Si, hui plou una altra vegada. Plou, com el dia en què em vaig decidir a plasmar els meus pensaments a un paper virtual, com el dia en què em vaig canviar l’adreça del destí de les meues paraules, com els dies en què pensava que abans, els dies que plovia, els compartíem. Com aquells dies en els quals estava trista perquè havia d’estudiar, i plovia i plovia sense parar, i tu no estaves per calfar-me ni fer-me petons suaus a la galta esquerra; com aquell dia en què corríem per refugiar-nos de la pluja d'estiu mentre em deies les paraules que una amiga necessita sentir. Plou com en aquells moments de la infància en què engegàveu el cd de Raimon mentre jugàvem als escacs mirant per la finestra del pis de fusta, com els dies que anàvem de viatge cantant cançons i jo vos contava històries, com aquell octubre a Astúries dins d’una cabanya ben petita, on ens havíem d’apropar els uns als altres sí o sí. Però hui plou d’una manera distinta. Ja no he d’estudiar, ni d’enyorar res, ni de canviar cap direcció. Tot i això, mire pel balcó i m’envaeix la nostàlgia, no sé de què, i tot en mi és silenci. No vull parlar amb ningú, no vull que m’interroguen, però vull sentir-me acompanyada, vull trobar eixa abraçada que arriba per l’esquena, suaument, fins al meu ventre, mentre recolze el cap al pit que, rere meu, em queda a l’altura idònia. Vull tancar els ulls i somniar. No vull pensar en res, però ho pense tot.
Queda una tardor llarga, i molts dies de pluja.
Però Laia, recorda, darrere la pluja sempre eix un SOL enorme que fa creixer els arbres ;)
ResponEliminaAmparo
jo em vaig posar també un poc melancòlica; me alsat béén tard, i he vist el temps, i m'he agobiat pensant en que m'havia de preparar l'examen de dilluns!!jeje
ResponEliminaLa veritat es que vorer ploure soles es bén avorrit.
Que va, la pluja quan estas soles mola, des d'una bona finestra,clar
ResponEliminaMola un poquet, quan dura tot el dia i estàs sol no mola tant, i encara menys si l'ordinador no et llig ni una punyetera pel·lícula!
ResponEliminaLa pluja és l´òstia...Les olors s´accentuen, el paisatge canvia. A voltes m´envaiex també una sensació de nostàlgia i agafe el paraigües per a passejar tot sol pel carrer. Per a mi és molt gratificant, i m´ajuda a pensar prou. I quan acaba, per a arredonir-ho, podem anar a buscar caragols.
ResponEliminaParlant de fenòmens meteorològics...com desitge que neve!!
T'hauràs de moure, perquè neu a Benidorm...jejeje
ResponEliminaPersonalment a mi la pluja també em torna nostàlgic i sensible, però sempre i quan ho faça des de darrere la finestra. Aquest dia (diumenge)per circumstàncies agenes, vaig haver de caminar per sota d´aquesta una bona estona, no era la primera vegada que ho feia però de debò que és tota una altra vivència. M´aporta sensació de benestar, d´unió amb la natura, és com apreciar-ho tot en el seu estat pur, respirar el perfum que desprenen els pins una vegada es mullen, sentir com relliquen les gotes d´aigua per la cara i oblidar-te de tota preocupació i fins i tot de tota sensació de fred o calor, alegria o nostalgia,... És com desconectar de tot allò que t´envolta i trobar-te al centre del món.
ResponEliminaM´encanta!!! T´anime a que ho proves.