divendres, 18 de febrer de 2011

L'apropament o l'enderrocament del mite



Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

Cadascú té els seus mites. Un mite, en el sentit de persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip, pot ser de moltes maneres. De tots els mites, potser els més comuns són els que prenen forma de persona. Éssers humans que, per unes raons o per altres, els convertim en referents i els situem en una posició de privilegi respecte a la resta de mortals. Cossos que idealitzem i creem que són, en cert mode, superiors. Un dels casos que més es donen és la mitificació dels “famosos”: cantants, actors, escriptors i polítics es converteixen en prototips de gran part del públic que, en aquesta societat dels mass media, els segueix per tots els mitjans possibles allà on van. El mite, doncs, sempre és quelcom llunyà, com ja he dit idealitzat, un individu que sembla inabastable. Poder estar a uns quants metres d'ell a un concert es considera ja un gran privilegi.

Potser un dels beneficis que té açò de ser periodista és l'apropament del mite. Treballar buscant notícies i novetats que revelar, pot ajudar a tindre més a prop persones que fins al moment consideràvem, perquè no, com d'una altra dimensió. T'atorga cert poder, això de dir “sóc periodista”. Com si tingueres les claus que obrin les portes que separen els mites dels mortals corrents, omplis el pit i t'encamines cap on faça falta i a per qui faça falta: tant se val mite que malson. Perquè també ens apropem a les vessants més crues de la vida, els periodistes.


No sé si sóc periodista o no. No sé què és ser periodista: mira que n'hem discutit sobre què determina ser-ho (que si el títol, que si exercir-ne, que si col·legiar-se...). Però aquesta setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'apropament del mite, i d'adonar-me'n que eixos éssers que mirem amb ulls de corderet degollat són tan humans com nosaltres. Tant o més. Apropar-se al mite serveix, si més no, per a desmitificar-lo. Després d'entrevistar a Lluis Gavaldà, d'Els Pets, veure-lo tocar a un concert serveix per a valorar-lo més. No per a valorar-lo com a ideal, sinó com a persona, com a músic, com a un element més d'aquesta societat plena de figures humanes convertides en celestials. L'apropament del mite ens val, doncs, per a humanitzar-lo. Perquè sí, ells també són humans.

Però no només cal que humanitzem els mites, sinó també dels no-mites, o com se'ls diga a aquelles persones, fets o coses que, tot i que també considerem que estan a un esgraó del món diferent al nostre, no els tenim precisament com a models o prototips, sinó com a símbols negatius, com a figures indesitjables. És possible apropar-se també a ells i fer-los vore que no estan gens per damunt de nosaltres; donar-los a entendre que tots som iguals, i que no tenen per què ser només ells els protagonistes de la història que escriurem : els periodistes tenim un important paper en aquest sentit, i ho hem de demostrar. Perquè resulta que mentre uns estem desmitificant herois i entrevistant personatges de faula, altres individus s'encarreguen de muntar i desmuntar al seu antull els mitjans que ens conformen i de què disposem. Mentre uns somriem davant els referents culturals de la nostra llengua, altres s'encarreguen d'acabar amb una de les vies que més ens l'apropa: s'han tancat els últims repetidors de TV3 al País Valencià, i cal que demostrem que no hi ha cap mite capaç de fer-nos que callem ni que ens conformem amb decisions del talant feixista que caracteritza aquest Govern valencià que, tot i que ens pese, és també nostre.

És possible l'apropament del mite. També es possible el seu enderrocament.

2 comentaris:

  1. Interesant... lo de tv3 es una lluita perduda de ja fa anys (ho saps). l'unic que es pot fer es utilitçar internet de televisor i que els donen ja !!! Vaja es el que faig jo.
    Ja em contaras l'entrevista!!!!
    Miquel

    ResponElimina
  2. No sé si seràs periodista o no, també ho vam parlar, pero per la manera d'escriure crec que vas molt ben encaminada. Magnífica l'entrada.

    ResponElimina