dissabte, 21 de maig del 2011

Olors caviants a València

Fa uns mesos, quan va començar el curs, escrivia en aquest mateix bloc que València feia pudor. Després de rebre vara a la vaga del 29-S, em vaig quedar realment decebuda de l'aire que es respirava a la ciutat. Després de tremolar en veure als blaveros el 9 d'octubre, havia de tapar-me el nas per a sobreviure entre aquell petit cúmul de persones que dia rere dia ens movíem per unes o per altres, i no restàvem quiets tot i el desencant. Em plantejava, en aquell post, si hi havia alguna manera de llevar eixa pudor a ranci incrustada en els carrers del Cap i Casal, o si això només podia ser un somni. I quan parlava amb el meu jo, realment decebuda, em preguntava si totes les hores perdudes i les petites lluites que modestament podia portar a terme arribarien enlloc, responent-me cada vegada més clarament que les possibilitats eren ínfimes. A més, el tòpic del valencià menimfotista se m'havia clavat a la ment, i estava cabrejada amb esta societat tan aparentment conformista que no es movia per res.

Ara l'olor ha canviat. No sé si és que estava equivocada, o és que les coses han donat un gran gir. Algú podria dir-me que només és la proximitat de les eleccions, però no m'ho vull creure. Perquè l'olor a lluita i a democràcia que sobrevola la ciutat -i no només aquesta- no em deixa creure-ho així. La gent s'ha mogut. La gent ha decidit no quedar-se a casa. I no només ho hem fet els de sempre, ni molt menys. He vist gent que mai no hauria imaginat enmig d'una plaça cridant fort pels seus drets i els de la resta de conciutadans. I no és que faja olor a roses, ni molt menys. Per a això encara queda una gran lluita, i així i tot no sé si ho aconseguirem. Però fa olor a ganes de canviar les coses, a veus trencades de tant cridar, a respecte, a cooperació, a companyonia pura i dura, a empatia amb la resta. Fa l'olor que trobava a faltar aquells primers mesos del curs als carrers de València.

No vull fer-me il·lusions ni creure que en uns dies haurà desaparegut tot el podrit que hi ha en aquest teixit suposadament democràtic. De fet no crec que passe així. No sé què aconseguirem, però siga el que siga, sempre em quedarà eixa olor a terra banyada que em sap a victòria. I no a victòria perquè pense que anem a canviar el món, sinó a victòria perquè la gent ja no es conforma, perquè els valencians hem eixit al carrer, i perquè ja no som els de sempre. O potser sí, però més units que mai per una mateixa causa: renovar aquesta falsa democràcia que es limita a portar-nos a les urnes cada quatre anys.

Ara només em queda desitjar que tot açò no acabe aquest diumenge. Aquests dies els polítics, els governs, han tingut les mans lligades, ja que prendre un pas en fals i demanar que la policia buide les places podria castigar-los durament a les urnes demà. Per tant no sé si la relativa comprensió que estan tenint amb el moviment 15-M continuarà a partir de dilluns o aniran a per nosaltres. Sincerament, València em fa por en eixe sentit. No voldria haver de tornar a vore porres volant per damunt del meu cap. Confiarem en què la força de les nostres paraules i les nostres actuacions serà major que la seua.


Per una democràcia real, per la fi del bipartidisme, per acabar amb la corrupció: INDIGNA'T I VOTA!

2 comentaris:

  1. Laia,molt bò.També Olors canviants a Alacant!!!! I com Tú, m´ha sorprés moltes coses aquestos dies. Està passant, som part d´aquesta realitat...i el més important, que no s´acabe després de les eleccions, la Nostra Democracia Real, la de tots i totes, la de amb tots i totes, per a tots i totes...

    ResponElimina
  2. El millor que podem extraure d'ací, passe el que passe després d'eleccions, és l'experiència que molta gent que no es mobilitzava està adquirint. L'experiència de saber que es poden fer coses, i vore que no s'està sol. Passe el que passe dilluns, estic segur que la gent perd la por a eixir al carrer, i amb això ja tenim una xicoteta victòria.

    ResponElimina