Les últimes notes van sonar molt tristes

Sempre havia pensat que la música era quelcom màgic. Des de menuda que m’ha fascinat: és increïble com quatre notes ben unides poden arribar a transmetre tal quantitat de sentiments. A més, té un poder molt especial, i és que, com bé vas dir, David, aconsegueix que desenes de persones ben diferents entre sí porten tots els seus pensaments en la mateixa direcció i, encara que siga per una mil·lèsima de segon en la seua vida, connecten positivament; connectar i caminar en la mateixa direcció que algú amb qui no comparteixes res més que la música és de les contradiccions més boniques que presenta la vida.

Ara bé, la música i, en especial, les bandes, són molt més que contradiccions precioses. Són entitats on molts ens hem format, a més de com a músics, com a persones; són segones cases per a molts, aquells que des de ben petits han passat les hores lliures dedicant-se tossudament a cantar bé una lliçó; són locals on cada divendres hem compartit somriures, ens hem entés tots amb una sola mirada (o amb un únic so); són llocs on hem aprés a compartir, a viure en comunitat, a comunicar-nos a través del llenguatge de les notes i també les paraules. Aquest llenguatge l’hem utilitzat per a complir les millors de les possibilitats que una banda de música presenta; però d’aquest llenguatge, tant del musical com del verbal, també se’n pot fer un mal ús, ús que dubte que ningú desitge trobar a una entitat cultural on la finalitat de tots és gaudir de bons moments i avançar poc a poc. Els encarregats de fer complir aquesta tasca en són molts: en primer lloc, la junta directiva, a qui li toca gestionar i organitzar tot allò relacionat amb el funcionament de la banda; en segon lloc, el director i els mestres de l’escola de música, encarregats de transmetre tant el coneixement referent a la música com els valors que en una societat cal conéixer i aplicar; i, per últim, els musics, aquells que han de dur a terme la pràctica del que la resta teoritzen. Bé, l’ordre és alterable, tan important és el paper dels musics (aquests són imprescindibles), com el dels mestres, com el de la junta directiva. Allò realment important és que aquests tres grups formen una forta coalició comprensiva i cooperativa. Així és com a les bandes de música es pot aconseguir que el llenguatge de què estem dotats siga utilitzat de la millor de les maneres i les notes (com les paraules) puguen sonar tan bé que l’únic sentiment que transmeten, fins i tot en els passatges més tristos, siguen d’alegria i satisfacció pel que estem fent.

Al darrer assaig, les últimes notes (com les paraules) van sonar molt tristes, fins i tot en els moments de més èmfasi de la gran obra que és la comunicació. És trist que a un lloc on podríem fer coses molt boniques la falta de comprensió i d’educació ens porte a eixos límits. Reflexionem tots sobre les nostres paraules, pensem abans de parlar igual que pensem abans de tocar si haurem de tapar la clau del re o soltar el pistó del do, si haurem d’agafar la massa del bombo o les baquetes de la caixa, si necessitarem molt aire o poc, apretar molt el llavi o deixar-lo solt. Fem de la banda un lloc on gaudir del plaer de tocar quatre notes que algú s’ha preocupat per unir-les bé, en lloc de convertir-lo en una entitat on la falta de comprensió i la ràbia estan per damunt de tot; així, almenys jo podré seguir pensant que la música és quelcom màgic.