Quedar-s'hi

El jove va creuar les últimes tanques d’aquell ampli recinte i va mirar endavant. Allà es trobava, on feia vint mesos que somniava estar-hi. Acompanyat de maletes, caixes, la motxilla i la caixa de l’instrument, rumiava on aniria, què faria ara. Hi havia pensat molt els darrers mesos en aquell moment, en el dia en què acabaria el servei militar, la coneguda mili, i li havien passat pel cap mil i una opcions per a quan isquera d’allà: podria visitar l’amic que també feia la mili a la capital de la província fronterera, podria anar a veure la Rosa de tornada a la seua terra, podria tornar al poble i retrobar-se amb els amics que l’esperaven, veure la família, buscar feina i començar una nova vida amb la seua gent, prop de casa, on creia tenir el seu lloc. En canvi, ara res d’allò li semblava adient. No tenia cap il•lusió per fer-li la visita al Joan, amb qui feia més d’un any que no es trobava; li havia arribat una carta de la Rosa dient-li que anava a casar-se; començava a preguntar-se si tenia algun amic, si al poble l’esperava algú a banda de la família, si aquell petit indret de l’interior era realment el seu lloc o en podia trobar un millor. Era curiosa aquella situació: tant de temps esperant que arribara el dia, i ara que podia trepitjar amb llibertat els carrers, no es trobava, no sabia ben bé què fer. Els últims dies, fins i tot havia sentit una espècie de malenconia per haver de deixar aquell lloc, per no sentir més l’olor a verdura bullida, per no tornar a veure aquells senyors vestits amb jaqueta verda que durant l’últim any li havien provocat tant de fàstic. N’estava content, en canvi, perquè per fi s’allunyaria dels constants tirs, de les armes; armes que, d’altra banda, ell no havia arribat a tocar, doncs havia fet el servei militar de músic. La música també la trobaria a faltar, així com als bons companys que havia fet. Havien sigut vint mesos de música, militar i no tan militar, clàssica o fins i tot jazzística en les hores lliures, d’anècdotes, d’històries... Es sorprenia a ell mateix, no es podia creure que li regalimaren les llàgrimes perquè se li acabaren els dies a aquell recinte que fins aleshores havia considerat horrorós. Va tornar a fer una inspecció mental per la seua vida, pel seu cap, i no va trobar massa més que el que havia aprés dins aquelles tanques verdes que ara pretenia deixar enrere. Es va girar i va mirar cap endins; al fons podia veure l’edifici on havia viscut ell els darrers dotze mesos, i si hi posava l’oïda encara podia sentir les notes agudes del seu company trompetista que assajava hora rere hora per presentar-se a les proves de conservatori. La veritat és que a ell també li agradaria fer-ho, però no tenia ni un duro, no podria ni pagar-se la matrícula, va pensar mentre es tocava la butxaca dreta. Aleshores es va carregar les maletes, va mirar endavant i al cel en busca d’aprovació d’un Déu en qui no creia, i va tornar a creuar aquelles tanques verdes que podria recórrer amb els ulls tancats. No tenia res a perdre: decididament, va caminar cap endins, direcció al que des de feia uns mesos era sa casa, i quan estava a punt d’entrar-hi per la porta el va sorprendre el seu amic Gustau:

-Jaume, que t’has deixat alguna cosa?

-No, Gustau. Em quede. Vaig a dir-li al senyor director que accepte la seua proposta i que demà faré les proves per a entrar-hi en la banda militar.