Entre periodisme i literatura, què hi ha?

El periodisme és tot un món. Ja m’ho imaginava abans d’entrar-hi i ho he constatat enguany amb les coses que he aprés i he vist a la carrera. És un món complex i divers, un món gran. Cal dir (tant sobre la titulació de Periodisme com de la resta) que no sempre trobem el que esperem a les aules de la Universitat. Quan u acaba la Selectivitat, es decideix i escull la opció que troba més adient per a estudiar el curs vinent, normalment no té massa idea del que es trobarà a la carrera, o fins i tot potser té una idea equivocada. Per això, de vegades ens podem emportar sorpreses positives així com d’altres no tan agradables. Això també ho he constatat enguany: a classe hi havia gent que havia deixat altres carreres i s’havia decidit per Periodisme, gent que creia que el periodisme era el seu futur i s’ha decebut el primer mes, gent amb ànsia de saber-ne més i més sobre l’ofici que delera tant com la vida pròpia, gent que ha descobert que el periodisme no era el que creia, però que també li agrada. A mi, la idea de ser periodista sempre m’havia rondat pel cap, tot i que no sabia massa bé per què. A classe hi ha gent que té molt clar que vol ser periodista per denunciar injustícies, altra que es dedicarà als esports, companys que es desviuen per periodisme musical,etc. Quan vaig arribar a la carrera em vaig donar compte que jo l’havia triada simplement perquè m’agradava escriure i perquè considerava necessària la transmissió de la informació. Em vaig quedar un poc sobtada al veure la passió amb què alguns s’enfrontaven a la carrera; una passió envejable, d’altra banda. Molts ja coneixien els continguts de la carrera, ja havien treballat en mitjans de comunicació, sabien mil noms de periodistes famosos i es reien (com faig jo ara també) de l’estil incoherent de molts periodistes. Jo, aleshores, no ho entenia, i em sentia relativament petita dins aquella classe empinada de la Facultat. Callada, com sempre, observava i escoltava, i ha acabat el curs sense que m’atrevira a fer cap comentari amb contingut a classe.

Durant el curs n’he aprés molt, possiblement pel poc que en sabia, de la matèria. Que si no s’utilitzen els gerundis, que si subjecte+verb+complements, que si la piràmide invertida, el lead o els titular breus i concisos, etc. Me n’he adonat també que el periodisme és diferent de com l’imaginava. Jo somniava en un periodisme literari, i potser per això vaig triar la carrera; perquè m’agradava escriure, transmetre la meua opinió i els successos del món, però no d’una manera seca i senzilla, sinó amb un llenguatge enriquidor i complet, que fera pensar el lector. Però resulta que no, que els periodistes ens hem de limitar a transmetre la informació i au, a expressar-nos de la manera més senzilla possible perquè el lector ens entenga; hem de ser breus, com més millor, perquè ens lligen, perquè ningú manté l’atenció al periòdic més de mitja pàgina, i fins i tot ens detallen en quin ordre hem d’exposar els fets. No m’ho imaginava així, la veritat. De fet, al primer quadrimestre vaig escollir una frase de Manuel Vicent que igualava el periodisme amb la literatura per a fer una exposició a un examen. Estava convensudíssima que aquestes dues matèries no diferien en tant, i que una aproximació entre ambdues podria convertir l’estil periodístic en quelcom més agradable o aconseguir una literatura de fets reals. Però els discursos i xerrades dels professors a classe m’han obligat a creure que el periodisme no té res a vore amb la literatura, que una notícia no és una novel·la, o que no estudiem per a escriure historietes boniques als periòdics. Em va decebre la idea, però fins i tot m’havia arribat a convéncer de que era així i que ho hauria d’acceptar.

Per sort, últimament he llegit diversos articles sobre el periodisme que m’han fet obrir els ulls cap a un altra perspectiva. Grans periodistes, que moltes vegades també són escriptors (doncs, com jo m’imaginava, en alguns casos no hi ha tanta diferència d’un ofici a l’altre) aposten per un periodisme literari, perquè es reconega la proximitat d’ambdues matèries, perquè no es tracte el llenguatge com un simple instrument de transmissió, sinó que siga alguna cosa més en el procés d’informació. Per què ens hem de limitar i sotmetre a unes normes tan complexes que no ens deixen desenvolupar un estil propi a l’hora de contar històries reals (doncs això és el periodisme)? Està clar que han d’existir normes i maneres determinades de fer i dir les coses, però enguany m’havia arribat a convéncer que els periodistes érem simples màquines que escrivíem la informació de la manera en què ens havien ensenyat, sense possibilitat d’aportar-hi absolutament res.

Tot aquest debat encara obert, em confirma com n’és de gran i divers el món del periodisme. Durant el curs ho he observat també, ja que cada professor té una idea totalment distinta fins i tot de per on cal començar a escriure una notícia. I jo, després de fer totes aquestes reflexions, continue sense saber si em dedicaré al periodisme esportiu, al musical o a recol•lectar successos i portar cafès al cap de redacció d’algun periòdic; fins i tot dubte ja si vull ser periodista. Però estic més contenta, perquè he vist que l’esperit d’alguns grans com García Márquez, Leila Guerreiro, Octavio Paz o el més proper Manuel Vicent es manté en peu, sobretot a l’Amèrica Llatina, i que no estic tan grillada com havia arribat a pensar en aquest aspecte. Mentre resolc els meus dubtes, continuaré llegint articles que m’omplen la boca de paraules saboroses, verbs dolços, històries amargues i finals inesperats. I ara pense: no estaré confonent un article periodístic amb una novel•la d’Agatha Christie? Quin embolic.