que em recorda a l'africà amb qui ballava música brasilera anit. Aleshores pense que m'agradaria ballar més música brasilera, així com imitar ritmes africans que desconec. M'agradaria tornar al café-teatre i prendre un altre chocolate quente i seure tota sola a un banc del botànic. Caminar pels carrers petits i cantar de nou shot shot shot shoooooot acompanyada de noves cares.