Mosques al voltant del sol

A Iris i Josep

És migdia i pel carrer València comença a ser difícil caminar sense tocar el sol. Recorde quan de xicoteta jugava a anar d'ombra a ombra, d'una banda a l'altra del carrer amagant-me de la llum potent del matí. Hui fa calor, com en aquells dies, i això que encara estem entrant en abril. Ja no li trobe cap lògica al temps, o més bé ja no li la busque, perquè igual fan trenta graus que cau la calamarsa. Però el temps de hui li dóna una llum especial a Sella i em recorda a les vesprades d'estiu, quan tornàvem a casa a dinar corrent i en menys de dues hores ja estàvem de nou al carrer, morint de calor, però junts, camí a la Font Major o la piscina. Ahir per la vesprada, de camí a l'Alt (on les vistes són espectaculars a tota la contornà del poble) vam veure també junts com es ponia el sol. Vam divagar sobre la seua naturalesa i la seua beneïda perfecció, tot asseguts a un tronc enorme que, vam deduir al pujar-hi, estava corcat. El sol s'amagava, ràpidament al meu parer, i deixava una boirina al seu costat. Si t'hi fixaves molt, algú assegurava que podies encontrar mosques al seu voltant. "Que sí, que eixos puntets negres que veeu al voltant del sol quan el mireu fixament es diuen mosques". Siguen mosques o no, hi havia qui ni tan sols les veia. Com de complexa i curiosa n'és la natura, que ni tan sols divisem les mateixes coses amb els ulls.

Uns metres més amunt (perquè això serà amunt, dic jo, ja que per a mirar-hi hem de pujar el cap) romania quieta la lluna, indiferent al moviment de l'astre que la il·luminava, minvant. També vam debatre sobre la seua existència i em vaig adonar que hi ha moltíssims dubtes de física que em queden per resoldre. Entre un i les altres vam intentar trobar-li resposta a les nostres preguntes, sense massa èxit, cal dir. Per a nosaltres, però, ja n'hi ha suficient.

I caminant, caminant, vam arribar a una conclusió no massa innovadora: que el terme de Sella és preciós i que no tenim perdó d'estar tancats a casa cada vegada que hi venim. Que fa un temps perfecte per a fer caminades i que ens hauríem de dedicar a recórrer tots els racons. "Tu has anat ací?", "Tu has estat allà?". Tres amics amb esperit filosòfic i aventurer en eixe precís instant, que caminàvem amb un somriure a la cara, sense cap més motiu aparent que un passeig per la Penya de Sella. Al cap i a la fi, el simple fet de compartir espai i temps ja resulta especial darrerament, quan cadascú cada vegada fa més la seua i tornem poc a casa.

M'han vingut al cap de nou, amb tot això, les vesprades d'estiu. No sé si parlàvem de la lluna, però ja teníem una ànima imaginativa i curiosa. Féiem teatre al balcó de ta casa i ens creiem que érem actors de primera. I no ho érem, evidentment, però apreníem molt els uns dels altres. Entre altres coses, vam aprendre a riure de nosaltres mateixos. A comprendre'ns també. A posar-nos en la pell dels altres. Vam compartir nervis darrere del temblete, i vam riure junts damunt de l'escenari enmig d'una obra de teatre. I amb nosaltres, va riure també el públic, confós per veure els xiquets del poble interpretant homes i dones del segle passat. És el que té el sainet. O potser és el que té l'amistat a Sella: que fa riure i somriure a les vesprades d'estiu inacabables.

Que no se'ns acaben mai eixes vesprades, pregaria jo.