És quan calle que se m'entén millor que mai. És quan calle que dic la veritat, que no puc mentir, que els ulls, incandescents, em delaten. És el silenci, maleït còmplice teu, que m'evidencia. I les paraules, traïdores, encara no han aprés a mentir. Tampoc no ho han fet les galtes, que enrogeixen contínuament quan la raó vol enganyar els sentiments. Ni la temperatura corporal, que em fa perdre la noció dels graus i tremolar quan més calor fa.
És quan parle que no sé explicar-me. Els gestos, maldestres i arítmics, lluiten per fer-se entendre en un fallit intent de coherència que ni tan sols jo arribe a comprendre. La mirada, furtiva i ràpidament intensa, contradiu els mots que emanen de la meua boca. Boca que, d'altra banda, es mou lenta i temerosa i rau mossegada sota els llavis de tant en tant.
És quan plore que no hi ha ni mirada, ni paraula, ni gest que em calme. Cap element colpeix com cal els lacrimals, que vaguen al seu aire des de sempre. Els ulls, de difícil control, esdevenen una vegada més un joc de comprensió infalible, ara espesos per l'aigua que els recorre. El dibuix que naix del camí que fan les llàgrimes esclareix la rojor de la cara, fidel companya de la plorera.
Darrerament parle poc, calle massa i no plore gens.
Bonissim!!!!!
ResponElimina