dilluns, 11 d’abril de 2011

Dies redons

De tots els dies de l'any, els de primers de la primavera són els que més m'agraden. Que no fa fred però tampoc eixa calor anguniosa de l'estiu; que no fa vent però es nota la brisa; que t'alces de dia i es fa fosc quan ja és tard. Els dies redons, com el de hui.

Feia temps, potser mesos, que no m'adormia tan prompte. Darrerament, però, ja he donat per perduda la batalla contra les pantalles després de sopar, per tant tampoc no m'estranya haver caigut redona a les deu i mitja mentre veiem una sèrie al saló. Però li traurem allò positiu: gitar-se prompte comporta contemplar la possibilitat de matinar. A les huit del matí, doncs, hui ja estava en peu. M'he dutxat, he desdejunat tranquil·lament mentre mirava les notícies i he netejat l'aseo. No feia sol especialment, el dia ha amanegut nuvolat, però m'he vestit amb pantalons pirata i camiseta de mànega curta: l'ànsia perquè es mantinga el bon temps dels últims dies m'espenta a vestir-me estiuenca. He anat al banc, he comprovat que al compte encara quedaven alguns diners i li he pagat a l'home del pis. A la seua fruiteria, que es troba enfront de casa, he comprat tomaques, encisam, peres i pebrera verda. Que ara que ve el bon temps, la fruita i la verdura també apetixen. Anar a la tenda de Paco és com trobar-se al poble: la gent es coneix, parlen en valencià i les dones xiuxiuegen i parlen de la resta. Serà, supose, perquè Benimaclet encara manté molt bé l'entramat de poble, del que era fa uns anys.

Després d'abocar a casa la compra, he decidit encaminar-me cap a la platja. No eren ni les deu del matí, i a classe vaig de vesprada. Normalment sempre sorgeix alguna cosa, però hui no tenia cap pla. Així que he posat les coses bàsiques a la renyonera, he comprat el periòdic i he anat la Malvarosa. Una vegada allí, descalça, m'he animat a córrer per la vora de la mar, banyant-me els peus constantment quan l'aigua pujava i es menjava l'arena. Com jo, altra gent ha decidit eixir hui a caminar o córrer per allà, així com alguns pescadors s'han apropat per veure si algun peix picava l'ham. Córrer banyant-me els peus, sentint la música que escoltava fa dos anys cada matí al trenet de La Vila a Benidorm (he recuperat l'mp3 d'aquells anys), m'ha fet sentir lliure i bé. Sobretot bé. Sense cap raó aparent: no té res d'especial córrer amb les xancletes baix d'un braç i el periòdic baix de l'altre. Les cames m'anaven soles, i potser m'he envalentonat massa: quan me n'he adonat ja veia Alboraia massa a prop. He parat, he sacrificat la primera pàgina del periòdic per a no embrutar-me els pantalons, i m'he assegut a mirar la mar, calmada, clara. En la immensitat de l'aigua, t'he imaginat a tu damunt d'un avió que volava cap ací. Estaves callat, amarrat al teu seient, seriós com quan et fan una foto. Em va fer tanta gràcia veure't amb por damunt d'aquell avió direcció Mallorca...

Valenbisi m'ha salvat d'haver de tornar a fer tot el trajecte a peu. Per l'avinguda dels Tarongers he corregut, com quan anem els dos en les nostres respectives bicicletes i fem carreres, i al principi vas més lent i em deixes que les cametes em vagen a mil per hora i que em faça il·lusions de guanyar-te, però al final sempre m'avances i em somrius mentrestant. He arribat a casa, m'he fet el dinar i he anat cap a classe amb la panxa plena. Quan he eixit he passat per la biblioteca a tornar un llibre (no em crec que l'haja tornat dins del termini) i m'has cridat per dir-me que vindries tard, que ja ens veuríem demà. Així que com que em venia de camí, he passat per Vivers, on estos dies hi ha la Fira del Llibre, i m'he passejat durant més d'hora i mitja de paradeta en paradeta, buscant no sé exactament què, i he carregat amb algun llibre. A mitjan passeig, Sènior i el Cor Brutal ens han sorprés amb un concert en acústic, mentre un seguit de xiquets de dos o tres anys ha ballat i ha bufat l'harmònica dins del cercle de gent que s'ha format al seu voltant. Cares conegudes i somriures delators de felicitat: és el que tenen els xiquets, que sempre ens fan somriure.

Tranquil·la i més contenta encara, he tornat cap a casa caminant. La veritat és que fa un temps perfecte. Ara he arribat i he trobat la meua companya a la seua habitació, també tranquil·la, també calmada, com la mar d'aquest matí. Aleshores tu m'has dit que sí, que et voré hui. La certesa de tindre't a prop en unes hores m'ha fet somriure encara més, i també reflexionar sobre els dies redons. Hui, se'ns dubte, n'és un, i no podia acabar-lo sense escriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada