dimarts, 14 de setembre del 2010

Que tingues sort

Vas anar apareixent a poc a poc. Recorde les primeres converses, sense massa contingut, a la porta del conservatori. Aleshores no sabia res de tu, però em vas causar bona impressió: simpàtic, complit i bromista, sempre amb el somriure a punt. D’aquells mots insignificants que creuàvem setmana rere setmana en vam fer quelcom indispensable en la nostra breu relació: quan abaixaves les escaletes i jo esperava asseguda a que es fera l’hora de classe era obligat saludar-nos, amb dos paraules inútils i tres o quatre preguntes típiques (com estàs?què tens ara?com van les classes?). Poc a poc les salutacions van derivar en converses, en les quals vam descobrir que potser no érem tan diferents com pensàvem. Que si aniràs a la mani de València, que si baixaràs la nit de San Joan, que on farem el sopar del conservatori o on hi ha concertet aquest dissabte. Després arribaren les mirades còmplices a través de l’espill de l’aula d’orquestra o travessant mil i un caps quan assajàvem la vesprada abans del concert a l’Ajuntament (no podies tocar el flautí, xe!), i entre mirades, algun que altre ball a la pista del Winston, testic d’invasions d’espai vital. Crec que ja aleshores em vas demostrar que eres especial, i ho he pogut constatar els següents anys que hem compartit amb més intensitat. Sort que ens vam trobar aquella nit a la Cala de Finestrat, eh? Si no fóra per coincidències així, no hauries arribat a tocar en Gatxull i no hauries descobert tan a fons un poble amb tant d’encant com Sella, ni tampoc la seua gent, a qui sé que estimes i de qui saps que t’estimem. De les hores d’assaig a l’Acadèmia han sorgit moltes i bones amistats, i de les amistats moltes i bones hores de converses, concerts, petorreres, carreteres, politiqueos, moros i cristians, col•lectius artístics i Sabateres. Les amistats més intenses et van portar a perdre el camí que et duria a la Llotja de València, però crec recordar que la solució et va ser ben grata. Anit tampoc la vam arribar a vore, la Llotja. I bé, entre carrer de la Pau, Parterre, Glorieta...somrius i et bese a la dreta en el Cap i Casal, on t’esperem també enguany amb els braços oberts. Qui anava a dir-me aquelles vesprades de conservatori que acabaria coneixent-te tan a fons i descobrint la personeta tan genial que portes dins!

Demà te’n vas, lluntet, a encetar una experiència que, ja t’ho he dit, et resultarà inoblidable i genial, tots estem segurs. Aprofita per conéixer aquesta illa del nord amb deteniment i per aprendre molt d’anglés, però també per a perdre els papers de tant en tant i passar-ho genial. Ja saps que de l’Orgasmus també en formen part la festa i la diversió. Et desitge molta sort per a aquests mesos que estaràs fora i et done un consell: sigues tu (ni fada ni princesa, tu). Allà on vas fas amics, i no serà diferent per terres angleses. Saps que ací et trobarem a faltar i esperarem la teua tornada perquè ens contes mil i una banalitats de la vida a Southampton. Bona sort i bon viatge, nen!

2 comentaris: