Cròniques d'un poble II: anvacuna't, Vicenteta!

Mai és agradable estar malalt, però estic agafant-li el gustet a açò d’anar al metge de Sella (sobretot ara que sembla que el servei he millorat un poc i no cal esperar dues hores perquè siga el teu torn). Cada vegada que hi vaig aprenc més de la gent del poble i de la societat en general. Hui, com no, li ha tocat el torn a la temuda grip A.

Les vacunes per immunitzar-se davant aquesta malaltia ja han començat a posar-se, i els sellardos més valents han anat durant aquests dies a la consulta perquè li l’administren. Entre els comentaris del pacients, la major part d’ells de més de seixanta anys, he pogut trobar de tot.
Hi havia qui deia que al seu home li l’havien posat aquest mateix matí i que “quisà serà el primer del poble, xica, a vore com li reacciona, perquè a ell això de les vacunes...”. Una altra estava fent cua per a inscriure’s a una llista per a rebre la vacuna el dilluns, “que a mi si m’agarra això, en els pitos que em fa el pit quan em constipe, segur que em fa molt de mal”. Una altra dona venia d’acompanyar l’home, que havia decidit posar-se-la.
-I tu, Vicenta, que no te la poses?
-Ai jo no, tu saps, en la por que em fan a mi les xeringuilles. A més, que jo em trobe molt bé!
-Però tu que et penses que perquè no tingues símptomes no vas a agarrar-la? No, no, això no és aixina, anvacuna’t, que t’ha d’agarrar i t’has de quedar ahí!
-Ai que roïn eres... Que no dona, que això no és res, això és tot mentida, que ho diu el meu fill; no faces tant de cas a la tele, que només volen que menjar-te el cap.
- Sí, sí; ale arrea, ja parlarem.

Més avant ha vingut una altra parella de vells que, aconsellats per la seua filla metgessa, anaven els dos a anvacunar-se. Ara, la que abans aconsellava a Vicenta que es posara la vacuna, li deia als nous pacients que s’ho pensaren, que la majoria dels metges no sabien ni que era la grip A i estaven manant posar vacunes perquè sí. És increïble quin poder tenen les paraules de la gent d’un poble: tant o més com el dels mitjans de comunicació.

De repent, ha aparegut una dona embarassada a la consulta, que ha entrat un minut i ha fet una pregunta al metge. Les conclusions dels allí presents crec que són evidents: “clar, com també han dit que això afecta a les embarassades, pues ella ha vingut a preguntar-ho”. Vés a saber per quina raó venia la dona al metge, però ells ho tenen ben clar: "això" és el causant de tot.

En moments com aquests te n’adones del poder de convicció dels mitjans de comunicació, que fan de la majoria dels ciutadans el que volen sense que ni tan sols és qüestionen si allò que els mostren o els diuen és cert o és una gran mentida. Només en el moment en què algú els presenta que és possible una segona opció que anul•la la veracitat d’allò que creien totalment cert, es plantegen alguna qüestió el respecte. D’alguna manera haurem de combatre la desinformació o la falsa informació que hi ha sobre aquest i molts altres aspectes, perquè la majoria de la societat es deixa guiar pel que altres li expliquen i no reflexiona per ella mateixa sobre els problemes existents. Supose que part d’eixa responsabilitats la tenim els periodistes: farem tot el que puguem.