Venim al món i aprenem a obrir els ulls, a caminar, a parlar, a fer riure, a plorar, a callar. Els pares, els familiars, els amics dels pares i la resta de conciutadans ens ensenyen a créixer a poc a poc. Però ningú no ens ensenya a estimar-nos a nosaltres mateixos, a valorar-nos, a saber sentir-nos bé amb la nostra manera de ser o la nostra forma física. Ens ensenyen a canviar les coses, ens diuen què és el que fem bé i què és el que fem malament, què hem de deixar de fer i què podem començar a fer amb l’edat. Però, i si resulta que el problema no està en canviar res, sinó que cal que aprenguem a acceptar-nos tal i com són? Doncs passa que poques vegades estem preparats.
Ens passem la vida tractant de ser d’aquesta manera o d’aquesta altra, tractant de ser més amables, menys vergonyosos, més sociables, més guapos, menys grossos,...en definitiva, més perfectes. Qui no té el típic amic que sempre s’està queixant o autocriticant?: “hauria d’haver fet allò, no hauria d’haver pensat allò altre, hauria de ser més tal, menys qual, etc.” L’error està en què la perfecció no la formen tot eixe cúmul d’adjectius que des de l’escola ens inculquen que són positius (amabilitat, simpatia, bellesa, humilitat, decisió, etc.), sinó la correcta conjugació dels adjectius que ens defineixen a nosaltres mateixos. O tal vegada l’error està en eixa obsessiva costum de buscar sempre la perfecció. A mi, ja us ho dic, no m’agraden les persones perfectes. Cadascú és com és. Amb açò no vull dir que mai no haguem de canviar res i que tots hem de ser sempre tal i com naixem; ni molt menys, està clar que hi ha aspectes que cal variar en certs individus i que quasi tots els individus tenim aspectes que podríem millorar, però jo parle d’eixa mania de no estar mai a gust amb u mateix.
Tal vegada hauríem de començar per ací: estimar-nos, valorar-nos, veure la part positiva de nosaltres i creure’ns que som imperfectes i que això no és cap problema. Si partírem d’aquesta base, segur que podríem fer veure a la resta de la gent allò bo que posseïm i ens sentiríem molt més a gust a tot arreu, amb nosaltres i amb la resta.
Perfecció? No, la perfecció no existeix. La perfecció és una abstracció que ha necessitat la humanitat per autocomplaure's creient que és perfecta. L'única perfecció que puc arribar a concebre es donaria, en tot cas, gràcies a una acceptació reflexiva i recíproca entre els individus. Si no som capaços d'acceptar-nos, com hem d'acceptar els altres? Bé, però això ja ho has exposat tu. ;-)
ResponEliminaHace algo más de un mes nos encontramos un amigo y yo con un hombré que se dirigió a nosotros, en la estación del tren. Comenzamos a charlar con él; era agradable y divertido. Tendría unos sesenta o setenta años. Nos preguntó sobre nuestra identidad y sobre la manera de cambiar. Concluimos enseguida que aunque estamos en constante cambio, somos siempre nosotros mismos. Siempre lo somos, y nos caracterizamos por la imperfección porque lo que define a la idea de perfección a la que Josep se refiere es la inmutabilidad, lo contrario a nosotros.
ResponEliminael otro día me preguntaba cómo sería el mundo si, en lugar de centrarnos en nuestros (supuestos) defectos y carencias, enseñáramos a los demás todo lo bueno que tenemos. nos da vergüenza reconocer lo bueno que tenemos porque hemos interiorizado que, cuando lo hacemos, se nos tacha de vanidosos o egocéntricos. finalmente, acabamos por olvidar lo mejor de nosotros mismos y, lo que queda, es lo que nos empecinamos en cambiar.
ResponEliminalo curioso es que esto es algo que sólo nos pasa con uno mismo. los demás, en el fondo, nos da igual cómo sean, porque los vamos a querer igual (o los vamos a odiar igual).