Aigua a la terra!

Isc del taller d’audiovisuals i em dirigisc amb pas lleuger i ben agafada al paraigües cap al tramvia. Plou a cànters, com feia dies que no veia ploure (i mira que últimament he vist ploure molt). Les meues sabatetes comencen a sentir la pressió de l’aigua que cau sobre elles i la fricció de la que comença a formar tolls fons a l’asfalt. Els texans comencen a enfosquir-se i el periòdic que portava sota el braç ja no és més que quatre paraules mullades i un fum de tinta correguda. Que mal em sentaria que això li passara al seguit de notícies que hui he hagut de redactar, amb el que m’ha costat! Pense que el dia que compre un periòdic en què haja escrit jo, el guardaré millor. I mentre ho pense, continue fent-me un remull. És impossible continuar caminant així, decidisc buscar un bon balcó i resguardar-me sota d’ell fins que la pluja no siga tan forta. Mentre ho faig m’entra la risa de veure’m, d’observar i analitzar la situació: com algú m’estiga mirant... Necessite trucar a ma mare, contar-li que estic mullada de cap a peus i que m’estic pixant de la risa enmig del carrer. Eixes coses només les entenem ella i jo, i pocs més. I quan li ho conte, ella també riurà. I quan penge el telèfon es quedarà preocupada, perquè pensarà que estic enmig del carrer i enmig de la pluja, feta un remull, i rient sola. Bé, això del riure l ‘alegrarà, perquè pensarà que ací sóc feliç. I alhora que rumie tot açò i parle amb ella, la pluja cesa i puc caminar cap al tramvia. Em baralle amb la gent per fer-me un lloc sota la teuladeta de la parada del tram, i quan aquest arriba em baralle encara més i em pose de mala llet perquè la gent va amb els paraigües ben oberts i no cabem tots, i perquè no tenen ningun respecte pels que baixen del trenet: “deixeu eixir abans d’entrar”, es que no ho veeu?